Es pas d’es temps. I de ses barques. Ses cales de Menorca no són pas es lloc més important de s’illa per sa gent local. Es lloc d’es banyet.
Avui m’he aixecat prest, i tot i així, vaig anar tard a fer els tirets a sa pista de basket. No hi havia ningú. A sa camp de futbol hi havia quatre nois fent xuts. No gaires. Sa pilota havia anat a parar a sa pista de basket, i això em va permetre fer un xut per tornar-si’hi. Es primer xut va anar a parar a es pi. Es segon xut vaig tirar igualment per fer-ho amb l’externa, pero aquest cop a rand d’es pis. Sa pilota va arrivar als peus d’es lot, qui va cridar: «gracias, jefe».
Sa sessió de tirets va anar com cada dia. Amb mes de calor. Van entrar uns vint. I uns 35 no pas. Es van sumant, i es tir sembla que va millorant. En el agregat. Estic preparat per una temparada nova, tot i que no tinc equip, més enllà de la patxangueta dels dimecres, que és prou. La sessió sempre s’acaba amb es darrer tiret fet, per això d’anar-se amb un xic d’optimisme.
Sa ment és així. Ens treballa en dues direccions: a favor i en contra. I totes dues són molt fortes. Aquesta realitat dual és la prova definitiva que a es mon mateix hem de cercar ambdues direccions; ambdues forces. I des d’aqui prenem partit. Cap a una banda o s’altra.
De camí a Sa Punta d’es Pas paso per es supermecat i compro tres ensaimades i uns botils s’aigu. Pero per no anar carregat com un ruc a Sa Punta sagrada, li demano a sa dependenta si me les pot guardar un moment. Així convenim.
A Sa Punta d’es Pas aprofito per netejar ses avarques que es darrer dia van servir per fer es camí de cavalls fins a s’altra platja a s’altra banda de sa muntanya, anant cap es far de Favaritx. Entro a s’aigu amb un salt de cap des de sa plataforma de pedra, just per es costat que uns dies abans na Marisol em va mostra es camí més adient per sortir-ne d’es banyet, just quan li intentava fer sa clase magistral a sa meva filla i sa meva dona, menys locals que jo a Sa Punta d’Es Pas.
Sóc un foraster com qualsevol dels catalans o francesos que han arrivat a s’Illa i s’han enamorat de tot plegat. Sa gent local pateix per sa gentrificació i la manca d’accés a sa vivenda. Fer feina tot s’any no es garanteix tenir l’opció de viure-hi bé, i projectar un futur A Menorca. Potser ses anglesos i ses francesos, com ja ho vam fer els catalans, s’aniran infiltrant a ses puestos de decisió, amb el diiscurs de sa inversió estrangera, i s’explotació d’es monocultiu de turisme i serveis. Es mon d’un nòmads que ara arraconen a sa gent d’aqui, i de tot arreu.
Tot just surto de s’aigu i truca sa meva dona: On ets? A Sa Punta d’Es Pas, dic. «Fa hora i mitja que vas sortir. Se t’ha anat es cap».
Potser.
Es cap s’ha anat tot sol. I es cap olmeca que rumiava a prop s’ha instalat de cop. Es meu cap nou està en procés d’adaptació i camí a sa transformació. Com s’illa, com es mon, com tots.