La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
My name is Golman Comeone.
I’m here on behalf of Diego.
He and I we go way back.
Back in 1986.
Yeah, I’ve got a Maradona story.
I’ll film in Naples.
In 99 days.
And 9 games.
We play.
We win.
All of us.
But it takes this other way.
This other deal.
This way of being.
In this particulary new way of Bë.
Bé.
Vë.
AI, como ay, hay.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
Escoge un color.
Seguir azul.
Volver en el tiempo rojo.
La rebelión de los que no tienen el mando.
La rebelión 99.
Y vamos.
Mejor.
GO
ALLS
Páginas desactivadas.
Servicios de activación de páginas.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
La soledad de Dios un mal día.
Dios de bajón.
Dios intentando darse un poco de espacio estelar.
Cut the man a break.
It’s not been his greatest day.
DonT.
Just DonT.
ALLS
BLÜ

RËD

Of course, I’m fucking with your head.
It’s the point.
To fuck heads up.
Head up.
Hands up for a purpose.
The reason of reading.
The othe angle.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
ëtrê NEW ticatalan word.
Let ticatalan bë the NEW language.
Pizzaolo Golman.
Los nueve barrios de Golman. . . . . . . . .
- NEW barcino
- NEWMAD
- NEWNAP
- NEWDF
- NEWSAN
- NEWNEW
- NEWLON
- NEWREN
- NEWPAR
Cità oberta 9
Opera prima.
Bella i anke.
La muralla y yo.
Pero esa es otra historia.