Se puede con la versión de la parte románica, apostólica y católica.
Los techos del Vaticano, sus esculturas, sus pinturas secundarias, sus jardines, sus patios, su Ospedale Bambino Gesú, io, a viamo si questo ani guanyavam el mundial.
Supuesto italiano abrazando el lado macho de nuestra herencia histórica romana, para toda equis. Más allá de la capitalidad de nuestra historia común. Roma representa la ciudad a la que españoles que venía de Barcino para hacer pleitesía a la vida mediterranea de esta particular versión de nuestro porvenir universal. Vivos y muertos. La memoria de nuestros derechos adquiridos como familias, instituciones o malnacidos contendiendo el mercado dulce de la perversión de los hombres a cargo de la mascarada. Charades. Cada país con la suya. El secreto de los señores sullitos. Señoros Sullitos. La NEWSS.
Sea Golman de las características que el personaje atienda, a como le dé el cuerpo, a competir los últimos nueve partidos de su vida, para meter los últimos nueve goles que trae en la chistera. Dejemos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca,……… Peluca por aquí Peluca por acá, peluca por delante y peluca por detrás. Se escuchaba en els estadio de Qatar, en perfecto ticatalán, este cántico que se acabó por convertir en religión. Futbolarte. Género y derechos de autoría para su explotación ante un mundo libre en el entendido de entrar a empezar un nuevo pinche juego que le quite el balón de las manos de esos pinches puercos.
La redención del arte. El último libro de Golman. ¿Te lo vas a perder?
Nos habían inflado la moral. Es verdad. Estábamos hasta los huevos. Se nos había maltrado de una manera totalmente evitable. No es la historia más bonita de nuestros nemésis. Pero sobre todo es la nuestra. Así que no se vaya usted a ofender si de pronto se nos cargan las tintas contra un determinado personaje en el que a posta acumularemos todas las vibras del mal que su actuar y estar en la escena de nuestras vidas tiene la cosecuencia de convertirse en el más dulce villano de esta historia del extrarradio.
Este país nunca estuvo listo para una titularidad en Les Corts de un nouvingut pijoaparte.
Perdoneu pero algú ho havia de dir.
Un pocasolta com aquest.
Un fill de puta en tota regla.
Un cabró d’aquest que arriva adal de tot.
I fa això que fan.
Amb gent com la meva companya i amor.
Imagenineu-vos lo que un autor dolgut fer paus amb el mon quan hi aquesta historia de terror que hi ha en contra de la teva companya. Per no dir la «teva» dona. Qué voldria del pel «teva»? Seria malaltia ja? Havia arribat el meu moment?
Tot eren dubtes. I una que altre afirmació.
Jo puc llegir fins on jo sé. No sé si lo que vaig a explicar és la veritat o la voluntat. Tan se val.
El camí ha de esser curt i al peu.
La gent no està per osties.
Osties.
L’hòstia.
Jo no sóc home d’osties.
Ho he deixat enrrera.
Crec que ens va bé.
Baixar del burro.
Fem el burro.
I quelcom més.
Com a mínim jo.
Ho he intentat.
Tot.
He fet de tot.
He pogut fer el que he volgut.
Sóc un privilegiat.
Un esser ùnic i irrepetible.
Humà.
Com el que més.
Pero soc més que humà.
Sóc un esser viu.
Aviat seré només l’esprit sant.
I existiré en la multiversalitat de totes les noves dimensions.
S’ens obre uns mons nous.
Aquest és un només el primer.
Pero ens hem d’acostumar a aquesta nova dimensió.
Erre nou.
Aquesta és la part on puja la música. El final de la opera. Quant la gent sent totes les llums, tots els instruments, les 99 veus del corus, tu i jo.
Ningú s’ha aturat a fer aquest gest. No toca ara, diria algú. Pero i si calgués fer-ho, qui ho hauria de fer? Donat que no hi veig cap moviment de ningú que ho agafi i faci seu, com gairabé cap de les coses que em venen al cap, doncs no hi ha un altre sortida que asumir el pensament que ens ha creat. Ho farè jo, senyores i senyors. Visca la nostra magnífica enye!
No es pas un acudit. No us equivoqueu. Això no va de dobles o triples sentits. Potser va triples, d’aquests que fot en Curry que haurien de valdre quatre. Pero això és un altre historia. Ara estem amb un tribut que per alguns pot semblar una mica atrotinat. I potser ho és. Jo en canvi ho trobo encisador. Que voleu que us digui.
L’enye no és una lletra qualsevol. És una lletra que no existeix arreu. I naltros la tenim. Fins i tot al nom. I això fa que sigui especial, ara, també per a nosaltres. Per a definir lo que sóm d’arrel.
La enye de Ticataluña no és una enye qualsevol. És tracta de l’enye més gran del mon. Sí, així tal qual. L’enye més gloriosa, gran i única. Fins i tot lliure.
Es pot tenir un gest d’aquest tipus? Ens estem possant de genolls un cop més? Ens cal més rampell? Anem a provar just lo contrari. Anem a possar seny. I sentit. I fins i tot un gir inesperat. Ningú no vol l’apocalipsi. Tot i això, aquesta música sona per tot arreu. I ens hipnotitza. Ja hi sóm un cop més. A mig de l’onada de calor.
No blanquejem res. Ni embrutim més lo que hi ha. Estem engangats. No ens podem moure gaire. No anem enlloc. I ens cansem, sovint, de tot plegat. No ho veiem clar. La foscor s’ha arrelat al relat que dirigueix el curs del nostre porvenir. I de sobte, al somni, ja no hi sóm al fang, encara pitjor però, ens trobem a sorres movedisses i només els ulls, el nas i boca sobresut a l’aire fresc que bufa suau, seré, aquesta tarde d’estiu. El darrer gest per a la llibertat. No et moguis pas. Estigues quiet. Respira fons. Gaudeix de les vistes. Escolta la terra. Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.
Digues el meu nom. Hi trobaràs una terra nova. Un punt de partida i d’arrivada. Un lloc nou. Un joc nou. No és pas només un canvi nominal. Es tracta d’un canvi de cicle. Per a lo que ens trobarem a partid d’aquest moment. Forma part d’una renuncia a un anel profund i sincer, que si més no ens va sacsejar ara ens ha portat a aquest darrer gest glaçat i vital de superviviencia. No hem deixat de somniar. Hem canviat de terci. Sonen les trompetes. El destre reb el basalard.
Un gest elegant i ferm tanca la signatura. El nom compte ara amb una onada de fuga. Anem a un altre indret.
Fa un mes vam anar al teatre La Villaroel a veure l’obra de Cristina Clemente i Marc Angelet: una teràpia integral. Vaig flipar molt. Per moltes raons. El teatre té aquest efecte de provocar-te una petita ìntima transformació interior a partir de lo que els dramaturgs han possat en escena. En aquest cas, la teràpia integral me la vaig portar possada a casa. I la meva dona igual. Tots dos ho vam viure com privilegi: estar vius i fer de la nostra vida el que volem debó. Això que ens omple. Això que està present en el esforç cotidià del dia a dia, i com tot està lligat a l’esforç de trencar internament les manigues que nosaltres mateixos magnifiquem.
Fa temps que el teatre em crida. Un dia vaig aturar a en Josep Maria Pou a la bora de Plaça del Pedró i li vaig dir: «Prego em disculpi la molestia, només volia agraïrli el que fa, i ferli una pregunta: jo vull fer el que vosté fa… per a ón haig de començar?». El mestre em va escolar amb molt de respect i deteniment, mirant-me amb els seus ulls profunds i plens de sabiessa i em va dir: possa’t, noi. Amb paraules més boniques potser, pero molt al gra. En pla, si vols fes-ho. Prepara’t. Feia poc l’havia vist fent de Socrates, juicio y muerte de un ciudadano i em va donar la mateixa sensació: vull-esser-ell. Vull fer el que fa aquest senyor.
En tot cas, el teatre es un joc de miralls. Potser només m’he deixat atraure per a la sensació que ha vulgut infiltrar-se en el meu cap i pensar el que ara estic pensant. Fer-me sentir això que sento. I no sóc jo. Algú més em controla. No sóc lliure. El lliure. Ho he pensat; com a lloc, pero també com a personatge. I jo al moll. Llom; tinc gana.
No només és fer d’actor. No només és es entrar al mon de teatre. No només és interpretar la vida d’uns altres. Sino també esser aquells altres. I per això no és només que vull esser Josep Maria Pou, que també, sino que vull esser en Sócrates. El lloc de miralls apunta a la dualitat. Hi ha l’actor i també hi ha el personatge. Hi ha la intencionalitat de texte, escriure l’estrucutra d’una narrativa que serveixi per possar en escena una obra de teatre, i que això faci moure al public. Per dins, i tots plegats, amb els interprets; amb la història.
La realitat que es plega, i que es torna a plegar com un fractal o la linia que divideix al mar i la terra al Cap de Creus. Ja no només és la dualitat que persegueixo per esdevenir en Pou/Socrates, sino que també tinc la sensació de que vull esser l’arquitecte de la historia: el dramaturg. El control de lo que fan els personatges. Les intencionalitats d’una paraula. L’efecte d’una orientació cap una banda o una altre. L’estructura. La claretat. L’eina per a un equip. El missatge cap un auditori. La liturgia teatral. Escriure i dirigir als autors. Ho vull tot. Escrit i dirigit pel Golman.
És evident que sóc un impostor. Ja no hi sóc arreu. Ni aqui ni allá, com la peli d’en Luis Fernando Frias. No sóc d’aquest mon. I per tant, compte. Potser el meu reigne és d’un altre dimensió. I potser aquest missatge pot crear confusions. No está el horno para bollos.
Li vam dir a la Cristina Clemente que ens faria molta il·lusió anar a veure la seva obra. Va ser el darrer cap de setmana que es presentava. Un dissabte. Va tenir la delicadessa de que ens hi donguesin uns bons llocs al ben mig d’escenari, des d’on ens vam possar a les seves mans. El texte, co-creat a quatre mans amb en Marc Angelet, és un altre exemple de la dualitat al teatre, i aquest element col·laboratiu per fer una comedia que va molt més enllà de fer riure. Aquest tros d’obra compte amb un procés creatiu i de cura espiritual al mateix nivell d’una drama. Sembla que la comedia està subordinada al drama. Si vols fer teatre del bó hauràs d’anar per aquí. El pa que es fa aquesta terapia és com nosaltres. Aquest és el joc marevellòs que ens porta per una estructura en tres part que ens acompanya a fer un pa especial amb les nostres vides, seguint la recepta milenaria: el teatre ets tú, i tú ets aquells que están revelant aquella humanitat adal de l’escenari.
L’aplaudiment de cinc minuts va esser clamoròs. Jo vaig sentir la necessitat de cridar allò que vaig veure al meu avi, Oscar, cridar al teatre a Mèxic, quant debia tenir uns nou anys: «Mucho». M’ho guardo per a ocasions especials, i sense dubte Una teràpia integral s’ho mereixia. L’Abel Folk va aprofitar el seu domini de l’escena per fer una darrera reflexió: apagueu el puto mobil, collons. La persona a la que anava dirigida aquest toc d’atenció va pillar-ho a l’aire, quant la resta del teatre ens vam pixar de riure i vam tornar a aplaudir com a boixos. I per últim, l’Abel va aconseguir que un públic entregat participés d’una liturgia que no se sap ben bé si estava al guió o no, pero està camí d’arrelar-se en la cultura popular d’aquest petit pais nou: Ticataluña. Si el futbolart existeix un dia aquest mateix crid serà pronunciat al Nou Camp Nou per un estadi senser. I no serà quelcom no ve a compte, sino quelcom que haurem recorregut, nosaltres i l’obra, per llençar al foc tot això que ens aturaba per a la transformació social plena que ja tenim aquí: ALLS.
Lo primer que em va soptar és que no estiguessin convençuts. No sé ben bé com dir-ho. No sé ni tant sols si estic indignat o preocupat. I si fos cas que aquest tribunal no m’entén del tot? Quina seria la consquencia d’intentar amb totes les meves forçes demostrar el meu domini de la llengua, i al dur a terme els meus acuidits amb subtils doble sentits ells i elles entenguessin, totes, el sentit contrari al que fa gràcia? Probaria això que el que no entenc la llengua sóc jo o ells i elles?
Quin dilema. Quina porca misseria. Em toca molt els ous. Estic un xic emprenyat i tot. Cóm potser que després de 21 anys de parlar aquesta llengua encara no tingui l’aprovació d’aquest petit tribunal que ha debatut durant 4 dies si tinc o no tinc el nivell oral i escrit equivalent a un C1 o un C2? Un nouvingut de 21 anys encara és un nouvingut. Per coses com aquesta. I no s’anadonen. No ho veuen. Aquest tribunal és una mostra molt clara de que estic fora d’un sistema del qual he volgut, amb totes les meves forçes, trovar-me com a casa. I encara em sento nouvingut.
Eh, sense mal rotllo. M’agrada esser nouvingut. Sóc un nouvingut orgullòs d’alla on vé. De totes les meves cultures. I de les meves precaries llengues. Ara arrivat a aquest punt en el que et puc anar de lo que opini aquest tribunal respecte a la meva capacitat de fer servir el ticatalà per anar per casa—o mes aviat «d’anar per feina»—amb tota la normalitat amb la que qualsevol altre d’aquest nou pais pot dur a terme sense que ningú dubti o toqui els ous.
Jo ho entenc. Ho diu el paper. És una regla escrita. O no escrita. Jo m’he llegit la convocatoria del lloc de treball. Literalment diu tenir el coneixement oral i escrit del ticatalà segons els criteris de la Mare de Déu del Coll, ja sigui C1 o C2. Doncs ara bé, jo humilment crec que tinc els criteris d’un C2. I vull fer-m’ho mirar. Estic preparat per passar pel tub. M’estic possant una mica, i tot. Va, home, no siguis heteropatiarquic. Artic o antartic?
Aquest acudit n’anirà bé. Hi haurà algú que no ho agafara per la banda bona. Pasarà això que em temia que pasaria. El tribunal s’ho prendrà malament. Entendran el que volen entendre. I s’agafaran d’això per donar-me pel sac. No vull dir cul. Sonaria massa barroer. Potser el tribunal no tindria la delicadessa per copsar l’humor de les meves petites xorrades. Potser no estic mesurant les consequencies d’un gest massa ruffian. Aquest pais no està preparat per a que vingui un nouvingut i digui aquestes coses. Menys ara. Ara no toca.
No patiu. No sou els primers que em posseu a prova en aquest pais. Fa molt que hi sóc. Ja sóm grandets. I ja ens coneixem prou. Ara, no volia deixar passar aquesta opportunitat per dir la meva. Això és una petita mostra de la invisibilització que alguns nouvinguts hem patit al llarg de la nostra curtissima historia compartida. Ara, no us ho agafeu amb paper de fumar. No tingueu la pell tant fina, collons. Pit i collons. Sortiu i gaudiu.
ALLS
Golman – futbolartista ticatalà
(Carta publicada a la secció d’opinió de diari d’Es Grau Ahir, Mao)
I’m gonna follow the advice of Dickie Bush (@dickiebush) which is a twitter star with a method for writting threads that are generous and explicative as to how to write, and that sort of thing. Of course I’m falling right into the rabbit hole. That’s the point. I’m gonna follow the rabbit this time. Nos just stand there and stare at the goddam hole. I’m ready to digg in. I’m going to be out there in the arena. And my thoughts and ideas are going to command my transformed relationship with a legion of readers: the audience.
So let’s start by changing a little bit the rules. I’m going to follow the tip partially. Just to try to make an adaptation to my narrative. The truth is this guy has a point and a method that I’m going to replicate. That’s what success looks like in the web nowadays. You follow the trend of those things that work. Very little innovation here. It’s just speaking the same language. And that’s a bit dull, but it’s what gets the massive attention. Massman. That’s the goal. Niche, but towards the building of an audience quest.
But let’s keep it (su)real.
Let’s not aim to Dickies 100 ideas. That’s way to conventional. That’s rounding up a little too much. That’s mainstream. I’m going to cut back one. That’s it. It’s a twick, I know. A tinny little difference. Almost the same. But it’s tha frontier what want to be pointing at. It’s my point. That unique difference. Unity. It will all make sense. You’ll see.
Let’s start then with the 99 list of ideas to write about. Let’s give Dickie’s suggestion a local adaptation: Golmans 99 topics:
99 lists.
9 as daunting number.
Trinity is not one.
Math and art as mirrors of the same pulse.
Reduction to absurdity forum.
Incomplete things.
Reverse direction of time.
Complementary excuses.
Redudancy galore.
99 notebooks I wrote.
99 post from the past.
99 podcast.
Editing your art.
Preproduction I Production I Postproduction
3 and 9
6 and 9
Uno
Numbers matter
Math as privilege and a journey
Excel madness
Programming literacy
Machine learning again
Complex system obsession
Notes at the edges of books
99 pages with decoded visual material
Messages in a bottle within my art
Talking to myself
The art of being someone else
The performance as quest
Happening matters
Stand up comedy act
9 second clips
9 word poems: better that kaikus
9 dimensions
Driving people mad
Triggering reactions
Unexplained influences
Overwelming time
Self awarness today
The act of laughter
Storytelling anecdotes
Anecdoting storytelling
Saying something in one direction and back: back direction of something once said
New ideas
NEW
Political campaings and scams
The cinics in the room
The triumph of dickheads
Dickie’s got a bushy dick
Games with words
Language hopping
HoPInN(s)
Logos and design
Futbolart
Caribean evangelist
Journey walk
Walking the talk: talking the walk
Time in both directions
Zero dimension
Olmeca head
Olmeca today
Stories fo our history lessons
Transformative influences
School learnings
Impact: surreal vs real
Chasing other peoples dreams
Framework architecture
Space and functional design
Out of the box… what box?
Evangelist in the market
Concepts and shit
New tendencies you should know about
Community outbreak
We are all selling something
How capitalism ruined me
How capitalism made me
How neoliberal higher education can still be redeemed
Dealing with PhD’s
Ego wars
Politicians careers: the path of the psychopaths
Exclusion
Jumping on a bandwagon and pirating the quest
Other peoples quest
Tico commons
NEW state
NEW spain
Ticataluña
Xavier y Mario
My friend’s book
9 manuscripts rejected
Storytelling failure
The end of era
The fall
Cycles and motion
99 days performance
7 world cup games
As good as it gets
I’ve already said that
ALLS
That’s a whole new series to begin with. I have now a framework. Let the NEW writings begin.
Tan sólo 9,99€. Como acto político. De un capitalismo acotado. Obvio mi rol va estar ensalzado. Soy el puto amo.
Acabo de colgar un conferencia en teams con mi editora sueca. Tenemos un largo debate en cómo debe de traducirse el chiste con jiribilla mexicana que una parte de la sociedad escandinava, pero concentrada únicamente en la urbanidad de su gran capital: Estocolmo.
No es que no nos entendamos. No nos entendemos todas. Algunas partes de nosotras no entendemos lo que les quiero decir y se muestran beligerantemente en contra de la idea en sí, el noúmeno de mi arte. ¿Es o no para cabrearse?
Yo digo que sí. Qué les den por culo. Hay que decir las cosas por su nombre. Que me están censurando, cojones. Y el resto de vosotros hijos de la gran puta os quedáis ahí quietos dejando que se imponga una manera en la que el heteropatriarcaldo ateo, ruso, católico, musulmán, hebreo, sandinista, miamero, europeo de vitrina, os podéis ir todos a tomar por el puto culo, machos alfas escoria cínica de hedor eterno, por los siglos de los siglos……..ALLS.
El análisis de la presentadora de podcasts más lo más del momento en las ya no tan famosas ni divertidas redes sociales. Os habéis quedado esperando que os acabaran de terminar el entretenimiento para darle la vuelta a la semana. Como si la vida fuera trivial. Trivializable. Cómo si fuéramos de verdad tan importante. A tomar por culo. Eso lo aprendí en mi nuevo país: Tico Commons. Y se van todos a la verga. Yo me devuelvo a mi casa.
Y aparezo aquí mismo.
Ya estoy en casa.
Todo bien.
Sólo good.
Tuanis.
ALLS
ALLS > Tuanis.
Tuanis le pela la verga a ALLS
Me la pelas.
Cualquier mexicano no desheteropatriarcalizado.
¿Qué desea de verdad ese chavo?
La pregunta es vital. Que le pelen la verga, de entrada, es poco probable. Te la tienes que jugar con todo. Y pus a veces nos sale lo animal. Yo no tengo excusa. Soy un caliente beta en continua evolución. No alfa. Se entiende, ¿no?
Hay diferencias. Escencial. Muerte a la unicidad.
El revuelo que se montó entre los unicidistas fue espectacular. Al día siguiente nueve logias reunieron a su junta extraordinaria. Ahí estaban once hombre alfa ibéricos, vestidos con su traje especial para debatir la situación emergente que se presentaba contra nuestros intereses gloriosos de los herederos directos de Jesús, el punki.
Los unicidistas punkis también existen.
#jesuisunicidpunki
Let me write another story
Off topic basics
Hello people, I’m the feedbacklooper. Welcome to the session. This is a happening.
I am an artist. But gave in. I’m too radical for the commoner. But still, a Tico Commoner understands you cold vision of the tropical way of life. We come from warm harts and souls, and we like you steamy glow and your sunken male heteropatriarch vessel, thankfully rescued, and proudly standing in a museu to fit the honor of our greatest buffonery. I’m sorry to come out like that. Strong and all. But of all people I/We know you can handle it. Swedes are people with sense of humour. Norweigans are of another humour type. But wait…
Where would the good story for the scandinavian people would strike the heart of the whole transformed nation. A NEW nation. NEWSWE.
I know I got you at hello.
But don’t give me that bullshit.
This is serious stuff.
They don’t call it futbolart for nothing.
And the reader gets lost. And maybe interest. You are not from here: you are not getting it. You mind is upside down. I had at hello. I know.
I can read a tale of the entire NEWSWE nation and it would answer me with an overwelming flock of feedbackloopping love. Of course haters will be haters. Bring it on bitches!
I debate between myself and a group of 99 NEWSWE feminist anual day.
They corner me everytime they get a chance. They find me ughh.
And make a face of disgust and spit on the ground. They don’t see it loosing their cool. The rest of the people pretend not to see. But I see it. The effect happens again. And people see it. And they don’t take sides. It’s not against them. They don’t defend their stuff. They give in. I don’t give in. I debate. I have strong views. Mainly in resolving the interconectivity angle that represents our highest challenge. Should I erase what I wrote.
My art got censored in a EU project I’m on. It’s unbelieveable. I’m feeling the heat of censorship at the most subtle act of European heteropatriarchy from the caucasian way of ruling over lesser kinds.
And there’s a list. Not spoken. But it starts with a neighborg. One that’s a nemesis. But in the mirror: alike.
This story is not going to fly. It’s no monster. It’s got no eyes. No tentacles. It does not exist. It has been canceled. Don’t use here, they say. It can harm us more than help us. And it’s no longer there. We can learn to take sides in life. And you are about to have to make a decision.
Wether you are with me, órale.
Wether you are against me… Órale.
Para ser ticatalán debes entender el matís entre los nueve tipos de «O». La cabeza olmeca tan sólo es una de ellas.
Aquí tienes 99:
Perdón, la tardanza. He estado explorando los límites de todo. Del tiempo. Hacia delante; hacia atrás.
I’m an olmeca head. And this is my monster: PiSpaM. My dad is project evangelist there. His name is Golman.
L’alteritat. Dos caps olmecas.
#Jesuiscopilco
Un día casí me como el camellón del Eje 10 sur en el semáforo de Universidad.
El Gol lo tengo en la cabeza. Como lo olmeca que soy. Y que venero como rito trascendental de nuestra memoria histórica. Perdonad si divergemos en cómo agarramos el pedo. Con todo respeto, si no me respetas, vas y chingas a tu madre. (Pecado heteropatriarcal: insultar con la mención de la madre. Peor que el peor de los pecados. Pero se te quita si rezas no debo ser un puto gilipollas violador. El fin de los cerdopollas. La muerte del heteropatriarcado, o su domación a la memoria histórica de nuestra renovada humanidad. ¿Con quién te quedas? ¿Con los gilipollas? ¿O te vienes?
La cabeza olmeca de Golman vuelve a ver al cero. Son ojitos.
La dualidad de las siamesas
Art is always respected. Disrespect from tropical art is a great ofense for all Tico Commoners. And Ticataluña needs to take a stand on this matter. Are you with me?
El cap olmeca va caure a la muntana sagrada d’en Golman. Que pasejava per enllà. Era el seu petit secret. El seu petit lloc a l’univers. I de sobte un cap olmeca arriva de les antipodes. Us ho juro que va pasar així. I jo faig flipar. Imagineu-vos veure un cap olmeca del tamany d’una pilota de futbolart. I com a tal va anar creixent fins que es va convertir en un gentant cap olmeca. El darrer gegant de la NEW ciutat. NEW Barcino. La anunciació del cap Olmeca sagrat vingut del cel, que és aquí, a partir d’ara, pels segles del segles, i viatjant cap al passat fins el moment exacte aquell en el que Jesús i jo vam fer la conexió, d’ell cap aquí, i de jo cap a ell, que ara us retransmetro, i que d’aqui a un temps en el futur, potser 999 anys, les coses tornaran a esser remogudes per un altre tipus de narrativa. Potser d’un mon nou dimensión per sobre de lo que ara sóm. I havent crezcut fins al màxim de les nostres possibilitats. Com sense dubte ja passa ara. I més amb la globalització. Cony, si no estamos tan mal. Al loro.
Censoring the Spaghetti Monster.
Baby Jesus art.
Sculpting Jesus.
Atahualpa
La campanya de Golman
Dualitat: visió estratégica
Els meus punts de campanya
Feebackloopping communities.
Golman olmeca
Soc en Pau
Campaign marketing
Choose one
Emiliano Monge
Legend captain. I’d play with/for her any day. Any time.
Hospitalidad en olmeca.
Escudo sin armas
Golman selección
Don T
Tico Commons: Ticatauña
El llmado de la sele.
Qué risa.
Golman de la Montaña
Feeling
Cómeme los huevos, Maldini.
Reven
Desaprender
ALT right revolution
Yadira’s flow
Golman anger
Escritor sublime.
El feminicida
Escritoras sublimes.
La conexiónentre las antípodas
Duality neighborg
Dyonysos
Tenim el mateix escud. La meva historia familiar és histórica també. Molt més que 99 anys. La meva historia és la d’un equip del meu poble que a l’any del seu aniversari 100, un nou fitxatge d’aquest any ens fabrica la millor historia de futbolart de la Historia.
La foto de Santi
La Rovira
Aristocracia.
Familia
Back to the future
Músicos
Sólo good.
cof
cof
O – Pau
X – 1 … 99
Q – Máximos locales
P – Pirámide
L – XYZ
M – Botón
H – Armando Gallo Pacheco
F – Gaia
C – Futbolart
B – Feedbackloopper
A -Cabezas olmecas
¿Os acordáis?
Los cuatro fantásticos heteropatriarcas. Celebración anual de su contienda.
De estos tres… qué se cuenta. ¿Qué pasó? Quiubo.
Olmeca con cuerpo
La historia escolar
Po-lice
Unicidad vs dualidad
El resurgimiento del Cap Olmeca sagrat de lees haigas
I know, I know, I know, I know, I know, I know, I know, I know, I don’t know.
I talked to Chris some days ago. It was a long time since I spoke with him. Maybe 9 years. A lot can happen in nine years. We can evolve into something unknown. Something new. Or rather NEW.
I don’t know.
Read, wo.
Read, man.
And world was at peace.
It’s poetry futbolartistically.
I basically just have to keep going the 99 days to go.
I will have reached the edge.
My count before I die might be already less optimistic than what I’m projecting: daydreaming.
I am a motherfucking dreamer.
Youaraproblewitha?
Size matters.
Wo know.
Man should know.
Here’s the truth: man hurt too.
A broken man.
We all are.
ALLS
ALLS is a heading. Everytime. It’s not an H1. Ever. You need to be forbidden something. At least a position. A place you ain’t to be. A thing you love. Something that hurts. Like not going to the world cup to compete. Like the odds are placed against your chances of winning. I still can win. I’m one of those who will compete to win for different set of values I’m willing to present with me at a starting point of virtually nothing: unocent.
That was my narrative to a startup that was about a disruptive solution that includes all of us. From a higher end perspective. A real NEW look at it all. To start fucking over.
Start fucking.
Tonight.
Now.
Let’s go.
Make love.
And me/you go.
T’is my song.
Long.
GONE.
ALLS
Where do you draw the line?
That’s how important a trace is.
Message in battle.
That shit.
Gone.
No more.
Forgotten.
The world has not ended.
Yet we stopped to pursue violence, man.
Drop’em.
Nevermore.
A tico commons pura vida outlet.
You come at a discount rate to enjoy our higher end of the deal: NEW.
Who do I play for?
Which one country should I choose to compete with to win the cup this year?
You reckon makes me a winner of the futbolart world cup that’s happening tonight?
Ya se fue a la verga.
El mundo cambia a partir de hoy.
A partir de aquí.
Vámonos a otro pinche pedo.
Más tuca que nunca.
Mae, esta vara es. . . . . . . . . m a t i z a d o o o ………
Hay dos polos: polaricémonos.
Dos pinches némesis.
Güeyes de la verga y no mámes los güeyes más chingones de todos los multiversos con barra libre de pecsis.
Se trata de literatura corta y al pie, hijo.
Ahí les va cómo les voy a explicar, mijo, cómo es ser de la verga.
Te voy a explicar lo que era un macho.
La extinción del macho alfa.
Podría parecer una distopia de la verga. Pues eso es. Allá vamos. Qué chingaos que le quieren seguir lamiendo la verga al pinche Leonardo de Caprio. Ese güey es de la verga. Un ticatalán sabe eso desde hace años. Y el mundo vainilla todavía le ríe las gracias. Ojo: el macho alfa no le cae bien Leo por otras cosas. Es la paranoía borjamari. Qué pavor en color azul pastel. El miedo de los borjamaris no es infundado. Los odian todos los que desprecian bien. Ya sabes. En castilla se odia un catalán como perico en cazuela.
Ya está: ya me metí con todo Dios. Bueno. Casi. Faltan los curas, Franco, su familia, los xenófobos, los violadores, los hijos de la gran puta, los jueces cínicos, los polis de tortura alegre, los que sienten una necesidad de odiar y apretar el gatilla. Va EPÑA.
Me metí con VAEPÑA.
Los nazis van a intentar acotar mi pulsión.
Drop the guns guys, drop the guns guys, drop the guns now / common let’s go we outtalav.
OTTALAV NFT
That shit goes viral and thasit.
THASIT.
THASIT is one those reindier name’s.
Dancing.
What does Santa is trying to tell with that naming of his not main raindear? A secondary feeling Santa wanted to hide in the way he name his own magical enforced labor to brother species that happens to work for us. How does that sound for short novel. Maybe just a tale of a few lines enough to beggin, evolve and end a story. Without it needing extra stuffing. No fucking gravy. I don’t do Thanksgiving.
I drink coke; youtaproblewitha?
Lation can immitate italian you wouldn’t tell no difference.
For an actor to come to Hollywood being a speak you’d have to fucking turn the place around and make it look as if the city just turned and your motherfuckers in charge of this fucking fucked up parede you people call democrats vs republicans piece of shit politics to represent what you good people I love trully represent. Sorry guys: fuck you.
Oh, man. I feel so sorry. i didn’t mean to be rude or nothing. I’m just here digging in the dirt of the plantation on the fields that were once labored up for the gain of the success of my kind. My white kind. This shit happened here. I we motherfuckers need to address this shit. What happened among us. It’s those fucking crazy toys we buy in the newspaper stand where we don’t longer buy the newspaper. Think where Peter Parker would work in todays digital news NEW américan stoyline: live from NEWNY.
NEWNY NTF.
I’ve been producing the game.
I can win it with a story.
My value.
I’m going to obstruct your view.
Sorry for this.
I’m going to take your money now.
Don’t get anxious.
It’s not the end of the world.
Not yet.
These morons don’t win.
Get off your horse.
Come down from that statue.
Come hug me here.
Colon hugs GOLman.
Cámara elevates thanks, or rather on/in a drone, that just set’s off into the horizon all the way down back to the Tico Commons. Ticataluña & Tico Commons.
Ticataluña & Tico Commons.
Short to the foot.
I can pass the ball to someone at the following distance:
0 m
1 m
3 m
6 m
9 m
19 m
25 m
27 m
42 m
I’m more that just a sound passer.
I could reach Busquets level.
Literature and passing skills.
As good as is not better.
Respect and light up the party.
99
Insolent latinos.
No local match.
Or so they thought………
Until they met: Golman . . . . . . . . .
9 m killer shot. . . . . . . . .
The acceleration of my nine shots to score . . . . . . . . .
The futbolart movement starts with life. . . . . . . . .
I’ve scored the 99 penalty shots that I’ve taken in my professional life. . . . . . . . .
Los otros tres modelos de tiro son secretos. Esos no los conoce nadie. Nunca se han visto. Serán desvelados en momentos claves de los partidos 5, 6 y 7.
9
Yo voy a ganar el mundial; sólo falta saber con qué país.
¿Qué tal que es uno nuevo?
Para que eso pase tendría que convencer a todo un país a que me siguiera a una locura dalineana hacia una película de aquellas que veíamos en casa de los abuelos en blanco y negro. Pero el guion the Hollywood a la mierda. Nuestra realidad reflejada en el telón de esa vaina americana que queremos ser con todas nuestras ansias arribistas de los blancos latinos que quieren también, otra vez, hacer las Américas. El latino-español todavía no ha quedado satisfecho. Él man quiere serlo todo en la Yunai. Y daría todo lo que tiene, y más, por ganar en el plano en el que los gringos se arrodillasen para comerme los huevos. El sueño mojado de un espaldamojada. La mamada del cowboy. Mi primera novela.
Dime no si más de un gringo apretaría el gatillo ante tal irreverencia. Eso lo caló muy bien Villa. Pinche Pancho les pintó las caras cabrón. Y ustedes pinches mamadores no han tenido los tanates para hacer una buena película de Pancho Villa para llegar a mearse en la fiesta de alcurnía en esa Gringolandia en la que ya le pegaste chiquit@. A ver. Salma. Eugenio. Thalis. Guilermo. Lubez. Adal. Master. Roberto Mtz. Golman. Órale: produzcan putos.
Pinche Iñarritu está que trina. Lo dejamos fuera del flick. Ingue.
Iñárritu despidió a mi hermana.
El heteropatriarcado es dueño del futbol en México.
Y en todo el mundo.
Prácticamente. Todos los equipos tienen a un macho alfa en la cima. Hasta el Real Madrid. Hasta el Barcelona. Hasta el Español. Hasta el Manchester City. Hasta el United. Hasta el América. Hasta el Pumas. Hasta el Cruz Azul. Hasta el Querétaro.
9/2
El futbolarte no interesa a todo el mundo. Pero casi. Dos siempre van a crear más peligro que uno sólo. Hay que saber buscar las complicidades de ataque. El ataque y la defensa responden a dos tipos distintos de impulsos colectivos coordinados. Debemos mentalizarnos juntas para ir armoniosamente hacia delante a meter el gol. Golman dibuja goles en su mente. En los campos multiversales de las simulaciones sobre las que planteamos las probabilidades del ser/estar en el campo rival. La batalla existe en la metáfora del deporte. Respondemos a un juego de guerra. a pulsión del futbol se asemeja a la pulsión de los embates de la infantería con la estrategia militar de un hombre cualquiera de los cuatro colores: blanco, rojo, negro, amarillo.
Yo tengo un chamán de confianza que me ha guiado por trayectorias sublimes de niveles espirituales superiores. Lo que México nunca dejó de proyectar en el bienestar superior de una manera de entender el pedo que era puramente de autóctona y quedó velada por el esfuerzo sistemático para borrar a los habitantes locales de la santísima urbanidad que sepultaron vuestras mercès.
No me lo tomen a mal. Me puedo pasar de verga. Pero simplemente estoy contando una historia nueva. Y ustedes son testigos. Necesito que su acción y la mía se vea confontada sobre un caudal de un ritual alternativo para proyectar en paralelo a nuestra prueba A. Por probar dos alternativas paralelas en el tiempo. Eso es.
Las ideas más complejas e ilustres se contruyen tras enarbolar un desgaste físico del rival teniendo el placer de mover la pelota por la superficie total del terreno de juego. Lo que algunos llaman someramente posesión. Para mí es algo más normal: recorridos a distintas velocidades de redes neuronales armonizadas hacia un mismo beat……… Gooooooooolman!
Yo podría haberme conformado con un trabajito normal. Algo que me fuera dando estabilidad en mi cuenta de resultados. Facilidades para el banco. Un sitio más arriba de la pirámide. No estoy en lo más alto de la pirámide poblacional, ni mucho menos. Pero quizás ya se me discrimina. Por una cosa o por la otra. El juego no es justo. No le ha importado nunca serlo. Es así. Superior. Orgulloso. Caprichoso por unas reglas que nos enseñaron a vivir la metáfora de la batalla. Para poder experimental el arte de la defensa de Héctor. La consistencia de Aquiles. La picarezca tan nuestra. Narrar la batalla completa, desde la perspectiva del menos esperado. Esta historia es tan sólo la vuelta a aquél momento. A eso que se vivió en la cabeza del poeta. No se equivoca Enrique Díaz Álvarez cuando empieza ahí su narrativa de nuestra asunción de la violencia que viene de los machos. Basta. Que lo diga ahora el papa. Se acabó. Dios Padre es una farsa. Igual que todos. Todos fuimos heteropatriarcales y no tenemos perdón de Dios. Nos es negado. Atribuido siempre un privilegio singular, ahora nunca más lo recibirás. Y estarás siempre en desventaja. Y el hombre le entra un escalofrío. Voy a perder lo que tengo. Mi miserable vida será aún peor. Con lo mal que vivo por lo gilipollas que soy. Y yo sin darme cuenta. Oh, Leonardo, no mamar tanta polla obámica.
Por qué meterse con un presidente americano.
99 razones para hacerlo.
99 razones para evitarlo.
99 reacciones de gestos que podrían seguir una reacción en cadena que se presentara en 99 frames seguidos, de un segundo, con el gesto mismo que sintetizar un sentir del pueblo puramente NEW americano que llevamos dentro, dentro de este NEW matiz.
9/3
99 salidas de un lugar emblemático de las películas. O de tu zona. Sales del frame. Puedes estar donde sea. Salir con gracia de un frame. Es posible que esto se convierta en el video colaborativo cocreado a partir de la idea del feedbackloopper 9, Golman, en un de renovada fe en el evangelio del hermano mayor de Jesús, no sacridicado al no existir necesidad, habiendo Jesús llevado hasta la maduración esperada de la sociedad necesaria para alcanzar el máximo local que 2022 represnta para nuestra posteridad a largo plazo. Pongamos 9 años. Vamos a ver lo que nos depara el destino. Y montemos unas cueantas trayectorias que nos lleven hacia ese punto esperado. Hacia un PiSpaM.
El debat està servit. Un de la casa, un dels nostres, o un ex-madridista. El tema és aquest. No un altre. Podem debatre, per supposat. I també podem estar en desacord. Això no és un tema de veritats absolutes. És tracte de creure o no creure. I jo soc dels que hi crec que soc millor opció pel nostre club que en Morata. Que vuleu que us digui?
Les coses com són. Que volsatres sou més de fer punyetes. Doncs bon vent. Apa.
Ep, al loro; que no estamos tan mal.
Jo sóc un nou ünïk. Això és nota des de que començ a xal·lar. Söc un cäs ëspëcïal. Pötsër de vegades mässa i töt. Pero crec que arrivareu a estimar-me. Tal com soc. Al seveir d’un poble NEW. I aquí ve lo bó!
Jo no söc un nou convencional. Ni tant sols un fals nou. Sou un nou feedbackloopper. Un nou amb pretensions més enllà de només el futbol. Vaig a per totes i per això que lo que puc oferir a aquest honest i brillant poble NEW: Ticataluña.
Jo sóc d’aquí. Podria dir això de: ja sóc aquí. I llavors em diriau oportunista. Impostor. Qué cony t’has cregut? Quí ets tú?
I jo no patiria gens. Ho he vist venir. I no m’agafa per sorpresa. Collons, de totes maneres Déu ni do. Pero ja ens coneixem prou. Ens hem conegut al llarg dels anys. Jo aquí no he amat mai lo que sóc. Ni de quin pal vaig. I crec que no he fet mal a ningú. De vegades, peut être, a la meva parella. Perque de vegades quant estimes i t’ajuntes per un projecte de vida juntes, les coses no et van tal i com les vas planejar. I et quedes tirat. Amb el cul a l’àire. I caus. Pateix tothom. I part d’això en silenci. Per no mostrar-te al mon com un mindundi. Un perdedor. Un malait vagabond. Un més que no pot. I ens trovem que el judici social et crema. I que potser parla la gent. La gent parla de segur. La gent parla sempre. De tot. I no s’escapa ni un viu. Tothom pilla. I ben pillat. Dallò que fot mal. Una pilotada a la galta. Pilota mollada. D’un imbecil que no ha mesurat la seva força. No ens juguem la champions. No avui. No aquí. Pero jo puc lliurta contra qualsevol 3. Soc un nou potent que no es dona mai per vencut. Crec que l’equip vol això. Crec que l’equip requereix creure. Un nou com joc no deixa mai de creure. Fins el darrer suspir. I només cal està atent. A tot el que hi ha al voltant. I entendre el joc. I teixir intimitats amb els meus companys. I fer lo que fa un nou: gol.
Em dic Golman, i ja no podràs oblidar mai més el meu nom!
Fitxeu GOL; fitxeu a en GOLman.
Siguem surrealistes!
Siguem la innovació d’un poble NEW nou.
Voteu GOLman!
Feu bullir les xarxes deu ser la manera més cutre de pedre l’estima en un mateix. Es pensar que tens a les teves mans la possibilitat de que tot el sistema s’aturi i tormem a enllegar un de nou tot seguit. Seguint un nou camí. Un mandat més fort que aquell de l’ú d’octubre. El mandat de l’ú de l’ú. Aquest dia no hi haurà mai més un altre elecció. En canvi avui vosaltres em podreu votar a mi: voteu GOLman. I seré tot el que un nou futbolartista pot arrivar a ser en 99 nou dies garantits en els que tocarem més enllà del cel. Benvinguts a nou estat de gloria local al nostre propi camp resignificat: la llegenda d’un nou nou que arriva amb un fotiment d’optimisme i un tarannà que conquista a un 99% de la massa social de la ciutat. Tot ho reconvertim. No deixem res enrere. Tothom hi és benvinguda. Això d’aquí és casa nostra, teva i de ningú. En Sisa era el bó—va dir el meu sogre, Vicenç, al meu cunyat: Roger.
S’entenc que sou nou. Sóc un nouvingut etern. Us parlo amb la meva llengua que no és ni molt menys com la vostra, que mana molt i és sublim. La meva és abstracta i es barrella amb voluntat amb d’altres llengues. No vol estar sempre aquí, encerrada dins meu mateixa. Vull esser lliure. I parlar-ne d’altres. I fer-ho bé. Ja em conec prou jo per seguir parlant de jo mateix. Vull esser alemà, portugués, euskera, gallèg, francès, anglès, suec, dutch i olmeca. Aquest és un ticatala possible. I esclou del tot el català; i també al castellà. Pareu-vos aquí a imaginar un moment aquest estat de la natura………
No és un càstig. És una peça d’art. S’anomena absènsia. No ser-hi. Lo que preguntava en Hamlet. Pero tirant a no-ser-hi.
Jo sóc en Hamlet olmeca al Lliure. Un monòleg d’aquest text. Fins i tot llegit. Que no calgui ser-hi. Només el texte en el fons. Paraula a paraula. Com un dictat pel pùblic. Que aleshores ho reescriu. I ho fa seu. I surt de l’obra transformat. Com aquell que diu. El teatre s’aixeca i no pot aturar-se d’aplaudir. El dia ha arrivat. I ara qué: revolució—diu l’actor. ALLS
—Ladies, I am trully sorry. I ain’t like them fools. They are motherfucker old fashion dicks. I’ve spot them. My entire life. Fought them like you fight a nazi. We all do. That shit ain’t right? Is that clear?
So here’s the deal, nayers: FUCK YOU NAZI.
That’s how you talk to a nazi. It’s in the morals class. The NEW rule.
Ok. Just for a minute, amplify it, make it ninetynine seconds.
That’s the new rule; now NEW rule.
The answer is NEW language.
We can include there everything we need to pack. We are going. Tonight.
And we go.
As high as high goes.
I strokeout again.
Just this Sunday.
I didn’t show.
I just let time pass.
That’s kind of my thing.
I have a plan.
Still.
I’ve call it long ago.
But I wasn’t quite so convincing.
People thought I was crazy.
I forget sometimes.
But when I really come to my senses I am back to that same multiverse you may be welcome to establish at right now. At your own risk.
I have a terrific actress for that role. She’s the Falcon crest story of as a heir of one of the family names of our land. The history of our families in NEW spain history.
You see we can take a ride together.
You are in here or you are not in here.
That’s clear.
Cristal.
Clear.
ALLS
Y me voy a la verga.
Esas seis palabras son un libro.
Una pinche lengua nueva, putos.
Mae, caraepichas están listos para el más sublimes de los planes………
El nueve puntos.
La solución ortogonal a su pinche mundo culero.
Ay, por qué no te vas si tanto te molesta estar aquí.
Unos dicen: xenofobia. Otros: no lo veo.
Las putas dos españas, ostias.
Iros a tomar por culo.
Iros a tomar por culo.
Iros a tomar por culo, por favooooooooor…ouooooooooo…ouooooooooo…ouooooooooo…ouooó.
OUOÖ
OUOÒ
OUOÓ
OUOÔ
Ya estuvo. Hubo uno que no aguantó. ¿Qué pedo con la tiranía de los olmecas y los û.
Identidad û.
NEWÛ.
Ahí tienen, putos.
Su puta real social.
De San Sebastián.
Del público llueven flechas reales que me acrivillan en el gran teatro de la ciudad.
Un programa de TV3 que escribo yo, interpreto, filmo, audio (microfoneo el pinche puto lugar… llenad la ciudad de micrófonos y encenderlos. Todos oyen todo. Como Estados Unidos te escuchaba a tí en los nochentas, los noventas, los sesenta, los setenta, los cincuentas no tanto, estaban intentando ver qué hacer para buscar una excusa militar para estar por el mar de Korea y tirar una bombas en plan de guerra. La historia militar de nuestra civilización le pertenece a toda una cultura que ha buscado siempre instaurar la violencia como un principio primero de nuestra especie: NIEGO LA MAYOR.
NIEGO LA MAYOR: NIEGO LA MAYOR: NIEGO LA MAYOR: NIEGO LA MAYOR: LIGO LA MAYOR: LIGO YO AL MAYOR:
De los mossos, de los mossos………
L’erecció del major.
Vos imagineu?
Com a literatura d’una llengua capaç de reuriens de naltros mateixos. Tot i que sóc d’aquí se molt bé que soc de fora: un nouvingut. Això se m’ha quedat clavat com el cop de cap de the François Oman Biyik.
Una mica de futbolart-cultura.
Dualitats redualitzades.
És molt més complexe que retwitejar. És lo NEW.
NEW won.
NEW law.
NEW land.
NEW lord.
NEW quimera.
NEW scheme.
NEW tyranny.
NEW clause.
NEW constitution.
NEW game.
NEW NFL Europe.
There you see: you break out. You let go. You finally spit into the air, booooooo o o o
JoL
Esa es una estatua de 9 metros que le regalo al procomún en su forma de Tico Commons, la resignificación europeizada de lo que nuestros valores tropicales ya representan. Nos vamos a entender, mae: nosotros somos pura vida. Cero estrés, full relax. Vamos a romperla. Otra vez. Bienvenidos al éxito social. Participar.
Le voy a decir por qué yo voy a ganar esta elección extemporáneamente. Porque se trata de una democracia parlamentaria en la que los que fueron votados por el pueblo deben ser capaces de elegir un candidato que reciba el apoyo de no se cuantos pelaos. Os crees romanos. O peor, griegos.
Qué es broma hombre. No tenéis ni puto sentido del humor, ni huevos, ni ostias. No me jodaís. No me jodáis. No me jodaís. No me jodaís. No me jodáis. No me jodaís. Esta es una letra que va con nueve ritmos. Estos nueve ritmos: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9. [A cada número hiperlinkear un sentido o contexto].
Vamos a hipertrofiar la trayectoria de lo social pleno.
El querer común al que nos alineamos por un momento para la eclosión definitiva.
¿Qué esparábamos que fuera en el capitalismo?
¿»Ganar» el superbowl?
Really.
Uh.
Ganar el mundial. Ahí sí, ve.
Uno tiene sus preferencias, su precio y su tentación para pecar.
Pero la autoevaluación es fácil: ¿soy gilipollas?
Si lo sois acompañadme.
Os voy a curar.
Por sólo 9,99€.
Si te inscribes aquí.
Ahora.
Vas a entrar a la siguiente dimensión.
El texto debe ser tan bueno como un surrealismo consumado de una dimensión desconocida. A dónde más íbamos a querer ir si nos topábamos con estas alternativas preciosas en la tele: el poder de la ficción. La capacidad que tenemos de entender nuestras historias que nos contamos, manit@.
Superinclusivo.
Un atributo general.
La sociedad por ahí resuelta.
Free of nazis.
Naziscaca.
NAZISCACA.
NAZICACA.
Stop. Don’t trivialize facisms. It’s pretty simple. It’s on not everyone’s back, but let’s move on from there. Let’s move on from violence as a drive of you being a macho dick. DICK THE FUCK DOWN.
And dicks can undick themselves. Be cured. In our therapy group. What if we all healed for free. Admiting the evils in the mirror. Let’s be surreal.
And we move on from then. Elsewhere. Don’t be afraid to leap. The motherships have been docked in our harbor. We will depart in just a few moments. Whatever comes drives from our renewed understanding that could already fly into space in this interconected flight the fuck away from this shitty status quo from 15 of february 2021 and ortogonally flip into a new higher dimention. I’ve been there. That’s the shit. We all in on it, camarada.
Am I shitting you?
You asking?
Common.
Be surreal.
It ain’t fucking hard!
IT aint’t fucking hard!
It ain’t fucking hard!
It ain’t fucking hard!
It ain’t fucking hard!
We want piss on history.
We want to piss in history.
We want to piss on history class!
We want to upgrade our instinctive survival drive and grooves into the night, common comoon, comoooooon, comoooooon, comooooooooon, ……… tara tara tará you are in sunday night review of the action. The NEW world delivers a new flow over this other linear algebra chambers of overflowing posibilities into the greatest of structures of mathmatics evolving freeling into our understanding from this things we proven. And you learn to prove them. That’s how math works. That’s what you learn. That’s what I can teach you. In a totally diferent way. And make of that the thing I do to propose to you a NEW level of understanding how to govern along uncertainty scenarios of interactivity within interoperated selfprogramed systems of knowleged evolvement. The social emergence of our inteligence in a single motion away from this great sureality we inhabit. At all times. Even when we read. When we se some shit on the screen. This really long stories. Places to inhabit. Like a puppet show where you are the puppet. And you’ve sold yourself out. Into the game. Into the new game. The last one that caught my attention. And stayed there: forevermore.
That’s how surreal this is.
I don’t pretend to real. For that reality takes care of herself. Reality is a she. Period. Suck it up machos.
Dick crying.
Women dicking.
Men dicking.
Which part would you ban?
Which time would you’ve killed as well?
How much violence you need?
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
Drop the guns, man.
This is the song of the outbreak of a time,
This is the place where I become apart,
I have to go the hell away into a flight,
I’ve got to fulfill my duty upon the glow,
returning from the signaling you flow,
stirring our your minds into delirium,
deliiiiiiiiium,
deliiiiiiiiium,
deliiiiiiiiium,
deliiiiiiiiiium,
deliiiiiiiiium,
deliiiiiium.
You can break out from any situation. Including the game itself. Don’t just go yet. This is not over. You need not to panick. You need not to worry. You need not to cry. You need not to fear. You need not to stay with me. But I’d trully love if you and me would twingleintoeachotherandlettheflowbethatmagicthingyouarewhenletintothatsacredspacewhereyouandIjustherenoweyesthiskissliptongue and you are no longer necesary as in that new state you both belong in harmony to this one beat I carry in my heartbeat with you, we ride this sacred way into the whole, together you and me, you feel alright, keep glidding into the entrance of trance, as the spirit flows with the grace of Huitzilopotchtli chasing Quetzalcoatl into a motion of NEW entrance into the messages from the stories that we are going to tell you in the deliverance of the sacred secrete of the night: to unite.
And we all fall in the trap.
The conspiracy.
The conspiraceee
The conspiraceee
The conspiraceee
I will believe.
No matter what.
You feed me tea.
I still get high.
You bear with me.
I am just a fool.
No read nor write.
Dont’ bother me.
I am not a skin.
They are ofended.
To be included in this toon.
As if I…
You feel judged.
Fingers point at you.
Virtually.
You are upwardly efervecent in todays interrelation scenarios.
Live imagery.
The present that we share in social media.
That NEW shit we’ve fallen in love with.
The NEW pizza.
Take nine things that work pretty well in TODAYland.
We can create multiverses.
I will take you on the same path twice.
Or more than that.
Repetition makes expert.
Let’s rule the club of our physical learning.
The mathmaticalart measurements of the NEW system.
Consider this the plan.
Have you got time to read?
Allow me to expose my 99 theories.
I don’t do _________
I’m lost, as you.
We’ve all been through hell.
This shit ain’t right.
We want to move along.
To an entire NEW place.
And that’s my case.
A sort of NEW race.
Like a car race feeling.
Let it be simple and catchy.
Maybe trick you into believing you ought to be here and spend time.
Adopting innovation.
This sort of community thing.
We have to leap out into the night.
We must allow ourselves to arrive into a common NEW state where everything has been resolved, where I can feel at home, from right here where I am, from this cozy street tonight, more gently sleeping out here at the entrance of La Caixa. I could be that man. For a time I was every man. And I lived through all of them. And only just when I felt I had to leap into understanding what women wanted because I got to know them enough to care to ask them, and they share the most unique moments of growth that I have been blessed with across my life into where I am. As I am standing here dictating into a machine that my own GOLMAN enterprises builts in sort of production line defines in nine diferent ways to ilustrate fully a complex path with nine states of nature to land into and finally arrive to the NEW dimension.
I am something in latino version of a mix of Don T as a candidate and Monsieur Steve Bannon in filmaking. The Bannon’s movie time.
I went to the Internet feeling excited about something worth searching for on the web. To become emotionally driven into figuring some shit out is all you need to know to assist the vast valley of knowledge and interaction you are goint to get out there withe sudden emergence of CoP that totally get you into the groove of the NEW system that’s right here emerging.
You know, when you finish reading. After this tiresome bullshit, there must lie a treasure. A great ending. A classic story always drives you into a place you’ve never been. And we keep reading. Wondering where this time. And you let yourself in. Cause someone has written this path into the story to place a judgement into those lines. And you are so in with it that you act accordingly: connect.
I want to hook myself to the collective end to start a spark.
And wonder on off high into the transferral time.
Oh, allow me to share with you the things I’ve lived.
The mindblowing rides away from every little things.
All those worries we hold under our skins.
All the debts and the effort to generate value into this model.
And you try your best.
With a work method that was sped up by chasing that knowledge.
The transforming formula for the continuos emergent redundant system of the olmecan feedbacklooppers.
The council of nou caps.
El cicle pasat.
L’alteritat.
Una editorial nova en ticatalà controlaba tot el mercat editorial que difonia la obra del soci creador: Golman Elizondo Pacheco. Servidor.
A sus órdenes. Su ustedes, de una manera no oficial, como lo que hicieron el viernes, sino con el impulso que propulse mi propuesta fuera de la órbita sobre la cuál seguimos la actualidad política de nuestro país y las respuestas sociales de nuestro mercado capitalista y nuestros señoritos de los sectores públicos haciendo sus mejores esfuerzos por coordinar los recursos de un pueblo los suficientemente maduro para asumir los cambios y las alteraciones de modelo que debemos exigir en nuestro propio sistema más allá de la incapacidad de los partidos de articular estas directrices de una forma más clara que la establecida actualente en cada una de las consellerias. Conselleria, ministerio. Qué más da. Madrid Barcelona. Dos países. Las capitales de narrativas independientes. Esa es la surrealidad de España que tanto me ha cautivado desde que la descubrí por primera vez. Mucho antes de yo haber venido. Sois nuestros putos héroes. Cojones, tenéis una cara que os la pisas y os suda la polla. Sois los putos amos. La capacidad de alterar las reglas para sobornar de la manera más sanchopancesca que se os ocurra ahora como un latido fuerte de un legado que Lazarillo de Tormes reactiva en esa «genialidad» castellana por el cuñadismo de sonroje y gualda, muy español, español, español. Un poema épico de nuestro arte NEW spanish.
I am NEW spanish.
You should be too.
Cause I love you.
I love you stranger.
I love you love.
I love to hug you.
I love to peace.
I love to chill.
Come dance to that.
I’ve just felt the need.
And went right through.
And serve me a drink.
I hope you don’t mind.
Nor judge me to be a low life.
I might have not been invited.
I’ve crashed the best pariiis ever.
NOU FESTES PARISINES
My postcinematography could be displayed in a European motion of what we are. A documentary filmaking of our journey. I’ll take the system into the flight above. The master plan. How we come un with plan. To fill un the sense. To try to do the right thing. And how that is supposed to get to adoption better. In our little way. In a way we know how much the system has evolved. Some things we can programme into the code of what we do inside the CoP. Why not make it open source. Why not take the greatest harmony for a functional design of our desired operating system. A design element added into our usability experience. How we make you care. The kind of story that we are building. Out into the nights. The story of this greatest leap up to the stars. Or to the one star that matters. Here we can come back to unity. And praise only one GOD father: Sun.