¿Quién es ese güey?
¿Quién es este güey?
Dos íconos de un movimiento.
Dos personajes que adquieren un sitio en la mitología de un grupo.
Y después, cada uno, hace su vida.
Fuera del grupo.
Parte del grupo se mantiene unida.
Nunca se fueron.
Nunca cuestionaron nada.
Su felicidad fue sincera.
Acotada, pero sincera.
No toma riesgos.
El único: ser buenos.
En sentido Jesusiano.
En sentido Guadalupano.
En ese orden.
Pero que chinge su madre Dios Padre.
La revolución del hijo vs el padre.
Esa mi pinche muvi.
¿Qué pedo?
¿QUÉ PEDO PUTOS?
Ahí acaba.
No hay más.
Los dejo cliffhaning.
Hasta el próximo capítulo.
Hasta la próxima historia.
Los guionistas replicando el viaje del héroe.
O una de las 8 narrativas que les enseña el modelo vigente en el status quo en el que son reyes.
No es que hay un rey.
Hay varios.
Algunas reinas.
No todas.
Algunas plebeyas.
Ya no.
Ahora son reales.
Realizas pues.
Es un chiste, literario.
Pues hace ni puta gracia.
Algunos azules carcajeándose.
Ante una comedia «a lo Torrente»: Golman; feedbackloopper futbolartista evangelísta poeta artista performer filósofo de andar por casa autor candidato.
Vota por Paco.
Vota por Golman.
Un poeta ticatalà aterra en un ocell sagrat de s’altre bande, ses antipodes, d’es mon nostre, d’on soc jo, de sa punta de es pas. On vaig arrivar. Nedant. Sapuntadespasés. NEWSAP.
Jo soc en pare d’en Brossa.
No foteu.
Ni puto cas.
La generació precedent.
Qui sou vosaltres?
Que eu fet?
No res.
Artificis. Ficció.
Quina emprenta ha deixat l’acció.
La pluja.
La fugilla.
Cap a res.
Tot laments.
El bons salvant ànimes als dolents. Per salvar-la, li fotem al cap.
Això lo ha escrit en Brossa?
Anuari poètic.
Qué vol dir esser poeta?
Diga’m-ho algú.
Qualsevol.
Qualsevol altre poeta en a l’espai públic, que doni un pas endevant, o ara bé, que levite nou metres.
Pocs llivres de poesia en ticatalà.
No vull ser només un autor arribista que no hi arriva mai. Enlloc. Un perdedor, saps?
A Ticataluña sóm essers especials als que Déu Pare mateix ha volgut rendir tribut amb un escrit que aquí us deixo al meu fill Golman, feu-li cas, porte les bones noves, i un pla nou de xoc per a que tots vosaltres cabrons fills de puta, deixeu d’esta allò d’esser uns cretins, deixeu anar el vostre pes pesant: la masculinitat aquesta que esmenen totes aquestes dones. Començant per aquesta: Golwo.
A NEW character is born.
Premis als que no hi accedeixin les dones.
Més dones que homes.
A la representativitat.
Així és el meu món NOU.
Escolteu.
Prengueu nota.
ön ës la vöstres llibretes i llàpiç de futbolartista?
Poetas jóvenes mexicanos.
Jose eugénio sánchez.
Un poeta jóven de NEWMEX.
Treballo molt bé el format llibreta.
Aixó és lo meu, lo meu, lo meu.
Ana martins marques.
slam poetry.
Un dels máxims exponents mundials de la poética urbana NEW.
Aposta per un noi local.
Un noi d’aqui.
D’una darrera centralitat.
Quelcom que fa que els nostre tres turons s’enlairin a la gama mítica de la nostra nova cultura col·l3ctiva lliürës, plens, habitants d’un espai terrestre que es perpetua en la consciencia individual que cadacun hi guarda com un sentiment de goig etern que justa ara copsem i no està malament, de fet està de collons, i que bé hi sóm, qué bé aquesta canço, aquest ritme tropical que entre tu i jo hi fem cada festa major a tota les nou direccions que des dels tres turons reconsagrats, Déu Pare ha volgut (vull, vull dir, pero de vegades sento que hem repeteixo més que ALLS). . . . . . . . . .
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
ALLS
Cantante y compositor.
Nueve músicös y Golman.
The band.
Let’s take this system to a NEW level.
The time has come.
The plan has been designed.
The plan is surreal.
You don’t get to choose.
This is the word of the Lord like you have never ever heard before.
The quality of the greek Gods comming down to mingle with us, in such conscious existance with our surroundings. We are in a capital that’s long been here. NEW barcino. NEW
Joan Vall Karsune.
Jo soc el teoric dels artistes plàstics.
Brossa.
Vicen´Altaió.
Llegeix Brossa.
Estudia-ho.
Lala Requesens.
Coneixer a Brossa.
O a l’avi aquest.
S’altre personatge.
Un concepte.
Només llegir textos d’ell i veure l’Arnau que diu.
Existeix la eternitat en altre dimensions.
Hi ha continuitat.
Indefinida.
Ilimitada, pero indefinida.
Moltes vivencies amb rituals. Critic d’art.
Companys de generació.
Parlava com a companys amb els escriptors i escriptores de la ciutat.
El retrat de l’Arnau.
Un cap olmeca mig construit.
Sensació d’anima.
El temps és lo que tu vols que sigui.
Personalitats que el gran public no coneix.
El petit public.
Parlar amb ells.
Són gent que jo conec.
I ve l’artista que et diu: et vull retractar.
Espabila.
El seu pensament.
Només hi ha diners per tecnologia.
Dau al set.
Classe magistral d’art, filosfia i
Set de dau. Arnau.
El centenari de no se qui.
Si Mirò. Si Mercè Rodoreda. Anticipar la persona.
Set de dau arnau. tatxat. Pel propi protagonista futbolartista.
Surt Golman per primer cop.
Després d’un cicle senser sense paraules.
Nomes
FER. Toño. Nin.
Brandon y el sexo. Placer, adicción. Verguenza. Michael Fasbender and Kerry Muligan. Shame. Aquest dissabte a Btv.
Cultura de televisió pública.
De la teva ciutat.
Veure cinema bó.
Veure bones histories.
Qué t’eduquen.
Que et mouen.
Com ü ës möü äqüï ä NEW barcino.
Capital del darrer reigne: ËL reigne del Déu Pare Golman.
Pare no t’he abandonat.
No t’abandoré mai.
El tëü llegat és la meva lëgäcÿ. . . . . . . . . .
Alemanes. Hungareos. Polonesos. Ticatalanes.
El club NEW.
Esser més que més que un club: esdevnir un lloc-espai nou d’un estat plé avui mateix, com si haguesim guanat la copa del rei nosaltros, i això ens emplenés. O bé perque ens agrada tant el futbolart, que fins i tot els partits que no hi juguem ens hi fa sentir que ho hem guanyat nosaltres. Amb l’esforç de sortir a competir amb un cor col·lectiu. La unió d’un equip. La construcció d’un estat competitiu cap al jugar els punts definitius per a gunyarli a aquell que tens devant. Paradigma del lloc en termes previs a la contemplació capalista amb la que veiem tot plegat, darrament. El joc és més aviat una liturgia impecable. 11 vs 11. Ü al camp diferent. Que juga amb les mans. La representativitat de les mans podria semblar que no és representatiu de totes les mans. No és equitatiu. Ës una relga que genera diferencies. Descaradament. Classista. I no ens amoina. Perque el joc funciona. No només bé; de collons. El porter agafa la pilota a amb les mans. Pero no només. Rebutja amb els punys. Desvia la pilota amb els dits. I també amb els peus. El futbol modern li ha donat la raó a en Jorge Campos, el millor porter d’un imaginari de la insolencia intrísica dels futbolartistes porters/porteres.
La dualització del futbolart.
Hi haurà 9 Kings Leagues.
Pero només hi ha un Golman.
O no.
Peut etre déux.
X-machina.
God came down to resolve the riddle.
Like it’s always been in the holy tres turons: NEWCAR, NEWROV & NEWCOLL.
ALLS
La luna sale por encima de NEWROV. Vuela junto a nosotras. En una nueva dimensión nos vemos juntas volando un cíclo completo de itinerancia.
Directius del Barça criticant a Vinicius. Per falto de valors com els que creim, humilment, a casa nostra que un jugador amb tot aquest talent, no hauria d’esser aixì de «barriobajero», tan «pijoaparte», para que nos entendamos.
El profesional. El futbolartista. Acabará malament. Per un tuit d’un humnot escalfat amb el jugador negre del club némesis.
Sense això estariem buits.
No estariem complerts.
La part patètica de lo que sembla que sóm. Inevitablement. Com maxacar a en Guardiola. Com fer que els jugadors excepcionals marxin cap al Brexit. Fora de l’Unió. A viure en aquell reigne. Envers del Reine dels Cels que Déu Para protogonista per primer cop als credits de producció executiva de la opera prima que en Golman va presentar a nou teatres de la ciutat transformada.
Volem canviar el mon; está molt bé. Exdirectiu del Barça. Enrollat. Exitòs. Un dels nostres.
El volem canviar el mon és sarcastic. Li diu al noi periodista mes jove.
Anar-se a Arabia.
Jugar amb Jordi Alba i Golman.
El tridente.
400 milions a Arabia.
Messi en un projecte d’elit.
Golman en un projecte d’elit.
En el Barça no té clar una serie de coses. Ni ell ni el Barça. Ni el president de la lliga. Això va de altes esferes. Tothome se sent co-creador de les decisions del club. El nostre club. On és parla en ticatalà. I es viu plenament el sentiment d’un boig perput que s’ha trovat a un Déu olmeca a gol sud, li fa un ullet al mister que no dubte en donar-li entrada a qui amb una il·luminació cenital li obre pas a un nou nou del poble nou; Ticataluña. El nou d’un poble nou, es només ni menys, que el propi fill que Déu Pare ha enviat per intervenir l’estatus quo per a tirar enrere el pla segons lo heu malinterpretat, rucs, pocasoltes, subnormals, borinots, mascles tòxics, deixeu la vostra creu pessada i feixuga. Pel vostre propi bé. I de passada pel nostre. Perque estem farts. De totes les violencies. No només les físiques. Sino tot això que fa fastic. No cal que ho enteneu. Hi és. Hi sou. Foteu el camp, demoni. Estàs aquí present. I no et faré fora un altre cop. Si més no, un Déu Pare que no pugui demanar perdó pels seus propis pecats, qui li pot dir que no és capaç de reinventar-s’ho tot. I tornar a començar. Tornar a baixar el mon. Que ho fa de tant en tant. Només que aquest, en particular, el nostre Déu NOU olmeca, un cap olmeca potenciat amb un entrenament d’una inteligència humana, exponenciada amb una inteligència artificial ad-hoc.
Sant Andreu San Cristobal. Terrassa. Narcis Sala.
Final de futbolarte.
Hospitalet fuera.
Este equipo sin balón no es nada.
Hospitalet es un equipo fortisimo.
El Prat baja.
La luna atraviesa mi ventana. No va completa. Tampoco comida. Es más que menos. Va a menos. Pero está presente. Brillante. Nocturna.
Jupiter torna a la primera ticatalana.
Fill; surt ja.
Ha arrivat el moment.
Tira en temps enrere.
Fes el truc de tancar el cicle infinit.
L’estat de l’art el tenim a punt.
Falta construir organicament la resiliencia.
Trovareu les instruccions en aquest bloc.
L’entrenament del cap olmeca un cop passat pel mecanisme d’assignació de valor d’un sistema resilient alternatiu intermintent que us porte avui per a transformar al el convenciment que els mestratge de Guardiola i en Cruyff, plegats, fa més bé al país nou reconciliat, si més no més que el 99% dels personatges visualitzats com els heróis corruptes dels nostres temps.
Con estos burros habemos de arar.
Se viene lo bueno.
Empieza la cuenta atrás.
Dame 99 días para revertir el tiempo.
El tiempo hacia atrás adquiere otra dimensionalidad
El precipicio hacia un destino.
Una destinación marcada en el calendario.
Mientras somos lo que sentimos tan sólo aquí, en el tiempo presente.
Participando a través de nuestra acción en la sociedad que se despierta para decir lo que estamos invocando.
La (r-e)volución.
El retrat d’un moment.
La visió d’un mon nou.
Jo söc el mon d’un altre dimensió.
No ho entendriau si no hagués estat tot planificat per a que finalmente el judici final no fos més que una construcció de la que en el fons ni en Jesús, el primer des meus Déus humans, i ara en la multiversació de la sacralitat, us presento al primer fill meu nou que reconstrueix per mandat sagrat ineludible d’anar-nos totes i tos a un lloc més lent, més nostre, al inrevés de tot plegat, tota aquesta merda, que no obstant igualment ineludible, el que si que podem fer és trobar en la dualitat l’espai suficient per a condicionar l’estat ortogonal que parteix de la repulsió que sentim pel fàstic de merda d’estatus quo que ens ha tocat viure.
I a les hores tota demostració d’aquesta mena de passió desmesurada resulta que acaba en alegoria. Només una provocació de dimensions insolents. Insolvencia social. Trebanquetes a ü mateix. Sense voler vulgent. Jo vull. M’atraus. Et faria un petò per no tinc collons. Em fa por pensar que estás molt lluny d’aquest sentiment que m’atrau incontrolablement a veure’t i menjar-te els llabis. Pero no ho puc fer. M’haig d’assegurar. Que tú i jo estem aquí. En aquest punt conjunt. Fugint cap un petò maravellòs. Com un poema recitat a Sant Jordi. En public o en privat. Amb el mateix resultat: petö.
ALLS
