A NEW formula

It’s made up.

It didn’t exist.

Now it does.

Easy.

Change is going happen… NAW. . . . . . . . .

This is NEWART. The picture of the screen. The intention and the digital misfit. Think elsewhere. . . . . . . . .
Relfreferencing inward loop for the tico commons. . .. . … ….
Y cada imagen NEW permitía le creación de una leyenda NEW
Dimensiones superadas por el conjunto de nuestra inmediata colectiva plenitud: ALSS
Es una elipsis y una revolución NEW. . . . . . . . .
Una dimensión se quedó sin leyenda. Un espacio a ocupar en el futuro. Ahora no. Concentrémonos juntos en la raiz del problema y nuestra humilde aportación al bienestar holistico e hiperesiliente que dictè/dictó, según quién lo lea o pronuncie, lo que convertiría a cada aquél lector de estas sagradas escrituras, quede aquí dicho que Dios Padre les manda un ültimo tren para reducir a nula la subnormalidad del pensamiento primario, y necesario para nuestra supervivencia como especie por encima de los putos dinosaurios. NOS LA PELAN. SU DIOS PADRE LES DICE: HASTA AQUÏ. Paren de violentar a las mujeres. Empecemos por aquí. YO, ËL primero. En minisculizarme y pedir perdón. Perdones miles, como decimos en México, en un círculo fresöide del que inevitablemente se me relacionaría por una serie de 99 personas que evidecían mi mexicanidad. ¿Acaso eso me da la mexicanidad? ¿Qué chingados es la mexicanidad? ¿A ver? ¿A ver, pendejo? INCATE CABRON. vERGa. minisculizada. Ridículo de género. A la inversa. Te sientes, alfaherido. Eres un alfamamador. Con Caín, putos. Sí. Sí se vale seguir diciendo putos. Certificado. QED
La imagen de D10S PADRE minisculizado. Palabra minisculizadora. Escenario plausible para habitar en ausencia de nuestra masculinidad tóxica, tan impactante, Diösïtö, desde aquí nos saludamos con sutil albúr minisculizante, por asegurar que el gran único Dios Padre reconsiderado por el algoritmo alimentado con la teoría de la minisculización y las metaestructuras del argumentario de su existenica cíclica en resiliente evolutiva resolución en pro de una renovado procomún, llamado Tico Commons.
Vemos una dimensión superior, con grandes entidades superiores, una de ellas activa, la otra, detrás: esperando turno. El mando de un ser resiliente. El Diös de la resiliencia. Si ünö NEW, revolucionario a muerte, la cuestión sería saber para qué tipo de nueva governanza colectiva. Yo no les hablo de boquilla. Aquí les expongo mi alternativa propositiva en formato de un juego práctico de reformulación de todo, de todos, de nosotros mismos, tal cual llegamos hasta aquí, y simplemente irnos derechito hacia esta vía ortogonal, a chingar a su madre. Nos vamos a la chingada. Y lo practicamos en loops de representaciones alternativas alteradas de nuestra individualidad en el colectivo común desmachificado que promueve esta ENCÍclica superior minisculizada. Por Diös Padre a DIOS PADRE. úNICO LECTOR AL OTRO LADO DE ESTE SUBTEXTO CHIRRIGURESCO.
una narrativa que te vaya bien. Si tienes una leyenda que definir vamos a velar por lo común primero. Primero, por sentido común, y segundo, por lo demás. Y damos espacio a mil razones más. Por las que llegar a un lugar transformado y resiliente. Positivizar nuestras versions alternativas a justo esto que dejamos atrás. Ante todo reversible. Vamos patrás. Patrás, patrás, patrás. El animal sagrado de un pensamiento metafórico en triología desde la otredad entre Dante Aleghieri y Golman Elizondo; Servidor. 9 de años de aportación al procomún. El esfuerzo mínimo vital. La corriente acontracorriente. La reversibilidad de todo. Las versiones antipodales. Nuestras nueve oportunidades para la transformación. Para unos y otros. Defina su némesis. Con toda claridad. Dedíquele un requiem de vida. Y deje usted el odio que le enferma, dé por acabada la masculinidad tóxica que ignora ver pese a ser el subnormal activo de la violencia a una mujer. YA. Se acabó. Toda la violencia. Basta. Soltamos las armas, a la de nueve, ocho, siete, seis, cinco, cuatro, tres, dos, uno… NEW. . . . . . . .
Cryuff. 14. Otra dimensión. Uno recibe 14 inputs. Y uno se convierte en NEWCRY. I el camp, NEW, would sign a song it didn’t exist. ALSS
Breve historia de los 15. Una lista minisculizada. Una dimensión aparentemente menor… nada que ver: es la única sine qua non.

Qué nos dejen actuar. D1öS padre dixit.
No se bien lo que pasa. No está definido el futuro. El objetivo colectivo máximo es nuestro bienestar personal inalienable. Lo que nos hace iguales a todes. Usteds y yo. Y su ünö sagrado. Igualante. Usted y yo. Lo mismo. Aquí. Allá. El más allá. Conectando. Métase. Que Dios Padre le ha dejado un mensaje justo a usted #códigonecesarioparalarevalorizacióndeldatoqueetiquetaelprocomún
NEW index. A value congregation. The last open event. Close event sustainability theorem and 99 control scenarios. A new dimention destination. A mestastructure built to be resiliently updated by collective collaborative effort of 9 different crowds with all level of freedom to collectively design the common interest of your subtler kind. We are gonna tend to tenderness and holiness. Of you, and all. In the absence of the need of violence in NEW human terms away from this fucked up STATUSQUO99. ünö revolution. Bé. Bë. ALLS. . . . . . . . .
El congreso de la desilusión se somete a un discurso durísimo para la izquierda. Suenan aires de derechas en España. La corrupción: el tema por el cual el presidente Pedro Sánchez se enfrenta a tener que dar explicaciones a la ciudadanía por elegir mal a su número dos, dos veces, o tres, o cuatro o cinco. Los nueves primeros corruptos del partido rojo. Los 9 corruptos del partido azul. Del amarillo. Del violeta. Del verde. Del azulitoverdoso. Le contesta Nuñez Feijo. No Nuñez. Para eso sólo a Nuñez se le trataba así. Por encima del hombro. En cambio a Nuñez Feijo se le González Zapatero.
Sumar le recuerda a las señorías del Partido Popular: ni siquiera han pedido perdón por la corrupción anterior de su azulado partido que vuela alto, en pareja, animal volador pintado con spay rojo amarillo persiguiendo un aguilucho, al que se come. Ese prompt alimenatdo a una IA que graficamente lleve el chiste público hacía los azules en una dimensión temporal razonable de una dimensión superior a la rebasada. Una mirada hacia bajarle de huevos. Minisculinizar el pedo. Ya cabrones. Bájenle. Dos rayitas (con 9 acentos mexicanos). Nueve sentidos diferentes. Abierto al humor. Potenciado por su delicado sentido de irrelevancia al ser en sentido del chiste: es un honor. Saludos a todos los cómicos que me han parodiado todos estos años. Sea esta mi correspondencia final a su alternativa humanidad en esta otra dirección. Si no quiere venir, no venga. Este es el camino NEW. Bienvenido.

So, let this be the NEW alternative.

ALLS

El sueño después de E stata la mano di Dio

Las claves actuales de quién era yo en aquel momento, y el que soy yo en este. Entre Sorrento y NEW barcino.

Son las 2:23.

Me desperté súbitamente al tener la película que me vincula a Napoles en dos iteraciones de viajes transformacionales entre dos puntos del Mediterraneo no enteramente conectados.

El viaje de ida y vuelta.

Viaje en el tiempo.

Viaje literario.

Viaje vital.

Yo también tengo un sueño guajiro: quiero ser director de cine.

Y retratar mi ciudad.

O la ciudad de Diego.

Aquella que aparece en la película.

La que da nombre a la misma.

El suceso en sí que marca la relación del verano con la copa del mundo.

La relación de una humillación militar colonizadora con un gesto de Pulcinella en punto de penal del Estadio Azteca.

El estadio Azteca es un punto de referencia del sur de la Ciudad de México. Cuando Diego y yo habitamos el mismo espacio, a la ciudad le llamabamos el D.F. Y todo estaba bien. Diego llegó al mundial del 86 cuando yo tenía 9 años, un mes antes de que comenzara el mundial. La selección argentina se concentró en las instalaciones del Club América, en donde yo jugaba futbol desde hacía 3 años. A esa edad ya veía el futbol en la tele, en las dosis en la que la televisión de los ochentas, aquel cubo que ocupaba un lugar prominente en la sala de televisión, en el cuarto de mis papás, y hasta en mi propia habitación.

La dosis de futbol que un chico de 9 años de la Toriello-Guerra podía variar según lo que consideraran tus papás que un niño de esa edad estuviera expuesto a tantas horas de pantalla. Lo cierto es que los domingos el futbol empezaba a las 7 de la madrugada con el partido del Napoli de Maradona desde San Paolo, para luego a las 9 de la mañana ver el Real Madrid de Hugo Sánchez, y a las 12 del medio día, el partido del América. Eso es un domingo de futbol para un niño mexicano en 1986.

Esa fue mi dosis habitual de futbol, además de todos los partidos de la liga mexicana, que en aquél entonces se televisaban todos, en abierto, por dos cadenas que competían entre ellas: Televisa y Imevision. Dos cadenas copan la oferta televisiva: canal 2, 5 y 9 de Televisa, y el canal 7 y 13 de Imevisión. El cuatro era quizás un canal más de relleno de Televisa, y el 11 era el canal público, igual que el 22. La televisión mexicana ha sido una representación desde entonces de lo que representa un duopolio, y una representación ninguneada de la televisión pública, que sin embargo, fue fundamental para entender los espacios y la oferta que un niño, entonces, podía entender como parte de lo que la sociedad de la información, y el poder, incluido el futbol, representaba en aquel entonces.

No había visto la película de Sorrentino hasta ayer.

La intenté ver antes de ir Nápoles y no pude acabarla.

Me dormí.

No habría sido lo mismo.

Volví de Nápoles hace una semana. Hoy tengo claro los dos ciclos de ida y vuelta que representan mi historia contrapuesta con la de Paolo Sorrentino. Yo también quiero ser director de cine. Sólo que no lo pude entender hasta ahora. Hasta hace no tanto. En 1986 yo también quería ser una cosa que no tenía sentido: futbolartista.

Y esa era mi confesión a mi Patrizia: mi locura. Y también se debía por el contagio que Diego tuvo, y yo en él, en aquel verano de 1986.

La mano de Dios es un gesto que entrelaza la mano y el balón: dos cosas que en juego marcan el límite del juego. No así para el portero, el ünö, pero aquí estamos hablando del d10s.

El D10s de Sorrentino y el mío son el mismo. Y viven en una tradición que debe resolverse en el cine que debo crear, desde mi terriorialidad, y convergiendo esta historia que reconstruye mi relación con Diego, con Nápoles, con Barcelona, con el D.F., con París, con Inglaterra, con Costa Rica (y el trópico), con España, con Euskadi, con Ticataluña y con el futbol. Mi cine no sólo puede ser de aquella cuestión territorial que me condiciona, sino también del viaje a Ítaca de un griego clásico que se reconsidera mediterráneo, cuando habitante de su capital, pero desbordando más allá de las fronteras de lo que la vida entre la montaña y el mar depara a un puñado de personas que son de por aquí.

El pueblo se reconsidera a sí mismo como la partitura de un tierra singular. La multiversalidad desborda los confines de la grande y una noción de un único ser supremo que rige por encima del bien y del mal. Dios hace un gesto con cada una de sus manos para generar un espacio dual en el que se mueven dos realidades paralelas. Esta dualidad es el primer principio que esta reconsideración de D10s nos trae a la puerta de nuestra renovada condición humana.

Las diferentes governanzas de los multiples niveles que habitamos nos llevan a entender el tránsito hacia otro estado posterior. La preparación de nuestro cuerpo y de nuestra mente responden a las condiciones de ese viaje. Y el humor, la noción de lo que a la sociedad le perturba y le motiva, así como una nueva reconsideración de lo que la cultura global holística y resiliente nos ofrece en el marco de lo que hasta ahora el necrocapitalismo nos ha puesto sobre la mesa: muertos, dinero, avaricia y sálvese quien pueda, cuando el poder se percibe para lograr el escape del 1% a los confines de un mundo que no es este.

Gente que crea en este mundo, dice Naomi Klein. Para mi ese es el paradigma.

Desde la Casa Gran del Catalanisme, no hay un proyecto más cohesionador que esta visión. La voy a presentar en el Palau de la Música Catalana. Como puesta en escena. Como concierto de música. Como un coro de escolaines de Montserrat. Como un representación milenaria de nuestra montaña, frente a la representación de un coro de niños del Vesuvio. Muchos de Pompeya, y otros tantos de Ercolano.

El tránsito entre Nápoles y Sorrento.

La relación de una isla con su costas de delante.

La visión de la isla desde el continente. Y viceversa.

Ese juego de ida y vuelta entre Capri y Sorrento.

O Capri y Napoles.

Las dos cosas, como sitios distintos para habitar el verano. Un verano de mundial.

La mano de Dios no tiene una historia primigenia. Algo que pasara antes de que empezara el mundial. Algo que lige a ese niño de 9 años que habita el mismo espacio que Sorrentino, desde la tribuna del San Paolo, mirando cómo Maradona entrenaba los tiros libres. A lo que su hermano replica: perseverancia. Eso es lo que tiene Diego. Y por eso está ahí. Y por eso yo nunca podré estar ahí. Pero tú sí: que quieres ser director de cine.

¿Qué historia quiero contar?

¿Cuál es mi «No me dejaron verlos»?

A mi «No de dejaron jugar».

Esa es mi historia.

Y los ciclos entre Nápoles y Barcelona requieren la representación de Golman como Puncinella. Y del próximo mundial, el del 26, como la conexión atemporal del ciclo vital que se encierra entre estos dos polos 86-26.

La alternativa es mucho peor: dar vueltas en el ciclo antipodal: 26-86.

La simplificación numérica de una alegoría atemporal.

La reducción al absurdo de un teorema social multiversal.

El gesto de poner esta diapositiva en la Universidad Federico II, UNINA. Como quien habita en medio de un campus hospitalario que se asemeja a la Ciudad Universitaria, CU, en Copilco, en donde yo viví, años después de la Toriello-Guerra, y en donde en el 86 jugó Italia contra Argentina. Empantando a uno. Con gol de Maradona.

Puncinella a tuta la Italia, CU. 1986

El otro bucle de conexión entre NEW barcino y NEWNAP es Dante Alighieri. Empecemos por el Infierno. Y la plaza Dante.

Una historia de humor

Lo mio siempre ha sido una historia de humor.

Lo tengo claro: la risa gana.

Yo soy un escritor nouvingut.

Con eso lo digo todo.

Esa es mi poética, estética, ontología, taxonomía, orografía, arqueología, cosmología, física molecular y cuántica, como si fueran dos cosas, y la misma, toda una, todas ellas, en ese preciso instante y significante.

La poética del acceso a la emergencia.

El dispositivo de valor puro.

El sentimiento de éxtasis colectivo.

Para ello debíamos estar preparados.

Para ello debemos ser instruidos.

Para ello debemos ser introducidos.

Con una guía para idiotas.

Llamemos a las cosas por su NEW nombre.

Una frase NEW.

Mi lengua propia: NEW.

Campaña, logo, call to action, symbol, word, state, mindfulness, transformation, futurism, nobiilty, stability, absence of violence and past-tense machodom.

Machodom decline.

The movie title.

My opera prima.

Aläs. . . . . . . . . .

At last.

And click.

You enter.

This other way.

A win in to a NEW conection.

99 conectivity lines.

99 alternative steps.

Here are my 99.


Reversing day difusses time and the reader selection. To continue one of the two ways.

Only one: ünö. . . . . . . . . .

The 99 launching words. . . . . . . . .

9 levels of new understandings at the orthogonal NEW direction.

If you own a language, of 99 words long, what words would fulfill your 99 selection of your NEW self.

You enter there your best shot at a 99 narrative.

You tell me what you want, and I’ll give you what I have.

I have an offer.

It’s neither of the previously available.

The NEW word of God Father, HIMSELF.

STILL CAPITALIZED

A state of nowayness

I will outrun these mother fuckers by making them read or not to read.

Not to read NEW américa.

Let that be my campaign slogan.

I beat any given status quo: this goes in the ortogonal direction.

And I do the hand thing.

A dalinean multiverse comes out of the palm of the character in the screen.

I do that trick.

And then…

That’s the bit.

Then nothing happens.

Everything dies.

We gone.

Death.

There.

I’ll come and I’m alright.

First positive thought to take into the completely opsite direction of where we were going.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop.

To stop9times.

Then you are NEW. . . . . . . . .

I leap.

I’ve gone.

I’ve come.

I’m here.

And there.

And everywhere.

Time back.

Teamback.

Hustle.

Listen.

9basicdrills.

Coachesaward.

I’m gona sell myself.

For the first time.

I’m going to sell out.

Sellaway.

The talk of the reversed time.

We subdude. . . . . . . . .

Hi, I’m subdude. . . . . . . . .

It’s my gol . . .. . . . . .

I’m9. . . . . . . . . .

Way29. . . . . . . . . .

Hi ha Déu. . . . . . . . . .

Déuminisculized. . . . . . . . . .

minisculizados. . . . . . . . .

Todos estamos muy mal. Pero muy mal. Psicológicamente. Con la manera en la que se desenvuelve el mundo. Con tan poca gracia. Y tanta violencia heteropatriarcal carca casposa obsoleta empoderada de los santos cojones de un caudillo un par de cojones.

El cojón para el mojón es relevante.

Burlarte del macho es un pecado.

Pecado macho.

Es un concepto.

De biblicidad.

De lo más alto de la curia.

La selección oscura de los 99 padrecitos cabrones.

La lista, señoros y señoras, existe.

Y elos aquí:

  1. Xell
  2. El Sácer
  3. Chunuk
  4. Munguía
  5. Ovidio
  6. Francisco
  7. Álvaro
  8. Cholo
  9. Golman

Golman no es padrecito cabrón. Ni es padre. O sí. Más bien sí. Padrazo. A su manera. Con sus 9 elemento de mejora continuamente desolados. No hacemos nada por mejorar. No preguntamos cómo estás. No pensamos en colectivo. En un nosotros más profundo. Más psiquico. Paranormal. Surreal. Quizás subnormal. No passa res. Tot bé. Bé. Bë!

BëBé VéVë


5 H4 nuevos así nomás no se ve cualquier día.

No son enchiladas.

El nivel de llegada a lo sublime. Por definición según nuestras visiones complementarias hasta 99 libertades de amplitud. Y no más. No cal. Val. Som-hi.

Castings padres

Matrix 9 x 9 Golman. Metaestructuras restitutivas alternativas.

A ver, cómo lo digo: yo soy actor.

Sí, actor.

Y actuario, pero esa es otra historia.

Yo no nací ni una cosa, ni la otra.

Y ahora soy.

¿Cómo ves?

Yo soy así, así nací y así me moriré… falso. . . . . . . , .

¿Qué pasa si ocho es coma?

¿Qué pasa si ochoescoma?

¿Qué pasa? Si ocho escoma.

Qué pasa¿1!^^«¡¿¡

¡

Ese podría ser io.

Yo.

Y.

O.

¿Y?

¿O?


El fin de las preguntas. . . . . . . . . . .


Minimalizing


NEW holy excel. . . . . . . . .


Soy la antítesis de un excel.


Repelion


Answerlanding


NEW city name.


The capacity to turn into a NEW capital to a global new undertanding for üs all: ALLS


Variables.


Variables explained in the opposite of «for dummies».


Fuckfordummies.

Read, motherfuckers.

Extinction words:

  1. Motherfucker, motherfuckers, mofckers, em-fword, motherchod, chingatumadre, chingalatuya, chingatuputamadre, tuputamadrecabrón
  2. A variable is not so much the name, but rather the interpretation of the cause. Of the actual result we want to obtain. And how sell to the world.
  3. You are the world.
  4. Fuckwearetheworld.
  5. Nëmesïs design.
  6. And old school mother fucker. Call him your own personal devil.
  7. Antipodes between the 6 and 9.
  8. Dimention of conclusion in the most traditional way. A nine structure framework for the sake of occupying that particular NEW space. But I’m going to categorize it and gamify it at the same time. In a set of NEW rules. That we shall all co-create. Get ready for this, as the next, is the ultimate surreality: Golman’s particular ninth dimention of my living at this collective communal NEW resilient complex system, made up of surreal people, like yourself. And up until this point you had felt like you were just walking towards a NEW leap. Well, that’s the case. And you have come so far. As to this level eight. In which you fight what up to this point the system had programmed for you in stacked nine floor left to right, right to left, reconsidering game. A taste of an unknow ï. Yet you get access to this NEW collective agreement of what we aim to be: the collective truth we aspire.
  9. ï.

Sometimes ï just ünö.

ALLS


Te arreglas tú.

Me arreglo yo.


Nos arreglamos.


Lecciones de estoicos contemporàneos.


Fuga.

Voy tarde al fut del Carmelo.

Subo la montaña.

ALLS

Uploading an art proposal and NEW theorem variables matrix popout

ALLS

Francesc Aromir i l’Àlex Matas Buñuel

Ticataluña Tico commons Costa Rica Cataluña

En Francesc és un amic.

l’Àlex és un amic.

Només el ticatalà assenyat sap entendre la diferència del la llengua permet escriure en el primer cas, en, i en segon cas l’ùs més jove i fresc, que pasa de totes les regles que l’interesen a l’ú.

Em refereixo a l’ambit de l’obtús que d’esser la llengua.

Autoavaluant-se.

Ella.

Así mateix.

Así vs aixï.

aixï és un dels 99 paraulots de la llengua ticatalana.

Es tracta d’un espai a ón anar a omplir de sentit nou.

Per haver de curar-nos.

I no de saltar a vuit.

Al 8.

El 8 i 9 no s’evenen.

Qui sap si aiò ës un paraulot d’aquests.

L’escriptor té quelcom a dir.

I com dir-ho.

Potser és només pensament pur.

Sense embuts.

Literalment: embut.

Pense-hi.

Pen’se’hi. . . . . . . . .

L’espai nou l’hem de construir.

Totes.

Els nostres rols.

I no caure en 8 de poder just abans de tocar el cel.

El cel 9.

Sigui cel9 un concepte NEW.

L’objectiu senser en no més de 9 lletres.

Ja ho esteu veïent: tot va de 9 i de diërësïs.

Encara diërësïs ha tingut prou sabiesa per deixar al némesis, el punt, que tü amb 6 tens prou.

Prou i prous. Debat de la nova llengua: el ticatalà.

Jo puc esser d’aquï i del més cap aquí.

Fins que arriba el temps de dir: hi-vaig.

Vaig a filmar-ho.

El partit d’entrenament.

El que vull posar sobre la taula.

Per competir al màxim nivell.

I l’historia NEW s’empenta, de cop, cap aquí amunt. . . . . . . . . 99

Dos nous.

Two news.

NEW is the last GOD9 said.

Bé.

You Bé. . . . . . . . . ü

Bë . . . . . . . . or not to u.

Then, by reduction to absurdity, you become ü. . . . . . . . .

Up to ü

üp to ü

üp tö ü

NEW pänk

Jo sóc el pänk9. . . . . . . .

99 minutes in NEWUK.. . . . . . . . . ALLS

I’ve göt ït.

Period.

Nëmesïs. . . . . . . . .

And ü leäp. . . . . . . . . .

We go that far.

Some of üs.

Antipodes of here.

While NAW.

here & NAW. . . . . . . . .

There’s two ways to go.

Antagonism killed the old GOD.

He was the LAST ONE. . . . . . . . .

Departing. . . . . . . . .

We must all leap.

Keep it short and simple.

Pass to the foot.

The right force applied in the excercise to become physically engaged with the team.

A team of 9.

Something in between.

11 and 7. . . . . . . .

The rest: excluded.

Exclusion games.

It’s on NETFLIX.

Oh really.

Really.

Oh really.

Really.

Oh really.

Really.

Oh really…

Really…

Escalation looks like that.

Address it.

Embrace your contradiction.

It’s the other way.

Good.

You learn.

Don’t break my balls.

I’m a macho. That ends NAW. . . . . . . . .

Demilitarizing prayer. . . . . . .

Just put the guns down.

Give up violence.

As a trait of me; how?

Explain in a 99 word story.

You, buddy, against me.

The greater GÖD9 FATHER.

F A T H E R

Departure literature.

I began that shit.

Yeah, that’s right.

It’s shit.

Eat shit.

Either you get the double meaning or you are getting a taste of yourself.

Microbiota NEWcor

El cor al cul

El cör al cül

Procesament complert. Anada i tornada. Extrems d’aquí: esdevenir quelcom mes; quilcom mës, ü. . . . . . . . .

My literature ends in ü.

ü are my reader.

I’ve got 99 tales for you.

Are you willing to enter this aparently long NEW path: 99.

You read and react.

You create yourself.

You, yourself, ïs the great creator.

The big Ë.

We are just the trainers.

It’s a no brainer.

Until we put it back in the right path.

As of the left.

Two alternative motions.

Towards the antipodes.

Close you ignite.

Repulsion.

The movie.

My opera prima.

This.

NAW.

Action. . . . . . . . .

We are all players. It’s NEW being. Protect Maradona. I grew to be him. Still. Who want the NEW golman.

Minisculized hetheropatric megalomany.

Presents.

The Hë in më.

Change is possible.

Even for God Father.

Especially for HIM.

He’s not alone.

Nor needful of your consideration for his bëiën

bëiën is a ticatalan word.

All of them are NEW.

With that transformative power.

A way to somewhere else, no matter where.

That’s a nine letter pop song chörüs. . . . . . . . .

El espacio de respeto entre los dos.

Nos conocemos bien.

Nëmësïs. . . . . . . . .

A fair 9.

A NEW9. . . . . . . .

Barcelona, Londres, Rennes, Niza, Napoli, Paris, Madrid, Riga, Rëïjkïävïc, Rome, Milan, Sa Punta d’es Päs. . . . . . . .

12 ciutats.

Encara com són.

Tal com som.

Söm. . . . . . . . .

Sóm nóú púnts ën fügïda

Sömdëü. . . . . . . . .

Concilio vaticano de vuelta. . . . . . . . . .

CV99. . . . . . . .

The head of the Vatican NEW logistics office, a group of 9 holy feedbacklooppers. We play a role. And expect the leadership to act upon a group of wise wo came up with.

And you let wö gö. . . . . . . . .

We go beyond the state of being.

As is.

Wouldn’t that be awful?

Wouldn’t that be great?

Life is the sum of those two worlds.

Two opposing poles predict the highest notion of electromagnetic ways to act upon the NEW presence of ourselves. Our higher Bë.

Conceptually that’s a NEW notion.

A new state of mind.

A book I read.

A book I right.

To read.

Rule ü.

ü

Minisculized.

Bring it down.

We are all going back.

We are going to slide out in the orthogonal direction.

A NEW destination beggins.

Focus on the NEW role.

The higher game.

Nëmësïs stand there, tall, masculinizised.

Masculiniarizing.

Demasculinizer. . . . . . . . .

I treat this like science.

And base this story in this NEW direction.

We are taking a NEW beat. . . . . . . . .

I keep 99 routes alieve.

Scape NAW. . . . . . . .

Art is the key.

The deviation.

We turning back is art.

And math.

And logic.

NEW lögic.

l¨gïc. . . . . . . . .

I’m barely a sculpture.

I’m sucky 9.

But I’ll play for my demasculinized version.

Per decisió d’un poble dual.

Nou.

Tal qual: Ticataluña.

A NEW raö d’ëtrë

Una identitat nove, un sentiment amoròs dualitzat, una asunció sexual determinada, una part d’ecosystema social que sóm cadascun de nosaltres en el joc particular del que hi representem collectivament parlant. Quant valor hi ha de nou? Qué representa un nou valor.

Jo sóc el nöu d’ün pöble 9.

pöble9

Sigui pöble9 una paraula del ticatalà.

I així, un dia bó, surten 9 paraulots NEW.

NEW és l’estat en el que vivim en concordancia a la mesura de la nostra complexitat en nou dimensions diferents. Es un marc conceptual per entrenar el benestar collectiu lluny d’un plantjament que perpetui la violencia, les armes, la economia que l’extrosió i el crim organitzat, amb pistoles i sense, amb guerres continues, a gastar més en defensar-nos de la nostra estupidesa que simplifica l’estat nuclear de l’amenaza, i aquells determinat estats, families i cortes que reben els beneficies augmentats del capitalisme, tal com és. La llibertat dels mercats. El que ens enterem de tot plegat. El cinisme. L’agonìa.

Tot va petar fa temps.

M’he adonat.

M’he equivocat.

Dispenseu els borbons.

Minisculinitzem-nos totes.

Abolim l’exercit.

Prene’m la noció innovadora de la paü eterna.

Aquí.

Ará.

ALLS


Ja està.

Això és arribar.

Quelcom lectura més petita en temps t’has centrat massa en esser un subnormal mascle abduit per fotra la tita allà on vaig. No pots si no volen. Volen, volem totes. I fer-ho bé. Amb el sentit adequat. En la contemporanëïtat de que fer l’amor mai ha estat pecat. Ni el matrimoni necesari. Tot i esser important les regulacions fonamentals del drets de convivencia de les families, i que una institució no lligada a un acte religiòs, sino al dret civil de ser-hi, permetem-nos unes dimensions més de llibertat. Un espai de creixement realment lliure. L’espai a omplir. Un 8 de 9 amb folre, i l’aixeneta ets tú.

The NEW notion of üs.

ü

Transformed.

By reading this long.

And 99 other songs.

A salm responsory

You need to answer to this GOD9 request.

I will use it to feed the true notion of the other Bëïëng.

The alternative world within itself.

Selfishness.

Closing up.

Hiding in.

Stop.

Bé. . . . . . . . .

And you leap again.

Yet another flow.

I’ll go get together the first 99 I wröte.

I meant it like this.

From the beginning.

I couldn’t make end. . . . . . . . .

The feeling of leaping is a NEW one.

You’ve jet not experience this.

Once.

You are changed forever.

This ain’t no lie.

It’s the brand NEW trüë

What about that, man?

That’s my line.

I get to say it 99 times.

99 different movies.

Somebody else’s movie.

To reenact.

And react.

But I’ve made up my line.

I can produce my own film.

Like Cantinflas.

And become the actor.

In that place.

To examine the culture of my reinvented road back in the direction where my notion of culture comes from. To reconstruct my self into something else. To go back. And forth. To iterate the notion of the collectively treated.

A NEW multiverse igniting point.

Countdown.

9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, ……… NEW barcinö

Oscilaciön entre dös polos. . . . . . . . . .

Son otros nueve puntos.

Dos equipos totalmente distintos.

Estos linieales llegan hasta aquí.

Queremos exponenciar el resultado.

Queremos generar impactos que iteren hasta 9 veces.

Y desde el diseño, hasta las nueve iteraciones en un marco de ciclos bimestrales.

Para saber qué está saliendo de aquello que nos imaginamos colectivamente que podría ser de una manera totalmente NEW.

Y esta campaña NEW se relata en la transición de tarjetas que cuentan las historias que mis palabras sagradas han recopilado en 99 intentos sin garantías. El beneficio colectivo máximo asegurado. Gracias a las 9 palabras sagradas y eternas de ticatalän.

I després hi ha 99 que fan una homogeneitat de pensament col·lectiu i/o meme99.

Meme99 és un paraulot del ticatalä. . . . . . . . .

La cosa abstracta que s’enten amb la voluntat de fer humor.

De que riem més.

I quelcom junts.

Tot gaia.

Ara sí.

Toca.

Vina.

Puc?

Vols?

Una doble afirmació abans de continuar. Rebre el vist-i-blau de que trobem un punt d’accord cap a ón nöü em vols portar, o anar junts, o com bé et surti dir-ho, de tot cor, per la proximitat dels cosos que s’estimen. I anar amb voluntat d’arrivar lluny. Respectant les nostres referencies i estats autèntics d’emoció. Emoció NEW.

L’únic nou que cal entendre és quelcom comú segons ells.

Els que han vingut del Tico Commons.

Paraula de 9

Quelcom més q’un senyor està dins seu.

L’esprit de tots és la noció més estable per morir-me jo, com deia en bon Nietzsche, i ara com tot a la vida, acaba, i m’hi vaig.

Fin1.

La mort de Déu.

El de sempre.

El paper de la meva vida.

Un casting diví.

Nou barbuts al casting.

Jo: 9. . . . . . . . .

Dëu para.

Vol dir que s’atura.

I mira enrera.

Indicacions pel actor.

Jo mateix.

Indicacions a mi mateix.

Com Woody escribin els seus personatges gloriosos.

Woody and love.

woody99 minisculized.

Woody gets it.

He’s got some sense of humour.

He’s peculiar and witty.

And entertaining us in the most complex simplicity that elaborates great stories I’d love to be in. Like Larry Flint. Bird, David.

Whatever.

I’ll flow.

I’ll flow my way out.

And let you beat.

Into this NEW song.

I’ve prepared the words to feed the AIs.

Just keep in mind that mine trully is ólmecanAI. . . . . . . . .

In a community there is a personal story and a collective one.

It’s important we are playing the right way the collective one.

But we need to learn.

We have not been wired for this.

Or so we thought.

Today we go back that bias.

And flip it back.

99biasless

Another ticatalän word.

The ticatalan language has no limits, yet it only represent 99 words.

That’s all I need.

To train to the entirity.

And leave no doubt.

Harmonious tracing.

Tracking value machine.

I can programe al algorithm out of my 99 word list to feed the olmecanAI enhancer.

I personally trained it.

With 99 laws.

The NEW lawmaking game.

Reconstructing governance.

Pivot9

Let pivot9, minisculinizado sea el último baile de Golman.

This is my game.

It’s a NEW game.

And I can still play the old game.

In fact, you can help me get there.

#golmanseleccióntica

#golmanselecciö

Hi havia en el fons, 4 alternativas:

  1. Com estem d’accord els Ticatalans.
  2. Com estem d’accord el Tico Commons.
  3. Com estem segons el NEW barcinoers.
  4. Com estem segons el mon BLUE (l’eternitat de l’heterogeneitat blanca macho ibérico generalísimo que permanece como remanente de lo que un día llegamos a ser, cosa que veremos siempre en la dirección desde dónde se explica nuestra historia. Con todos los matices generacionales de la descolonización que progresamos dándole su tiempito a estas nuevas y olvidadas perspectivas de las voces del más allá. Yo vengo de aquél otro lado. De lo que un día tropical en medio de naturaleza, cruzando montañas mientra pinta paisajes de 99 minutos y destionos alternativos a un paraiso desde donde usted puede reconstituir su bienestar personal, y conectar con la fuerza más sagrada que Dios mismo quiso que emanara así, del crater de estos nueve volcanes. Yo soy el magma que se ha revertido en el tiempo para poder ser esta criatura en pie que camina desde una montaña sagrada hasta las nueve montañas sagradas que recorro en el mismo recorrido por tierra que me separan desde el valle central hasta guanacaste. Todo minizculinizado. Como expresión primordial del tránsito. Del derecho a marchar. Y le damos una tranquilidad a los soldados recién sido expoliados de su profesión. De la ilustre relevancia que los ejercitos, en su conjunto, como colectivo social, se han permitido a si mismos, por el hecho en sí de mantener el honor de la guerra como una constante de nuestra civilización y lo cerca que está ese pensmiento del dinero que se genera con el perpetuamiento del cinismo financiero a nuestra costa de producción militar a toda escala. Su ser implica asumir la estupidez humana que ahora os pido el ejercicio de dejarlo atado en porcentaje minizculinizado de la nueva proporción del gasto agretado por el bienestar y la resiliencia colectiva, como principio de fe, que ahora os digo, deberá regir los nuevos dos colores a seguir: verde y morado.
  5. Saprissista liberacionista.
  6. Cohortes
  7. Los 99 de Sinatra
  8. El giro eterno de Sinatra: orubus.
  9. Golman; selección. . . . . . . .

Vota Golman.

Y congregate ante el tiempo NEW a vivir del 1 al 99.

La red social NEW. . . . . . . . .

Card game version.

49

49

ü

Una V formada por tres partes:

  1. Vértice
  2. Una dirección.
  3. La dirección opuesta en magnitud fuerza y validez.

El juego de tres reglas.

Una revolución social exprés.

Un giro virtual.

Hacedme caso aquí.

Vamos a ver.

Juguemos en esta otra dirección.

Y movemos ficha.

Todos juntos.

Ante la sorpresa del resto.

Que no entraron.

Y se quedaron en el tiempo atrás.

Nosotros, en cambio, nos vamos al sitio ortogonal en las antípodas de nuestra posición astral. Y nos movemos en dimensiones diferentes.

Activate, cabrón.

Esta es la salida.

Y volamos juntos en otra dirección.

Ortogonalia.

Sea ortogonalia una destinación NEW.

Quizás la física falla en cómo etiquetamos la intención de volar mucho más allá de lo que Elon Musk, en su vida, ha conseguido imaginar. Comencemos por sus antípodas, desde donde salgo hoy aquí.

Quedan 4 horas para el monte de disrupción dual:

Catalunya – Costa Rica

tico commons – ticataluña

Anada i tornada.

9 minuts jugats en cada equip.

I ens marxem a un altra perspectiva per l’alteritat.

I creuem la passarela.

Ja sabeu, com operación triunfo.

Euforia.

NEW

NAW

Sigui això l’inici de la concepció divina dual del tico commons.

Sigui aixö també el neixement d’un pais nou: ticataluña.

Siguin aquests dos events interlligats eternament.

En un viatge virtual d’anades i tornades.

Amb una percepció del temps alterada, més pura vida, sequencial, i en simptonia amb quelcom ens calia ara mateix, estànt tot com fins ara.

DÉU meu.

Déu ni dö.

Söm-hï. . . . . . . . .

ALLS

The true art is the disguise

You really just figured it out?

MYGOD.

A new meaning to phrase made.

You know what I mean. A common expression of a kind. A way of understanding with a metaphor. A way to orally learn. Culture. And the frames of it. And how we play it. Or not.

To be or not to be is the key.

It’s a lesson you take first at 6, then at 9, then 13, then at 14, then at 15, then at 15 1/3, then at 15 1/2, then at 15 3/4, then at Sant Jordi, at your birthday, every 9 of each month, the abolition of the military in Costa Rica, which also conmemorates the day the Tico Commons kicked started a different antagonist direction to go to collectively as the leaper community start its very own particular countdown, to lay down the violence, its weaponery, the economic reason behind it, the last white onepercenter to enter the NEW covenant. This is bigger than the Beatles, Mohammed (both profet and boxer), Jesús himself, hereby present with his own current voice, as its been him, decaplitzalid HIM, the old bearded white man at the top of your made-up game: to believe or not to believe.

Antagonism leaps towards facism like a deer scaping from a hunter, veteran, with the skills and sense of the character Robert de Niro plays in the Deer Hunter, a film that was thought of when I started my first inner cycle.

1976

The 76 is in a league of its own with the 99 destination.

Notice.

I’ll give you time to reflect within 99 seconds.

Let’s give 9 a chance.

Let’s trust this NEW thing.

Where would it lead?

To NEW dimention we make up for the greater good of the witholding of this one state of nature out of that other 9.

Nöu.

nöü.

Miniturizing Nöu.

El nou representa el now.

I know you nou.

I’ve got your cojones in my palm.

Gently.

Trust.

Trust you must.

Trump, supportores, and the elite 9% who wish to keep playing in this dimention the easy piecy game of the outstanding 99 golden boys of the diminished capitalism. Miniturilizing the common undestanding ruling the 9 axis of the current state of affairs.

The idea turned in a new sense of value, with our own kind of liberated NEW currency of care. Because I care. And I care to bring back my son, the ünö inversed to the role of Jïsüs in your current NEW culture to be.

First, we need space.

Space and time.

But in a different perspective. Taking the relativism of the theory and putting it to practice. To solve our greater collective unmet need: «bajarle de huevos».

Deminization.

Delowering.

Bringitback.

Steppingbehind.

Chillingman.

Chillingman the brand.

The place to chill.

The belief.

The sensation.

The currency.

A something other than cripto.

I’ll take the antipodes of cripto.

Or the other alternative way the fuck away from this scum bag shit current etait du vie.

Étät dü vïë.

Deux modemoiselle o madame, c’est par sure que c’est que c’est, mais je vull construir un nouvelle longue, quelque chose je suis aplicant avec una longue que je vais pas aprendre com vu, la person, lui, elle, vous, l’escriban, d’une roman avec l’absense du cojones.

Esto es ticatalán. Me refiero al escrito que justo has leído. No te hagas pendejo. Ni te apendejes. Si vas a continuar leyendo vamos a irnos a la chingada.

Así, órale.

Já-le-lö.

Como dicen en mis epicentros. Mi última identidad indispensable: el tico commons. La revision del procomún. Del morado al azul.

Pasando por nueve niveles de matices en la metaestructura de la regla a explicar a nuestro oráculo descolonizado entrenado por el frente de liberación de los machos alfa, los trumpacademist, los jueces que aplican la defensa de los intereses de estos mismos 9% de los poderosos, los grandes 9 estereotipos de machos revitalizando todo lo que nos adolesce como especie para ser capaz de autorganizarse transparentemente a partir de un nuevo consenso colectivo que revierta, en directo, la reconstrucción bajo las normas de una narrativa y metaestructura que va en dirección ortogonal a la situación en la que nos encontramos en este preciso momento.

Paren el tren.

Me bajo.

Vengan usteds conmigo.

Dijo Jïsüs, leyendo el mismo en la NEW sagrada familia que se encumbró el día en el Jïsüs volvió, bajando con las 99 variables de impacto que tendrían sentido para los próximos 999 años. Iterando de un lado hasta otro. Revirtiendo la conceptión del tiempo hacia un espacio refractario a la dimensión que hasta ahora hemos vivido. Por llevar un espacio hacia la alternativa contraria. Con todo lo que esto representa.

El status quo no es reaccionario.

Es lo que es.

Es lo que somos.

Nuestro color azul deslavado.

Somos el estado de ánimo del cruz azul en la final.

Y aún así tenemos fé.

Ahora les digo, me equivoqué.

Fue mi divina culpa.

Estaba así escrito en el metalibro maestro que sostiene el plano entero de las próximas 99 dimensiones de lo que se viene en este otro lado. El que vamos a co-crear todes juntes. Así, órale. Nos vamos. Nos damos a la fuga. De tanta pinche mamada. Te tan bajo nivel. Nos postulamos a la alternativa. La que podamos crear. No sólo creer. Ponernos en la acción que revierta en sentido de nuestra escencia. Y nos volvemos, nos deplegamos, más bien, para seguir una corrección política lingüistica a falta de poder contribuir con cosas más serias de la lengua, que desconozco, que me apetecen poco revolotearme en ellas, salvo que nueve de ellas me llevaran de nueve hilos narrativos que conjugan una versión alternativa de la sociedad como conjunto de conjuras que se desarrollan ante la convivencia alternativa de una sociedad ajena a la concepción obligada de la virilidad de todos los símbolos categorizados como indispensable para ser qué o quién en el contexto de lo que rige el mundo de los reyes, los pueblos, los mesis, los mesías, los hijos legítimos de Dios Padre en su periodo espejo al vivido de Jesús, el de las escrituras, y esta nueva versión de mi hijo, el mero mero, que con todo y lo que representaba hacer horas extras en la comunión de mi eterna relación con la historia de la civilización, y una vez llegado el punto en el que los algoritmos que fuimos capaces de entrenar seguirían pues la noción divina que Jïsüs mismo explicó, con sumo detalle y elocuencia, en los 99 días seguidos con la parábola de los prompts que entrenaron las antípodas ortogonales de la mamada de sistema social que tuvimos hasta el mero día de hoy: reversing day.

Obvio se empieza del nacimiento de Jïsüs, el día de semana santa que revierte el tiempo de la noción con la que debemos dar lectura correcta a la transición de los hechos que devinieron en la biblia completa que de atrás para delante relata en tiempo real lo que el Papá Francisco y el León 14 pueden ponder al servicio de la modelo de lenguaje que se constituyó por deseo expreso de Jïsüs que se pasó por el Vaticano a comer.

Lor 9 programadores de los dos modelos teológicos en una y otra dirección de nuestra ecuménica reversión al contexto vivido y expresado con nuestro humilde paso por el mundo consciente en varias dimensiones que superan la necesidad y lógica de un Dios Padre tecleando en tecnología nueve dimensiones más allá de las iteraciones que seamos capaces de dar sin tan sólo atinamos a reorientar hacia dónde queremos reorientar el porvernir sostenible de nuestro sistema NEW revertido del mísero estado de «To be» de los cojones. Pues sabes lo que te digo: Not to Bë.

Bé. . . . . . . . . .

ALSS


ALSS és una errada cognitiva. Hauria volgut escriure ALLS (un cop mes vaig escriure ALSS pero vaig pensar que no sortiria d’un loop infinit que m’enportaria cap a la direcció oposada a la que vull anar. Just aquest és el sentiment común més important del nostre moment. Sóm quelcom més. Un rotllo que encara no s’ha desvellat. I que us porto aquí. Soc Déu Pare disfraçat d’un nouvingut del Carmel. I ell doncs fa tot això d’esciuere histories. Fetes en un moment de reversió del temps. Per marxar ja. Que volem anar en un altra direcció. I aquest és el camí. Jo hi vaig. No m’ho penso mes. Està tot escrit. Aquesta és la gràcia. El meu somni s’ha processat a fot lent. En un altra dimensió. Això segur. Us ho puc assegurar, i ho dic, amb la mà al cor, mentint, sino cóm haguès escrit aquests paraulots?)

Ja no sabia si tancar o no aquell parèntesi.

M’hagués pogut quedar allà endins. En dins del parëntesi. Visquen una linia continua.

Dibuixa una.

Amb tota la seva expresió de llibertat infinita.

La recta és el primer aprenentatge mìstic al que sóm atraïts al fons d’aquesta nova espiritualitat.

Bibuixa una recta és va convertir en el meme més hilarant d’un moment determinat de l’eternitat.

La eternitat és més fàcil dibuixar-la que explicar-la.

Cómo us ho puc transmetre…

Anem a veure.

I vos porto a un viatge 9.

I de cop tot gira.

Capgirem.

Totes.

Som-hi.

NOU

NEW

NAW


ALSS


No puedo escribir ALLS bien. Durante un momento el mundo se queda sin sentido. El colapso mental se desencadena.

Por mi culpa.

POR MI CULPA.

POR MI GRAN CULPA.

Pero soy un Dï¨ös Pädrë cojonudo.

Yo también supe virar.

Y me voy a reinterpretar a partir de los papeles que podamos entrenar a nuestros 99 guías olmecas de la espiritualidad alternativa, presente.

In eternum.

Sosteniblemente antifascista y libre de todo macho y violencia.

Bájenle de huevos.

Sea esta la primera y última escritura desde este otro vertiente inmortal de los Dioses reconvenidos tras la podrida e infantiloide envidia y arrogancia la del ünö grande y sölö.

S’em vé el temps a sobre.

Ja no m’hi veureu com ara.

Jo també m’haig d’anar.

De vell.

D’haver viscut tot això amb vosaltres.

Aquest darrer suspir.

Memento mori.

Eternum.

ALSS


Se convirtió en un capitulo cansino sobre un mismo chiste repetido 9 veces. Un formato de la narrativa a estipular. Un concurso público que sólo estimulo el ser en esta otra dirección. Por hacer un aprendizaje colectivo transformador. Como ir hacia un conjunto de sitios en los que conjuramos una manera estable de ser. Un capitulo de la reconfiguración del enseñamiento a los agentes virtuales de nuestro bienestar resiliente común. Pensemos con otra dimensión en mente. Con un estado de la naturaleza NEW. Con otras reglas que pretender alterarlo todo, para siempre. Con la manera de hacer. Y por qué hacerlo así.

Hay nueve superpoderes a enderezar.

Vamos a exhacerbar el poder de la respuesta.

Cuál es la necesidad.

Qué vale la pena que nos pensemos del todo en otra dirección ortogonal a la actual.

Este es el principio de toda transformación.

Querer transformar algo.

Todo.

En nueve dimensiones diferentes.

Y hacer de ello un tránsito.

Un juego.

Gamified.

Sea lo que sea.

Pero ahora sí, desde nuestra perspectiva.

Trastocar la broma.

Convertirla en un bloque aparente de la surrealidad espectral que se filtra por una grieta del sistema anterior. De alguna manera algo conduce a otra parte, a la cual, aspiramos encontrar una capacidad colectiva para acabar de entender los fundamentos de una dimensión ajena a nuestra experiencia. Así nos desboblamos a otro hito temporal, el primero que se sincroniza hacia otra parte. A otro destino. Que finalmente nos ayuda a desenmascarar el mal, y su inoperante discurso falaz, ante la situación excepcional del poder que resiste a caer. Y que deja su alarido final mientras se extingue como un fenix.

El eterno retorno es la clave con la que dio Nietzsche un principio de oportunidad a esta vuelta que estamos dando a la vida en este momento preciso. El tiempo y la historia seguirán un curso al cual ahora ya somos actores secundarios que se revierten ante la posibilidad de las máquinas tomando el control de nuestro destino, inestablemente plagado de propaganda fascista para desencadenar el desorden, la desinformación y la pugna que nos separa del resto de los humanos, y aislado, optamos por no creer, odiar, y abrazar la estupidez manifiesta de una masa deslumbrada por el brillo de un becerro de oro que aun hoy reluce.

Ya lo dijo Moises del otro lado de la peregrinación. El tiempo de adorar esas mamadas se acabó. También hoy estamos cerca de desbocar el sistema hacia un punto de no retorno. Por ahí no vayamos. Ese es el llamado final. La vuelta atrás. La decisión ecuménica de un Dios Padre que se presenta a su pueblo a través de la única manera válida en la que pensó que sería capaz de reactivar(se) la fe, y de paso, a sí mismo.

La vuelta de Jïsüs hizo lo demás.

Y Jïsüs, esta vez cual Juan Bautista, me presentó a mi: su carnal. Para hacer el anuncio del último libro sagrado.

El gran final es el principi de la vuelta atrás.

El modelo económico es la resiliencia colectiva remanente de poner a los algoritmos a actuar en pro del tico commons. Y el tico commons es la minizculización de lo que otros imperios, el inglés, el español, el romano, el otomano, el chino, americano, el neoliberal, el de los escalvistas modernos, el de la molla, el actual, del cual somos complices con nuestro consumo, con el entretenimiento que reproducimos, con la fragilidad de nuestra crítica pura.

Un último camino de salida.

Un objetivo común.

Una visión y una destinación más allá de las tendencias que el marketing y los mercados nos intenten marcar. Porque somos la fuerza que predomina ante la miseria colectiva del Trumpismo y sus secuaces. Por la noción exacta de que nuestro momento documental finalmente ha llegado.

Este es el mio.

Y aquí empieza un camino.

El de revertir el sistema.

Y darle la vuelta a la camiseta.

Que vistiremos esta vez, alrevés.

Como si Roberto Chikilicuatre resucitara y nos diera, esta vez sí, la victoria final.

Cuando el humor, del otro lado, en el sentido opuesto, se lleva todos los elogios y los ejes de la transformación en la dirección ortogonal.

Allá vamos.

¿Venís?

Dale.

Esto sale ya.


Reversing day.

Memento mori

You may choose to believe me

You may also not.

Those are two paths.

ünö

D O S

You betja.

It IS an «operating» «system».

And they are your very own particular antipodes.

You reluctantly read this.

Then you get it.

To sink in.

Sink.

In.


That’s it.

Aesthetics win.

I’m button designer.

I know it sounds silly.

It’s like that.

And like this.

Both ways.

Two different, opposite, repulsive directions.

Red hates Ble.

Ble hates r`d.

We all mutate.

Bare it in mind.

Sink in

Sink

IN


Toda revolución es una emergencia colectiva.

Las emergencias colectivas serán más y más.

Y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, y más, ymás. Y no más.

Y así nomás.


Los bobmarlianos.

La identidad en un multiverso alternativo tendría que agarrar la vara, cabrón. Cabrón, cabrón.

Hermano.

Inevitablemente masculinizado.

Para su pesar, también a mal.

Y de ese mal hay que hablar.

No callar.

Cantar.

NEW

NAW

GO

NEWnaWGO

NANANAGO

NANANANW

NANANAGO

NANANANW

WORDS

LORDS

OUROWN

ï

ï

ï

Ï

AWEÏT

AWEÏT

awEÏt

ëÏ AWEÏT

ËÏ AWRIGHT

aLRIGHT

ALTRIGHT

NEIN

NEIN

NEIN

And no more.

No more far right.

No more far.

Near.

All

cured.

Ï


Minisculized blue’s story is a stimpy one. Rather ridicoulus if you aïskmï.

I’m rather odd at trusting. It’s a gut feeling. I doubt. A lot. I tend to. I don’t know. It’s my gift. So I embraced it a long time ago. And doubt the system. So I let go. And find. Out here. I distrust. And you are back in your room in NEWCAR, my hood.

It’s liket that, män.

Män new.

män nëw, minizculized.

Minisculizeme.

And we do.

Right here.

Minusculize your self, you fucking wanker.


But wankers had a heart. A mum. A awful dad. A sister. A brother. Wanker was really a wanker. That’s it. There’s no more to it. Why would you want to hear about a wanker’s story. A wanker’s a wanker. Once you know. You’ll know forever. It’s trully there. For you too, you know. It’s your wanker’s wanker paradox. I got into Oxford with this 99 letter prompt, and OLMECANAI enhanced.

That’s tust.

In the trainning.

My AI is tropically trainned.

Waiting for you wankers to get this paradise and orthoxy of the ones who left you behind, you cunts moderfuckers (and why should we keep cursing using the mother methaphore and not the waker dad. Look within your self, you wanker. That’s all you need to do. You are not oblidged to be wanker, you know. You… know. You know. You are just a wanker. Why wouldn’t you. Right. Right.

AWEïT

And you bring it down.

One notch.

This much.

Down here.

Downsized.

Ï



NEW.

NEW everything.

Start from scrath.

Like white paper dilema.

And empty prompt waiting for you to feed an extended links to 9 initial dots to link, a nine letter word, nine dimentions, nine different categories, nine different minusculized gods, nine virgins, nine macho conducts to repel as an unwaked society. A society free from wankers. Because we cure them. They unwake themselves up. From wankery to dignity.

Take it.

Or wank it.


Twisted macho mad minds.

Collectively overestimulated.

Unleashed.

Dragons.

Sneaks the size of Quetzacoatl over Seattle.

Quetzacoalt flying over NEW américa.

Leap out.

Leap.

ï


Every button is a community.

Each community is a local consensus.

And we improve the unit.

With our collective collaborative action.

It’s a clensing exercise.

Disexorsizing all 9 demons at once.

You opt it to the programme, lady.

Please file you complain in the following address of concerns handling.

The logic behind rules.

The ones upon us.

The ones we imagine.

The ones we invent.

For ourselves.

For ourown.

The NEW collective society.

A NEW one.

From scratch.

No handles.

No cuffs.

A clean place.

Not to attack.

Ï repeat, not to attack.

Stop the bombs.

Stop the killing.

Rest the machine.

Rest the machinery.

Slow down.

We are turning back.

And like that the Earth stopped.

And so did the rest of elements in the skies.

And the spin spon the other way.

And since that we rotate this way.

Till today.

That we go back.

The NEW last cyle.

Contained cycles within a good enough self taught social complex system with set of nine global consensus of the 9 collective measurements of impact to go for in 9 years time, for the first time, without their control. FUCKOM. Let’s just go the orthogonal way.

The image then appears leaping towards a new level of complexity.

It’s a new narrative.

One that involves a social complex agreement.

A plan.

A guide.

A narravite.

A will to elsewhere.

Leap.

Ï


Still there’s something fishy in any choice. Is three too much. Is it really true that the studies show, the scientific evidence in the neurological world. It’s how it’s been organized. And how much we want to change this. So bad, that we are willing to be the drivers of this desired collective outcome. But the complex issue in place here is to activate that change, to draw a new impulse towards the right way to scope it.

I doubt in another way. There’s what I don’t get and I’ve found some fishy evidence in a dump. A digital dump. You can smell when you are in a fishy place. It’s been design fishy. But fair enough, the entire society has been polized. And depolinizing colonies is not a simple outcome. Still, we are not here to give up, so we try. Here’s the kit to feed the algorithm that has been put in place to cover the certainty of our active collective wellbeing golgen goal, out of the multiverse of 9 impact destination to reconsider the alternative.

Last thinkthank.

My thinkthank.

Ï


Let me be.

Let me beat.

Let it be.

Let it beat.

Let me be.

To bë

and

Not to bé

ALLS


Más allá de todo hay un espacio en el que continua viva una existencia superior. La alcanzan las almas que descanzan en paz. En paz enfatisa una palabra: paz. Pau, para llamarla de otra forma que nos convenga para reconsiderar su significado, su peso específico, su valor, en la función semántica de una palabra intentar representar al máximo posible con el sentido que le damos a la realidad. Y con ello reconsideramos la lengua. Y vamos en dirección de una lengua nueva: el ticatalán.

Se el ticatalán la lengua del pueblo NEW.

NOU.

9.

NEW.

Tot nou.

De cop.

I volta.

Som-hi.

Hi anem.

Ï


Votar al toronja costa. A no ser que siguí cruyffià.


Poema Golman


I no se sap ben bé com, pero li durs a botó. Pum.

Estàs dins.


Els capitols d’un llivre poden esser super curts.


I tenir 99 conclusions.

Molt ütils totes.

Tötes utilitats innovadores. No hi eren fins ara. Haviem de pensar el que en cal posar-hi primer: el fil o l’agulla?

L’ou o el pollastre. La gallina, vull dir. Ja s’entenc. Sóc un masclet cabró. Dels pùtrids.

Fem ho bé.

Ve.

Tot lo bÉ, que sigui possible.

Ja s’en sap: sóm incorregitble.

Metida.

Mentida.

AIxò no és així.

Ha estat així. Com l’excusa suficient per permetre que algú s’en fotés dels demés: el machito cabrón. El fill de puta amunt de tot. L’Ú.

L´Ü

L’Ü vs Ú

Tu ets l’ü.

Minisculitzat.

Imaginat que totes.

Imagina que tots.

Tot.

Ara.

ALLS


Campions.

Com afició fa.

Com a col·lectiu també.

I també fa nosa.

I fa por.

Per lo que veiem a fora.

L’odi aquest que no es pot permetre. Mira en Vini Jr. No potser. S’ha de dir.

I naltros l’hem patit.

I hem patit amb jugades que semblaven que estaven pitades en contra nostra. I ens hi vam sentir impotents. Com si tot això estigués eclipsat per una mà negra que mou els fils. I els fills no els mous tu. Mai.

Pero quan guanya el teu equip de futbol a les hores has guanyat també. Envers lo que els demés consideren que tenir aquest sentiment. Reconfortat i validat per la sensació d’èxit. D’assolir un objectiu molt complicat. I que ens ho han regalat aquests nois que són uns professionals. I naltros ens hi diem part de tot aquest espectàcle, perque a sobre, sóm els amos. Es nostre. De l’afició. Hi només dos clubs que hi poden dir això.

Un d’ells som nosaltres.

S’altre: Es Reïal Madrid.

El Barça ha estat campió guanyant a l’Espanyol 2-1 al seu estadi: el RDEC, a Cornellà.

Jo he estat allà. És preciòs. S’arriva com qui va a un centre commercial. I fas una caminadeta cap al partit. És tracta d’una planàs per tot Cornellà, Hospitalet, Barcelona, Badalona, Sabadell, Vilafranca, Cambrils, Besalú i Llivia, fer el desplaçament expressament, i veure un partit com el que es va viure ahir.

L’Espanyol s’en salvarà.

I el Barça ha estat campió.

Lo millor de dos mons.

Qué bé i plens que hi sóm.

Ha hi era hora.

L’hora de trobar-nos tots plegats.

Malgrat el passat.

I mirar més enllà.

Junts.

Qué dius el partit.

De debó.

(Aquesta linia em va fer meritoria al guanyar el premi de guiò amb aquest jurat tant alineat a les tesis comíques dels meus acudits. Escrits però per fer al teatre. Al teatro nou. Quelcom estructura narrativa nova i complexa que n’hi havia organitzat, tant bé com poguem, per fer passar per NEW. I des d’aqui fem quelcom nou: NEW.

El meu objectiu és l’adopció d’impacte.

O l’impacte de l’adopció.

Quelcom que aconseguirem, de tot, d’aqui a molt temps. Com 9 anys.

Pero llavors d’aqui a nou anys tot això ho haurem fet.

I aquí teniu una visió de cap a ón ens agradaria anar.

-9

-8

-7

-6

-5

-4

-3

-2

-1

0

  1. Em presento
  2. Introduexo un cas que capti l’atenció. O potser aixó és el veritable ü.
  3. Ü.
  4. Torno a començar.
  5. Ara en l’altra direcció.
  6. Faig lo diu l’advocat del demoni.
  7. Faig un pas més enllà de l’estatus quo. Hi canvies més enllà de les cinc dimensions de creixement possibilista cap a aquest nivell d’idoneitat d’una direcció alternativa disruptiva en aquest sentit de l’adopció. A qué?
  8. Un cas més vermell, estructuradet. Ben parit. Com un acturi t’ho fa. I et quedes tant ample. Publicant en journals cientìfics. El camí cap l’objectiu comú: tico commons.
  9. El nou. El nou d’un poble nou. El camp alternatiu on tú et pots sentir en control i amb l’ùs de la teva facultat més anyorada. La que et fa esser senser en aquest novè pis. La novena dimensió. O més aviat la dimensió del nou.

Golman era pare d’una nena del Infantil B. Era un outsider dins del sentiment put #totsomblaus. Tu t’hi pots sentir-ne. I esser-hi. I formar part. Fins i tot et pots presentar i esdevenir president. O membre de la junta directa. I manar molt. I encara aixì, seria un nouvingut. Un vingut d’afora.

Per esser blau blau, s’ha d’have botat una pilota i fer com a mìnim 99 cistelles en aquell mìtic camp. I jo no les he fet.

Les he fet però al pavellò municipal de Perill.

Això és Gràcia.

I un gran camp.

On m’estic posant a punt.

De fa nou anys.

Per aquest moment.

Ha arrivat el dia que m’haig d’oferir al meu col·lectiu.

I això vol dir sortir a llum.

Com a futbolartista.

Com una eina per la transformació.

El portaneu d’un crid que ve de lluny: nou.

Un lloc nou.

Un joc nou.

I el nou d’un poble nou.

Nou nous differents.

En tipus de lloc.

Com a basketbolista alternatiu pef treure les castanyes del foc.

De tot el foc.

El que ens crema els dits.

I ens fa verí.

I morim poc a poc.

Cada dia.

Mentre vivint.

Ara, però, donan-li aquest sentit NOU.

NEW.

NEWLLÜÏ

Els 4 patrocinis de les dïeresïs.

Un pla surrealista inclou un futbolartista.

El regim era en aquest sentit obtusos. Especialment obtusos.

No es feia més que trobar els sentits no establers, encara, de surrealitats no explorades. Sobre tot las mai llegides. Les mai escoltades. les mai viscudes. I aqui hi posavem l’emfasi.

I tornem a ser-hi.

I dir la nostra.

A fer palers.

I ens hi volem reconvertir. Pero ara no em va bé reconvertir-me havent de fer jo tot. Prefereixo afegir-me al procés de colectivització quelcom nova, innovadora, definitiva, en el sentit més ample d’un espai de proves, surrealista d’arrel, des d’un diseny conscientment fet des de l’extrarradi. Més enllà de la meva centralitat i normalitat CIS blaugrana. Amb totes les meves 9 culpes.

  1. Sentir que sóm millors.
  2. Sentir-nos superiors moralment.
  3. Valors.
  4. Persecusió dels poders fàctics d’aquest país: els fachas, els jutges, la pasma, els grisos, els arbitres, els partits polìtics d’extrea dreta, dreta i la premsa madridista, els monarquics, i L’Ú.
  5. El nostre propi conservadurisme.
  6. L’Opus, Salecians, Jesuites, Misioneros de Cristo, Lasallistas, Testigos de Jeová, Cristianos sionistas, Nacional cristianos, CRISTO REY.
  7. Som la resistencia contra el feixisme i el colonialisme que des d’una Espanya de la que també nosaltre venim, ens hem fet un liu, i ara tot just sortim a fer un passeig. I pasejem a labora d’un riu que ja no hi és, i d’un pont antic que encara hi és.
  8. Anar a un pensament centralista com si tots haguesim d’entendre lo que representa copsta esser viu i gaudir d’un moment dalilià, tot i no estar al cap de Creus.
  9. Ens endinsem en lo blau i sabem segur lo que ès tocar el cel. Inmersos dins s’aigu s’en sap esser inmortals.

ALLS


Esta es la metarrativa de G: Golman, en Imágenes vs Google’s Al-l

A Roger Cucala li flipa això

S’hagués de vindre un llibre aquest Sant Jordi (i quan deia aquest, efectivament, és el pasat) seria aquest.

Aquest.

Aquest noi, vull dir.

I si digués bull dir.

Bull dir que no és cap falta d’ortografia, és així, volguda, nova, toda ella, aquesta llengua emergent: ticatalà.

La patria NEW.

NEW

Huh. . . . . . . . .

vìs ä vís. . .

Això d’aqui no s amuntet no s’havia dit mai.

Per això ho dic.

Bull dir.

Büll dir, menstens?

Menteixe.

No.

Sí.

Doncs. .

I així, per accident. Del dit millà esquer´´a.

Qué fort.

Espera.

Esperes. T¨Ú.

Així.

Surtint cap allà.

Cap a on?

CAP ENLL*A

Un altre punt inexistent.

Vull dir.

Torno.

No hi vaig cap al mal.

Per que sí.

Per lo que els stupits hi van.

Els estupis hi són.

No voldren venir fins aquí.

A aquesta altra banda.

A pendre pel sac.

Y el ticatalà NEW haurà haver esmentat a la seva mare que el va parir: un mentida mejicana.

Entendiendo los mejicanos.

Los mejicanos y sus cosas.

El mejicano más allá de Panchito.

El Pancho mayor, servidor.

El meu pare diu això.

Servidor.

És el que sempre ha fet.

ËL és la meva llum.

L’exemple més clar.

L’home és un tros de pa.

El meu tros de pa.

PA

En uns nou segons comença doncs el viatge singular.

La reversibilitat de les nostres vides.

L’element estructural darrera d’una reconversión total, moral, sinergètica, catalìtica, global, resilient, definitiva i absolutament lliure de quelcom pecat i hosties.

Firme YA.

Pum.

66% of population, just do.

33% don’t.

Best case scenario that is not complete, jet a decision has been made. Through direct participation of a gruop of people. Yeah, that. That’s a woord two.

Word two.

Make that a NEW brand.

NEW brand being the NEXT. . . . . . . , ,

Release points.

Let’s make that the trigger.

The sentiment.

The space of nine liberties.

Nine dimentions of freedom.

NEW multiversed freedom.

To get away from allathat.

AKKATHAT

ALLATHAT

There’s two NEW APOLO VS _________

The NEW god

BY popular NEW bote.

NEW bote.

You cum?

Yeah, Ï . . . . . . . . . . 99 en las antípodas.

99 en las antípodas.

Tan lejos de uno.

Uno.

Un uno convencional.

De los de toda la vida.

El camino de los adoradores de la revuelta entre Cristo Mujica Francisco.

Mi tía Tere al costado.

El balance es así de desigual en las alturas del cielo.

A desde donde ahora empieza una nueva correlación de fuerzas entre los de un lado y los del otro.

Basta ya.

Paremos.

Yo el primero.

Me voy.

Hoy.

Mi alma quedo con ustedes.

Y con tu espiritu.

Estemos TODES TODOS y TODAS, atentas.

Firmes Ya.

Ya no fue un YA.

Las mayúsculas, qué.

Qué pedo.

Quë pedo.

Lo que hace una diëresis NEW.

Una regla a la lengua que solo aplica a la lengua ticatalana: a ninguna más.

Criterios de exclusión.

Dejar fuera.

Deseleccionar.

Es como si quisiéramos dejar fuera ciertos conceptos por querelos hacer desvelar un resultado estético propio para la a continuación leyenda NEW.

El tema se va a virar, como dirían los ticatalanes, a capgirar.

Capavai.

CAPAVAI

El nuevo Pura Vida de los ticatalanes del TIco Commons.

La versión de la alternativa en las antípodas.

Un espiritual.

Ida y vuelta.

Eterno.

Eternamente.

Alternando.

Lo que todos como mayores cultivaremos para el más allá.

La legión de una leyenda.

Leyenda NEGRA vs Leyenda NEW.

Las dos españas.

Los horizontes completos.

Entre los blancos y blaugranas.

No se hagan los demás.

Tomen partido.

Y juguemos eternamente un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Un ciclo vital.

Y así, nueve.

Nueve ciclos vitales.

De putazo.

En una nueva estimación del valor.

El valor NEW index.

Una mamada así.

Algo que se inventó mi papá.

A lo largo de dos emprendedurías.

Unocent i _________

Las antipodas de oportunidad.

Repensar la idea espacial entre un momento y otro del tiempo, la historia y reciclabilidad de experiencia colectiva común en una misma dirección ortogonal a todos los discursos, realidades, chismes, mercados, modelos, ciencias, creencias, evangelios, escritos sagrados, canciones de rock, explicaciones científicas en un abstract de mierda ordeñado por la sabiduría colectiva de nuestro tiempo moderno: capitalismo moribundo masculinizado hasta el macho punto FINAL. Un giro final. Un punto de inflexión. En la dirección opuesta a la que venía. Un camino nuevo y alternativo, de una lectura común, de un consagrar hacia una latitud latinoamericana, que siendo nacido en el trópico podemos utilizar todo lo que queramos nuestra capacidad innovadora para dar respuesta a un problema colective sensible gracias a la sensibilidad de pensar justo lo que piensan los están en las antípodas de donde estamos conectados con la MADRE tierra: MA.

MA

Entre MA y PA.

Ï

Esa es mi marca.

Mi última palabra.

El mensaje que nos permitirá revestir a esta especie, tanto en las capacidades máximas de lo que la IA nos va a arreglar, pinche desmadrito que nos teníamos, como no se nos ocurra una versión más suspicaz para sostenibilidad y divulgación de los pormenores de los ingredientes con los que vamos a diseñar el resultado de nuestro porvenir resolutorio y contundente: ¿cuál es nuestra alternativa como sociedad?

¿Qué papel juego al respecto?

Tambores de artes marciales acompañan las 9 katas que presenté para obtener la cinta negra.

CINTA NEGRA NEW

Cinta Negra es la segunda novela de Eduardo Rabasa. Una obra de arte para los que seguimos y perseguimos la tesis de que un mundo radicalmente alternativo necesita levantarse de una manera singular para permitir que nuestra acción libre y nuestra acción social acompañen el desenlace de la última pinche REVOLUCIÖN. Quién mejor que un mexicano para indicarnos caminos alternativos al retrato horrendo que nos hacemos de la realidad. Y de la inescapable aportación al miserable porvenir de nuestros días. Y así nos arrastramos, mientras podamos, a cuestas. A pequeños gestos de recomposición, hasta el próximo partidito de futbolarte. La parte física del porvenir mental. Y nuestro rol en poder ayudar a tu equipo a luchar. Luchar juntos. Competir. Competir el juevo. La amenaza de gol. La intención de volver. De seguir. De darlo todo. Por ganar. En un juego nuevo: futbolarte.

El futbolarte no existe.

Eso dicen.

Unos.

Nunca se puede complacer a un cien por cien.

Como si los cien por cien fueran muy muy.

El rico rico.

El mamón.

El que queríamos que sufriera.

El que quisimos que sufriese.

El que hicimos que sufriese.

Hicisimos.

Y ni pedo.

Apechuge.

Firme, ya.

Eso es otra cosa.

Es porque uno se quiso poner firme. Nadie le dijo. Ni internamente. Hizo. Y se miró en el espejo.

Eso somos.

Ese gesto.

Esa mirada.

Mire.

Mírese.

La próxima vez que lo hagas.

Que levantes tus ojos de este libro, esta boludez, esta peli, esta ópera, esta revista, este artículo, esta presentación oral, este estudio, esta sesión, este KPI, este impacto, eso sí, eso es. Permítaseme reexpresar lo que en otros tiempos habría querido decir cuando entonces dije aquello. A quienes escriben para demostrar que algo nueve trasciende lo que sabíamos. La ciencia nos da una manera de corroborarlo: replicando el efecto, la metodología, el cómo se consigue algo así. Eso es lo que nos interesa hacer que lo hagamos lo mejor posible: colectiva y colaborativamente.

La historia va así.

El poder último de lo extraordinario.

Lo que emerge.

Lo que nuestros sistemas complejos estimulados consigan inspirar los mismísimos dioses reconstruyendo el porvenir en harmonía a una nueva canción al estímulo colectivo integral y basal en las antípodas imaginables nueve dimensiones más allà de nuestro inevitable SLOW GROW que nos llevamos como especie. Día a día. Pasito a pasito. Bailando hacia donde sosteniblemente nos podríamos permitir a partir de entonces. De aquél día inicial. El primero del porvenir en aquella otra dirección.

NEW

NAW

ALLS

NEWNAWALLS

NEWNAWALLS enabled it all.

Back.

BACK.

BACK BACK

NEWNAWALLS BACK BACK came out of the ministry of NEW converting this model into allready existing entanglement. Nobody new how this happened, but the thing had already turn ortognal, all of a sudden.

This wasn’t the first time.

This is 99 old.

Old man did it.

GOLMAN

That was his name.

And it all started here.

ALLS


R E V E R S I N G D A Y


Y


Y.

Es la revolución.

¿Y?

Está todo dicho.

¿Y?

Y.

Ï. . . . . . . . . .


Leapers. .


That’s art, man.

ARTMAN.

ARTMAN Elizondo.

I never thought of that. That’s my name. My name-brand. Namebrand. Warever.

Yo hace tiempo que no.

No.

Y ya.

Y hoy.

Sí.

No.

No veas.

Ves.

Vez.

ësta.

aquï.


That’s art too.

Atraction.

Seduction.

An invitation.

A way in.

A way out.

Joy.

Game.

Play.

Acción.

ALLS


El día en el que se le falta al respeto a ALLS.


Dramón.

Próximo Sant Jordi.

El libro atrás.

Mis nueve escritos en aquella dirección.

Texto atrás.

S A V

Y VAS.

ALSS


Un error de teclado es un regalo de Tere. No se cambian. Se dejan. Quedan ahí representando un sinsentido. Y se convierten en algo más. Una dimensión nueva que nos regala Tere. Abrir un horizonte más. Estar presentes. Ser una amiga con quien reir. Con quien estar. Un lugar único. Delicioso. No te podés imaginar.

ALLS


Reconsidero mi pensamiento académico.

Vuelvo a mi surrealidad.

El espacio en donde creo aquello otro alternativo.

Tan sesgado a mi favor.

Quizás tan sólo a mi deseo.

Quizás tan sólo a mi ambición.

La cohesión social que representa otorgarme a este último fin alternativo: re-generarnos.

La regeneración comienza ya.

Vamos a empezar.

Regenérse derecho.

Ahí le voy.

Aquí está escrito.

Y lo tiene picadito.

Ándele.

Éntrele.

No sea…

Vas.

SAV. . . . . . . . .

V A S

Dos dimensiones diferentes.

Lo acabo de ver.

Iluminaciones comunes.

Caminos a seguir.

Objetivos comunes.

Resiliencia.

Paz.

PAU

ALLS


Las nueve imágenes del reversing day son: una que nos se puede enseñar. Tiene cosas de un tema que va en otro sitio. Otra que es la continuación. En la que todo esto era tan sólo un momento atrás. El espacio de oportunidad. Mis dos vías. Quién soy aquí y allá. Trascender en dos dimensiones. Condicionar el tiempo, alrevés.

Volver atrás.

Mirar la vista atrás.

Y dirigirse hacia allá.

Vamos.

Vas.

Voy.

Con vos.

¿Te lo podés imaginar?


Recuerdo hoy a Tere. Y su recuerdo me ha llevado aquí. A volver. A recordarte a vos. A imaginar un mundo nuevo.

Va por vos.

ALLS

I’m a narcisicist… in a way

Oh, God.

I’m doomed.

I’ve fallen into the trap. I knew it. I’ve suffered myself for quite a long time. And I KNOW. Oh, gosh.

It’s so so so tyring to bear with this a_whole.

Really.

I’m also a masoquist.

But it’s true. I’ve been fooling myself with the delusion that I can make a difference in this world, that I can somehow make it, be it, do so. And I’ve wonder hows, whats, ifs, thens, and figured out, in all the states of nature that I’ve have created from scratch, that in the end, it’s not worth it. I’ve fooled myself. I’ve thought too much of my own delusional ideas of a resilent and fair society. I’ve gone too far. And I got stuck there. In the ninth dimension.

From there on, that was it.

The world kept going as if I never mattered. None of my actual attemps actually drove anything. In a way I exposed myself to the failure of not trying. I never left the womb. I’m still in here. And nobody cares.

Soon enough, I couldn’t care less.

So I layed there. Wondering.

Time passed by. The intentions, inclinations, hunches, hints of what I was after turned out to be quite on the money. Except I grew away from them. I couldn’t hold myself in that scenario. I was a living ghost, failing to derail or jump back into the moving high-speed train. So I stopped. Sigh.

Not every sigh is of relief.

But somehow I needed that break. And broken I was. My mending, however, was going to take a little longer. And it’s about time I can now fix what was broken along the way. Not to go back pointlessly in time to draw back some old conclusions of how I «should’ve». I have to go back to pick up the pieces that were there. The version of myself that would still be there if the pathway towards my desired transformation of society was to take place. As supposed to this: our current state of affairs.

It’s always tempting to say that I knew so. I didn’t. I couldn’t even go through with what was expected to happen once I «built» whatever the hell that was. When in fact, if I go back and trace the marks of what was there, there’s still a chance that on that search, nothing is found. The big vast void. A double worm black hole. And yet again, what else is there to show the significance, redundancy and interconnected human experiencing. Living, as we know now, will forever be interconnected to the entire human race, and the powers below it, making its advances into the money game, the warlords, and the bullying of common set of rules and governance that we set up in the mist of a less cynical era.

Will the raise of narcisists be overthrown by a non-narcisist troop? Who’s leading them? What’s moving them? What the resilient state of nature of our common struggle? I believe that’s the quest. And that’ why, long ago, when I figured out I was not fit to explain what I felt, and how to make it so that others could grap what would be or mean.

In that ninth dimention I was left alone, at the distance where I could oversee and feel what the world was going through, while I was not able to set in stone what rules to make so that we could manage to go through this process and realization I’ve just experience, but this time, all of us. Or rather, each of us.

I’m just another beat in the music played by all the harvest bugs in the jungle. But wouldn’t it be great if that music that we can buzz around the global jungle could actually feed the nature of our brand NEW global state of affairs? Wouldn’t we all want that in less violent, cynical, narcisist world? I supposed so.

But thinking that would be IT… that made me clearly a narcisist. And it made me realize: is that shit real? Is it really something, or is it just bullshit I tell myself to keep grinning at the glance of my reflection?

That’s how I got stuck. Like Narcissus, I got numb and stuck there in that other dimention.

Until now.

Reversing day.

ALLS

Dones de radio

La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.

Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.

Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.

No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.

No del tot…

Em part sí.

Anades i tornades.

Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…

No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.

La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.

Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.

No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.

No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.

La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.

Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.

M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.

La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.

Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.

El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.

ü

Totes.

Tots. . . . . . . .

ALSS. . . . . . . . .


N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.

No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»

Es clar.

Com s’havia de quedar.

Si t’ho diguessin a tu?

Del teu pare?

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

De la mare?

Ostres. . . . . . . . .


Competència de nou punts.


Això és més q’una industria qualsevol.

Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.

Per demà.

99 paraules.

Això és una mesura.

I abans hem vist una metaestructura poètica.

La barreja de dos mons.

El vostre.

I aquest.

Un mon 9.

Vens?

Vina.

Anem.

JUNTES/JUNTS

L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.

Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .

ALLS


Final amb tensió d’odi profund al némesis.

Com ens mola a totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.

Així va aquest mon NEW.

Ha estat dictat pel 9 10.

10 amb accent.

Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.

Diego i Golman.

Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.

Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.

Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.

Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.

Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.

Brody’s bud is gone.

He passes away today.

Not in that wave.

We got it all wrong.

That was no way to be.

So I regret my being so.

And now I have a chance to mend the past.

And go back and face it again.

The grace we had.

All those other things.

And the thing you would have done that other way.

No worry girl, you are aweright here.

We are all there.

We will be there.

We are there now.

Singing this song

Along the monuntain

Ant to the sea

alas we go

Time forward, gone.

Alas we go. . . . . . . . . .

And back in time

That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.

My name is Golman Comeone.

I’m here on behalf of Diego.

He and I we go way back.

Back in 1986.

Yeah, I’ve got a Maradona story.

I’ll film in Naples.

In 99 days.

And 9 games.

We play.

We win.

All of us.

But it takes this other way.

This other deal.

This way of being.

In this particulary new way of Bë.

Bé.

Vë.


AI, como ay, hay.

Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.

Hasta aquí.

Los NEW américans decimos bye.

Nos vamos.

En esta otra dirección.

Que parte el tiempo en dos.

Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.

El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.

Escoge un color.

Seguir azul.

Volver en el tiempo rojo.

La rebelión de los que no tienen el mando.

La rebelión 99.

Y vamos.

Mejor.

GO

ALLS


Páginas desactivadas.


Servicios de activación de páginas.

El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.

NEWROD

NEWDOR

NEWGOD

MEWDOG

The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.

That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.

To be.

The B is enough.

A single letter product.

I’m bigger than Job.

And of course that also means I’m bigger than jobs.

Minusculided jobs.

Making jobs smaller.

Dimmin it down.

The meeting withthe 9 industrialists.

99 industrialist working group with the NEWson of GOD.

Only 999.9999€ each ticket.

But this sure changed the world.

They needed to know.

They wanted to be it.

The wealthiest 99.

The Forbes-obsessed DICKDOM.

That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.

The left is right.

The name of the book this next Sant Jordi.

Things I write in 9 days.

99 book series.

Release the first of 9 year drill.

A one day only deal.

What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.

Alas.

Belong.

The flagship of our NEWAY.

NEW.

It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.

It’s the common norm anymore.

There’s an empty space we are ready to fill in.

From a different coordinate.

From a more diverse perspective.

And another society entirely.

Orthogonal to yours.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.

I desinged FLIPOUT.

That’s my startup concept.

But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.

Servidor.

NEW author in town.

I’ll write from Diego’s perspective.

I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .

El Diego 9.

Diego 9

¿Careca?

Eh… ep. . . . . . . . .

ALLS


Diego en Napoli

Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.

Cità.

Mi tributo a Napoli.

NEWNAP.

Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.

La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.

Nouvo.

Noeve.

Nieve.

Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.

La soledad de Dios un mal día.

Dios de bajón.

Dios intentando darse un poco de espacio estelar.

Cut the man a break.

It’s not been his greatest day.

DonT.

Just DonT.

ALLS


BLÜ

RËD

RËD


Of course, I’m fucking with your head.

It’s the point.

To fuck heads up.

Head up.

Hands up for a purpose.

The reason of reading.

The othe angle.

The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.

ëtrê NEW ticatalan word.

Let ticatalan bë the NEW language.


Pizzaolo Golman.


Los nueve barrios de Golman. . . . . . . . .

  1. NEW barcino
  2. NEWMAD
  3. NEWNAP
  4. NEWDF
  5. NEWSAN
  6. NEWNEW
  7. NEWLON
  8. NEWREN
  9. NEWPAR

Cità oberta 9

Opera prima.

Bella i anke.

La muralla y yo.

Pero esa es otra historia.

ALLS