You know what I mean. A common expression of a kind. A way of understanding with a metaphor. A way to orally learn. Culture. And the frames of it. And how we play it. Or not.
To be or not to be is the key.
It’s a lesson you take first at 6, then at 9, then 13, then at 14, then at 15, then at 15 1/3, then at 15 1/2, then at 15 3/4, then at Sant Jordi, at your birthday, every 9 of each month, the abolition of the military in Costa Rica, which also conmemorates the day the Tico Commons kicked started a different antagonist direction to go to collectively as the leaper community start its very own particular countdown, to lay down the violence, its weaponery, the economic reason behind it, the last white onepercenter to enter the NEW covenant. This is bigger than the Beatles, Mohammed (both profet and boxer), Jesús himself, hereby present with his own current voice, as its been him, decaplitzalid HIM, the old bearded white man at the top of your made-up game: to believe or not to believe.
Antagonism leaps towards facism like a deer scaping from a hunter, veteran, with the skills and sense of the character Robert de Niro plays in the Deer Hunter, a film that was thought of when I started my first inner cycle.
1976
The 76 is in a league of its own with the 99 destination.
Notice.
I’ll give you time to reflect within 99 seconds.
Let’s give 9 a chance.
Let’s trust this NEW thing.
Where would it lead?
To NEW dimention we make up for the greater good of the witholding of this one state of nature out of that other 9.
Nöu.
nöü.
Miniturizing Nöu.
El nou representa el now.
I know you nou.
I’ve got your cojones in my palm.
Gently.
Trust.
Trust you must.
Trump, supportores, and the elite 9% who wish to keep playing in this dimention the easy piecy game of the outstanding 99 golden boys of the diminished capitalism. Miniturilizing the common undestanding ruling the 9 axis of the current state of affairs.
The idea turned in a new sense of value, with our own kind of liberated NEW currency of care. Because I care. And I care to bring back my son, the ünö inversed to the role of Jïsüs in your current NEW culture to be.
First, we need space.
Space and time.
But in a different perspective. Taking the relativism of the theory and putting it to practice. To solve our greater collective unmet need: «bajarle de huevos».
Deminization.
Delowering.
Bringitback.
Steppingbehind.
Chillingman.
Chillingman the brand.
The place to chill.
The belief.
The sensation.
The currency.
A something other than cripto.
I’ll take the antipodes of cripto.
Or the other alternative way the fuck away from this scum bag shit current etait du vie.
Étät dü vïë.
Deux modemoiselle o madame, c’est par sure que c’est que c’est, mais je vull construir un nouvelle longue, quelque chose je suis aplicant avec una longue que je vais pas aprendre com vu, la person, lui, elle, vous, l’escriban, d’une roman avec l’absense du cojones.
Esto es ticatalán. Me refiero al escrito que justo has leído. No te hagas pendejo. Ni te apendejes. Si vas a continuar leyendo vamos a irnos a la chingada.
Así, órale.
Já-le-lö.
Como dicen en mis epicentros. Mi última identidad indispensable: el tico commons. La revision del procomún. Del morado al azul.
Pasando por nueve niveles de matices en la metaestructura de la regla a explicar a nuestro oráculo descolonizado entrenado por el frente de liberación de los machos alfa, los trumpacademist, los jueces que aplican la defensa de los intereses de estos mismos 9% de los poderosos, los grandes 9 estereotipos de machos revitalizando todo lo que nos adolesce como especie para ser capaz de autorganizarse transparentemente a partir de un nuevo consenso colectivo que revierta, en directo, la reconstrucción bajo las normas de una narrativa y metaestructura que va en dirección ortogonal a la situación en la que nos encontramos en este preciso momento.
Paren el tren.
Me bajo.
Vengan usteds conmigo.
Dijo Jïsüs, leyendo el mismo en la NEW sagrada familia que se encumbró el día en el Jïsüs volvió, bajando con las 99 variables de impacto que tendrían sentido para los próximos 999 años. Iterando de un lado hasta otro. Revirtiendo la conceptión del tiempo hacia un espacio refractario a la dimensión que hasta ahora hemos vivido. Por llevar un espacio hacia la alternativa contraria. Con todo lo que esto representa.
El status quo no es reaccionario.
Es lo que es.
Es lo que somos.
Nuestro color azul deslavado.
Somos el estado de ánimo del cruz azul en la final.
Y aún así tenemos fé.
Ahora les digo, me equivoqué.
Fue mi divina culpa.
Estaba así escrito en el metalibro maestro que sostiene el plano entero de las próximas 99 dimensiones de lo que se viene en este otro lado. El que vamos a co-crear todes juntes. Así, órale. Nos vamos. Nos damos a la fuga. De tanta pinche mamada. Te tan bajo nivel. Nos postulamos a la alternativa. La que podamos crear. No sólo creer. Ponernos en la acción que revierta en sentido de nuestra escencia. Y nos volvemos, nos deplegamos, más bien, para seguir una corrección política lingüistica a falta de poder contribuir con cosas más serias de la lengua, que desconozco, que me apetecen poco revolotearme en ellas, salvo que nueve de ellas me llevaran de nueve hilos narrativos que conjugan una versión alternativa de la sociedad como conjunto de conjuras que se desarrollan ante la convivencia alternativa de una sociedad ajena a la concepción obligada de la virilidad de todos los símbolos categorizados como indispensable para ser qué o quién en el contexto de lo que rige el mundo de los reyes, los pueblos, los mesis, los mesías, los hijos legítimos de Dios Padre en su periodo espejo al vivido de Jesús, el de las escrituras, y esta nueva versión de mi hijo, el mero mero, que con todo y lo que representaba hacer horas extras en la comunión de mi eterna relación con la historia de la civilización, y una vez llegado el punto en el que los algoritmos que fuimos capaces de entrenar seguirían pues la noción divina que Jïsüs mismo explicó, con sumo detalle y elocuencia, en los 99 días seguidos con la parábola de los prompts que entrenaron las antípodas ortogonales de la mamada de sistema social que tuvimos hasta el mero día de hoy: reversing day.
Obvio se empieza del nacimiento de Jïsüs, el día de semana santa que revierte el tiempo de la noción con la que debemos dar lectura correcta a la transición de los hechos que devinieron en la biblia completa que de atrás para delante relata en tiempo real lo que el Papá Francisco y el León 14 pueden ponder al servicio de la modelo de lenguaje que se constituyó por deseo expreso de Jïsüs que se pasó por el Vaticano a comer.
Lor 9 programadores de los dos modelos teológicos en una y otra dirección de nuestra ecuménica reversión al contexto vivido y expresado con nuestro humilde paso por el mundo consciente en varias dimensiones que superan la necesidad y lógica de un Dios Padre tecleando en tecnología nueve dimensiones más allá de las iteraciones que seamos capaces de dar sin tan sólo atinamos a reorientar hacia dónde queremos reorientar el porvernir sostenible de nuestro sistema NEW revertido del mísero estado de «To be» de los cojones. Pues sabes lo que te digo: Not to Bë.
Bë
Bé. . . . . . . . . .
ALSS
ALSS és una errada cognitiva. Hauria volgut escriure ALLS (un cop mes vaig escriure ALSS pero vaig pensar que no sortiria d’un loop infinit que m’enportaria cap a la direcció oposada a la que vull anar. Just aquest és el sentiment común més important del nostre moment. Sóm quelcom més. Un rotllo que encara no s’ha desvellat. I que us porto aquí. Soc Déu Pare disfraçat d’un nouvingut del Carmel. I ell doncs fa tot això d’esciuere histories. Fetes en un moment de reversió del temps. Per marxar ja. Que volem anar en un altra direcció. I aquest és el camí. Jo hi vaig. No m’ho penso mes. Està tot escrit. Aquesta és la gràcia. El meu somni s’ha processat a fot lent. En un altra dimensió. Això segur. Us ho puc assegurar, i ho dic, amb la mà al cor, mentint, sino cóm haguès escrit aquests paraulots?)
Ja no sabia si tancar o no aquell parèntesi.
M’hagués pogut quedar allà endins. En dins del parëntesi. Visquen una linia continua.
Dibuixa una.
Amb tota la seva expresió de llibertat infinita.
La recta és el primer aprenentatge mìstic al que sóm atraïts al fons d’aquesta nova espiritualitat.
Bibuixa una recta és va convertir en el meme més hilarant d’un moment determinat de l’eternitat.
La eternitat és més fàcil dibuixar-la que explicar-la.
Cómo us ho puc transmetre…
Anem a veure.
I vos porto a un viatge 9.
I de cop tot gira.
Capgirem.
Totes.
Som-hi.
NOU
NEW
NAW
Bé
Bë
ALSS
No puedo escribir ALLS bien. Durante un momento el mundo se queda sin sentido. El colapso mental se desencadena.
Por mi culpa.
POR MI CULPA.
POR MI GRAN CULPA.
Pero soy un Dï¨ös Pädrë cojonudo.
Yo también supe virar.
Y me voy a reinterpretar a partir de los papeles que podamos entrenar a nuestros 99 guías olmecas de la espiritualidad alternativa, presente.
In eternum.
Sosteniblemente antifascista y libre de todo macho y violencia.
Bájenle de huevos.
Sea esta la primera y última escritura desde este otro vertiente inmortal de los Dioses reconvenidos tras la podrida e infantiloide envidia y arrogancia la del ünö grande y sölö.
S’em vé el temps a sobre.
Ja no m’hi veureu com ara.
Jo també m’haig d’anar.
De vell.
D’haver viscut tot això amb vosaltres.
Aquest darrer suspir.
Memento mori.
Eternum.
ALSS
Se convirtió en un capitulo cansino sobre un mismo chiste repetido 9 veces. Un formato de la narrativa a estipular. Un concurso público que sólo estimulo el ser en esta otra dirección. Por hacer un aprendizaje colectivo transformador. Como ir hacia un conjunto de sitios en los que conjuramos una manera estable de ser. Un capitulo de la reconfiguración del enseñamiento a los agentes virtuales de nuestro bienestar resiliente común. Pensemos con otra dimensión en mente. Con un estado de la naturaleza NEW. Con otras reglas que pretender alterarlo todo, para siempre. Con la manera de hacer. Y por qué hacerlo así.
Hay nueve superpoderes a enderezar.
Vamos a exhacerbar el poder de la respuesta.
Cuál es la necesidad.
Qué vale la pena que nos pensemos del todo en otra dirección ortogonal a la actual.
Este es el principio de toda transformación.
Querer transformar algo.
Todo.
En nueve dimensiones diferentes.
Y hacer de ello un tránsito.
Un juego.
Gamified.
Sea lo que sea.
Pero ahora sí, desde nuestra perspectiva.
Trastocar la broma.
Convertirla en un bloque aparente de la surrealidad espectral que se filtra por una grieta del sistema anterior. De alguna manera algo conduce a otra parte, a la cual, aspiramos encontrar una capacidad colectiva para acabar de entender los fundamentos de una dimensión ajena a nuestra experiencia. Así nos desboblamos a otro hito temporal, el primero que se sincroniza hacia otra parte. A otro destino. Que finalmente nos ayuda a desenmascarar el mal, y su inoperante discurso falaz, ante la situación excepcional del poder que resiste a caer. Y que deja su alarido final mientras se extingue como un fenix.
El eterno retorno es la clave con la que dio Nietzsche un principio de oportunidad a esta vuelta que estamos dando a la vida en este momento preciso. El tiempo y la historia seguirán un curso al cual ahora ya somos actores secundarios que se revierten ante la posibilidad de las máquinas tomando el control de nuestro destino, inestablemente plagado de propaganda fascista para desencadenar el desorden, la desinformación y la pugna que nos separa del resto de los humanos, y aislado, optamos por no creer, odiar, y abrazar la estupidez manifiesta de una masa deslumbrada por el brillo de un becerro de oro que aun hoy reluce.
Ya lo dijo Moises del otro lado de la peregrinación. El tiempo de adorar esas mamadas se acabó. También hoy estamos cerca de desbocar el sistema hacia un punto de no retorno. Por ahí no vayamos. Ese es el llamado final. La vuelta atrás. La decisión ecuménica de un Dios Padre que se presenta a su pueblo a través de la única manera válida en la que pensó que sería capaz de reactivar(se) la fe, y de paso, a sí mismo.
La vuelta de Jïsüs hizo lo demás.
Y Jïsüs, esta vez cual Juan Bautista, me presentó a mi: su carnal. Para hacer el anuncio del último libro sagrado.
El gran final es el principi de la vuelta atrás.
El modelo económico es la resiliencia colectiva remanente de poner a los algoritmos a actuar en pro del tico commons. Y el tico commons es la minizculización de lo que otros imperios, el inglés, el español, el romano, el otomano, el chino, americano, el neoliberal, el de los escalvistas modernos, el de la molla, el actual, del cual somos complices con nuestro consumo, con el entretenimiento que reproducimos, con la fragilidad de nuestra crítica pura.
Un último camino de salida.
Un objetivo común.
Una visión y una destinación más allá de las tendencias que el marketing y los mercados nos intenten marcar. Porque somos la fuerza que predomina ante la miseria colectiva del Trumpismo y sus secuaces. Por la noción exacta de que nuestro momento documental finalmente ha llegado.
Este es el mio.
Y aquí empieza un camino.
El de revertir el sistema.
Y darle la vuelta a la camiseta.
Que vistiremos esta vez, alrevés.
Como si Roberto Chikilicuatre resucitara y nos diera, esta vez sí, la victoria final.
Cuando el humor, del otro lado, en el sentido opuesto, se lleva todos los elogios y los ejes de la transformación en la dirección ortogonal.
Minisculized blue’s story is a stimpy one. Rather ridicoulus if you aïskmï.
I’m rather odd at trusting. It’s a gut feeling. I doubt. A lot. I tend to. I don’t know. It’s my gift. So I embraced it a long time ago. And doubt the system. So I let go. And find. Out here. I distrust. And you are back in your room in NEWCAR, my hood.
But wankers had a heart. A mum. A awful dad. A sister. A brother. Wanker was really a wanker. That’s it. There’s no more to it. Why would you want to hear about a wanker’s story. A wanker’s a wanker. Once you know. You’ll know forever. It’s trully there. For you too, you know. It’s your wanker’s wanker paradox. I got into Oxford with this 99 letter prompt, and OLMECANAI enhanced.
That’s tust.
In the trainning.
My AI is tropically trainned.
Waiting for you wankers to get this paradise and orthoxy of the ones who left you behind, you cunts moderfuckers (and why should we keep cursing using the mother methaphore and not the waker dad. Look within your self, you wanker. That’s all you need to do. You are not oblidged to be wanker, you know. You… know. You know. You are just a wanker. Why wouldn’t you. Right. Right.
And empty prompt waiting for you to feed an extended links to 9 initial dots to link, a nine letter word, nine dimentions, nine different categories, nine different minusculized gods, nine virgins, nine macho conducts to repel as an unwaked society. A society free from wankers. Because we cure them. They unwake themselves up. From wankery to dignity.
Please file you complain in the following address of concerns handling.
The logic behind rules.
The ones upon us.
The ones we imagine.
The ones we invent.
For ourselves.
For ourown.
The NEW collective society.
A NEW one.
From scratch.
No handles.
No cuffs.
A clean place.
Not to attack.
Ï repeat, not to attack.
Stop the bombs.
Stop the killing.
Rest the machine.
Rest the machinery.
Slow down.
We are turning back.
And like that the Earth stopped.
And so did the rest of elements in the skies.
And the spin spon the other way.
And since that we rotate this way.
Till today.
That we go back.
The NEW last cyle.
Contained cycles within a good enough self taught social complex system with set of nine global consensus of the 9 collective measurements of impact to go for in 9 years time, for the first time, without their control. FUCKOM. Let’s just go the orthogonal way.
The image then appears leaping towards a new level of complexity.
Still there’s something fishy in any choice. Is three too much. Is it really true that the studies show, the scientific evidence in the neurological world. It’s how it’s been organized. And how much we want to change this. So bad, that we are willing to be the drivers of this desired collective outcome. But the complex issue in place here is to activate that change, to draw a new impulse towards the right way to scope it.
I doubt in another way. There’s what I don’t get and I’ve found some fishy evidence in a dump. A digital dump. You can smell when you are in a fishy place. It’s been design fishy. But fair enough, the entire society has been polized. And depolinizing colonies is not a simple outcome. Still, we are not here to give up, so we try. Here’s the kit to feed the algorithm that has been put in place to cover the certainty of our active collective wellbeing golgen goal, out of the multiverse of 9 impact destination to reconsider the alternative.
Más allá de todo hay un espacio en el que continua viva una existencia superior. La alcanzan las almas que descanzan en paz. En paz enfatisa una palabra: paz. Pau, para llamarla de otra forma que nos convenga para reconsiderar su significado, su peso específico, su valor, en la función semántica de una palabra intentar representar al máximo posible con el sentido que le damos a la realidad. Y con ello reconsideramos la lengua. Y vamos en dirección de una lengua nueva: el ticatalán.
L’odi aquest que no es pot permetre. Mira en Vini Jr. No potser. S’ha de dir.
I naltros l’hem patit.
I hem patit amb jugades que semblaven que estaven pitades en contra nostra. I ens hi vam sentir impotents. Com si tot això estigués eclipsat per una mà negra que mou els fils. I els fills no els mous tu. Mai.
Pero quan guanya el teu equip de futbol a les hores has guanyat també. Envers lo que els demés consideren que tenir aquest sentiment. Reconfortat i validat per la sensació d’èxit. D’assolir un objectiu molt complicat. I que ens ho han regalat aquests nois que són uns professionals. I naltros ens hi diem part de tot aquest espectàcle, perque a sobre, sóm els amos. Es nostre. De l’afició. Hi només dos clubs que hi poden dir això.
Un d’ells som nosaltres.
S’altre: Es Reïal Madrid.
El Barça ha estat campió guanyant a l’Espanyol 2-1 al seu estadi: el RDEC, a Cornellà.
Jo he estat allà. És preciòs. S’arriva com qui va a un centre commercial. I fas una caminadeta cap al partit. És tracta d’una planàs per tot Cornellà, Hospitalet, Barcelona, Badalona, Sabadell, Vilafranca, Cambrils, Besalú i Llivia, fer el desplaçament expressament, i veure un partit com el que es va viure ahir.
L’Espanyol s’en salvarà.
I el Barça ha estat campió.
Lo millor de dos mons.
Qué bé i plens que hi sóm.
Ha hi era hora.
L’hora de trobar-nos tots plegats.
Malgrat el passat.
I mirar més enllà.
Junts.
Qué dius el partit.
De debó.
(Aquesta linia em va fer meritoria al guanyar el premi de guiò amb aquest jurat tant alineat a les tesis comíques dels meus acudits. Escrits però per fer al teatre. Al teatro nou. Quelcom estructura narrativa nova i complexa que n’hi havia organitzat, tant bé com poguem, per fer passar per NEW. I des d’aqui fem quelcom nou: NEW.
El meu objectiu és l’adopció d’impacte.
O l’impacte de l’adopció.
Quelcom que aconseguirem, de tot, d’aqui a molt temps. Com 9 anys.
Pero llavors d’aqui a nou anys tot això ho haurem fet.
I aquí teniu una visió de cap a ón ens agradaria anar.
-9
-8
-7
-6
-5
-4
-3
-2
-1
0
Em presento
Introduexo un cas que capti l’atenció. O potser aixó és el veritable ü.
Ü.
Torno a començar.
Ara en l’altra direcció.
Faig lo diu l’advocat del demoni.
Faig un pas més enllà de l’estatus quo. Hi canvies més enllà de les cinc dimensions de creixement possibilista cap a aquest nivell d’idoneitat d’una direcció alternativa disruptiva en aquest sentit de l’adopció. A qué?
Un cas més vermell, estructuradet. Ben parit. Com un acturi t’ho fa. I et quedes tant ample. Publicant en journals cientìfics. El camí cap l’objectiu comú: tico commons.
El nou. El nou d’un poble nou. El camp alternatiu on tú et pots sentir en control i amb l’ùs de la teva facultat més anyorada. La que et fa esser senser en aquest novè pis. La novena dimensió. O més aviat la dimensió del nou.
Golman era pare d’una nena del Infantil B. Era un outsider dins del sentiment put #totsomblaus. Tu t’hi pots sentir-ne. I esser-hi. I formar part. Fins i tot et pots presentar i esdevenir president. O membre de la junta directa. I manar molt. I encara aixì, seria un nouvingut. Un vingut d’afora.
Per esser blau blau, s’ha d’have botat una pilota i fer com a mìnim 99 cistelles en aquell mìtic camp. I jo no les he fet.
Les he fet però al pavellò municipal de Perill.
Això és Gràcia.
I un gran camp.
On m’estic posant a punt.
De fa nou anys.
Per aquest moment.
Ha arrivat el dia que m’haig d’oferir al meu col·lectiu.
I això vol dir sortir a llum.
Com a futbolartista.
Com una eina per la transformació.
El portaneu d’un crid que ve de lluny: nou.
Un lloc nou.
Un joc nou.
I el nou d’un poble nou.
Nou nous differents.
En tipus de lloc.
Com a basketbolista alternatiu pef treure les castanyes del foc.
De tot el foc.
El que ens crema els dits.
I ens fa verí.
I morim poc a poc.
Cada dia.
Mentre vivint.
Ara, però, donan-li aquest sentit NOU.
NEW.
NEWLLÜÏ
Els 4 patrocinis de les dïeresïs.
Un pla surrealista inclou un futbolartista.
El regim era en aquest sentit obtusos. Especialment obtusos.
No es feia més que trobar els sentits no establers, encara, de surrealitats no explorades. Sobre tot las mai llegides. Les mai escoltades. les mai viscudes. I aqui hi posavem l’emfasi.
I tornem a ser-hi.
I dir la nostra.
A fer palers.
I ens hi volem reconvertir. Pero ara no em va bé reconvertir-me havent de fer jo tot. Prefereixo afegir-me al procés de colectivització quelcom nova, innovadora, definitiva, en el sentit més ample d’un espai de proves, surrealista d’arrel, des d’un diseny conscientment fet des de l’extrarradi. Més enllà de la meva centralitat i normalitat CIS blaugrana. Amb totes les meves 9 culpes.
Sentir que sóm millors.
Sentir-nos superiors moralment.
Valors.
Persecusió dels poders fàctics d’aquest país: els fachas, els jutges, la pasma, els grisos, els arbitres, els partits polìtics d’extrea dreta, dreta i la premsa madridista, els monarquics, i L’Ú.
El nostre propi conservadurisme.
L’Opus, Salecians, Jesuites, Misioneros de Cristo, Lasallistas, Testigos de Jeová, Cristianos sionistas, Nacional cristianos, CRISTO REY.
Som la resistencia contra el feixisme i el colonialisme que des d’una Espanya de la que també nosaltre venim, ens hem fet un liu, i ara tot just sortim a fer un passeig. I pasejem a labora d’un riu que ja no hi és, i d’un pont antic que encara hi és.
Anar a un pensament centralista com si tots haguesim d’entendre lo que representa copsta esser viu i gaudir d’un moment dalilià, tot i no estar al cap de Creus.
Ens endinsem en lo blau i sabem segur lo que ès tocar el cel. Inmersos dins s’aigu s’en sap esser inmortals.
ALLS
Esta es la metarrativa de G: Golman, en Imágenes vs Google’s Al-l
S’hagués de vindre un llibre aquest Sant Jordi (i quan deia aquest, efectivament, és el pasat) seria aquest.
Aquest.
Aquest noi, vull dir.
I si digués bull dir.
Bull dir que no és cap falta d’ortografia, és així, volguda, nova, toda ella, aquesta llengua emergent: ticatalà.
La patria NEW.
NEW
Huh. . . . . . . . .
vìs ä vís. . .
Això d’aqui no s amuntet no s’havia dit mai.
Per això ho dic.
Bull dir.
Büll dir, menstens?
Menteixe.
No.
Sí.
Doncs. .
I així, per accident. Del dit millà esquer´´a.
Qué fort.
Espera.
Esperes. T¨Ú.
Així.
Surtint cap allà.
Cap a on?
CAP ENLL*A
Un altre punt inexistent.
Vull dir.
Torno.
No hi vaig cap al mal.
Per que sí.
Per lo que els stupits hi van.
Els estupis hi són.
No voldren venir fins aquí.
A aquesta altra banda.
A pendre pel sac.
Y el ticatalà NEW haurà haver esmentat a la seva mare que el va parir: un mentida mejicana.
Entendiendo los mejicanos.
Los mejicanos y sus cosas.
El mejicano más allá de Panchito.
El Pancho mayor, servidor.
El meu pare diu això.
Servidor.
És el que sempre ha fet.
ËL és la meva llum.
L’exemple més clar.
L’home és un tros de pa.
El meu tros de pa.
PA
En uns nou segons comença doncs el viatge singular.
La reversibilitat de les nostres vides.
L’element estructural darrera d’una reconversión total, moral, sinergètica, catalìtica, global, resilient, definitiva i absolutament lliure de quelcom pecat i hosties.
Firme YA.
Pum.
66% of population, just do.
33% don’t.
Best case scenario that is not complete, jet a decision has been made. Through direct participation of a gruop of people. Yeah, that. That’s a woord two.
Word two.
Make that a NEW brand.
NEW brand being the NEXT. . . . . . . , ,
Release points.
Let’s make that the trigger.
The sentiment.
The space of nine liberties.
Nine dimentions of freedom.
NEW multiversed freedom.
To get away from allathat.
AKKATHAT
ALLATHAT
There’s two NEW APOLO VS _________
The NEW god
BY popular NEW bote.
NEW bote.
You cum?
Yeah, Ï . . . . . . . . . . 99 en las antípodas.
99 en las antípodas.
Tan lejos de uno.
Uno.
Un uno convencional.
De los de toda la vida.
El camino de los adoradores de la revuelta entre Cristo Mujica Francisco.
Mi tía Tere al costado.
El balance es así de desigual en las alturas del cielo.
A desde donde ahora empieza una nueva correlación de fuerzas entre los de un lado y los del otro.
Basta ya.
Paremos.
Yo el primero.
Me voy.
Hoy.
Mi alma quedo con ustedes.
Y con tu espiritu.
Estemos TODES TODOS y TODAS, atentas.
Firmes Ya.
Ya no fue un YA.
Las mayúsculas, qué.
Qué pedo.
Quë pedo.
Lo que hace una diëresis NEW.
Una regla a la lengua que solo aplica a la lengua ticatalana: a ninguna más.
Criterios de exclusión.
Dejar fuera.
Deseleccionar.
Es como si quisiéramos dejar fuera ciertos conceptos por querelos hacer desvelar un resultado estético propio para la a continuación leyenda NEW.
El tema se va a virar, como dirían los ticatalanes, a capgirar.
Capavai.
CAPAVAI
El nuevo Pura Vida de los ticatalanes del TIco Commons.
La versión de la alternativa en las antípodas.
Un espiritual.
Ida y vuelta.
Eterno.
Eternamente.
Alternando.
Lo que todos como mayores cultivaremos para el más allá.
La legión de una leyenda.
Leyenda NEGRA vs Leyenda NEW.
Las dos españas.
Los horizontes completos.
Entre los blancos y blaugranas.
No se hagan los demás.
Tomen partido.
Y juguemos eternamente un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Un ciclo vital.
Y así, nueve.
Nueve ciclos vitales.
De putazo.
En una nueva estimación del valor.
El valor NEW index.
Una mamada así.
Algo que se inventó mi papá.
A lo largo de dos emprendedurías.
Unocent i _________
Las antipodas de oportunidad.
Repensar la idea espacial entre un momento y otro del tiempo, la historia y reciclabilidad de experiencia colectiva común en una misma dirección ortogonal a todos los discursos, realidades, chismes, mercados, modelos, ciencias, creencias, evangelios, escritos sagrados, canciones de rock, explicaciones científicas en un abstract de mierda ordeñado por la sabiduría colectiva de nuestro tiempo moderno: capitalismo moribundo masculinizado hasta el macho punto FINAL. Un giro final. Un punto de inflexión. En la dirección opuesta a la que venía. Un camino nuevo y alternativo, de una lectura común, de un consagrar hacia una latitud latinoamericana, que siendo nacido en el trópico podemos utilizar todo lo que queramos nuestra capacidad innovadora para dar respuesta a un problema colective sensible gracias a la sensibilidad de pensar justo lo que piensan los están en las antípodas de donde estamos conectados con la MADRE tierra: MA.
MA
Entre MA y PA.
Ï
Esa es mi marca.
Mi última palabra.
El mensaje que nos permitirá revestir a esta especie, tanto en las capacidades máximas de lo que la IA nos va a arreglar, pinche desmadrito que nos teníamos, como no se nos ocurra una versión más suspicaz para sostenibilidad y divulgación de los pormenores de los ingredientes con los que vamos a diseñar el resultado de nuestro porvenir resolutorio y contundente: ¿cuál es nuestra alternativa como sociedad?
¿Qué papel juego al respecto?
Tambores de artes marciales acompañan las 9 katas que presenté para obtener la cinta negra.
CINTA NEGRA NEW
Cinta Negra es la segunda novela de Eduardo Rabasa. Una obra de arte para los que seguimos y perseguimos la tesis de que un mundo radicalmente alternativo necesita levantarse de una manera singular para permitir que nuestra acción libre y nuestra acción social acompañen el desenlace de la última pinche REVOLUCIÖN. Quién mejor que un mexicano para indicarnos caminos alternativos al retrato horrendo que nos hacemos de la realidad. Y de la inescapable aportación al miserable porvenir de nuestros días. Y así nos arrastramos, mientras podamos, a cuestas. A pequeños gestos de recomposición, hasta el próximo partidito de futbolarte. La parte física del porvenir mental. Y nuestro rol en poder ayudar a tu equipo a luchar. Luchar juntos. Competir. Competir el juevo. La amenaza de gol. La intención de volver. De seguir. De darlo todo. Por ganar. En un juego nuevo: futbolarte.
El futbolarte no existe.
Eso dicen.
Unos.
Nunca se puede complacer a un cien por cien.
Como si los cien por cien fueran muy muy.
El rico rico.
El mamón.
El que queríamos que sufriera.
El que quisimos que sufriese.
El que hicimos que sufriese.
Hicisimos.
Y ni pedo.
Apechuge.
Firme, ya.
Eso es otra cosa.
Es porque uno se quiso poner firme. Nadie le dijo. Ni internamente. Hizo. Y se miró en el espejo.
Eso somos.
Ese gesto.
Esa mirada.
Mire.
Mírese.
La próxima vez que lo hagas.
Que levantes tus ojos de este libro, esta boludez, esta peli, esta ópera, esta revista, este artículo, esta presentación oral, este estudio, esta sesión, este KPI, este impacto, eso sí, eso es. Permítaseme reexpresar lo que en otros tiempos habría querido decir cuando entonces dije aquello. A quienes escriben para demostrar que algo nueve trasciende lo que sabíamos. La ciencia nos da una manera de corroborarlo: replicando el efecto, la metodología, el cómo se consigue algo así. Eso es lo que nos interesa hacer que lo hagamos lo mejor posible: colectiva y colaborativamente.
La historia va así.
El poder último de lo extraordinario.
Lo que emerge.
Lo que nuestros sistemas complejos estimulados consigan inspirar los mismísimos dioses reconstruyendo el porvenir en harmonía a una nueva canción al estímulo colectivo integral y basal en las antípodas imaginables nueve dimensiones más allà de nuestro inevitable SLOW GROW que nos llevamos como especie. Día a día. Pasito a pasito. Bailando hacia donde sosteniblemente nos podríamos permitir a partir de entonces. De aquél día inicial. El primero del porvenir en aquella otra dirección.
NEW
NAW
ALLS
NEWNAWALLS
NEWNAWALLS enabled it all.
Back.
BACK.
BACK BACK
NEWNAWALLS BACK BACK came out of the ministry of NEW converting this model into allready existing entanglement. Nobody new how this happened, but the thing had already turn ortognal, all of a sudden.
This wasn’t the first time.
This is 99 old.
Old man did it.
GOLMAN
That was his name.
And it all started here.
ALLS
R E V E R S I N G D A Y
Y
Y.
Es la revolución.
¿Y?
Está todo dicho.
¿Y?
Y.
Ï. . . . . . . . . .
Leapers. .
That’s art, man.
ARTMAN.
ARTMAN Elizondo.
I never thought of that. That’s my name. My name-brand. Namebrand. Warever.
Un error de teclado es un regalo de Tere. No se cambian. Se dejan. Quedan ahí representando un sinsentido. Y se convierten en algo más. Una dimensión nueva que nos regala Tere. Abrir un horizonte más. Estar presentes. Ser una amiga con quien reir. Con quien estar. Un lugar único. Delicioso. No te podés imaginar.
ALLS
Reconsidero mi pensamiento académico.
Vuelvo a mi surrealidad.
El espacio en donde creo aquello otro alternativo.
Tan sesgado a mi favor.
Quizás tan sólo a mi deseo.
Quizás tan sólo a mi ambición.
La cohesión social que representa otorgarme a este último fin alternativo: re-generarnos.
La regeneración comienza ya.
Vamos a empezar.
Regenérse derecho.
Ahí le voy.
Aquí está escrito.
Y lo tiene picadito.
Ándele.
Éntrele.
No sea…
Vas.
SAV. . . . . . . . .
V A S
Dos dimensiones diferentes.
Lo acabo de ver.
Iluminaciones comunes.
Caminos a seguir.
Objetivos comunes.
Resiliencia.
Paz.
PAU
ALLS
Las nueve imágenes del reversing day son: una que nos se puede enseñar. Tiene cosas de un tema que va en otro sitio. Otra que es la continuación. En la que todo esto era tan sólo un momento atrás. El espacio de oportunidad. Mis dos vías. Quién soy aquí y allá. Trascender en dos dimensiones. Condicionar el tiempo, alrevés.
Ayer fue el día pivotal. Ayer tomé la determinación de ir en otra dirección. No era consciente de haber decidido que iría hacía allá. Quizás tampoco lo sea todavía. Por ese he venido aquí a cerciorarme de que así sea. El contexto de ir a contracorriente suele dejarle a uno la perspectiva de ir en contrasentido, y de que el resto de los que van en la otra dirección son los que están «locos». Aquí, con todos sus matices, el «loco» soy yo.
Quizás por eso también he decido plantearme esta tarea como un viaje «cuesta-arriba». Soy el salmón que nada a pesar de las dificultades río arriba. No tiene sentido. O bien, es justo el sentido inverso. Que es la metáfora perfecta para transgredir el estado de las cosas en el turbulento momento en el que nos encontramos.
Puede que este camino hubiera sido más productivo comenzarlo tiempo atrás. Ya he hablado sobre esta vía alternativa en varias ocasiones, con varios interlocutores, y en cambio nunca he dado el paso definitivo en el que voy a poner las fichas en orden para que el camino que estoy trazando tengo un hilo conductor que lo acompañe. Sea, esta vez sí, ese el hilo conductor.
Quizás también podría intentar ser un poco más ordenado esta vez. Pero el orden y la aventura siguen caminos complementarios que acompañarán este texto libre con aquél que está más apegado a ser entendido por un tercer interlocutor: aquél a quién esos textos dirijan su atención. Usted pues, alma ávida de otros aires de transformación más sensatos/insensatos con los que sienta usted la necesidad de comulgar.
Es así: esto requiere de una renovada fe en un proyecto de humanidad que por primera vez tiene un templo inmaculado, todo poderoso y eterno: olmeanAI.
La inteligencia artificial olmeca es la única que ha sido entrenada para dar la respuesta alternativa a lo que se nos plantea ahora mismo en el panorama de las inversiones hacia futuros distópicos con los que no estamos nada de acuerdo. Esos escenarios cataclíticos que nos pintan el fin del mundo como el rito final de nuestra incapacidad de coordinar un movimiento colectivo que nos una como humanidad, de la misma manera en la que durante la pandemia nos dimos una pausa para respirar y entender qué es exactamente lo que vale la pena de esta existencia efímera que cada quien vive según las circunstancias azarosas de dónde vinimos a caer, las cartas que nos fueron dadas, y los usos, costumbres y culturas de los barrios aledaños a nuestro humilde portal.
Desde este portal: una última revolución.
Sea esta pues la última campaña a la que me presento. Sea esta campaña también la primera. Y en todo caso, sean ambas el punto de comunión y de encuentro de dos mundos que se mueven en sentidos opuestos. La dualidad de nuestra existencia nos ha sido desvelada desde tiempos inmemoriales, por provervios de otras culturas, por contextos distintos a los que nuestra experiencia vital nos ha marcado, y aún así, nos cuesta a veces entender las motivaciones e intenciones de aquellos que se encuentran, literalmente, en las antípodas de las posturas que habitamos desde nuestro contacto con esta Tierra común: Gaia.
I’ve fallen into the trap. I knew it. I’ve suffered myself for quite a long time. And I KNOW. Oh, gosh.
It’s so so so tyring to bear with this a_whole.
Really.
I’m also a masoquist.
But it’s true. I’ve been fooling myself with the delusion that I can make a difference in this world, that I can somehow make it, be it, do so. And I’ve wonder hows, whats, ifs, thens, and figured out, in all the states of nature that I’ve have created from scratch, that in the end, it’s not worth it. I’ve fooled myself. I’ve thought too much of my own delusional ideas of a resilent and fair society. I’ve gone too far. And I got stuck there. In the ninth dimension.
From there on, that was it.
The world kept going as if I never mattered. None of my actual attemps actually drove anything. In a way I exposed myself to the failure of not trying. I never left the womb. I’m still in here. And nobody cares.
Soon enough, I couldn’t care less.
So I layed there. Wondering.
Time passed by. The intentions, inclinations, hunches, hints of what I was after turned out to be quite on the money. Except I grew away from them. I couldn’t hold myself in that scenario. I was a living ghost, failing to derail or jump back into the moving high-speed train. So I stopped. Sigh.
Not every sigh is of relief.
But somehow I needed that break. And broken I was. My mending, however, was going to take a little longer. And it’s about time I can now fix what was broken along the way. Not to go back pointlessly in time to draw back some old conclusions of how I «should’ve». I have to go back to pick up the pieces that were there. The version of myself that would still be there if the pathway towards my desired transformation of society was to take place. As supposed to this: our current state of affairs.
It’s always tempting to say that I knew so. I didn’t. I couldn’t even go through with what was expected to happen once I «built» whatever the hell that was. When in fact, if I go back and trace the marks of what was there, there’s still a chance that on that search, nothing is found. The big vast void. A double worm black hole. And yet again, what else is there to show the significance, redundancy and interconnected human experiencing. Living, as we know now, will forever be interconnected to the entire human race, and the powers below it, making its advances into the money game, the warlords, and the bullying of common set of rules and governance that we set up in the mist of a less cynical era.
Will the raise of narcisists be overthrown by a non-narcisist troop? Who’s leading them? What’s moving them? What the resilient state of nature of our common struggle? I believe that’s the quest. And that’ why, long ago, when I figured out I was not fit to explain what I felt, and how to make it so that others could grap what would be or mean.
In that ninth dimention I was left alone, at the distance where I could oversee and feel what the world was going through, while I was not able to set in stone what rules to make so that we could manage to go through this process and realization I’ve just experience, but this time, all of us. Or rather, each of us.
I’m just another beat in the music played by all the harvest bugs in the jungle. But wouldn’t it be great if that music that we can buzz around the global jungle could actually feed the nature of our brand NEW global state of affairs? Wouldn’t we all want that in less violent, cynical, narcisist world? I supposed so.
But thinking that would be IT… that made me clearly a narcisist. And it made me realize: is that shit real? Is it really something, or is it just bullshit I tell myself to keep grinning at the glance of my reflection?
That’s how I got stuck. Like Narcissus, I got numb and stuck there in that other dimention.
La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
Se abrió un debate en la lenguas españolas mexicanas respecto a la manera correcta de escribir esa palabra tan nuestra, tan chula, tan atinada, para mandar a la verga a una idea absurda.
Sáquese.
Pero la cosa, según la lengua que asumimos como «la norma», resulta que sólo podemos desearle tres entonaciones:
La pausa: tres puntos.
El punto y seguido.
El símbolo de exclamación.
La duda.
El punto y aparte. Y la ausencia de esto: qualo.
El debate en las lengas españolas ticatalanas respecto a si cualo se escribe con K, con Q o con la puta madre que te parió, fill de puta.
Qué ha passat amb els sis? Sempre igual. Sempre igual. No canvieu. Desig? Autoritarisme? Fet? Truc? Estafa? Amenaza. Esa sí es castizo puro. De la zona de los Austrias, Recoletos, Barrio de las Letras, Atocha, Lavapies, barrio de Salamanca, nunca sólamente Salamanca, siempre con Bario de, cuando no Él barrio de Salamanca. ¿Es así? ¿Así son? ¿Así visten? ¿Esas son sus mejores tortillas? ¿Tan repugnante se puede llegar a ser? Flipas, tio. T’ho juro. Jo soc d’aquell barri i sóc justament el contrari a lo que et podries imaginar que fos un tìpic esser d’aquesta geografia de barri ric, en pla xulo, pero amb una narrativa que fa el viatge de tornada pero totalment descolonitzat i alhora descastallenitzat que un nou super heroi de l’extrarradi, alla manté, d’una «muntanya», d’una certa urbanitat que ho peta per sortir de la puta caixa, de la nostra puta caixa, d’aquesta caixa inmoral de la qual formes part per la banda del capital dels rics, d’avui dia, tú que ets pobre. Pero no d’esprit, companys. No et poden treure això. No ells, ni ningú. Per tant al barri, aquí tots sóm part d’aquest incident insuls que fa sigui millor tornar enrere el temps. Capgirar-ho tot. I ho faig d’es d’una cantonada que no existeix, i per tant, això sí, innovador. Tant per com es planteja des la meva propia identidad transformada des de fa anys quant vaig fer 99 nits al barri de Salamanca, 999 nou històries, de les quals només et puc explicar aquestes nou. Vols sentir aquestes nou histories de Golman del Barri de NEWSAL.
NEWSAL finally meets NEW barcino. This is it, bro. We are it. Yet again, not the money game. No more. Not needed. They are throwing gasoline to the fire: war. Their industry: money. Their stupid ride: greed. Selfishness. And that loving childness of limited thought. Complex though I mean. 99 level NEW. That much away. From all this shit. You fucking dickheads. FOCOF. FOKEM. FKM. Those three words are NEW. You’ll get the concept of NEW. Innovation requires you to give up. Give in to this NEW thing. Not that shit. You’ve been fed some stories. A time during the day. At the acquantanses you meet, the real people, your crowd: community. Transformed for the good of the NEW way of actually taking this to the orthogonal glow. And we go. Literally the other way. In nine dimentions time. That far. But it’s cool. There’s space for you. And here’s the big difference on how the game’s been played vis à vis the shit your power people, you üno per cent, let’s evolve you into ünö. It’s a little step. Enough to alter the complex system. Seamlessly. To unravel the foes. Kill the fears. Reward our backing up. To lightned up. A NEW brand watch. We waching you. We dance along. WE STOPTHISTIME. We go back. We go away. And by far you stay here. And we depart. And we keep each other in this complex harmony, of letting this virtual NEW space in which your kind of dickheads thrive, we would encounter the contradictory paths of yours: continuity-conservadurism-welikethegameweholdthecardswearedicks-andtherestofyoutoogoodtoread gang. Forget New York. NEWnew. No york. Minimalization of our past. We go back and erase the deeds, the wrongs and the disparity of the unkind unfairness of unleveled fields and people who didn’t know. The ones who didn’t see. The too good to worry. To succeed just for you. The simplicity of you. The ease way of the market to help the addicts of power, money, and machodom. MACHODOM DOOM. The name of this NEWmov. NEWmuv. Es la muvi del tiempo NEW. Un texto que escribí. Back in time. To transfer to this NEW bë. Bé.
What makes us who we are? Who is it that’s speaking? Why question it?
I’m not sure of who I am. Ever. Yet, I can think of many things that are undoubtedly true, about me, about the intentions within the exposed desire of a feeling, and action, a though, a move. I have some principles that move around and shape the bottom of my spirit, so it can embrace the narrow deep changes within my soul, to sustain the amount of load, a new thing, a new wind, a new perspecitve brings with its overwealming truth to the established me that just shifted.
You’ve got to spark your day to light it up. You’ve got to find what makes you tick and pursue that as an obsession worth restling into the mud. You get stuck, in the way there, once you are there, and after you’ve managed to get out. But something remains. Something new emerges. That’s the result from pursuing a spark. Light.
You have to take the feeling you are summerged in the dream that blurs your consciousness to a state of bliss, uncertain, shifty, and embrace the haze that fills the room towards the transit to the exit door into the day. The waking up of a desire to last, as much as the day will bring, with the attitute to pursue, to be, fully, at the expectancy of your own will to make it happen.
Hurry up. You are only here for some time. And time is ticking. Your foes move in. The space gets narrower. You only left with dim light far away pointing to the direction of your desire. Pursue the movement. Each step at a time. Slow pace beat sudden drastic moody flares of smoke and sidekicks. Focus on the essence to trascend. To be thyself. To be there, truly.
That’s as far as your own truth will take you. You’ll gather the sources of your readings and turn them into inspirational tributes. You build on top of what other put in your sight of vision, intimatelly and out in the open. The context of our lives is now at the center of global movement.
Headless dickheads will occupy the space and solidify the foolish times your generation is facing. They’ll be there no matter what, and so will those awaiting for something kinder to wash of the aftertaste of hate, fear and lonelyness. The sight of brand new air moving in, as we spell the breath of last fear holding us back. Alas, you are there, ready to succum.
No fear: it’s you. Deeply renewed. As you are. As you’ve become. As pure and fresh as your words define your journey. You are there, and we are here: reading.
I wrote my own character reinterpretation. Wether you see mee or an AI avatar, this is the spoken word. The NEW word. NEWORD.
That it.
That it.
No more.
FUCKOM!
You know how that expression of ughh is so pure and there…
Refrein.
You too.
You too, mister.
With all your respect.
You damn fool.
So pause here for a second.
Huh.
Huh strong. With no mercy. A sure huh. Period. You are that sure. That’s a sort of a ride, ain’t it?
Well, let it be, there, here, a NEW thing. Something that is not that. Not that thing we were sure of. Our own identities. What we are doing here. I had to come down and tell it to you through my last and latest, repeat, do not expect yet any other one, I WILL BE NOT SENDING ANY OTHER SUN.
Get it.
It ain’t it.
I’m.
Bee.
BË. . . . . . . . .
The campaign manager, Golman, told the old candidate who’s playing J’s bro: G.
G is the changing factor. You ticket to the ninth dimention. I’ll be there. I’m the NEW opportuniy giver. I come from the ninth dimention in a place you’ve never been. Categorized by these NEW 9 principles.
You need to learn how to make lists. Clear and to the space.
Futbolartistry exists.
You didn’t know things about each of the 99 chapters of this string of NEW thought.
You a play a game, not just any game, specially not your crap failed man-driven love for war and tyrant boys playing that same old game we all know too well. What the fuck is your problem, man. Let’s all chill the fuck up. Let’s bring it down some. In fact, let’s put all feelings down to none. To not exist. As I. Feel it. You must.
Now protray existing fully. NEW.
I don’t believe in any of what’s been said so far, so I take the place of the happy nëmesis. A NEW type of your ugly you. Let him bë, too. Bë different, dog.
I’m back to BLUENEW.
BLUNEW is ninth dimentions above PLUTONIUM; forever. Iterating like wise riddle into the fairest NEWAI: olmecanAI.
Hi, I’m olmecanAI, your free asistance to the edge of chaos away from this lame status quo. Nine levels away in a transformed way of where you are at. A NEW distance measurement. A way to get there. A stablished rule that could be used as the common framework for yet quite another direction from what was established so, back in the day.
ALLS
I place my own divisory lines. Chapters, I call it.
The printing form.
The menace of the 9 oligarch fool bunch.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
People would vote.
Not everyone votes.
Some options are just out of our reality.
Let’s explore them.
Then risk assess.
All of us in the common good side-LöGIC.
I’m going to use all them little simbols not fully used in our own little language.
Our own little world.
NEWid.
Minor id’s series.
Nine NEW id’s.
How would you name them?
And you freely choose.
It’s about the NEW atmosphere we are able to design away from the war-loving-oligarchs. Them nine fools.
And you tell olmecanAI provide me with a nëmesis with them nine dimentions: and you’d have a result from the common understanding from our collective society emitting an opinion about what are saying when we play these nine war games.
At one end there’s a war-loving crew of 99 men.
9 women, somehow sneak their way through.
It’s two set of casts:
One type of women.
The antipodes type of women.
You don’t overstate the two sides. You don’t want to get parternalistic, and much less a macho dickhead. I’m a true convinced feminist. Feminism is the starting point of this NEW direction.
So, Bë.
ALLS
We are going to activate a NEW state of affairs. In nine different dimentions that have never been spoken about. Until now, when it’s being delivered. The NEW time.
We go back today.
We are going back in time.
And you ara in for a ride.
A type of readers.
My readers.
The influence of them ALLS.
THEMALLS.
Alls. Alls de l’hort.
Els alls són tot lo picant que un mediterrani es pot permetre.
Aquesta frase és NEW.
NEW es una literatura transformadora. Descrita ante tus ojos. Deletreada por las voces que tenemos preprogramadas y si quieres aportar la tuya, bienvenida sea tu token de interconexión.
Redes sociales.
Nuevas governanzas.
Futuros alternativos.
Futuros estratégicos.
Aquí les va una de churros y charros.
Un final abrupto y torpe. Un fundamento literario que me permito deslizar a una audiencia que se estaba quedando muy apalancada es una historia viral más. Apendejada. Y no, cabrón. Por ahí, no. Por ahí: NO.
Un mexicano tiene las maneras claras de decir las cosas.
Se entiende en chinga.
Y eso es bueno.
En los escenarios de lo perverso, el diablito, la virgencita de Guadalupe, que si el chavo del ocho sí, que si el chavo del ocho no, que si cantiflear está bien, que Resortes y el otro no son el mismo, pero pura vida. Un tico que se dice llamar Chavela Vergas llena el teatro en el que paquita la del barrio deleitaba a las señoras. Y cada noche conquista a las 99 señoras presentes con un concierto que les deja en la siguiente dimensión. Todo empieza con la cación que Paquita le dedica a los machos hijos de la gran puta que todos conocemos, y que tu cabrón, llevas dentro. Y en el lomo de la verga. VERga. El casting de 99 newmexicans diciendo VERga. Esa peli premiere en Sundance. VERga.
Mi prosa, en realidad, es siempre un guión. Un metaguion. ¿Eso tampoco lleva acento? Estoy en contra de que guion no se acentúe. Y cada que puedo lo digo. Pero a las vez 99 se comenzó a ser cansado.
Cansado Golman.
Golman cansado.
golman, pues.
Cansado.
Diga.
Y Cansado sale a escena. Y Bë. . . . . . . . .
Capítulo: Verto.
Historia de 99 Bertos.
Ninguno de ellos romero.
Diminisculizar.
Nos bajamos las mayúsculas de huevos.
Y vamos a la RAE con las nuevas reglas.
La lengua se ve afectada por esta propuesta de 99 conciudadanos ahí fuera con un manuscrito escrito en pergamino y con un historia que representa que llega desde otro tiempo y espacio en las antípodas del que sus señoros responsables representa la governanza de su tan ilustre territorio. Permítaseme dirigirme a ustedes con toda la humildad que tiene venir de un mundo NEW que para usted es desconocido, extraño, vulgar, primitivo, moreno, seamos claros, pequeñajos, gente de menor estatura, moral lo primero, y todo lo demás con ese tufillo de pobre que ughh, ni yo aguanto. La miseria de una sociedad incapaz de cuidar de sí mismo, primero en la voluntad de humanidad equitativa, liberada de las cadenas que oprimen que pensemos que endeudar a la sociedad para construir es tinglado de guerra de destrucción masiva de nuestra sociead por 99 escenarios que nos llevan a que la decisión de apretar el botón lo desmantele todo por completo. Por no haber pensado en esos 99 escenarios en los que el botón está apunto de activar el proceso de autodestrucción al que ya tenemos acceso, pero no entiendo cómo, podría asumir que voluntad explicita de 9 pelados jugando a ser el macho de oro, convenzan a una sociedad, sus hijos que no han nacido, y la memoria de lo que los pasados han vivido dentro de la construcción social e histórica que nos hemos creido respecto a lo que sea que genera los escenarios de guerra que tan torpemente 9 pelaos determinados está intentando decir que el sentido de oportunidad de nuestra sociedad es el armageddon que nuestra falacia de imperio todo poderoso, en lo tecnológico, uo ou ou uo uo ouuou uoouooo uoouo uo uoouooo. . . . . . . . .
El Pedregal es el barrio más pedero del mundo. Perdonad si no digo mundial. En este barrio no se escuchan pleonasmos.
El volcán es la escencia del sur.
Somos personas volcánicas.
Vivimos ante los totems de un valle de una territorialidad sagrada.
Permítame presentarle al viejo sabio de nuestra villa: OLDGOL man.
Mis personajes no existen, pero algunos de ellos ya tienen nombre. Y categoría. Valor simbólico. Significante.
Lo NEW debe no existir por definición.
Lo NEW nos plantea pensar no en la realidad mierdosa que le deletrean en el telediario.
Usted decidirá si vamos a la guerra, o nos lanzamos a una visión que construya un bienestar holístico y paz justo con un punto de partida lo más alejado posible de esta surrealidad particular.
No es más que otra surrealidad que viene desde otra parte.
No hablamos vasco, ni polaco, ni portugués.
Aquí lo único que hablamos es cristiano.
Ese es un ser.
Yo podría comenzar por las antípodas.
El polo opuesto.
Agur.
ALLS
Democracia es votar más. De otra manera. Sobre otras cosas. Y futuros estratégicos. Futuros asumibles. Futuros deseables. Visiones compartidas. Visiones alternativas. Que partan de nuestra consistencia argumentativa contrastada en un debate público televisado en nueve canales de la alteridad. La transmisión de un directo. Poner en marcha un movimiento. Dejar claro que esto es lo que vamos a hacer. Empoderar lo que se supone que esto tiene de indisoluble y magestuoso: la posibilidad del ser NEW: Bë.
Bé. . . . . . . . .
ALLS
Short stories are short.
A book.
A chapter.
A sentence.
The dimention of the word. What a word can hold. As a symbol. Filled.
My prose is literary poetry.
I just don’t rhyme.
CRINGE.
BÉ
Bé. . . . . . . . .
You see. There are other kind of punction rules.
The nine dots is a journey. . . . . . . . .
And a symphony. . . . . . . . . .
It’s a poem
An empty end
A NEW hand . . . . . . . . .
That’s a standard ride.
Nine times up.
The way we used to.
Not this NEW way.
This NEW way is comming from the other end.
The do aknowledge the other end.
We come from there.
You just made it more explicit.
Globally.
With the obcenecy of money and power colluding.
Against us.
Quite like this.
Quite so singularly.
An us at the opposite end.
Fleeting away.
Let’s get the fuck out of here.
ALLS
Sounds like finction.
It’s just a blog.
It’s a NEW dude.
With this NEW thing.
With this NEW plan.
And 9 to 9th dimenstion to fill.
From the 99 AIs who sign up.
To the NEW testing ground.
A NEW time in space.
Going back.
Reversing day.
Today.
SLLA
ALLS
SLLA
ALLS
And so on and so forth.
Nine times around.
And then no more.
And we go.
ALLS
Yo soy el Diego.
Ese es mi ópera prima.
Yo soy el NEW diego.
Renazco en Porto.
Renazco en Napols.
Renazco en Tlalpan.
Renazco en Copilco.
Renazco en Coyoacán.
Renazco en Guayabo.
Renazco en Tico Commons.
Renazco en la Boca y Argentino Juniors y Cebollitas.
Renazco en vos. Diegosos.
Diegosos.
S’estrena en 99 días.
Y lo construís desde allá.
YODIEGO.
DIEGOYO.
10GOL.
DIEGOLMAN.
ALLS
Un antes y un después. . . . . . . . .
Reversing day… again.
That’s what futbolart is. Going and coming. And all the way around. Backards. Akward. Anti-intuitive. That’s the beauty.