Aquesta nit he mort

He mort aquesta nit; un parell de cops.

Va ésser durant el són.

La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.

T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.

M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.

El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.

El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.

Mort un cop més. Desperts.

M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.

Last Venus. At last we meet.

Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.

T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.

Aixecat i escriu.

La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.

El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.

ALLS

Quina calda que fot

Avui no tant. Pero aquest darrers dies Déu ni do. M’aixecat a escriure i vaig acabar d’editar el meu darrer post. I tot seguit, he anat a obrir la finestral que dona a la terraza. Vaig anar a buscar el mar i el sol amb un resultat sorprenent: allà hi era el mar, i Ell, en canvi, no hi era. Els nuvols del de les set i mitja de la matinada s’havin possat entre tots dos. No era el cas allà al mar, que encara mantenien la aullada de seducció que xucla, i fa brillar els ulls d’uns i altres.

Aquest nuvols són una novedat respecte als darrers dies. No sé pas si vindràn acompanyats de pluja d’estiu. Tant de bó. Quant aviat això baixi millor. Al purgatori no es viu tant malament. Al loro, que no estamos tan mal, que deia el president.

Parlar del clima no només és importan a Ticataluña: és capdal. I més aviat si ens apropem a la gestió del canvi climatic d’una manera holistica. I no estic possant paraules claus només per fer veure que hi podria entrar-hi en materia, si fos necessari. Aquest tiu en sap d’això o és una altra tàctica disuasoria?—es pregunten els avaluadors de la meva competència lingüística. I tenen raó. El dubte és l’arrel de tot coneixement profund.

De fet no tinc ni puta idea. Com més aprens, ja se sap. No vull ara vomitar idees que no són meves només per demostrar que les vaig llegir en un meme. Ni tant sols m’atrevixo a fer una cita pel fet de que em resultaria ximpler anar dient lo mateix que diu la penya. Potser jo també sóc el fruit d’una societat massificada i que tant li dona tot plegat. Sóm essers espermatozoidics que anem cap a un mon cràpula i pervers. S’apropa la barrundanya. No miris cap adal. Don’t look up.

Qué hem fet malament? Tot? Quasi tot? Votar? Sabem el que volem i creiem que el que volem és bó de debó. Bó per a totes. Tenim l’ànima al terra i els pastors d’aquest ramat són uns malxinats. Pero dominen el xiulet. I el gos també els hi ajuda. Compte que ve el llop. Aquesta mala premsa que li hem donat al pobre llop, que no fa més que sobrevuire en les terres que ha habitat des de abans de que els nostres abantpassat hi vinguessim a arrelarse a aquesta terra nostra. Casa meva. Casa de ningú.

Terreny pantanós. Ja ho sé ja. Ja ús ho he dit: sóc nouvingut tot i que no tinc el cap als peus. Potser sí, per allò del futbolart. Potser sóc un somiatruites que em manca un cargol, o potser només està fluix, pero és igual, tinc el pis mig amoblat. Escolta’m: això és casa meva. Si vols ser-hi, bé, si no, ja ho saps.

Hi ha algú que sempre està disposat a obrir-nos la porta. Fins i tot la porta del darrera. A mi ja m’ho fet. Pero a qui no? Aquest pais va d’això. D’oportunitats i de vies ràpides. Com a tot el mon. El mon local ha de tenir-ne veu. I uns canals per poder ser-hi. Sobre tot als que més ho necessiten. Als més desprotegits. Als que han vingut sense res a aquesta Ciudad de los Prodigios. Els Onofre Bouvila. Els Pijoaparte.

No ens enganyem. Ja sóm prou grandets. El poder l’exergueis qui ho té. I li donem, normalment, a l’amo. Ja ens han ensenyat bé les lliçons. Hem aprés a estimar-los. Com a mìnim són els nostres. I que hem de fer sino? No els hi podem deixar tirats. Pobrets. Tenen tant, i tant poc. Pero no caiguem en el populisme. Ni tant sols entrem en el mon de les contradiccions. Ni d’assanyalar-nos amb el dit. Tot i que continuament es fa bullir l’olla. Vint i un anys a un lloc dona per ser quelcom més que només un nouvingut. Estic preparat per esser el fitxatge més surrealista del nostre més que un club: un futbolartista tropical. Pero voste, benvolgut lector, està preparar per a que un com jo sigui el vostre representant al vestuari del seu estimat club de futbol?

No ho crec. Hi coses massa importants. Encara que arrivés de franc. Li estaria prenent el lloc a un d’aqui. A un nen de la Masia. I si anem a comprar fora que sigui algú que aporti quelcom diferent. Doncs allò, collons. Això us estic oferint. No es lo mateix. No vols quelcom nou. No vols sortir de la teva zona de confort. T’has passat. Amb això… amb això… no es juga.

Parafrasejant a un valencià: «Catalunya no està preparada per un president xarnego». Es va debatre això. I poble ho va desmentir. Ara, es va votar bé?—es preguntaria un convergent. Això ja no existeix. Això va passar aquí. I un dia hi haurà un president Pijoaparte. O un fitxatge d’un nou d’un poble nou al Camp Nou. El darrer dia d’obertura del mercat. A cost cero. Cobrant el salari mìnim. Fent una hora més de gimnàs i practicant tirs lliures, penals (tirant i aturant) desprès dels entrenaments. Embullint la historia del club, fins i tot d’abans d’en Kubala, pero amb aquell far; aquell talent com a motivació.

Això no pot passar. No en una realitat com la nostra. Menys ara. No estem preparats ni pel president Pijoaparte ni per fitxatge d’un nou d’uno poble nou. Això només podria passar a un pais nou. Això només podria passar a Ticataluña.

ALLS

Mentors lingüístics ticatalans

Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.

Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.

Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.

No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.

Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.

Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.

Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.

L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».

Toma ya. Dos tazas.

Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.

I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.