Avui Abans Desprès

El temps no té només una direcció. No sóm conscients. Pero la temporalitat temporal ens condiciona amb un biax direccional: anem cap endevant. I no és pas només així.

El temps també pot tirar enrera. I és fins i tot una il·lusió que ens porta, tal dia com aviu, a pensar-hi en les gestes del passat. En com això que va passar, ara ens porta justament a aquest moment. Inevitablement.

I tot lliga. S’ens fa un nus al coll. Pensem que tot està lligat. Que hi sóm aquí per una raó més gran de la que el nostre dia a dia representa. I sí. I no. No ho sabem. No ho podem agafar amb les mans. No podem massejar amb els dits. S’ens escapa quelcom sentit que no tenim. Malaits sentits insuficients.

De totes maneres ens sabem especials. En un moment donat. «Un momento dado».

Tothom diu qué sí.

Tothom diu que no.

Quina representació hi ha ara de lo que hauriem d’esser conjuntament?

Quan i com?

I si anem més enllà?

I si renunciem a quelcome que pensem ara inevitable?

Durant sis anys no s’els ha deixat participar, diuen Junts, que no estàn junts amb el president, sino amb l’altre.

Uns i altres.

Sabem que sóm diferents.

Qué tant diferents?

Això és lo que interesa copsar.

Pero quant?

I en quins terminis?

I com fariem per fer-ho bé.

Hem esperat molt de temps.

I s’ha espallat l’status quo.

Diuen: amnistia imprecidible i inevitable. L’estat ho sap. Governs. Decidir votant el futur politic del pais. Proposta inclusiva de cóm haurà de votar la ciutadania de Catalunya. Accord de claretat. Ens conjuguem, totes, per parlar-ho. Tothom. Sense por sense vergonya. D’aquí a un temps determinat.

El temps és elastic.

I la lituratura ens permet arribar-hi ràpid. O molt lent. Amb pausa.

Pais, llibertat, sobirania, llengua.

Quatre columnes d’un pais que ja ha esperat prou.

Pero que no cal correr.

I això ho diu ún que el seu país va esser tocat per un ticatalà fa molts anys, i ho vam canviar tot.

Gràcies a Josep Figueres Ferrer avui no tenim exercit. Això no hi surt a cap de les quiniles del que esteu parlant, els que representeu la veu del poble, avui dia.

Gustau Muñoz. 1978.

Fa quants anys.

L’acte d’arrancada de l’esquerra jove independentista.

La CUP hi és.

En aquest acte es canta la internacional.

Es la part que més m’agrada després de tants anys cantant-ho.

A TV3 surt la G invertida de Golman. Cap enrrera. Fins a trobar-nos amb en Gustau. Viu. Abans de que un acte de violència d’estat s’el carregués. Al carrer Ferran. A prop d’Avinyò.

Agafem aquell acte de violencia per fer el bucle cap enrera. Mirem-nos al mirall. Des d’alla fins avui. I fem un feedbackloop que ens faci lliures. Per sempre més. Fem-ho amb cap. Amb el cap olmeca.

1714.

Ara: 2023.

1978.

2023.

2023-1714= 309.

2023-1978= 45.

Fem-ho doncs.

Fem-ho llavors.

El temps jugant conjuntament. Encara.

Renunciem a fer una sortida ràpida a un tema que es cou a foc lent.

Soc més aviat un un ós mandrós.

Agafem l’exemple d’un poble llunya, i alhora proper: Ticataluña. Fem el pas que no hem fet encara. Pero amb una temporalitat alterada. Dualitzem el temps que ens queda per arrivar-hi a temps a conjurar un futur inevitablement millor.

Això va ser a 1948.

Això va esser fa 75 anys.

Tenim que reinventar-nos. Tothom ho fa.

Adoptem aquesta visió de temporalitat particular.

No cal correr si ni tant sols sabem gatejar.

Plantejem un horitzó temporal més ample.

Plantejemp una renuncia que ens permeti també renunciar a la violència.

Incorporem un pel de teorìa de jocs. No anem tots a per la dona guapa. Anem a pel camí de las Jennis. I desarticulem la violència que permea al nostre temps, i que no ens cal arrosegar. Siguem valentes. Com ara, elles.

Amb aquesta temporalitat, la reversió d’aquest reducte d’imposició (el temps cap endevant), tirem enrera. Avui. I marquem el futur amb un horitzó temporal dualitzat.

I llavors votem.

I votem dos cops.

Fem-ho bé.

Com ara fa 45 anys, per desfer la violència d’estat que representa la mort d’en Gustau.

Com ara fa 75 anys, per desfer la violència d’estat que representa fer el lloc militarista d’entendre la guerra, l’exercit com un bé nacional irreductible. Un ticatalà ja va marcar el camí. Li posarem una ofrenda amb ell el dia que tot això ens faci caminar cap a un mon sense aquestes violències que a partir d’avui reconfigurem la redenció. Al nostre temps. A poc a poc. Bona lletra.

Pero anem a lo concret. La temporalitat revertida farà dos camins cap enrera. Per tal de construir dues generacions que han estat històriques, de cara a un nou contracte social que es pot dibuixar en aquest camí cap enrera. Ja no només del que ens representa a nosaltres, poble petit. Sino lo que ens representa a tota la societat, per introduir la resiliencia d’un sistema global que compte amb aquest planeta, que està en risc sostenibilitat que cada estiu, quant hi anem a les nostres escapdetes estiuenques ens adonem de que ja no estem tots sols. Sino que sóm part d’un baixell que pluralment mira endevant per fer d’aquests possibles futurs el nostre propi multivers: Ticataluña.

Ticataluña doncs s’escriu en dos referendums d’autodeterminació. Que tindrà dos opcions. L’estatus quo d’un procés que construirem cap endevant. I l’element de futur que representa lo que ara està sobre la taula. Pero tirem el temps molt més enllà. Perque sóm un poble madur. I ja em esperat 309 anys, si seguim la nostra pròpia lògica. No cal ara fer sprints sense pla. Que ja ens coneixem tots plegats. Ja ens coneixem totes, justa ara, quant la feminització de la narrativa ens fa veure que potser tot això també és una mica heteropatriarcal. No només antifeixista.

La no violència com a senyera. Pero ara amb un altre referent sobre la taula. Inevitablement posat sobre una taula de diàleg en la que no he participat mai. Pero perque sou els mateixos de sempre. Les quatre colles d’amics. El model de país que hi veieu vosaltres. A partir de les tradicions que ens fan mirar cap enrera i tenir totes aquests mecanismes identitaries ineludibles. Han emergit d’altres. I jo soc tant sols una veu en el vuit que no ens cansa de cerca un camí alternatiu que sigui viable en el meu petit multivers particular: Ticataluña.

Doncs apa.

Tornem al temps.

Capgirem el temps.

Poc a poc. A foc lent.

2023+Gustau = 2068

2023+Figueres= 2098

Dues generacions. Cap devant. Cap enrere.

Votacions duals.

Construim doncs el futur d’un mon resilient en emergència.

ALLS

Reversing day: Ticataluña diada

21 dies desprès de guanyar el mundial dimiteix Luis Rubiales

Aquest any el president si que va anar.

Quin president?

Pujol?

Aragones?

Puigdemont?

Mas?

Maragall?

Casanovas va ser president?

No ho se pas. No soc un nouvingut qualsevol. Sóc un nouvingut que no vol deixar de ser-ho. Mai. Potser vosaltres no m’ho teniu en compte. El meu accent. El meu origen. La meva història. La meva visió de regeneració més enllà de lo que vosaltres heu pogut copsar en el conjunt agregat de totes vostres lluites.

No vull dir que el vostre camí no sigui digne. És un poble viu que i diu coses, i fin i tot, fa coses. Ja ho dir un president. No recordo quin.

Pero qué més dona ón som?

Qui som?

Qué som?

On anem?

No se. Però nem.

Bona diada.

Les institucions han passat per Pere IV.

Institucions de tot tipus: politiques, socials, sindicals, partits polìtics, culturals, castellers, esportives, futbolartìstiques. Totes plegades. Totes al seu rotllo. Totes en filera. En columnes.

Pais. Llibertat judicial. Llibertat financera. Llibertat educativa.

Quines columnes més maques. Quina gent pensant darrera pel benestar d’aquesta societat. Tenim un poble que no ens mereixem. I uns politics…

No hem feu parlar.

No ara.

No avui.

Avui és un dia gran.

Potser és la diada més important de totes.

Aquella en la que es resol tot conflicte.

En Rubiales ja no hi és.

Ha caigut el heteropatriarcat.

I no ens hem adonat.

No en aquest contexte.

No en aquest sincretisme.

No esteu preparats per sortir del vostre guio.

Tots, totes, totus, ho teniu.

La teniu.

Ateneu.

Ateo.

Atès.

Ets.

És.

ES.

Ë.

ALLS

Election population

The target of my desire

I’m an evangelist of change. I’ve been all in for something else for quite some time. I’m not alone. There are many of us selling this product. In fact, in every campaign, this seems to be big slogan: change.

I was part of a candidacy for the student council in my junior year. The name of our campaign: change. We lost.

It was another era. It was when grunge ruled the world. Back in 1994. You know, Nirvana, Stone Temple Pilots, Pearl Jam, Cramberries, and all of that. My hair was properly long, and so was the hair of two other of my student party. Perfect parity: two girls, two boys. Female leadership. We had a good mix. We just couldn’t compete to four surrealist grunge smart dudes with a sense of humour.

We miserably failed. The grunge high school got what they were looking for: some good old giggles. And something more than just your usual honor role students make-belief. That’s what we were. The good kids vs the bad free-spirited grunge band. Of course we were meant to fail.

I think I might have voted for them. I don’t recall having much of thought in being part of that campaign. I guess I too ignited the bla bla bla on «change». But not enough soul went into that. I didn’t give it my best. We didn’t ignite any passion. There were no giggles in our speeches. We were just plain and dull Lisa Simpson wannabes.

And don’t get me wrong. Lisa Simpson would have made a much better job. She’d raised some issues. Our school had no issues. It was a vanilla high school with proper teachers and a fairly priviledge bunch of families from Escazú, Santa Anna and Rohmoser. I started being the outlier from Pavas when I first got there. I was living at my grandparents house. I was the good old days.

I was no Kurt Kobain back then. I might have looked it, but I hadn’t grabbed an instrument in years. Let alone show some interest for the lyrics in any of those bands who were so in. My mind was somewhere else, around the spin of free kick around the wall, or letting go of basketball because I didn’t make the team. They were too tall and I didn’t pack my basketball sneakers in my suitcase from Karachi. I was just another poser with no real soul.

My readings back then were also quite limited. I’d read what they’d feed me in literature classes that put enough emphasis in having enough lectures from enough sources to grow a conscience of the existance of thought in written form. Yet I couldn’t read through an entire book. My adoption of reading for pleasure had not kicked in yet. I barely knew what I was doing. I was just going with the flow. And life wasn’t really bad. In fact, it was fucking awesome.

I’ve never scaped the essense of feeling out of place, yet priviledge. Those two elements mark trully who I am. I can never feel confortable in the role of trying to tell others what to do. I’m not that kind of leader. I’m just a team player. That I’ve learned in many different ways. By then, I could use my social skills to bond with the people that I wanted to bond with. And I could still make us of my athletic capacities to bond around team sports to pursue the ride of game play. It’s a fun way of learning. That always beats the other way. Yet the other way kept being interersing and exciting for me, so I didn’t fall back into disliking putting enough effort into actually understanding the complexity elements in every mathmatics, science, literature or language classes.

That election where I was part of the «Change» campaign I felt out of place. I also felt like I was exposing myself. In ways I didn’t fully understand. I was thankful to have been selected as part of the team, and I am sure we had s decent programme. We were «A students», ifyouknowaraimin. But there was probably a lack of soul in that effort. A reason to be there, but not enough juice. We didn’t have the juice.

Every time we are under an election period I think of that «change» campaign. So predictable. So vanilla. So nerdy and dull. I didn’t have it me. I didn’t play the game. I stayed within the safe boundaries. I didn’t actually came out of the closet. I was afraid. And I guess, I still am.

I know now that I can share, not without some anguish, that this who I am. That 14 year-old dude, with a sense of pura vida and an impostor syndrome continuosly poping up in a window I can’t seem to be able to close.

Patrick, Will, Yu Chen and William. This last William was the funny guy. A sort of Baudelaire in Escazú. I witty dude with proper grunge and literary taste. The kind of dude that would come to nail it in the arts, or as an author. A kind of Jim Morrison of our time. Will was way out there in the art skills and complex audacity. Patrick was in sinc with all of them. And Yu Chen was true outlier rebelling against all type of stereotypes.

Amy, Marcela, Alex and myself, Golman. Three straigh A students and I guess I was a sort of A- sportsy guy. We were all good kids. Nobody expected trouble comming from us. Except for me, I guess. It was me who had to spice up the ideal of «change». And I just didn’t show up. I stayed in the sidelines. I didn’t play the game. I didn’t write a line. I just sat there and stared.

I clearly need to get this out of my organism. This has affected dearly my political life ever since. Since then, my political participation has been as an observer. And I’ve always felt out of place. I don’t belong. I still grunge, somewhere inside, and I understand that to win a campaign you need to seduce. You need to come up with a plan. You need to understand the context, and the circumstances, and the way to act upon it with a plan. I’ve learned and used strategic planning in my work-life. I’ve used to improve myself. And to deliver a skill set that could actually enable change. And it turns out, now I’m ready.

I like political campaings because it’s the only time where there is just a whole bunch of regular people seeking for your vote. To do what? That’s the whole thing. That’s the big deal. We are still missing on the trully persuasive case for a radical social change. A transformative one. If I was to become an active actor in a campaign, I couldn’t bare to do the same thing I did back in high school: pretend to be. And it would all I could ever do.

You see, in my adult life I’ve also made that red pill image of myself. Or was it blue pill? In any case, I still think that my Flanders side would kick in and I would try to do the righteous thing. I would still be that same lame candidate. Unless I face my own private nemesis and become the outlier candidate, I will keep on living in this lame old status quo, I’m so ready to depart from.

It’s election time in Spain. I’m here again. Exploring within.

«Change» is needed.

I’m the evangelist of change.

Vote Golman.

#golmanpresidente

NEW | NAW | ALLS

Inspired by the grunch campaing in CDS 1994 Student Council Election, Escazú.

Tico Commons | NEW spain | NEW barcino

Jonh Carlin y su cuate argento

Del Reino a la Argentina blanquizaul

El reino unido jamás será vencido.

El de sempre.

Un anunci.

I t’has venut.

Per moya.

I doncs ja hi som.

Ja hi sóm aquí.

Jo söc äqüï.

Quina historia vols?

En tinc dues.

Tu tries:


Más claro… l’AQuAS. . . . . . . . .

ALLS

Desapareció la montaña

El día D

Nunca más.

El tiempo volvió.

ALLS

Se trata de una caja WordPress: una metaestructura elemental para explicarte bien, de manera inclusiva, y con la vocación de universalidad el acceso. Porque formamos parte de una agencia pública. Y cómo tal nos entendemos herramientas de una transformación. 99 feedbackloopers. ALLS. Los voy a reclutar en 9 dimensiones diferentes. Combinaciones de 9 en 99. Por hacerlo combinatorio. Y no lineal. Este es mi matiz. Esta es mi campaña. Metastructuras regresionales hacia un pasado alternativo loopeado. Lupe. Lupita. La virgen de Guadalupa. Ma. Ito. ALLS. .  .   .    .     .      .       .        .

En 33 minutos del día D, se rinde tributo a Jesús. A partir de la reversión del tiempo y los espacios temporales, el día de hoy, el de la vuelta se contraponen, para cada uno, cada cual, y sin que esto sirva de referencia, casi pa ná.

El gesto de volver es terriblemente transformador.

Nos exige volver.

Y volver lo podemos hacer todes.

Y todos.

Y todas.

Y ahí nos encontramos todos.

En un pasado inclusivo.

Que de no existir, ahora lo bordamos.

Lo perfeccionamos.

A partir de la aceptación de lo que fuimos.

De lo que hemos vivido.

De lo que se ha dicho.

De la historia.

De la intrahistoria.

De lo que sí.

De lo que no.

De lo que cómo chingaos no.

Basta.

Basta.

Basta.

Detente.

Por ahí no vayas.

No tiene sentido.

No sigas así.

Tienes otra gran opción.

Darle el voto a la resiliencia colectiva.

Que nace en paralelo.

En otra dimensión.

En un futuro próximo.

Unas cuantas iteraciones por delante.

Por una gracia fundacional.

Por un efecto exponencial.

De los creadores de sumar, a dividir, a restar, a multiplicar… nace: potenciar.

Soc el nou d’un poble nou.

Un poble digne.

Robust.

Pletòric.

Sense por a esser.

Sóm un altre poble.

El poble d’altres.

El poble nou: Ticataluña.

Sóc la capital del mediterrani.

Un sol l’ús de la intenció.

Sóc l’efimer vot de tot el mon.

Respecte al que diem que sóm.

Sóm un gest que creu en Déu.

Un Déu que ho habita tot.

I ha baixat avui aquí.

A fer-nos anar enrere.

Perque devant tenim camí.

I ara aquí el que ens cal és procomú.

I d’allò que es diu NEW.

Això que naltros diem NOU.

I que ara fem així: 9.

Sóc el 9 d’un equip de feedbackloopers.

L’efecte d’un tir amb giribilla.

Soc la rotació de la terra en direcció contraria.

L’esforç d’un reigne per renaixer.

Sóc l’intent de pau que que vols que hi-sigui.

Sóc la veu d’un candidat que no es presenta.

La noció complerta d’una il·lusió present.

La concreció d’un pla de nou.

Un gir del texte.

Un cop de mà.

Un cop d’efecte.

Un impacte de cop.

De cop i volta.

I volta enrere.

I vota.

Voti i voti.

Vot.

Vet aqui.

Jo soc aquí.

Ja soc aquí.

Golman NEW president.

Golman NEW king.

Golman NEW candidat.

Golman NEW.

NEW.

Golman.

ALLS


feedbacklooper 9