Golman, servidor: único e irrepetible

La biografía de un futbolartista dualizado entre multiversos ejemplares

Durante unos cursos del master en administración y dirección de servicios sanitarios que cursé entre Madrid y Barcelona en el año 2003, tuve un ilustre profesor que daba unas clases de habilidades directivas, cuyo nombre no recuerdo, y que en su día me inculcó un mantra: cada persona es una biografía única e irrepetible, como una es como una concha en el mar, una ostra, que se abre y se cierra, y que dentro se guarda un tesoro especial, hermoso e invaluable: uno.

¿Por qué hacía esa reflexión? Porque a lo largo de nuestra vida nos vamos a relacionar con otras personas, y en un momento dado tendremos que jugar en el mismo equipo, a veces con roles distintos, complementarios, que requieren de nuestra parte atender al resto de las biografías únicas e irrepetibles que tenemos delante.

La metáfora de la ostra, decía aquél gran profesor, representa que nuestro instinto de defensa nos mantiene protegidos dentro de una concha que solemos manter cerrada, y que no abrimos a no ser que sepamos que podemos hacerlo sin correr riesgos mortales. Toma tiempo. Y ante la más mínima incertidumbre, cerramos la concha. Las personas somos así, y todos vamos por la vida con la sensación de que no podemo exhibirnos del todo. Debemos procurar hacerlo con mesura. Y sólo cuando valga la pena.

Lo que este profesor enfatizaba ya no era sólo el elemento de nuestro caracter especial, único e irrepetible, que era un canto a la afirmación. Sino a pensar que las personas, todas, tenemos esta característica. Y que una habilidad directiva imprescindible es entender de qué manera entablamos relaciones sinceras con cada una de las personas con las que tratamos, de tal manera que consigamos abrir nuestras conchas y presenciar el vínculo que se genera ante dos conchas abiertas, hermosas, únicas e irrepetibles, afirmativas y libres, ante la ausencia de violencia, sin depredadores de los que preocuparse.

Las relaciones humanas son así. Tal y como las describió aquél profesor.

En mi caso, mi indentidad única e irrepetible está periodo de mitosis. Y de entrada comienza con esta dualidad: G(olman).

Golman a punto de chutar un balón mientras emite un multiverso dalineano de su mano derecha y un multiverso tico commons de la izquierda mientras canta el gol.

ALLS

¿Cómo e(ma)ternar el retorno?

Mañana culmino una vuelta más al sol… es hora de comenzar

La vida es sueño y vigilia. Entre estos dos está el equilibrio. Y de alguna manera también el tránsito.

El cuerpo tiene memoria de aquellos eventos traumáticos que vivimos. Y de alguna manera, esta vuelta al sol nos lleva a ese momento maternal que me trajo aquí. Y a todo lo que ello significa. Más allá del óvulo que se hizo grande. Más allá del insignificante espermatozoide que ganó la carrera. Quizás a la vida hay que aprender a darle la vuelta.

La narrativa que me explica está más cercana a lo que tengo a mi alrededor, pero tanto así como lo que ese día, aquellos momentos, aquellos años, entre 1975 y 1976, que acontencieron en la vida de mi familia. La frontera entre existir y comenzar a existir. Una dimensión distinta, ajena a la existencia de los ya presentes, excepto por el sensible medium de una madre. La mía.

Hace tiempo que tengo la percepción de que mis cumpleaños me incomodan. No tanto por cumplirlos, por cerrar ciclos, sino por la centralización en un día de una atención que se abre a la felicitación colectiva de aquellos que me recuerdan, aquellos se presentan de una u otra manera para verbalizar algo tan sencillo como: feliz seas en «tú» día.

La verdad es que me gusta, como a todos, cumplir años. Será por la fiesta. Por la sensación con la crecemos desde pequeños que cuando llega ese día cosas especiales suceden. Y esa atención, ese cariño, nos abraza y hace sentir bien. Y luego se difumina. Y seguimos viviendo.

Pero quizás en el contexto de un mundo interconectado llegará un momento que nuestra pertenencia a una comunidad irá más allá de ese momento en el conectamos. La omnipresencia en las redes me puede llevar a ese punto de inmovilismo. Como los suricatas esperando al león petrificados ante la inminencia de la cacería. Cuando uno es el plato fuerte el festín pierde su brillo.

No es el caso de los cumpleaños. La vibra ahí se produce en una sintonía que admite estar ahí, en esa primera fila de la atención. No hay leones dispuestos a aguarte esa fiesta. Eres simplemente uno más que cumple años. Lo vemos cada día en facebook. Siempre, hoy, es cumpleaños de alguien. Es esta obligación de festejar el día de alguien con una frase que no suene a disco rayado, o a la copia burda de la última felicitación que leíste que te pareció auténtica. Todos somos un copycats.

La identidad pues se ha transformado. Lo que pensábamos que éramos ahora es algo más. Y me angustia tener que serlo… todos los días. Pero cada día cuenta. Y cada día es un regalo. Estar vivo hoy es lo más sutil y magnífico que pueda celebrar a título personal. Tener las personas a las que quiero aquí «cerquita» es también un regalo inmenso. Y los siento cerca. Y a veces me siento ausente. Y a veces me siento solo. Como todos. Como todas.

Si tuviera que elegir un día a partir del cuál renacer, esta vez de una vez por todas, ese día sería mañana. Mañana ya está aquí. No es un truco para tirar el balón hacia delante y ver qué pasa. Es la inevitable confirmación de que estamos frente al marco ante el gol de nuestra vida, y estoy preparado para meterlo.

El futbolarte es así. Ya no tengo apuro de decirlo. Mi camino es el inverso al de Joaquín. Yo voy a regresar al futbol añadiéndole arte, en un momento en el que edadismo prematuro de esta práctica profesional y de este entretenimiento de masas no lo consideraría posible.

A no ser que tú me catapultes.

Hoy es el día previo a la emergencia. Mañana (re)nazco, por fin, Golman.

ALLS

What is AMR?

And why should I (you) care

You know I’ve said it publicly: «I’m an evangelist».

Here’s the first thing you should know: AMR stands for Anti microbial resistance.

People (I mean regular people) don’t know much about it. And maybe, it’s far too technical to understand. But hey, it’s not just a term, it’s not just a trend, it’s actually a pretty important issue. Here’s what the World Health Organization says about it:

In fact, the WHO then tells us in five bullet points why should we care:

That’s just the introduction of WHO to let us know that we are facing some serious issue that I will try to recapitulate on why should I (you) care:

  1. Global health and development threat.
  2. Requires urgent multisectoral action.
  3. Need to attain Sustainable Development Goals.
  4. Top 10 global public health facing humanity.
  5. Misuse and overuse of antimicrobials.
  6. Drug-resistant pathogens.
  7. Lack of clean water and sanitation.
  8. Inadequate infection prevention and control.
  9. Spread of microbes, some of them resistant to antimicrobial treatment.
  10. Cost of AMR on economy.
  11. Death, dissability, prolongued illness.
  12. Longer hospital stays, more expensive medicines and financial challenges.
  13. Without effective antimicrobials modern medicine is at risk.
  14. Succes of treating infections, as in major surgery or cancer chemotherapy, challenged.

And why do I care? Because as you recall I am an evangelist. Not just any kind of evangelist. I am an innovation evangelist. Not just an innovation evangelist. I’m procurement of innovation evangelist. And I want to present you RaDAR PPI, a procurement of innovation that is pushing the boundaries to resolve an unmet need that affects us globally, as we are one world.

Rapid Detection and control system for Antimicrobial Resistance: RaDAR

Visit the web and follow the project as this demand-driven innovation procurement is destined to create a new market for our future sustainable health and social system.

How to structure you life

What you need to do to start feeling good

Life is this. Today. Right now. The way you are. They way you are feeling. The hopes you hold within your heart to do today. The people you meet. The things you talk about. The time you shared. The food you eat. The exercise you fit in. The passion you posses. The values that hold you up. The life that’s been dealt to you. The game you play. The presence of your consciousness. The wounds that heal and still keep the memory of that strain. The actions you start. The cicles you go through. The wishes you pursue. The quest you unveil. The cause worth standing for. The trust you hold. The faith you breath. The impulse you take. The height you reach. The strike you blow. The blow you take. The stand you hold. The call to action. The shout worth risking. The silence you veil. The compassion you build. The attention you pay. The active listening. The virtous compliment. The real deal. The surreality trust. The possitive thinking. The will to fly. The careful landing. The resistance to the odds. The belief in the vision. The hope you build. The example unveiled. The humble retreat. The obsession with peace. The absence of violence. The book read. The art produced. The legacy stacked. The caution addressed. The fear surpassed. The barrier behind. The written thought. The spoken word. The kind gesture. The gentle renounciation. The passing bird. The inner voice. The intense desire. The joint communion. The final wisper. Don’t stop………ALLS.

History loop: NEW king

King Golman

Looping day

I physically died today. I had it comming. I ate too much. And when that happens…

Besides I had my last supper yesterday. Or the day before yesterday. So it was time to go. It’s all a circular NEW tale. It’s been written back and forth. From HIS words and mine there is a co-creation. The NEW kingdom is not built in a blink of a eye.

Bigger kingdom’s have popped up since then. And fallen. And that’s surreal.

No big deal. Don’t be affraid.

It’s all included.

From now on you may believe what you want in between. It’s all in the wholy loop.

It’s a side step, if you may.

I’ve been instructed by my own brother, Jesus, to close the loop here.

As it is time.

Disregard the line.

There’s no need to wait in line to mourn me. I’m already gone.

And greatful with life.

A long a fruitfull one.

I’ve had my chances.

I’ve given my best.

I’ve competed with some sports-wo-men-ships.

I’ve won some – lost some.

It’s a matter of team effort.

Collaborative work.

But this is a hope ride.

An understanding of our kind.

It’s now meant to change much from what we’ve lived in these 2022 years.

Time was meant to bent here.

Now we are looping back.

So let go of your prejudices.

Love is here to stay.

I’ve wittness that.

Two days ago: from a Father to a Son.

I’ve been a good father.

The best I’ve could.

Maybe I haven’t been the best husband.

I know.

But I’ve tried my best at being a good father, son.

I felt I needed to say this.

I know that.

I’ve always known.

It’s in the book.

This is my NEW book.

ALLS

Golman’s da house!

Lift up your hands and say GOO-O………

And you say goo-o. I say, you say. Nine times. And then we to chorus that reminds of each one of the nine gols of the futbolart that represented the tico commons for the first time at the live scene of a summer night/day, depending on the meridiano that you are aligned in, pinned like a bug from a tropical 80’s catholic brotherhood school that was focused on the biology of the species that inhabited our common space. Out here in the tropical capital of somewhere else. We are part of your gettaway life opportunity. That’s what you get when you visit Costa Rica, and you know it.

Stick a Julio meme in August.

Clasic.

Or rather, the shit I do, and no one else finds funny. That’s what makes you whou YOU are. You know: YOU are in commands.

And that’s fine.

It’s epic.

To be here.

Alive.

With the little chance it has to happen, yet we are here. And we have developed a way to move on, away from this piece of shit status quo that you’ve love to loath. Waswrongwitxa. That’s my restaurant in NEWDF, NEWLA, NEWMAD, NEWPUN, NEWLIM, NEWPAV, NEWMAN, NEWBOG y NEWLIM.

A nine place in time-space conjunction. A new one emmergent from this flow.

And the neural network gets filled up by the input you/plural build up in co-creacion by a certain number of, lets say, ninety nine feedbacklooppers go at it with some harmonious emergent supernatural power that we are capable to permeate value into a brand new concept that can lift the spirit of our self-organized mechanism to deliver a collective need we’ve learned to manage somehow by working together towards and understood and clear common goal. It’s what you’ve been feed as discipline as it happen to be prosperous at the advancement of strategy as the standard way in which we deliver business practices with the precision of the tools design to win macho violent driven war heavily weaponly loaded-unloading so that more would need to come, as be used. And wasted. With some harm being done on an enemy. They made us think that we need an enemy to enlighten some macho shit in our culture that we feed our male sons to do what men have felt needed to be done so that life could be what it is, as we speak.

And we speak a common language. Or we intend to co-create it. In the use under this brand new standard we all somehow transparently get behind a NEW option of «weallwintogether», kind of camapign. Imagine a campaign bigger than Barack Obama’s «Hope». From young ticatalán poet from the holy mounts of our newly transformed capital: NEW barcino.

Welcome to NEW barcino. Everything is pura vida in Ticataluña. El tico commons construye ese consenso de última generación en la incepción misma de una comunidad que emerge rápidamente en la innovación radical que hemos ido pulseando mirando cuál de los genios de Televisa, la televisión por cable americana, nuestra pírrica cultura cinematográfica del cine que pasa por la muestra de la UNAM, y por las frescas ideas del MUAC, en una conversación que mantenemos a través de nuestros diálogos continentales entre nuestras comisarias del CCCB con las curators del MUAC. El diálogo, las instituciones y los hippies. Cómo articular la búsqueda interior de ese júbilo de libertad al que nos pretender hacer creer entre la historia de unos reyes, de unas creencias basadas en las más puras y pías covivencias directas entre Jesucristro nuestro señor, que es Dios por estar, sentado, a la derecha del Padre, el del trono más grande, y que a su izquierda debería tener al diablo, que come del mismo plato, le entra a los mismos tacos del asado que un argentino responsable de la carne nos ha producido con la astucia una cultura fraternal algo italiana que nos congrega a todas y a todos aquí con la gracia de ser boludo y gilipollas a la vez, milico y facha, en términos argentinos y españoles, entrecruzados, debatidos, en ausencia de armas que te lleven a pensar, como en aquél entonces, que vuestra revuelta y la nuestra nacen de dos concepciones distintas de lo que consideramos ético. Nos vemos, a día de hoy, a la cara los herederos de las glorias de las desgracias sociales estructurales de los sistemas de governanza del diseño, de facto, de nuestras democracias y sus instituciones. Y con eso la democracia mostraría su manera libre de ser como queremos ser. Un ideal de los mercados es que lleguemos a un punto de equilibrio. Abramos el juego. Juguemos a lo mismo. En vez de enseñar lo adictivo de llegar antes al poder monopolístico de quien copa un mercado, expliquemos la economía que generamos por la intersección de individualidades que forman parte del mismo sistema complejo social totalmente interconectado. El mensaje está en la capacidad de estar digido a mí, en primer lugar. En segundo, que lo esté pillando. Y en tercero, que me importe una mierda. Si llegados a este punto la cosa no ha sido descartada, poner atención porque nos estamos acercando a la cuarta dimensión. Estamos en un proceso de crecimiento del aprendizaje. A la cuarta vuelta ya creemos que sabemos de qué va la primaria. Y la cosa es un poco más guay. Y algo más compleja. Y exigente. Comenzamos a toparnos con el mundo. Más allá de nuestras lindas familias, nuestra bella comunidad escolar, el grupo de whatssap de los padres, la vida que progresa de nuestros hijos, a punto de llegar a una recta final de lo primero que define el paquete de aprendizajes que como sociedad y como padres y madres novatos y novatas, se hace lo que se puede, pero podemos mejorar el proceso de autoaprendizaje de los mecanismos que podrían reintroducir la inteligencia colectiva que nostros mismo podrías contribuir al reestablecer una responsabilidad y derecho el poder contar con uns sistema de analítia de datos que pontenciara la capacidad colectiva de maximizar nuestra implicación con la creación de una cultura excenta de violencia y del continuo temor al otro. El elemento capitalista que parte por sonreir a la parte que utiliza los mecanismos de creación de escenarios propicios para que el gasto en equipo militar pueda ser distribruido a un mercado de guerra perpetua en el que se va avanzando el R&D militar que estamos cofinanciando con nuestros impuestos. Todas y todos.

Por eso me gusta Europa. Y ser europeo. Y espero no sonar como uno de esos gilipollas colonialistas que pretenden defender la postura de una historia sin matices de los no-peninsulares. Ser de la peninsula es una manera de saberse romano. Lo apostólico nos viene por Santiago. Y de Jaume. Nuestro impulso conquistador. Ya por nuestros reinos bendecidos de victorias y gestas de reyes y sus cortes y ese flamante ejercito que nos defendió de los peligros que imaginamos en el más allá.

Veámonos un momento hacia dentro. Veamos con minucioso cuidado los rincones que no habíamos visto con reflectores y mínimo de interés para darse cuenta de esas cosas que ahora nos resultan tan evidentes. Tan insultantes de que pudieran haber sido así hace no tanto tiempo. Se han dado cambios sociales. Reconocimiento de luchas, la feminista sobre todo, plantando cara al mismo heteropatriarcado que marca aquello que se nos ha vendido desde los sospechosos comunes de la administración burguesa de la vida de nuestros pueblos. Las familias fundadoras de nuestras colonias. Historia de colonos.

I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX. Tras las nueve clases se establece un ranking de aportación de valor a la co-creación de necesidades no satisfechas de nuestro sistema complejo social común, en las escalas que coexisten, entre la individual, lo que rodea a nuestro cuerpo-tiempo-espacio, y la multiversal que derrama el receptáculo del placer máximo al que tenemos acceso como seres humanos, al que se llega en el orgasmo compartido en un plano más allá de la suma de nuestros sentidos, sino esto otro particularmente inmenso, este placer pleno de gloria inigualable, imbatible, en comunión con DIOS, con las diosas de todos los tiempos, con los recuerdos de cada concepción que cada uno de nuestros antepasados presenció para que estemos hoy aquí: presentes, justo en este preciso instante de comunión superior: ALLS.

NEW: un nou camí

Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.

De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.

L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.

L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.

Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.

Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.

A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.

Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.

Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.

Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.

Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.

Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.

Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.

ALLS

Fer pa al teatre

Fa un mes vam anar al teatre La Villaroel a veure l’obra de Cristina Clemente i Marc Angelet: una teràpia integral. Vaig flipar molt. Per moltes raons. El teatre té aquest efecte de provocar-te una petita ìntima transformació interior a partir de lo que els dramaturgs han possat en escena. En aquest cas, la teràpia integral me la vaig portar possada a casa. I la meva dona igual. Tots dos ho vam viure com privilegi: estar vius i fer de la nostra vida el que volem debó. Això que ens omple. Això que està present en el esforç cotidià del dia a dia, i com tot està lligat a l’esforç de trencar internament les manigues que nosaltres mateixos magnifiquem.

Fa temps que el teatre em crida. Un dia vaig aturar a en Josep Maria Pou a la bora de Plaça del Pedró i li vaig dir: «Prego em disculpi la molestia, només volia agraïrli el que fa, i ferli una pregunta: jo vull fer el que vosté fa… per a ón haig de començar?». El mestre em va escolar amb molt de respect i deteniment, mirant-me amb els seus ulls profunds i plens de sabiessa i em va dir: possa’t, noi. Amb paraules més boniques potser, pero molt al gra. En pla, si vols fes-ho. Prepara’t. Feia poc l’havia vist fent de Socrates, juicio y muerte de un ciudadano i em va donar la mateixa sensació: vull-esser-ell. Vull fer el que fa aquest senyor.

En tot cas, el teatre es un joc de miralls. Potser només m’he deixat atraure per a la sensació que ha vulgut infiltrar-se en el meu cap i pensar el que ara estic pensant. Fer-me sentir això que sento. I no sóc jo. Algú més em controla. No sóc lliure. El lliure. Ho he pensat; com a lloc, pero també com a personatge. I jo al moll. Llom; tinc gana.

No només és fer d’actor. No només és es entrar al mon de teatre. No només és interpretar la vida d’uns altres. Sino també esser aquells altres. I per això no és només que vull esser Josep Maria Pou, que també, sino que vull esser en Sócrates. El lloc de miralls apunta a la dualitat. Hi ha l’actor i també hi ha el personatge. Hi ha la intencionalitat de texte, escriure l’estrucutra d’una narrativa que serveixi per possar en escena una obra de teatre, i que això faci moure al public. Per dins, i tots plegats, amb els interprets; amb la història.

La realitat que es plega, i que es torna a plegar com un fractal o la linia que divideix al mar i la terra al Cap de Creus. Ja no només és la dualitat que persegueixo per esdevenir en Pou/Socrates, sino que també tinc la sensació de que vull esser l’arquitecte de la historia: el dramaturg. El control de lo que fan els personatges. Les intencionalitats d’una paraula. L’efecte d’una orientació cap una banda o una altre. L’estructura. La claretat. L’eina per a un equip. El missatge cap un auditori. La liturgia teatral. Escriure i dirigir als autors. Ho vull tot. Escrit i dirigit pel Golman.

És evident que sóc un impostor. Ja no hi sóc arreu. Ni aqui ni allá, com la peli d’en Luis Fernando Frias. No sóc d’aquest mon. I per tant, compte. Potser el meu reigne és d’un altre dimensió. I potser aquest missatge pot crear confusions. No está el horno para bollos.

Li vam dir a la Cristina Clemente que ens faria molta il·lusió anar a veure la seva obra. Va ser el darrer cap de setmana que es presentava. Un dissabte. Va tenir la delicadessa de que ens hi donguesin uns bons llocs al ben mig d’escenari, des d’on ens vam possar a les seves mans. El texte, co-creat a quatre mans amb en Marc Angelet, és un altre exemple de la dualitat al teatre, i aquest element col·laboratiu per fer una comedia que va molt més enllà de fer riure. Aquest tros d’obra compte amb un procés creatiu i de cura espiritual al mateix nivell d’una drama. Sembla que la comedia està subordinada al drama. Si vols fer teatre del bó hauràs d’anar per aquí. El pa que es fa aquesta terapia és com nosaltres. Aquest és el joc marevellòs que ens porta per una estructura en tres part que ens acompanya a fer un pa especial amb les nostres vides, seguint la recepta milenaria: el teatre ets tú, i tú ets aquells que están revelant aquella humanitat adal de l’escenari.

L’aplaudiment de cinc minuts va esser clamoròs. Jo vaig sentir la necessitat de cridar allò que vaig veure al meu avi, Oscar, cridar al teatre a Mèxic, quant debia tenir uns nou anys: «Mucho». M’ho guardo per a ocasions especials, i sense dubte Una teràpia integral s’ho mereixia. L’Abel Folk va aprofitar el seu domini de l’escena per fer una darrera reflexió: apagueu el puto mobil, collons. La persona a la que anava dirigida aquest toc d’atenció va pillar-ho a l’aire, quant la resta del teatre ens vam pixar de riure i vam tornar a aplaudir com a boixos. I per últim, l’Abel va aconseguir que un públic entregat participés d’una liturgia que no se sap ben bé si estava al guió o no, pero està camí d’arrelar-se en la cultura popular d’aquest petit pais nou: Ticataluña. Si el futbolart existeix un dia aquest mateix crid serà pronunciat al Nou Camp Nou per un estadi senser. I no serà quelcom no ve a compte, sino quelcom que haurem recorregut, nosaltres i l’obra, per llençar al foc tot això que ens aturaba per a la transformació social plena que ja tenim aquí: ALLS.

Random 99 things to write about

I’m gonna follow the advice of Dickie Bush (@dickiebush) which is a twitter star with a method for writting threads that are generous and explicative as to how to write, and that sort of thing. Of course I’m falling right into the rabbit hole. That’s the point. I’m gonna follow the rabbit this time. Nos just stand there and stare at the goddam hole. I’m ready to digg in. I’m going to be out there in the arena. And my thoughts and ideas are going to command my transformed relationship with a legion of readers: the audience.

So let’s start by changing a little bit the rules. I’m going to follow the tip partially. Just to try to make an adaptation to my narrative. The truth is this guy has a point and a method that I’m going to replicate. That’s what success looks like in the web nowadays. You follow the trend of those things that work. Very little innovation here. It’s just speaking the same language. And that’s a bit dull, but it’s what gets the massive attention. Massman. That’s the goal. Niche, but towards the building of an audience quest.

But let’s keep it (su)real.

Let’s not aim to Dickies 100 ideas. That’s way to conventional. That’s rounding up a little too much. That’s mainstream. I’m going to cut back one. That’s it. It’s a twick, I know. A tinny little difference. Almost the same. But it’s tha frontier what want to be pointing at. It’s my point. That unique difference. Unity. It will all make sense. You’ll see.

Let’s start then with the 99 list of ideas to write about. Let’s give Dickie’s suggestion a local adaptation: Golmans 99 topics:

  1. 99 lists.
  2. 9 as daunting number.
  3. Trinity is not one.
  4. Math and art as mirrors of the same pulse.
  5. Reduction to absurdity forum.
  6. Incomplete things.
  7. Reverse direction of time.
  8. Complementary excuses.
  9. Redudancy galore.
  10. 99 notebooks I wrote.
  11. 99 post from the past.
  12. 99 podcast.
  13. Editing your art.
  14. Preproduction I Production I Postproduction
  15. 3 and 9
  16. 6 and 9
  17. Uno
  18. Numbers matter
  19. Math as privilege and a journey
  20. Excel madness
  21. Programming literacy
  22. Machine learning again
  23. Complex system obsession
  24. Notes at the edges of books
  25. 99 pages with decoded visual material
  26. Messages in a bottle within my art
  27. Talking to myself
  28. The art of being someone else
  29. The performance as quest
  30. Happening matters
  31. Stand up comedy act
  32. 9 second clips
  33. 9 word poems: better that kaikus
  34. 9 dimensions
  35. Driving people mad
  36. Triggering reactions
  37. Unexplained influences
  38. Overwelming time
  39. Self awarness today
  40. The act of laughter
  41. Storytelling anecdotes
  42. Anecdoting storytelling
  43. Saying something in one direction and back: back direction of something once said
  44. New ideas
  45. NEW
  46. Political campaings and scams
  47. The cinics in the room
  48. The triumph of dickheads
  49. Dickie’s got a bushy dick
  50. Games with words
  51. Language hopping
  52. HoPInN(s)
  53. Logos and design
  54. Futbolart
  55. Caribean evangelist
  56. Journey walk
  57. Walking the talk: talking the walk
  58. Time in both directions
  59. Zero dimension
  60. Olmeca head
  61. Olmeca today
  62. Stories fo our history lessons
  63. Transformative influences
  64. School learnings
  65. Impact: surreal vs real
  66. Chasing other peoples dreams
  67. Framework architecture
  68. Space and functional design
  69. Out of the box… what box?
  70. Evangelist in the market
  71. Concepts and shit
  72. New tendencies you should know about
  73. Community outbreak
  74. We are all selling something
  75. How capitalism ruined me
  76. How capitalism made me
  77. How neoliberal higher education can still be redeemed
  78. Dealing with PhD’s
  79. Ego wars
  80. Politicians careers: the path of the psychopaths
  81. Exclusion
  82. Jumping on a bandwagon and pirating the quest
  83. Other peoples quest
  84. Tico commons
  85. NEW state
  86. NEW spain
  87. Ticataluña
  88. Xavier y Mario
  89. My friend’s book
  90. 9 manuscripts rejected
  91. Storytelling failure
  92. The end of era
  93. The fall
  94. Cycles and motion
  95. 99 days performance
  96. 7 world cup games
  97. As good as it gets
  98. I’ve already said that
  99. ALLS

That’s a whole new series to begin with. I have now a framework. Let the NEW writings begin.

Maes, les voy a presentar la candidatura del hermanillo de Dios Hijo: Golman.

En ningún otro sitio del planeta me podrían entender, maesillos. Solo una mae pura vida sabe cómo no se tolera el heteropatriarcado hediondo. ¿Vos sabes? Mae, en Costa Rica, como en cada una de las capitales de 99 provincias de este continente pleno reconstituido en paz, empezando de cero, borrándolo todo, sin temor ni resentimiento, aparcando el odio, bajándole de huevos, decapitando la violencia.

Mae, nosotros somos, además de tuanis, pura vida.

Nunca ocho palabras fueron más sublimes que estas nueve.

Mentira.

Tautología.

Reducción al absurdo.

QED


Fin del chiste. Fin de la serie. Fin del soliloquio. Soy Hamlet reloaded to the 99th dimension. Can you handle that?


Each one a different story: independent.


Let one be Ticataluña.


Whoever is writing the demonstration is controlling the sublime outcome of surrealismathematics.


PhD in Reduction to aburdity theorem.

by Golman.


You know when you are lost when you start putting your signature in every little bit of creativity we identify in you.


Show us the instrument you play.


Make engagement happenning.


I’ve becomming used to this. I’m rocking the edge of chaos already. I’ve been transmitting from way up here. Now, just now, we’ve gotten our hands on material that was produced over the period of 999 days. It’s all fiction.


I write a book in every paragraph.


Begginnnnnnnnnning, midle, end.


Wharapen to the d, thaswaraisei!


i!


The brand.


I’m calling it a model.


I’m the fucking scriptwritter. I can do whatever I want. Whenever I write.


Poetry has never looked weirder.


Aiming way too high………


The pause on the three dots… how long is it really?


In the ticatalán book of values and idiomatic Q&A about the NEW thing it’s stated in Demonstration NOU: A nine period series, end dots to a circumstance that is kept on hold in the expectation of what will end un happennig after nine long seconds. Elongating time. With an NFT value of 9.


There’s your capitalist comming out to play. I could beat the system. And provoque a distortion in the entire flow. And the music stops. What’s this? This shit is something else. Something new. A new way of understanding the 99 NEW rules. Not complicated. Just 99.

  1. Renounce to something you love.
  2. Learn to sacrifice.
  3. Learn to heal the collective energy.
  4. Fight for the cause.
  5. Assume no disrespect.
  6. Allow no gilipollas.
  7. Stay pura vida.
  8. Ride pavones for 99 seconds.
  9. Futbolart your way up to winning the world cup for our NEW commons piece: Tico Commons. 9€ NFT price on this peace. NEW peace. A conceptual artist can deliver seven straight wins. That’s how you compete to win. Vamos, vamos los ticos que estos 99 días que podemos poner en la huella futura de un nuevo orden. Mi performance llegó aquí hace tiempo. Hay material de sobras. Ahora queda todo aquí desgranado. En las siguientes 99 dimensiones en las que usted, estimado lector, puede venir a pasiar un rato. Y leer. Mucha paja. O temáticamente lo que aquí le voy a presentar. Son temas que me saqué de la manga. Ficciones o no ficciones. Esa dualidad. El posibilismo de haber estado en el infierno, primero, y ahora en el cielo. Que soy el hijo de Dios Padres Nuestra Señor, señor de todos los señoros, de todo lo machismo y lo mismo, de seguir así por los siglos de los siglos, o parar un poco y bajarnos del carro. A que te apetece mogollón. Pues qué coño. Al carajo esta mierda. Iros a tomar por culo, gilipollas. Os vais a la mierda de la reputamadre que parió a la virgen sobre la santa ostia sobre la gestó el cuerpo del niño que nunca concibió. ¿Os tragáis esa historia y pretendéis que llevemos a nuestros hijos a vuestras escuelas? Bajo qué teorema debemos desmotrar esa creencia. Cuestionemoslo todo. Dejemos caer las armas. Optemos por la abolición de la violencia. La castración química del machismo. Lo que hubiera decidido Nuestra Sagrada y Siempre Benemérita Sagrada Inquisición. Con este chiste me voy. Soy más grande que Monty y Paytong.

That’s ALLS folks!


Add an «S»: ALLS.

La meva dona no pot amb ALLS. Ho detesta. No vol anar-hi. No hi entrará. I estem en un bucle. No gaudirem d’això juntes. Pero cadascun és cóm és. I fins i tot la persona més estimada et farà patir de tot cor. Farides d’amigues fan més mal. Com anar a pendre pel sac. I fer-nos pupita. Goita, poca broma. No fotem. Collons. Ara qué. ¿Ara qué? No he entés el teu comentari. M’ho pots explicar. Pots. Stop. Doncs som-hi. Anem i tormen.


Avui el Xavi ha descartat al Dani.


La historia de Golman és analoga a la de en Dani Alves. El ticatalà en el que em vull inspirar per assolir el somni de quelcom nen com jo: guanyar el mundial de futbol. Això ho enten tothom. Això amb el mundial, nois, ho vam perdre. El mateix gol d’en Pujos, vestit així, fa mal. No sé cóm dir-ho per a que no es malinterpreti, collons, no, així no, collons, becarios, no, collons, becaris no. Super dur el intendent.


No vaya ser que vuelva a la segunda ronda y no me guste el puntaje.


Esto es lo que va pasar aquí los próximos 99 días.


Golman no quiere restricción de tiempo.


Vengo con 99 camaradas a cambiar el tiempo actual por uno mejor: pleno y hecho completamente de Gloria, ahora aquí, en cada texto que leo, en cada misa que voy, en cada salsa que bailo, en cada cuerpo que rozo desnudo ante la noción del deseo que secreta tu presencia, así, ante la mía. Soy yo el afortunado. Mira que estás……… ven.


Aquí se corrieron 9/99


Estadisticos.


En una NEW netflix.


NEWDFlix.


There’s the business model of a great NEW idea.


The power of belonging to a NEW time.


Let’s play this game instead.


Allow 8 other candidates from your territory to present themselves to the Tico Commons. And let’s unite in the Web 9.0: W E L C O M E!


ENTER NEW dragon.


Go!


GONE!


SEE YOU ALLS


by Golman.


Backpropagate.


Start over


Reconnect


ALLS