Del cel al Carmel… i del Carmel al cel.
L’arrivada del cap olmeca al cim del turó del Carmel va fer aixecar el cap a molta gent que no hi tenia present la vessant sagrada d’aquesta muntanya al ben mig de la ciutat. Durant nou dies seguits el cap olmeca no va obrir el ulls, pero es veia, de lluny, com els moviments ràpids que feien per dins, potser creant un mon nou.
Lo que si es va notar va ser la brillantor de les capes d’energia que formaven esferes de llum groga cada una d’un diàmetre una mica mes gran, que s’anava eixamplant com més lluny del cap s’aixecava l’ullada. Aquest efecte va ser observat per primer cop per un vei del Carmel que hi voltava cada dia per la muntanya, parlant amb els ocells, els pins i l’herva i la terra. Aquell dia després d’endinsar-se en el bosc i fer la seva reflexió i comunicació amb la natura, va veure arrivar el raig de llum del cel.
A les seves plantes del peus podia sentir l’energia que tancava un cicle a cada pas que hi feia. La conexió amb la muntanya que hi tenia aquest vell veí ja era molt especial, complerta, pero aquell dia hi havia quelcom diferent en l’energia que es va sentir, potser amb mes intensitat de lo normal. Con que no tenia por, el veí va anar al cim de la muntanya, com feia sempre, i es va trobar que adal de tot, al costat de les pedres de color, s’aixecava un cap petit, com una pilota de futbol.
L’home es va apropar a la pilota-cap que lluïa una atracció i pau. Sense poder estalviar un instinct infantil, l’home va intentar aixecar el cap-pilota ajuntant la punta dels dos peus. De cop la pilota-cap es va desprendre del terra, sense massa dificultat i l’home va dominar la pilota durant 99 cops amb peus, cuixes, espatlles, fins i tot canyelles, i cap. Al acabar de dominar la pilota-cap, el cap s’havia fusionat amb l’esprit senser de l’home, i l’home havia adquirit un sentiment tropical que venia de l’altra banda del mon. El semblant de l’home havia canviat del tot. Amb cada cop de pilota, el cap li va creixer una mica, mentres els cavells es van desprendre en un èxodo que va fer un recorregut fins als limits d’on podem arrivar, en multiples direccions. Es van comunicar sense parlar. Cada toc un gest transformador contundent i suau alhora. Al final d’aquest succes, l’home duia un cap igual que la pilota-cap i el cap olmeca va descansar després d’haver experimentat el sentiment complert d’una terra nova a la que ara, recuperant la respiració, es va començar a arrelar.
Cada dia que l’home tornava a la muntanya va veure com el cap olmeca havia crescut una mica més. Al voltant del cap les esferes de llum anaven creixent. Els ulls tancats però no deixaven de moure’s. L’home des de llavors, tampoc va parar quiet. Durant nou dies, ambos van repensar el mon de cop; de cap. Un mon nou: NEW.