Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.
Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.
Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.
No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.
Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.
Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.
Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.
L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».
Toma ya. Dos tazas.
Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.
I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.
