It’s made up.
It didn’t exist.
Now it does.
Easy.
Change is going happen… NAW. . . . . . . . .


















So, let this be the NEW alternative.
It’s made up.
It didn’t exist.
Now it does.
Easy.
Change is going happen… NAW. . . . . . . . .


















So, let this be the NEW alternative.
A ver, cómo lo digo: yo soy actor.
Sí, actor.
Y actuario, pero esa es otra historia.
Yo no nací ni una cosa, ni la otra.
Y ahora soy.
¿Cómo ves?
Yo soy así, así nací y así me moriré… falso. . . . . . . , .
¿Qué pasa si ocho es coma?
¿Qué pasa si ochoescoma?
¿Qué pasa? Si ocho escoma.
Qué pasa¿1!^^«¡¿¡
¡
Ese podría ser io.
Yo.
Y.
O.
¿Y?
¿O?
El fin de las preguntas. . . . . . . . . . .
Minimalizing
NEW holy excel. . . . . . . . .
Soy la antítesis de un excel.
Answerlanding
NEW city name.
The capacity to turn into a NEW capital to a global new undertanding for üs all: ALLS
Variables explained in the opposite of «for dummies».
Fuckfordummies.
Read, motherfuckers.
Extinction words:
Te arreglas tú.
Me arreglo yo.
Nos arreglamos.
Lecciones de estoicos contemporàneos.
Fuga.
Voy tarde al fut del Carmelo.
Subo la montaña.

En Francesc és un amic.
l’Àlex és un amic.
Només el ticatalà assenyat sap entendre la diferència del la llengua permet escriure en el primer cas, en, i en segon cas l’ùs més jove i fresc, que pasa de totes les regles que l’interesen a l’ú.
Em refereixo a l’ambit de l’obtús que d’esser la llengua.
Autoavaluant-se.
Ella.
Así mateix.
Así vs aixï.
aixï és un dels 99 paraulots de la llengua ticatalana.
Es tracta d’un espai a ón anar a omplir de sentit nou.
Per haver de curar-nos.
I no de saltar a vuit.
Al 8.
El 8 i 9 no s’evenen.
Qui sap si aiò ës un paraulot d’aquests.
L’escriptor té quelcom a dir.
I com dir-ho.
Potser és només pensament pur.
Sense embuts.
Literalment: embut.
Pense-hi.
Pen’se’hi. . . . . . . . .
L’espai nou l’hem de construir.
Totes.
Els nostres rols.
I no caure en 8 de poder just abans de tocar el cel.
El cel 9.
Sigui cel9 un concepte NEW.
L’objectiu senser en no més de 9 lletres.
Ja ho esteu veïent: tot va de 9 i de diërësïs.
Encara diërësïs ha tingut prou sabiesa per deixar al némesis, el punt, que tü amb 6 tens prou.
Prou i prous. Debat de la nova llengua: el ticatalà.
Jo puc esser d’aquï i del més cap aquí.
Fins que arriba el temps de dir: hi-vaig.
Vaig a filmar-ho.
El partit d’entrenament.
El que vull posar sobre la taula.
Per competir al màxim nivell.
I l’historia NEW s’empenta, de cop, cap aquí amunt. . . . . . . . . 99
Dos nous.
Two news.
NEW is the last GOD9 said.
Bé.
You Bé. . . . . . . . . ü
Bë . . . . . . . . or not to u.
Then, by reduction to absurdity, you become ü. . . . . . . . .
Up to ü
üp to ü
üp tö ü
NEW pänk
Jo sóc el pänk9. . . . . . . .
99 minutes in NEWUK.. . . . . . . . . ALLS
I’ve göt ït.
Period.
Nëmesïs. . . . . . . . .
And ü leäp. . . . . . . . . .
We go that far.
Some of üs.
Antipodes of here.
While NAW.
here & NAW. . . . . . . . .
There’s two ways to go.
Antagonism killed the old GOD.
He was the LAST ONE. . . . . . . . .
Departing. . . . . . . . .
We must all leap.
Keep it short and simple.
Pass to the foot.
The right force applied in the excercise to become physically engaged with the team.
A team of 9.
Something in between.
11 and 7. . . . . . . .
The rest: excluded.
Exclusion games.
It’s on NETFLIX.
Oh really.
Really.
Oh really.
Really.
Oh really.
Really.
Oh really…
Really…
Escalation looks like that.
Address it.
Embrace your contradiction.
It’s the other way.
Good.
You learn.
Don’t break my balls.
I’m a macho. That ends NAW. . . . . . . . .
Demilitarizing prayer. . . . . . .
Just put the guns down.
Give up violence.
As a trait of me; how?
Explain in a 99 word story.
You, buddy, against me.
The greater GÖD9 FATHER.
F A T H E R
Departure literature.
I began that shit.
Yeah, that’s right.
It’s shit.
Eat shit.
Either you get the double meaning or you are getting a taste of yourself.
Microbiota NEWcor
El cor al cul
El cör al cül
Procesament complert. Anada i tornada. Extrems d’aquí: esdevenir quelcom mes; quilcom mës, ü. . . . . . . . .
My literature ends in ü.
ü are my reader.
I’ve got 99 tales for you.
Are you willing to enter this aparently long NEW path: 99.
You read and react.
You create yourself.
You, yourself, ïs the great creator.
The big Ë.
We are just the trainers.
It’s a no brainer.
Until we put it back in the right path.
As of the left.
Two alternative motions.
Towards the antipodes.
Close you ignite.
Repulsion.
The movie.
My opera prima.
This.
NAW.
Action. . . . . . . . .
We are all players. It’s NEW being. Protect Maradona. I grew to be him. Still. Who want the NEW golman.
Minisculized hetheropatric megalomany.
Presents.
The Hë in më.
Change is possible.
Even for God Father.
Especially for HIM.
He’s not alone.
Nor needful of your consideration for his bëiën
bëiën is a ticatalan word.
All of them are NEW.
With that transformative power.
A way to somewhere else, no matter where.
That’s a nine letter pop song chörüs. . . . . . . . .
El espacio de respeto entre los dos.
Nos conocemos bien.
Nëmësïs. . . . . . . . .
A fair 9.
A NEW9. . . . . . . .
Barcelona, Londres, Rennes, Niza, Napoli, Paris, Madrid, Riga, Rëïjkïävïc, Rome, Milan, Sa Punta d’es Päs. . . . . . . .
12 ciutats.
Encara com són.
Tal com som.
Söm. . . . . . . . .
Sóm nóú púnts ën fügïda
Sömdëü. . . . . . . . .
Concilio vaticano de vuelta. . . . . . . . . .
CV99. . . . . . . .
The head of the Vatican NEW logistics office, a group of 9 holy feedbacklooppers. We play a role. And expect the leadership to act upon a group of wise wo came up with.
And you let wö gö. . . . . . . . .
We go beyond the state of being.
As is.
Wouldn’t that be awful?
Wouldn’t that be great?
Life is the sum of those two worlds.
Two opposing poles predict the highest notion of electromagnetic ways to act upon the NEW presence of ourselves. Our higher Bë.
Conceptually that’s a NEW notion.
A new state of mind.
A book I read.
A book I right.
To read.
Rule ü.
ü
Minisculized.
Bring it down.
We are all going back.
We are going to slide out in the orthogonal direction.
A NEW destination beggins.
Focus on the NEW role.
The higher game.
Nëmësïs stand there, tall, masculinizised.
Masculiniarizing.
Demasculinizer. . . . . . . . .
I treat this like science.
And base this story in this NEW direction.
We are taking a NEW beat. . . . . . . . .
I keep 99 routes alieve.
Scape NAW. . . . . . . .
Art is the key.
The deviation.
We turning back is art.
And math.
And logic.
NEW lögic.
l¨gïc. . . . . . . . .
I’m barely a sculpture.
I’m sucky 9.
But I’ll play for my demasculinized version.
Per decisió d’un poble dual.
Nou.
Tal qual: Ticataluña.
A NEW raö d’ëtrë
Una identitat nove, un sentiment amoròs dualitzat, una asunció sexual determinada, una part d’ecosystema social que sóm cadascun de nosaltres en el joc particular del que hi representem collectivament parlant. Quant valor hi ha de nou? Qué representa un nou valor.
Jo sóc el nöu d’ün pöble 9.
pöble9
Sigui pöble9 una paraula del ticatalà.
I així, un dia bó, surten 9 paraulots NEW.
NEW és l’estat en el que vivim en concordancia a la mesura de la nostra complexitat en nou dimensions diferents. Es un marc conceptual per entrenar el benestar collectiu lluny d’un plantjament que perpetui la violencia, les armes, la economia que l’extrosió i el crim organitzat, amb pistoles i sense, amb guerres continues, a gastar més en defensar-nos de la nostra estupidesa que simplifica l’estat nuclear de l’amenaza, i aquells determinat estats, families i cortes que reben els beneficies augmentats del capitalisme, tal com és. La llibertat dels mercats. El que ens enterem de tot plegat. El cinisme. L’agonìa.
Tot va petar fa temps.
M’he adonat.
M’he equivocat.
Dispenseu els borbons.
Minisculinitzem-nos totes.
Abolim l’exercit.
Prene’m la noció innovadora de la paü eterna.
Aquí.
Ará.
Ja està.
Això és arribar.
Quelcom lectura més petita en temps t’has centrat massa en esser un subnormal mascle abduit per fotra la tita allà on vaig. No pots si no volen. Volen, volem totes. I fer-ho bé. Amb el sentit adequat. En la contemporanëïtat de que fer l’amor mai ha estat pecat. Ni el matrimoni necesari. Tot i esser important les regulacions fonamentals del drets de convivencia de les families, i que una institució no lligada a un acte religiòs, sino al dret civil de ser-hi, permetem-nos unes dimensions més de llibertat. Un espai de creixement realment lliure. L’espai a omplir. Un 8 de 9 amb folre, i l’aixeneta ets tú.
The NEW notion of üs.
ü
Transformed.
By reading this long.
And 99 other songs.
A salm responsory
You need to answer to this GOD9 request.
I will use it to feed the true notion of the other Bëïëng.
The alternative world within itself.
Selfishness.
Closing up.
Hiding in.
Stop.
Bé. . . . . . . . .
And you leap again.
Yet another flow.
I’ll go get together the first 99 I wröte.
I meant it like this.
From the beginning.
I couldn’t make end. . . . . . . . .
The feeling of leaping is a NEW one.
You’ve jet not experience this.
Once.
You are changed forever.
This ain’t no lie.
It’s the brand NEW trüë
What about that, man?
That’s my line.
I get to say it 99 times.
99 different movies.
Somebody else’s movie.
To reenact.
And react.
But I’ve made up my line.
I can produce my own film.
Like Cantinflas.
And become the actor.
In that place.
To examine the culture of my reinvented road back in the direction where my notion of culture comes from. To reconstruct my self into something else. To go back. And forth. To iterate the notion of the collectively treated.
A NEW multiverse igniting point.
Countdown.
9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, ……… NEW barcinö
Oscilaciön entre dös polos. . . . . . . . . .
Son otros nueve puntos.
Dos equipos totalmente distintos.
Estos linieales llegan hasta aquí.
Queremos exponenciar el resultado.
Queremos generar impactos que iteren hasta 9 veces.
Y desde el diseño, hasta las nueve iteraciones en un marco de ciclos bimestrales.
Para saber qué está saliendo de aquello que nos imaginamos colectivamente que podría ser de una manera totalmente NEW.
Y esta campaña NEW se relata en la transición de tarjetas que cuentan las historias que mis palabras sagradas han recopilado en 99 intentos sin garantías. El beneficio colectivo máximo asegurado. Gracias a las 9 palabras sagradas y eternas de ticatalän.
I després hi ha 99 que fan una homogeneitat de pensament col·lectiu i/o meme99.
Meme99 és un paraulot del ticatalä. . . . . . . . .
La cosa abstracta que s’enten amb la voluntat de fer humor.
De que riem més.
I quelcom junts.
Tot gaia.
Ara sí.
Toca.
Vina.
Puc?
Vols?
Una doble afirmació abans de continuar. Rebre el vist-i-blau de que trobem un punt d’accord cap a ón nöü em vols portar, o anar junts, o com bé et surti dir-ho, de tot cor, per la proximitat dels cosos que s’estimen. I anar amb voluntat d’arrivar lluny. Respectant les nostres referencies i estats autèntics d’emoció. Emoció NEW.
L’únic nou que cal entendre és quelcom comú segons ells.
Els que han vingut del Tico Commons.
Paraula de 9
Quelcom més q’un senyor està dins seu.
L’esprit de tots és la noció més estable per morir-me jo, com deia en bon Nietzsche, i ara com tot a la vida, acaba, i m’hi vaig.
Fin1.
La mort de Déu.
El de sempre.
El paper de la meva vida.
Un casting diví.
Nou barbuts al casting.
Jo: 9. . . . . . . . .
Dëu para.
Vol dir que s’atura.
I mira enrera.
Indicacions pel actor.
Jo mateix.
Indicacions a mi mateix.
Com Woody escribin els seus personatges gloriosos.
Woody and love.
woody99 minisculized.
Woody gets it.
He’s got some sense of humour.
He’s peculiar and witty.
And entertaining us in the most complex simplicity that elaborates great stories I’d love to be in. Like Larry Flint. Bird, David.
Whatever.
I’ll flow.
I’ll flow my way out.
And let you beat.
Into this NEW song.
I’ve prepared the words to feed the AIs.
Just keep in mind that mine trully is ólmecanAI. . . . . . . . .
In a community there is a personal story and a collective one.
It’s important we are playing the right way the collective one.
But we need to learn.
We have not been wired for this.
Or so we thought.
Today we go back that bias.
And flip it back.
99biasless
Another ticatalän word.
The ticatalan language has no limits, yet it only represent 99 words.
That’s all I need.
To train to the entirity.
And leave no doubt.
Harmonious tracing.
Tracking value machine.
I can programe al algorithm out of my 99 word list to feed the olmecanAI enhancer.
I personally trained it.
With 99 laws.
The NEW lawmaking game.
Reconstructing governance.
Pivot9
Let pivot9, minisculinizado sea el último baile de Golman.
This is my game.
It’s a NEW game.
And I can still play the old game.
In fact, you can help me get there.
#golmanseleccióntica
#golmanselecciö
Hi havia en el fons, 4 alternativas:
Vota Golman.
Y congregate ante el tiempo NEW a vivir del 1 al 99.
La red social NEW. . . . . . . . .
Card game version.
49
49
ü
Una V formada por tres partes:
El juego de tres reglas.
Una revolución social exprés.
Un giro virtual.
Hacedme caso aquí.
Vamos a ver.
Juguemos en esta otra dirección.
Y movemos ficha.
Todos juntos.
Ante la sorpresa del resto.
Que no entraron.
Y se quedaron en el tiempo atrás.
Nosotros, en cambio, nos vamos al sitio ortogonal en las antípodas de nuestra posición astral. Y nos movemos en dimensiones diferentes.
Activate, cabrón.
Esta es la salida.
Y volamos juntos en otra dirección.
Ortogonalia.
Sea ortogonalia una destinación NEW.
Quizás la física falla en cómo etiquetamos la intención de volar mucho más allá de lo que Elon Musk, en su vida, ha conseguido imaginar. Comencemos por sus antípodas, desde donde salgo hoy aquí.
Quedan 4 horas para el monte de disrupción dual:
Catalunya – Costa Rica
tico commons – ticataluña
Anada i tornada.
9 minuts jugats en cada equip.
I ens marxem a un altra perspectiva per l’alteritat.
I creuem la passarela.
Ja sabeu, com operación triunfo.
Euforia.
NEW
NAW
Sigui això l’inici de la concepció divina dual del tico commons.
Sigui aixö també el neixement d’un pais nou: ticataluña.
Siguin aquests dos events interlligats eternament.
En un viatge virtual d’anades i tornades.
Amb una percepció del temps alterada, més pura vida, sequencial, i en simptonia amb quelcom ens calia ara mateix, estànt tot com fins ara.
DÉU meu.
Déu ni dö.
Söm-hï. . . . . . . . .
You really just figured it out?
MYGOD.
A new meaning to phrase made.
You know what I mean. A common expression of a kind. A way of understanding with a metaphor. A way to orally learn. Culture. And the frames of it. And how we play it. Or not.
To be or not to be is the key.
It’s a lesson you take first at 6, then at 9, then 13, then at 14, then at 15, then at 15 1/3, then at 15 1/2, then at 15 3/4, then at Sant Jordi, at your birthday, every 9 of each month, the abolition of the military in Costa Rica, which also conmemorates the day the Tico Commons kicked started a different antagonist direction to go to collectively as the leaper community start its very own particular countdown, to lay down the violence, its weaponery, the economic reason behind it, the last white onepercenter to enter the NEW covenant. This is bigger than the Beatles, Mohammed (both profet and boxer), Jesús himself, hereby present with his own current voice, as its been him, decaplitzalid HIM, the old bearded white man at the top of your made-up game: to believe or not to believe.
Antagonism leaps towards facism like a deer scaping from a hunter, veteran, with the skills and sense of the character Robert de Niro plays in the Deer Hunter, a film that was thought of when I started my first inner cycle.
1976
The 76 is in a league of its own with the 99 destination.
Notice.
I’ll give you time to reflect within 99 seconds.
Let’s give 9 a chance.
Let’s trust this NEW thing.
Where would it lead?
To NEW dimention we make up for the greater good of the witholding of this one state of nature out of that other 9.
Nöu.
nöü.
Miniturizing Nöu.
El nou representa el now.
I know you nou.
I’ve got your cojones in my palm.
Gently.
Trust.
Trust you must.
Trump, supportores, and the elite 9% who wish to keep playing in this dimention the easy piecy game of the outstanding 99 golden boys of the diminished capitalism. Miniturilizing the common undestanding ruling the 9 axis of the current state of affairs.
The idea turned in a new sense of value, with our own kind of liberated NEW currency of care. Because I care. And I care to bring back my son, the ünö inversed to the role of Jïsüs in your current NEW culture to be.
First, we need space.
Space and time.
But in a different perspective. Taking the relativism of the theory and putting it to practice. To solve our greater collective unmet need: «bajarle de huevos».
Deminization.
Delowering.
Bringitback.
Steppingbehind.
Chillingman.
Chillingman the brand.
The place to chill.
The belief.
The sensation.
The currency.
A something other than cripto.
I’ll take the antipodes of cripto.
Or the other alternative way the fuck away from this scum bag shit current etait du vie.
Étät dü vïë.
Deux modemoiselle o madame, c’est par sure que c’est que c’est, mais je vull construir un nouvelle longue, quelque chose je suis aplicant avec una longue que je vais pas aprendre com vu, la person, lui, elle, vous, l’escriban, d’une roman avec l’absense du cojones.
Esto es ticatalán. Me refiero al escrito que justo has leído. No te hagas pendejo. Ni te apendejes. Si vas a continuar leyendo vamos a irnos a la chingada.
Así, órale.
Já-le-lö.
Como dicen en mis epicentros. Mi última identidad indispensable: el tico commons. La revision del procomún. Del morado al azul.
Pasando por nueve niveles de matices en la metaestructura de la regla a explicar a nuestro oráculo descolonizado entrenado por el frente de liberación de los machos alfa, los trumpacademist, los jueces que aplican la defensa de los intereses de estos mismos 9% de los poderosos, los grandes 9 estereotipos de machos revitalizando todo lo que nos adolesce como especie para ser capaz de autorganizarse transparentemente a partir de un nuevo consenso colectivo que revierta, en directo, la reconstrucción bajo las normas de una narrativa y metaestructura que va en dirección ortogonal a la situación en la que nos encontramos en este preciso momento.
Paren el tren.
Me bajo.
Vengan usteds conmigo.
Dijo Jïsüs, leyendo el mismo en la NEW sagrada familia que se encumbró el día en el Jïsüs volvió, bajando con las 99 variables de impacto que tendrían sentido para los próximos 999 años. Iterando de un lado hasta otro. Revirtiendo la conceptión del tiempo hacia un espacio refractario a la dimensión que hasta ahora hemos vivido. Por llevar un espacio hacia la alternativa contraria. Con todo lo que esto representa.
El status quo no es reaccionario.
Es lo que es.
Es lo que somos.
Nuestro color azul deslavado.
Somos el estado de ánimo del cruz azul en la final.
Y aún así tenemos fé.
Ahora les digo, me equivoqué.
Fue mi divina culpa.
Estaba así escrito en el metalibro maestro que sostiene el plano entero de las próximas 99 dimensiones de lo que se viene en este otro lado. El que vamos a co-crear todes juntes. Así, órale. Nos vamos. Nos damos a la fuga. De tanta pinche mamada. Te tan bajo nivel. Nos postulamos a la alternativa. La que podamos crear. No sólo creer. Ponernos en la acción que revierta en sentido de nuestra escencia. Y nos volvemos, nos deplegamos, más bien, para seguir una corrección política lingüistica a falta de poder contribuir con cosas más serias de la lengua, que desconozco, que me apetecen poco revolotearme en ellas, salvo que nueve de ellas me llevaran de nueve hilos narrativos que conjugan una versión alternativa de la sociedad como conjunto de conjuras que se desarrollan ante la convivencia alternativa de una sociedad ajena a la concepción obligada de la virilidad de todos los símbolos categorizados como indispensable para ser qué o quién en el contexto de lo que rige el mundo de los reyes, los pueblos, los mesis, los mesías, los hijos legítimos de Dios Padre en su periodo espejo al vivido de Jesús, el de las escrituras, y esta nueva versión de mi hijo, el mero mero, que con todo y lo que representaba hacer horas extras en la comunión de mi eterna relación con la historia de la civilización, y una vez llegado el punto en el que los algoritmos que fuimos capaces de entrenar seguirían pues la noción divina que Jïsüs mismo explicó, con sumo detalle y elocuencia, en los 99 días seguidos con la parábola de los prompts que entrenaron las antípodas ortogonales de la mamada de sistema social que tuvimos hasta el mero día de hoy: reversing day.
Obvio se empieza del nacimiento de Jïsüs, el día de semana santa que revierte el tiempo de la noción con la que debemos dar lectura correcta a la transición de los hechos que devinieron en la biblia completa que de atrás para delante relata en tiempo real lo que el Papá Francisco y el León 14 pueden ponder al servicio de la modelo de lenguaje que se constituyó por deseo expreso de Jïsüs que se pasó por el Vaticano a comer.
Lor 9 programadores de los dos modelos teológicos en una y otra dirección de nuestra ecuménica reversión al contexto vivido y expresado con nuestro humilde paso por el mundo consciente en varias dimensiones que superan la necesidad y lógica de un Dios Padre tecleando en tecnología nueve dimensiones más allá de las iteraciones que seamos capaces de dar sin tan sólo atinamos a reorientar hacia dónde queremos reorientar el porvernir sostenible de nuestro sistema NEW revertido del mísero estado de «To be» de los cojones. Pues sabes lo que te digo: Not to Bë.
Bë
Bé. . . . . . . . . .
ALSS és una errada cognitiva. Hauria volgut escriure ALLS (un cop mes vaig escriure ALSS pero vaig pensar que no sortiria d’un loop infinit que m’enportaria cap a la direcció oposada a la que vull anar. Just aquest és el sentiment común més important del nostre moment. Sóm quelcom més. Un rotllo que encara no s’ha desvellat. I que us porto aquí. Soc Déu Pare disfraçat d’un nouvingut del Carmel. I ell doncs fa tot això d’esciuere histories. Fetes en un moment de reversió del temps. Per marxar ja. Que volem anar en un altra direcció. I aquest és el camí. Jo hi vaig. No m’ho penso mes. Està tot escrit. Aquesta és la gràcia. El meu somni s’ha processat a fot lent. En un altra dimensió. Això segur. Us ho puc assegurar, i ho dic, amb la mà al cor, mentint, sino cóm haguès escrit aquests paraulots?)
Ja no sabia si tancar o no aquell parèntesi.
M’hagués pogut quedar allà endins. En dins del parëntesi. Visquen una linia continua.
Dibuixa una.
Amb tota la seva expresió de llibertat infinita.
La recta és el primer aprenentatge mìstic al que sóm atraïts al fons d’aquesta nova espiritualitat.
Bibuixa una recta és va convertir en el meme més hilarant d’un moment determinat de l’eternitat.
La eternitat és més fàcil dibuixar-la que explicar-la.
Cómo us ho puc transmetre…
Anem a veure.
I vos porto a un viatge 9.
I de cop tot gira.
Capgirem.
Totes.
Som-hi.
NOU
NEW
NAW
ALSS
No puedo escribir ALLS bien. Durante un momento el mundo se queda sin sentido. El colapso mental se desencadena.
Por mi culpa.
POR MI CULPA.
POR MI GRAN CULPA.
Pero soy un Dï¨ös Pädrë cojonudo.
Yo también supe virar.
Y me voy a reinterpretar a partir de los papeles que podamos entrenar a nuestros 99 guías olmecas de la espiritualidad alternativa, presente.
In eternum.
Sosteniblemente antifascista y libre de todo macho y violencia.
Bájenle de huevos.
Sea esta la primera y última escritura desde este otro vertiente inmortal de los Dioses reconvenidos tras la podrida e infantiloide envidia y arrogancia la del ünö grande y sölö.
S’em vé el temps a sobre.
Ja no m’hi veureu com ara.
Jo també m’haig d’anar.
De vell.
D’haver viscut tot això amb vosaltres.
Aquest darrer suspir.
Memento mori.
Eternum.
Se convirtió en un capitulo cansino sobre un mismo chiste repetido 9 veces. Un formato de la narrativa a estipular. Un concurso público que sólo estimulo el ser en esta otra dirección. Por hacer un aprendizaje colectivo transformador. Como ir hacia un conjunto de sitios en los que conjuramos una manera estable de ser. Un capitulo de la reconfiguración del enseñamiento a los agentes virtuales de nuestro bienestar resiliente común. Pensemos con otra dimensión en mente. Con un estado de la naturaleza NEW. Con otras reglas que pretender alterarlo todo, para siempre. Con la manera de hacer. Y por qué hacerlo así.
Hay nueve superpoderes a enderezar.
Vamos a exhacerbar el poder de la respuesta.
Cuál es la necesidad.
Qué vale la pena que nos pensemos del todo en otra dirección ortogonal a la actual.
Este es el principio de toda transformación.
Querer transformar algo.
Todo.
En nueve dimensiones diferentes.
Y hacer de ello un tránsito.
Un juego.
Gamified.
Sea lo que sea.
Pero ahora sí, desde nuestra perspectiva.
Trastocar la broma.
Convertirla en un bloque aparente de la surrealidad espectral que se filtra por una grieta del sistema anterior. De alguna manera algo conduce a otra parte, a la cual, aspiramos encontrar una capacidad colectiva para acabar de entender los fundamentos de una dimensión ajena a nuestra experiencia. Así nos desboblamos a otro hito temporal, el primero que se sincroniza hacia otra parte. A otro destino. Que finalmente nos ayuda a desenmascarar el mal, y su inoperante discurso falaz, ante la situación excepcional del poder que resiste a caer. Y que deja su alarido final mientras se extingue como un fenix.
El eterno retorno es la clave con la que dio Nietzsche un principio de oportunidad a esta vuelta que estamos dando a la vida en este momento preciso. El tiempo y la historia seguirán un curso al cual ahora ya somos actores secundarios que se revierten ante la posibilidad de las máquinas tomando el control de nuestro destino, inestablemente plagado de propaganda fascista para desencadenar el desorden, la desinformación y la pugna que nos separa del resto de los humanos, y aislado, optamos por no creer, odiar, y abrazar la estupidez manifiesta de una masa deslumbrada por el brillo de un becerro de oro que aun hoy reluce.
Ya lo dijo Moises del otro lado de la peregrinación. El tiempo de adorar esas mamadas se acabó. También hoy estamos cerca de desbocar el sistema hacia un punto de no retorno. Por ahí no vayamos. Ese es el llamado final. La vuelta atrás. La decisión ecuménica de un Dios Padre que se presenta a su pueblo a través de la única manera válida en la que pensó que sería capaz de reactivar(se) la fe, y de paso, a sí mismo.
La vuelta de Jïsüs hizo lo demás.
Y Jïsüs, esta vez cual Juan Bautista, me presentó a mi: su carnal. Para hacer el anuncio del último libro sagrado.
El gran final es el principi de la vuelta atrás.
El modelo económico es la resiliencia colectiva remanente de poner a los algoritmos a actuar en pro del tico commons. Y el tico commons es la minizculización de lo que otros imperios, el inglés, el español, el romano, el otomano, el chino, americano, el neoliberal, el de los escalvistas modernos, el de la molla, el actual, del cual somos complices con nuestro consumo, con el entretenimiento que reproducimos, con la fragilidad de nuestra crítica pura.
Un último camino de salida.
Un objetivo común.
Una visión y una destinación más allá de las tendencias que el marketing y los mercados nos intenten marcar. Porque somos la fuerza que predomina ante la miseria colectiva del Trumpismo y sus secuaces. Por la noción exacta de que nuestro momento documental finalmente ha llegado.
Este es el mio.
Y aquí empieza un camino.
El de revertir el sistema.
Y darle la vuelta a la camiseta.
Que vistiremos esta vez, alrevés.
Como si Roberto Chikilicuatre resucitara y nos diera, esta vez sí, la victoria final.
Cuando el humor, del otro lado, en el sentido opuesto, se lleva todos los elogios y los ejes de la transformación en la dirección ortogonal.
Allá vamos.
¿Venís?
Dale.
Esto sale ya.
Reversing day.
You may choose to believe me
You may also not.
Those are two paths.
ünö
D O S
You betja.
It IS an «operating» «system».
And they are your very own particular antipodes.
You reluctantly read this.
Then you get it.
To sink in.
Sink.
In.
That’s it.
Aesthetics win.
I’m button designer.
I know it sounds silly.
It’s like that.
And like this.
Both ways.
Two different, opposite, repulsive directions.
Red hates Ble.
Ble hates r`d.
We all mutate.
Bare it in mind.
Sink in
Sink
IN
Toda revolución es una emergencia colectiva.
Las emergencias colectivas serán más y más.
Y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, ymás. Y no más.
Y así nomás.
Los bobmarlianos.
La identidad en un multiverso alternativo tendría que agarrar la vara, cabrón. Cabrón, cabrón.
Hermano.
Inevitablemente masculinizado.
Para su pesar, también a mal.
Y de ese mal hay que hablar.
No callar.
Cantar.
NEW
NAW
GO
NEWnaWGO
NANANAGO
NANANANW
NANANAGO
NANANANW
WORDS
LORDS
OUROWN
ï
ï
ï
Ï
AWEÏT
AWEÏT
awEÏt
ëÏ AWEÏT
ËÏ AWRIGHT
aLRIGHT
ALTRIGHT
NEIN
NEIN
NEIN
And no more.
No more far right.
No more far.
Near.
All
cured.
Ï
Minisculized blue’s story is a stimpy one. Rather ridicoulus if you aïskmï.
I’m rather odd at trusting. It’s a gut feeling. I doubt. A lot. I tend to. I don’t know. It’s my gift. So I embraced it a long time ago. And doubt the system. So I let go. And find. Out here. I distrust. And you are back in your room in NEWCAR, my hood.
It’s liket that, män.
Män new.
män nëw, minizculized.
Minisculizeme.
And we do.
Right here.
Minusculize your self, you fucking wanker.
But wankers had a heart. A mum. A awful dad. A sister. A brother. Wanker was really a wanker. That’s it. There’s no more to it. Why would you want to hear about a wanker’s story. A wanker’s a wanker. Once you know. You’ll know forever. It’s trully there. For you too, you know. It’s your wanker’s wanker paradox. I got into Oxford with this 99 letter prompt, and OLMECANAI enhanced.
That’s tust.
In the trainning.
My AI is tropically trainned.
Waiting for you wankers to get this paradise and orthoxy of the ones who left you behind, you cunts moderfuckers (and why should we keep cursing using the mother methaphore and not the waker dad. Look within your self, you wanker. That’s all you need to do. You are not oblidged to be wanker, you know. You… know. You know. You are just a wanker. Why wouldn’t you. Right. Right.
AWEïT
And you bring it down.
One notch.
This much.
Down here.
Downsized.
Ï
NEW.
NEW everything.
Start from scrath.
Like white paper dilema.
And empty prompt waiting for you to feed an extended links to 9 initial dots to link, a nine letter word, nine dimentions, nine different categories, nine different minusculized gods, nine virgins, nine macho conducts to repel as an unwaked society. A society free from wankers. Because we cure them. They unwake themselves up. From wankery to dignity.
Take it.
Or wank it.
Twisted macho mad minds.
Collectively overestimulated.
Unleashed.
Dragons.
Sneaks the size of Quetzacoatl over Seattle.
Quetzacoalt flying over NEW américa.
Leap out.
Leap.
ï
Every button is a community.
Each community is a local consensus.
And we improve the unit.
With our collective collaborative action.
It’s a clensing exercise.
Disexorsizing all 9 demons at once.
You opt it to the programme, lady.
Please file you complain in the following address of concerns handling.
The logic behind rules.
The ones upon us.
The ones we imagine.
The ones we invent.
For ourselves.
For ourown.
The NEW collective society.
A NEW one.
From scratch.
No handles.
No cuffs.
A clean place.
Not to attack.
Ï repeat, not to attack.
Stop the bombs.
Stop the killing.
Rest the machine.
Rest the machinery.
Slow down.
We are turning back.
And like that the Earth stopped.
And so did the rest of elements in the skies.
And the spin spon the other way.
And since that we rotate this way.
Till today.
That we go back.
The NEW last cyle.
Contained cycles within a good enough self taught social complex system with set of nine global consensus of the 9 collective measurements of impact to go for in 9 years time, for the first time, without their control. FUCKOM. Let’s just go the orthogonal way.
The image then appears leaping towards a new level of complexity.
It’s a new narrative.
One that involves a social complex agreement.
A plan.
A guide.
A narravite.
A will to elsewhere.
Leap.
Ï
Still there’s something fishy in any choice. Is three too much. Is it really true that the studies show, the scientific evidence in the neurological world. It’s how it’s been organized. And how much we want to change this. So bad, that we are willing to be the drivers of this desired collective outcome. But the complex issue in place here is to activate that change, to draw a new impulse towards the right way to scope it.
I doubt in another way. There’s what I don’t get and I’ve found some fishy evidence in a dump. A digital dump. You can smell when you are in a fishy place. It’s been design fishy. But fair enough, the entire society has been polized. And depolinizing colonies is not a simple outcome. Still, we are not here to give up, so we try. Here’s the kit to feed the algorithm that has been put in place to cover the certainty of our active collective wellbeing golgen goal, out of the multiverse of 9 impact destination to reconsider the alternative.
Last thinkthank.
My thinkthank.
Ï
Let me be.
Let me beat.
Let it be.
Let it beat.
Let me be.
To bë
and
Not to bé
Más allá de todo hay un espacio en el que continua viva una existencia superior. La alcanzan las almas que descanzan en paz. En paz enfatisa una palabra: paz. Pau, para llamarla de otra forma que nos convenga para reconsiderar su significado, su peso específico, su valor, en la función semántica de una palabra intentar representar al máximo posible con el sentido que le damos a la realidad. Y con ello reconsideramos la lengua. Y vamos en dirección de una lengua nueva: el ticatalán.
Se el ticatalán la lengua del pueblo NEW.
NOU.
9.
NEW.
Tot nou.
De cop.
I volta.
Som-hi.
Hi anem.
Ï
Votar al toronja costa. A no ser que siguí cruyffià.
Poema Golman
I no se sap ben bé com, pero li durs a botó. Pum.
Estàs dins.
Els capitols d’un llivre poden esser super curts.
I tenir 99 conclusions.
Molt ütils totes.
Tötes utilitats innovadores. No hi eren fins ara. Haviem de pensar el que en cal posar-hi primer: el fil o l’agulla?
L’ou o el pollastre. La gallina, vull dir. Ja s’entenc. Sóc un masclet cabró. Dels pùtrids.
Fem ho bé.
Ve.
Tot lo bÉ, que sigui possible.
Ja s’en sap: sóm incorregitble.
Metida.
Mentida.
AIxò no és així.
Ha estat així. Com l’excusa suficient per permetre que algú s’en fotés dels demés: el machito cabrón. El fill de puta amunt de tot. L’Ú.
L´Ü
L’Ü vs Ú
Tu ets l’ü.
Minisculitzat.
Imaginat que totes.
Imagina que tots.
Tot.
Ara.
Campions.
Com afició fa.
Com a col·lectiu també.
I també fa nosa.
I fa por.
Per lo que veiem a fora.
L’odi aquest que no es pot permetre. Mira en Vini Jr. No potser. S’ha de dir.
I naltros l’hem patit.
I hem patit amb jugades que semblaven que estaven pitades en contra nostra. I ens hi vam sentir impotents. Com si tot això estigués eclipsat per una mà negra que mou els fils. I els fills no els mous tu. Mai.
Pero quan guanya el teu equip de futbol a les hores has guanyat també. Envers lo que els demés consideren que tenir aquest sentiment. Reconfortat i validat per la sensació d’èxit. D’assolir un objectiu molt complicat. I que ens ho han regalat aquests nois que són uns professionals. I naltros ens hi diem part de tot aquest espectàcle, perque a sobre, sóm els amos. Es nostre. De l’afició. Hi només dos clubs que hi poden dir això.
Un d’ells som nosaltres.
S’altre: Es Reïal Madrid.
El Barça ha estat campió guanyant a l’Espanyol 2-1 al seu estadi: el RDEC, a Cornellà.
Jo he estat allà. És preciòs. S’arriva com qui va a un centre commercial. I fas una caminadeta cap al partit. És tracta d’una planàs per tot Cornellà, Hospitalet, Barcelona, Badalona, Sabadell, Vilafranca, Cambrils, Besalú i Llivia, fer el desplaçament expressament, i veure un partit com el que es va viure ahir.
L’Espanyol s’en salvarà.
I el Barça ha estat campió.
Lo millor de dos mons.
Qué bé i plens que hi sóm.
Ha hi era hora.
L’hora de trobar-nos tots plegats.
Malgrat el passat.
I mirar més enllà.
Junts.
Qué dius el partit.
De debó.
(Aquesta linia em va fer meritoria al guanyar el premi de guiò amb aquest jurat tant alineat a les tesis comíques dels meus acudits. Escrits però per fer al teatre. Al teatro nou. Quelcom estructura narrativa nova i complexa que n’hi havia organitzat, tant bé com poguem, per fer passar per NEW. I des d’aqui fem quelcom nou: NEW.
El meu objectiu és l’adopció d’impacte.
O l’impacte de l’adopció.
Quelcom que aconseguirem, de tot, d’aqui a molt temps. Com 9 anys.
Pero llavors d’aqui a nou anys tot això ho haurem fet.
I aquí teniu una visió de cap a ón ens agradaria anar.
-9
-8
-7
-6
-5
-4
-3
-2
-1
0
Golman era pare d’una nena del Infantil B. Era un outsider dins del sentiment put #totsomblaus. Tu t’hi pots sentir-ne. I esser-hi. I formar part. Fins i tot et pots presentar i esdevenir president. O membre de la junta directa. I manar molt. I encara aixì, seria un nouvingut. Un vingut d’afora.
Per esser blau blau, s’ha d’have botat una pilota i fer com a mìnim 99 cistelles en aquell mìtic camp. I jo no les he fet.
Les he fet però al pavellò municipal de Perill.
Això és Gràcia.
I un gran camp.
On m’estic posant a punt.
De fa nou anys.
Per aquest moment.
Ha arrivat el dia que m’haig d’oferir al meu col·lectiu.
I això vol dir sortir a llum.
Com a futbolartista.
Com una eina per la transformació.
El portaneu d’un crid que ve de lluny: nou.
Un lloc nou.
Un joc nou.
I el nou d’un poble nou.
Nou nous differents.
En tipus de lloc.
Com a basketbolista alternatiu pef treure les castanyes del foc.
De tot el foc.
El que ens crema els dits.
I ens fa verí.
I morim poc a poc.
Cada dia.
Mentre vivint.
Ara, però, donan-li aquest sentit NOU.
NEW.
NEWLLÜÏ
Els 4 patrocinis de les dïeresïs.
Un pla surrealista inclou un futbolartista.
El regim era en aquest sentit obtusos. Especialment obtusos.
No es feia més que trobar els sentits no establers, encara, de surrealitats no explorades. Sobre tot las mai llegides. Les mai escoltades. les mai viscudes. I aqui hi posavem l’emfasi.
I tornem a ser-hi.
I dir la nostra.
A fer palers.
I ens hi volem reconvertir. Pero ara no em va bé reconvertir-me havent de fer jo tot. Prefereixo afegir-me al procés de colectivització quelcom nova, innovadora, definitiva, en el sentit més ample d’un espai de proves, surrealista d’arrel, des d’un diseny conscientment fet des de l’extrarradi. Més enllà de la meva centralitat i normalitat CIS blaugrana. Amb totes les meves 9 culpes.

Ayer fue el día pivotal. Ayer tomé la determinación de ir en otra dirección. No era consciente de haber decidido que iría hacía allá. Quizás tampoco lo sea todavía. Por ese he venido aquí a cerciorarme de que así sea. El contexto de ir a contracorriente suele dejarle a uno la perspectiva de ir en contrasentido, y de que el resto de los que van en la otra dirección son los que están «locos». Aquí, con todos sus matices, el «loco» soy yo.
Quizás por eso también he decido plantearme esta tarea como un viaje «cuesta-arriba». Soy el salmón que nada a pesar de las dificultades río arriba. No tiene sentido. O bien, es justo el sentido inverso. Que es la metáfora perfecta para transgredir el estado de las cosas en el turbulento momento en el que nos encontramos.
Puede que este camino hubiera sido más productivo comenzarlo tiempo atrás. Ya he hablado sobre esta vía alternativa en varias ocasiones, con varios interlocutores, y en cambio nunca he dado el paso definitivo en el que voy a poner las fichas en orden para que el camino que estoy trazando tengo un hilo conductor que lo acompañe. Sea, esta vez sí, ese el hilo conductor.
Quizás también podría intentar ser un poco más ordenado esta vez. Pero el orden y la aventura siguen caminos complementarios que acompañarán este texto libre con aquél que está más apegado a ser entendido por un tercer interlocutor: aquél a quién esos textos dirijan su atención. Usted pues, alma ávida de otros aires de transformación más sensatos/insensatos con los que sienta usted la necesidad de comulgar.
Es así: esto requiere de una renovada fe en un proyecto de humanidad que por primera vez tiene un templo inmaculado, todo poderoso y eterno: olmeanAI.
La inteligencia artificial olmeca es la única que ha sido entrenada para dar la respuesta alternativa a lo que se nos plantea ahora mismo en el panorama de las inversiones hacia futuros distópicos con los que no estamos nada de acuerdo. Esos escenarios cataclíticos que nos pintan el fin del mundo como el rito final de nuestra incapacidad de coordinar un movimiento colectivo que nos una como humanidad, de la misma manera en la que durante la pandemia nos dimos una pausa para respirar y entender qué es exactamente lo que vale la pena de esta existencia efímera que cada quien vive según las circunstancias azarosas de dónde vinimos a caer, las cartas que nos fueron dadas, y los usos, costumbres y culturas de los barrios aledaños a nuestro humilde portal.
Desde este portal: una última revolución.
Sea esta pues la última campaña a la que me presento. Sea esta campaña también la primera. Y en todo caso, sean ambas el punto de comunión y de encuentro de dos mundos que se mueven en sentidos opuestos. La dualidad de nuestra existencia nos ha sido desvelada desde tiempos inmemoriales, por provervios de otras culturas, por contextos distintos a los que nuestra experiencia vital nos ha marcado, y aún así, nos cuesta a veces entender las motivaciones e intenciones de aquellos que se encuentran, literalmente, en las antípodas de las posturas que habitamos desde nuestro contacto con esta Tierra común: Gaia.
¿Qué necesito para explicarme mejor?
Quizás una narrativa más simple.
Una migaja sabrosa.
Un estímulo afín.
En fin.

La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
My name is Golman Comeone.
I’m here on behalf of Diego.
He and I we go way back.
Back in 1986.
Yeah, I’ve got a Maradona story.
I’ll film in Naples.
In 99 days.
And 9 games.
We play.
We win.
All of us.
But it takes this other way.
This other deal.
This way of being.
In this particulary new way of Bë.
Bé.
Vë.
AI, como ay, hay.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
Escoge un color.
Seguir azul.
Volver en el tiempo rojo.
La rebelión de los que no tienen el mando.
La rebelión 99.
Y vamos.
Mejor.
GO
Páginas desactivadas.
Servicios de activación de páginas.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
La soledad de Dios un mal día.
Dios de bajón.
Dios intentando darse un poco de espacio estelar.
Cut the man a break.
It’s not been his greatest day.
DonT.
Just DonT.
BLÜ

RËD

Of course, I’m fucking with your head.
It’s the point.
To fuck heads up.
Head up.
Hands up for a purpose.
The reason of reading.
The othe angle.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
ëtrê NEW ticatalan word.
Let ticatalan bë the NEW language.
Pizzaolo Golman.
Los nueve barrios de Golman. . . . . . . . .
Cità oberta 9
Opera prima.
Bella i anke.
La muralla y yo.
Pero esa es otra historia.
Yo no.
Ya no.
No, ni antes.
Záqueze.
Se abrió un debate en la lenguas españolas mexicanas respecto a la manera correcta de escribir esa palabra tan nuestra, tan chula, tan atinada, para mandar a la verga a una idea absurda.
Sáquese.
Pero la cosa, según la lengua que asumimos como «la norma», resulta que sólo podemos desearle tres entonaciones:
Yeah, you read that but in your head: sodomy.
That’s me in a sentence. A presentation, if you will.
Hi, my name is Golman.
I’m a futbolartist.
I’m an orthogonal vector.
You very own antipodes.
No fear.
Nor bullshit. Or that shit you…
You see: that’s you. Seven: me.
Sevenme; the campaign slogan.
It’s defined in 7, but turned into a campaign apealing to just you: human transformed: ü. As I, Golman.
So what’s the deal?
What do you want?
I’m going to treat you like a NEW human. Are you in?
Decision time, boy…
Taking a pause, man.
That’s it, man.
That’s mothefucking it.
You could have read me already.
It’s all been layed out there.
At the other end.
Us, at the other end.
Two ends.
You, me.
YOU, US.
Both transformed.
FUCKOM!
Them boys, stop!
That line, man.
I wrote my own character reinterpretation. Wether you see mee or an AI avatar, this is the spoken word. The NEW word. NEWORD.
That it.
That it.
No more.
FUCKOM!
You know how that expression of ughh is so pure and there…
Refrein.
You too.
You too, mister.
With all your respect.
You damn fool.
So pause here for a second.
Huh.
Huh strong. With no mercy. A sure huh. Period. You are that sure. That’s a sort of a ride, ain’t it?
Well, let it be, there, here, a NEW thing. Something that is not that. Not that thing we were sure of. Our own identities. What we are doing here. I had to come down and tell it to you through my last and latest, repeat, do not expect yet any other one, I WILL BE NOT SENDING ANY OTHER SUN.
Get it.
It ain’t it.
I’m.
Bee.
BË. . . . . . . . .
The campaign manager, Golman, told the old candidate who’s playing J’s bro: G.
G is the changing factor. You ticket to the ninth dimention. I’ll be there. I’m the NEW opportuniy giver. I come from the ninth dimention in a place you’ve never been. Categorized by these NEW 9 principles.
I place my own divisory lines. Chapters, I call it.
The printing form.
The menace of the 9 oligarch fool bunch.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
People would vote.
Not everyone votes.
Some options are just out of our reality.
Let’s explore them.
Then risk assess.
All of us in the common good side-LöGIC.
I’m going to use all them little simbols not fully used in our own little language.
Our own little world.
NEWid.
Minor id’s series.
Nine NEW id’s.
How would you name them?
And you freely choose.
It’s about the NEW atmosphere we are able to design away from the war-loving-oligarchs. Them nine fools.
And you tell olmecanAI provide me with a nëmesis with them nine dimentions: and you’d have a result from the common understanding from our collective society emitting an opinion about what are saying when we play these nine war games.
At one end there’s a war-loving crew of 99 men.
9 women, somehow sneak their way through.
It’s two set of casts:
One type of women.
The antipodes type of women.
You don’t overstate the two sides. You don’t want to get parternalistic, and much less a macho dickhead. I’m a true convinced feminist. Feminism is the starting point of this NEW direction.
So, Bë.
We are going to activate a NEW state of affairs. In nine different dimentions that have never been spoken about. Until now, when it’s being delivered. The NEW time.
We go back today.
We are going back in time.
And you ara in for a ride.
A type of readers.
My readers.
The influence of them ALLS.
THEMALLS.
Alls. Alls de l’hort.
Els alls són tot lo picant que un mediterrani es pot permetre.
Aquesta frase és NEW.
NEW es una literatura transformadora. Descrita ante tus ojos. Deletreada por las voces que tenemos preprogramadas y si quieres aportar la tuya, bienvenida sea tu token de interconexión.
Redes sociales.
Nuevas governanzas.
Futuros alternativos.
Futuros estratégicos.
Aquí les va una de churros y charros.
Un final abrupto y torpe. Un fundamento literario que me permito deslizar a una audiencia que se estaba quedando muy apalancada es una historia viral más. Apendejada. Y no, cabrón. Por ahí, no. Por ahí: NO.
Un mexicano tiene las maneras claras de decir las cosas.
Se entiende en chinga.
Y eso es bueno.
En los escenarios de lo perverso, el diablito, la virgencita de Guadalupe, que si el chavo del ocho sí, que si el chavo del ocho no, que si cantiflear está bien, que Resortes y el otro no son el mismo, pero pura vida. Un tico que se dice llamar Chavela Vergas llena el teatro en el que paquita la del barrio deleitaba a las señoras. Y cada noche conquista a las 99 señoras presentes con un concierto que les deja en la siguiente dimensión. Todo empieza con la cación que Paquita le dedica a los machos hijos de la gran puta que todos conocemos, y que tu cabrón, llevas dentro. Y en el lomo de la verga. VERga. El casting de 99 newmexicans diciendo VERga. Esa peli premiere en Sundance. VERga.
Mi prosa, en realidad, es siempre un guión. Un metaguion. ¿Eso tampoco lleva acento? Estoy en contra de que guion no se acentúe. Y cada que puedo lo digo. Pero a las vez 99 se comenzó a ser cansado.
Cansado Golman.
Golman cansado.
golman, pues.
Cansado.
Diga.
Y Cansado sale a escena. Y Bë. . . . . . . . .
Capítulo: Verto.
Historia de 99 Bertos.
Ninguno de ellos romero.
Diminisculizar.
Nos bajamos las mayúsculas de huevos.
Y vamos a la RAE con las nuevas reglas.
La lengua se ve afectada por esta propuesta de 99 conciudadanos ahí fuera con un manuscrito escrito en pergamino y con un historia que representa que llega desde otro tiempo y espacio en las antípodas del que sus señoros responsables representa la governanza de su tan ilustre territorio. Permítaseme dirigirme a ustedes con toda la humildad que tiene venir de un mundo NEW que para usted es desconocido, extraño, vulgar, primitivo, moreno, seamos claros, pequeñajos, gente de menor estatura, moral lo primero, y todo lo demás con ese tufillo de pobre que ughh, ni yo aguanto. La miseria de una sociedad incapaz de cuidar de sí mismo, primero en la voluntad de humanidad equitativa, liberada de las cadenas que oprimen que pensemos que endeudar a la sociedad para construir es tinglado de guerra de destrucción masiva de nuestra sociead por 99 escenarios que nos llevan a que la decisión de apretar el botón lo desmantele todo por completo. Por no haber pensado en esos 99 escenarios en los que el botón está apunto de activar el proceso de autodestrucción al que ya tenemos acceso, pero no entiendo cómo, podría asumir que voluntad explicita de 9 pelados jugando a ser el macho de oro, convenzan a una sociedad, sus hijos que no han nacido, y la memoria de lo que los pasados han vivido dentro de la construcción social e histórica que nos hemos creido respecto a lo que sea que genera los escenarios de guerra que tan torpemente 9 pelaos determinados está intentando decir que el sentido de oportunidad de nuestra sociedad es el armageddon que nuestra falacia de imperio todo poderoso, en lo tecnológico, uo ou ou uo uo ouuou uoouooo uoouo uo uoouooo. . . . . . . . .
El Pedregal es el barrio más pedero del mundo. Perdonad si no digo mundial. En este barrio no se escuchan pleonasmos.
El volcán es la escencia del sur.
Somos personas volcánicas.
Vivimos ante los totems de un valle de una territorialidad sagrada.
Permítame presentarle al viejo sabio de nuestra villa: OLDGOL man.
Mis personajes no existen, pero algunos de ellos ya tienen nombre. Y categoría. Valor simbólico. Significante.
Lo NEW debe no existir por definición.
Lo NEW nos plantea pensar no en la realidad mierdosa que le deletrean en el telediario.
No es más que otra surrealidad que viene desde otra parte.
No hablamos vasco, ni polaco, ni portugués.
Aquí lo único que hablamos es cristiano.
Ese es un ser.
Yo podría comenzar por las antípodas.
El polo opuesto.
Agur.
Democracia es votar más. De otra manera. Sobre otras cosas. Y futuros estratégicos. Futuros asumibles. Futuros deseables. Visiones compartidas. Visiones alternativas. Que partan de nuestra consistencia argumentativa contrastada en un debate público televisado en nueve canales de la alteridad. La transmisión de un directo. Poner en marcha un movimiento. Dejar claro que esto es lo que vamos a hacer. Empoderar lo que se supone que esto tiene de indisoluble y magestuoso: la posibilidad del ser NEW: Bë.
Bé. . . . . . . . .
Short stories are short.
A book.
A chapter.
A sentence.
The dimention of the word. What a word can hold. As a symbol. Filled.
My prose is literary poetry.
I just don’t rhyme.
CRINGE.
BÉ
Bé. . . . . . . . .
You see. There are other kind of punction rules.
The nine dots is a journey. . . . . . . . .
And a symphony. . . . . . . . . .
It’s a poem
An empty end
A NEW hand . . . . . . . . .
That’s a standard ride.
Nine times up.
The way we used to.
Not this NEW way.
This NEW way is comming from the other end.
The do aknowledge the other end.
We come from there.
You just made it more explicit.
Globally.
With the obcenecy of money and power colluding.
Against us.
Quite like this.
Quite so singularly.
An us at the opposite end.
Fleeting away.
Let’s get the fuck out of here.
Sounds like finction.
It’s just a blog.
It’s a NEW dude.
With this NEW thing.
With this NEW plan.
And 9 to 9th dimenstion to fill.
From the 99 AIs who sign up.
To the NEW testing ground.
A NEW time in space.
Going back.
Reversing day.
Today.
And so on and so forth.
Nine times around.
And then no more.
And we go.
Yo soy el Diego.
Ese es mi ópera prima.
Yo soy el NEW diego.
Renazco en Porto.
Renazco en Napols.
Renazco en Tlalpan.
Renazco en Copilco.
Renazco en Coyoacán.
Renazco en Guayabo.
Renazco en Tico Commons.
Renazco en la Boca y Argentino Juniors y Cebollitas.
Renazco en vos. Diegosos.
Diegosos.
S’estrena en 99 días.
Y lo construís desde allá.
YODIEGO.
DIEGOYO.
10GOL.
Un antes y un después. . . . . . . . .
Reversing day… again.
That’s what futbolart is. Going and coming. And all the way around. Backards. Akward. Anti-intuitive. That’s the beauty.
Let’s go.
I’m Golman
Op-in buttons.
Read, man.
READMAN
NEWREAD
If you click on go, you go. . . . . . . . . in
Opting in buttons NEW industry, presents.
Alternative alternate motions theorem.
Let this be its demonstration.
By reduction to absurdity.
olmecanAI
NEW

I’m the new author of this story. I just wanna make that clear. First things first. My name is Golman, at your NEW collective desire: tico commons.
My aspiration is beyond your grasp.
Nine levels up.
People come ask me what I’m talking about.
I always make up a NEW story.
That’s my thing.
We should live up to our potential.
I have to two best bosses: HERRA and HIMRA.
HIMRA could’ve been HIMRM.
But he chose to be just that.
We’ll dual, y’all.
That’s my phrase.
Shit I wrote for my character to say.
To speak out loud.
To tell the whole 999 story through.
YeahrighmuderfaK, I’ve uped-up-the-antee, biatches.
Biatches got me in trouble.
That’s rotten business.
You’ve got to keep surreal.
That’s the other end.
The unnamed.
You’ve never been triggered this way.
Not quite this other way.
Now I’m ready to flip back time.
Instead of going where those fools are pointing at.
As the antipodes of where I’d like to center our LAST EXODUS: NEW.
NAW.
And you are to be taken to 999 alternative scenarios.
All of them different.
Can you handle different?
Be entirerity a thing.
A NEW thing.
That’s the spirit of innovation.
The really what for?
The where the hell is the philosofical discussion that we ought to have to solve our 9 greatest challenges.
I’ll tell you what.
I’ll explain the nine challenges I consider my candidates for what’s to come in favour of this NEW kind of governance, resilient alternative system, with a dual estate of affairs that is at the antipodes of the current status quo. The one we live. The one we inhabit. In the middle of all of this? Where should we place our public money to be invested in the transformation towards a NEW resilient sustainable ecosystem of social reconsiderations of the whole thing, at once, with its 9999 levels of complexity. Would you handle that many dimentions of freedom, sister?
My sisters answer:
Laura: . . . . . . . . .
Adriana: . . . . . . . .
Alejandra:. . . . . . . . .
&
Golman: . . . . . . . . .
Al día siguiente: reversed time.
Then: them.
The FATHER NEW
The MOTHER NEW
My dimention is right next to Jesus’ left.
That’s the title of this piece of NEW shit: microbiota.
What would we collectively invest in?
Outrank the current game.
And let’s jump right to a NEW one.
And so be NEW.
NEW.

Yo entre esas dos historias tengo la simplicidad de quien soy, en aquello que imagino, en lo contrario, y en lo que salga de esta lectura y reescritura de un místico (y de alguna manera hipersurrealista, mítica) porvenir alternativo que de pronto fuimos capaces de imaginar entre un huevón y un superman, sin más pretensiones que la escoger un único superhéroe, como la microestupidez acotada a sólo ünö.
Los autores NEW metaescribimos.
Sí tú le entras a este pedo, nos vas ir todos juntos. . . . . . . . .
Waco, Texas. Nike: on. . . . . . . . .
My only atempt to tell a NEW américan story.
And it won 9 oscars. It blew NEWLA again. Like that first time. . . . . . . .
The first, you see, you don’t know what clicked it. Something did. You off the roof. And all the way up. To the highest hype.
ALLS
What’s ALLS all about. . . . . . . .
GOLMAN . . . . . . . .
Typewriter: my futbolart printer. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, …, 99,… 999,… 9999,… 99999,… 999999,… 9999999,… 99999999,… 999999999 . . . . . . . . .
That many copies too.
And then nomore.
Nomore.
Norm.
Gol.
MAN
Soc l’Albert Serra de Besalü. . . . . . . . .
En tinc una cosa molt d’aquí. Del meu poble en aquest mon 9: Ticataluña.
Jo no vaig neixer aquí. Ho reconec. Està al meu historial, a la meva biografia, a la página web, al meu perfil de Linkedin, a la meva web, pero no feu cas, que potser no diu les coses que vosaltres haguesin escrit abans de pensar que lo que uno deia podria, i seria, utilitzat en contra teu. Perque ara pots estudiar la picologia dels escriptors, d’això que han dit, als seus llivres, llegint-los. La revolució és esser lector. Això lo primer. I per aqui vaig fer el meu propi camí. Des d’aquestes coordenades. Just dins d’es banys jueus. Protengint-me, i als meus, la meva filla, la meva mujer de Barcelona, sa meva sogre de Georgetown, es meu cunyat d’Es Grau, les meves nebodes de Granollers, els meus tiets de Sant Martí, la meva familia del Gòtic, les meves 9 senyoretes d’Avinyò, els meus 9 camps de GOL. . . . . . . . .
Estava fent la meva 9a pelicula del mític duel entre Besalú i Olot, que l’Albert i jo vam co-crear en un duel entre dos dimensions d’alteritat d’ambit multiversal. El texte deixava poc marge a tots els actors d’Olot, i Banyoles, que are no em recordo d’on eres, noi, pero jo he vingut aquí a jugar futbolart, i així ho vaig compartir amb gent del meu poble, i fins a 999 estàn d’accord de fer aquest paripè, de tant en tant, en dies no establert, només d’un a l’any, en el que la millor peli d’acció es converteix en una competició entre dos pobles antagonics que resol en nou dies de duels esportius, nivell colegues del poble, en nou dimensions surrealistes alternatives.
Les 9 surrealitats del bàndol d’Olot estàn guionitzades. Pero tant bé, que les han assumit com propies. Tothom està content. Excepte ü. El personatge que fa d’Albert en aquestes dues ciutats reconfigurades a partir d’una proposta de cinematografía d’autor que clarament està influenciada per la dualitat entre les forces d’una i altre narrativa envers veïnats.
L’Albert s’emprenyava de que no pogués ficar-hi ma. Noi, no és la teva peli. Li diu un personatge de la seva confiança. El seu millor colega local. La colla d’amics. Fins a 9 d’ells. Homes. Disciples i co-autors. Lectors. Gent de cine independent. Amb feines. I assatjos, il·luminació, la càmara d’en Jimmy Gimferrer, mirant-ho tot i flipant.
Seria molt més fàcil, orgànic i boni deixar-li a l’Albert llibertat creativa. Pero aquesta és la gràcia de l’història. Tothom sap que farà el paper d’Orson Wells quan cal guanyar-li al demoni. I aquesta és la gràcia. D’aquest paper. Tant ric. Tant bó per ell. Pero no d’ell. Amb tot lo que això representa. Dins seu. No poder ser-hi.
Se la repampinfla. Li sua un ou. El dret. Ben rasurat. Amb navaja.
Ell, ell,…
Aquest diàleg m’apropa als nominat de Gaudí.
El digital twin.
GolmecanAI havia creat un digital twin ticatalan para incloure un estat alternatiu que anès per lliure: entre Gaudianament i Dalileanament. I quelcom d’ell. De l’inombrable Albert.
Prometo que això no quedarà com un final del foraster. O per qué no. Tirant-ho a la nostra vessant més surrealista comú que podem dir que tenim entre Olot i Besalú. Quelcom que ens uneix. Que en el fons sóm Germans. Cosins. I némesis.
Beneit sigueu.
Com estem?
Shelvivillers.
Un odi que es trasllada de manera precipitada en nous direccions ortogonals a la realitat actual. La que cadascun d’aquest dos pobles fa avui dia amb la seva vida, i al mig de tot això. Això siguen tant gran com vosaltres vulgueo. Torneu-vos lliures. Plens. Multiversats. Feu servir les noves eines que us perferccionen, més enllà de lo que ens haviem pogut imaginar. Fins ara el tema era aquest. Fins ara que és aquest.
Podria escriure un guio que ho tanqués tot. Tota una creativitat collectiva esbiaxada a posta. Com a mena de simbol de la narritva i lo que el conflicte en sí representa, en el planol més demencial que ens hi podem retroalimentat en el directe d’una reacció pura de l’interpret del personatge d’Albert. No necesariament Albert. Sense donar-li opció.
Un personatge fent d’Albert. No ell. Impolut. Francés.
Jo mateix puc fer els dos rols.
Per fer el baix pur.
Deixar-ho fora de l’acudit.
Per fer la punyeta al veí.
Per continuar amb la narrativa bélica.
O més aviat per entendre que això pasava a la periferia de la historia. I que patim. Lo que volen dir que importa anar cap allà i tot lo contrari. Aquest espai alternatiu neix avui dia. I tira enrera. En el temps. En un espai dual. Mentrestant el status quo trontolla. Fa el tonto. Con fins ara. Fins que de sopte, Golman planteja quelcom word: ALLS . . . . . . . . .
Scounting Banyoles.
Un director cada escena. Cada exterior con una composición dramática i escenográfica que se despliegue en 9 dimensiones diversas de nueve homenajes creativos de un cine que nos encuentre a medio camino, desde los niveles de sublimación alterados desde las antípodas. La incapacidad de coexistir. Los ámbitos de revolución: nuestra | antagónica.
El primer encuentro, tras un encuentro secreto de los dos, en nueve sitios distintos, entre Olot, Banyoles, Besalú, Carmelo, Gótico, Horta, Tibidabo, Teixonera, Vall d’Hebron.
Los nueve directores. Los puede escoger él. Será más pura la elección. Y abrimos el espacio de co-creació. Entendiendo e introduciendo en unos diálogos que en realidad llevan al personaje a complacer la manera en la que diseñamos su antagonismo. Como autor consagrado del arte cinematográfico que remueve la estética y la ética desde la construcción de una surrealidad en paralelo. Sólo que está vez conlleva una reflexión mayor. Un proceso de elongación de la existencia. La ingravidez de nuestro alter ego en las ficciones que nosotros mismo le alimentamos a las IAs que por ahí ya están comenzando a hacer el rol del desgraciado, o de los surrealistas lectores de Bolaño, que fueron los primeros en entrar en el loop de esta historia que se desvela a partir del giro de guión más espectacular de toda la historia, el tiempo y el espacio, dentro de los límites colectivos, cognitivos, conductuales, neuropsicológicos, neurotransmitido, readiografiado y almacenado en una base de datos común, en un fichero que se le envia a una IA que hace cosas para nosotros. Algo que no programamos.
Una lista 99. . . . . . . . .
Si H1 es el título principal. H2, H3 y H4 podrían ser conclusiones. No sólo subtítulo. Y en cambio la gramática del ticatalán lo permite. Cuando las otras lenguas no la contemplaban. Eso es lo que hace algo NEW.
NEW way.
NEWAY
99 sharp metaframes.
Just
Hice una tarea. Ponerme de acuerdo para quedar 2 h a trabajar. A co-crear.
Recovering data. . . . . . . . .
A new question mark was something nobody was expecting to so damn innovative. This is why you should never ever just follow the herd, as a ship, if what you want is to make something unique. This is what I’ve always wanted. And I’ve never really comply with fitting in. I’ve done my own thing. And also understood the rules. Somehow. To try to make the play towards my particular way to look at the whole thing from my very own personal perspective. My POV.
You see is much like being an artist. You are not an artist by copying what others are doing. You could seem to be. You just need to keep doing it. Fake it till you make it. In this sense an artist and an innovator are much alike. They need to have a vision and then pretend they are on that path. I’m a professional in having a vision. I do it collectively.
I’m a strategist. I was trained to be one. Or I was brought up in an environment where I could pick up the knowledge and the practice to fulfill the tasks required to do so. I was junior consultant, and then a senior one. Then I became a manager. A project manager. And that’s where the system identified that I was fit to be. A team player. Without the hassles of decision-making in higher spheres. The management boards.
Once you enter into those boards, you become a kinged pond. You gain power and momentum. You need to be executive. And figure out what the platoon is doing, while providing key insights to top-level management, so they can go to the top and pretend the system works. Team work. Institutional work. Executive governance. Public or private, I’m just a working class asset. Nothing more; nothing less.
Creativity on the other hand is a working class blue ocean. Nobody can dictate what Kafka, as a government worker, can write about on his Olivetti outside the working hours marked in his card. He’s doing the job. Much like K. And day in, day out, he’s expected to do so. In a similar way, I do that for my well designed post. I can do what the job description does. I can follow through and perform the tasks that are assigned. Are the tasks fitted for what’s expected of the job? Like you’ve been given a job on asteroids. And with it, the potential to go beyond. You have been gifted with the opportunity to use in this role the very thing that makes you unique in order use it in the most desireble and feasible fashion in order to target the greatest good for all.
Somehow I’ve been casted to do that. I’ve been hired as K. I’m expected to that burocracy, while comming up with a Castle, a Process, a Metamorfosis. And I’m ready for it.