Usted fíjese. Mi personaje es imposible. Un pasado muy presente. Las estatuas del abuelo. Los nombres de nuestras calles.
Los viejos hijueputas.
Historia.
Debate.
Lo que hablaríamos en la calle.
Lo más rompedor que nos compele.
En el teatro local.
En tu puta lengua.
Una: nou.
Una: española; nou; ticatalà.
Un español no aceptaría que le representaran sólo mujeres.
Ese es tan sólo un español.
No «TODOS» los españoles.
No «todos» los españoles con minúsculas.
Unos un 9%.
Otros un 90%.
Qué le den por culo al uno.
Y entre nosotres: nous.
Jo soc nou.
Qui més vol ser nou?
Doncs vine cap aquí.
Soc un nou mon resolt.
Lliure.
Ple.
Ficcionat.
Per putos naltros.
NEWnaltres, pes.
Sea pes algo.
Rayojismos.
RAYOJISMOS.
Las antípodas de M. Rajoy.
Esta es mi historia de reconocimiento a España por la derecha.
Ahí les va, putos.
No digas puto, puto.
Sean estas dos últimas frases la una demostración del levedad idiótica del ser.
Eso somos.
Aquí estamos.
Es como una canción.
Un nuevo ritmo.
Con el sasón.
Tus caderas.
Y esta paquípacá que nos traemos.
¿Qué tal?
ça c’est huh………
hi ha dones, no totes que despres d’això han arrivat al orgasme: aquell punt diví.
D’altres orgasmes es van descontroladament presents en un cant actual la veu de la dona orgásmica mare una totes, elles, i només elles. Qué hem de fer si el mon és tot ELLA, i naltros, totes ella: ú.
Això com si la literatura postpunkradikal alternatiu a tot el que s’ha vist fins ara en les coordenades dels nostres nou turons sagrats.
Soc un Montalvan Nou de la ciutat de la muntanaya sagrada en la que vaig arrivar volant de les antípodes d’aquest lloc infest de fills de la gran puta que m’estimo, excepte als que no tant. I fins i tot a tots aquells veritablement fills de la gran puta reconegut anem a fer això: apunteu-lis un d’allo que diuen giving the bird.
My bird is a Quetzal.
Molt bones em dic Quetzalcoatl.
Encantat de venir a palar amb vosaltres directament amb vostre Déu, home, vostre Senyor Pare.
I surt:
Sea la NEW serie una serie de multiversos matemáticamente sostenibles para organizar en un contexto de resolver todas aquellas cosas que no funcionan en nuestra manera de auto-organizarnos de una vez por todas desde la parte colectivizada del bienestar. Vamos a unir el reverso y darle por culo al metaverso.
Vamos a elegir nueve reglas que les traemos desde el otro polo de lo que las divinidades de allá hemos concebido interesante anteponer ante los multiversos que ustedes puedan proponer, organizar y reventar al mundo que es la manera de sobrevivir a los grandes retos de nuestros tiempos. Señoras, por favor, señalen a sus pinches machos alfa heteronormativizadamente urrrggggggggGOOO000OOOLMAN.
La multiversalidad del círculo.
No tengo movil.
Murió el viernes.
Y no ha vuelto a nacer.
No tengo manera de tener una conexión inmediata al mando.
Estamos ahí.
Y aquí.
Desde nuestras kelis.
Mi arte es presente; estar aquí.
Leyendo las NEW escrituras.
¿De qué me estás hablando?
Habla Dios Padre.
.
.
.
.
.
.
Se le ha escuchado en esos seis puntos.
La autoridad paternal teniendo un demedido valor claramente ajeno a la equidad. Ellas, indignadas. Ellos, hijos de puta, felices.
La vida es esa tragedia griega que ustedes deben entender desde una perpectiva tropical mexicanizada, elsalvadoreña, jamaiquizada, JAMAN, JAMAN, JAMAN, JAAAAAAAAAMING, MAN, GOOOOOOOOOOLMAAAAAAAAÄN, jaman, jaman, akaman, kama o akamaman. You singing with me this solmen song we are all together in Sant Jordi rocking these fools in the state oh present, oh yeah, Sant Jordi, mayman, oh Mercè, my mother of God oh how you dare hold Jesús like that, you …… MOTHER OF NEW GOD: GOL.
Lo hemos delegado todo en el balón.
¿A cambio de qué?
¿A qué chingaos nos vendimos?
¿Y cuándo?
¿A quién?
No mamen.
Hay que aprovechar la brecha de la consciencia y la surrealida de un reto hipertrofiado a la suarrealidad.
La polla records, mi vida, la decían mucho mejor. Escucha a tu colega que te canta pa polla con amor.
La polla con amor.
La polla con amor.
La polla con amor.
La polla con amor.
La polla con amor.
Que puta ida de olla.
Que puta ida de olla.
Que puta ida de olla.
Esto un grinto silenciosos.
Gritos gritos silenciosos.
Gritos gritos silenciosos.
Gritos gritos silenciosos.
Vamos jugar la final.
Y la vamos a ganar.
Vamos tico commons.
Esto es nuestre loop hacia el pasado que nos reconecte con nuestro porvenir.
Sea esto el himno nacional, la trova de la putas, nos vamos a cagar, somos la puta ostia, nazis y federales, guardas, armados, desbocados hacia el frente con la imagen Dios Nuestro Señor a su alado dándoles suaves toques en los bodoques con los que niños alfa de nuestra misericordia sueñas con substraer a Jesús de su labor fundacional de lo que iba a regir nuestra revolución transfigurando la razón por la que hasta ahora les creíamos a ustedes prudentes de mandar o decir qué chingaos había que hacer para revertir toda esta puta montaña de estiercol que señores ustedes Grandes y Unos se pueden a chingar su …… a su madre no la meta. No sea tan macho. No sea marica. No está bien ser tan agnegado y tan santito si luego va estar usted siendo un machito maltratador que se piensa en los cielos vamos a estar aguantando que siga usted pensando como troglidita incapacitado ante el malentendido de lo que usted puedo o no hacerle a una mujer sin que ella le diga claramente que desea ella de sus cauces más impúdicos para desnudarle y así entenderse con una sabiduría que sabrían inhibir una especie de violencia que sujecciona y fuerza una circunstancia sexual no deseada por la otra persona, se esta esta quién le está expresando que no QUIERE. Querer llegar ahí. Y cómo ustedes le compran a sus padres que tendrá que ser su relación con las mujeres. Vamos a ver si nos entendemos. Esto no es muy complicado. Ellas libres.
Ellas no son suyas.
Señor.
Señor.
Señor.
Usted.
Usted.
Usted.
Despierte.
Despierte.
Espabilate.
Viejo andar a cagar.
Sos vos viejo el demonio.
Y la sangre hervida de una llegua calzada en una doble moral que le permita a usted desquiciarse hacia aquello que ha conseguido pervertir hasta los sitios más ocultos de los pensamientos colectivos ficcionados a una cuestión ilustrada que nos aborda desde todos los medios, a los que inevitablemente, ya estamos expuestos a un contagio multinivel. Somos consumidores. A los pies de los mercados.
Bailando el chachachá.
Bailando acá, papá.
Venite dale dale.
Acá damos la media vuelta.
Vos sabés que en baile el hombre lleva.
Esto es una regla entendida desde la humilde percepción de la salsa en la pista y a raiz de aquí una revolución cultural salsera que boliwoodiensemente llegaramos así a transcurrir cual hermanos de otras coordenadas urbanas, conurbadas, metropolis modernas, inteconectadas, a una canción oculta en pasado viernes qué vida tan amarga que cuando los colegas se van a la coordillera me cago en Dena es muy probable que los dioses mismos de un nuevos ciclo sagrado, que está aquí a tu lado, a qué se siente Diego como el gol de una revolución que grita de ahora a la final los goles que vos con tu pasión plasmaste en el vertiginoso eje que un corrioso hombre reconstruificado para asistir al reto de la canción aquella que susurró un muchacho ticatalán que a los nueve le dijo a Diego Armando, vos sos groso hermano, tres días antes de aquél en Coapa que desde esta otra NEW américa nos proponemos ser programa de la república del otro pinche pedo en las pinches antípodas de su pinche herencia heteropatriarcal, heteropatriarcal, heteropatraiarcal, heteropatriarcal, qué rico el rockanrol, esa erra tica que trajo de vuelta al espirítu de Quetzacoatl que viene aquí a dejarles a esta cabeza olmeca que va meter el gol del gane del mundialito este que atravieza el tiempo que entre este texto y ese gol, sin importar si esto es ficción, o el gol si quiera existió, un domingo cualquiera, como todos aquellos en los que Golman sale a la cancha los últimos nueve minutos de cada encuentro.
Sólo nueve minutos.
No es mucho.
Meto goles.
Nueve oportunidades de gol.
Eso es lo que ofrezco.
A mi seleccionado.
El que me quiera propio.
Como si de un barrio NEW todos pudiésemos ser un pelín menos tetos que los españoles estos con los que habito y que representan a los vecinos mismos de la montaña de poetas y la cabeza olmeca que un día 22 de diciembre llegó a la montaña sagrada de nuestra reconstituida fe.
Asumamos que no queda nada.
Que lo borramos todos.
Que todo es reinventable.
Con qué nos quedaríamos.
De todo esto que creamos.
Y por qué no darle la vuelta.
En un presente mismo.
Con un presentimiento.
Que la oportunidad de revuelta.
Esta aquí presente.
Con la dicha constitución de un tiempo alternativo.
Que se mueva al revés.
En sentido contrario.
A las antípodas mismas.
A la verga.
Por dejarlo todo.
No se precipiten.
Esto no es apocalipsis.
Eso preguntenlé a la tía leída biblica con los secretos rituales de nuestra religión.
La religión como elección.
Entre las nueve opciones.
Lo la cómoda alternativa: las antípodas de posibilidades pertinentes para la complementariedad de nuestras extravaganzas.
La sociedad transconstituida.
En otro plano.
En otra dimensión.
Superior; superlativa.
Dualizada.
En movimiento.
Canción, peli y rockanrol.
Tomamos la Gran Vía.
Recuperamos el Paralelo.
Santificamos el NEWgótico sagrado
Beneit Jaume que també et recordem com Sant tot i tots aquells cops… no tots, Tot’s hem estat, cabrons.
Stop.
Stop.
Stop.
Relax.
Relax.
Relax.
Foo foo
foo foo
foo foo
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
nirvana
El mundo organizado por las mujeres.
El mundo organizado por las mujeres.
El mundo organizado por las mujeres.
El mundo organizado por las mujeres.
El mundo organizado por las mujeres.
El mundo organizdo por las mujeres.
El mdo orgzd pr les mojeres.
El mudo órgano de los mojagares.
El mundo rector masculino.
Dios Padre.
El mundo según los primogénitos.
La varianza de nuestros roles patricios.
La surrealidad desde la intelectualidad o la intelectualidad desde la performance espiritual de un NEW god in love with the goddes from another movie star system from brotherlander opposite multiverse. Those other ways. Where multiversity found the mother blue ocean. Dagw.
dawg
FIRST SHOW IN NEW américa
99 places in the NEW américa geographical capitals of the resilient vision of the futurists adventures. The work. Concentrate on the fucking work. And deliver.
My work is futbolart.
I was fred by it.
By my deliverance of it.
Both in the field and in surreal life.
I haven’t aspire for more, but all.
I’ve experienced it.
I know you too.
So don’t by like that.
Repeat this NEW reggaetón from the Tico Commons that will LIVE host the Radest CARIBEAN 9 geographies of the wholy MARLEY DOME THAT REIGNS ABOVE ALL YOUR MOTHER FUCKER NAIF WHITE MOTHEFUCKER: SHIT IS GONNA HAVE TO CHANGE OVER HERE.
El arte de ponerse ahí en dónde te estás jugando el fuera de lugar. Pero sabes que lo tienes. Es espacio, su dominio, es del nueve hacia el gol. Este número, esta jugadora, es la frontera. El futbolarte es femino; acaba con «e» pero es una excepción antiwoke.
ANTIWOKEES
This people are afraid. The think their morals have collapsed. And they don’t want to lay down their weapons. All of them. There; gunloving NEW américans. Maybe not. You don’t get to be one of us. That’s something you’d think. That’s something you’d argue. For me not to be allowed to your country. No so fast. Show what you got? Good immigration morals. The way you think about your threats in life. We need to talk. And open the game some more. Enough of your petty morals and tasteless approach to individualism kingdom of neoliberalism. The world in which we play to be rich. We are playing your own unfunctional system. Stop. Step down. Lay down. Chill out. Bill hit the damn thing.
GOLMAN is not who says he is
Let me tell you. You’ll hear it from me first. I’m going to say this even when it pays, in this current state of affairs in the widest multiverse, to lick on Golmans balls as a symbol to keeping the balls green, as they are supposed to be. So touch elsewhere, please. My balls are not for your palpitation or carressess. Licking balls is fine. Totally acceptable. Knock yourselves out. People, chill. People, chill. People, chill. People, chill. People, chill. People, chill. People, chill. People, chill.
GOLman’s campaign
This shit is going down. It’s a matter of time. On the other side of this. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes. Through your eyes.
Open agora debate right after the game
This futbolartist is getting all the attention on the collective transformative narrative this guy is bringing to the surreal worldcup we are having. How could this not be Golman’s opportunities to compete in the saving the futbolart side of world NEW history?
Active engagement user experience
You, my friend, can provide me with this last blast towards flying right away to Qatar to defend the NEW nation that takes me as a futbolartist evangelist in the quest for the tranformation of time and space as we speak. Havieng this little countdown in every of the nine games that I am going to be playing in Qatar the next 99 days straight form the wholy royal sacrad family of God Fathers olmecan relatives who HE himself had forsaken for the reason to introducre now a revision on their end of history, beginning the story in 1492 to feedbackloop with present time to live here a trajectory of what happend back in that timeframe dual antagonist away green NEW deal by Golman himself, the alternative NEW option for the Costa Rican National team to convey the dream of this NEW tropical nation: Tico Commons. The future begins today, here, NAW. NEW. ALLS.
Feedback loopper trainning sets
La AI que domina esta obra se mece entre este momento, el día en el Golman debuta en el mundial, y el resto del tiempo entre 1492 y 2022. Ahí se encierra la otra dirección de este mismo trayecto. Nomás que ahora visto hacia atrás. A partir de este momento. Como si de un desenlace rebuscado de una de esas películas que le gustan a los cinéfilos que van a las muestras de cine, los abonados a la Filmoteca Nacional de Ticataluña. Vaig a fer el meu set de nou. I tornem a començar!!!!!!!!!
ALLS
Un set de seis.
Te evitas el némesis.
Pero también el desenlace pleno final.
ALLS
¿Y del otro lado qué hay?
Ya no hay más………
¿Qué más da? – en arameo. Desde la cruz. Golman en la cruz. Suspira esto antes de marchar.
Se puede con la versión de la parte románica, apostólica y católica.
Los techos del Vaticano, sus esculturas, sus pinturas secundarias, sus jardines, sus patios, su Ospedale Bambino Gesú, io, a viamo si questo ani guanyavam el mundial.
Supuesto italiano abrazando el lado macho de nuestra herencia histórica romana, para toda equis. Más allá de la capitalidad de nuestra historia común. Roma representa la ciudad a la que españoles que venía de Barcino para hacer pleitesía a la vida mediterranea de esta particular versión de nuestro porvenir universal. Vivos y muertos. La memoria de nuestros derechos adquiridos como familias, instituciones o malnacidos contendiendo el mercado dulce de la perversión de los hombres a cargo de la mascarada. Charades. Cada país con la suya. El secreto de los señores sullitos. Señoros Sullitos. La NEWSS.
Sea Golman de las características que el personaje atienda, a como le dé el cuerpo, a competir los últimos nueve partidos de su vida, para meter los últimos nueve goles que trae en la chistera. Dejemos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca,……… Peluca por aquí Peluca por acá, peluca por delante y peluca por detrás. Se escuchaba en els estadio de Qatar, en perfecto ticatalán, este cántico que se acabó por convertir en religión. Futbolarte. Género y derechos de autoría para su explotación ante un mundo libre en el entendido de entrar a empezar un nuevo pinche juego que le quite el balón de las manos de esos pinches puercos.
La redención del arte. El último libro de Golman. ¿Te lo vas a perder?
Nos habían inflado la moral. Es verdad. Estábamos hasta los huevos. Se nos había maltrado de una manera totalmente evitable. No es la historia más bonita de nuestros nemésis. Pero sobre todo es la nuestra. Así que no se vaya usted a ofender si de pronto se nos cargan las tintas contra un determinado personaje en el que a posta acumularemos todas las vibras del mal que su actuar y estar en la escena de nuestras vidas tiene la cosecuencia de convertirse en el más dulce villano de esta historia del extrarradio.
Este país nunca estuvo listo para una titularidad en Les Corts de un nouvingut pijoaparte.
Perdoneu pero algú ho havia de dir.
Un pocasolta com aquest.
Un fill de puta en tota regla.
Un cabró d’aquest que arriva adal de tot.
I fa això que fan.
Amb gent com la meva companya i amor.
Imagenineu-vos lo que un autor dolgut fer paus amb el mon quan hi aquesta historia de terror que hi ha en contra de la teva companya. Per no dir la «teva» dona. Qué voldria del pel «teva»? Seria malaltia ja? Havia arribat el meu moment?
Tot eren dubtes. I una que altre afirmació.
Jo puc llegir fins on jo sé. No sé si lo que vaig a explicar és la veritat o la voluntat. Tan se val.
El camí ha de esser curt i al peu.
La gent no està per osties.
Osties.
L’hòstia.
Jo no sóc home d’osties.
Ho he deixat enrrera.
Crec que ens va bé.
Baixar del burro.
Fem el burro.
I quelcom més.
Com a mínim jo.
Ho he intentat.
Tot.
He fet de tot.
He pogut fer el que he volgut.
Sóc un privilegiat.
Un esser ùnic i irrepetible.
Humà.
Com el que més.
Pero soc més que humà.
Sóc un esser viu.
Aviat seré només l’esprit sant.
I existiré en la multiversalitat de totes les noves dimensions.
S’ens obre uns mons nous.
Aquest és un només el primer.
Pero ens hem d’acostumar a aquesta nova dimensió.
Erre nou.
Aquesta és la part on puja la música. El final de la opera. Quant la gent sent totes les llums, tots els instruments, les 99 veus del corus, tu i jo.
La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.
T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.
M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.
El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.
El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.
Mort un cop més. Desperts.
M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.
Last Venus. At last we meet.
Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.
T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.
Aixecat i escriu.
La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.
El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.
Avui no tant. Pero aquest darrers dies Déu ni do. M’aixecat a escriure i vaig acabar d’editar el meu darrer post. I tot seguit, he anat a obrir la finestral que dona a la terraza. Vaig anar a buscar el mar i el sol amb un resultat sorprenent: allà hi era el mar, i Ell, en canvi, no hi era. Els nuvols del de les set i mitja de la matinada s’havin possat entre tots dos. No era el cas allà al mar, que encara mantenien la aullada de seducció que xucla, i fa brillar els ulls d’uns i altres.
Aquest nuvols són una novedat respecte als darrers dies. No sé pas si vindràn acompanyats de pluja d’estiu. Tant de bó. Quant aviat això baixi millor. Al purgatori no es viu tant malament. Al loro, que no estamos tan mal, que deia el president.
Parlar del clima no només és importan a Ticataluña: és capdal. I més aviat si ens apropem a la gestió del canvi climatic d’una manera holistica. I no estic possant paraules claus només per fer veure que hi podria entrar-hi en materia, si fos necessari. Aquest tiu en sap d’això o és una altra tàctica disuasoria?—es pregunten els avaluadors de la meva competència lingüística. I tenen raó. El dubte és l’arrel de tot coneixement profund.
De fet no tinc ni puta idea. Com més aprens, ja se sap. No vull ara vomitar idees que no són meves només per demostrar que les vaig llegir en un meme. Ni tant sols m’atrevixo a fer una cita pel fet de que em resultaria ximpler anar dient lo mateix que diu la penya. Potser jo també sóc el fruit d’una societat massificada i que tant li dona tot plegat. Sóm essers espermatozoidics que anem cap a un mon cràpula i pervers. S’apropa la barrundanya. No miris cap adal. Don’t look up.
Qué hem fet malament? Tot? Quasi tot? Votar? Sabem el que volem i creiem que el que volem és bó de debó. Bó per a totes. Tenim l’ànima al terra i els pastors d’aquest ramat són uns malxinats. Pero dominen el xiulet. I el gos també els hi ajuda. Compte que ve el llop. Aquesta mala premsa que li hem donat al pobre llop, que no fa més que sobrevuire en les terres que ha habitat des de abans de que els nostres abantpassat hi vinguessim a arrelarse a aquesta terra nostra. Casa meva. Casa de ningú.
Terreny pantanós. Ja ho sé ja. Ja ús ho he dit: sóc nouvingut tot i que no tinc el cap als peus. Potser sí, per allò del futbolart. Potser sóc un somiatruites que em manca un cargol, o potser només està fluix, pero és igual, tinc el pis mig amoblat. Escolta’m: això és casa meva. Si vols ser-hi, bé, si no, ja ho saps.
Hi ha algú que sempre està disposat a obrir-nos la porta. Fins i tot la porta del darrera. A mi ja m’ho fet. Pero a qui no? Aquest pais va d’això. D’oportunitats i de vies ràpides. Com a tot el mon. El mon local ha de tenir-ne veu. I uns canals per poder ser-hi. Sobre tot als que més ho necessiten. Als més desprotegits. Als que han vingut sense res a aquesta Ciudad de los Prodigios. Els Onofre Bouvila. Els Pijoaparte.
No ens enganyem. Ja sóm prou grandets. El poder l’exergueis qui ho té. I li donem, normalment, a l’amo. Ja ens han ensenyat bé les lliçons. Hem aprés a estimar-los. Com a mìnim són els nostres. I que hem de fer sino? No els hi podem deixar tirats. Pobrets. Tenen tant, i tant poc. Pero no caiguem en el populisme. Ni tant sols entrem en el mon de les contradiccions. Ni d’assanyalar-nos amb el dit. Tot i que continuament es fa bullir l’olla. Vint i un anys a un lloc dona per ser quelcom més que només un nouvingut. Estic preparat per esser el fitxatge més surrealista del nostre més que un club: un futbolartista tropical. Pero voste, benvolgut lector, està preparar per a que un com jo sigui el vostre representant al vestuari del seu estimat club de futbol?
No ho crec. Hi coses massa importants. Encara que arrivés de franc. Li estaria prenent el lloc a un d’aqui. A un nen de la Masia. I si anem a comprar fora que sigui algú que aporti quelcom diferent. Doncs allò, collons. Això us estic oferint. No es lo mateix. No vols quelcom nou. No vols sortir de la teva zona de confort. T’has passat. Amb això… amb això… no es juga.
Parafrasejant a un valencià: «Catalunya no està preparada per un president xarnego». Es va debatre això. I poble ho va desmentir. Ara, es va votar bé?—es preguntaria un convergent. Això ja no existeix. Això va passar aquí. I un dia hi haurà un president Pijoaparte. O un fitxatge d’un nou d’un poble nou al Camp Nou. El darrer dia d’obertura del mercat. A cost cero. Cobrant el salari mìnim. Fent una hora més de gimnàs i practicant tirs lliures, penals (tirant i aturant) desprès dels entrenaments. Embullint la historia del club, fins i tot d’abans d’en Kubala, pero amb aquell far; aquell talent com a motivació.
Això no pot passar. No en una realitat com la nostra. Menys ara. No estem preparats ni pel president Pijoaparte ni per fitxatge d’un nou d’uno poble nou. Això només podria passar a un pais nou. Això només podria passar a Ticataluña.
Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.
Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.
Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.
No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.
Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.
Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.
Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.
L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».
Toma ya. Dos tazas.
Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.
I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.
