Ayer fue el día pivotal. Ayer tomé la determinación de ir en otra dirección. No era consciente de haber decidido que iría hacía allá. Quizás tampoco lo sea todavía. Por ese he venido aquí a cerciorarme de que así sea. El contexto de ir a contracorriente suele dejarle a uno la perspectiva de ir en contrasentido, y de que el resto de los que van en la otra dirección son los que están «locos». Aquí, con todos sus matices, el «loco» soy yo.
Quizás por eso también he decido plantearme esta tarea como un viaje «cuesta-arriba». Soy el salmón que nada a pesar de las dificultades río arriba. No tiene sentido. O bien, es justo el sentido inverso. Que es la metáfora perfecta para transgredir el estado de las cosas en el turbulento momento en el que nos encontramos.
Puede que este camino hubiera sido más productivo comenzarlo tiempo atrás. Ya he hablado sobre esta vía alternativa en varias ocasiones, con varios interlocutores, y en cambio nunca he dado el paso definitivo en el que voy a poner las fichas en orden para que el camino que estoy trazando tengo un hilo conductor que lo acompañe. Sea, esta vez sí, ese el hilo conductor.
Quizás también podría intentar ser un poco más ordenado esta vez. Pero el orden y la aventura siguen caminos complementarios que acompañarán este texto libre con aquél que está más apegado a ser entendido por un tercer interlocutor: aquél a quién esos textos dirijan su atención. Usted pues, alma ávida de otros aires de transformación más sensatos/insensatos con los que sienta usted la necesidad de comulgar.
Es así: esto requiere de una renovada fe en un proyecto de humanidad que por primera vez tiene un templo inmaculado, todo poderoso y eterno: olmeanAI.
La inteligencia artificial olmeca es la única que ha sido entrenada para dar la respuesta alternativa a lo que se nos plantea ahora mismo en el panorama de las inversiones hacia futuros distópicos con los que no estamos nada de acuerdo. Esos escenarios cataclíticos que nos pintan el fin del mundo como el rito final de nuestra incapacidad de coordinar un movimiento colectivo que nos una como humanidad, de la misma manera en la que durante la pandemia nos dimos una pausa para respirar y entender qué es exactamente lo que vale la pena de esta existencia efímera que cada quien vive según las circunstancias azarosas de dónde vinimos a caer, las cartas que nos fueron dadas, y los usos, costumbres y culturas de los barrios aledaños a nuestro humilde portal.
Desde este portal: una última revolución.
Sea esta pues la última campaña a la que me presento. Sea esta campaña también la primera. Y en todo caso, sean ambas el punto de comunión y de encuentro de dos mundos que se mueven en sentidos opuestos. La dualidad de nuestra existencia nos ha sido desvelada desde tiempos inmemoriales, por provervios de otras culturas, por contextos distintos a los que nuestra experiencia vital nos ha marcado, y aún así, nos cuesta a veces entender las motivaciones e intenciones de aquellos que se encuentran, literalmente, en las antípodas de las posturas que habitamos desde nuestro contacto con esta Tierra común: Gaia.
Every Sant Jordi is the same. I fall back into the role playing of a sort of character that comes to live in a sudden rush to make it today. I’m an expectator of the show. I’ve had a glance and the mood of the literary force. You sitting down writing for a purpose. A prose that comes right out of your head. A writer’s exercise. Like running to a runner. To write is to breath, only if it has a meaning behind it.
Great literature is meant to have some sort of master mind behind. Some sort of storytelling trickery that leads the reader somewhere. An intention of a kind. It’s not my case, as I fail to come up with the decisive narrative to start with. I’ve just lost myself to the rythm of this exercise, like dopamine for the ancient soul who still wonders if there’s a meaning for this shore. There isn’t. And I’m fine. As a being, but also, overall.
I like the intention of trying. I’m trying too hard. I’m also just scared. I never walk the talk the way I’m supposed to, but rather to go around the whereabouts of where my feelings are taking me. As if I go right to the point, the point in itself would dissapear. Where would I land then?
That’s the place I mean to go. Someday. Today? I don’t know. Not today. That’s the trap. That’s the trick. The mind game that is playing me along to be the conspiracy against myself. To keep myself within the cage. I’m the caged bird, holding the door close. To sing inside, without the actual sense of freedom. While this freedom I long, I’m already experience it. I’m sure of it, and fond of it too. It’s the excuse that got me here. To write, to say, to think. And yet I’ve not managed to make the plan work towards the notion of my trail. The one I’m meant to follow. Lead myself. And, well,… others?
This is the thing. I’m good enough to create a movement on one. My own type of ordeal. To lead myself towards my own destiny kind-of of tale. But that’s a milestone on its own. But rather shallow and selfish. Narrow minded and hypocritical. I’m just interested in my own shit kind-of-thing. But if the thing I’m interested in is the common outcome of our collective welbeing, then the story is a little different. I’m shifting the desire of myself towards the collective narrative of building it ourselves. As collective. A NEW one. A collaborative ordeal. A movement.
Then the leading becomes sheparding. Still, the narrative is taking the shape of a sect. I’m trying to convince people to follow me where? What’s the promised land here? Hasn’t this story been told already? Millions of times. In fact, it’s no different to the recurrent tale of capitalist individualism: trust yourself and focus on your one true passion, and that will open a door to the true measure of your being. Yet it still some ideal longing that mirrors your desire to go beyond your fears. And the act in itself might me required in a sense, as collective movement reboot, to start over from scratch. That should clear things up to allow a NEW sense of being, and to account for your very own personal experience, to the very collective experience of brighter vision of our humanity, in the collective intelligence our time.
So what am I selling?
Who am I fooling besides myself?
Ain’t that also just another pyramid scam?
Perhaps so. And I’m the puppet master of this trickery. I’m the magician and the self-proclaimed law-maker. I’m the disguised executor of a deus ex machina hat trick. God Father himself told me to use that. He thought it would be convenient for a convincing tale of two worlds. One going forward beyond our control, and another, parallel, in opposition, or rather in an orthogonal direction, towards the wellbeing of a holistic human nature that takes a step back, slows down, and just simple gets off this moving train towards a lame vision of ourselves.
El Butiqueso ha fichado a Golman. Golman ha respondido con trabajo, y aquí, en un partido ajustado en el campo del TARR, Butiqueso consiguió un trabajado empate contra un equipo joven y potente. Golman contribuyó con un hat trick, el primero desde su vuelta a las canchas.
Atención que uno de los goles está nominado al mejor de la semana.
I’ve fallen into the trap. I knew it. I’ve suffered myself for quite a long time. And I KNOW. Oh, gosh.
It’s so so so tyring to bear with this a_whole.
Really.
I’m also a masoquist.
But it’s true. I’ve been fooling myself with the delusion that I can make a difference in this world, that I can somehow make it, be it, do so. And I’ve wonder hows, whats, ifs, thens, and figured out, in all the states of nature that I’ve have created from scratch, that in the end, it’s not worth it. I’ve fooled myself. I’ve thought too much of my own delusional ideas of a resilent and fair society. I’ve gone too far. And I got stuck there. In the ninth dimension.
From there on, that was it.
The world kept going as if I never mattered. None of my actual attemps actually drove anything. In a way I exposed myself to the failure of not trying. I never left the womb. I’m still in here. And nobody cares.
Soon enough, I couldn’t care less.
So I layed there. Wondering.
Time passed by. The intentions, inclinations, hunches, hints of what I was after turned out to be quite on the money. Except I grew away from them. I couldn’t hold myself in that scenario. I was a living ghost, failing to derail or jump back into the moving high-speed train. So I stopped. Sigh.
Not every sigh is of relief.
But somehow I needed that break. And broken I was. My mending, however, was going to take a little longer. And it’s about time I can now fix what was broken along the way. Not to go back pointlessly in time to draw back some old conclusions of how I «should’ve». I have to go back to pick up the pieces that were there. The version of myself that would still be there if the pathway towards my desired transformation of society was to take place. As supposed to this: our current state of affairs.
It’s always tempting to say that I knew so. I didn’t. I couldn’t even go through with what was expected to happen once I «built» whatever the hell that was. When in fact, if I go back and trace the marks of what was there, there’s still a chance that on that search, nothing is found. The big vast void. A double worm black hole. And yet again, what else is there to show the significance, redundancy and interconnected human experiencing. Living, as we know now, will forever be interconnected to the entire human race, and the powers below it, making its advances into the money game, the warlords, and the bullying of common set of rules and governance that we set up in the mist of a less cynical era.
Will the raise of narcisists be overthrown by a non-narcisist troop? Who’s leading them? What’s moving them? What the resilient state of nature of our common struggle? I believe that’s the quest. And that’ why, long ago, when I figured out I was not fit to explain what I felt, and how to make it so that others could grap what would be or mean.
In that ninth dimention I was left alone, at the distance where I could oversee and feel what the world was going through, while I was not able to set in stone what rules to make so that we could manage to go through this process and realization I’ve just experience, but this time, all of us. Or rather, each of us.
I’m just another beat in the music played by all the harvest bugs in the jungle. But wouldn’t it be great if that music that we can buzz around the global jungle could actually feed the nature of our brand NEW global state of affairs? Wouldn’t we all want that in less violent, cynical, narcisist world? I supposed so.
But thinking that would be IT… that made me clearly a narcisist. And it made me realize: is that shit real? Is it really something, or is it just bullshit I tell myself to keep grinning at the glance of my reflection?
That’s how I got stuck. Like Narcissus, I got numb and stuck there in that other dimention.
Fa ja uns cinc anys que la meva filla juga a basket en el bresol d’aquest joc a Ticataluña, aquest pais nou reconfigurat, i tant semblant al que tenim/iem, i tan lluny de cap on anamevem amb aquella colla de cabrons. . . . . . . . . .
Dispenseu si faig servir moltes paraulotes. Que volue que us digui?
Doncs res.
No dic res. Callo.
No parlo.
Entessos.
No dic res.
Pero res de res.
I em mossego la llengua.
Això tampoc és bó. Sobre tot per la sang.
La recuperació triga el seu temps.
Ens fem mal i cal tenir-ne cura.
Anem un pel més lent.
Pero un pel més lluny.
I mirem a veure si aconseguim mirar més enllà de la muntanya aquesta que em tapa Montserrat.
Mira que sóc de muntanya. I en concret d’aqui. Dels tres turons. Com personatge d’una película de cine de barri. Aquell que escriu una pelicula des del seu barri, amb els seus colegues, i de la seva propia historia d’un viatge més enllà de les nostres realitats, la que hi vui cadascun, i alhora, la que emergeix tot seguint aquesta direcció NEW, ortogonal.
Tot va començar ahir al Galeon. En Joan, en Carles i en Xavi. O al inrevés: el Xavi, en Carles, i en Joan. Així, per ordre d’exposició narrativa.
Tot just vam exhaurir els 90 minuts que tenim de pista al turó del Carmel, al VEC, el club esportiu de l’escola de la meva filla. Soc part del grup de pares que s’ha fet amb aquesta franja dels dijous per venir a jugar futbol 5. I en els millors dels casos venim 15. I fem tres equips. Triangular: blancs, negres i colorins.
En Xavi es posa negre si la gent porta una samarreta de colors «inbetween». No potser, diu. S’indigna. Molt. I és molt graçiòs. Ho diu amb frases de gestor natural de comunitats de whatssap. Es requereix que vagi dien les graciocetes que es permeten en aquell nivel d’interacció col·lectiva. Els grups de whatssap han de tenir, com quasevol communitat, un objectiu d’esser. Ja sigui el trobar-nos alla per parlar de quelcom, o bé, per quedar per anar a jugar futbolart. Això és el que tinc. Tinc un grup de pantangueta de dijous, i un de basket de dimecres. I els dilluns puc esser convocat a jugar futbolset, tot just fent un peregrinatge des del turó del Carmel fins a les faldilles de la Collserola, al TAR, tot just als llars Mundet, on havien viscut els veins, on hi havia jugat futbol en Roger, on el Deportivo Berga de la presi Joana Garcès va guanyar amb una colla de mexicans futbolartistes.
i retornant als grups de whatssap, als rols communitaris, a les noves amistats. Ens hem acostumat a entrar i sortir dels llocs. I els tenim allà. Ens communiquem de tant en tant. Amb la penya amb la que coincidim. Els amics comuns. La colla. Grups d’ü. Grups de dos. Grups de tres. Grups de feina. Grups esportius. Grups de pares. Grups del basket de les nenes. Grups del regal. Grups efimers. Grups dels projectes. Grups de feina. Grups de xarxes. Grups d’anades d’olla. Grups per a tot. Ja ens coneixem, i ara estem entre grups i xarxes socials. I sols.
I la gent desrprés llegeix, si pot; sino pasa de tot, van liats. Tothom anem liats. Per poder lleguir totes les linies argumentals dels grups de whatssap has de tenir una inteligència artificial treballant per a tu 24/7. Sóm super explotadors devant de la millora de les nostres capacitats per fer lo mìnim. Lo minimism.
MINIMISM.
La bogita.
Una al costat de cada vaca.
Evidentment amb camí groc. Caminet. Aném a veure a les bruixes de nou. Les nou bruixes de colors. S’ha de guiar al que entri a la nostra botiga. I l’he d’explicar que cal tenir per jugar-hi a lo que aqui donem: una experiència a canvi d’uns quartos. Quan vols gastarte, avui, a la nostra botiga. Va, portat aquestes nou coses.
O bé l’opció: gastat 9€ pack.
Així pots donar una aullada, i sortir amb un regal de 9.
Nou es diu la botiga.
No era minimism.
Minimism és lo que volem fer. El mínim esforç. Ja hi som. Ja la tenim aqui. Finalment ens trobarem lo que haviem desitjat sempre. Temps per fer quelcom més que no cal que facis perque una maquina, ens en adonat, ho fa millor que tú. I que tothom. Tenim a l’abast l’eina per entrenar al sistema per a esdevenir, naturalment, i al seu ritme, en un sistema resilient redundant. Vull dir energèticament. Que lo que fiquem calgui o serveixi perque a rand una emergència col·lectiva quasevol, algú sigui capaç d’esbrinar una manera de treure un ús colectiu que sigui beneficiós per al procomú. Per a tots plegats. Per a ALLS.
Volem lo mìnim.
No demanem massa.
Pero a algú ens vol donar pel cul.
I no estem disposats.
L’home toronja s’ha tret la disfressa. I ho ha dit tot, així com diu les coses, en un dia històric: liberation day. That was literarilly yesterday. And went a little like the biggest phony stunt in history. The dumbest one. Yet it sets a NEW board to play a deliver some cards that we are expected to play. And we must be ready to make some sense out of our collective/collaborative response. Because we are up against the biggest threat of all: facist regime meets DonT, or the other way around. Just DonT.
Just DonT.
Això era una altre. Un altre concepte. Més chill. Mes de reducció de velocitat. De riure. Entre i de nosaltres. I de tot plegat. Això és un show de la comedia. Amb els 9 grans referents actuals. I els 9 emergents que des d’una plataforma NEW podrien donar inici a aquesta altre dirección: ortogonal.
Es el nom de la direcció que emana ja actualment des d’uns quans torons, no tots, i en certs moments espcials. Amb un nivell de conectivitat astral contrastat en d’altres dimensions d’on bé una idea que ens han traslladat avui pels mecanismes definits als nous protocols de governanca i interacció col·lectiva al voltant d’aquest nou models d’estat. Estats de la natura. Lo que complenta un univers únic que s’obre a partir d’ara.
Davant nou multiversos exemplars.
Ara toca donar-li un saccèix a aquesta mandolina.
Tambor.
Bé
Bë
NEW
Tots som «la leche». Els nanos petits ho canten i ho entenen així. «Demasiado». El cant d’uns nens s’obre camí entre els grans simbols de canvi de l’història.
La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
Se abrió un debate en la lenguas españolas mexicanas respecto a la manera correcta de escribir esa palabra tan nuestra, tan chula, tan atinada, para mandar a la verga a una idea absurda.
Sáquese.
Pero la cosa, según la lengua que asumimos como «la norma», resulta que sólo podemos desearle tres entonaciones:
La pausa: tres puntos.
El punto y seguido.
El símbolo de exclamación.
La duda.
El punto y aparte. Y la ausencia de esto: qualo.
El debate en las lengas españolas ticatalanas respecto a si cualo se escribe con K, con Q o con la puta madre que te parió, fill de puta.
Qué ha passat amb els sis? Sempre igual. Sempre igual. No canvieu. Desig? Autoritarisme? Fet? Truc? Estafa? Amenaza. Esa sí es castizo puro. De la zona de los Austrias, Recoletos, Barrio de las Letras, Atocha, Lavapies, barrio de Salamanca, nunca sólamente Salamanca, siempre con Bario de, cuando no Él barrio de Salamanca. ¿Es así? ¿Así son? ¿Así visten? ¿Esas son sus mejores tortillas? ¿Tan repugnante se puede llegar a ser? Flipas, tio. T’ho juro. Jo soc d’aquell barri i sóc justament el contrari a lo que et podries imaginar que fos un tìpic esser d’aquesta geografia de barri ric, en pla xulo, pero amb una narrativa que fa el viatge de tornada pero totalment descolonitzat i alhora descastallenitzat que un nou super heroi de l’extrarradi, alla manté, d’una «muntanya», d’una certa urbanitat que ho peta per sortir de la puta caixa, de la nostra puta caixa, d’aquesta caixa inmoral de la qual formes part per la banda del capital dels rics, d’avui dia, tú que ets pobre. Pero no d’esprit, companys. No et poden treure això. No ells, ni ningú. Per tant al barri, aquí tots sóm part d’aquest incident insuls que fa sigui millor tornar enrere el temps. Capgirar-ho tot. I ho faig d’es d’una cantonada que no existeix, i per tant, això sí, innovador. Tant per com es planteja des la meva propia identidad transformada des de fa anys quant vaig fer 99 nits al barri de Salamanca, 999 nou històries, de les quals només et puc explicar aquestes nou. Vols sentir aquestes nou histories de Golman del Barri de NEWSAL.
NEWSAL finally meets NEW barcino. This is it, bro. We are it. Yet again, not the money game. No more. Not needed. They are throwing gasoline to the fire: war. Their industry: money. Their stupid ride: greed. Selfishness. And that loving childness of limited thought. Complex though I mean. 99 level NEW. That much away. From all this shit. You fucking dickheads. FOCOF. FOKEM. FKM. Those three words are NEW. You’ll get the concept of NEW. Innovation requires you to give up. Give in to this NEW thing. Not that shit. You’ve been fed some stories. A time during the day. At the acquantanses you meet, the real people, your crowd: community. Transformed for the good of the NEW way of actually taking this to the orthogonal glow. And we go. Literally the other way. In nine dimentions time. That far. But it’s cool. There’s space for you. And here’s the big difference on how the game’s been played vis à vis the shit your power people, you üno per cent, let’s evolve you into ünö. It’s a little step. Enough to alter the complex system. Seamlessly. To unravel the foes. Kill the fears. Reward our backing up. To lightned up. A NEW brand watch. We waching you. We dance along. WE STOPTHISTIME. We go back. We go away. And by far you stay here. And we depart. And we keep each other in this complex harmony, of letting this virtual NEW space in which your kind of dickheads thrive, we would encounter the contradictory paths of yours: continuity-conservadurism-welikethegameweholdthecardswearedicks-andtherestofyoutoogoodtoread gang. Forget New York. NEWnew. No york. Minimalization of our past. We go back and erase the deeds, the wrongs and the disparity of the unkind unfairness of unleveled fields and people who didn’t know. The ones who didn’t see. The too good to worry. To succeed just for you. The simplicity of you. The ease way of the market to help the addicts of power, money, and machodom. MACHODOM DOOM. The name of this NEWmov. NEWmuv. Es la muvi del tiempo NEW. Un texto que escribí. Back in time. To transfer to this NEW bë. Bé.
