Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.
De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.
L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.
L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.
Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.
Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.
A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.
Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.
Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.
Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.
Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.
Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.
Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.
ALLS