Ningú s’ha aturat a fer aquest gest. No toca ara, diria algú. Pero i si calgués fer-ho, qui ho hauria de fer? Donat que no hi veig cap moviment de ningú que ho agafi i faci seu, com gairabé cap de les coses que em venen al cap, doncs no hi ha un altre sortida que asumir el pensament que ens ha creat. Ho farè jo, senyores i senyors. Visca la nostra magnífica enye!
No es pas un acudit. No us equivoqueu. Això no va de dobles o triples sentits. Potser va triples, d’aquests que fot en Curry que haurien de valdre quatre. Pero això és un altre historia. Ara estem amb un tribut que per alguns pot semblar una mica atrotinat. I potser ho és. Jo en canvi ho trobo encisador. Que voleu que us digui.
L’enye no és una lletra qualsevol. És una lletra que no existeix arreu. I naltros la tenim. Fins i tot al nom. I això fa que sigui especial, ara, també per a nosaltres. Per a definir lo que sóm d’arrel.
La enye de Ticataluña no és una enye qualsevol. És tracta de l’enye més gran del mon. Sí, així tal qual. L’enye més gloriosa, gran i única. Fins i tot lliure.
Es pot tenir un gest d’aquest tipus? Ens estem possant de genolls un cop més? Ens cal més rampell? Anem a provar just lo contrari. Anem a possar seny. I sentit. I fins i tot un gir inesperat. Ningú no vol l’apocalipsi. Tot i això, aquesta música sona per tot arreu. I ens hipnotitza. Ja hi sóm un cop més. A mig de l’onada de calor.
No blanquejem res. Ni embrutim més lo que hi ha. Estem engangats. No ens podem moure gaire. No anem enlloc. I ens cansem, sovint, de tot plegat. No ho veiem clar. La foscor s’ha arrelat al relat que dirigueix el curs del nostre porvenir. I de sobte, al somni, ja no hi sóm al fang, encara pitjor però, ens trobem a sorres movedisses i només els ulls, el nas i boca sobresut a l’aire fresc que bufa suau, seré, aquesta tarde d’estiu. El darrer gest per a la llibertat. No et moguis pas. Estigues quiet. Respira fons. Gaudeix de les vistes. Escolta la terra. Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.
Digues el meu nom. Hi trobaràs una terra nova. Un punt de partida i d’arrivada. Un lloc nou. Un joc nou. No és pas només un canvi nominal. Es tracta d’un canvi de cicle. Per a lo que ens trobarem a partid d’aquest moment. Forma part d’una renuncia a un anel profund i sincer, que si més no ens va sacsejar ara ens ha portat a aquest darrer gest glaçat i vital de superviviencia. No hem deixat de somniar. Hem canviat de terci. Sonen les trompetes. El destre reb el basalard.
Un gest elegant i ferm tanca la signatura. El nom compte ara amb una onada de fuga. Anem a un altre indret.
Ticataluña