Steve on the Job of nine

I’m gonna go ahead and tell you a secret. I don’t particulary like Silicon Valley stars. Not even Steve. There’s still something missing in the purpose of this so called great vision they are providing through technology. And it’s still amazing. And interconnected like never before. Also we work the way Bill wants. We’ve learned both ends. Through idolizing Steve & Bill. And feel both serious and adventorous. Good old Americans.

Well, you see: I repect that. That’s a whole lot. And it’s so like you. You are that big, that cool, that business driven. It is amazing what has happened the last 40 years. And the way these people have touched our reality into this uneven tech savy society. Levelled fields. That’s an innovation adoption unmet need. Let’s see if we can lead towards collective collaborative unmet needs that we can tacke together from a demand-driven drive.

We, the people. I like that concept. I also see how it’s biased. And you don’t see it. Thus the bias. It ain’t your fault. I’m not here to spook you. I ain’t here to judge you. But ain’t goint that way, either.

The trully lacking element is sense in the future common vision to address actually the greatest achievable result: the transformed human society in that NEW dimention.

But (here comes the but…) in this video, both Pascal and Steve himself have a point: recruiting is key. People that lead who learn from. The motivational element from being part of a trully transformative team. Not just transformational. Transformative because it transforms you. But Transformational because it transforms society. A greater collective. Something bigger than the governance team. The team leading this show. The directors board. And allies. And partners. And investors. And the holly market. Love. Sustainability. Salaries for the team. Bonusses. And fair salaries for the workforce. A sustainable culture with the right-left fair quid pro quo.

But there is almost a mystical statement in this video by good old Steve that good old Pascal is not digging his deep understanding into many-a-thing this time: the fact that Apple went for a professional management service hiring some big names from the serious traditional conventional markets (not this trendy startups), and guess what? They didn’t like it. The were phony. The were empty people. People who have tricked the system. Maybe they have made it because of their network, their familiy name, or what ever means people who don’t know much do to get all the way to the top. And there is nothing there to scratch the surface of a more powerful and creative team of people who actually have something to contribute because they are good and passionate about something. Anything. And use that super power. Who would you want the team to be lead by? Someone who can actually add something to the team because that person knows at least one thing real good. While the high risk is that the other only knows baloney.

I’m a bit Italian. You are going to have to excuse my French. And my undivided ticatalanism.

Still I recognize Steve’s contribution. Specially in this clip. He’s said something that trully strikes a chord. Harmoneusly. Nine people together working collaborativelly is what it takes to bring to the market a true technological break through. This is the size of an optimal technological group of nine individuals. What sort of mix do you think could lead up to the transformational element that those nine people would have to resolve. From one end, a demand-driven social, health or environmental unmet need, all the way to the marked adoption that allows it to sustain over time.

Sustainability is the «buzz» word. You’ll hear your favorite politician conjugate the word in the way it seems to be used. But the true effort is right here where those nine people start up a NEW community. A new quest. This is where the starting up of social trully meaningful unmet need start. It’s not an easy game. But it’s one worth knowing how to work yourself about. We need group of talented people who have a passion and a skill, in the right mix, to make a bigger collaboartive collective action to take place. What management represent: leading a crew to an expected tranformational vision. The impact journey of a NEW fleet.

Steve expresses in less words that I spend here going elsewheres. Steve goes to the point. And creates a bigger impact. He knows how to affect you. You have loved him in secret for ages. He IS you idol. You don’t requiere to believe in any other GOD. He is enough. He is THE MAN.

That sort of idolizing makes me itch. And that where my disconfort with his hard core followers gives me a trully hard time. In a biased way. I admit it. I have a bias with tech gurus. It happens with Jeff, Mark, Elon and the whole crew. They are great and all. But still, no soul.

I’m part of such a team at the Innovation and Prospective (pure futurism) Unit at the public agency for the health system that speciallizes in quality assessment, HTA and bringing demand-driven unmet needs to the market through managing procurement of innovation projects. Around nine people from the project coordination to each of the work package leaders and the proper innovation procurement adoption evangelist and some high-level class directors who actually know how to do something and provide value to what the project needs to keep the projects high impact goals in targeted measurable indicators that act as tranparency data to know exactly when we will have achieved our forcasted goals to be delivered by a series of «how-what» activities.

The amazing thing about this unit is that we represent the health system, and help other actors present themselves to the industry with a plan: an unmet-need journey to go the mile for the transformational projects that will reshape the sustainable future of our health and social systems.


Golman, servidor: único e irrepetible

La biografía de un futbolartista dualizado entre multiversos ejemplares

Durante unos cursos del master en administración y dirección de servicios sanitarios que cursé entre Madrid y Barcelona en el año 2003, tuve un ilustre profesor que daba unas clases de habilidades directivas, cuyo nombre no recuerdo, y que en su día me inculcó un mantra: cada persona es una biografía única e irrepetible, como una es como una concha en el mar, una ostra, que se abre y se cierra, y que dentro se guarda un tesoro especial, hermoso e invaluable: uno.

¿Por qué hacía esa reflexión? Porque a lo largo de nuestra vida nos vamos a relacionar con otras personas, y en un momento dado tendremos que jugar en el mismo equipo, a veces con roles distintos, complementarios, que requieren de nuestra parte atender al resto de las biografías únicas e irrepetibles que tenemos delante.

La metáfora de la ostra, decía aquél gran profesor, representa que nuestro instinto de defensa nos mantiene protegidos dentro de una concha que solemos manter cerrada, y que no abrimos a no ser que sepamos que podemos hacerlo sin correr riesgos mortales. Toma tiempo. Y ante la más mínima incertidumbre, cerramos la concha. Las personas somos así, y todos vamos por la vida con la sensación de que no podemo exhibirnos del todo. Debemos procurar hacerlo con mesura. Y sólo cuando valga la pena.

Lo que este profesor enfatizaba ya no era sólo el elemento de nuestro caracter especial, único e irrepetible, que era un canto a la afirmación. Sino a pensar que las personas, todas, tenemos esta característica. Y que una habilidad directiva imprescindible es entender de qué manera entablamos relaciones sinceras con cada una de las personas con las que tratamos, de tal manera que consigamos abrir nuestras conchas y presenciar el vínculo que se genera ante dos conchas abiertas, hermosas, únicas e irrepetibles, afirmativas y libres, ante la ausencia de violencia, sin depredadores de los que preocuparse.

Las relaciones humanas son así. Tal y como las describió aquél profesor.

En mi caso, mi indentidad única e irrepetible está periodo de mitosis. Y de entrada comienza con esta dualidad: G(olman).

Golman a punto de chutar un balón mientras emite un multiverso dalineano de su mano derecha y un multiverso tico commons de la izquierda mientras canta el gol.


¿Cómo e(ma)ternar el retorno?

Mañana culmino una vuelta más al sol… es hora de comenzar

La vida es sueño y vigilia. Entre estos dos está el equilibrio. Y de alguna manera también el tránsito.

El cuerpo tiene memoria de aquellos eventos traumáticos que vivimos. Y de alguna manera, esta vuelta al sol nos lleva a ese momento maternal que me trajo aquí. Y a todo lo que ello significa. Más allá del óvulo que se hizo grande. Más allá del insignificante espermatozoide que ganó la carrera. Quizás a la vida hay que aprender a darle la vuelta.

La narrativa que me explica está más cercana a lo que tengo a mi alrededor, pero tanto así como lo que ese día, aquellos momentos, aquellos años, entre 1975 y 1976, que acontencieron en la vida de mi familia. La frontera entre existir y comenzar a existir. Una dimensión distinta, ajena a la existencia de los ya presentes, excepto por el sensible medium de una madre. La mía.

Hace tiempo que tengo la percepción de que mis cumpleaños me incomodan. No tanto por cumplirlos, por cerrar ciclos, sino por la centralización en un día de una atención que se abre a la felicitación colectiva de aquellos que me recuerdan, aquellos se presentan de una u otra manera para verbalizar algo tan sencillo como: feliz seas en «tú» día.

La verdad es que me gusta, como a todos, cumplir años. Será por la fiesta. Por la sensación con la crecemos desde pequeños que cuando llega ese día cosas especiales suceden. Y esa atención, ese cariño, nos abraza y hace sentir bien. Y luego se difumina. Y seguimos viviendo.

Pero quizás en el contexto de un mundo interconectado llegará un momento que nuestra pertenencia a una comunidad irá más allá de ese momento en el conectamos. La omnipresencia en las redes me puede llevar a ese punto de inmovilismo. Como los suricatas esperando al león petrificados ante la inminencia de la cacería. Cuando uno es el plato fuerte el festín pierde su brillo.

No es el caso de los cumpleaños. La vibra ahí se produce en una sintonía que admite estar ahí, en esa primera fila de la atención. No hay leones dispuestos a aguarte esa fiesta. Eres simplemente uno más que cumple años. Lo vemos cada día en facebook. Siempre, hoy, es cumpleaños de alguien. Es esta obligación de festejar el día de alguien con una frase que no suene a disco rayado, o a la copia burda de la última felicitación que leíste que te pareció auténtica. Todos somos un copycats.

La identidad pues se ha transformado. Lo que pensábamos que éramos ahora es algo más. Y me angustia tener que serlo… todos los días. Pero cada día cuenta. Y cada día es un regalo. Estar vivo hoy es lo más sutil y magnífico que pueda celebrar a título personal. Tener las personas a las que quiero aquí «cerquita» es también un regalo inmenso. Y los siento cerca. Y a veces me siento ausente. Y a veces me siento solo. Como todos. Como todas.

Si tuviera que elegir un día a partir del cuál renacer, esta vez de una vez por todas, ese día sería mañana. Mañana ya está aquí. No es un truco para tirar el balón hacia delante y ver qué pasa. Es la inevitable confirmación de que estamos frente al marco ante el gol de nuestra vida, y estoy preparado para meterlo.

El futbolarte es así. Ya no tengo apuro de decirlo. Mi camino es el inverso al de Joaquín. Yo voy a regresar al futbol añadiéndole arte, en un momento en el que edadismo prematuro de esta práctica profesional y de este entretenimiento de masas no lo consideraría posible.

A no ser que tú me catapultes.

Hoy es el día previo a la emergencia. Mañana (re)nazco, por fin, Golman.


Aquesta nit he mort

He mort aquesta nit; un parell de cops.

Va ésser durant el són.

La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.

T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.

M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.

El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.

El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.

Mort un cop més. Desperts.

M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.

Last Venus. At last we meet.

Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.

T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.

Aixecat i escriu.

La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.

El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.


Day uno


To begin again

Life is cycle. We all know that as long as we wake up in a new day.

Early morning. I get to work with my words. It’s the first process of this new era. A creative piece to spur the ignition of a new enterprise. Like a new day.

I’ve experience this before. Every year, when you are a child, you get to go back to school after the summer holiday has transformed your life forever. It’s always the same. It’s always a little different.

The struggle is continuos. And goes on from whenever you have conscience of yourself within the realm of vastness. Now we have a new telescope to bring us into a new dimension of ourselves. Turns out time traveling is happening as we take a look at the past that’s it’s sending their signals, light, and other kinds of waves, through space. And time. At the mean time what we see is not what we get. What there is has moved in the opposite direction from ourselves and has evolved somehow from the picture we’ve just seen.

Continuos learning is what life is. We are not taught this in school, but somehow, we are expected to keep applying what we were taugh as little kids: be curious; it never ends. And the exploring begins right away. You think you are going to come up with answers, and a new abiss opens up at your feet. You go down the hole.

The fall is a great metaphor. We all fall. All the time. And learn to get back up. And keep the movement. Keep the self-respect. Act as if it’s what’s been meant to happen. No one else fell at the time, but we all fall all the time. Be empathic. Especially with yourself. But don’t stop there. Share you empathy. It’s the humbling exercise of unrewarded care: love.

I once tried to force languages into mearging. Like a literary clash of two galaxies. Something innevitable, but that has no real consequences on the life you or I live. It’s a game of words, like the space between the planets of the merging galaxies. Some trajectories will be shifted. Some adaptation will go on. Life is spinning in different dimentions. We are only able to graps a few of them. Yet the other ones are there. Right here. But we can’t fully grasp them.

It doesn’t matter. We’ll go on. Life will. And we too. As this pace we’ve managed to create art to keep ourselves at our finnest hour. The tension from the activity that holds our societies together, as if they were part of linage of just one history. Our own. And somehow intertwinning with the secondary histories. As diversity clashes into the neural galaxies of any given state of nature. That one outcome pefectly fitting that time-space singularity. And the sum of all other possibilities, in a multiverse of circumstances that align with the quantum delivery of our complexity.

Is it literature or science? Should it be one or the other? It’s just words. Unos and zeros.


La cabeza olmeca de Golman vuelve a ver al cero. Son ojitos.


NEW: un nou camí

Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.

De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.

L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.

L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.

Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.

Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.

A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.

Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.

Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.

Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.

Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.

Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.

Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.


Mentors lingüístics ticatalans

Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.

Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.

Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.

No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.

Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.

Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.

Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.

L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».

Toma ya. Dos tazas.

Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.

I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.

El arte de seguir siendo

Uno es lo que es; y ya está bien.

La escencia de la vida consiste en llegar a un punto de realización en el que…

—¿Pero qué ase?

—Hola, ¿qué ase?

—¿A dónde vas quillo con tanta movida?

—Aquí nomás haciéndole al guajiro.

—Qué no, qué no, …

—Pus ná.

—Así mejor.

—La verdad es que estaba creyendo yo mismo que podría ir más allá de lo que me es posible andar, observar o intuir. Como si la dimensión siguiente, a la que estamos destinados a llegar, me sugiriera, desde un plano distinto al que nuestra experiencia nos permite asumir, y por tanto, fantasmal, inexacto y efímero para considerarlo algo veraz. Pero ahí estuvo. Tuvo su dimensión. Tuvo su lugar. Ese llamado ocurrió. Vino de otro tiempo. De otro espacio. Y me consiguió ubicar a mi. Justo a mí…

—¿Tú estás bien, quillo?

—Estupendamente. No tengo nada de lo que pueda arrepentirme. Ni nadie tendría que arrepentirse de haber sido lo que ha sido. Circunstancias de la vida nos han llevado a pensar que nuestros grados de libertad nos han conducido a las decisiones que han marcado nuestros destinos. Y que venimos condicionados por la construcción de una leyenda de la que somos co-creadores, según el índice de bienestar acumulado con el que nos etiquetaron al nacer.

—¿Qué me estás contando?

—Nada. Y todo. A la vez.

—Te estás quedando conmigo…

—Todos nacimos predestinados al nacer. No por el porvenir de la santísima trinidad, ni siquiera de la virgen. Me refiero a María. No a Rocío. Ni a Macarena. Ni a la de LA. Ni siquiera a Guadalupe. ¿Dónde estaban las vírgenes y sus avistamientos antes de que llegaran los españoles a «América»?

—Chinge su madre el América.

—Oh qué la canción.

—Puto el que lo lea.


—Nomás digo.

—El punto de partida de cada persona tiene un código postal, y una marca genética. ¿Qué tan capaces seremos de salir de nuestro barrio? ¿Qué tan capaces seremos de trascender a la marca indeleble que nos ha sido adjudicada al nacer? ¿Qué tanto han conseguido nuestros antecesores hacerlo con el transcurso de sus vidas y las de sus antepasados?


—No seamos así. Seamos asado.

—¿Un choripán?


—Un asado, ahora lo entiendo todo. Es lo único que entendí.

—Vos no tenés nada de que preocuparte si el día de hoy podés asumir que podés tirar una pieza de carne encima del carbón para compartir unas dos, tres o cuatro horas con las personas con las que podés hablar paja indiscriminadamente. La convivencia, con uno mismo, y con los demás, es lo que verdaderamente nos tiene acá. Estar juntos. Y tranformar el mundo. Todo lo que podamos. Dale.


—Y sí, ¿qué le voy a hacer?


Presenting the PiPPi CoP basics

Why should I care?

Time is the key. We don’t have time. Things slip from our hands. And rushing is all over the place. Are we having a conversation? Do we have time to project beyond?

Horizons are way out there. We want to hold them with our hands. So we get closer. We set a course of action. We are following the theory of change: deconstructing from the desired outcome until we reach our destination.

But once we are there, the destination has moved way beyond. So we start another journey.

I designed this webinar to showcase the value of our community for a specific purpose: to present a more solid proposal to the call for PCP/PPI in April 21st. The topic: introducing resilience to health systems in the context of recovery.

Here’s the video. I hope you like it.

Be sure to sing up to the PiPPi CoP here

Maes, les voy a presentar la candidatura del hermanillo de Dios Hijo: Golman.

En ningún otro sitio del planeta me podrían entender, maesillos. Solo una mae pura vida sabe cómo no se tolera el heteropatriarcado hediondo. ¿Vos sabes? Mae, en Costa Rica, como en cada una de las capitales de 99 provincias de este continente pleno reconstituido en paz, empezando de cero, borrándolo todo, sin temor ni resentimiento, aparcando el odio, bajándole de huevos, decapitando la violencia.

Mae, nosotros somos, además de tuanis, pura vida.

Nunca ocho palabras fueron más sublimes que estas nueve.



Reducción al absurdo.


Fin del chiste. Fin de la serie. Fin del soliloquio. Soy Hamlet reloaded to the 99th dimension. Can you handle that?

Each one a different story: independent.

Let one be Ticataluña.

Whoever is writing the demonstration is controlling the sublime outcome of surrealismathematics.

PhD in Reduction to aburdity theorem.

by Golman.

You know when you are lost when you start putting your signature in every little bit of creativity we identify in you.

Show us the instrument you play.

Make engagement happenning.

I’ve becomming used to this. I’m rocking the edge of chaos already. I’ve been transmitting from way up here. Now, just now, we’ve gotten our hands on material that was produced over the period of 999 days. It’s all fiction.

I write a book in every paragraph.

Begginnnnnnnnnning, midle, end.

Wharapen to the d, thaswaraisei!


The brand.

I’m calling it a model.

I’m the fucking scriptwritter. I can do whatever I want. Whenever I write.

Poetry has never looked weirder.

Aiming way too high………

The pause on the three dots… how long is it really?

In the ticatalán book of values and idiomatic Q&A about the NEW thing it’s stated in Demonstration NOU: A nine period series, end dots to a circumstance that is kept on hold in the expectation of what will end un happennig after nine long seconds. Elongating time. With an NFT value of 9.

There’s your capitalist comming out to play. I could beat the system. And provoque a distortion in the entire flow. And the music stops. What’s this? This shit is something else. Something new. A new way of understanding the 99 NEW rules. Not complicated. Just 99.

  1. Renounce to something you love.
  2. Learn to sacrifice.
  3. Learn to heal the collective energy.
  4. Fight for the cause.
  5. Assume no disrespect.
  6. Allow no gilipollas.
  7. Stay pura vida.
  8. Ride pavones for 99 seconds.
  9. Futbolart your way up to winning the world cup for our NEW commons piece: Tico Commons. 9€ NFT price on this peace. NEW peace. A conceptual artist can deliver seven straight wins. That’s how you compete to win. Vamos, vamos los ticos que estos 99 días que podemos poner en la huella futura de un nuevo orden. Mi performance llegó aquí hace tiempo. Hay material de sobras. Ahora queda todo aquí desgranado. En las siguientes 99 dimensiones en las que usted, estimado lector, puede venir a pasiar un rato. Y leer. Mucha paja. O temáticamente lo que aquí le voy a presentar. Son temas que me saqué de la manga. Ficciones o no ficciones. Esa dualidad. El posibilismo de haber estado en el infierno, primero, y ahora en el cielo. Que soy el hijo de Dios Padres Nuestra Señor, señor de todos los señoros, de todo lo machismo y lo mismo, de seguir así por los siglos de los siglos, o parar un poco y bajarnos del carro. A que te apetece mogollón. Pues qué coño. Al carajo esta mierda. Iros a tomar por culo, gilipollas. Os vais a la mierda de la reputamadre que parió a la virgen sobre la santa ostia sobre la gestó el cuerpo del niño que nunca concibió. ¿Os tragáis esa historia y pretendéis que llevemos a nuestros hijos a vuestras escuelas? Bajo qué teorema debemos desmotrar esa creencia. Cuestionemoslo todo. Dejemos caer las armas. Optemos por la abolición de la violencia. La castración química del machismo. Lo que hubiera decidido Nuestra Sagrada y Siempre Benemérita Sagrada Inquisición. Con este chiste me voy. Soy más grande que Monty y Paytong.

That’s ALLS folks!

Add an «S»: ALLS.

La meva dona no pot amb ALLS. Ho detesta. No vol anar-hi. No hi entrará. I estem en un bucle. No gaudirem d’això juntes. Pero cadascun és cóm és. I fins i tot la persona més estimada et farà patir de tot cor. Farides d’amigues fan més mal. Com anar a pendre pel sac. I fer-nos pupita. Goita, poca broma. No fotem. Collons. Ara qué. ¿Ara qué? No he entés el teu comentari. M’ho pots explicar. Pots. Stop. Doncs som-hi. Anem i tormen.

Avui el Xavi ha descartat al Dani.

La historia de Golman és analoga a la de en Dani Alves. El ticatalà en el que em vull inspirar per assolir el somni de quelcom nen com jo: guanyar el mundial de futbol. Això ho enten tothom. Això amb el mundial, nois, ho vam perdre. El mateix gol d’en Pujos, vestit així, fa mal. No sé cóm dir-ho per a que no es malinterpreti, collons, no, així no, collons, becarios, no, collons, becaris no. Super dur el intendent.

No vaya ser que vuelva a la segunda ronda y no me guste el puntaje.

Esto es lo que va pasar aquí los próximos 99 días.

Golman no quiere restricción de tiempo.

Vengo con 99 camaradas a cambiar el tiempo actual por uno mejor: pleno y hecho completamente de Gloria, ahora aquí, en cada texto que leo, en cada misa que voy, en cada salsa que bailo, en cada cuerpo que rozo desnudo ante la noción del deseo que secreta tu presencia, así, ante la mía. Soy yo el afortunado. Mira que estás……… ven.

Aquí se corrieron 9/99


En una NEW netflix.


There’s the business model of a great NEW idea.

The power of belonging to a NEW time.

Let’s play this game instead.

Allow 8 other candidates from your territory to present themselves to the Tico Commons. And let’s unite in the Web 9.0: W E L C O M E!

ENTER NEW dragon.




by Golman.


Start over