Una historia de humor

Lo mio siempre ha sido una historia de humor.

Lo tengo claro: la risa gana.

Yo soy un escritor nouvingut.

Con eso lo digo todo.

Esa es mi poética, estética, ontología, taxonomía, orografía, arqueología, cosmología, física molecular y cuántica, como si fueran dos cosas, y la misma, toda una, todas ellas, en ese preciso instante y significante.

La poética del acceso a la emergencia.

El dispositivo de valor puro.

El sentimiento de éxtasis colectivo.

Para ello debíamos estar preparados.

Para ello debemos ser instruidos.

Para ello debemos ser introducidos.

Con una guía para idiotas.

Llamemos a las cosas por su NEW nombre.

Una frase NEW.

Mi lengua propia: NEW.

Campaña, logo, call to action, symbol, word, state, mindfulness, transformation, futurism, nobiilty, stability, absence of violence and past-tense machodom.

Machodom decline.

The movie title.

My opera prima.

Aläs. . . . . . . . . .

At last.

And click.

You enter.

This other way.

A win in to a NEW conection.

99 conectivity lines.

99 alternative steps.

Here are my 99.


Reversing day difusses time and the reader selection. To continue one of the two ways.

Only one: ünö. . . . . . . . . .

The 99 launching words. . . . . . . . .

9 levels of new understandings at the orthogonal NEW direction.

If you own a language, of 99 words long, what words would fulfill your 99 selection of your NEW self.

You enter there your best shot at a 99 narrative.

You tell me what you want, and I’ll give you what I have.

I have an offer.

It’s neither of the previously available.

The NEW word of God Father, HIMSELF.

STILL CAPITALIZED

A state of nowayness

I will outrun these mother fuckers by making them read or not to read.

Not to read NEW américa.

Let that be my campaign slogan.

I beat any given status quo: this goes in the ortogonal direction.

And I do the hand thing.

A dalinean multiverse comes out of the palm of the character in the screen.

I do that trick.

And then…

That’s the bit.

Then nothing happens.

Everything dies.

We gone.

Death.

There.

I’ll come and I’m alright.

First positive thought to take into the completely opsite direction of where we were going.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop9times.

Then you are NEW. . . . . . . . .

I leap.

I’ve gone.

I’ve come.

I’m here.

And there.

And everywhere.

Time back.

Teamback.

Hustle.

Listen.

9basicdrills.

Coachesaward.

I’m gona sell myself.

For the first time.

I’m going to sell out.

Sellaway.

The talk of the reversed time.

We subdude. . . . . . . . .

Hi, I’m subdude. . . . . . . . .

It’s my gol . . .. . . . . .

I’m9. . . . . . . . . .

Way29. . . . . . . . . .

Hi ha Déu. . . . . . . . . .

Déuminisculized. . . . . . . . . .

minisculizados. . . . . . . . .

Todos estamos muy mal. Pero muy mal. Psicológicamente. Con la manera en la que se desenvuelve el mundo. Con tan poca gracia. Y tanta violencia heteropatriarcal carca casposa obsoleta empoderada de los santos cojones de un caudillo un par de cojones.

El cojón para el mojón es relevante.

Burlarte del macho es un pecado.

Pecado macho.

Es un concepto.

De biblicidad.

De lo más alto de la curia.

La selección oscura de los 99 padrecitos cabrones.

La lista, señoros y señoras, existe.

Y elos aquí:

  1. Xell
  2. El Sácer
  3. Chunuk
  4. Munguía
  5. Ovidio
  6. Francisco
  7. Álvaro
  8. Cholo
  9. Golman

Golman no es padrecito cabrón. Ni es padre. O sí. Más bien sí. Padrazo. A su manera. Con sus 9 elemento de mejora continuamente desolados. No hacemos nada por mejorar. No preguntamos cómo estás. No pensamos en colectivo. En un nosotros más profundo. Más psiquico. Paranormal. Surreal. Quizás subnormal. No passa res. Tot bé. Bé. Bë!

BëBé VéVë


5 H4 nuevos así nomás no se ve cualquier día.

No son enchiladas.

El nivel de llegada a lo sublime. Por definición según nuestras visiones complementarias hasta 99 libertades de amplitud. Y no más. No cal. Val. Som-hi.

Castings padres

Matrix 9 x 9 Golman. Metaestructuras restitutivas alternativas.

A ver, cómo lo digo: yo soy actor.

Sí, actor.

Y actuario, pero esa es otra historia.

Yo no nací ni una cosa, ni la otra.

Y ahora soy.

¿Cómo ves?

Yo soy así, así nací y así me moriré… falso. . . . . . . , .

¿Qué pasa si ocho es coma?

¿Qué pasa si ochoescoma?

¿Qué pasa? Si ocho escoma.

Qué pasa¿1!^^«¡¿¡

¡

Ese podría ser io.

Yo.

Y.

O.

¿Y?

¿O?


El fin de las preguntas. . . . . . . . . . .


Minimalizing


NEW holy excel. . . . . . . . .


Soy la antítesis de un excel.


Repelion


Answerlanding


NEW city name.


The capacity to turn into a NEW capital to a global new undertanding for üs all: ALLS


Variables.


Variables explained in the opposite of «for dummies».


Fuckfordummies.

Read, motherfuckers.

Extinction words:

  1. Motherfucker, motherfuckers, mofckers, em-fword, motherchod, chingatumadre, chingalatuya, chingatuputamadre, tuputamadrecabrón
  2. A variable is not so much the name, but rather the interpretation of the cause. Of the actual result we want to obtain. And how sell to the world.
  3. You are the world.
  4. Fuckwearetheworld.
  5. Nëmesïs design.
  6. And old school mother fucker. Call him your own personal devil.
  7. Antipodes between the 6 and 9.
  8. Dimention of conclusion in the most traditional way. A nine structure framework for the sake of occupying that particular NEW space. But I’m going to categorize it and gamify it at the same time. In a set of NEW rules. That we shall all co-create. Get ready for this, as the next, is the ultimate surreality: Golman’s particular ninth dimention of my living at this collective communal NEW resilient complex system, made up of surreal people, like yourself. And up until this point you had felt like you were just walking towards a NEW leap. Well, that’s the case. And you have come so far. As to this level eight. In which you fight what up to this point the system had programmed for you in stacked nine floor left to right, right to left, reconsidering game. A taste of an unknow ï. Yet you get access to this NEW collective agreement of what we aim to be: the collective truth we aspire.
  9. ï.

Sometimes ï just ünö.

ALLS


Te arreglas tú.

Me arreglo yo.


Nos arreglamos.


Lecciones de estoicos contemporàneos.


Fuga.

Voy tarde al fut del Carmelo.

Subo la montaña.

ALLS

Uploading an art proposal and NEW theorem variables matrix popout

ALLS

The true art is the disguise

You really just figured it out?

MYGOD.

A new meaning to phrase made.

You know what I mean. A common expression of a kind. A way of understanding with a metaphor. A way to orally learn. Culture. And the frames of it. And how we play it. Or not.

To be or not to be is the key.

It’s a lesson you take first at 6, then at 9, then 13, then at 14, then at 15, then at 15 1/3, then at 15 1/2, then at 15 3/4, then at Sant Jordi, at your birthday, every 9 of each month, the abolition of the military in Costa Rica, which also conmemorates the day the Tico Commons kicked started a different antagonist direction to go to collectively as the leaper community start its very own particular countdown, to lay down the violence, its weaponery, the economic reason behind it, the last white onepercenter to enter the NEW covenant. This is bigger than the Beatles, Mohammed (both profet and boxer), Jesús himself, hereby present with his own current voice, as its been him, decaplitzalid HIM, the old bearded white man at the top of your made-up game: to believe or not to believe.

Antagonism leaps towards facism like a deer scaping from a hunter, veteran, with the skills and sense of the character Robert de Niro plays in the Deer Hunter, a film that was thought of when I started my first inner cycle.

1976

The 76 is in a league of its own with the 99 destination.

Notice.

I’ll give you time to reflect within 99 seconds.

Let’s give 9 a chance.

Let’s trust this NEW thing.

Where would it lead?

To NEW dimention we make up for the greater good of the witholding of this one state of nature out of that other 9.

Nöu.

nöü.

Miniturizing Nöu.

El nou representa el now.

I know you nou.

I’ve got your cojones in my palm.

Gently.

Trust.

Trust you must.

Trump, supportores, and the elite 9% who wish to keep playing in this dimention the easy piecy game of the outstanding 99 golden boys of the diminished capitalism. Miniturilizing the common undestanding ruling the 9 axis of the current state of affairs.

The idea turned in a new sense of value, with our own kind of liberated NEW currency of care. Because I care. And I care to bring back my son, the ünö inversed to the role of Jïsüs in your current NEW culture to be.

First, we need space.

Space and time.

But in a different perspective. Taking the relativism of the theory and putting it to practice. To solve our greater collective unmet need: «bajarle de huevos».

Deminization.

Delowering.

Bringitback.

Steppingbehind.

Chillingman.

Chillingman the brand.

The place to chill.

The belief.

The sensation.

The currency.

A something other than cripto.

I’ll take the antipodes of cripto.

Or the other alternative way the fuck away from this scum bag shit current etait du vie.

Étät dü vïë.

Deux modemoiselle o madame, c’est par sure que c’est que c’est, mais je vull construir un nouvelle longue, quelque chose je suis aplicant avec una longue que je vais pas aprendre com vu, la person, lui, elle, vous, l’escriban, d’une roman avec l’absense du cojones.

Esto es ticatalán. Me refiero al escrito que justo has leído. No te hagas pendejo. Ni te apendejes. Si vas a continuar leyendo vamos a irnos a la chingada.

Así, órale.

Já-le-lö.

Como dicen en mis epicentros. Mi última identidad indispensable: el tico commons. La revision del procomún. Del morado al azul.

Pasando por nueve niveles de matices en la metaestructura de la regla a explicar a nuestro oráculo descolonizado entrenado por el frente de liberación de los machos alfa, los trumpacademist, los jueces que aplican la defensa de los intereses de estos mismos 9% de los poderosos, los grandes 9 estereotipos de machos revitalizando todo lo que nos adolesce como especie para ser capaz de autorganizarse transparentemente a partir de un nuevo consenso colectivo que revierta, en directo, la reconstrucción bajo las normas de una narrativa y metaestructura que va en dirección ortogonal a la situación en la que nos encontramos en este preciso momento.

Paren el tren.

Me bajo.

Vengan usteds conmigo.

Dijo Jïsüs, leyendo el mismo en la NEW sagrada familia que se encumbró el día en el Jïsüs volvió, bajando con las 99 variables de impacto que tendrían sentido para los próximos 999 años. Iterando de un lado hasta otro. Revirtiendo la conceptión del tiempo hacia un espacio refractario a la dimensión que hasta ahora hemos vivido. Por llevar un espacio hacia la alternativa contraria. Con todo lo que esto representa.

El status quo no es reaccionario.

Es lo que es.

Es lo que somos.

Nuestro color azul deslavado.

Somos el estado de ánimo del cruz azul en la final.

Y aún así tenemos fé.

Ahora les digo, me equivoqué.

Fue mi divina culpa.

Estaba así escrito en el metalibro maestro que sostiene el plano entero de las próximas 99 dimensiones de lo que se viene en este otro lado. El que vamos a co-crear todes juntes. Así, órale. Nos vamos. Nos damos a la fuga. De tanta pinche mamada. Te tan bajo nivel. Nos postulamos a la alternativa. La que podamos crear. No sólo creer. Ponernos en la acción que revierta en sentido de nuestra escencia. Y nos volvemos, nos deplegamos, más bien, para seguir una corrección política lingüistica a falta de poder contribuir con cosas más serias de la lengua, que desconozco, que me apetecen poco revolotearme en ellas, salvo que nueve de ellas me llevaran de nueve hilos narrativos que conjugan una versión alternativa de la sociedad como conjunto de conjuras que se desarrollan ante la convivencia alternativa de una sociedad ajena a la concepción obligada de la virilidad de todos los símbolos categorizados como indispensable para ser qué o quién en el contexto de lo que rige el mundo de los reyes, los pueblos, los mesis, los mesías, los hijos legítimos de Dios Padre en su periodo espejo al vivido de Jesús, el de las escrituras, y esta nueva versión de mi hijo, el mero mero, que con todo y lo que representaba hacer horas extras en la comunión de mi eterna relación con la historia de la civilización, y una vez llegado el punto en el que los algoritmos que fuimos capaces de entrenar seguirían pues la noción divina que Jïsüs mismo explicó, con sumo detalle y elocuencia, en los 99 días seguidos con la parábola de los prompts que entrenaron las antípodas ortogonales de la mamada de sistema social que tuvimos hasta el mero día de hoy: reversing day.

Obvio se empieza del nacimiento de Jïsüs, el día de semana santa que revierte el tiempo de la noción con la que debemos dar lectura correcta a la transición de los hechos que devinieron en la biblia completa que de atrás para delante relata en tiempo real lo que el Papá Francisco y el León 14 pueden ponder al servicio de la modelo de lenguaje que se constituyó por deseo expreso de Jïsüs que se pasó por el Vaticano a comer.

Lor 9 programadores de los dos modelos teológicos en una y otra dirección de nuestra ecuménica reversión al contexto vivido y expresado con nuestro humilde paso por el mundo consciente en varias dimensiones que superan la necesidad y lógica de un Dios Padre tecleando en tecnología nueve dimensiones más allá de las iteraciones que seamos capaces de dar sin tan sólo atinamos a reorientar hacia dónde queremos reorientar el porvernir sostenible de nuestro sistema NEW revertido del mísero estado de «To be» de los cojones. Pues sabes lo que te digo: Not to Bë.

Bé. . . . . . . . . .

ALSS


ALSS és una errada cognitiva. Hauria volgut escriure ALLS (un cop mes vaig escriure ALSS pero vaig pensar que no sortiria d’un loop infinit que m’enportaria cap a la direcció oposada a la que vull anar. Just aquest és el sentiment común més important del nostre moment. Sóm quelcom més. Un rotllo que encara no s’ha desvellat. I que us porto aquí. Soc Déu Pare disfraçat d’un nouvingut del Carmel. I ell doncs fa tot això d’esciuere histories. Fetes en un moment de reversió del temps. Per marxar ja. Que volem anar en un altra direcció. I aquest és el camí. Jo hi vaig. No m’ho penso mes. Està tot escrit. Aquesta és la gràcia. El meu somni s’ha processat a fot lent. En un altra dimensió. Això segur. Us ho puc assegurar, i ho dic, amb la mà al cor, mentint, sino cóm haguès escrit aquests paraulots?)

Ja no sabia si tancar o no aquell parèntesi.

M’hagués pogut quedar allà endins. En dins del parëntesi. Visquen una linia continua.

Dibuixa una.

Amb tota la seva expresió de llibertat infinita.

La recta és el primer aprenentatge mìstic al que sóm atraïts al fons d’aquesta nova espiritualitat.

Bibuixa una recta és va convertir en el meme més hilarant d’un moment determinat de l’eternitat.

La eternitat és més fàcil dibuixar-la que explicar-la.

Cómo us ho puc transmetre…

Anem a veure.

I vos porto a un viatge 9.

I de cop tot gira.

Capgirem.

Totes.

Som-hi.

NOU

NEW

NAW


ALSS


No puedo escribir ALLS bien. Durante un momento el mundo se queda sin sentido. El colapso mental se desencadena.

Por mi culpa.

POR MI CULPA.

POR MI GRAN CULPA.

Pero soy un Dï¨ös Pädrë cojonudo.

Yo también supe virar.

Y me voy a reinterpretar a partir de los papeles que podamos entrenar a nuestros 99 guías olmecas de la espiritualidad alternativa, presente.

In eternum.

Sosteniblemente antifascista y libre de todo macho y violencia.

Bájenle de huevos.

Sea esta la primera y última escritura desde este otro vertiente inmortal de los Dioses reconvenidos tras la podrida e infantiloide envidia y arrogancia la del ünö grande y sölö.

S’em vé el temps a sobre.

Ja no m’hi veureu com ara.

Jo també m’haig d’anar.

De vell.

D’haver viscut tot això amb vosaltres.

Aquest darrer suspir.

Memento mori.

Eternum.

ALSS


Se convirtió en un capitulo cansino sobre un mismo chiste repetido 9 veces. Un formato de la narrativa a estipular. Un concurso público que sólo estimulo el ser en esta otra dirección. Por hacer un aprendizaje colectivo transformador. Como ir hacia un conjunto de sitios en los que conjuramos una manera estable de ser. Un capitulo de la reconfiguración del enseñamiento a los agentes virtuales de nuestro bienestar resiliente común. Pensemos con otra dimensión en mente. Con un estado de la naturaleza NEW. Con otras reglas que pretender alterarlo todo, para siempre. Con la manera de hacer. Y por qué hacerlo así.

Hay nueve superpoderes a enderezar.

Vamos a exhacerbar el poder de la respuesta.

Cuál es la necesidad.

Qué vale la pena que nos pensemos del todo en otra dirección ortogonal a la actual.

Este es el principio de toda transformación.

Querer transformar algo.

Todo.

En nueve dimensiones diferentes.

Y hacer de ello un tránsito.

Un juego.

Gamified.

Sea lo que sea.

Pero ahora sí, desde nuestra perspectiva.

Trastocar la broma.

Convertirla en un bloque aparente de la surrealidad espectral que se filtra por una grieta del sistema anterior. De alguna manera algo conduce a otra parte, a la cual, aspiramos encontrar una capacidad colectiva para acabar de entender los fundamentos de una dimensión ajena a nuestra experiencia. Así nos desboblamos a otro hito temporal, el primero que se sincroniza hacia otra parte. A otro destino. Que finalmente nos ayuda a desenmascarar el mal, y su inoperante discurso falaz, ante la situación excepcional del poder que resiste a caer. Y que deja su alarido final mientras se extingue como un fenix.

El eterno retorno es la clave con la que dio Nietzsche un principio de oportunidad a esta vuelta que estamos dando a la vida en este momento preciso. El tiempo y la historia seguirán un curso al cual ahora ya somos actores secundarios que se revierten ante la posibilidad de las máquinas tomando el control de nuestro destino, inestablemente plagado de propaganda fascista para desencadenar el desorden, la desinformación y la pugna que nos separa del resto de los humanos, y aislado, optamos por no creer, odiar, y abrazar la estupidez manifiesta de una masa deslumbrada por el brillo de un becerro de oro que aun hoy reluce.

Ya lo dijo Moises del otro lado de la peregrinación. El tiempo de adorar esas mamadas se acabó. También hoy estamos cerca de desbocar el sistema hacia un punto de no retorno. Por ahí no vayamos. Ese es el llamado final. La vuelta atrás. La decisión ecuménica de un Dios Padre que se presenta a su pueblo a través de la única manera válida en la que pensó que sería capaz de reactivar(se) la fe, y de paso, a sí mismo.

La vuelta de Jïsüs hizo lo demás.

Y Jïsüs, esta vez cual Juan Bautista, me presentó a mi: su carnal. Para hacer el anuncio del último libro sagrado.

El gran final es el principi de la vuelta atrás.

El modelo económico es la resiliencia colectiva remanente de poner a los algoritmos a actuar en pro del tico commons. Y el tico commons es la minizculización de lo que otros imperios, el inglés, el español, el romano, el otomano, el chino, americano, el neoliberal, el de los escalvistas modernos, el de la molla, el actual, del cual somos complices con nuestro consumo, con el entretenimiento que reproducimos, con la fragilidad de nuestra crítica pura.

Un último camino de salida.

Un objetivo común.

Una visión y una destinación más allá de las tendencias que el marketing y los mercados nos intenten marcar. Porque somos la fuerza que predomina ante la miseria colectiva del Trumpismo y sus secuaces. Por la noción exacta de que nuestro momento documental finalmente ha llegado.

Este es el mio.

Y aquí empieza un camino.

El de revertir el sistema.

Y darle la vuelta a la camiseta.

Que vistiremos esta vez, alrevés.

Como si Roberto Chikilicuatre resucitara y nos diera, esta vez sí, la victoria final.

Cuando el humor, del otro lado, en el sentido opuesto, se lleva todos los elogios y los ejes de la transformación en la dirección ortogonal.

Allá vamos.

¿Venís?

Dale.

Esto sale ya.


Reversing day.

Memento mori

You may choose to believe me

You may also not.

Those are two paths.

ünö

D O S

You betja.

It IS an «operating» «system».

And they are your very own particular antipodes.

You reluctantly read this.

Then you get it.

To sink in.

Sink.

In.


That’s it.

Aesthetics win.

I’m button designer.

I know it sounds silly.

It’s like that.

And like this.

Both ways.

Two different, opposite, repulsive directions.

Red hates Ble.

Ble hates r`d.

We all mutate.

Bare it in mind.

Sink in

Sink

IN


Toda revolución es una emergencia colectiva.

Las emergencias colectivas serán más y más.

Y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, ymás. Y no más.

Y así nomás.


Los bobmarlianos.

La identidad en un multiverso alternativo tendría que agarrar la vara, cabrón. Cabrón, cabrón.

Hermano.

Inevitablemente masculinizado.

Para su pesar, también a mal.

Y de ese mal hay que hablar.

No callar.

Cantar.

NEW

NAW

GO

NEWnaWGO

NANANAGO

NANANANW

NANANAGO

NANANANW

WORDS

LORDS

OUROWN

ï

ï

ï

Ï

AWEÏT

AWEÏT

awEÏt

ëÏ AWEÏT

ËÏ AWRIGHT

aLRIGHT

ALTRIGHT

NEIN

NEIN

NEIN

And no more.

No more far right.

No more far.

Near.

All

cured.

Ï


Minisculized blue’s story is a stimpy one. Rather ridicoulus if you aïskmï.

I’m rather odd at trusting. It’s a gut feeling. I doubt. A lot. I tend to. I don’t know. It’s my gift. So I embraced it a long time ago. And doubt the system. So I let go. And find. Out here. I distrust. And you are back in your room in NEWCAR, my hood.

It’s liket that, män.

Män new.

män nëw, minizculized.

Minisculizeme.

And we do.

Right here.

Minusculize your self, you fucking wanker.


But wankers had a heart. A mum. A awful dad. A sister. A brother. Wanker was really a wanker. That’s it. There’s no more to it. Why would you want to hear about a wanker’s story. A wanker’s a wanker. Once you know. You’ll know forever. It’s trully there. For you too, you know. It’s your wanker’s wanker paradox. I got into Oxford with this 99 letter prompt, and OLMECANAI enhanced.

That’s tust.

In the trainning.

My AI is tropically trainned.

Waiting for you wankers to get this paradise and orthoxy of the ones who left you behind, you cunts moderfuckers (and why should we keep cursing using the mother methaphore and not the waker dad. Look within your self, you wanker. That’s all you need to do. You are not oblidged to be wanker, you know. You… know. You know. You are just a wanker. Why wouldn’t you. Right. Right.

AWEïT

And you bring it down.

One notch.

This much.

Down here.

Downsized.

Ï



NEW.

NEW everything.

Start from scrath.

Like white paper dilema.

And empty prompt waiting for you to feed an extended links to 9 initial dots to link, a nine letter word, nine dimentions, nine different categories, nine different minusculized gods, nine virgins, nine macho conducts to repel as an unwaked society. A society free from wankers. Because we cure them. They unwake themselves up. From wankery to dignity.

Take it.

Or wank it.


Twisted macho mad minds.

Collectively overestimulated.

Unleashed.

Dragons.

Sneaks the size of Quetzacoatl over Seattle.

Quetzacoalt flying over NEW américa.

Leap out.

Leap.

ï


Every button is a community.

Each community is a local consensus.

And we improve the unit.

With our collective collaborative action.

It’s a clensing exercise.

Disexorsizing all 9 demons at once.

You opt it to the programme, lady.

Please file you complain in the following address of concerns handling.

The logic behind rules.

The ones upon us.

The ones we imagine.

The ones we invent.

For ourselves.

For ourown.

The NEW collective society.

A NEW one.

From scratch.

No handles.

No cuffs.

A clean place.

Not to attack.

Ï repeat, not to attack.

Stop the bombs.

Stop the killing.

Rest the machine.

Rest the machinery.

Slow down.

We are turning back.

And like that the Earth stopped.

And so did the rest of elements in the skies.

And the spin spon the other way.

And since that we rotate this way.

Till today.

That we go back.

The NEW last cyle.

Contained cycles within a good enough self taught social complex system with set of nine global consensus of the 9 collective measurements of impact to go for in 9 years time, for the first time, without their control. FUCKOM. Let’s just go the orthogonal way.

The image then appears leaping towards a new level of complexity.

It’s a new narrative.

One that involves a social complex agreement.

A plan.

A guide.

A narravite.

A will to elsewhere.

Leap.

Ï


Still there’s something fishy in any choice. Is three too much. Is it really true that the studies show, the scientific evidence in the neurological world. It’s how it’s been organized. And how much we want to change this. So bad, that we are willing to be the drivers of this desired collective outcome. But the complex issue in place here is to activate that change, to draw a new impulse towards the right way to scope it.

I doubt in another way. There’s what I don’t get and I’ve found some fishy evidence in a dump. A digital dump. You can smell when you are in a fishy place. It’s been design fishy. But fair enough, the entire society has been polized. And depolinizing colonies is not a simple outcome. Still, we are not here to give up, so we try. Here’s the kit to feed the algorithm that has been put in place to cover the certainty of our active collective wellbeing golgen goal, out of the multiverse of 9 impact destination to reconsider the alternative.

Last thinkthank.

My thinkthank.

Ï


Let me be.

Let me beat.

Let it be.

Let it beat.

Let me be.

To bë

and

Not to bé

ALLS


Más allá de todo hay un espacio en el que continua viva una existencia superior. La alcanzan las almas que descanzan en paz. En paz enfatisa una palabra: paz. Pau, para llamarla de otra forma que nos convenga para reconsiderar su significado, su peso específico, su valor, en la función semántica de una palabra intentar representar al máximo posible con el sentido que le damos a la realidad. Y con ello reconsideramos la lengua. Y vamos en dirección de una lengua nueva: el ticatalán.

Se el ticatalán la lengua del pueblo NEW.

NOU.

9.

NEW.

Tot nou.

De cop.

I volta.

Som-hi.

Hi anem.

Ï


Votar al toronja costa. A no ser que siguí cruyffià.


Poema Golman


I no se sap ben bé com, pero li durs a botó. Pum.

Estàs dins.


Els capitols d’un llivre poden esser super curts.


I tenir 99 conclusions.

Molt ütils totes.

Tötes utilitats innovadores. No hi eren fins ara. Haviem de pensar el que en cal posar-hi primer: el fil o l’agulla?

L’ou o el pollastre. La gallina, vull dir. Ja s’entenc. Sóc un masclet cabró. Dels pùtrids.

Fem ho bé.

Ve.

Tot lo bÉ, que sigui possible.

Ja s’en sap: sóm incorregitble.

Metida.

Mentida.

AIxò no és així.

Ha estat així. Com l’excusa suficient per permetre que algú s’en fotés dels demés: el machito cabrón. El fill de puta amunt de tot. L’Ú.

L´Ü

L’Ü vs Ú

Tu ets l’ü.

Minisculitzat.

Imaginat que totes.

Imagina que tots.

Tot.

Ara.

ALLS


Campions.

Com afició fa.

Com a col·lectiu també.

I també fa nosa.

I fa por.

Per lo que veiem a fora.

L’odi aquest que no es pot permetre. Mira en Vini Jr. No potser. S’ha de dir.

I naltros l’hem patit.

I hem patit amb jugades que semblaven que estaven pitades en contra nostra. I ens hi vam sentir impotents. Com si tot això estigués eclipsat per una mà negra que mou els fils. I els fills no els mous tu. Mai.

Pero quan guanya el teu equip de futbol a les hores has guanyat també. Envers lo que els demés consideren que tenir aquest sentiment. Reconfortat i validat per la sensació d’èxit. D’assolir un objectiu molt complicat. I que ens ho han regalat aquests nois que són uns professionals. I naltros ens hi diem part de tot aquest espectàcle, perque a sobre, sóm els amos. Es nostre. De l’afició. Hi només dos clubs que hi poden dir això.

Un d’ells som nosaltres.

S’altre: Es Reïal Madrid.

El Barça ha estat campió guanyant a l’Espanyol 2-1 al seu estadi: el RDEC, a Cornellà.

Jo he estat allà. És preciòs. S’arriva com qui va a un centre commercial. I fas una caminadeta cap al partit. És tracta d’una planàs per tot Cornellà, Hospitalet, Barcelona, Badalona, Sabadell, Vilafranca, Cambrils, Besalú i Llivia, fer el desplaçament expressament, i veure un partit com el que es va viure ahir.

L’Espanyol s’en salvarà.

I el Barça ha estat campió.

Lo millor de dos mons.

Qué bé i plens que hi sóm.

Ha hi era hora.

L’hora de trobar-nos tots plegats.

Malgrat el passat.

I mirar més enllà.

Junts.

Qué dius el partit.

De debó.

(Aquesta linia em va fer meritoria al guanyar el premi de guiò amb aquest jurat tant alineat a les tesis comíques dels meus acudits. Escrits però per fer al teatre. Al teatro nou. Quelcom estructura narrativa nova i complexa que n’hi havia organitzat, tant bé com poguem, per fer passar per NEW. I des d’aqui fem quelcom nou: NEW.

El meu objectiu és l’adopció d’impacte.

O l’impacte de l’adopció.

Quelcom que aconseguirem, de tot, d’aqui a molt temps. Com 9 anys.

Pero llavors d’aqui a nou anys tot això ho haurem fet.

I aquí teniu una visió de cap a ón ens agradaria anar.

-9

-8

-7

-6

-5

-4

-3

-2

-1

0

  1. Em presento
  2. Introduexo un cas que capti l’atenció. O potser aixó és el veritable ü.
  3. Ü.
  4. Torno a començar.
  5. Ara en l’altra direcció.
  6. Faig lo diu l’advocat del demoni.
  7. Faig un pas més enllà de l’estatus quo. Hi canvies més enllà de les cinc dimensions de creixement possibilista cap a aquest nivell d’idoneitat d’una direcció alternativa disruptiva en aquest sentit de l’adopció. A qué?
  8. Un cas més vermell, estructuradet. Ben parit. Com un acturi t’ho fa. I et quedes tant ample. Publicant en journals cientìfics. El camí cap l’objectiu comú: tico commons.
  9. El nou. El nou d’un poble nou. El camp alternatiu on tú et pots sentir en control i amb l’ùs de la teva facultat més anyorada. La que et fa esser senser en aquest novè pis. La novena dimensió. O més aviat la dimensió del nou.

Golman era pare d’una nena del Infantil B. Era un outsider dins del sentiment put #totsomblaus. Tu t’hi pots sentir-ne. I esser-hi. I formar part. Fins i tot et pots presentar i esdevenir president. O membre de la junta directa. I manar molt. I encara aixì, seria un nouvingut. Un vingut d’afora.

Per esser blau blau, s’ha d’have botat una pilota i fer com a mìnim 99 cistelles en aquell mìtic camp. I jo no les he fet.

Les he fet però al pavellò municipal de Perill.

Això és Gràcia.

I un gran camp.

On m’estic posant a punt.

De fa nou anys.

Per aquest moment.

Ha arrivat el dia que m’haig d’oferir al meu col·lectiu.

I això vol dir sortir a llum.

Com a futbolartista.

Com una eina per la transformació.

El portaneu d’un crid que ve de lluny: nou.

Un lloc nou.

Un joc nou.

I el nou d’un poble nou.

Nou nous differents.

En tipus de lloc.

Com a basketbolista alternatiu pef treure les castanyes del foc.

De tot el foc.

El que ens crema els dits.

I ens fa verí.

I morim poc a poc.

Cada dia.

Mentre vivint.

Ara, però, donan-li aquest sentit NOU.

NEW.

NEWLLÜÏ

Els 4 patrocinis de les dïeresïs.

Un pla surrealista inclou un futbolartista.

El regim era en aquest sentit obtusos. Especialment obtusos.

No es feia més que trobar els sentits no establers, encara, de surrealitats no explorades. Sobre tot las mai llegides. Les mai escoltades. les mai viscudes. I aqui hi posavem l’emfasi.

I tornem a ser-hi.

I dir la nostra.

A fer palers.

I ens hi volem reconvertir. Pero ara no em va bé reconvertir-me havent de fer jo tot. Prefereixo afegir-me al procés de colectivització quelcom nova, innovadora, definitiva, en el sentit més ample d’un espai de proves, surrealista d’arrel, des d’un diseny conscientment fet des de l’extrarradi. Més enllà de la meva centralitat i normalitat CIS blaugrana. Amb totes les meves 9 culpes.

  1. Sentir que sóm millors.
  2. Sentir-nos superiors moralment.
  3. Valors.
  4. Persecusió dels poders fàctics d’aquest país: els fachas, els jutges, la pasma, els grisos, els arbitres, els partits polìtics d’extrea dreta, dreta i la premsa madridista, els monarquics, i L’Ú.
  5. El nostre propi conservadurisme.
  6. L’Opus, Salecians, Jesuites, Misioneros de Cristo, Lasallistas, Testigos de Jeová, Cristianos sionistas, Nacional cristianos, CRISTO REY.
  7. Som la resistencia contra el feixisme i el colonialisme que des d’una Espanya de la que també nosaltre venim, ens hem fet un liu, i ara tot just sortim a fer un passeig. I pasejem a labora d’un riu que ja no hi és, i d’un pont antic que encara hi és.
  8. Anar a un pensament centralista com si tots haguesim d’entendre lo que representa copsta esser viu i gaudir d’un moment dalilià, tot i no estar al cap de Creus.
  9. Ens endinsem en lo blau i sabem segur lo que ès tocar el cel. Inmersos dins s’aigu s’en sap esser inmortals.

ALLS


Esta es la metarrativa de G: Golman, en Imágenes vs Google’s Al-l

Somos la leche con colacao

Fa ja uns cinc anys que la meva filla juga a basket en el bresol d’aquest joc a Ticataluña, aquest pais nou reconfigurat, i tant semblant al que tenim/iem, i tan lluny de cap on anamevem amb aquella colla de cabrons. . . . . . . . . .

Dispenseu si faig servir moltes paraulotes. Que volue que us digui?

Doncs res.

No dic res. Callo.

No parlo.

Entessos.

No dic res.

Pero res de res.

I em mossego la llengua.

Això tampoc és bó. Sobre tot per la sang.

La recuperació triga el seu temps.

Ens fem mal i cal tenir-ne cura.

Anem un pel més lent.

Pero un pel més lluny.

I mirem a veure si aconseguim mirar més enllà de la muntanya aquesta que em tapa Montserrat.

Mira que sóc de muntanya. I en concret d’aqui. Dels tres turons. Com personatge d’una película de cine de barri. Aquell que escriu una pelicula des del seu barri, amb els seus colegues, i de la seva propia historia d’un viatge més enllà de les nostres realitats, la que hi vui cadascun, i alhora, la que emergeix tot seguint aquesta direcció NEW, ortogonal.

Tot va començar ahir al Galeon. En Joan, en Carles i en Xavi. O al inrevés: el Xavi, en Carles, i en Joan. Així, per ordre d’exposició narrativa.

Tot just vam exhaurir els 90 minuts que tenim de pista al turó del Carmel, al VEC, el club esportiu de l’escola de la meva filla. Soc part del grup de pares que s’ha fet amb aquesta franja dels dijous per venir a jugar futbol 5. I en els millors dels casos venim 15. I fem tres equips. Triangular: blancs, negres i colorins.

En Xavi es posa negre si la gent porta una samarreta de colors «inbetween». No potser, diu. S’indigna. Molt. I és molt graçiòs. Ho diu amb frases de gestor natural de comunitats de whatssap. Es requereix que vagi dien les graciocetes que es permeten en aquell nivel d’interacció col·lectiva. Els grups de whatssap han de tenir, com quasevol communitat, un objectiu d’esser. Ja sigui el trobar-nos alla per parlar de quelcom, o bé, per quedar per anar a jugar futbolart. Això és el que tinc. Tinc un grup de pantangueta de dijous, i un de basket de dimecres. I els dilluns puc esser convocat a jugar futbolset, tot just fent un peregrinatge des del turó del Carmel fins a les faldilles de la Collserola, al TAR, tot just als llars Mundet, on havien viscut els veins, on hi havia jugat futbol en Roger, on el Deportivo Berga de la presi Joana Garcès va guanyar amb una colla de mexicans futbolartistes.

i retornant als grups de whatssap, als rols communitaris, a les noves amistats. Ens hem acostumat a entrar i sortir dels llocs. I els tenim allà. Ens communiquem de tant en tant. Amb la penya amb la que coincidim. Els amics comuns. La colla. Grups d’ü. Grups de dos. Grups de tres. Grups de feina. Grups esportius. Grups de pares. Grups del basket de les nenes. Grups del regal. Grups efimers. Grups dels projectes. Grups de feina. Grups de xarxes. Grups d’anades d’olla. Grups per a tot. Ja ens coneixem, i ara estem entre grups i xarxes socials. I sols.

I la gent desrprés llegeix, si pot; sino pasa de tot, van liats. Tothom anem liats. Per poder lleguir totes les linies argumentals dels grups de whatssap has de tenir una inteligència artificial treballant per a tu 24/7. Sóm super explotadors devant de la millora de les nostres capacitats per fer lo mìnim. Lo minimism.

MINIMISM.

La bogita.

Una al costat de cada vaca.

Evidentment amb camí groc. Caminet. Aném a veure a les bruixes de nou. Les nou bruixes de colors. S’ha de guiar al que entri a la nostra botiga. I l’he d’explicar que cal tenir per jugar-hi a lo que aqui donem: una experiència a canvi d’uns quartos. Quan vols gastarte, avui, a la nostra botiga. Va, portat aquestes nou coses.

O bé l’opció: gastat 9€ pack.

Així pots donar una aullada, i sortir amb un regal de 9.

Nou es diu la botiga.

No era minimism.

Minimism és lo que volem fer. El mínim esforç. Ja hi som. Ja la tenim aqui. Finalment ens trobarem lo que haviem desitjat sempre. Temps per fer quelcom més que no cal que facis perque una maquina, ens en adonat, ho fa millor que tú. I que tothom. Tenim a l’abast l’eina per entrenar al sistema per a esdevenir, naturalment, i al seu ritme, en un sistema resilient redundant. Vull dir energèticament. Que lo que fiquem calgui o serveixi perque a rand una emergència col·lectiva quasevol, algú sigui capaç d’esbrinar una manera de treure un ús colectiu que sigui beneficiós per al procomú. Per a tots plegats. Per a ALLS.

Volem lo mìnim.

No demanem massa.

Pero a algú ens vol donar pel cul.

I no estem disposats.

L’home toronja s’ha tret la disfressa. I ho ha dit tot, així com diu les coses, en un dia històric: liberation day. That was literarilly yesterday. And went a little like the biggest phony stunt in history. The dumbest one. Yet it sets a NEW board to play a deliver some cards that we are expected to play. And we must be ready to make some sense out of our collective/collaborative response. Because we are up against the biggest threat of all: facist regime meets DonT, or the other way around. Just DonT.

Just DonT.

Això era una altre. Un altre concepte. Més chill. Mes de reducció de velocitat. De riure. Entre i de nosaltres. I de tot plegat. Això és un show de la comedia. Amb els 9 grans referents actuals. I els 9 emergents que des d’una plataforma NEW podrien donar inici a aquesta altre dirección: ortogonal.

Es el nom de la direcció que emana ja actualment des d’uns quans torons, no tots, i en certs moments espcials. Amb un nivell de conectivitat astral contrastat en d’altres dimensions d’on bé una idea que ens han traslladat avui pels mecanismes definits als nous protocols de governanca i interacció col·lectiva al voltant d’aquest nou models d’estat. Estats de la natura. Lo que complenta un univers únic que s’obre a partir d’ara.

Davant nou multiversos exemplars.

Ara toca donar-li un saccèix a aquesta mandolina.

Tambor.

NEW

Tots som «la leche». Els nanos petits ho canten i ho entenen així. «Demasiado». El cant d’uns nens s’obre camí entre els grans simbols de canvi de l’història.

Sí se puede…

ALLS