Perder contra el mejor
Esta puede ser la culminación de una obra de teatro convencional que se despliega en la dimensión en la que usted quiere seguir siendo hetero-normativo porque asume estar del lado de la FIFA. Con todas sus consecuencias. Como ganar el mundial.
Estamos acostumbrados a las historias de aventuras, de extraterrestre, de hombres musculados, de mujeres chingas, de proesas de la Bilblia, de días históricos, de documentales, de series que nos muestras otros tiempos, otros espacios, otras dimensiones. La vida es lo que uno sufre cuando le pegan una pichasiada como la que nos pegó NEW spain.
Lo primero; cambiarles el nombre.
¿Por qué lo hace?
Falta de respeto, mae.
Eso es lo que a uno le sale.
Y hay que inhibirse.
Porque esto va ser un tema que va a traer cola.
Y aquí hay mucho subnormal.
Y un día, la broma saldrá.
Y habrá que ver que decís vos cuando te calientan la polla de una manera considerable. A ver. Vamos a ver. ¿Quién va ser el guapo?
Yo a los guapos, si no son manos, ¿qué?
¿O qué?
O sea.
Checa el dato.
Soy actuariels.
Soy Lauterius.
Soy Aquarius.
Soy Lautaro.
Yo soy entre un ser de tierra del fuego a un esquimal de por NEWALA.
Sea NEWALA Alaska en una dimensión NEW.
Se pierde algo; se gana algo.
A veces se gana; a veces se pierde.
Yo puedo salir a competir.
Y causar un poco de distorción en la defensa rival.
Eso fue lo que nos faltó maes.
Tener un poco más de descaro.
Un poco más de huevos para llegar con el últime beat de nuestra carrera.
Qué rápidos y precisos son, mae.
Al chile, por qué no entrenamos como los españoles, o como la selección española de Luis Enrique. Mae como si de copiar se tratara, vamos a hacer de nuestro futbol la necesidad que tenemos de reformulárnoslo todo. Porque ya está todo echo picha. Y diay. Uno vieras cómo está con la chicha esa de las redes sociales entre los que vienen aquí con los golpes a nuestra fe y el cuestionamiento de nuestra moral inmaculada e inflexible. La flexibilidad de la moral es el último ejercicio que hay que hacer. Ustedes puede que hayan ganado. ¿Pero nosotros? ¿Qué nos llevamos de haber sido testigos de este momento histórico de haber competido así 99 minutos de un mundial determinado de futbol en un un sitio en medio del desierto? Nos acercamos al inicio de la narrativa mundial que nos debería poner en la antesala de un entendimiento superior porque finalmente renunciamos a ser lo gilipollas machos ibéricos heteropatriarcalizados inclusive en la manera linda en la que competimos y ganamos un partido de futbol de una fase final del mundial de futbolarte.
No es futbol. Es arte. Y lo culmina Luis Enrique pero lo diseña del Bosque. Y hay que darle su crédito al sabio de Hortaleza. Luis. Se fuerte.
España is diferente. Nos sale de los cojones ser así:_________________ (poneros como queráis, coño, que sois españoles, españoles, españoles,…)
Esa frase construye la historia de la historia contemporánea NEW. Define la cultura a partir de cerrar un rito colectivo juntas. Un acto iniciático contemporáneo. El breaking point de una sociedad caduca y un despertar holístico en la paz representada por el despliegue en el campo de nuestra propuestra de transformación que nosotros adoptamos con los elementos de respeto, picardía, profesionalidad, jogo bonito, guardiolismo, mishimismo, ticatalanismo, newdfismo, golmanerismo.
Ho he passat molt malament. De vegades sento que tot s’ha anat a la merda. Que la vida és perversament cruel amb ú. I et posses molt trist. Pensatiu. Neguitòs. Pero t’adones que estàs filant massa prim. T’estàs jutjant massa. Qué vol dir perdres 7-0? Qué vol dir guanyar 0-7?
La gent ha estar molt respectuosa. Heu estat celebrant amb la polla freda perque tota l’energia la teniau al cap. Pensant que això és increible. Super maco. Matxaquem. Et matxaquem. A tú. El tico aquell que tots i totes (no)conegueu.
Jo soc un ticatalà qualsevol. Això ja s’havia vist que estava més encarrilat per una generació de futbol que ha agafat el relleu d’un model sistemic de jugar al futbol al màxim nivell: el model de Guardiola aplicat sobre el model d’en Cruyff, i aquest sobre el model de Rinus Michels. Ara Espanya té un punt per sobre de l’altre versió nacional d’aquest model, que és Alemania. I tot i així, en Guardiola no havent entrenant mai a un equip nacional, si en canvi competir i guanyar un campionat olimpic de futbol jugant a casa, amb el mateix Luis Enrique, Chapi, i tal que fein també això de jugar com jugava en Johan al Camp Nou. I fora. Pero al camp hem quelcom futbol que ara és el golden standard del joc.
Si us dic la veritat jo l’he jugat des d’un altre perspectiva igualment espanyola, madrileña i republicana. La meva experiència com a futbolartista té un punt d’inflexió en un punt de trovada amb l’excel·lencia per anar a competir un partit. Contra qualsevol rival. Poseu per cas un equip d’una macro escola només d’homes que també competeixen futbolisticament parlant tant bé com els nostres avantpassats jugaven futbol. Aquéll només futbol que representava el lloc. I tot lo que li envolta. I els mercats. I la globalització entesa com els negocis que hi mouen els mexicans. O els americans. O espanyols. O els ticatalans. El que no faci negoci o estigui venent quelcom moto que aixequi la mà. I doncs tira la pedra. Som-hi. Un grup de persones tirarien la pedra contra uns altres. Violencia no tamizada.
Date una pausa.
El viax de la violencia.
Per qué esdevenim violents?
Qué ens fa pedre el cap?
Per que se li gira més a uns machos que a altres alphas?
Tots som victimaris de la violencia.
Fer-li set a un pais sense exercit que estima el medi ambient i argumenta en ticatlà un nou model de convivencia supranacional que ajotllem amb un nuvol lo més ecol·logic possible i sostenible en com a mìnim nou dimensions de la nostra necesitat col·lectiva tirem endevant. Escolteu, això no és només una call to action: acompanyeu-me en aquest viatge al més enllà. Constrium entre totes una ficció a mida. Començem per assumir un nou rol revolucionari i trencador que tot i have viscut el dia d’ahir, super bé o super ensopit en la puta merda, doncs ara l’opció d’un mon NEW salvat de tots els seus mals, netejat tots els nostres demonis, i anul·lat tot pensament ficat amb calçador en la nostra llibertat concebuda com un procés d’elecció canviant, incoherent, perfectible i cagat. Tenim por a marxar. A que ens facin fora. A no tenir-ne mes. A no tenir opportunitats. A no poder pensar en el futur. El tren ràpid ens passa per sobre. Qué fot el nostre sistema? Com ens respón? Ho fa com aquí. Per més malament que hi estem, no estem al costat més complicat de l’existència. Sóm blancs i privilegiats. I també hem comensat a rebre gent de la resta de les conexions que vam fer en el pasat. I tot bé. I sóm més multiversals. Tant moderns i bons nois com ens ho podem permetre per més que no hi juguem com juga el Madrid, que és com li agrada a la meitat de la població que analitzem, en qualsevol cas, sigui de la ciutat capital d’aquesta banda, o de més enllà, o fins i tot de l’altra banda de la frontera. Més enllà de la barda. El mur d’en Serra és un pensament profund d’un esser, com dirien els anglosaxons, estar. Ser-hi. Com ara. Aquí. Llengint. Això.
Perdre fa mal. Malperdre et fa petit.
La violència és un biax que potser hem patit de petits. I reproduim conductes.
La violència atravessa tant Qatar, com Espanya, com Mèxic, com Estats Units, com Alemania, com Japò, com Costa Rica, com Russia, com Suecia. I curiosament encara gratuitament sobre les dones per la seva condició d’esser dones, contra els seus cossos. Prou. L’heteropatriarcat requereix un procés obtús de curació. I fer-ho veure-ho. Amb Ell. En pare. Abans que a ningú. Déu Pare. Cancel·lat.
Mic dropping falling from my hand as I’m already leaping out of the stage with a great salut to the audience’s reponse, love and respect. We are here to leap through laugh. LEAP-through-laugh. The startup. Classic corky long nagmes that never… wachamacallit?