Fa ja uns cinc anys que la meva filla juga a basket en el bresol d’aquest joc a Ticataluña, aquest pais nou reconfigurat, i tant semblant al que tenim/iem, i tan lluny de cap on anamevem amb aquella colla de cabrons. . . . . . . . . .
Dispenseu si faig servir moltes paraulotes. Que volue que us digui?
Doncs res.
No dic res. Callo.
No parlo.
Entessos.
No dic res.
Pero res de res.
I em mossego la llengua.
Això tampoc és bó. Sobre tot per la sang.
La recuperació triga el seu temps.
Ens fem mal i cal tenir-ne cura.
Anem un pel més lent.
Pero un pel més lluny.
I mirem a veure si aconseguim mirar més enllà de la muntanya aquesta que em tapa Montserrat.
Mira que sóc de muntanya. I en concret d’aqui. Dels tres turons. Com personatge d’una película de cine de barri. Aquell que escriu una pelicula des del seu barri, amb els seus colegues, i de la seva propia historia d’un viatge més enllà de les nostres realitats, la que hi vui cadascun, i alhora, la que emergeix tot seguint aquesta direcció NEW, ortogonal.
Tot va començar ahir al Galeon. En Joan, en Carles i en Xavi. O al inrevés: el Xavi, en Carles, i en Joan. Així, per ordre d’exposició narrativa.
Tot just vam exhaurir els 90 minuts que tenim de pista al turó del Carmel, al VEC, el club esportiu de l’escola de la meva filla. Soc part del grup de pares que s’ha fet amb aquesta franja dels dijous per venir a jugar futbol 5. I en els millors dels casos venim 15. I fem tres equips. Triangular: blancs, negres i colorins.
En Xavi es posa negre si la gent porta una samarreta de colors «inbetween». No potser, diu. S’indigna. Molt. I és molt graçiòs. Ho diu amb frases de gestor natural de comunitats de whatssap. Es requereix que vagi dien les graciocetes que es permeten en aquell nivel d’interacció col·lectiva. Els grups de whatssap han de tenir, com quasevol communitat, un objectiu d’esser. Ja sigui el trobar-nos alla per parlar de quelcom, o bé, per quedar per anar a jugar futbolart. Això és el que tinc. Tinc un grup de pantangueta de dijous, i un de basket de dimecres. I els dilluns puc esser convocat a jugar futbolset, tot just fent un peregrinatge des del turó del Carmel fins a les faldilles de la Collserola, al TAR, tot just als llars Mundet, on havien viscut els veins, on hi havia jugat futbol en Roger, on el Deportivo Berga de la presi Joana Garcès va guanyar amb una colla de mexicans futbolartistes.
i retornant als grups de whatssap, als rols communitaris, a les noves amistats. Ens hem acostumat a entrar i sortir dels llocs. I els tenim allà. Ens communiquem de tant en tant. Amb la penya amb la que coincidim. Els amics comuns. La colla. Grups d’ü. Grups de dos. Grups de tres. Grups de feina. Grups esportius. Grups de pares. Grups del basket de les nenes. Grups del regal. Grups efimers. Grups dels projectes. Grups de feina. Grups de xarxes. Grups d’anades d’olla. Grups per a tot. Ja ens coneixem, i ara estem entre grups i xarxes socials. I sols.
I la gent desrprés llegeix, si pot; sino pasa de tot, van liats. Tothom anem liats. Per poder lleguir totes les linies argumentals dels grups de whatssap has de tenir una inteligència artificial treballant per a tu 24/7. Sóm super explotadors devant de la millora de les nostres capacitats per fer lo mìnim. Lo minimism.
MINIMISM.
La bogita.
Una al costat de cada vaca.
Evidentment amb camí groc. Caminet. Aném a veure a les bruixes de nou. Les nou bruixes de colors. S’ha de guiar al que entri a la nostra botiga. I l’he d’explicar que cal tenir per jugar-hi a lo que aqui donem: una experiència a canvi d’uns quartos. Quan vols gastarte, avui, a la nostra botiga. Va, portat aquestes nou coses.
O bé l’opció: gastat 9€ pack.
Així pots donar una aullada, i sortir amb un regal de 9.
Nou es diu la botiga.
No era minimism.
Minimism és lo que volem fer. El mínim esforç. Ja hi som. Ja la tenim aqui. Finalment ens trobarem lo que haviem desitjat sempre. Temps per fer quelcom més que no cal que facis perque una maquina, ens en adonat, ho fa millor que tú. I que tothom. Tenim a l’abast l’eina per entrenar al sistema per a esdevenir, naturalment, i al seu ritme, en un sistema resilient redundant. Vull dir energèticament. Que lo que fiquem calgui o serveixi perque a rand una emergència col·lectiva quasevol, algú sigui capaç d’esbrinar una manera de treure un ús colectiu que sigui beneficiós per al procomú. Per a tots plegats. Per a ALLS.
Volem lo mìnim.
No demanem massa.
Pero a algú ens vol donar pel cul.
I no estem disposats.
L’home toronja s’ha tret la disfressa. I ho ha dit tot, així com diu les coses, en un dia històric: liberation day. That was literarilly yesterday. And went a little like the biggest phony stunt in history. The dumbest one. Yet it sets a NEW board to play a deliver some cards that we are expected to play. And we must be ready to make some sense out of our collective/collaborative response. Because we are up against the biggest threat of all: facist regime meets DonT, or the other way around. Just DonT.
Just DonT.
Això era una altre. Un altre concepte. Més chill. Mes de reducció de velocitat. De riure. Entre i de nosaltres. I de tot plegat. Això és un show de la comedia. Amb els 9 grans referents actuals. I els 9 emergents que des d’una plataforma NEW podrien donar inici a aquesta altre dirección: ortogonal.
Es el nom de la direcció que emana ja actualment des d’uns quans torons, no tots, i en certs moments espcials. Amb un nivell de conectivitat astral contrastat en d’altres dimensions d’on bé una idea que ens han traslladat avui pels mecanismes definits als nous protocols de governanca i interacció col·lectiva al voltant d’aquest nou models d’estat. Estats de la natura. Lo que complenta un univers únic que s’obre a partir d’ara.
Davant nou multiversos exemplars.
Ara toca donar-li un saccèix a aquesta mandolina.
Tambor.
Bé
Bë
NEW
Tots som «la leche». Els nanos petits ho canten i ho entenen així. «Demasiado». El cant d’uns nens s’obre camí entre els grans simbols de canvi de l’història.
Sí se puede…