Tinc més opcions que abans.
He crescut en entendre el mon des d’un altre perspectiva aliena.
Jo söc l’alièn.
alië… minisculinitzat.
Fa dies que ho penso.
Fa dies que ho se.
Fa dies que m’he tornat a refer.
Des d’aqui ho puc fer amb una certa llibertat.
Una llibertat que bé d’aquí, i d’enllà.
D’on vinc jo.
Del més enllà.
Creieu-me.
Jo soc la veu del nou.
D’un nou pur.
Que no ha vingut a jugar directament al Barça.
Per la porta dels llums i els mitjans de comunicació, i la vostra atenció.
No he sortit del cap d’una guionista brilliant de TV3.
Ja us he dit que jo he vingut d’un estrarradi més enllà de lo que mai us heu imaginat.
Espacialmentparlant.
Temporalmentparlant.
Potser sí, perque sou ticatalans.
Només això em fa creure que aquesta llengua mewa pot connectar, prou bé, amb un gruix de població que desborda en cens de gent que hi vota en aquest petit pais meu que us he vingut a presentar: ticataluña (minisculinizada).
El meu petit pais es una canço
No pas d’istiu.
Es la canço que surt després de acabi la canço d’aquells que diuen: «que no s’acabi;…, l’istiu».
No coneixia aquesta paraulota, i m’ha encantat.
Porto 25 anys en aquest país i tot just ahir vaig fer clic amb l’Albert.
Això passa amb la gent.
I potser l’ha passat amb ell, cap a mi.
No ho sabriem mai: ell està present al imaginari collectiu d’aquest pais. Jo, no.
Son relacions des de dimensions diferents.
De la surrealitat.
Del llindà que hi ha entre els que habitan la platja d’un costat d’aquest troç de terra entre dos mars.
Com es pot saber si això és mentida?
Com es pot saber si aixó és veritat?
No hi sabrem mai si els teus ulls són Laia.
Laia, t’estimoooooooo mooooooooolt!
Fa temps que penso en tu
Em mires sense que vulguis que t’hi veig
No es pas amagar-se a hores d’ara
No hi ha res a fer
Tu i jo ballem a prop
Forà bó si ens fem petö
Puh, puh, puh, puh, puh, puh, puh, puh, puh
Llavors vens i em dius së quens
T’ho dic un altre cop: aquesta llengua és NEW
No pas ben Bé la teva.
Vine; Vës.
Vaïg. . . . . . . . .
Un plà curt i al peu
Quelcom ràpits ja es veu com anem…
T’estimo ara i t’estimarè thën!
Vine, tonta, a prop’t un pöc
Com t’hi apropes, veus
No és pas un què es queçe que yoquesë
El meu francès ës mexicä
Això diu ell; vostè mateix.
No cregui que aquest no sigui pas un mentider.
El que vull dir és que jo escrit aquesta canço
per dur-nus tots un nou camí d’un veí que vingut de fora
cap enllà ens porte al més enllà del que el nostre particular entrenament cognitiu propi de quelcom esser humà.
Això és una canço ó es el infern?
Diga’m-ho tu que no ho sé…
Vine, tonto, qué ja et dic jo: t’estimo.
De cop i volta la màquina entrenada per si mateixa
Amb els seus propis objectius
La seva propia capacitat d’encert fer-ho per allò que li diem que ens cal tenir clar cap a ón anem, i per tant, l’accord global, que no sortim de la nostra petita ensaimada i ens fem un mon entre el centre i sa periferia: els 4 pobles des centre de s’illa i les dues ciutats a ses antòpodes: NEWMAO & NEWCIU
A ticataluña va haver un debat social que es va retransmetre per primer cop per 9 canals differenciats d’uns sentits nous alternatius: , , , , , , , , , . . . . . . . .
Els nou primers espais entre els dos punts (les dues caps olmecas que si fas zoom in hi veus en una dimensiö düal que serà transformada per la teva capacitat de veure-ho exclusivament en el sentit apropiat d’un format alternatiu emergent una dimensiò més cap enllà del que fins ara haviam estat capaços de veure-ho. Viure-ho. Per estar a s’altra banda des d’on entén perfectament.
En termes de maonesos i ciutadellencs, el tema es va reconfigurar en d’allonces:
- mao (minisculitzat)
- ciutadella (MAYUSCULIZADA)
vostè, qui vol ser?
L’ù o s’altre.
ës tracta d’una selecció: ü; altre.
i llavonces, dius: ________.
I aixì, sense més, has elegit partit!
Felicitats pels teus collons!
Hace mucho que no hacía un botón más ecléctico. Sin más. Negro kübrik.
Yo inventé ese color.
Eso iba diciendo el päpa amb els meus amics.
I jo tomaquet!
Ja sats.
Jo escric per un temps determinat.
I llavor aniré des d’aqui fins a la memoria del llavors.
I teixi’m aixì un altre xarxe.
Una narrativa emergent de situació extraordinaria per fer fer.
I arrivar doncs a una nau 9.
Quelcom lloc nou que hem creat.
M’ho he inventat tot jo.
Això va així.
I potser aqui, jo també menteixo.
I potser aqui jo vambé ja ho deixo.
I potser aqui que tu i jo no ens veurem mai mes
I potser aqui que tu i jo ballem per darrer cop
I potser aqui que ti i jo trovem que tot això és absurd
I potser aqui que cridarem com boixos per tu no es cap copa trencada
I potser aqui que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
I potser aquí que s’aigu es torna vi.
Ido, NEWMAO
newmö
«Evidentment», diu un tertulià. «maö (minisculitzada i dieresïssada.
esïss
Més enllà de s’illa de colom i es cap de Marge Simpson.
La discussió amb l’editor que era un ticatalà que s’havia inventat que després de viure-hi aqui amb nosaltres 9 anys, deia que ell, era d’aquí. Quins collons. «Ja t’entenc que és una mica explicar-ho tot, de més, i no pas amb ses paraules justes, com ho diu tot manual de bona literatura que hi puguis demanar-li al chatgpt per a que et solucioni el buit. Avui dia estem tots per sobreviure el dia, aquest mateix, ja t’ho dic jo. I tot i aixì el mon està a punt d’anar-se’n a sa merda. Saps que et tic, que a mi m’agrada l’a «el·le», o no em fa menys ticatalà fer-ne us d’aquest xalar, que no pas el que s’altruqualsvü es pensi que va venir a mi, a mi, a mi, a dir-hoquécóm, au va, qui és el guapo. «
Em perds, pau (minisculitzat).
El contracte de pa (minisculitzat) explicava clar i ticatalà qué cada cop que en el guiö o a quesevol lloc on aparegués escrit el meu nom artistic minisculitzat, no era pas suficcient que s’escrigués amb minuscules totes, pau, i no pas de la manera en la que encara es continua dient que no m’ho poden aceptar, que segeixo sent en Pau. I aquí la divergència entre Pau de NEWCIU i en päu de NEWMAO.
Ambdos söc jo: dualitzat.
I cercare ensortir-me des d’ambdues perspectives sense no només no fer-ne mal a ningú: cagar-nos en ses ______ _____ i quedar-nos totes tant a gust.
Sona la cancò Agustito.
Sa gent balla.
Com si omplisim la Paloma.
Una festa de salö.
Una fiesta de 9 horas: la fiesta tras la cuentra atrás al día antes de la emergencia: ünö.
Una fiesta que tiene la posibilidad der ser.
Una emergencia colectiva de nivel 9.
Pero, ¿de qué dimensión quieres tu emergencia colectiva particular?
Tienes nueve niveles a elegir: ünö (only one available for you at the moment).
Hay una promesa de futuro.
De que después de esa aventura de nueve pisos y nueve reglas h4.
Una máquina para el entrenamiento social de lo que más nos complace crear y creer.
crear&creer
Algoritmos de alcance limitado.
Poner el centro en las antípodas de lo que hasta ahora considerábamos como lo más de lo más. Y tener un lugar a dónde ir, que no sea el polo del némesis sagrado.
¿Pero quién chingaos es el némesis sagrado, de qué chingaos estás hablando, pendejo?
Nunca nadie podría decir esa línea del guion o total veracidad. Los mexicanos son justo lo opuesto a eso. Y no es banal. Están los que transitan por una convicción mayour y trascendente desde una escala que se legitima desde la interpelación a los 9 elementos nacionales del territorio que permiten abarcarlo a todo, a todes, a todos, a todas ustedes, no se hagan que ya el pleonasmo es parte de nuestra giribilla, herencia purititamente española, cuando aquí tenemos cosas que nomás la salsa de nuestros tacos ha sido capaz de imaginar, mecaidemaiz.
mecaidemaiz
O sea, no es de que Morena ganó, guey. No seas pendejo. Ni tan pinche escuincle baboso que no tiene la capacidad de ponerse a pensar en nada más que tu puto mobil y tus putas movidas de mierda que nadie interesa, preocupate por elevar esa parte creativa de tus últimas 9 lecturas con las que puedas atravesar la experiencia primordial del ser humano en la búsqueda interior que toda vida requiere para ser parse de más de nueve dimensiones, potenciadas por los agentes públicos de cada uno de las nueve variables sagradas, con la custodia colectiva de un entendimiento superior consensuado a máximos medibles por la autenticada participación única y exclusivamente de humanos, todos ellos, sin distinción de género, edad, o cualquier otro de los sesgos cognitivos reconocidos diagnosticados por el servicio de prevención del fraude sobre la salud de nuestros cuerpos. Cuerpos no violentados. El primer objetivo. De aquí bajan varias claves sociales del gobierno de cualquiera de las 99 governanzas del procomún, que vamos a poner a votación en un plano NEW creado desde la otredad para singularmente permitir nuestra evolución social colectiva en términos transparentes coherentes estimulantes seguros divinos sostenbiles transformadores reconfortantes oníricos: golmánicos.
golmánicos
Yo tengo que salir al mundo surreal. Vengo de aquí, desde el otro lado del asunto: desde este méndigo status quo. ¡Vámonos a la chingada!
La frase final fue malinterpretada por la mitad de las personas que la escuchan. La otra mitad lo entiende perfecto. A la primera. Esa es la dimensión de la dualidad: la atracción y la inmediatez; en contraposición de aquello que cuesta más entender: aquellos que pertenecen a las antípodas. Sean ambos sitios destinaciones NEW.
No nos vamos a olvidar nunca de que venimos de una dualidad. Así nos lo han intentado forzar en varias expresiones narrativas de nuestra sociedad. Desde aquello que creemos, aquellos que nos hace ser únicos, irrepetibles, desde una singularidad precisa que se alberga en ese sitio tan ünö: cuerpo.
El cuerpo nos transporta, y desde ahí somos todo aquello más allá de la duda. La duda, gracias a Descartes, nos libera. Nos permite cuestionarnos hasta el cuestionamiento. Y desde perspectiva de pensamiento iniciático podríamos construir la versión contemporánea de lo que dicho pensar determina nuestra bienestar colectivo general. Tan global podría haber sido para el filósofo levantar todas aquellas cosas que desde nuestro cuestionamiento, desde la duda que nos lleve a argumentar si es así, o lo contrario, desde la posición en la que se le permite ser a lo que no existe, y que lo que no existe no está sólo ahí, sino que está como alternativa a lo que sí existe; a lo que vemos.
Para ver otras cosas habrá que escribir otros textos.
Este texto pretende ser uno de tantos en esa intencionalidad colectiva registrada a partir de un renovado consenso alrededor de un indicador de resultado preciso, medible y registrado a lo largo de un determinado tiempo, pongamos en este caso, que ese tiempo es igual a nueve.
¿Nueve qué?
Nomás nueve.
No hace falta calibrar más esa variable. El estado de la naturaleza tiene así, por definición, un caracter indefinido y etereo. Ese es el tipo de variable aleatoria que puede dar problemas, pero que también permite unos ciertos niveles de libertad. Y la creación llega a sitios distintos en cada trayectoria. Podría decir, por definir un estado de magnitud de la repelecia entre dos polos que chochan delante de un determinado tema, pensamiento, debate, sesgo cognitivo, trampa, mentira, elucubración, escenario, supocisión… o diseño, por pensar justo un sitio que represente todo lo contrario.





