El Santos es mi compadre más añejo. Mi primer paladín. Mi hermano dentro esa otra familia que me recibió. Y que tan bien me enseñó a estar en una sobremesa a gusto. En eso que uno comparte cuando va a la casa de un amigo a comer. De colado. O más bien, de invitado.
La casa de Rodrigo era una extensión de un plan. Estar en un sitio en donde podemos hacer que ocurran cosas estraordinarias. Sobre todo porque hangueamos ahí. Y nos cagamos de risa. Compartir la risa es el elemento primordial de cualquier relación social personal. Lo importante de verdad es reir. Es el indicador de impacto número uno. Y además afecta nuestro caracter. Si reimos estamos en las antípodas del enojo. ¿Pero de qué nos reímos exactamente?
El matiz no es menor. Hay que reirse de lo que vale la pena reirse. Buscar el camino hacia esa buena risa. La razón de estar ahí. Y buscar en compañía de ese complice de la risa, que allá fuera también se puede reir en esa sintonía poco habitual. La de nuestro sentido del humor.
El humor se construye en la escuela. En el barrio. Con los colegas.
Por cierto, he quedado con mis colegas de aquí: de mi montaña. El Carmelo. O mejor dicho: NEWCAR.
Minisculized blue’s story is a stimpy one. Rather ridicoulus if you aïskmï.
I’m rather odd at trusting. It’s a gut feeling. I doubt. A lot. I tend to. I don’t know. It’s my gift. So I embraced it a long time ago. And doubt the system. So I let go. And find. Out here. I distrust. And you are back in your room in NEWCAR, my hood.
But wankers had a heart. A mum. A awful dad. A sister. A brother. Wanker was really a wanker. That’s it. There’s no more to it. Why would you want to hear about a wanker’s story. A wanker’s a wanker. Once you know. You’ll know forever. It’s trully there. For you too, you know. It’s your wanker’s wanker paradox. I got into Oxford with this 99 letter prompt, and OLMECANAI enhanced.
That’s tust.
In the trainning.
My AI is tropically trainned.
Waiting for you wankers to get this paradise and orthoxy of the ones who left you behind, you cunts moderfuckers (and why should we keep cursing using the mother methaphore and not the waker dad. Look within your self, you wanker. That’s all you need to do. You are not oblidged to be wanker, you know. You… know. You know. You are just a wanker. Why wouldn’t you. Right. Right.
And empty prompt waiting for you to feed an extended links to 9 initial dots to link, a nine letter word, nine dimentions, nine different categories, nine different minusculized gods, nine virgins, nine macho conducts to repel as an unwaked society. A society free from wankers. Because we cure them. They unwake themselves up. From wankery to dignity.
Please file you complain in the following address of concerns handling.
The logic behind rules.
The ones upon us.
The ones we imagine.
The ones we invent.
For ourselves.
For ourown.
The NEW collective society.
A NEW one.
From scratch.
No handles.
No cuffs.
A clean place.
Not to attack.
Ï repeat, not to attack.
Stop the bombs.
Stop the killing.
Rest the machine.
Rest the machinery.
Slow down.
We are turning back.
And like that the Earth stopped.
And so did the rest of elements in the skies.
And the spin spon the other way.
And since that we rotate this way.
Till today.
That we go back.
The NEW last cyle.
Contained cycles within a good enough self taught social complex system with set of nine global consensus of the 9 collective measurements of impact to go for in 9 years time, for the first time, without their control. FUCKOM. Let’s just go the orthogonal way.
The image then appears leaping towards a new level of complexity.
Still there’s something fishy in any choice. Is three too much. Is it really true that the studies show, the scientific evidence in the neurological world. It’s how it’s been organized. And how much we want to change this. So bad, that we are willing to be the drivers of this desired collective outcome. But the complex issue in place here is to activate that change, to draw a new impulse towards the right way to scope it.
I doubt in another way. There’s what I don’t get and I’ve found some fishy evidence in a dump. A digital dump. You can smell when you are in a fishy place. It’s been design fishy. But fair enough, the entire society has been polized. And depolinizing colonies is not a simple outcome. Still, we are not here to give up, so we try. Here’s the kit to feed the algorithm that has been put in place to cover the certainty of our active collective wellbeing golgen goal, out of the multiverse of 9 impact destination to reconsider the alternative.
Más allá de todo hay un espacio en el que continua viva una existencia superior. La alcanzan las almas que descanzan en paz. En paz enfatisa una palabra: paz. Pau, para llamarla de otra forma que nos convenga para reconsiderar su significado, su peso específico, su valor, en la función semántica de una palabra intentar representar al máximo posible con el sentido que le damos a la realidad. Y con ello reconsideramos la lengua. Y vamos en dirección de una lengua nueva: el ticatalán.
L’odi aquest que no es pot permetre. Mira en Vini Jr. No potser. S’ha de dir.
I naltros l’hem patit.
I hem patit amb jugades que semblaven que estaven pitades en contra nostra. I ens hi vam sentir impotents. Com si tot això estigués eclipsat per una mà negra que mou els fils. I els fills no els mous tu. Mai.
Pero quan guanya el teu equip de futbol a les hores has guanyat també. Envers lo que els demés consideren que tenir aquest sentiment. Reconfortat i validat per la sensació d’èxit. D’assolir un objectiu molt complicat. I que ens ho han regalat aquests nois que són uns professionals. I naltros ens hi diem part de tot aquest espectàcle, perque a sobre, sóm els amos. Es nostre. De l’afició. Hi només dos clubs que hi poden dir això.
Un d’ells som nosaltres.
S’altre: Es Reïal Madrid.
El Barça ha estat campió guanyant a l’Espanyol 2-1 al seu estadi: el RDEC, a Cornellà.
Jo he estat allà. És preciòs. S’arriva com qui va a un centre commercial. I fas una caminadeta cap al partit. És tracta d’una planàs per tot Cornellà, Hospitalet, Barcelona, Badalona, Sabadell, Vilafranca, Cambrils, Besalú i Llivia, fer el desplaçament expressament, i veure un partit com el que es va viure ahir.
L’Espanyol s’en salvarà.
I el Barça ha estat campió.
Lo millor de dos mons.
Qué bé i plens que hi sóm.
Ha hi era hora.
L’hora de trobar-nos tots plegats.
Malgrat el passat.
I mirar més enllà.
Junts.
Qué dius el partit.
De debó.
(Aquesta linia em va fer meritoria al guanyar el premi de guiò amb aquest jurat tant alineat a les tesis comíques dels meus acudits. Escrits però per fer al teatre. Al teatro nou. Quelcom estructura narrativa nova i complexa que n’hi havia organitzat, tant bé com poguem, per fer passar per NEW. I des d’aqui fem quelcom nou: NEW.
El meu objectiu és l’adopció d’impacte.
O l’impacte de l’adopció.
Quelcom que aconseguirem, de tot, d’aqui a molt temps. Com 9 anys.
Pero llavors d’aqui a nou anys tot això ho haurem fet.
I aquí teniu una visió de cap a ón ens agradaria anar.
-9
-8
-7
-6
-5
-4
-3
-2
-1
0
Em presento
Introduexo un cas que capti l’atenció. O potser aixó és el veritable ü.
Ü.
Torno a començar.
Ara en l’altra direcció.
Faig lo diu l’advocat del demoni.
Faig un pas més enllà de l’estatus quo. Hi canvies més enllà de les cinc dimensions de creixement possibilista cap a aquest nivell d’idoneitat d’una direcció alternativa disruptiva en aquest sentit de l’adopció. A qué?
Un cas més vermell, estructuradet. Ben parit. Com un acturi t’ho fa. I et quedes tant ample. Publicant en journals cientìfics. El camí cap l’objectiu comú: tico commons.
El nou. El nou d’un poble nou. El camp alternatiu on tú et pots sentir en control i amb l’ùs de la teva facultat més anyorada. La que et fa esser senser en aquest novè pis. La novena dimensió. O més aviat la dimensió del nou.
Golman era pare d’una nena del Infantil B. Era un outsider dins del sentiment put #totsomblaus. Tu t’hi pots sentir-ne. I esser-hi. I formar part. Fins i tot et pots presentar i esdevenir president. O membre de la junta directa. I manar molt. I encara aixì, seria un nouvingut. Un vingut d’afora.
Per esser blau blau, s’ha d’have botat una pilota i fer com a mìnim 99 cistelles en aquell mìtic camp. I jo no les he fet.
Les he fet però al pavellò municipal de Perill.
Això és Gràcia.
I un gran camp.
On m’estic posant a punt.
De fa nou anys.
Per aquest moment.
Ha arrivat el dia que m’haig d’oferir al meu col·lectiu.
I això vol dir sortir a llum.
Com a futbolartista.
Com una eina per la transformació.
El portaneu d’un crid que ve de lluny: nou.
Un lloc nou.
Un joc nou.
I el nou d’un poble nou.
Nou nous differents.
En tipus de lloc.
Com a basketbolista alternatiu pef treure les castanyes del foc.
De tot el foc.
El que ens crema els dits.
I ens fa verí.
I morim poc a poc.
Cada dia.
Mentre vivint.
Ara, però, donan-li aquest sentit NOU.
NEW.
NEWLLÜÏ
Els 4 patrocinis de les dïeresïs.
Un pla surrealista inclou un futbolartista.
El regim era en aquest sentit obtusos. Especialment obtusos.
No es feia més que trobar els sentits no establers, encara, de surrealitats no explorades. Sobre tot las mai llegides. Les mai escoltades. les mai viscudes. I aqui hi posavem l’emfasi.
I tornem a ser-hi.
I dir la nostra.
A fer palers.
I ens hi volem reconvertir. Pero ara no em va bé reconvertir-me havent de fer jo tot. Prefereixo afegir-me al procés de colectivització quelcom nova, innovadora, definitiva, en el sentit més ample d’un espai de proves, surrealista d’arrel, des d’un diseny conscientment fet des de l’extrarradi. Més enllà de la meva centralitat i normalitat CIS blaugrana. Amb totes les meves 9 culpes.
Sentir que sóm millors.
Sentir-nos superiors moralment.
Valors.
Persecusió dels poders fàctics d’aquest país: els fachas, els jutges, la pasma, els grisos, els arbitres, els partits polìtics d’extrea dreta, dreta i la premsa madridista, els monarquics, i L’Ú.
El nostre propi conservadurisme.
L’Opus, Salecians, Jesuites, Misioneros de Cristo, Lasallistas, Testigos de Jeová, Cristianos sionistas, Nacional cristianos, CRISTO REY.
Som la resistencia contra el feixisme i el colonialisme que des d’una Espanya de la que també nosaltre venim, ens hem fet un liu, i ara tot just sortim a fer un passeig. I pasejem a labora d’un riu que ja no hi és, i d’un pont antic que encara hi és.
Anar a un pensament centralista com si tots haguesim d’entendre lo que representa copsta esser viu i gaudir d’un moment dalilià, tot i no estar al cap de Creus.
Ens endinsem en lo blau i sabem segur lo que ès tocar el cel. Inmersos dins s’aigu s’en sap esser inmortals.
ALLS
Esta es la metarrativa de G: Golman, en Imágenes vs Google’s Al-l
El Butiqueso ha fichado a Golman. Golman ha respondido con trabajo, y aquí, en un partido ajustado en el campo del TARR, Butiqueso consiguió un trabajado empate contra un equipo joven y potente. Golman contribuyó con un hat trick, el primero desde su vuelta a las canchas.
Atención que uno de los goles está nominado al mejor de la semana.
La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
import React from «react»;
import { Card, CardContent } from «@/components/ui/card»;
import { motion } from «framer-motion»;
const characters = [
{
name: «Maria Sanchis»,
role: «EIT-Health»,
color: «#ffadad»,
text: [
«For me, it is essential.»,
«It’s the first time we talk about an action plan.»,
«A cross-border need → it’s really complex.»,
«For kids, this is essential.»,
«And also how it’s attractive for innovators.»
]
},
{
name: «Marc Van den Bulcke»,
role: «Sciensano»,
color: «#ffd6a5»,
text: [
«We need slow and matching the demand.»,
«Include pillar for demand-driven need like yours.»,
«I’m still trying to help improve the healthcare system.»,
«I see the interest, but nobody did it!»
]
},
{
name: «Arnau Valls»,
role: «Sant Joan de Déu Hospital, Catalonia»,
color: «#fdffb6»,
text: [
«Fast & Learning»,
«We know the complexity, but no data or structuring and learning experience.»,
«This kind of project must go through the community.»
]
},
{
name: «Marek Migdal»,
role: «Memorial Children’s Hospital, Warsaw, Poland»,
color: «#caffbf»,
text: [«Fast and Learning experience»]
}
];
export default function HealthcareComic() {
return (
I wake up early, with the discourse of a narrative that I must evolve into a text. Sometines it happens. It’s the conclusion of seeing clearly what must come out of the result of sitting down to write. An finally say it. As you see it. This is how writting makes you free. It puts on the table words, sentences, meaning, that up until this moment did not quite exist the way you are laying it down.
But then I get up, it’s still dark. I turn on the bathroom light…flash… take a dump, brush my teeth. I get out of lou and go get that first glass of water. In the way the clock in the kitchen oven signals: 7:01. It could’ve been earlier, and then the cycle would have led me back to bed; to keep sleeping. But it’s early and late enough. So go directly to the desk, to write.
From the initial thought of writting about what I clearly understand it’s the message I want to put out, I realize that in its entirerity does not fit on a post. It’s bigger than that. In fact there might be three books in it. Yet the idea has transformed the notion of the immediacy to get the words down. The idea, as it was unveiled might end up evaporating, much like David Lynch would say about ideas that are not put down on paper.
The problem is that by the time I sit down and write, the relevance of how it all fits into a moment of truth is shifted from the dream scenario to the state of affairs scenario. Today is the election in Germany. At the core of Europe, the future of our society is ticking in a way in which the narrative is going to be shaped by the complexity of the governance in the current scenario for the entire European Union. And the elephant in the room is already the king of comedy sitting on the throne of the western world top seat: POTUS.
DonT has landed just about a month ago and the repercussion of their deliberate actions have alredy caused the deportation of about the same number of immigrants that Joe Biden deported last year at this date. But, the way it’s been it’s been told, the scenes of inmigrants getting hand cuffed into planes, the use of dogs of prey to hunt down inmigrants has shifted the psicosis and the the confidence of people are now living under siege, as a target for the message that the president wants to send to his voters, his enemies and the world. He’s going to be in charge of the narrative of what’s to happen in ways in which we have not yet seen, as he now knows where he’s landing, and his plan has unleashed federal orders of all kinds, thanks to the freedom to operate that the results of the election, on both chambers of governement, the control of the constitutional court, and the allied technobros that are heiling to the king in ways that will shamefully set a bunch of millionares at the hunt of democracy and the wellfare state.
Just yersteday, a Spanish tourist from Bilbao was attacked at the holocaust memorial in Berlin by a Syrian refugee. A legal inmigrant that fled arrived as a teen two years ago, and that went out, as he has put it, in the hunt of jews. Antisemitic terrorist attack, and a political terrorist action in response to the genocide in Gaza perpetrated by Israel. The Israel siege of Gaza has now a new ally: DonT has expressed he will build the Mediterraneum Riviera. A place for rich people to enjoy a resort where Palestinians have lived, up till now, and the blurring lines of international agreements have somehow distorted the notion of owning the land. Who’s land is it anyway? That question could create a new set of debates if the same principles were to be applied in the USA, it’s original people, and the land they now live on. In fact, expansionist colonialism is somehow back in the agenda, and maybe it’s a good time to revise the notion of how that has shaped the frontiers of our nations.
DonT used to call out on Obama for being an African president. Shamelessly. Now he’s put Elon Musk, the world richest man, or one of them, to run the government as he fits. He’s a south african pro-aperheid, who has put in vogue the Roman salut, which has now been followed, also shamelessly by Steve Bannon and a mexican actor in the quest for the fascist hall of fame. A far right party in Germany will come out today as the second democratic choice of germans, in front of the current socialist party who has lead the last government. Besides yesterday’s terrorist attack, four more have taken place in Germany the last month. The feeling against inmigrants is sharped and it has also affected the way in which Germany feels about Angela Merkel, who according to current state of affairs left the door open.
But the world seems to be heading towards a shameless rerun of the 20th century, as we already know how the history went, and maybe because we do, there are still old feelings alive and aware of the risks and dangers of facists going for the final plan. It’s been on the agenda, and it’s been studied and restructured. Germany knows it, and now it’s become a risk all around Europe that the shameless call to action of the far right, mainly white supremacists that are feeling cornered by what they call the «woke» agenda. So their intolerance being attacked has now led to their intollerance being imposed.
Today democracy in Europe will have another act that will shape the complexity of forming government with the intention to keep building the future of an interconnected European Union, and with the careful understanding of what the germans’ worries and preocupations in their lives lead them to believe what’s the best way forward.
Here’s the entire day one presentation of the AMR High Level Meetingt on Pamplona. My participation starts at 4:07 and finishes at 4:27 From 4:30 to 4:34 I respond to some questions from the AEMPS director.
Fue así. Con su colega en los teclados. Y un acto. Una puesta en escena. Una barbita estudiada: el bon nen de NEW spain.
Ves.
El sistema m’he interrumpit.
Ha estat a posta?
Que venen a per nosaltres?
Un cop més hem estat només espectadors?
Ens ha pasat per devant.
I no ens hem sentit interpelats.
Majories simples.
Ximpleries.
O la veritat de la nostra escencia: duals.
Vosaltres i nosaltre no ens entrendem mai.
No us ho heu plantajat mai que sou com el blanc i el negre?
Ja us ho dic jo; blanc; negre.
Jo, blanc-negre.
Café.
NEWNAR
Denominació d’origen de café d’alçada.
NEWELI
La leyenda de Elizondo.
Mi tata y mi mama.
Golman e Ito.
GOLMAN&ITO
Golmananito Elizondo.
Un niño que aprendió entre los 9 y los 18 a conertirse en un futbolartista con 9 momento estelares:
El gol de Pelé en la Central de Abastos.
El defensa que le gritó al portero para enamarcar la historia del futbolarte en una cabuleada: «AHHH teiso la de Pelé».
Al defensa no le duele el gol. Le hace gracia su portero. Se está quedando con el gol completo.
El gol que no fue.
Lo que hay más allá de un marcador.
99 minutos.
Proxis.
Padris.
RaDAR
NEW gold standard
Mezclar vida con trabajo.
Una única circunstancia social.
Mi deplorable circunstancia.
Asumamos el mundo apesta.
El sistema es una puta mierda.
Pero si te dedicas a vivir un 23 de septiembre puedes dedicarte a existir en una capital de un sitio transformado en urbanidad al servicio de los últimos designios de Dios Padre a través de la palabra que su hijo vino a presentar unos días después de Sant Jordi, para quedarse con el tiempo. Esta vez encapsulado insideout.
Es una historia en tu cabeza.
No hay razón por decir ciertas palabras. Renunciemos a ellas. No por censura. No por represión. No por el acto machista de una sociedad de hombres a los que les ha ido bien; y sus señoras.
El resto de nosotros estamos en otra onda.
Y no vamos a tener problemas.
A no ser que deseen apretar el botón.
Ustedes mismos.
Yo les traigo multiversos de pasión.
Impulsos inevitables en forma de un méndigo click.
Grandes narrativas descriptivas de un ejercicio de investigación, recapitulación de la última evidencia ahí fuera, y un documento colectivo desarrollado cooperativamente con una distribución de las tareas que responde a lo que vamos a entender como el gold standard de la compleja relación necesaria para que nos pongamos de acuerdo para proveer al propio sistema de una herramienta completa de autoorganización de nuestro sistema complejo social reconfigurado y sostenible ya en su versión reversible de la temporalidad y la espacialidad, en su sabido matrimonio de conveniencia.
Los votos de la Iglesia.
VS
Los votos de la ciudadanía.
¿Qué significa ser de aquí?
¿Qué significa ser de allá?
Lo que quieras.
No.
Lo que quieras, no.
Lo que seas.
Lo que seas así.
SÍ.
#referendum
LOSÏËS
LOSNÖËS
El mundo de la dualidad está en esos dos capitulos. En esas dos elecciones. En esas dos opciones de autoreferenciación y distinción de justo lo contrario.
USTEDES VS NOSOTROS
Por qué no conjugar estos estados aumentados de nuestra humana complejidad.
No le huyamos.
Ya no lo hacemos.
Nuestros artistas nos lo recuerdan.
Coeramos sus canciones en los estadios.
Leemos sus libros.
Lo que sea que sus historias cuenten.
La un autor latinoamericano siente en un día de Sant Jordi con su familia de visita.
Violence sucks. Let’s drop that one. Let’s assume not to quarrel. Let’s macho down.
ALLS
This ain’t a Fran Pereda song. But I can get into your head too. Like he did in mine. As I was there with the rest of Spain in here: La Dos en Ticatalà. Collons. No writer writes in Sant Jordi. I did. And I got to the highest levels of interconectivity within the complexity of my own private multiversity.
ALLS
Avui he acompanat als meus pares a anar a misa de la tercera pasqua de pentecostés. El dia més important de tot un any liturgic. Quelcom sigui. Fa dos dies hi eram en joia de Nadal per haver de reimaginar el neixement d’un nen molt bonic i molt bo, molt bo, molt bo. Nosaltros ho sabem. Som creients en ËLL. El fill. No pas el pare.
ALLS
ALLSPAPÄ
Los H4 son sagrados. Es la escala de totalidad. Los H1 son clickbaits. Mamadas. Los H2 son una cosa muy rara. Raramente sale un H2. Un H2 es una de esas pocas cosas indispensables. No más de 9.
Si no més nou.
Només nou.
Nou.
ALLS
Un cop ets nou ets NEW.
ALLS
El moviment de la italica
ALLS
Viure un dia de sagrada familia i sant Jordi. GOLMAN Pare & GOLMAN fill.
Se acerca Sant Jordi. Faltan tres días. Hoy es jueves. El domingo, Sant Jordi.
Mis padres están de visita. Será su segundo Sant Jordi. Aquél primero, por allá de 2006, tuvimos uno de aquellos Sant Jordi’s interconectados con algunos buenos amigos de la industria editorial y cultural barcelonesa. El toque mexicano institucional de Diego Celorio, mezclado con las habilidades de integración e interconexión de Paula Canal, la experiencia de primera mano de amigos autores como Guadalupe Nettel, que tuvo la delicadeza de recomendarle a mi papá qué libro comprar, Los Girasoles Ciegos, publicado por Anagrama.
Esta vez me gustaría aprovechar que están aquí para organizar un happening. Hacer de este Sant Jordi el eterno retorno a la lectura de una libreta de historias. Quizás la misma historia. Quizás cuentos de amigos. O historias familiares.
Todos tenemos planes. El mio está a punto de (re)nacer.
How to openly debate how we can collaboratively make it work.
The narrative counts.
Who’s the creative mind?
Who’s ideas is what?
Who’s vision?
Who cares?
Who scores it. That’s a rule to do. That’s an obligation how to know how to contribute to the NEW commons: Ticataluña.
I’ve got you ticos; I’ve got you catalans.
Let’s move on.
Somewhere named different.
Same place though.
So I had an idea.
And made a plan.
To shake shit up.
Among this new crowd.
About how are we going to organize from now on.
The big plan.
The Ruling mechanism of a Resilient society that applied to us as NEW given right to all human being. Be.
Every word count. Respect wordings. Respect opinions. Respect trully noble ideas. Ways to full you up. You fill me?
Not you feel me?
You fewme?
You fewme is my first movie. I wanted to reach out. And tell you the most amazing story of my life. I can. I can write and think multiverse of options to selforganize the social complex system we looking to fix. Unluck the revealing times. The fresh start. The right owned by public service of the 99 crew of feedbacklooppers.
NEW.
That’s the name of my brand. My election campaign. The way. Mi campo.
Mi campo. Golman.
Oda al bordear los límites, dónde de pronto un efecto sagrado se presenta como la emergencia en un sistema complejo social resiliente por mandato de un che que habitaba NEW américa en su totalidad como continente eterno que mama de vuestra gloriosa irónica y brutal historia de cómo el sesgo cognitivo euroasiático respecto al NEW continente, ahora, ipso facto multiversalizada a la 99 potencia: la destinación.
El hombre español español español ha muerto.
En su lugar os ofrecemos los siguientes puntos en la claúsula contractual de la trayectoria ortogonal: las antípodas de dónde estamos.
Vamos: para de temer sufrir pasarte de verga asesinar violar y los 9 pecados capitales más relevantes para un ecuménico sentimiento religioso renovador que fue a parar una palabra sagrada por holística, resiliente y eterna: femenina ELLA fusionada con el otro: él (minusculisado pero curado del machismo fuerte de nuestro pasado; sea esta nuestra renuncia la violencia machista que miope ante un espejo del cuál ellos mismos se ven atrapados por los preceptos herrumbrados de un edificio modernista ticatalán sin restaurar. El modernismo, arquitectónicamente hablando, es algo más de nuestra cultura popular cuando has aprendido a andar en bici en el parc Güell o Pau Gasol un dilluns al Perill: NEWGRA.
Es menos friki que avatar.
Pero nos transporta a otra dimensión.
Seguimos aquí.
Aquí stamos tos.
Mi bar mundialista.
Ticatalán en el mundial.
Tiremos el tiempo atrás.
Breadcrums.
I left the crums.
I go across this holy mountain of mine: NEWCAR.
You also didn’t use to notice it.
It’s holy, though.
And working class.
We came with nothing and inhabited this mountain.
Behind the mountain herself.
Remember, you call yourself a local.
Yet, you’ve never been.
Careful, cowboy.
Stay the fuck away.
You fucking tourist.
I mean it.
Ep.
Ep.
Lip biting expresion of local interpretation. Mouth signaling other beings. Dogs even. Birds. Cats. Eagles. Sloth, my holy GOD. Gods. Multiversally. Think of it. You; think of it. Father. What do you think?
My mom is going to come visit. So is my dad.
Joy.
Love.
Intensely.
Be there.
Show up.
At every step of the way.
The contribution to common view.
What we are playing here.
A NEW game.
NEW citizens.
Multiversal world.
Liberated.
By a final countound.
Inveitably you hear the music.
It’s not there.
It’s in your mind.
You’ve had.
God father, my father, send me this message.
I’ve written all in a labeling game theory. 99 PhD topic proposal.
That’s it.
I’m done.
I’ll show you little by little.
But we are moving forward.
We aim high to a NEW dimention.
I want state Legacy as ruling mechanism to function only in this NEW surreality.
I’m actually posh and loaded.
I’ve written more stories than Shakespeare.
Yet they are all relative to a different dimention where I live.
The ninth dimention.
I’ve developed this innovative mechanism to takes us there.
