Yo tampoco sé qué quiere decir.
Uno a veces pilla momentos televisivos nocturnos que no tienen significado coherente ni fantásticamente elocuentes, tanto así como para cambiarte tu vida. De repente. Para siempre.
Pero no son momentos malos.
O ver la tele nomás por ver la tele.
No ver series.
La tele.
La tele que se produce para que se vea en ese momento.
En ese instante.
Riguroso directo.
Como si se tratara de una narrativa de un partido de futbol.
Hoy le conté a Uxío que Enric me había gritado «Joder, Golman hay que venir a presionar a medio campo. Mecagoenlaputamadre. No hemos venido a caminar a Charraqueso. Baja a marcar. Recupera ritmo. Que aquí los liderazgos se ganan gritando gilipolleses a los compas con los que venimos a jugar futbolarte de barrio por el arte de salir competir un día más. Más aún si es año de mundial. Joder, Golman. Tuputamadre. Has trotado todo el partido. No has dado una. Llegas tarde a todo sitio. No pasas bien. No la paras. No le das la pausa. Jugar fácil. Ser un autómata del juego más vil que detrás de todo esto. ¿A qué coño venimos aquí, Golman? Joder, que hay cambios. Si no vas a correr pide el puto cambio de una puta vez.»
Joder amb l’Enric.
De cop i volta he pensat: «Què cony li pasa a l’Enric? Què collons fot un pallo cridant-me a mi quan des de que vaig entrar al partit he fet l’ùnic que ser a un camp de futbol, sigui de llespa artificial, de terra, com era en el seu moment, els camps del «llano» de la ciudad de México: el DF.»
Jo de vegades començo un frase volen anar a un lloc que ja he visualitzat com a un punt d’arrivada. Aquesta és la trampa més vella del llibret d’escriptor que va escriure un nouvingut amb la seva pròpia biologia i/o química, dìgali com vulguis, aqui no serè jo el que et posi barreres. Jo he vingut aquí a derruir murs. Vens?
I penso: tù ets escriptor.
I no m’ho crec.
No és veritat.
Escriure déu ser una altre cosa.
Un Déu minizculitzat: dëu.
Amb això hem guanyo un premi literari que jo mateix faig veure entre nou amics amb els que contrueixo un acudit: un llivrë.
Els llivrës no existeixen, va cridar l’Enric.
Ho deia de debò.
No era cap broma; per ell era així d’important.
I s’havia de dir.
Amb el tó adient.
Tal com va sortir.
Algú ho havia de dir.
De fet s’havia comentat quelcom a la banda: «En Golman avui no té el dia», va dir en Miguel, el futbolartista primigeni d’aquest equip. Amb el que comença aquest equip. Aquesta historia comuna que ens dona el formar part d’un equip de futbol. El Xarraqueso.
Un bon equip de futbol «llanero» correspón, per sobre de tot, d’un nom sublim.
El marixulisme d’un equip de futbol, allà on vegis, és lo que fa que qualsevol lliga de «mejengas» que hi juguen encara equips de vells, i equips de joves que volen frotre-li als equips aquests de vells tant bons.
Els millors partits de la meva vida no han estat gravats per cap camara de video, webcam, refcam, inteligència artificial, o que pugui o no transmetre a nivell molecular o fenotipic això que hem deixi nü devant d’un tio qualsevol que no em coneix de res. Fins ara. Que em llegeix per primer cop.
Jo vaig venir a aquest pais a fer, clarament, un Belano.
I és justament això el que he fet.
Jo vinc a aquest pais a escriure lliteratura global des d’un sentit de pertinença que superi per un grau de compresió fins ara no previst amb el nul sentit de l’humor bo bó bö, que ens pensavem que tenim, pero que ni tant sols haguesim pogut percebre la subtil diferència d’una idea creada per esser retransmesa per un veu que no existeix que només tu la pots sentir, dins teu, com un nou 10 minizculitzat.
Un 9.
Això söc jö.
Abans no hi era jo així.
Vull que això quedi clar des del principi.
Des d’ara.
A rand d’això.
I per tot això.
I allò.
Allö.
A-lö?
Contesto.
A-lö!
No és lo mateix.
Vostes meu de disculpar.
Jo vull provar un joc different.
Jo vull provar un lloc different.
Una proposta de cullita pròpia.
Meva, en aquest cas.
Un texte 9.
Un text com aquest.
Una escriptura lliure.
Un llivrë.
9
ALLS
L’Enric es veu que estava molt enfadat.
No entenia que collons estava pensat per caminar, recuperant alè del novè sprint amb sentit de creació futbolartística. Nou pases de recuperació per tornar a intentar-ho el proper cop.
Un partit té un nombre de d’oportunitats. La pilota: üna.
Per això el futbolart ho és tot.
Molt més que lo que la resta de la gent interpreta respecte al futbol. En el meu cas hi ha el rollu aquest de l’art: fut-bol-art.
I don’t undestant.
Foot-ball.
I don’t get the fut-bol-art ordeal.
Enric said that, too. After reading this story. The chapter of my only book: reversing time.
I’m not in your world anymore.
And you are willing to sell your soul to one of them 9 nëmesis.
- Just take 9, al azar, de la heladera de «Al Cielo con ella», y os doy la épica epopeya del Troya al réves: el tiempo de los perdedores. La moneda inversa de la historia. Justo por poder imaginar los escenarios que nunca fueron de un pasado que no es el nuestro. ¿Y qué es el tiempo relativo al que usted se refiere? ¿Cuál es es sentido de la existencia, según su agente? Se dan cuenta de que la cosa está en cómo contruimos un mecanismo de entrenamiento inteligente que pudiera dar pie a un gesto de resolución colectiva que pase por darnos la oportunidad de justo irnos a la vega, a las pinches antípodas de estos pinches 9 subnormales que me permiten definir mi alteridad la dimensión ortogonal más lejana a esta pandilla de hijos de la gran…
- No lo digas más.
- Nunca.
- Por qué sí.
- Ya no es palabra.
- Ni significante.
- Ni tú ignorante.
- Tü bë
- To bë
ALLS
No se explica tooooooooodo.
Pero esas nueve únicas escuetas dimensiones pueden crear un multiverso en la distancia que la métrica de una de estas nueve dimensiones primegenias, ünicas e irrepetibles, que sumadas dan un resultado colectivo de expresión de un ser respecto al sistema complejo al que aterriza con la voluntad de transformarse asumiéndose como un agente de cambio necesario, ineludible y voluntario, al que usted tiene posibilidad de acceder, si estimamos un proceso de co-creación de conceptos, discusiones, relatos, narrativas colectivas, que entre los presentes podamos entender a partir de una lectura convincente de lo que cada uno puede aportar a añadir valor al objectivo colectivo del bienestar sostenible de nuestro sistema complejo social humano, al que pertenecesmos todos, todas, todes.
No quiero estar, dijo Enric.
Prefiero no entrar.
Jo no ho veig així.
No estic disposat a entrar en una discusió que em porti a la violencia amb ningú. No em cal. No és bó per ningú. Sobre tot per ELLS.
ELLS masculinitzats.
ELSS majusculitzats.
Ara ves i minituritzals.
Això és que cal fer.
Això és un pla cojonut.
Jo n’he tingut uns quants.
Hi puc fer un recull.
Un llivrë.
Un llivrë d’aquells.
L’Enric s’emprenya encara més. El cap li fa mal de lo que aquest paio li ha fet aquesta nit al camp. Amb ell. Quins collons. Lideratge d’un futbol ni tant sols d’abans: antic, del passat, d’un lloc diferent. D’un joc diferent. Hi ha aquell. I a les antipodes: quelcom nou: 9.
Un joc 9.
Jo söc 9.
Aquest és la meva valua futbolartística.
Em vull presentar a mon com una oportunitat per a canviar-ho tot al mon. Començant pel futbolart.
Al principi va passar això:
El futbolart li va fotre un cop d’efecte alternatiu: un gir 9.
Llavors, el Marc Gir9.
Giró
Girö: aquest. El gir aquest nou s’escriu això. De «gïrar com ça». El ça és la questió. El quid. El noumen d’aquest escrit. Aquest relat. Aquest vocabulari nou, d’una gramàtica nova, d’un escriptor ticatalà, com cal.
Puc fer aquesta exclusió.
Dir: no.
Anar-hi a contracor.
A contra-corrent de la gent.
Söl.
I n’hi vas.
Jo hi he anat.
Tot söl.
De fa anys.
Pero encara no m’he venut. Ni m’he tirat a no intentar fer la revolució. Ben aviat tot just lo contrari: dissenyar-la. Just abans del que hi creies que ho podries fer, anant tot sól, quan el que volia era justament arrivar tots junt. Al cap d’una lectura compartida. D’una nova literatura.
Aquest tipus de llenguatge literari que en Golman va presentar a una petita colla de 9 agents literaris amb els que hi havia desenvolupat una relació d’amistat de tot just 25 anys. Jo vaig arrivar aqui just l’any ü d’aquest mileni. Es pot dir que el naixement d’un fill 9 de dëu minisculitzat està en linia amb l’arrivada a la ciutat d’un papa que ho canvia tot amb un discurs que es fa viral pel flash mob que fa coincidir l’arrivada d’un Deixeble Nü. Només per imatginar nou espiritualitats totalment noves d’un origin humà, i no pas de la inteligència artificial que hem «educat»/entrenat amb aquesta merda de dades: l’internet dels homes blancs.
El blanc dolgut. El blanc ferit. El blanc indignat. El blanc maltractat. El blanc torturat. El blanc violentat. El blanc violat. El blanc minizculitzat.
Teràpia de xoc: a la inversa.
El manuscrit que vaig lliurar a l’editorial amb la que volia publicar li va pasar el texte al seu traductor de referència: Ferran Ràfols Gesa. El geni de la traducció de Gràcia, Gràcia nova, el tot el territori allà ón es parli el ticatalà. New barcino. La nostra ciutat. Renenment rebatizada amb l’arrivada concurrent d’aquest nou deixebles minisculitzats de nou dimensions més enllà.
El repte és aquest. D’una banda de magnitut. D’altra d’entendre-ho.
El lloc nou.
El joc nou.
Això escrit són dos frases que al teatre només cal üna.
Aquesta üna söc jö.
La gramàtica també és pròpia.
Res a veure (salvo algunas cosas) amb lo d’abans.
Lo clasic.
El llenguatge tradicional de la nostra llengua ticatalana.
L’objecte d’un retir profund d’unes antipodes que m’omplen l’entesa i el seny gràcies a la dimensió complementaria que tot just ens dona tenir sistemes complementaris d’uns i altres que hi pensen tot just lo contrari.
Lo primer és trobar-nos lloc en un mon alternatiu 9.
Això és el car fer des d’una perspectiva humanista de texte sagrat que un dëu nou d’aquests, va consolidar en directe com a resultat de la manipulació humana de la seva representació humanà d’un credo tant valid com el senyor del mercedes blanc, el Deixeble Nü, Golman, Armando Gallo, Rügë, Hënar Álvarez, Gaudí mismo que se postula como un alma de beato que pinta a Santo con más espírtu santo que previas posesiones de los tres juntos, al mismo tiempo, actuando sobre la noción colectiva que el respresentate de diös minisculizado que ha optado por coexistir en el cruce de nueve narrativas de hijos elegidos de diöses coordinados o indiferentes a lo que la comedia humana arroje a la existencia en la forma de un modelo alternativo que nos aleje d’una serie de actitudes y comportamientos alimentados en nuestra psique en forma de pensamiento machirulo sexista misógino violento rastrero retrasado incrustado conservador asociado a lo que perspectiva construida artificialmente en la opinión pública que se dibuja desde una influencia colectiva que vivimos a través de las redes sociales, de la interacción con la IA, regalando nuestros sueños y nuestros datos a agentes del mal que hacen con esos datos lo que les conviene para alimentar los algoritmos que nos permiten acceder a capacidades aumentadas de imaginación de las máquinas que arroja un escenario de exploración de escenarios deseables e indeseables. ¿A qué abocamos el entrenamiento de los datos que nos permitiràn a dar solución a la resolución de los problemas más complejos de nuestra sociedad?
Yo me dedico a esto.
A la divulgación narrativa.
A explicar historias nuevas.
Quan l’Enric em va cridar això vaig flipar en colors. He respirat. Els companys són els meus aliats. No n’estic per anar tocant els ous a ningú. Jo no sóc dels que hi donen indicacions tècniques, tàctiques, ni de qualsevol tipus a ningú. Jo n’estic competint per anar a recuperar la pilota. A ocupar l’espai per tornar a esser rellevant per entrar en estat d’anar a atacar. El joc del futbolartista no és pas només anar a fer gols, sino més aviat entendre-ho tot com un söl esser col·lectiu: l’equip en òptim estat de competència. Anar a competir davant els rivals. I surts al camp i t’hi poses. Ho dones tot.
El futbolart és doncs intenció.
L’actitut devant l’esforc adient.
El exposoma d’un futbolartista.
El futbolart ës l’exposoma.
L’exposoma del futbolart és en Golman.
Golman és a l’exposoma, lo que el Deixeble Nü és a la religió alliveradora dels negres NEW amérïcans.
El surrealisme és necesari en aquests moments precisos. Es tracta d’un doblegar la pàgina per senyalar el sentit. Per tornar a revisar el pensament. Per revisar i rescriure l’història de tot això que no va ser. I li donem un estat de pretenció de mon alternatiu. I llavors reforçem els tòpics dels estereotips que ens amaguen amb l’invisible vel dels nostres biaxos, que m’impedeixen veure-els’hi clarament. Fins ara. ära, minizculitzat, mestizö, d’una alteritat que fins i tot ens ha posat els pels de punta, com un gest dolç adient pel cony, ple de goig i amor, com un sentiment obert a experimentar el cos amb l’estat nü, subtil, gloriòs, que es viu amb els cosos d’uns i altres. Obrir-te aixì. Sentir-te segur. Explorar amb respecte, amb la calidesa de com s’apren a menjar, a seure a taula, a llegir, per tal de trobar sentit a la conversa que s’està mantenint, per dir el que penso, com a reacció a una escolta ben bona, ben activa, sense segadors, sense ulleres, sense cap tecnologia aliena, només amb l’intelecte pur, en exercisi etern, com això que cal explicar amb un història llarga, ben escrita, i que vagi a un lloc nou i llunya. El més llunya que hi ha. Tot just a les antìpodes d’on sóm. Perque tenim la capacitat de fer aquest trasllat. Perque ja hem fet la metàfora d’un canvi trascendental.
En cal una medida de mesura.
Una manera de veure si he arrivat.
Un keipiai.
Sóc un esser narratiu.
Söc un escriptor.
Ara ho veig.
Abans no m’ho creia.
Fins que vaig sentir a Deixeble Nü.
Queden nou dies per a la seva arrivada.
Avui és el dia -9.
Heu d’estar atents a lo que potser un comptador d’una plataforma elementar del que es pot fer en 99 dies.
Una variable de resultat.
Un social impact bond de l’hòstia.
Un mon alternatiu a nou dimensions cap l’altra direcció.
La destinació col·lectiva.
Un viatge a Itaca.
Un altra cop.
Anar i tornar.
Com el futbolart.
ALLS
Tot el mon sap que l’any de mundial un 9 està en el seu millor moment. Tots els futbolartistes ens preparem per estar a punt pel mundial. Jo no sóc l’excepció. Estic a punt per arrivar d’ùltim moment a la concentració. I esdevenir campió del mon.
De cop i volta la Teoria d’en Golman es fa viral.
En nou dies 999999999 interaccions entre converses entre gent normal i un grapat de IAs.
Ja no ès pot pensar el mon sense l’IA.
Ens ho diuen a les noticies.
I als perfils de tot Déu a linked-in.
Haurè de fer un tractat al respecte.
Igual només cal que faci la història dual que ens obre aquests dos camins:
- ü i el 9.
- El quadern verd i el quadern de colorins.
- El primer cop que vaig sortir a la tele va ser a les Rambles d’una diada de Sant Jordi, comprant a Carolina unes roses de colorins que m’havia demanat la meva filla, Laia.
- Ara torno a sortir a la tele. Només que ara em criden per parlar del meu llivrë. I tot plegat han estat nou programes nous. Jo mateix els he escrit, guionitzat i representat.
- L’actuari com a dissenyador d’un model quantitatiu holistic que permeti l’entrenament i l’arquitectura d’indicadors d’assoliment dels resultats esperats d’una transformació desitjada per al conjunt de la societat.
- ¿Cuáles son los 9 problemas que nos toca solucionar colectiva y colaborativamente a partir d’un espacio de co-creación desde una perspectiva
- Let’s think of it as a game we’d love to play. And make it a right to play. And play.
- Les antipodes al meu veritable estat elemental.
- La suma dels estats alternatius al que tots tenim el dret d’anar a pendre pel sac. Quelcom lluny del punt 8. El 8 i 9 com a frontera. La fricció entre contraris. L’objecte de un estat de la natura 9 que permeti el disseny d’un espai irradiant d’un moviment universal etern. Aquest és l’estat de benestar que prenem d’una dicotomia de lo que quelcom és ü, i la noció transformadora d’un colectiu nou en el tots ens hi avoquem a un naltrös.
ALLS
Tots els que estaven a la banda van sortir del camp tot just quan em van dir que em quedès jo a dins. Vaig anar cap ells i els hi vaig preguntar si algú volia entrar. Que semblava que l’Enric volia que sortís algú mes, vaig dir. No facis cas, va tira, em va dir en David. Vaig tornar a fer una mica de drama, com dient, per si és jo per mi, pero sense dir res realment, i només pensant en tornar a posar-me allà on no hi ningú, per que el que tingui la pilota me-la pugui pasar. I apartir d’aqui: futbolart.
ALLS
En realitat vaig acabar de jugar tot lo bé o malament que un dia com aquests pots assumir quan et guanyant així. Ho haguesim pogut fer millor. Pero no vam estar fins. I el porter seu era bonissim. I jo, d’altra banda, no em veia llavors tant malament. Havent tingut alguna pasada massa llarga o massa curta, i unes cuatre o cinc en ordre per la construcció d’ocasions de gol. Aquest és el KPI. No pas correr per correr. Pero no no hi vaig a les 22:00 a donar explicacions tècniques a ningú. Si més no només faig el que sempre he fet al camp: donar indicacions sense cridar, amb l’ull, amb el moviment de desmar-car-me, amb la lectura de partit, baixant o anant a recolar lo que ens pot fer sortir jugant, havent guanyat una aventatge. I segons que tan lluny del gol hi som, els que sóm i com en reb el rival, hem de dibuixar escenaris en la ment, del pas del temps, tot seguit, i tenir prou confiança, control, serenó, i després fer-ho bé, lo que el cap ha pensat, i actuat tot seguit, i corretgir, i anar a lliutar, i pasar aquest paio, i buscar en el radar qui està millor posicionat per continuar el moviment, per compartir el sentit col·lectiu del joc, i fer-ne futbolart en cada gest.
Soc un romàntic. Pero també un lliutador. I porto el gol a les esquenes. Soc en 99.
I aquesta és la meva narrativa futbolartistica de 99 pases.
ALLS
Un video de 99 pases en juego.
«El futbolarte es así»
Entrevista a 9 días del mundial.
Contextos futbolartisticos: futbolü, futbol5, futbol7, futbol9, futbol11, futbol14.
Nueve dimensiones emergentes.
Iteraciones en el tiempo.
La narrativa de la transformación.
Un húngaro me lo dijo un día: «Maradona».
No me había visto jugar.
Pero como Messi con Yamin, yo también tuve mi momento con Diego.
Y eso cierra un círculo.
México, NEW américa, Canadá y Barcelona: las antípodas multiversadas de 9 evangelistas NEW.
El movimiento social.
La narrativa de un supuesto Arturo Belano.
Un tal Golman.
Servidor.
ALLS
Un bloc de cuina amb 9 chefs, dones, ticatalanes. Alls………
Alls………
The last/first ticatalan word.
A NEW language begins.
Before action there was a new language model: NEW.
Let NEW be a 99 meaning variable.
Let’s assume we can tag 99 ways the desired 99 words of any given NEW language model.
Collaborative co-creation of the tico commons.
ALLS
Landing words. Triggers of AI agents to come.
My NEW value venture.
My 9 first readers.
My 9 first backers.
Marc Girò bailando la música que escucha sólo el en los cascos, hasta que da con la palabra correcta: Trampantojo.