No sóc ningú: així em presento

Hola,

No soc ningú. No pasa res. Aquí el més tonto fa avions. I jo soc l’últim en haver arrivat, així que humilment acepto el que hi ha.

Ara, quelcom ningú, no aneu tant ràpid a pel meu coll. Soc el Coll, el Carmel i la Rovira. Tots tres turons plegats en ú, gran: GOLMAN.

Així em dic, Golman. Perdeneu si no us ho havia dit des d’un principi. Quina mala educació. Jo fa temps que em trovo fora de lloc arreu. I finalment, sortosament, he arrivat a les meves muntanyes on m’he tornat a trovar. Aquí sóc qui sóc. Estic complert. Ple de goig, il·lusió i alegria. Com tenir la pelota al nostre equip. I pujar a buscar la posició que ens apropi al somni: el gol.

És prou evident el que faig: gols. I també és prou evident el que sóc: un man, que no pas home, contradictori. El meu genre és la ficció, i per tant, podria esser fins i tot, dona. I si ho fos, sense cap mena de dubte seria feminista. I a les hores arrivaria, com Jamiroquai al Capitoli, i em presentaria tal qual: soc G-shaman. Escolteu-me. El femnisme s’ha presentat aquí devant de totes vostes, senyories, per dir-vos una de ben grossa: sou vosaltres els feminicides, masclistes de merda.

I fuig.

Fi de la primera part de la funció.


—Qué fort!

—Jo estic flipant, tia.

—Aquest tiu qué s’ha pensat?

—Ja veus…

—Un idiota més.

—He perdut el compte.

—Quina barra…

—No ens podem quedar així…

—Hem de dir algo, oi?

—FER algo!

—Ja, ja,… això vull dir.

—Ha vingut el heteropatriarcat i s’ens ha pixat a sobre. Com si res. Aquest tiu és vomitiu!

—L’ha vist els pits?

—Qué dius, tia?

—No res…

—Flipas, tia. De vegades flipo molt amb tú. Se t’en va l’olla. Ho saps.

—Ja tia, ja. Pero no és ben bé aixó. No volia dir com en pla positiu. En pla: «quins pits més forçuts». Més aviat el contrari. Quins pits més caiguts…

—No ho arreglis. Encara serà pitjor.

—No m’has entes…

—Calla, si us plau. T’enfonsarás encara més, i t’estimo molt per veure’t caure ALL the way.

—Jo, tia.

—Ho faig per a tú.

—Ets una guarra.

—I tú una zorra.


En el intermedio el coronel retirado se dirigía a la fila del puesto del teatro en el que venden bebidas y tentempies para distrutar la pausa con un pequeño coloquio en el salón de las visitas del Teatro Principal de New Barcino. El estreno de la temporada había recuperado el glamour y las vibras de tiempos pretéritos en los que los teatreros soñaron con convertir a Barcelona en aquello que se convirtió el Paralelo en su día. El recorrido cultural de la ciudad venía de los días más bajos de nuestra colectividad, en la que todos fuimos sospechosos de echar a perder lo que teníamos, o bien, la oportunidad de desvelar el último velo de la tan añorada transformación final. Tuvo que venir alguien de fuera para exhibir lo que nuestras majestades, el pueblo, no era capaz de ver. Las vigas en nuestro ojos nos impedían centrarnos en la paja que este man sostenía ostentosamente con su pestaña principal.

El coronel Rovira había sido un referente en las fuerzas armadas en los años en los que los ejercitos de tierra, mar y aire se concentraron todos en Es Castell para celebrar su última ceremonía. Fue un acto muy emotivo que el coronel pudo llevar a cabo gracias a un mandato de sus jefes: el Poble 9.

En aquellos días todo debía tener un nombre corto, decían los asesores de imagen, que cada vez más se parecían a antiguos consultores trajeados que podían hablarte de marketing, de las fuerzas de Porter, de balanced scored cards, de vehículos de inversión, de carteras, de montañas, de perspectiva de género, de inclusión, de populismo, de comercio electrónico, de B2B, de nanotecnología, de biotransmisores, de moléculas, de ARN, de inteligencia artificial, machine learning, big data, demostraciones matemáticas por reducción al absurdo, sistemas vacíos, singularidades, multiversos ejemplares, las novelas de Borges, injusticias del premio nobel de literatura, monarquías emergentes en el siglo XVII, los 99 pueblos originarios, las montañas de Elizondo, las olas en Zarautz, Zancudo o Zipolite (o lo que se conocía como ZZZride), el sexo de los ángeles, los efectos colaterales de pensar en el mieloma, la clínica del último virus desconocido, las trayectorías clínicas implantadas en una única base de datos compartida, Gaia, protónica espacial, retórica discursiva, amplificación de la memoria, xenofobia, las falacias de Hitler, la adolescencia de Jesús, el canto de los pájaros comparativamente al de las ballenas, los neurotransmisores de los elefantes, la pérdida de audición, la teoría del slam, el kernell, la desviación estandar, el criterio de exclusión de la investigación, los modelos actuariales, los ciclos de la bolsa, el devenir del ser tras el fracaso, la construcción de un herotismo particular que se transforme en la espiritualidad sexual compartida libre, las formas de las nubes, el propósito del pueblo 9, la técnica del cabeceo, la observación, la postcinematografía, el surrealismo, la solución performativa, el sermón de la montaña, las enseñanzas directas de Dios Padre, los nueve viajes de peyote, la alquimia de la pista, la sororidad de otro camino, el despegue del aura, las luces del olvido, las tempestades de la angustia, el vacío pasajero, la serenidad de los abrazos, el dominio de la lengua, la sugestión de las redes neuronales, el hábito de la risa descontrolada.


Ens amirellem totes amb la muntanya més alta. Volem esser això que sobrepassa lo natural. Com aquell que conquereix un cim prestigios. Un nou mil.

Un lector sabi s’atura i li comenta a la seva parella: això no pot ser—deixa el llibre a la capçelera del llit. Ja no hi tornará mai més a llegir a aquest autor.—Fuig, mentider—diu.


L’Anakin Kilian puja muntanyas i cop adal es pregunta: això que sento és el poder de la força o del seu costat fosc? I no sap mai. Tampoc és queda gaire. El seu pare li diu que ha de seguir corrent. Pero a ell li atrapa la força que hi ha un cop adal de tot. Des d’alla ho veu tot diferent. És un altre perspectiva. Com si podes tocar el mon amb el seu desig: que tothom arrivi aquí. A aquest sentiment de plenitut que hi ha al seu voltant. En aquell moment, la gloria hi és. Per tant, la força li permet tenir la conexió amb el Grogu que aconsegueix salvar-ho amb ell. I tot va bé.


El delta de l’Ebre aquest any s’ha inundat. El canvi climatic s’ha agreujat. No hem possat sol·lució, ni a l’origen ni a la desembocadura. Això és transit continuo. El rius mai són el mateix, pero hi són. Com la vida misma. Com un dia al nostre record. Com avui. No pas com llibre.


Fa temps que tinc un pla. Aquest pla no és d’aquest mon. És mes aviat d’un altre mon. Pero no ho puc dir així tant alegrement. Haig de tenir proves. I per això, haig de mostrar que hi ha quelcom escrit. Quelcom visió. Quelcom projecte. I és justament això el que he fet des de fa 999 dies. Fins avui, que finalment he baixat de la meva muntanya i us vinc a explicar el que vol dir un nou pais. Un pais 9. Benvingudes, persones lliures, a un mon nou: Ticataluña.


Mae, la vaina es introducir todo lo tico que nos plazca en el sentido colectivo con el que podemos aportar nuestro humilde granito de arroz a la paella valenciana que nos va a resolver el dilema universal. La subsistencia de los humanos en la armonía que profesan todas las religiones y los modelos de estado. La sociedad sociovergente que se imaginó Trias y que convirtió en una realidad en nuestro sistema sanitario, pero ahora aplicado a la fusión con el más allá. Más allá de nuestras fronteras mentales. Más allá de donde nuestros líderes nos han llevado nunca. Vengan y vivan, en carne propia, lo que es irse a la chingada.


No mames, cabrón. Vieron eso. Apropiación cultural. Ese güey se está pasando de verga. Esas son nuestras pinches groserías. No las pinches suyas. Pinche mamador, bájale de verga. ¿Te crees muy verga? ¡Cuál! ¡Vergas!


Un adult prou ben educat en el ticatalanisme pot llegir per sobre de les contradiccions inherents a la postura equidistant de qualsevol foraster que vol venir aquí a dir-nos a la nostra cara el que sóm, el que no sóm, el que hem d’esser o cóm ho hem de fer. Això és l’ùltim que un poble digne i ple com el nostre és pot permetre. Capgirem un cop més el rellotge de sorra.


Un nou pur va venir a la darrera asamblea de La Base. Els seu posicionament Trotskista no va agradar gaire als Leninistes de la cooperativa. I els marxistes purs no podien resistir les arcades de vomit vermell que els hi sortia pels nassos. Els estalinistes s’ho veien de lluny amb una expressió freda que amagaba un pla que ja s’estava executant. L’aire de l’asamblea, poc a poc, es tornava irrespirable. El llibreter mexicà de La Social, en Toni, havia sigut es responsable d’haver portat a aquest company a la cooperativa. Tothom li va dir que no ho fes. Pero ell hi creia. Tot i que ara, veient cóm anaven les coses, ja s’havia possicionat a prop de la porta, per si calia fugir a refugiar-se a la seva llibreria. El pobre Golman no tenia sortida. O revolució o mort.


El dia que Golman va ser aceptat al Cercle del Liceu es va permetre fer una petita exposició del seu desplegament com a futbolartista a la sala dels miralls. Va agafar la pilota i sense deixar de dominar-la, com si d’un acte circense es tractés, va començar a recitar les seves nou muses les nou incitacions més boniques de la historia. Una a una, van escoltar el crid d’un humil nouvingut que s’havia colat a les esferes més subims de l’espai col·lectiu més noble de la nova ciutat: NEW Barcino. El public va anar entrant en la peça envoltat de la presencia divina de les muses que havien baixat directament de l’art representat adal del caps dels presents. Sense dubte es tractava del l’acte més disruptiu dels últims anys al Liceu, i els presents, encantats amb la pulsió del nou pur que tenien endevant. Es tractava d’una historia d’amor col·lectiu. I totes, tots, s’havien enganxat. La precencia divina de les muses i l’atmosfera amirallada d’illusions òptiques hipersemblants va fer que els present començencin a fer un cant, cadascun en la veu que li corresponia, si bé des del pit, si bé des del cap, amb l’entonació pulida d’un cor xiulant: ALLS.


Fin del segundo acto


En Golman va tirar de la Viquipedia per haver de no fer el ridicul. No volia semblar que fos un d’aquests impostors que a hores d’ara van i es pujen al tren del mame.

La incitació de Cal·líope.

Calliope, Muse of Epic Poetry by Giovanni Baglione.jpg
Cal·líope
Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cal%C2%B7l%C3%ADope
Cal·líope

La incitación a Clio

Clio from Villa Adriana (Prado E-68) 01.jpg
Clio
Font: viquipedia

La incitación a Érato

Godward-Erato at Her Lyre.jpg
Més bibliografia que informacio, viquipedians. WTF

La incitació d’Euterpe

VichtenEuterpe.jpg
Euterpe

La incitació del Melpòneme

Melpomene-Simmons-Highsmith-detail-1.jpeg
Melpòneme

La incitació de Polímnia

Polyhymnia, Muse of Eloquence by Simon Vouet.jpg

La incitació de Talia

Thalia by Giuseppe Fagnani.jpg
Talia

La incitación de Terpsícore

Terpsichore - Jean-Marc Nattier.jpg

La incitació Urània

Monumento di Ottaviano Fabrizio Massotti, con Urania di Giovanni Duprè 02.jpg
Urània
Urània

FIN del tercer acto