Hace tiempo que estoy aquí

Vivo en el día de hoy. Y no se a dónde más hay que ir. Apenas llego a pensar en otra cosa. No me puedo levantar. El tiempo transcurre de atrás para delante. Muy a mi pesar.

La sensación de que la cuestión está concluida no más que otra señal de que todo sigue abierto.

Mi seguridad y mi duda coquetean entre ellas para inhibir cualquier capacidad consciente de saber con claridad: ¿sí o no?

Sólo sí es sí. Y no es no.

No queda tan claro que la gente lo entienda.

Son cosas de un tratado lingüistico muy inicial.

Lo que sí. Lo que no.

Y toda la zona de grises que está en medio.

Cómo se transita por una vida llena de incertidumbres para las que no hemos sido preparados según el paradigma de lo que podemos o no hacer, de lo que debemos o no saber, de lo que tenemos acceso o no, de las puertas que abrir o de las que tenemos llave.

La vida es esta sinrazón que nos ubica allá dónde quisiéramos haber estado, simplemente para joder al individuo sentado en el espacio de dónde estamos justamente ahora. El pringao del multiverso particular al que sólo tú tienes acceso. Ese desgraciado. Alma en pena. Miarma.

Vaya dramas.

Uno es el propio drama de lo que acontece a nuestro alrededor. El drama sólo existe en nuestra cabeza, y es ahí en donde se despliega la más impoluta narrativa de una telenovela que no decide con claridad si ser mexicana, venezolana o colombiana.

Todas ellas son multiversos paralelos. Todas ellas responden a sus propias idiosincracias locales que le dan un carisma particular que llega a la cultura popular de aquellas historias que nos arrean al conductivismo de una clase creativa pagada por el viejo poder blanco heteropatriarcal colonialista ibéricamente peninsular.

Pero análogamente, y en un idioma dificilícimo al que nunca podremos aspirar hablar, la telenovela podría ser brasileña y tendría exactamente el carismo complementario a la trinidad de la historia contada por los blancos españoles y sus herederos en las familias que mueven los hilos de las sociedad dentro de las haciendas, que ahora llaman privadas.

La dualidad nuestra está en esas dos dimensiones familiares que Brasil y Argentina representan en el futbol para todo el contiente/mundo.

Pero no estamos hablando de futbolarte. Estamos hablando de telenovelas, de trinidades y de dualidades. Como mucho de un mano a mano. O de un subordinado pobre saliendo adelante enamorando al hijo heredero del patrón.

La historia aspiracional alrevés nos conduce a los caminos que nuestro sistema ha diseñado para nuestro saber-hacer nos permita revertir nuestras mejores intenciones según el libro sagrado que nos transmite la verdad: constitución/biblia.

Nuestro espíritu revolucionario ha sido entendido a partir de lo que nuestra conexión con la revuelta nos empodera a levantar la mano de quienes dijimos basta. Con el estandárte de una virgen. Eso es. Una virgen nuestra. Guadalupanos hasta la médula. Por intermediación de San Juan Diego. Se habla poco de San Juan Diego en España. Y mira que fueron ellos los que lo inventaron. ¿O habremos sido nosotros?

¿Quiénes somos nosotros?

No sabemos con exactitud.

Seguro que no somos ellos.

Ellos no somos nosotros.

Ellos no son nosotros.

Ellos que no vengan.

Ellas…

La vida del encomendero no es tampoco tan lapis lazuli como la pintan. Había que estar ahí. Pudiendo estar en la península. Con lo bien que se vivía en España cuando eran sólo reinos. Tras haber recuperado la identidad de una buena parte del territorio tras seis siglos de no ser nada.

Seis siglos de no ser nada. Así se pinta la historia de la conquista de los moros de la peninsula. Con una solvencia histórica de nueve pares de cojones. Se pasaron nueve pueblos. Hasta que vino la gente de las Asturias nunca invadidas, de los indígenas vascos, mercenarios épicos de la lucha contra los cátaros, de los aragoneses y cides campeadores, de los hidalgos y sus panzas, o de los escritores sumergidos en la realidad universal de aquellos tiempos que supieron revertir el tiempo de lo que había sido norma.

Nada es lo que parece. Y todo tiene solución. El tiempo impecable nos lo arrebata cuando estamos en el intento, pero qué le vamos a hacer. Seguir. Seguir aquí. En este presente contiuo. Con un latido pausado, que a ratos se acelera, según lo que pongamos en la agenda para animar la incertidumbre a toparse con la bienaventuranza.

Por ahí fueron a parar algunos que otros que cruzaron el charco. Sin pena ni gloria. O dejando la gloria. O quizás buscándola. Sin temor a cruzar el mar porque teníamos la sabiduría suficiente de los mares. De los viajes trasatlánticos. Una proesa de nuestra cultura. De la que sólo los portugueses, aquellos habitantes de la península que desaparece cuando se anuncia el tiempo en los jardines regados por la lluvia escurridiza de Dios. Dios Padre llueve sobre nosotros por lo poquito que podemos ver a nuestros propios vecinos. Los que desparecen con el tiempo. En esa manera absurda de que uno y otros nos damos la espalda. Saudade.

Magallanes no se estudia. Hablemos de Elcano.

Y así todo.

Brasil no existe.

Ni Lisboa. Palos.

Todo tiene un por qué.

Y nuestro sesgo congnitivo también.

No es nuestra culpa.

Hemos sido entrenado a pensar así.

Y yo también tengo los míos.

Como todo Dios.

Es un chiste, dijo el Dios español, español, español.

Los otros dioses no pillaban el humor español. Les parecía un poco tormes. Simplemente no le veían la gracia. En ese sentido eran más monty.

Al Dios español no le gustaba el chiste de la sagrada inquisición. No le habían preparado para el humor autoreferencial. Y se le hacía un lío la cabeza. Tanto así que le explotaba.

El tiempo pasa y uno sigue aquí.

La sagrada inquisición se fue dejando un legado subyacente en el hombre blanco macho que la que la iglesia católica, apostólica y romana profirió la supremacía de la intercolución con el Dios Padre. Muy ünö, Ël.

Se acabó.

ALLS

Avui Abans Desprès

El temps no té només una direcció. No sóm conscients. Pero la temporalitat temporal ens condiciona amb un biax direccional: anem cap endevant. I no és pas només així.

El temps també pot tirar enrera. I és fins i tot una il·lusió que ens porta, tal dia com aviu, a pensar-hi en les gestes del passat. En com això que va passar, ara ens porta justament a aquest moment. Inevitablement.

I tot lliga. S’ens fa un nus al coll. Pensem que tot està lligat. Que hi sóm aquí per una raó més gran de la que el nostre dia a dia representa. I sí. I no. No ho sabem. No ho podem agafar amb les mans. No podem massejar amb els dits. S’ens escapa quelcom sentit que no tenim. Malaits sentits insuficients.

De totes maneres ens sabem especials. En un moment donat. «Un momento dado».

Tothom diu qué sí.

Tothom diu que no.

Quina representació hi ha ara de lo que hauriem d’esser conjuntament?

Quan i com?

I si anem més enllà?

I si renunciem a quelcome que pensem ara inevitable?

Durant sis anys no s’els ha deixat participar, diuen Junts, que no estàn junts amb el president, sino amb l’altre.

Uns i altres.

Sabem que sóm diferents.

Qué tant diferents?

Això és lo que interesa copsar.

Pero quant?

I en quins terminis?

I com fariem per fer-ho bé.

Hem esperat molt de temps.

I s’ha espallat l’status quo.

Diuen: amnistia imprecidible i inevitable. L’estat ho sap. Governs. Decidir votant el futur politic del pais. Proposta inclusiva de cóm haurà de votar la ciutadania de Catalunya. Accord de claretat. Ens conjuguem, totes, per parlar-ho. Tothom. Sense por sense vergonya. D’aquí a un temps determinat.

El temps és elastic.

I la lituratura ens permet arribar-hi ràpid. O molt lent. Amb pausa.

Pais, llibertat, sobirania, llengua.

Quatre columnes d’un pais que ja ha esperat prou.

Pero que no cal correr.

I això ho diu ún que el seu país va esser tocat per un ticatalà fa molts anys, i ho vam canviar tot.

Gràcies a Josep Figueres Ferrer avui no tenim exercit. Això no hi surt a cap de les quiniles del que esteu parlant, els que representeu la veu del poble, avui dia.

Gustau Muñoz. 1978.

Fa quants anys.

L’acte d’arrancada de l’esquerra jove independentista.

La CUP hi és.

En aquest acte es canta la internacional.

Es la part que més m’agrada després de tants anys cantant-ho.

A TV3 surt la G invertida de Golman. Cap enrrera. Fins a trobar-nos amb en Gustau. Viu. Abans de que un acte de violència d’estat s’el carregués. Al carrer Ferran. A prop d’Avinyò.

Agafem aquell acte de violencia per fer el bucle cap enrera. Mirem-nos al mirall. Des d’alla fins avui. I fem un feedbackloop que ens faci lliures. Per sempre més. Fem-ho amb cap. Amb el cap olmeca.

1714.

Ara: 2023.

1978.

2023.

2023-1714= 309.

2023-1978= 45.

Fem-ho doncs.

Fem-ho llavors.

El temps jugant conjuntament. Encara.

Renunciem a fer una sortida ràpida a un tema que es cou a foc lent.

Soc més aviat un un ós mandrós.

Agafem l’exemple d’un poble llunya, i alhora proper: Ticataluña. Fem el pas que no hem fet encara. Pero amb una temporalitat alterada. Dualitzem el temps que ens queda per arrivar-hi a temps a conjurar un futur inevitablement millor.

Això va ser a 1948.

Això va esser fa 75 anys.

Tenim que reinventar-nos. Tothom ho fa.

Adoptem aquesta visió de temporalitat particular.

No cal correr si ni tant sols sabem gatejar.

Plantejem un horitzó temporal més ample.

Plantejemp una renuncia que ens permeti també renunciar a la violència.

Incorporem un pel de teorìa de jocs. No anem tots a per la dona guapa. Anem a pel camí de las Jennis. I desarticulem la violència que permea al nostre temps, i que no ens cal arrosegar. Siguem valentes. Com ara, elles.

Amb aquesta temporalitat, la reversió d’aquest reducte d’imposició (el temps cap endevant), tirem enrera. Avui. I marquem el futur amb un horitzó temporal dualitzat.

I llavors votem.

I votem dos cops.

Fem-ho bé.

Com ara fa 45 anys, per desfer la violència d’estat que representa la mort d’en Gustau.

Com ara fa 75 anys, per desfer la violència d’estat que representa fer el lloc militarista d’entendre la guerra, l’exercit com un bé nacional irreductible. Un ticatalà ja va marcar el camí. Li posarem una ofrenda amb ell el dia que tot això ens faci caminar cap a un mon sense aquestes violències que a partir d’avui reconfigurem la redenció. Al nostre temps. A poc a poc. Bona lletra.

Pero anem a lo concret. La temporalitat revertida farà dos camins cap enrera. Per tal de construir dues generacions que han estat històriques, de cara a un nou contracte social que es pot dibuixar en aquest camí cap enrera. Ja no només del que ens representa a nosaltres, poble petit. Sino lo que ens representa a tota la societat, per introduir la resiliencia d’un sistema global que compte amb aquest planeta, que està en risc sostenibilitat que cada estiu, quant hi anem a les nostres escapdetes estiuenques ens adonem de que ja no estem tots sols. Sino que sóm part d’un baixell que pluralment mira endevant per fer d’aquests possibles futurs el nostre propi multivers: Ticataluña.

Ticataluña doncs s’escriu en dos referendums d’autodeterminació. Que tindrà dos opcions. L’estatus quo d’un procés que construirem cap endevant. I l’element de futur que representa lo que ara està sobre la taula. Pero tirem el temps molt més enllà. Perque sóm un poble madur. I ja em esperat 309 anys, si seguim la nostra pròpia lògica. No cal ara fer sprints sense pla. Que ja ens coneixem tots plegats. Ja ens coneixem totes, justa ara, quant la feminització de la narrativa ens fa veure que potser tot això també és una mica heteropatriarcal. No només antifeixista.

La no violència com a senyera. Pero ara amb un altre referent sobre la taula. Inevitablement posat sobre una taula de diàleg en la que no he participat mai. Pero perque sou els mateixos de sempre. Les quatre colles d’amics. El model de país que hi veieu vosaltres. A partir de les tradicions que ens fan mirar cap enrera i tenir totes aquests mecanismes identitaries ineludibles. Han emergit d’altres. I jo soc tant sols una veu en el vuit que no ens cansa de cerca un camí alternatiu que sigui viable en el meu petit multivers particular: Ticataluña.

Doncs apa.

Tornem al temps.

Capgirem el temps.

Poc a poc. A foc lent.

2023+Gustau = 2068

2023+Figueres= 2098

Dues generacions. Cap devant. Cap enrere.

Votacions duals.

Construim doncs el futur d’un mon resilient en emergència.

ALLS

Reversing day: Ticataluña diada

21 dies desprès de guanyar el mundial dimiteix Luis Rubiales

Aquest any el president si que va anar.

Quin president?

Pujol?

Aragones?

Puigdemont?

Mas?

Maragall?

Casanovas va ser president?

No ho se pas. No soc un nouvingut qualsevol. Sóc un nouvingut que no vol deixar de ser-ho. Mai. Potser vosaltres no m’ho teniu en compte. El meu accent. El meu origen. La meva història. La meva visió de regeneració més enllà de lo que vosaltres heu pogut copsar en el conjunt agregat de totes vostres lluites.

No vull dir que el vostre camí no sigui digne. És un poble viu que i diu coses, i fin i tot, fa coses. Ja ho dir un president. No recordo quin.

Pero qué més dona ón som?

Qui som?

Qué som?

On anem?

No se. Però nem.

Bona diada.

Les institucions han passat per Pere IV.

Institucions de tot tipus: politiques, socials, sindicals, partits polìtics, culturals, castellers, esportives, futbolartìstiques. Totes plegades. Totes al seu rotllo. Totes en filera. En columnes.

Pais. Llibertat judicial. Llibertat financera. Llibertat educativa.

Quines columnes més maques. Quina gent pensant darrera pel benestar d’aquesta societat. Tenim un poble que no ens mereixem. I uns politics…

No hem feu parlar.

No ara.

No avui.

Avui és un dia gran.

Potser és la diada més important de totes.

Aquella en la que es resol tot conflicte.

En Rubiales ja no hi és.

Ha caigut el heteropatriarcat.

I no ens hem adonat.

No en aquest contexte.

No en aquest sincretisme.

No esteu preparats per sortir del vostre guio.

Tots, totes, totus, ho teniu.

La teniu.

Ateneu.

Ateo.

Atès.

Ets.

És.

ES.

Ë.

ALLS

Polifacético Golman

Al menos nueve alternativas

Yo llevo 9 años en campaña.

Pero son mis propias reglas.

Yo me fui del sistema convencional hace tiempo.

Y ahora volví.

Y no pienso dejar que las cosas sigan así.

Por todas mis contradicciones.

Por todas las personas a las que amo.

Por la humanidad misma; pobrecita.

Por usted, hermano.

Por usted, hermana.

Por usted, amiga.

Por usted, amigo.

Por usted, rubiales.

Todos tenemos cabida en esta reconfiguración del sistema.

Ahora sí.

Esta es la buena.

La que nos viene bien en estos momentos.

El vuelco a la totalidad.

Las antípodas de tot plegat.

Això. Així. Com ça.

Així; com ça.

Je suis Golman.

Et vous?

Vous volez.

Allez.

Així, com ça.

ALLS


This post was written by Polifacético Golman, a has-been futbolartist turned into a feedbackloopper. Some made up profession. Some made up new paradigm. Some made up NEW system. Some made up NEW campaign. Some made up kinda format of a NEW narrative. A sorto thing. Sorto e suerte. La Campaña Campania.


A sort of publishing thing.

Who knows.

It’s a NEW language.

Ticatalán.

Some other fucking made up word-thing.

It’s a game for you.

All the time.

For ever.

But not only.

Ever.

NAW.

Here.

ALLS


Las alternativas de Golman son eficaces porque todas tienen un pil.


Sexpil.


Historias mínimas.


Inside jokes.


Clever talk.


Social songs.


Chitchatingintheterrace.


Made up world, dude.


It’s already there.


Señal a navegantes.


Violencia.

Antiviolencia.


Dualidad.


Tú estás en los dos lados.


Victimario Victina nació en un lugar oscuro pese a luego salir a la luz.

Su identidad contradictoria nos dio pie a otra conjugación. Un nuevo acento. Otra gramática. Las reglas cambiaron. Voy redefinirlas ahora. Las que vamos a jugar son unas cartas marcadas. Se trata de la motivación a lo que vamos a conseguir durante los próximos 99 días.

Esto va de cambio.

Pero va de cambio radical de verdad.

¿Pero qué es la verdad?

¿Qué es radical?

Enséñame 99 radicales de tu barrio.

99 barrios.

Proyecto multiversal.

El diseño condiciona.

El juevo nuevo está por encima de todo.

Todas.

Todos.

Todes.

Porque al ser alternativo reside en otro sitio.

Un sitio que no existe.

El futuro.

Lo que vamos a pensar colectivamente.

Ante la posibilidad de existir con un llamado celestial dualizado.

Se trata de una obra.

De un performance.

De un cambio de tercio.

La banda comienza a tocar.

Música en vivo.

La cuestión avanza.

Un tercio más.

Inicio.

Medio.

Final.

Capote.

Banderillas.

Muleta.

Mi serie trastos son nueve pasos que combinan la imagen del torero Golman del NEWCAR. El torero de la montaña. Toreaba abejas en el verano. El primer torero olmeca de la historia NEW.

Tengo el mejor personaje de toros.

Son un mensaje fresco para los aficionados del arte taurino.

Han sido engañados por sus propios principios desacomplejados.

Igual no tocaba llegar tan lejos.

Igual nuestra manera de ser puede ser cuestionada.

Resulta que todas las veixanadas que hacíamos era, verdaderamente, pecado.

Vamos a ver.

¿Desde cuándo no se puede uno cojer los cojones?

Pregunta trampa.

España y México se miran a la cara.

Dos humores diferentes.

Los que entienden la gracia y los que no.

Esta es la sagrada dualidad a la que podemos adcribirnos todos.

Incluidos todos los gilipollas de las ventanas.

La veda al insulto abierta.

La entronización de la violencia.

Mirar a otro lado.

Deporte nacional.

Sólo porque nos mujeres.

No lo habíamos pensado antes.

¿Hasta cuándo iba a ser hora?

El caso Rubiales.

La repercusión futura.

¿En serio?

¿Creeiste que no pasaba nada?

Que había pasado antes.

Que todos lo hemos visto.

Todos los sabemos.

Y la acción colectiva es inapelable.

Hasta aquí llegamos.

Rubi.

Ventana.

ALLS


Mis proyectos me atormentan. Son míos o son del procomún.

Entre estas dos dimensiones existe un tiempo elástico sobre el que podemos ir y volver.

La transición es la clave.

Vamos a llegar a buen puerto.

Estamos haciendo camino al andar.

Lo de adelante no se ha transitado todavía.

Vamos a crear un tiempo NEW.

Y lo voy a hacer las únicas maneras que podría hacerlo, para al mismo tiempo condenarme y rescatarme. Vamos a mover ficha desde otra dimensión. Deux Ex Machina. Estoy aquí. Esta es la acción de su papá. Resulta que soy olmeca y vengo a deciros la buena nueva. Todo está en la transformación al olmeca. Sigan a Golman. Ël es mi Hijo. El último. Tenía que bajar y verlo. Rubiales. Todos tenemos un Rubiales dentro. Y es culpa mía. Yo soy el primer heteropatriarca de esta historia. Y se tuerce rápidamente hacia lo Rubiales y la autocomplacencia de los machos que se piensan que mejor no decir nada. Que hay mucho poder y mucha pasta en el mercado del futbol, a nivel local, regional, nacional y multinacional. La dualidad existe entre UEFA y FIFA. También todo lo Rubiales de nuestra sociedad. Y ELLOS no están dispuestos a bajarse del carro de valor del macho ibérico alfa. Con todas sus mancanças. Con todos sus defectos. También obtienen el pase al renovado reino de Dios. Le pondremos NEW. Y se regenerá a partir del buen entender de las cabezas de todas las estructuras de poder vigentes en la sociedad presente, que a mucha honra y deshonra, se planta hoy aquí para revertir el tiempo-espacio y la narrativa colectiva común sobre la que contruir los instrumentos y narrativas para congregar de manera justa, inmediata y sin los lastres de lo Rubiales que llevamos dentro, aquí hoy, decidimos todas, todes, pero sobre todo todos, bajarle de huevos tres rayitas a lo que hemos concebido como normal dentro de las 9 últimas actitudes machistas que han pasado desapercibidas en el seno mundial de un BASTAYA: NEW.


Voy a casarme con 9 tags.

Me volví loco.

Quice volver de la multiversalidad.

Y me conformo con nueve.

Superamos el grande y una.

Necesidad sine qua non.

Llamadlo tratado filosófico si os sale de la polla.

Se trata de un manifiesto faltón.

Un grito al cielo que clama que se os ha ido la olla, cabrones.

Gomorra sois vosotros, adictos a la violencia, el machismo y la platica.

Os va bien que sea así.

Os va bien la violencia gratuita.

Las ideas que nos inventamos para tener acceso a la alarma definitiva de la destrucción nuclear. Los cinco hombres con un botón. La capacidad de autodestrucción de nuestra especie. Parece que no tenemos salida. Pero el dinero sigue yendo a la narrativa que sostiene la violencia y la glorificación de la narrativa de guerra, por lo que representa en sí. El juego de los hombre jugando a la conquista. Lo que hemos vivido, pueblos guerreros. ¿Estamos listos para bajarle de huevos?

Yo creo que sí.

Otros, muchos, creen que no.

Son el resultado de los beneficios de un sector económico en emergencia.

Por sus dos acepciones.

Emergencia crítica.

Emergencia del sistema complejo social.

ALLS

Cròniques de Sa Punta d’Es Pas

Es temps en pausa

Avui a Sa Punta d’Es Pas es mar suspirava tranquil. Es podia caminar directament fins entrar dins s’aigu. El sol hi era, amagat darrera d’uns nuvols grisos que ho omplien tot. Sa llum però era més neta. S’aigu fosca.

Només arrivar el pensament d’estar en un lloc ceremonial. Sa idea primordial de que estem aquí només de pas. Tant els que hi som a terra, com els que hi viatgen per barca, o els que nadem. Hi ha una relació d’un amb s’altres. Com ara es vent, s’aigu i sa terra. Ses ocells ho saben prou. Es crancs també. I a ses hores, ü, mirant a llevant, desitjan ser-hi a dins. Cosa de temps. A un pas de ser-hi.

He fet una foto o dues.

He fet un video o dos. Cada dia és una ceromia different. Totalment rodona. Es un compte fantàstic que acompleix cada cop s’espectativa. Hi ha un reneixament en cada banyet de gloria. La liturgia que es desenvolupa segons el temps que hi passa amb el dictamen d’ËLL. Sol. Sól. Ü.

Això és ca meva. Com també de cadascú hi hi va. Com aquell que hi va al lloc adequat per a fer-ne es banyet. L’experiència vital del que correspón a lo que sóm, en cada pas que fem, que cada feina que fem. El respir d’un dissabte, a primera hora d’es matí. La trobavada entre el primer raig d’en Sól Pare. I ü, dins s’aigu. Etern.

Xuf…

Obre els ulls.

A dins es cos de sa mare, Mar, entrem i viem s’altra banda de sa vida. Ens hi pensem sensers, sumergits per uns instants en les aigues negres mentals d’un periode clàssic d’aquestes mateixes coordenades. S’ha de saber a ón ficar-se. I com tornar. I fins i tot, nadar. No tot és evident. Pero un cop dins, sa volta cap amunt. I el sorroll dels grills a la oida. Cri, cri. Paper arrugat. Xispetes. Peta-zetas. Sa conexió sonora amb el fons del mar. Trecant-se. Viva. En-dins.

Adal, es cel. Es cos senser sumergit, tret de sa cara. Mirada amunt. A totes bandes. Cap enrere es sol. Cap abaix Es Grau. Cap s’esquerra sa roca. Cap a sa dreta Es Pas de ses barques.

Canvi d’orientació.

Ens dirigim cap al Sol. A ËLL donem les gràcies. Una petita plegaria a sa seva impoluta santitat. Ses seus designis nuclears. Sa seva conexió estelar. Donant-nos sa llum. S’energia que inicia es cicle vital. Sa distancia justa. Es volum adequat.

Ens veiem als ulls. Els peus devant enmarcant l’horitzó. Creiem s’ün amb s’altre. Sóm conscients. Riem. Somreim. Ens desitjem sort. Cadascun en sa seva dimensió. Cadascun alternant la dimensió des d’on surgeix es sentiment profund. T’estim. I jo a tu. A s’altres. Naltros.

ALLS

Sa Punta d’Es Pas

Quelcom més que un lloc

Avui he anat per tercer dia consecutiu a veure si em podia sumergir a s’aigu de Sa Punta d’Es Pas. No es pas només un lloc per fer es banyet. Es tracta d’un lloc singular i ple d’elements que el constitueixen en el lloc més important de tot es territori espanyol. Des d’aquí es pot establir una conexió directament amb els elements dels quals pixar ens pot parlar a la seva darrera peli, o bé, ho podem copsar nosaltres amb els nostres propis mitjans.

I és exactament això el que avui he fet al anar-hi a Sa Punta d’Es Pas.

Aixecar-se és el primer pas. No hi ha molt moviment a Es Grau a les vuit del matí. Excepte per tots els que hi van a treballar, que surten a aquella hora. Que no són pocs. La gent hi viu i treballa a Es Grau tot s’any. Com es meu cunyat. Es concu de na Vera.

Es concu Roger em va dir, qual vell llop de mar, avui encara fa vent. Sa tramuntana no ha marxat encara. I es notava. I diu, per a validar la seva sabiesa menorquina, pero ves-hi, perque de vegades es vent se sent molt més fort aquí adal, que no pas a rand de mar.

Tota liturgia comporta un cert risc. Ja es veu clarament a Sa vida d’en Brian. Els predicadors fan un salt al buit. I naltros, que requerim creure en quelcom, ens agafem a allò que millor s’adapta en aquell moment a sa nostra necesitat existencial. Qui soc jo?

Doncs jo tinc clar que sóc aquest habitant de Sa Punta d’Es Pas. No només per el sentit d’anari a fer un banyet. El nom de Sa Punta d’Es Pas no és només un lloc des d’on es veu passar els baixells que entren i surten de es port d’Es Grau. És un lloc des d’on es veu passar la vida, el temps, i la nostra escencia. Un cop allà ho veus tot clar. I no cal endinsar-te a s’aigu per completar la liturgia. Ser-hi ja és prou potent, en un dia com avui, en el que el pas venia en forma d’onades més potents, com bateixos d’un esprit senser que ens envolta: s’aire, s’aigu, ses raigs de sol. Elements d’un consorci que está en simptonia amb nosaltres, essers humans, amb la intermediació d’aquest simbolic moment, d’un únic sacerdot: aquell present allá. Mirant-ho tot. Copsant el temps.

Avui m’he adonat (potser ja ho havia viscut en un altre moment) de que Sa Punta d’Es Pas és un patrimoni de la Humanitat. Des d’aqui, un nou momentum col·lectiu s’expresa en forma d’una frontera cincumstancial del lloc que habitem en aquest mar, aquesta terra, i aquell ecosistema particular que juntament amb nostre Déu Pare, el Sol, ens fa totalment únics, com a membres d’un organisme viu que s’expresa com un bateig d’onades que repiquen solvents amb la potencia exponencial lliberadora de Sa Punta d’Es Pas, tal dia com avui.

ALLS

En Golman de Sa Punta d’es pas

Jo soc aquí.

Ja soc aquí.

No soc pas quelcome més que s’illa que n’habito.

Sa pell d’un esser que es sumergeix dins s’aigu.

I tornant a sa roca, neix de cop nou.

Soc en nou d’es poble.

Es meu llar es sa punta d’es pas mateix.

Devant sa casa d’es cranc.

Es cranc que hi juga amb es peix.

I jo, devant, que els hi veig.

Soc d’aquí perque no hi ha un lloc més que m’ompli tant.

Ja m’he buidat.

I m’omple l’ara.

Aquí.

Golman

Election population

The target of my desire

I’m an evangelist of change. I’ve been all in for something else for quite some time. I’m not alone. There are many of us selling this product. In fact, in every campaign, this seems to be big slogan: change.

I was part of a candidacy for the student council in my junior year. The name of our campaign: change. We lost.

It was another era. It was when grunge ruled the world. Back in 1994. You know, Nirvana, Stone Temple Pilots, Pearl Jam, Cramberries, and all of that. My hair was properly long, and so was the hair of two other of my student party. Perfect parity: two girls, two boys. Female leadership. We had a good mix. We just couldn’t compete to four surrealist grunge smart dudes with a sense of humour.

We miserably failed. The grunge high school got what they were looking for: some good old giggles. And something more than just your usual honor role students make-belief. That’s what we were. The good kids vs the bad free-spirited grunge band. Of course we were meant to fail.

I think I might have voted for them. I don’t recall having much of thought in being part of that campaign. I guess I too ignited the bla bla bla on «change». But not enough soul went into that. I didn’t give it my best. We didn’t ignite any passion. There were no giggles in our speeches. We were just plain and dull Lisa Simpson wannabes.

And don’t get me wrong. Lisa Simpson would have made a much better job. She’d raised some issues. Our school had no issues. It was a vanilla high school with proper teachers and a fairly priviledge bunch of families from Escazú, Santa Anna and Rohmoser. I started being the outlier from Pavas when I first got there. I was living at my grandparents house. I was the good old days.

I was no Kurt Kobain back then. I might have looked it, but I hadn’t grabbed an instrument in years. Let alone show some interest for the lyrics in any of those bands who were so in. My mind was somewhere else, around the spin of free kick around the wall, or letting go of basketball because I didn’t make the team. They were too tall and I didn’t pack my basketball sneakers in my suitcase from Karachi. I was just another poser with no real soul.

My readings back then were also quite limited. I’d read what they’d feed me in literature classes that put enough emphasis in having enough lectures from enough sources to grow a conscience of the existance of thought in written form. Yet I couldn’t read through an entire book. My adoption of reading for pleasure had not kicked in yet. I barely knew what I was doing. I was just going with the flow. And life wasn’t really bad. In fact, it was fucking awesome.

I’ve never scaped the essense of feeling out of place, yet priviledge. Those two elements mark trully who I am. I can never feel confortable in the role of trying to tell others what to do. I’m not that kind of leader. I’m just a team player. That I’ve learned in many different ways. By then, I could use my social skills to bond with the people that I wanted to bond with. And I could still make us of my athletic capacities to bond around team sports to pursue the ride of game play. It’s a fun way of learning. That always beats the other way. Yet the other way kept being interersing and exciting for me, so I didn’t fall back into disliking putting enough effort into actually understanding the complexity elements in every mathmatics, science, literature or language classes.

That election where I was part of the «Change» campaign I felt out of place. I also felt like I was exposing myself. In ways I didn’t fully understand. I was thankful to have been selected as part of the team, and I am sure we had s decent programme. We were «A students», ifyouknowaraimin. But there was probably a lack of soul in that effort. A reason to be there, but not enough juice. We didn’t have the juice.

Every time we are under an election period I think of that «change» campaign. So predictable. So vanilla. So nerdy and dull. I didn’t have it me. I didn’t play the game. I stayed within the safe boundaries. I didn’t actually came out of the closet. I was afraid. And I guess, I still am.

I know now that I can share, not without some anguish, that this who I am. That 14 year-old dude, with a sense of pura vida and an impostor syndrome continuosly poping up in a window I can’t seem to be able to close.

Patrick, Will, Yu Chen and William. This last William was the funny guy. A sort of Baudelaire in Escazú. I witty dude with proper grunge and literary taste. The kind of dude that would come to nail it in the arts, or as an author. A kind of Jim Morrison of our time. Will was way out there in the art skills and complex audacity. Patrick was in sinc with all of them. And Yu Chen was true outlier rebelling against all type of stereotypes.

Amy, Marcela, Alex and myself, Golman. Three straigh A students and I guess I was a sort of A- sportsy guy. We were all good kids. Nobody expected trouble comming from us. Except for me, I guess. It was me who had to spice up the ideal of «change». And I just didn’t show up. I stayed in the sidelines. I didn’t play the game. I didn’t write a line. I just sat there and stared.

I clearly need to get this out of my organism. This has affected dearly my political life ever since. Since then, my political participation has been as an observer. And I’ve always felt out of place. I don’t belong. I still grunge, somewhere inside, and I understand that to win a campaign you need to seduce. You need to come up with a plan. You need to understand the context, and the circumstances, and the way to act upon it with a plan. I’ve learned and used strategic planning in my work-life. I’ve used to improve myself. And to deliver a skill set that could actually enable change. And it turns out, now I’m ready.

I like political campaings because it’s the only time where there is just a whole bunch of regular people seeking for your vote. To do what? That’s the whole thing. That’s the big deal. We are still missing on the trully persuasive case for a radical social change. A transformative one. If I was to become an active actor in a campaign, I couldn’t bare to do the same thing I did back in high school: pretend to be. And it would all I could ever do.

You see, in my adult life I’ve also made that red pill image of myself. Or was it blue pill? In any case, I still think that my Flanders side would kick in and I would try to do the righteous thing. I would still be that same lame candidate. Unless I face my own private nemesis and become the outlier candidate, I will keep on living in this lame old status quo, I’m so ready to depart from.

It’s election time in Spain. I’m here again. Exploring within.

«Change» is needed.

I’m the evangelist of change.

Vote Golman.

#golmanpresidente

NEW | NAW | ALLS

Inspired by the grunch campaing in CDS 1994 Student Council Election, Escazú.

Tico Commons | NEW spain | NEW barcino

Jonh Carlin y su cuate argento

Del Reino a la Argentina blanquizaul

El reino unido jamás será vencido.

El de sempre.

Un anunci.

I t’has venut.

Per moya.

I doncs ja hi som.

Ja hi sóm aquí.

Jo söc äqüï.

Quina historia vols?

En tinc dues.

Tu tries:


Más claro… l’AQuAS. . . . . . . . .

ALLS

Desapareció la montaña

El día D

Nunca más.

El tiempo volvió.

ALLS

Se trata de una caja WordPress: una metaestructura elemental para explicarte bien, de manera inclusiva, y con la vocación de universalidad el acceso. Porque formamos parte de una agencia pública. Y cómo tal nos entendemos herramientas de una transformación. 99 feedbackloopers. ALLS. Los voy a reclutar en 9 dimensiones diferentes. Combinaciones de 9 en 99. Por hacerlo combinatorio. Y no lineal. Este es mi matiz. Esta es mi campaña. Metastructuras regresionales hacia un pasado alternativo loopeado. Lupe. Lupita. La virgen de Guadalupa. Ma. Ito. ALLS. .  .   .    .     .      .       .        .

En 33 minutos del día D, se rinde tributo a Jesús. A partir de la reversión del tiempo y los espacios temporales, el día de hoy, el de la vuelta se contraponen, para cada uno, cada cual, y sin que esto sirva de referencia, casi pa ná.

El gesto de volver es terriblemente transformador.

Nos exige volver.

Y volver lo podemos hacer todes.

Y todos.

Y todas.

Y ahí nos encontramos todos.

En un pasado inclusivo.

Que de no existir, ahora lo bordamos.

Lo perfeccionamos.

A partir de la aceptación de lo que fuimos.

De lo que hemos vivido.

De lo que se ha dicho.

De la historia.

De la intrahistoria.

De lo que sí.

De lo que no.

De lo que cómo chingaos no.

Basta.

Basta.

Basta.

Detente.

Por ahí no vayas.

No tiene sentido.

No sigas así.

Tienes otra gran opción.

Darle el voto a la resiliencia colectiva.

Que nace en paralelo.

En otra dimensión.

En un futuro próximo.

Unas cuantas iteraciones por delante.

Por una gracia fundacional.

Por un efecto exponencial.

De los creadores de sumar, a dividir, a restar, a multiplicar… nace: potenciar.

Soc el nou d’un poble nou.

Un poble digne.

Robust.

Pletòric.

Sense por a esser.

Sóm un altre poble.

El poble d’altres.

El poble nou: Ticataluña.

Sóc la capital del mediterrani.

Un sol l’ús de la intenció.

Sóc l’efimer vot de tot el mon.

Respecte al que diem que sóm.

Sóm un gest que creu en Déu.

Un Déu que ho habita tot.

I ha baixat avui aquí.

A fer-nos anar enrere.

Perque devant tenim camí.

I ara aquí el que ens cal és procomú.

I d’allò que es diu NEW.

Això que naltros diem NOU.

I que ara fem així: 9.

Sóc el 9 d’un equip de feedbackloopers.

L’efecte d’un tir amb giribilla.

Soc la rotació de la terra en direcció contraria.

L’esforç d’un reigne per renaixer.

Sóc l’intent de pau que que vols que hi-sigui.

Sóc la veu d’un candidat que no es presenta.

La noció complerta d’una il·lusió present.

La concreció d’un pla de nou.

Un gir del texte.

Un cop de mà.

Un cop d’efecte.

Un impacte de cop.

De cop i volta.

I volta enrere.

I vota.

Voti i voti.

Vot.

Vet aqui.

Jo soc aquí.

Ja soc aquí.

Golman NEW president.

Golman NEW king.

Golman NEW candidat.

Golman NEW.

NEW.

Golman.

ALLS


feedbacklooper 9