Hola, mi nombre el Golman.
Soc el nou del poble nou.
No he dit nou dues vegades. O sí. Ho he dic amb un significat dual. Soc nou: vaig arrivar ahir. I soc un nou pur. Amb gol. Vinc a proposar-vos una transformació interior que hem d’asumir si volem quelcom nou.
Potser repetiré nou cops això: jo soc el nou.
El meu refugi a la muntanya en un dia amb boira. La meva passió em va portar a la meva muntanya sagrada. Per esdevenir qui soc. El que hi ha a la muntanya. Jo mateix. Una emergencia col·lectiva.
A ón? A la surrealitat? Al mon real?
Depen de voste.
Voste, creu?
Lliure soc. Lliure soc. Val?
Potser en algun moment he jugat la carta de victima. Ja ni ha prou. He d’avançar per la banda Nietzscheana i Shopenhaueriana per tirar pel procomú. Això que Marius Carol no li agrada. Puc donar la raó o discrepar. Discrepar amb la Colau. Esquerra i Dreta a Barcelona. Les suspicacies dels dos bandols de la ciutat. Potser l’enemic comú estava a fora, i potser també dintre.
Si voleu quelcom revolucionari, quelcom nou, anem a fora. Amb algú que entengui tot plegat, pero que també estigui lliure. Lliure de tots els pecats. Us estic fotent el dit a la llaga amb aquesta peça.
Estic al bosc perque estic a la meva muntanya sagrada. Necesiteu un pijoaparte. Això sóc jo.
Aquesta llengua us sonará, pero no us equivoqueu: es tracta d’una llengua nova: el ticatalà.
No es pel meu nom: Golman. No és només això. És per la emergència col·lectiva que hi ha darrera.
El meu pla el tinc fet de fa nou anys. Pero no l’he dut a terme. Qué més ha de pasar per dur això a terme.
Això va de filmar en vertical. Oposat a lo que normalmente faig: la meva horitzontalitat.
Jo el que he fet és crear un format. Els formats el que et donen és fer quelcom replicable.
El meu petit continent: New América.
Jo vinc d’un altre petit país. D’un altre muntanya. D’Escazú. Alla vaig estudiar i em vaig fer Bruixot. Aquesta sabiduria que percebeu ve d’alla. De saber escoltar. Als altres. I dins meu.
Aquesta ciutat está col·lapasada. Acabada. Que hem de fer? Tirar endevant. Tots els noms han de canviar. La meva innovació nominal. Un moviment social més fort que quelcom disruptiu.
El Tico Commons: el Gaia.
Com?
Actuant al present. Actuant a la ment. A nivell perceptiu. Estem bé. No patiu. Anem a per totes. Quina sort! Estem vius. Quina sort. No hi ha res a la experiencia humana. Potser escriure. Potser llegir. Potser fer un homenatge als teus pares. O dir-li a la teva parella que l’estimes. Que anem a fer la revolució. I explicar-li a la filla. Qué diuen els meus pares?
Vaig a pujar la muntanya. Fins adal de tot.
La ciutat ja no hi és. M’ho miro tot amb el distanciament d’aquell que puja a la muntanya. Per trobar-me lluny de tot això. També em fa mal.
És alla al camp on tinc el meu veritable recorregut. Jo vull que això sigui un moviment que aquest pijoaparte fa, vulgent fer Manolo, o Juan Marse de Ticataluña.
Haters a tot arreu.
Pujo la muntanya i faig videos, crides, relliscades.
Esborrem-ho tot. Deixem-nos d’hosties.
Això és lo que us puc oferir de tot cor. Això serveix cap a quelcom campanya que vulgueu.
______
Ni yo me aguanto. No pude seguir escuchándome. Cuando escribo saco lo que la mente me dicta. O lo que la pantalla me enseña. O lo que mis dedos deciden. Es un teclado el que hace la transición tecnológica del código de esta lengua. O la que sea. La mía. El ticatalán.
Me parece que en esta pieza finalmente toco todas las piezas que quiero tocar hoy día. Que son demasiadas. Pero están ahí. En ese momento justo. Más de lo que cualquier cabeza puede percibir y captar, pero es lo que hay. Un performance del directo de una vida que sube a la montaña con la disciplina con la que Sísifo se despertaba cada mañana para subir su pinche piedrecita. Con una victoria dedicada al mito: yo sí alcanzo la cima. Pero no hay nada. Es llegar y tocar el cielo. Tal y como Sísifo se lo habría esperado. Pero la pinche piedra rodaba hacia abajo, otra vez. Un sueño recurrente. El mismo sueño. Como Golman, y el día de la emergencia. Creo que ya está más cerca. Los astros se alinean. Como si el espíritu de Maradona y Paolo Rossi, ambos, me hayan invadido y pretenda que los represente, lo más dignamente posible, en todos las coordenadas del terreno de juego. Y de alguna manera, que les explique en la sintonía social que representaban sus vidas. Para ellos, mitos, y para nosotros los mortales.
Nada: una epoya moderna. Con los temas de la actualidad. Y la universalidad de Ulises lanzándose a la aventura.
El Mediterráneo no se veía por la densa tiniebla. Yo sabía que el monstruo estaba ahí. Aquí. Dentro. Y también se que en ese día lo exorcisé. Porque pasé por ahí. Como si nada, para volver corriendo a casa, a una reunión que debía empezar en 9 minutos. Así que mi entrenamiento continuó: bajar la montaña.
¿Para qué? Para cambiar el mundo.
La emergencia disruptiva es mi único objetivo.
Esto se pone en marcha.
ALLS