Roger va escriure aixó
Jo li vaig intentar contestar, pero vaig escriure masa:
M’he quedat flipat! Mira que aixó ho vaig llegir fa 6 mesos. Des de llavors busco equip, i no el trobo. Aquí, a la meva ciutat, ha pasat de tot en sis mesos. I en nou mesos. Lo que trigaria en estar a punt per a esser clau en aquells nou dies crucials de l’any on ho guanyas tot!
Aixó és la mentalitat competitiva que requereixes a l’equip per sortir a competir devant els millors. I estic preparat per fer-ho al nivell més alt. Mai m’havia trobal tant i tant preparat per asumir la responsabilitat més sublim del futbolart: la tornada al camp.
Roger, m’has deixat glassat. El record de Julián m’ha arrivat al cor. Jo també, ara, un cop més, també ploro. Perque: no és aixó el futbolart?
Plorar futbol és un gest que només plorant s’entén.
He plorat molt futbol a la meva vida. Ara mateix només em quedava superar aquesta mena d’obvietat. El futbol mola. T’atrapa. Et conectes instantaneament amb el poble. I tots cridem el mateix. Aixó, els barris obrers, on viu la gent dels oficis, els que han vingut de fora, i que han trobal a la ciutat un lloc per ser-hi, tot, des d’un més, fins el que més. Com si ún pugués escriure histores del Carmel que atrapessin a la resta de la ciutat. I no omplir de turistes els teus secrets amagats.
A Barcelona sembla que ja ho hem viscut tot. Que res nou naixerà d’aixó. Potser lo més adient és marxar enlloc. No cal saber ón. Fotre el camp. Aixó. Tornar al camp. Ja us vaig dir. Vull tornar al camp. A Elizondo.
Ondo, Elizondo.
Iglesia; al lado.
Ese soy yo.
Ni naiz irakaslea.
Fins i tot m’ofereixo al meu club. El Barça. Tenim fins demà per tancar el mercat i fitxar a algú que ens faci gols adal. Ho potser requerim fer un fitxatje més simbólic que vagi en direcció contraria a lo que ens fot molt del futbol actual. Aquesta mercantilització del futbol que ens fa jugar a futbolcapitalisme amb el nostre aval de birra i indignació. Envers a no guanyar. O jugar com aquell equip. Ja sabeu.
Sempre tindrém el record. I potser de vegades trobem a faltar que pugui venir un jugador que ja s’ho sap tot del club. I que pot fer quelcom cosa més de la part de construcció d’un ambient adient pel futbolart. Aixó que ens fa cridar en un partit. Sigui entreno o al nou camp nou. Jo, humilment, aixó ho puc garantir.
Pero no se si estem preparats per aixó.
Jo, personalment, no em crec que siguem més que un club. I si fos així, també em costaría pensar que no vulguesim esser només un club. I prou. Un club més. Podriem canviar de moto i no canviariem res. Penseu-ho aixó bé. Tocar les lletres. Tocar l’historia. Així de fort. Qué fort.
No us cagueu. Sou valents. Va venir ú d’Hungria, i qué tal?
Va venir ú dels Països Baixos, i?
Doncs ara hem de fer una aposta valent per portar al nou d’un poble nou. Ú que aporti més que només futbol. Un que faci que tots els jugadors, en el seu conjunt, fem més gols que mai. I trobem, des de ben d’hora, ben d’hora, una comunió amb la gent que hi va al Camp 9. Amb un esprit quelcom semblant al que van tenir als partits més grans de la era Guardiola. Us enrecordeu?
Aquesta mena de relació ja no hi és. No és ben bé el mateix. En part, perque ja no hi vaig. Perque en el fons, jo ja vaig fer la meva feina, quant calia. A llavors. Des de la grada. I ara toca baixar al camp. I aportar els meus nou cèntims. Nou minuts finals de cada partit. Només per concretar els minuts candents que hi compten per fer el gol.
Pero no és del tot cert que sigui un nou pur. Soc bastant impur. M’he deixat seduir pel fet col·lectiu de fer la millor de les jugades que puden construir entre tots els que hi som per acabar de lligar un ball amb companys de passió.
El futbolart és justament aquesta entesa. I l’acompanyament col·lectiu de tot un poble nou. Al costat d’un equip que pot deixar d’esser tot lo que ha estat fins ara, només un moment, pero pujar un cop més el nivell de la narrativa col·lectiva de la nostra societat supercuidadora. Com si des d’aquest petit pais puguesim aportar algo a la resta del món. I fotre el camp.
Som més que un club?
Segurs?
I llavors, qué sóm? Ara. Només estiuelladors que tornen al setembre a la feina. Només ciutadans que torna a viure entre recels i fastic de l’onze de setembre al dotze d’octubre?
Fixeu-vos un detall. Cada any, d’ara en endevant, hi haurá aquests dies que tornarem al pasat i ho farem encara alienats per qui en algún moment em pensant que eram, lliures de tota injusticia i mal, a prop d’un cecle nou, d’aventures i glories.
I en canvi, tot i que la promesa ens feia preveure un esprit d’opulencia de qui viu bé, ens hem passat a un estat d’exaltació que troba l’enemic molt proper. I saltem a la primera. O… bueno. No se. Canviem de tema.
No resol ningú el problema surrealista en el que vivim. Qué menys que puguessim pagar aquesta pasta, o molt menys, a un jugador que ofereixi al club la possibilitat d’esser molt més que molt més que un club. Es a dir, el fitxatje d’un nou del poble nou. Un tiu nou. Un tiu que vingui de lluny, i que ens enllegui als limits habitables del benestar col·lectiu tot plegat, per a totes, amb un crit nou, que també sap tothom: ALLS, ALLS, AAAAAAAAALLS.
Pero la gent s’ho pendria malament. No veurien el personatge. Pensarien que algú ens ho está colant. I fariem veure que no fem res. Que no pasa res quant veus que te están cardant ben bé. I de sobte… t’agrada. Ja hi sóm. Ja hem arrivat. El Barça que és més que més que un club, també és trans. I en aquesta transformació deixem aquesta empenta imborrable. I ens petem el cul.
Al Barça l’aniria bé un futbolartista. Us diré per qué ho crec. Ho dic de tot cor. Jo aquesta casa me la estimo molt. Molt, i molt. Pero també us haig de dir que he sentit fàstic un grapadet de cops. I m’he adonat de que aixó és lo fantástic d’aquest club. El fàstic. El fàstic ens fa grans. Pero fem fàstic. Com fem el ridicúl. Sóm com tots els mortals. Penseu en la tribuna. I ara, a la resta del poble. Al camp de la gent que és normal. No de Pedralbes. Quant’s tribuneros NO són de Pedralbes?
Common.
Live them alone.
Can’t you see they don’t enter into empty rethorical fights. They know much more about the game. The surreal game. They have been handling our lives out here. Esto es el Bronx. We know. Fear us.
Fear in us.
Fear to you.
Fear games.
Freedom reaks from our sweat. We desire a new order. A new republic. Be it bananical.
Banalical Republic.
A republic like that would enough for most people.
In fact, it’s not that hard. Not much harder than doing nothing. Just letting things stand by. For 9 years. Life will go. Inequality, you know. And fake news will pave the way for any given fool to reach a petty state of glory, like Boris Jonhson. No need to get elected. This brits do have a way to sell their glorious system to the world. They’ve got a global plan for all of us. They showed us what it was. So did España.
We never heard anything about Nueva España.
Wonder why?
Because you care not.
You didn’t.
Face it.
You don’t give a shit.
People rarely give a shit about anyone else. We are all insecure and selfish. And we go our way. We don’t trust. We hide to seek confort from all the given shit the news is splashing on your face. In each channel. Like there is no tomorrow. Bullshit.
There, I said bull.
Some people believe I am an anarchist. Let them wonder.
Could an anarchist be bought by the highest collective from your local renewed society?
I believe so.
I am ready to perform.
And I could promise that I will work as hard as anyone else in practice. And will score more goals that Jordi Alba and Gerard Piqué; adding both. The 5th and 9th team scorers. They need someone to play in the bench team. And score goals. 9 goals I promise.
Imagine this club could outgrow itself into something else. Is there anything else an anarchist futbolartist would aim at?
For this, we need a club that is more than just more than a club. And I am not sure I’ll ever find this club. But I sure think that surreal story could change the beat of this forgotten city we once thought to be complete. Not broken.
Grow up.
Don’t miss another market window to come out!
Allow surrealism to rise all the way to the top. That’s our only chance. Our last chance. A surreal club that takes command of our crippled existance.
GOLman (forgive me for speaking in third person… I learned it from HuGOL) is here to SHIFT LEFT the gear. I’ve got a social cause already: www.supercuidadoras.com .
I just need the social backup from a meme + hashtag alliance of the good old Internet.
You never know what the New Internet will come up with. Either to destroy us, or to lift us up to the higher edge of the assumable existance in a glorious chance: life in this world.
Tonight. I missed the game. I was out walking with Meritxell and my agent Vera in Passeig de Gràcia.
I’m still waiting for the call.
La leyenda de GOLman se solapa con la del Barça. El campo de la Industrial y los culos al aire de los culés. Más allá del Anguera o el Roma.
Algo ha pasado durante años que nos ha hermanado en esta urbanidad. Y eso nos marca a los de aquí. Y creemos, y creeremos, que somos toda. Como decimos los ticos, ¿veá?
Vieras que los ticos decimos «toda» cuando nos referimos a una situación matizada y de putísima madre, por poner un equivalente local. Algo para el pueblo. Una soez expresión de nuestras calles. Que siempre serán nuestras. Y eso lo digo yo.
Mi yo sobre otro yo. El yo colectivo de un nosotros que todavía no se ha gastado frente al sobado uso de una misma crónica de una muerte anunciada. El hecho es significativo: perecer. Desfaller. Bajar las manos. Dejarse ir en esa derrota. Reinventarse para volver a competir. Y ganar esta vez. Y otra vez. El futbolarte no es más que repetición. Todas las cosas. Volver a salir. Saltar al terreno. Crear espacios. Y ocuparlos. En el momento exacto. El milímetro necesario. La puntita, nomás. Un gesto. Un roce imperceptible. Una carga legal. Una maña de barrio. Un aguante a las bajezas de un 4 de barrio popular. Un 4 argentino. Un 4 teporocho. Un 4 teutón. Un 4 gringo. Un 4 catracho. Un 4 tico. Un 4 sevillano. Un 4 del Carmelo. Un 4 de Michoacán. Un 4 de Monterrey. Un 4 de Sinaloa. Un 4 de Islamabad. Un 4 de Nigeria. Un 4 de Cameroon. Conozco todos los 4 del sistema, y todas las armas de los unos. Pienso como Keylor a la inversa. Un buen nueve también es buen portero. Fíese antes de un delantero para suplir la portería cuando expulsan al portero que de cualquier otro charlatán. Los nueves suelen ser los mejores charlatenes en la cancha.
Por cierto, en la foto, de amarillo, llevo puesta la camiseta número ocho. La de Iniesta. Otro, que como yo, en su día coreaba los goles de HuGOL.
Eso sí que rompería los esquemas heteropatriarcales machistas del futbol convencional: aceptar a un fichaje que en su día fuera hincha del Real Madrid y sintiera devoción por HuGOL. Aceptar que es posible ese giro. Y sentirnos bien ante nuestra capacidad de sorpresa.
GIVE GOLman a chance!
giveGOLmanachance
elnoufitxatgeGOLman
GuardiolasignsGOLman
morebelievablethanBorisJonhson
televisaseinterponeyfichaaGOLman
GOLmanaceptalaofertadelCarmeloFutbolclub
GOLmanfichaporEuropa
GOLmansevaalJupiter
cierredemercadosurrealista
La leyenda de Golman podría servir al procomún. Sería la última de mis renuncias. La última de mis tareas. Entregarme a la vorágine de la pasión de un pueblo que se funde en Pier Paolo Pasolini. Y crea una épica social que venga de los barrios, de un pueblo listo para la revolución, que de alguna manera empieza con el futbolarte. Y el sorpresivo fichaje de Golman. El último día del mercado.
Queda tiempo para convencer a un pueblo nuevo.
Sea New Barcino la capital del nuevo pueblo: Ticataluña.
Y Golman el último gran fichaje: el nou del poble nou.
aixóésmésquemésqueunclub
El pueblo no lo permitiría.
O no se daría cuenta.
O entraría a trabajar el engranaje de emergencia.
Se busca fin alternativo emergente…
Si voleu ún que vingui a suar, a fer gols, a parlar la llengua i transformar-la alhora, i a sobre, que pugui aportar llum al debat intern que tenim a la nostra petita comunitat de gent bona, molt bona, molt bona. Macos, correu-vos un surrealisme d’arrel. Si el trobeu, endevant. Sino, només no digueu que no us ho vaig dir.
Agur / Adéu / Pura vida / later / à plus tard / ਬਾਅਦ ਵਿਚ ਮਿਲਾਂਗੇ / tot later / بعد میں ملیں گے
