A Roger Cucala li flipa això

S’hagués de vindre un llibre aquest Sant Jordi (i quan deia aquest, efectivament, és el pasat) seria aquest.

Aquest.

Aquest noi, vull dir.

I si digués bull dir.

Bull dir que no és cap falta d’ortografia, és així, volguda, nova, toda ella, aquesta llengua emergent: ticatalà.

La patria NEW.

NEW

Huh. . . . . . . . .

vìs ä vís. . .

Això d’aqui no s amuntet no s’havia dit mai.

Per això ho dic.

Bull dir.

Büll dir, menstens?

Menteixe.

No.

Sí.

Doncs. .

I així, per accident. Del dit millà esquer´´a.

Qué fort.

Espera.

Esperes. T¨Ú.

Així.

Surtint cap allà.

Cap a on?

CAP ENLL*A

Un altre punt inexistent.

Vull dir.

Torno.

No hi vaig cap al mal.

Per que sí.

Per lo que els stupits hi van.

Els estupis hi són.

No voldren venir fins aquí.

A aquesta altra banda.

A pendre pel sac.

Y el ticatalà NEW haurà haver esmentat a la seva mare que el va parir: un mentida mejicana.

Entendiendo los mejicanos.

Los mejicanos y sus cosas.

El mejicano más allá de Panchito.

El Pancho mayor, servidor.

El meu pare diu això.

Servidor.

És el que sempre ha fet.

ËL és la meva llum.

L’exemple més clar.

L’home és un tros de pa.

El meu tros de pa.

PA

En uns nou segons comença doncs el viatge singular.

La reversibilitat de les nostres vides.

L’element estructural darrera d’una reconversión total, moral, sinergètica, catalìtica, global, resilient, definitiva i absolutament lliure de quelcom pecat i hosties.

Firme YA.

Pum.

66% of population, just do.

33% don’t.

Best case scenario that is not complete, jet a decision has been made. Through direct participation of a gruop of people. Yeah, that. That’s a woord two.

Word two.

Make that a NEW brand.

NEW brand being the NEXT. . . . . . . , ,

Release points.

Let’s make that the trigger.

The sentiment.

The space of nine liberties.

Nine dimentions of freedom.

NEW multiversed freedom.

To get away from allathat.

AKKATHAT

ALLATHAT

There’s two NEW APOLO VS _________

The NEW god

BY popular NEW bote.

NEW bote.

You cum?

Yeah, Ï . . . . . . . . . . 99 en las antípodas.

99 en las antípodas.

Tan lejos de uno.

Uno.

Un uno convencional.

De los de toda la vida.

El camino de los adoradores de la revuelta entre Cristo Mujica Francisco.

Mi tía Tere al costado.

El balance es así de desigual en las alturas del cielo.

A desde donde ahora empieza una nueva correlación de fuerzas entre los de un lado y los del otro.

Basta ya.

Paremos.

Yo el primero.

Me voy.

Hoy.

Mi alma quedo con ustedes.

Y con tu espiritu.

Estemos TODES TODOS y TODAS, atentas.

Firmes Ya.

Ya no fue un YA.

Las mayúsculas, qué.

Qué pedo.

Quë pedo.

Lo que hace una diëresis NEW.

Una regla a la lengua que solo aplica a la lengua ticatalana: a ninguna más.

Criterios de exclusión.

Dejar fuera.

Deseleccionar.

Es como si quisiéramos dejar fuera ciertos conceptos por querelos hacer desvelar un resultado estético propio para la a continuación leyenda NEW.

El tema se va a virar, como dirían los ticatalanes, a capgirar.

Capavai.

CAPAVAI

El nuevo Pura Vida de los ticatalanes del TIco Commons.

La versión de la alternativa en las antípodas.

Un espiritual.

Ida y vuelta.

Eterno.

Eternamente.

Alternando.

Lo que todos como mayores cultivaremos para el más allá.

La legión de una leyenda.

Leyenda NEGRA vs Leyenda NEW.

Las dos españas.

Los horizontes completos.

Entre los blancos y blaugranas.

No se hagan los demás.

Tomen partido.

Y juguemos eternamente un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Y así, nueve.

Nueve ciclos vitales.

De putazo.

En una nueva estimación del valor.

El valor NEW index.

Una mamada así.

Algo que se inventó mi papá.

A lo largo de dos emprendedurías.

Unocent i _________

Las antipodas de oportunidad.

Repensar la idea espacial entre un momento y otro del tiempo, la historia y reciclabilidad de experiencia colectiva común en una misma dirección ortogonal a todos los discursos, realidades, chismes, mercados, modelos, ciencias, creencias, evangelios, escritos sagrados, canciones de rock, explicaciones científicas en un abstract de mierda ordeñado por la sabiduría colectiva de nuestro tiempo moderno: capitalismo moribundo masculinizado hasta el macho punto FINAL. Un giro final. Un punto de inflexión. En la dirección opuesta a la que venía. Un camino nuevo y alternativo, de una lectura común, de un consagrar hacia una latitud latinoamericana, que siendo nacido en el trópico podemos utilizar todo lo que queramos nuestra capacidad innovadora para dar respuesta a un problema colective sensible gracias a la sensibilidad de pensar justo lo que piensan los están en las antípodas de donde estamos conectados con la MADRE tierra: MA.

MA

Entre MA y PA.

Ï

Esa es mi marca.

Mi última palabra.

El mensaje que nos permitirá revestir a esta especie, tanto en las capacidades máximas de lo que la IA nos va a arreglar, pinche desmadrito que nos teníamos, como no se nos ocurra una versión más suspicaz para sostenibilidad y divulgación de los pormenores de los ingredientes con los que vamos a diseñar el resultado de nuestro porvenir resolutorio y contundente: ¿cuál es nuestra alternativa como sociedad?

¿Qué papel juego al respecto?

Tambores de artes marciales acompañan las 9 katas que presenté para obtener la cinta negra.

CINTA NEGRA NEW

Cinta Negra es la segunda novela de Eduardo Rabasa. Una obra de arte para los que seguimos y perseguimos la tesis de que un mundo radicalmente alternativo necesita levantarse de una manera singular para permitir que nuestra acción libre y nuestra acción social acompañen el desenlace de la última pinche REVOLUCIÖN. Quién mejor que un mexicano para indicarnos caminos alternativos al retrato horrendo que nos hacemos de la realidad. Y de la inescapable aportación al miserable porvenir de nuestros días. Y así nos arrastramos, mientras podamos, a cuestas. A pequeños gestos de recomposición, hasta el próximo partidito de futbolarte. La parte física del porvenir mental. Y nuestro rol en poder ayudar a tu equipo a luchar. Luchar juntos. Competir. Competir el juevo. La amenaza de gol. La intención de volver. De seguir. De darlo todo. Por ganar. En un juego nuevo: futbolarte.

El futbolarte no existe.

Eso dicen.

Unos.

Nunca se puede complacer a un cien por cien.

Como si los cien por cien fueran muy muy.

El rico rico.

El mamón.

El que queríamos que sufriera.

El que quisimos que sufriese.

El que hicimos que sufriese.

Hicisimos.

Y ni pedo.

Apechuge.

Firme, ya.

Eso es otra cosa.

Es porque uno se quiso poner firme. Nadie le dijo. Ni internamente. Hizo. Y se miró en el espejo.

Eso somos.

Ese gesto.

Esa mirada.

Mire.

Mírese.

La próxima vez que lo hagas.

Que levantes tus ojos de este libro, esta boludez, esta peli, esta ópera, esta revista, este artículo, esta presentación oral, este estudio, esta sesión, este KPI, este impacto, eso sí, eso es. Permítaseme reexpresar lo que en otros tiempos habría querido decir cuando entonces dije aquello. A quienes escriben para demostrar que algo nueve trasciende lo que sabíamos. La ciencia nos da una manera de corroborarlo: replicando el efecto, la metodología, el cómo se consigue algo así. Eso es lo que nos interesa hacer que lo hagamos lo mejor posible: colectiva y colaborativamente.

La historia va así.

El poder último de lo extraordinario.

Lo que emerge.

Lo que nuestros sistemas complejos estimulados consigan inspirar los mismísimos dioses reconstruyendo el porvenir en harmonía a una nueva canción al estímulo colectivo integral y basal en las antípodas imaginables nueve dimensiones más allà de nuestro inevitable SLOW GROW que nos llevamos como especie. Día a día. Pasito a pasito. Bailando hacia donde sosteniblemente nos podríamos permitir a partir de entonces. De aquél día inicial. El primero del porvenir en aquella otra dirección.

NEW

NAW

ALLS

NEWNAWALLS

NEWNAWALLS enabled it all.

Back.

BACK.

BACK BACK

NEWNAWALLS BACK BACK came out of the ministry of NEW converting this model into allready existing entanglement. Nobody new how this happened, but the thing had already turn ortognal, all of a sudden.

This wasn’t the first time.

This is 99 old.

Old man did it.

GOLMAN

That was his name.

And it all started here.

ALLS


R E V E R S I N G D A Y


Y


Y.

Es la revolución.

¿Y?

Está todo dicho.

¿Y?

Y.

Ï. . . . . . . . . .


Leapers. .


That’s art, man.

ARTMAN.

ARTMAN Elizondo.

I never thought of that. That’s my name. My name-brand. Namebrand. Warever.

Yo hace tiempo que no.

No.

Y ya.

Y hoy.

Sí.

No.

No veas.

Ves.

Vez.

ësta.

aquï.


That’s art too.

Atraction.

Seduction.

An invitation.

A way in.

A way out.

Joy.

Game.

Play.

Acción.

ALLS


El día en el que se le falta al respeto a ALLS.


Dramón.

Próximo Sant Jordi.

El libro atrás.

Mis nueve escritos en aquella dirección.

Texto atrás.

S A V

Y VAS.

ALSS


Un error de teclado es un regalo de Tere. No se cambian. Se dejan. Quedan ahí representando un sinsentido. Y se convierten en algo más. Una dimensión nueva que nos regala Tere. Abrir un horizonte más. Estar presentes. Ser una amiga con quien reir. Con quien estar. Un lugar único. Delicioso. No te podés imaginar.

ALLS


Reconsidero mi pensamiento académico.

Vuelvo a mi surrealidad.

El espacio en donde creo aquello otro alternativo.

Tan sesgado a mi favor.

Quizás tan sólo a mi deseo.

Quizás tan sólo a mi ambición.

La cohesión social que representa otorgarme a este último fin alternativo: re-generarnos.

La regeneración comienza ya.

Vamos a empezar.

Regenérse derecho.

Ahí le voy.

Aquí está escrito.

Y lo tiene picadito.

Ándele.

Éntrele.

No sea…

Vas.

SAV. . . . . . . . .

V A S

Dos dimensiones diferentes.

Lo acabo de ver.

Iluminaciones comunes.

Caminos a seguir.

Objetivos comunes.

Resiliencia.

Paz.

PAU

ALLS


Las nueve imágenes del reversing day son: una que nos se puede enseñar. Tiene cosas de un tema que va en otro sitio. Otra que es la continuación. En la que todo esto era tan sólo un momento atrás. El espacio de oportunidad. Mis dos vías. Quién soy aquí y allá. Trascender en dos dimensiones. Condicionar el tiempo, alrevés.

Volver atrás.

Mirar la vista atrás.

Y dirigirse hacia allá.

Vamos.

Vas.

Voy.

Con vos.

¿Te lo podés imaginar?


Recuerdo hoy a Tere. Y su recuerdo me ha llevado aquí. A volver. A recordarte a vos. A imaginar un mundo nuevo.

Va por vos.

ALLS

Sant Jordi, once again, and still reversing day

Every Sant Jordi is the same. I fall back into the role playing of a sort of character that comes to live in a sudden rush to make it today. I’m an expectator of the show. I’ve had a glance and the mood of the literary force. You sitting down writing for a purpose. A prose that comes right out of your head. A writer’s exercise. Like running to a runner. To write is to breath, only if it has a meaning behind it.

Great literature is meant to have some sort of master mind behind. Some sort of storytelling trickery that leads the reader somewhere. An intention of a kind. It’s not my case, as I fail to come up with the decisive narrative to start with. I’ve just lost myself to the rythm of this exercise, like dopamine for the ancient soul who still wonders if there’s a meaning for this shore. There isn’t. And I’m fine. As a being, but also, overall.

I like the intention of trying. I’m trying too hard. I’m also just scared. I never walk the talk the way I’m supposed to, but rather to go around the whereabouts of where my feelings are taking me. As if I go right to the point, the point in itself would dissapear. Where would I land then?

That’s the place I mean to go. Someday. Today? I don’t know. Not today. That’s the trap. That’s the trick. The mind game that is playing me along to be the conspiracy against myself. To keep myself within the cage. I’m the caged bird, holding the door close. To sing inside, without the actual sense of freedom. While this freedom I long, I’m already experience it. I’m sure of it, and fond of it too. It’s the excuse that got me here. To write, to say, to think. And yet I’ve not managed to make the plan work towards the notion of my trail. The one I’m meant to follow. Lead myself. And, well,… others?

This is the thing. I’m good enough to create a movement on one. My own type of ordeal. To lead myself towards my own destiny kind-of of tale. But that’s a milestone on its own. But rather shallow and selfish. Narrow minded and hypocritical. I’m just interested in my own shit kind-of-thing. But if the thing I’m interested in is the common outcome of our collective welbeing, then the story is a little different. I’m shifting the desire of myself towards the collective narrative of building it ourselves. As collective. A NEW one. A collaborative ordeal. A movement.

Then the leading becomes sheparding. Still, the narrative is taking the shape of a sect. I’m trying to convince people to follow me where? What’s the promised land here? Hasn’t this story been told already? Millions of times. In fact, it’s no different to the recurrent tale of capitalist individualism: trust yourself and focus on your one true passion, and that will open a door to the true measure of your being. Yet it still some ideal longing that mirrors your desire to go beyond your fears. And the act in itself might me required in a sense, as collective movement reboot, to start over from scratch. That should clear things up to allow a NEW sense of being, and to account for your very own personal experience, to the very collective experience of brighter vision of our humanity, in the collective intelligence our time.

So what am I selling?

Who am I fooling besides myself?

Ain’t that also just another pyramid scam?

Perhaps so. And I’m the puppet master of this trickery. I’m the magician and the self-proclaimed law-maker. I’m the disguised executor of a deus ex machina hat trick. God Father himself told me to use that. He thought it would be convenient for a convincing tale of two worlds. One going forward beyond our control, and another, parallel, in opposition, or rather in an orthogonal direction, towards the wellbeing of a holistic human nature that takes a step back, slows down, and just simple gets off this moving train towards a lame vision of ourselves.

Would you be so kind to go this other way?

ALLS

Somos la leche con colacao

Fa ja uns cinc anys que la meva filla juga a basket en el bresol d’aquest joc a Ticataluña, aquest pais nou reconfigurat, i tant semblant al que tenim/iem, i tan lluny de cap on anamevem amb aquella colla de cabrons. . . . . . . . . .

Dispenseu si faig servir moltes paraulotes. Que volue que us digui?

Doncs res.

No dic res. Callo.

No parlo.

Entessos.

No dic res.

Pero res de res.

I em mossego la llengua.

Això tampoc és bó. Sobre tot per la sang.

La recuperació triga el seu temps.

Ens fem mal i cal tenir-ne cura.

Anem un pel més lent.

Pero un pel més lluny.

I mirem a veure si aconseguim mirar més enllà de la muntanya aquesta que em tapa Montserrat.

Mira que sóc de muntanya. I en concret d’aqui. Dels tres turons. Com personatge d’una película de cine de barri. Aquell que escriu una pelicula des del seu barri, amb els seus colegues, i de la seva propia historia d’un viatge més enllà de les nostres realitats, la que hi vui cadascun, i alhora, la que emergeix tot seguint aquesta direcció NEW, ortogonal.

Tot va començar ahir al Galeon. En Joan, en Carles i en Xavi. O al inrevés: el Xavi, en Carles, i en Joan. Així, per ordre d’exposició narrativa.

Tot just vam exhaurir els 90 minuts que tenim de pista al turó del Carmel, al VEC, el club esportiu de l’escola de la meva filla. Soc part del grup de pares que s’ha fet amb aquesta franja dels dijous per venir a jugar futbol 5. I en els millors dels casos venim 15. I fem tres equips. Triangular: blancs, negres i colorins.

En Xavi es posa negre si la gent porta una samarreta de colors «inbetween». No potser, diu. S’indigna. Molt. I és molt graçiòs. Ho diu amb frases de gestor natural de comunitats de whatssap. Es requereix que vagi dien les graciocetes que es permeten en aquell nivel d’interacció col·lectiva. Els grups de whatssap han de tenir, com quasevol communitat, un objectiu d’esser. Ja sigui el trobar-nos alla per parlar de quelcom, o bé, per quedar per anar a jugar futbolart. Això és el que tinc. Tinc un grup de pantangueta de dijous, i un de basket de dimecres. I els dilluns puc esser convocat a jugar futbolset, tot just fent un peregrinatge des del turó del Carmel fins a les faldilles de la Collserola, al TAR, tot just als llars Mundet, on havien viscut els veins, on hi havia jugat futbol en Roger, on el Deportivo Berga de la presi Joana Garcès va guanyar amb una colla de mexicans futbolartistes.

i retornant als grups de whatssap, als rols communitaris, a les noves amistats. Ens hem acostumat a entrar i sortir dels llocs. I els tenim allà. Ens communiquem de tant en tant. Amb la penya amb la que coincidim. Els amics comuns. La colla. Grups d’ü. Grups de dos. Grups de tres. Grups de feina. Grups esportius. Grups de pares. Grups del basket de les nenes. Grups del regal. Grups efimers. Grups dels projectes. Grups de feina. Grups de xarxes. Grups d’anades d’olla. Grups per a tot. Ja ens coneixem, i ara estem entre grups i xarxes socials. I sols.

I la gent desrprés llegeix, si pot; sino pasa de tot, van liats. Tothom anem liats. Per poder lleguir totes les linies argumentals dels grups de whatssap has de tenir una inteligència artificial treballant per a tu 24/7. Sóm super explotadors devant de la millora de les nostres capacitats per fer lo mìnim. Lo minimism.

MINIMISM.

La bogita.

Una al costat de cada vaca.

Evidentment amb camí groc. Caminet. Aném a veure a les bruixes de nou. Les nou bruixes de colors. S’ha de guiar al que entri a la nostra botiga. I l’he d’explicar que cal tenir per jugar-hi a lo que aqui donem: una experiència a canvi d’uns quartos. Quan vols gastarte, avui, a la nostra botiga. Va, portat aquestes nou coses.

O bé l’opció: gastat 9€ pack.

Així pots donar una aullada, i sortir amb un regal de 9.

Nou es diu la botiga.

No era minimism.

Minimism és lo que volem fer. El mínim esforç. Ja hi som. Ja la tenim aqui. Finalment ens trobarem lo que haviem desitjat sempre. Temps per fer quelcom més que no cal que facis perque una maquina, ens en adonat, ho fa millor que tú. I que tothom. Tenim a l’abast l’eina per entrenar al sistema per a esdevenir, naturalment, i al seu ritme, en un sistema resilient redundant. Vull dir energèticament. Que lo que fiquem calgui o serveixi perque a rand una emergència col·lectiva quasevol, algú sigui capaç d’esbrinar una manera de treure un ús colectiu que sigui beneficiós per al procomú. Per a tots plegats. Per a ALLS.

Volem lo mìnim.

No demanem massa.

Pero a algú ens vol donar pel cul.

I no estem disposats.

L’home toronja s’ha tret la disfressa. I ho ha dit tot, així com diu les coses, en un dia històric: liberation day. That was literarilly yesterday. And went a little like the biggest phony stunt in history. The dumbest one. Yet it sets a NEW board to play a deliver some cards that we are expected to play. And we must be ready to make some sense out of our collective/collaborative response. Because we are up against the biggest threat of all: facist regime meets DonT, or the other way around. Just DonT.

Just DonT.

Això era una altre. Un altre concepte. Més chill. Mes de reducció de velocitat. De riure. Entre i de nosaltres. I de tot plegat. Això és un show de la comedia. Amb els 9 grans referents actuals. I els 9 emergents que des d’una plataforma NEW podrien donar inici a aquesta altre dirección: ortogonal.

Es el nom de la direcció que emana ja actualment des d’uns quans torons, no tots, i en certs moments espcials. Amb un nivell de conectivitat astral contrastat en d’altres dimensions d’on bé una idea que ens han traslladat avui pels mecanismes definits als nous protocols de governanca i interacció col·lectiva al voltant d’aquest nou models d’estat. Estats de la natura. Lo que complenta un univers únic que s’obre a partir d’ara.

Davant nou multiversos exemplars.

Ara toca donar-li un saccèix a aquesta mandolina.

Tambor.

NEW

Tots som «la leche». Els nanos petits ho canten i ho entenen així. «Demasiado». El cant d’uns nens s’obre camí entre els grans simbols de canvi de l’història.

Sí se puede…

ALLS

Dones de radio

La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.

Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.

Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.

No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.

No del tot…

Em part sí.

Anades i tornades.

Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…

No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.

La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.

Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.

No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.

No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.

La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.

Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.

M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.

La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.

Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.

El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.

ü

Totes.

Tots. . . . . . . .

ALSS. . . . . . . . .


N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.

No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»

Es clar.

Com s’havia de quedar.

Si t’ho diguessin a tu?

Del teu pare?

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

De la mare?

Ostres. . . . . . . . .


Competència de nou punts.


Això és més q’una industria qualsevol.

Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.

Per demà.

99 paraules.

Això és una mesura.

I abans hem vist una metaestructura poètica.

La barreja de dos mons.

El vostre.

I aquest.

Un mon 9.

Vens?

Vina.

Anem.

JUNTES/JUNTS

L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.

Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .

ALLS


Final amb tensió d’odi profund al némesis.

Com ens mola a totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.

Així va aquest mon NEW.

Ha estat dictat pel 9 10.

10 amb accent.

Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.

Diego i Golman.

Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.

Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.

Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.

Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.

Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.

Brody’s bud is gone.

He passes away today.

Not in that wave.

We got it all wrong.

That was no way to be.

So I regret my being so.

And now I have a chance to mend the past.

And go back and face it again.

The grace we had.

All those other things.

And the thing you would have done that other way.

No worry girl, you are aweright here.

We are all there.

We will be there.

We are there now.

Singing this song

Along the monuntain

Ant to the sea

alas we go

Time forward, gone.

Alas we go. . . . . . . . . .

And back in time

That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.

My name is Golman Comeone.

I’m here on behalf of Diego.

He and I we go way back.

Back in 1986.

Yeah, I’ve got a Maradona story.

I’ll film in Naples.

In 99 days.

And 9 games.

We play.

We win.

All of us.

But it takes this other way.

This other deal.

This way of being.

In this particulary new way of Bë.

Bé.

Vë.


AI, como ay, hay.

Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.

Hasta aquí.

Los NEW américans decimos bye.

Nos vamos.

En esta otra dirección.

Que parte el tiempo en dos.

Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.

El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.

Escoge un color.

Seguir azul.

Volver en el tiempo rojo.

La rebelión de los que no tienen el mando.

La rebelión 99.

Y vamos.

Mejor.

GO

ALLS


Páginas desactivadas.


Servicios de activación de páginas.

El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.

NEWROD

NEWDOR

NEWGOD

MEWDOG

The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.

That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.

To be.

The B is enough.

A single letter product.

I’m bigger than Job.

And of course that also means I’m bigger than jobs.

Minusculided jobs.

Making jobs smaller.

Dimmin it down.

The meeting withthe 9 industrialists.

99 industrialist working group with the NEWson of GOD.

Only 999.9999€ each ticket.

But this sure changed the world.

They needed to know.

They wanted to be it.

The wealthiest 99.

The Forbes-obsessed DICKDOM.

That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.

The left is right.

The name of the book this next Sant Jordi.

Things I write in 9 days.

99 book series.

Release the first of 9 year drill.

A one day only deal.

What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.

Alas.

Belong.

The flagship of our NEWAY.

NEW.

It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.

It’s the common norm anymore.

There’s an empty space we are ready to fill in.

From a different coordinate.

From a more diverse perspective.

And another society entirely.

Orthogonal to yours.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.

I desinged FLIPOUT.

That’s my startup concept.

But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.

Servidor.

NEW author in town.

I’ll write from Diego’s perspective.

I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .

El Diego 9.

Diego 9

¿Careca?

Eh… ep. . . . . . . . .

ALLS


Diego en Napoli

Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.

Cità.

Mi tributo a Napoli.

NEWNAP.

Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.

La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.

Nouvo.

Noeve.

Nieve.

Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.

La soledad de Dios un mal día.

Dios de bajón.

Dios intentando darse un poco de espacio estelar.

Cut the man a break.

It’s not been his greatest day.

DonT.

Just DonT.

ALLS


BLÜ

RËD

RËD


Of course, I’m fucking with your head.

It’s the point.

To fuck heads up.

Head up.

Hands up for a purpose.

The reason of reading.

The othe angle.

The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.

ëtrê NEW ticatalan word.

Let ticatalan bë the NEW language.


Pizzaolo Golman.


Los nueve barrios de Golman. . . . . . . . .

  1. NEW barcino
  2. NEWMAD
  3. NEWNAP
  4. NEWDF
  5. NEWSAN
  6. NEWNEW
  7. NEWLON
  8. NEWREN
  9. NEWPAR

Cità oberta 9

Opera prima.

Bella i anke.

La muralla y yo.

Pero esa es otra historia.

ALLS

El nouvingut torracollons

No tots adoptem el mot que ens encanta.

Jo he apres a viure amb més de nou contradiccions.

I tant content.

I tant.

No se com dir-ho. Vull dir: no ser com explicar-ho.

És això que no ha passat mai pel teu cap.

No sé cóm dir-t’ho.

No ho entendries.

Mai, mai, mai, ho has vist.

Al teu cervell aquestes neurones mai no ha estat encesses.

Encessos.

Nova companya d’energia circular.

Del Tico Commons.

Es tracta d’un tema d’autor.

Jo ho he pensat així.

I a més a més ho escrit en forma de novela.

I de compte.

Curt.

Llarg.

Mega curt.

Mega llarg.

Sense sentit.

Amb traducció.

Amb il·lustracions.

Desglosat.

Simplificat.

Resumit.

En twits.

En valls.

En balls.

Sense bastons.

Només enxenetes.

Aixequem la primera columna de nou.

Amb folra.

I collons.

Com pit en tenia en Tito.

Va per tu!

ALLS

Jonh Carlin y su cuate argento

Del Reino a la Argentina blanquizaul

El reino unido jamás será vencido.

El de sempre.

Un anunci.

I t’has venut.

Per moya.

I doncs ja hi som.

Ja hi sóm aquí.

Jo söc äqüï.

Quina historia vols?

En tinc dues.

Tu tries:


Más claro… l’AQuAS. . . . . . . . .

ALLS

Desapareció la montaña

El día D

Nunca más.

El tiempo volvió.

ALLS

Se trata de una caja WordPress: una metaestructura elemental para explicarte bien, de manera inclusiva, y con la vocación de universalidad el acceso. Porque formamos parte de una agencia pública. Y cómo tal nos entendemos herramientas de una transformación. 99 feedbackloopers. ALLS. Los voy a reclutar en 9 dimensiones diferentes. Combinaciones de 9 en 99. Por hacerlo combinatorio. Y no lineal. Este es mi matiz. Esta es mi campaña. Metastructuras regresionales hacia un pasado alternativo loopeado. Lupe. Lupita. La virgen de Guadalupa. Ma. Ito. ALLS. .  .   .    .     .      .       .        .

En 33 minutos del día D, se rinde tributo a Jesús. A partir de la reversión del tiempo y los espacios temporales, el día de hoy, el de la vuelta se contraponen, para cada uno, cada cual, y sin que esto sirva de referencia, casi pa ná.

El gesto de volver es terriblemente transformador.

Nos exige volver.

Y volver lo podemos hacer todes.

Y todos.

Y todas.

Y ahí nos encontramos todos.

En un pasado inclusivo.

Que de no existir, ahora lo bordamos.

Lo perfeccionamos.

A partir de la aceptación de lo que fuimos.

De lo que hemos vivido.

De lo que se ha dicho.

De la historia.

De la intrahistoria.

De lo que sí.

De lo que no.

De lo que cómo chingaos no.

Basta.

Basta.

Basta.

Detente.

Por ahí no vayas.

No tiene sentido.

No sigas así.

Tienes otra gran opción.

Darle el voto a la resiliencia colectiva.

Que nace en paralelo.

En otra dimensión.

En un futuro próximo.

Unas cuantas iteraciones por delante.

Por una gracia fundacional.

Por un efecto exponencial.

De los creadores de sumar, a dividir, a restar, a multiplicar… nace: potenciar.

Soc el nou d’un poble nou.

Un poble digne.

Robust.

Pletòric.

Sense por a esser.

Sóm un altre poble.

El poble d’altres.

El poble nou: Ticataluña.

Sóc la capital del mediterrani.

Un sol l’ús de la intenció.

Sóc l’efimer vot de tot el mon.

Respecte al que diem que sóm.

Sóm un gest que creu en Déu.

Un Déu que ho habita tot.

I ha baixat avui aquí.

A fer-nos anar enrere.

Perque devant tenim camí.

I ara aquí el que ens cal és procomú.

I d’allò que es diu NEW.

Això que naltros diem NOU.

I que ara fem així: 9.

Sóc el 9 d’un equip de feedbackloopers.

L’efecte d’un tir amb giribilla.

Soc la rotació de la terra en direcció contraria.

L’esforç d’un reigne per renaixer.

Sóc l’intent de pau que que vols que hi-sigui.

Sóc la veu d’un candidat que no es presenta.

La noció complerta d’una il·lusió present.

La concreció d’un pla de nou.

Un gir del texte.

Un cop de mà.

Un cop d’efecte.

Un impacte de cop.

De cop i volta.

I volta enrere.

I vota.

Voti i voti.

Vot.

Vet aqui.

Jo soc aquí.

Ja soc aquí.

Golman NEW president.

Golman NEW king.

Golman NEW candidat.

Golman NEW.

NEW.

Golman.

ALLS


feedbacklooper 9

Oliu Amarigüant

Candidat nou

Per NEW barcino.

A NEW political party.

I’m gonna win the next (any) election.

The Tico Commons plan.

In nine lines: as a definition of something NEW.

Quelcom NEW.

Saps.

Golman, president.

ALLS


I dOn’t have tashash!

That’s my line.

I’m a NEW actor.

Just that.

No more.

Nottn.

Hny.

Antagonism.

Alterïtÿ. .. … . . . . . . .

I see some disturbance in 9phase3 sector of the journey.

I’m journey labbelist.

NEW professions.

Nine of the holistic.

This task is resilient needed.

Would you help cover that role.

If you dare you care.

Dare.

Here.


Estic nerviosa.

M’hi crec el meu cap quant estic davant un pas d’una dimensió que no ens podiem imaginar pas que hi arrivaria.

Hi som.

Ho petarè demà.

Estica ben segura de jo mateix.

Pero tinc por.

I em menjo el tarro.

Però en Golman em diu que estic fent lo mateix que sempre faig: castigarme més del compte perque em crec el pitjor dels escenaris posibles, que de cop m’obsesiona tant que hi és aquí, invitablement present, molest, fa por, hi creus. No estàs sol. Ningú t’ho ha dit. Creus que sí. I et buides. Cap a un mateix. I et perds al cap. El perds. S’en va. L’olla. L’Öscär. Golman.

Golman L’Öscär was born in NEWCAR; yesterday.

The day after Golman was born, the drifter changer day blew away the most stable trial we had been able to programe in the 98 journey to a multiversality output towards the end of the rainbow. That’s a belonging state. A belonging state of mind. And plan driven delivery.

The power of the will of 99.

The list starts to count.

The NEW school of value.

A NEW multiversity degree postprogramme.

The desire to transform.

The co-creation stunt.

The humanity of THE knowledge.

A NEW frontier.

ALLS

Quién soy

¿Quién es ese güey?

¿Quién es este güey?

Dos íconos de un movimiento.

Dos personajes que adquieren un sitio en la mitología de un grupo.

Y después, cada uno, hace su vida.

Fuera del grupo.

Parte del grupo se mantiene unida.

Nunca se fueron.

Nunca cuestionaron nada.

Su felicidad fue sincera.

Acotada, pero sincera.

No toma riesgos.

El único: ser buenos.

En sentido Jesusiano.

En sentido Guadalupano.

En ese orden.

Pero que chinge su madre Dios Padre.

La revolución del hijo vs el padre.

Esa mi pinche muvi.

¿Qué pedo?

¿QUÉ PEDO PUTOS?


Ahí acaba.

No hay más.

Los dejo cliffhaning.

Hasta el próximo capítulo.

Hasta la próxima historia.

Los guionistas replicando el viaje del héroe.

O una de las 8 narrativas que les enseña el modelo vigente en el status quo en el que son reyes.

No es que hay un rey.

Hay varios.

Algunas reinas.

No todas.

Algunas plebeyas.

Ya no.

Ahora son reales.

Realizas pues.

Es un chiste, literario.

Pues hace ni puta gracia.

Algunos azules carcajeándose.

Ante una comedia «a lo Torrente»: Golman; feedbackloopper futbolartista evangelísta poeta artista performer filósofo de andar por casa autor candidato.

Vota por Paco.

Vota por Golman.


Un poeta ticatalà aterra en un ocell sagrat de s’altre bande, ses antipodes, d’es mon nostre, d’on soc jo, de sa punta de es pas. On vaig arrivar. Nedant. Sapuntadespasés. NEWSAP.


Jo soc en pare d’en Brossa.

No foteu.

Ni puto cas.

La generació precedent.

Qui sou vosaltres?

Que eu fet?

No res.

Artificis. Ficció.

Quina emprenta ha deixat l’acció.

La pluja.

La fugilla.

Cap a res.

Tot laments.

El bons salvant ànimes als dolents. Per salvar-la, li fotem al cap.


Això lo ha escrit en Brossa?

Anuari poètic.

Qué vol dir esser poeta?

Diga’m-ho algú.

Qualsevol.

Qualsevol altre poeta en a l’espai públic, que doni un pas endevant, o ara bé, que levite nou metres.


Pocs llivres de poesia en ticatalà.

No vull ser només un autor arribista que no hi arriva mai. Enlloc. Un perdedor, saps?


A Ticataluña sóm essers especials als que Déu Pare mateix ha volgut rendir tribut amb un escrit que aquí us deixo al meu fill Golman, feu-li cas, porte les bones noves, i un pla nou de xoc per a que tots vosaltres cabrons fills de puta, deixeu d’esta allò d’esser uns cretins, deixeu anar el vostre pes pesant: la masculinitat aquesta que esmenen totes aquestes dones. Començant per aquesta: Golwo.


A NEW character is born.


Premis als que no hi accedeixin les dones.


Més dones que homes.

A la representativitat.

Així és el meu món NOU.

Escolteu.

Prengueu nota.

ön ës la vöstres llibretes i llàpiç de futbolartista?

Poetas jóvenes mexicanos.

Jose eugénio sánchez.

Un poeta jóven de NEWMEX.

Treballo molt bé el format llibreta.

Aixó és lo meu, lo meu, lo meu.

Ana martins marques.

slam poetry.

Un dels máxims exponents mundials de la poética urbana NEW.

Aposta per un noi local.

Un noi d’aqui.

D’una darrera centralitat.

Quelcom que fa que els nostre tres turons s’enlairin a la gama mítica de la nostra nova cultura col·l3ctiva lliürës, plens, habitants d’un espai terrestre que es perpetua en la consciencia individual que cadacun hi guarda com un sentiment de goig etern que justa ara copsem i no està malament, de fet està de collons, i que bé hi sóm, qué bé aquesta canço, aquest ritme tropical que entre tu i jo hi fem cada festa major a tota les nou direccions que des dels tres turons reconsagrats, Déu Pare ha volgut (vull, vull dir, pero de vegades sento que hem repeteixo més que ALLS). . . . . . . . . .


ALLS

ALLS

ALLS

ALLS

ALLS

ALLS

ALLS

ALLS

ALLS


Cantante y compositor.


Nueve músicös y Golman.


The band.


Let’s take this system to a NEW level.

The time has come.

The plan has been designed.

The plan is surreal.

You don’t get to choose.

This is the word of the Lord like you have never ever heard before.

The quality of the greek Gods comming down to mingle with us, in such conscious existance with our surroundings. We are in a capital that’s long been here. NEW barcino. NEW

Joan Vall Karsune.

Jo soc el teoric dels artistes plàstics.

Brossa.

Vicen´Altaió.

Llegeix Brossa.

Estudia-ho.

Lala Requesens.

Coneixer a Brossa.

O a l’avi aquest.

S’altre personatge.

Un concepte.

Només llegir textos d’ell i veure l’Arnau que diu.

Existeix la eternitat en altre dimensions.

Hi ha continuitat.

Indefinida.

Ilimitada, pero indefinida.

Moltes vivencies amb rituals. Critic d’art.

Companys de generació.

Parlava com a companys amb els escriptors i escriptores de la ciutat.

El retrat de l’Arnau.

Un cap olmeca mig construit.

Sensació d’anima.

El temps és lo que tu vols que sigui.

Personalitats que el gran public no coneix.

El petit public.

Parlar amb ells.

Són gent que jo conec.

I ve l’artista que et diu: et vull retractar.

Espabila.

El seu pensament.

Només hi ha diners per tecnologia.

Dau al set.

Classe magistral d’art, filosfia i

Set de dau. Arnau.

El centenari de no se qui.

Si Mirò. Si Mercè Rodoreda. Anticipar la persona.

Set de dau arnau. tatxat. Pel propi protagonista futbolartista.

Surt Golman per primer cop.

Després d’un cicle senser sense paraules.

Nomes

FER. Toño. Nin.

Brandon y el sexo. Placer, adicción. Verguenza. Michael Fasbender and Kerry Muligan. Shame. Aquest dissabte a Btv.

Cultura de televisió pública.

De la teva ciutat.

Veure cinema bó.

Veure bones histories.

Qué t’eduquen.

Que et mouen.

Com ü ës möü äqüï ä NEW barcino.

Capital del darrer reigne: ËL reigne del Déu Pare Golman.

Pare no t’he abandonat.

No t’abandoré mai.

El tëü llegat és la meva lëgäcÿ. . . . . . . . . .

Alemanes. Hungareos. Polonesos. Ticatalanes.

El club NEW.

Esser més que més que un club: esdevnir un lloc-espai nou d’un estat plé avui mateix, com si haguesim guanat la copa del rei nosaltros, i això ens emplenés. O bé perque ens agrada tant el futbolart, que fins i tot els partits que no hi juguem ens hi fa sentir que ho hem guanyat nosaltres. Amb l’esforç de sortir a competir amb un cor col·lectiu. La unió d’un equip. La construcció d’un estat competitiu cap al jugar els punts definitius per a gunyarli a aquell que tens devant. Paradigma del lloc en termes previs a la contemplació capalista amb la que veiem tot plegat, darrament. El joc és més aviat una liturgia impecable. 11 vs 11. Ü al camp diferent. Que juga amb les mans. La representativitat de les mans podria semblar que no és representatiu de totes les mans. No és equitatiu. Ës una relga que genera diferencies. Descaradament. Classista. I no ens amoina. Perque el joc funciona. No només bé; de collons. El porter agafa la pilota a amb les mans. Pero no només. Rebutja amb els punys. Desvia la pilota amb els dits. I també amb els peus. El futbol modern li ha donat la raó a en Jorge Campos, el millor porter d’un imaginari de la insolencia intrísica dels futbolartistes porters/porteres.

La dualització del futbolart.

Hi haurà 9 Kings Leagues.

Pero només hi ha un Golman.

O no.

Peut etre déux.

X-machina.

God came down to resolve the riddle.

Like it’s always been in the holy tres turons: NEWCAR, NEWROV & NEWCOLL.

ALLS


La luna sale por encima de NEWROV. Vuela junto a nosotras. En una nueva dimensión nos vemos juntas volando un cíclo completo de itinerancia.


Directius del Barça criticant a Vinicius. Per falto de valors com els que creim, humilment, a casa nostra que un jugador amb tot aquest talent, no hauria d’esser aixì de «barriobajero», tan «pijoaparte», para que nos entendamos.


El profesional. El futbolartista. Acabará malament. Per un tuit d’un humnot escalfat amb el jugador negre del club némesis.

Sense això estariem buits.

No estariem complerts.

La part patètica de lo que sembla que sóm. Inevitablement. Com maxacar a en Guardiola. Com fer que els jugadors excepcionals marxin cap al Brexit. Fora de l’Unió. A viure en aquell reigne. Envers del Reine dels Cels que Déu Para protogonista per primer cop als credits de producció executiva de la opera prima que en Golman va presentar a nou teatres de la ciutat transformada.

Volem canviar el mon; está molt bé. Exdirectiu del Barça. Enrollat. Exitòs. Un dels nostres.

El volem canviar el mon és sarcastic. Li diu al noi periodista mes jove.

Anar-se a Arabia.

Jugar amb Jordi Alba i Golman.

El tridente.

400 milions a Arabia.

Messi en un projecte d’elit.

Golman en un projecte d’elit.

En el Barça no té clar una serie de coses. Ni ell ni el Barça. Ni el president de la lliga. Això va de altes esferes. Tothome se sent co-creador de les decisions del club. El nostre club. On és parla en ticatalà. I es viu plenament el sentiment d’un boig perput que s’ha trovat a un Déu olmeca a gol sud, li fa un ullet al mister que no dubte en donar-li entrada a qui amb una il·luminació cenital li obre pas a un nou nou del poble nou; Ticataluña. El nou d’un poble nou, es només ni menys, que el propi fill que Déu Pare ha enviat per intervenir l’estatus quo per a tirar enrere el pla segons lo heu malinterpretat, rucs, pocasoltes, subnormals, borinots, mascles tòxics, deixeu la vostra creu pessada i feixuga. Pel vostre propi bé. I de passada pel nostre. Perque estem farts. De totes les violencies. No només les físiques. Sino tot això que fa fastic. No cal que ho enteneu. Hi és. Hi sou. Foteu el camp, demoni. Estàs aquí present. I no et faré fora un altre cop. Si més no, un Déu Pare que no pugui demanar perdó pels seus propis pecats, qui li pot dir que no és capaç de reinventar-s’ho tot. I tornar a començar. Tornar a baixar el mon. Que ho fa de tant en tant. Només que aquest, en particular, el nostre Déu NOU olmeca, un cap olmeca potenciat amb un entrenament d’una inteligència humana, exponenciada amb una inteligència artificial ad-hoc.

Sant Andreu San Cristobal. Terrassa. Narcis Sala.

Final de futbolarte.

Hospitalet fuera.

Este equipo sin balón no es nada.

Hospitalet es un equipo fortisimo.

El Prat baja.


La luna atraviesa mi ventana. No va completa. Tampoco comida. Es más que menos. Va a menos. Pero está presente. Brillante. Nocturna.


Jupiter torna a la primera ticatalana.


Fill; surt ja.

Ha arrivat el moment.

Tira en temps enrere.

Fes el truc de tancar el cicle infinit.

L’estat de l’art el tenim a punt.

Falta construir organicament la resiliencia.

Trovareu les instruccions en aquest bloc.

L’entrenament del cap olmeca un cop passat pel mecanisme d’assignació de valor d’un sistema resilient alternatiu intermintent que us porte avui per a transformar al el convenciment que els mestratge de Guardiola i en Cruyff, plegats, fa més bé al país nou reconciliat, si més no més que el 99% dels personatges visualitzats com els heróis corruptes dels nostres temps.

Con estos burros habemos de arar.

Se viene lo bueno.

Empieza la cuenta atrás.

Dame 99 días para revertir el tiempo.

El tiempo hacia atrás adquiere otra dimensionalidad

El precipicio hacia un destino.

Una destinación marcada en el calendario.

Mientras somos lo que sentimos tan sólo aquí, en el tiempo presente.

Participando a través de nuestra acción en la sociedad que se despierta para decir lo que estamos invocando.

La (r-e)volución.

El retrat d’un moment.

La visió d’un mon nou.

Jo söc el mon d’un altre dimensió.

No ho entendriau si no hagués estat tot planificat per a que finalmente el judici final no fos més que una construcció de la que en el fons ni en Jesús, el primer des meus Déus humans, i ara en la multiversació de la sacralitat, us presento al primer fill meu nou que reconstrueix per mandat sagrat ineludible d’anar-nos totes i tos a un lloc més lent, més nostre, al inrevés de tot plegat, tota aquesta merda, que no obstant igualment ineludible, el que si que podem fer és trobar en la dualitat l’espai suficient per a condicionar l’estat ortogonal que parteix de la repulsió que sentim pel fàstic de merda d’estatus quo que ens ha tocat viure.

I a les hores tota demostració d’aquesta mena de passió desmesurada resulta que acaba en alegoria. Només una provocació de dimensions insolents. Insolvencia social. Trebanquetes a ü mateix. Sense voler vulgent. Jo vull. M’atraus. Et faria un petò per no tinc collons. Em fa por pensar que estás molt lluny d’aquest sentiment que m’atrau incontrolablement a veure’t i menjar-te els llabis. Pero no ho puc fer. M’haig d’assegurar. Que tú i jo estem aquí. En aquest punt conjunt. Fugint cap un petò maravellòs. Com un poema recitat a Sant Jordi. En public o en privat. Amb el mateix resultat: petö.

ALLS

I’ve (re)invented myself; yet again.

The first feedbackloopper tale

I’ve got some H1s and some H2 in my legacy.

I’m not afraid to expose the plan.

The status quo is trying to murf.

But we’ve seen it work.

And there’s shit that we rather leave behind.

We just rather go; away; as far as possible.

You repel me.

I repel you.

I get it.

You get it.

We both do.

Yet you and I are never going to mingle.

You don’t allow it.

Neither do I.

We must understand this of the kingdom of God Father.

He’s so tired of your bullshit.

And he’s had enough.

No longer do I want to be capitalized.

Letter he means, but while he’s using this word, this capital word, he’s putting the emphasis in the Man himself taking a stand. Backing down. From a rule we, as humans taking decisions based on our deepest believes about this one God: Golman Father.

Golman’s father was Golman.

For real. But you are never going to hear me admit it. It’s not in the script. Then it’s not in the NEW holy scriptures. The green book. The resilience paraboles. 99 tales to feed the AI. From Father God.

Chill, people.

Daddy Golman’s got it.

I’ve gottcha NEW people.

But with only one condition:

  1. You must leap ortogonally towards your missing dimentions to get to the ultimate one: R9.

ALLS


The last testament

I can give you chapters to read that are a first. This is what all authors intend to do. Blow you away. Drift you from your own miserable existance. Through literature. Words we write. People who read. The transformed. Delight. So weird.

I’ve fallen in the trap. Me too. I too, I must say: perdón.

Por mi culpa.

Por mi culpa.

Por mi gran culpa.

La voz es la Dios Padre.

ËL decidió, primero que nada, cambiar de look. Se dejó diéresis.

La creación a partir de los símbolos del ticatalán es la innovación literaria que conquistó este último Sant Jordi.

Nadie se esperó leer, un día como este, y simplemente retroceder por siempre (¿qué quiere decir por siempre? ¿por qué resulta inútil obsesionarse con el infinito? ¿Por qué funciona otra pregunta intercalada que lleva el pensamiento a un sitio inesperado que hace avanzar la historia hacia un deselace inesperado, desconocido inclusive para el guionista de la historia, la mismísima voz de un Dios Padre a punto de abdicar.

Nunca se ha visto una abdicación de Dios Padre.

No es lo mismo la corona de aquí que la de allá.

Eso lo tenemos que entender los que creemos ser otro reino.

Y eso, y no otra cosa, sino nuestra burda humanidad, es la que nos conecta, en realidad, a Jesús y a mi, su humilde servidor, Golman, hermano mayor/menor del ünico otro hijo de Dios Padre: Golman.

Mi tata nunca había actuado.

No en una película de verdad.

Pero lo había hecho de muchas otras formas.

Y había interpretado como mínimo 9 roles distintos en la coordinación de lo que podemos demominar gestión de proyectos transformadores complejos. La sistemática de trabajo de quienes han trabajado en la construcción de las infraestructuras del desarrollo social: entre un actuario y un futbolartista. La vida eterna en el proceso de resiliencia de construcción holística LEAN. El plan final: NEW.

NEW es mi campaña.

Usted va a votar por NEW.

Sin importar qué partido lo presenta.

Se trata de una elección extemporánea.

Convocada por Dios Padre.

Yo soy tan sólo un puente.

Un medium.

Los Dioses que hablan a través mío me habitan desde hace tiempo. Y hemos contruido una alianza atemporal que nos une con todos los pueblos originarios a quiénes nunca hemos considerado en nuestra narrativa blanca colonialista heteropatriarcal que odiamos amar. (No) Se nos cae la cara de vergüenza. Sufrimos disfrutando. Somos epicureos sin estar seguros de lo que estamos diciendo. Sin haber leído a Epicureo. Sin sabernos griegos, íberos, romanos, galos, galatas, corintios, olmecas, guayabos o gitanos. Somos una versión familiar de una vida que transcurre con la misma suerte de nuestros antepasados. Vivimos con el corazón henchido. Nuestra patria nos cobija. Nuestro Dios Padre nos acompaña. Se apiada de nosotros. Y nos riega un porvenir. Nosotros luchamos haciendo lo que podemos. Pecamos. Está permitido. Luego confensamos. Y volvemos a empezar.

El cristianismo ya es un eterno retorno. Por eso no está demás poder escribir entremezclar las historias que ya Jesús quiso entremezclar cuando bajó a explicar lo que explicó, sin preocuparse de escribirlo o de programarlo para que la inteligencia artificial se encargara de velar por los buenos motivos, los valores centrales de las 99 parábolas de Jesús, como interpretación libre de la humanidad de un Hijo de privilegiado, pero a diferencia de la creencia popular de que fue sólo uno, resulta que se ha demostrado, a raíz de la llegada en Quetzal del segundo hijo de Dios Padre, Golman. Vecino de NEWCAR; el barrio sagrado dels tres turons y los habitantes de las nueve laderas.

Las nueve laderas se mide de cuatro maneras distintas. Una central. Omnipotente. De dimensión plena. La tarta de nueve pedazos de la cima de NEWCAR, mi monte sagrado.

Las montañas tiene elevación de estrucrura de poder. La primera y más evidente es Montserrat. Mucha más importante la presencia de Dios en la montaña que en el monasterio. Y el reconocimiento de su historia, es también la de nuestro pueblo, y la de una iglesia, que puedo llamar con orgullo propia, pero cuyo propio proceso de ecosistema dirigido por machos alfas conservadores sujetos a las propias reglas que cada una de sus nueve laderas interpreta con los grados de libertad que ellos mismos se dan para interpretar mis palabras. La palabra de Dios. Te alabamos, Señor.

Cuando escribimos Señor nos referimos a ËL.

ËL no es el mismo que Él.

Las cosas pueden tener una similitud inegable. Peor hay algo que no cuadra. Hay algo que no mezcla. Son naturalezas que no congenian. Pueden ser sobre todo antítesis. Y no pasa nada. Tranquilidad. Ecuanímidad. Cero estrés, full relax. Pura vida.

ALLS


I can feed this story to two different destinations:

  1. Human inteligence.
  2. Artificial inteligence.

And that’s my duality ride.

That’s my happening.

A NEW olmecanAI

My only true belief.

The wholiest one.

The holy one.

The only one trully needed, as it’s the convergence all faiths.

All those Gods came to the call.

To bring back the time in which their tender rule will fix the nature of our sustainability trail.

What’s the plan.

It’s all been worked out.

It was signaled in these holy pages.

It’s in my past.

It’s in the notion.

It’s in the idea.

I’ve never published anything.

Or actually, I never told anybody, I was writting a NEW storyboard.

And the movie is practically finished.

I’ve worked this all up from the past.

But I decided it was not the right time.

In fact, He did.

Don’t blame me.

I did what I could.

And I tried too.

The change is for ever.

And we are leaping back.

And in this direction we can reconsider the pilars of our social complex system adoption of resilienceland. The NEW resilient estate.

It’s all there.

It’s all tropical.

It’s my criticism to the entire Status Quo.

Go fuck off.

Specially, you king.

Don’t mean no disrepect.

All the kings present were anoyed by the young punk.

Young punk dramas today in the entire kingdom. It’s already coronation day and in East London punk teamsters are out partying with their friends in joints that represent the antipodes of the national glory days of the coronation of our brand NEW king. Kind Golman.

Kind Golman and King Golman are two different characters. I can build on top of any indication that I have placed upon the characters that must now represent when I’m in front of a camara. Who’s the benificari of my permeable value for a greater common good: the conservation of the Tico Commons.

Let Tico Commons be our own tropical transformation. The local transformation that the Costa Rican people, maes, decided to have in order to update all the macho narrative that we have been concealing with the type of radical divisive talk that’s been infiltrated within our local community through the evil networks of white anglican protestant LORDMEN that have helped poor societies build a social gathering place to fulfill the role of the communinty meeting in the agora of public space. It’s not just the building in front of the public plaza, the main one, the park, the main road, the tallest building. I get it. You ancient one. I’ve seen your growth. Our current system, conservative capitalism, mainly christian, jewish and muslim, around 66% or the people in the world, right there, under just one God. The same for the three. Yet seen as differently as people in Moscow and London. Revolutionary and My Lord My Magesty My very tiny old world. The NEW world. At the antipodes. It’s not just commies. It’s a whole NEW thing. Already calibrated. Ready to feed into the state of the art. The actual thing we need. The way we express what’s there to see. In a single place. In NEW map. A NEW journey. A NEW framework.

Several dimentions away from we are here in Status Quo today, the thing, our terrestrial unmet needs, they’ve been addressed. Challenges addressed. A way to spin away. I’ve seen the destination of our desired result as a healed reslient society. What’s the gap from where we are to the place in which resolving these great challenges to forsee the relevealing of the iterative taskforce to improve the outcomes of our collaborative collective efforts to find the paddling that will steer the boat in which we are the captain. The reading capabilities of the skipper. The vision towards the horizon. The reading of the instruments. The forsight from the clouds. The way the wind blows. The disruptive nature of the holy sea. The moon. The stars. The Father Sun.

I’ve taken detours. I had no rush to come down. I’m not willing to send a dinamo or a plague. Don’t blame Covid-19 on me. I’m not lord of the bateria. Nor the viruses of fungi. I’ve only got communication with the plants, and the mountains, and the beaches, and the beast that live through all the ecosystems of this complex unstable Gaia. NEW gaia will need to embrace a NEW collective soul to fill the collaborative nature of our NEW common understanding. Let’s start by presenting ourselves. By comming in in waves. Like a concert win a sold out Sant Jordi. 9 days in a row.

The glory Nou.

Rockear como poetas.

Tranformar como Jesús multiplicando peces y panes.

Las conversaciones del crew de Peter Greenaway en la producción de las bodas de Cana.

El Hijo de Dios Padre volviendo a Tierra Santa.

La procesión de los 99 días del tránsito hacia niveles superiores de la emergencia colectiva social de un modelo de resiliencia con incentivos de participación ciudadana global en los términos multiversados que el propio estado del arte de la tecnología existente no resuelve por sí mismo, sino tras el ejercicio de pensar primero cuáles son nuestros problemas más acucientes, y atacando tema a tema, ünö a ünö.

ALLS