Aquesta nit he mort

He mort aquesta nit; un parell de cops.

Va ésser durant el són.

La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.

T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.

M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.

El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.

El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.

Mort un cop més. Desperts.

M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.

Last Venus. At last we meet.

Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.

T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.

Aixecat i escriu.

La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.

El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.

ALLS

Day uno

Golman

To begin again

Life is cycle. We all know that as long as we wake up in a new day.

Early morning. I get to work with my words. It’s the first process of this new era. A creative piece to spur the ignition of a new enterprise. Like a new day.

I’ve experience this before. Every year, when you are a child, you get to go back to school after the summer holiday has transformed your life forever. It’s always the same. It’s always a little different.

The struggle is continuos. And goes on from whenever you have conscience of yourself within the realm of vastness. Now we have a new telescope to bring us into a new dimension of ourselves. Turns out time traveling is happening as we take a look at the past that’s it’s sending their signals, light, and other kinds of waves, through space. And time. At the mean time what we see is not what we get. What there is has moved in the opposite direction from ourselves and has evolved somehow from the picture we’ve just seen.

Continuos learning is what life is. We are not taught this in school, but somehow, we are expected to keep applying what we were taugh as little kids: be curious; it never ends. And the exploring begins right away. You think you are going to come up with answers, and a new abiss opens up at your feet. You go down the hole.

The fall is a great metaphor. We all fall. All the time. And learn to get back up. And keep the movement. Keep the self-respect. Act as if it’s what’s been meant to happen. No one else fell at the time, but we all fall all the time. Be empathic. Especially with yourself. But don’t stop there. Share you empathy. It’s the humbling exercise of unrewarded care: love.

I once tried to force languages into mearging. Like a literary clash of two galaxies. Something innevitable, but that has no real consequences on the life you or I live. It’s a game of words, like the space between the planets of the merging galaxies. Some trajectories will be shifted. Some adaptation will go on. Life is spinning in different dimentions. We are only able to graps a few of them. Yet the other ones are there. Right here. But we can’t fully grasp them.

It doesn’t matter. We’ll go on. Life will. And we too. As this pace we’ve managed to create art to keep ourselves at our finnest hour. The tension from the activity that holds our societies together, as if they were part of linage of just one history. Our own. And somehow intertwinning with the secondary histories. As diversity clashes into the neural galaxies of any given state of nature. That one outcome pefectly fitting that time-space singularity. And the sum of all other possibilities, in a multiverse of circumstances that align with the quantum delivery of our complexity.

Is it literature or science? Should it be one or the other? It’s just words. Unos and zeros.

Uno.

La cabeza olmeca de Golman vuelve a ver al cero. Son ojitos.

ALLS

NEW: un nou camí

Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.

De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.

L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.

L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.

Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.

Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.

A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.

Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.

Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.

Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.

Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.

Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.

Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.

ALLS

Un tribut innecesari a l’enye

Ningú s’ha aturat a fer aquest gest. No toca ara, diria algú. Pero i si calgués fer-ho, qui ho hauria de fer? Donat que no hi veig cap moviment de ningú que ho agafi i faci seu, com gairabé cap de les coses que em venen al cap, doncs no hi ha un altre sortida que asumir el pensament que ens ha creat. Ho farè jo, senyores i senyors. Visca la nostra magnífica enye!

No es pas un acudit. No us equivoqueu. Això no va de dobles o triples sentits. Potser va triples, d’aquests que fot en Curry que haurien de valdre quatre. Pero això és un altre historia. Ara estem amb un tribut que per alguns pot semblar una mica atrotinat. I potser ho és. Jo en canvi ho trobo encisador. Que voleu que us digui.

L’enye no és una lletra qualsevol. És una lletra que no existeix arreu. I naltros la tenim. Fins i tot al nom. I això fa que sigui especial, ara, també per a nosaltres. Per a definir lo que sóm d’arrel.

La enye de Ticataluña no és una enye qualsevol. És tracta de l’enye més gran del mon. Sí, així tal qual. L’enye més gloriosa, gran i única. Fins i tot lliure.

Es pot tenir un gest d’aquest tipus? Ens estem possant de genolls un cop més? Ens cal més rampell? Anem a provar just lo contrari. Anem a possar seny. I sentit. I fins i tot un gir inesperat. Ningú no vol l’apocalipsi. Tot i això, aquesta música sona per tot arreu. I ens hipnotitza. Ja hi sóm un cop més. A mig de l’onada de calor.

No blanquejem res. Ni embrutim més lo que hi ha. Estem engangats. No ens podem moure gaire. No anem enlloc. I ens cansem, sovint, de tot plegat. No ho veiem clar. La foscor s’ha arrelat al relat que dirigueix el curs del nostre porvenir. I de sobte, al somni, ja no hi sóm al fang, encara pitjor però, ens trobem a sorres movedisses i només els ulls, el nas i boca sobresut a l’aire fresc que bufa suau, seré, aquesta tarde d’estiu. El darrer gest per a la llibertat. No et moguis pas. Estigues quiet. Respira fons. Gaudeix de les vistes. Escolta la terra. Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.

Digues el meu nom. Hi trobaràs una terra nova. Un punt de partida i d’arrivada. Un lloc nou. Un joc nou. No és pas només un canvi nominal. Es tracta d’un canvi de cicle. Per a lo que ens trobarem a partid d’aquest moment. Forma part d’una renuncia a un anel profund i sincer, que si més no ens va sacsejar ara ens ha portat a aquest darrer gest glaçat i vital de superviviencia. No hem deixat de somniar. Hem canviat de terci. Sonen les trompetes. El destre reb el basalard.

Un gest elegant i ferm tanca la signatura. El nom compte ara amb una onada de fuga. Anem a un altre indret.

Ticataluña

Fer pa al teatre

Fa un mes vam anar al teatre La Villaroel a veure l’obra de Cristina Clemente i Marc Angelet: una teràpia integral. Vaig flipar molt. Per moltes raons. El teatre té aquest efecte de provocar-te una petita ìntima transformació interior a partir de lo que els dramaturgs han possat en escena. En aquest cas, la teràpia integral me la vaig portar possada a casa. I la meva dona igual. Tots dos ho vam viure com privilegi: estar vius i fer de la nostra vida el que volem debó. Això que ens omple. Això que està present en el esforç cotidià del dia a dia, i com tot està lligat a l’esforç de trencar internament les manigues que nosaltres mateixos magnifiquem.

Fa temps que el teatre em crida. Un dia vaig aturar a en Josep Maria Pou a la bora de Plaça del Pedró i li vaig dir: «Prego em disculpi la molestia, només volia agraïrli el que fa, i ferli una pregunta: jo vull fer el que vosté fa… per a ón haig de començar?». El mestre em va escolar amb molt de respect i deteniment, mirant-me amb els seus ulls profunds i plens de sabiessa i em va dir: possa’t, noi. Amb paraules més boniques potser, pero molt al gra. En pla, si vols fes-ho. Prepara’t. Feia poc l’havia vist fent de Socrates, juicio y muerte de un ciudadano i em va donar la mateixa sensació: vull-esser-ell. Vull fer el que fa aquest senyor.

En tot cas, el teatre es un joc de miralls. Potser només m’he deixat atraure per a la sensació que ha vulgut infiltrar-se en el meu cap i pensar el que ara estic pensant. Fer-me sentir això que sento. I no sóc jo. Algú més em controla. No sóc lliure. El lliure. Ho he pensat; com a lloc, pero també com a personatge. I jo al moll. Llom; tinc gana.

No només és fer d’actor. No només és es entrar al mon de teatre. No només és interpretar la vida d’uns altres. Sino també esser aquells altres. I per això no és només que vull esser Josep Maria Pou, que també, sino que vull esser en Sócrates. El lloc de miralls apunta a la dualitat. Hi ha l’actor i també hi ha el personatge. Hi ha la intencionalitat de texte, escriure l’estrucutra d’una narrativa que serveixi per possar en escena una obra de teatre, i que això faci moure al public. Per dins, i tots plegats, amb els interprets; amb la història.

La realitat que es plega, i que es torna a plegar com un fractal o la linia que divideix al mar i la terra al Cap de Creus. Ja no només és la dualitat que persegueixo per esdevenir en Pou/Socrates, sino que també tinc la sensació de que vull esser l’arquitecte de la historia: el dramaturg. El control de lo que fan els personatges. Les intencionalitats d’una paraula. L’efecte d’una orientació cap una banda o una altre. L’estructura. La claretat. L’eina per a un equip. El missatge cap un auditori. La liturgia teatral. Escriure i dirigir als autors. Ho vull tot. Escrit i dirigit pel Golman.

És evident que sóc un impostor. Ja no hi sóc arreu. Ni aqui ni allá, com la peli d’en Luis Fernando Frias. No sóc d’aquest mon. I per tant, compte. Potser el meu reigne és d’un altre dimensió. I potser aquest missatge pot crear confusions. No está el horno para bollos.

Li vam dir a la Cristina Clemente que ens faria molta il·lusió anar a veure la seva obra. Va ser el darrer cap de setmana que es presentava. Un dissabte. Va tenir la delicadessa de que ens hi donguesin uns bons llocs al ben mig d’escenari, des d’on ens vam possar a les seves mans. El texte, co-creat a quatre mans amb en Marc Angelet, és un altre exemple de la dualitat al teatre, i aquest element col·laboratiu per fer una comedia que va molt més enllà de fer riure. Aquest tros d’obra compte amb un procés creatiu i de cura espiritual al mateix nivell d’una drama. Sembla que la comedia està subordinada al drama. Si vols fer teatre del bó hauràs d’anar per aquí. El pa que es fa aquesta terapia és com nosaltres. Aquest és el joc marevellòs que ens porta per una estructura en tres part que ens acompanya a fer un pa especial amb les nostres vides, seguint la recepta milenaria: el teatre ets tú, i tú ets aquells que están revelant aquella humanitat adal de l’escenari.

L’aplaudiment de cinc minuts va esser clamoròs. Jo vaig sentir la necessitat de cridar allò que vaig veure al meu avi, Oscar, cridar al teatre a Mèxic, quant debia tenir uns nou anys: «Mucho». M’ho guardo per a ocasions especials, i sense dubte Una teràpia integral s’ho mereixia. L’Abel Folk va aprofitar el seu domini de l’escena per fer una darrera reflexió: apagueu el puto mobil, collons. La persona a la que anava dirigida aquest toc d’atenció va pillar-ho a l’aire, quant la resta del teatre ens vam pixar de riure i vam tornar a aplaudir com a boixos. I per últim, l’Abel va aconseguir que un públic entregat participés d’una liturgia que no se sap ben bé si estava al guió o no, pero està camí d’arrelar-se en la cultura popular d’aquest petit pais nou: Ticataluña. Si el futbolart existeix un dia aquest mateix crid serà pronunciat al Nou Camp Nou per un estadi senser. I no serà quelcom no ve a compte, sino quelcom que haurem recorregut, nosaltres i l’obra, per llençar al foc tot això que ens aturaba per a la transformació social plena que ja tenim aquí: ALLS.

Quina calda que fot

Avui no tant. Pero aquest darrers dies Déu ni do. M’aixecat a escriure i vaig acabar d’editar el meu darrer post. I tot seguit, he anat a obrir la finestral que dona a la terraza. Vaig anar a buscar el mar i el sol amb un resultat sorprenent: allà hi era el mar, i Ell, en canvi, no hi era. Els nuvols del de les set i mitja de la matinada s’havin possat entre tots dos. No era el cas allà al mar, que encara mantenien la aullada de seducció que xucla, i fa brillar els ulls d’uns i altres.

Aquest nuvols són una novedat respecte als darrers dies. No sé pas si vindràn acompanyats de pluja d’estiu. Tant de bó. Quant aviat això baixi millor. Al purgatori no es viu tant malament. Al loro, que no estamos tan mal, que deia el president.

Parlar del clima no només és importan a Ticataluña: és capdal. I més aviat si ens apropem a la gestió del canvi climatic d’una manera holistica. I no estic possant paraules claus només per fer veure que hi podria entrar-hi en materia, si fos necessari. Aquest tiu en sap d’això o és una altra tàctica disuasoria?—es pregunten els avaluadors de la meva competència lingüística. I tenen raó. El dubte és l’arrel de tot coneixement profund.

De fet no tinc ni puta idea. Com més aprens, ja se sap. No vull ara vomitar idees que no són meves només per demostrar que les vaig llegir en un meme. Ni tant sols m’atrevixo a fer una cita pel fet de que em resultaria ximpler anar dient lo mateix que diu la penya. Potser jo també sóc el fruit d’una societat massificada i que tant li dona tot plegat. Sóm essers espermatozoidics que anem cap a un mon cràpula i pervers. S’apropa la barrundanya. No miris cap adal. Don’t look up.

Qué hem fet malament? Tot? Quasi tot? Votar? Sabem el que volem i creiem que el que volem és bó de debó. Bó per a totes. Tenim l’ànima al terra i els pastors d’aquest ramat són uns malxinats. Pero dominen el xiulet. I el gos també els hi ajuda. Compte que ve el llop. Aquesta mala premsa que li hem donat al pobre llop, que no fa més que sobrevuire en les terres que ha habitat des de abans de que els nostres abantpassat hi vinguessim a arrelarse a aquesta terra nostra. Casa meva. Casa de ningú.

Terreny pantanós. Ja ho sé ja. Ja ús ho he dit: sóc nouvingut tot i que no tinc el cap als peus. Potser sí, per allò del futbolart. Potser sóc un somiatruites que em manca un cargol, o potser només està fluix, pero és igual, tinc el pis mig amoblat. Escolta’m: això és casa meva. Si vols ser-hi, bé, si no, ja ho saps.

Hi ha algú que sempre està disposat a obrir-nos la porta. Fins i tot la porta del darrera. A mi ja m’ho fet. Pero a qui no? Aquest pais va d’això. D’oportunitats i de vies ràpides. Com a tot el mon. El mon local ha de tenir-ne veu. I uns canals per poder ser-hi. Sobre tot als que més ho necessiten. Als més desprotegits. Als que han vingut sense res a aquesta Ciudad de los Prodigios. Els Onofre Bouvila. Els Pijoaparte.

No ens enganyem. Ja sóm prou grandets. El poder l’exergueis qui ho té. I li donem, normalment, a l’amo. Ja ens han ensenyat bé les lliçons. Hem aprés a estimar-los. Com a mìnim són els nostres. I que hem de fer sino? No els hi podem deixar tirats. Pobrets. Tenen tant, i tant poc. Pero no caiguem en el populisme. Ni tant sols entrem en el mon de les contradiccions. Ni d’assanyalar-nos amb el dit. Tot i que continuament es fa bullir l’olla. Vint i un anys a un lloc dona per ser quelcom més que només un nouvingut. Estic preparat per esser el fitxatge més surrealista del nostre més que un club: un futbolartista tropical. Pero voste, benvolgut lector, està preparar per a que un com jo sigui el vostre representant al vestuari del seu estimat club de futbol?

No ho crec. Hi coses massa importants. Encara que arrivés de franc. Li estaria prenent el lloc a un d’aqui. A un nen de la Masia. I si anem a comprar fora que sigui algú que aporti quelcom diferent. Doncs allò, collons. Això us estic oferint. No es lo mateix. No vols quelcom nou. No vols sortir de la teva zona de confort. T’has passat. Amb això… amb això… no es juga.

Parafrasejant a un valencià: «Catalunya no està preparada per un president xarnego». Es va debatre això. I poble ho va desmentir. Ara, es va votar bé?—es preguntaria un convergent. Això ja no existeix. Això va passar aquí. I un dia hi haurà un president Pijoaparte. O un fitxatge d’un nou d’un poble nou al Camp Nou. El darrer dia d’obertura del mercat. A cost cero. Cobrant el salari mìnim. Fent una hora més de gimnàs i practicant tirs lliures, penals (tirant i aturant) desprès dels entrenaments. Embullint la historia del club, fins i tot d’abans d’en Kubala, pero amb aquell far; aquell talent com a motivació.

Això no pot passar. No en una realitat com la nostra. Menys ara. No estem preparats ni pel president Pijoaparte ni per fitxatge d’un nou d’uno poble nou. Això només podria passar a un pais nou. Això només podria passar a Ticataluña.

ALLS

Mentors lingüístics ticatalans

Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.

Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.

Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.

No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.

Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.

Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.

Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.

L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».

Toma ya. Dos tazas.

Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.

I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.

c1 o c2

Recerca del google imatges de "tinc prou capacitats per parlar la meva llengua"

Lo primer que em va soptar és que no estiguessin convençuts. No sé ben bé com dir-ho. No sé ni tant sols si estic indignat o preocupat. I si fos cas que aquest tribunal no m’entén del tot? Quina seria la consquencia d’intentar amb totes les meves forçes demostrar el meu domini de la llengua, i al dur a terme els meus acuidits amb subtils doble sentits ells i elles entenguessin, totes, el sentit contrari al que fa gràcia? Probaria això que el que no entenc la llengua sóc jo o ells i elles?

Quin dilema. Quina porca misseria. Em toca molt els ous. Estic un xic emprenyat i tot. Cóm potser que després de 21 anys de parlar aquesta llengua encara no tingui l’aprovació d’aquest petit tribunal que ha debatut durant 4 dies si tinc o no tinc el nivell oral i escrit equivalent a un C1 o un C2? Un nouvingut de 21 anys encara és un nouvingut. Per coses com aquesta. I no s’anadonen. No ho veuen. Aquest tribunal és una mostra molt clara de que estic fora d’un sistema del qual he volgut, amb totes les meves forçes, trovar-me com a casa. I encara em sento nouvingut.

Eh, sense mal rotllo. M’agrada esser nouvingut. Sóc un nouvingut orgullòs d’alla on vé. De totes les meves cultures. I de les meves precaries llengues. Ara arrivat a aquest punt en el que et puc anar de lo que opini aquest tribunal respecte a la meva capacitat de fer servir el ticatalà per anar per casa—o mes aviat «d’anar per feina»—amb tota la normalitat amb la que qualsevol altre d’aquest nou pais pot dur a terme sense que ningú dubti o toqui els ous.

Jo ho entenc. Ho diu el paper. És una regla escrita. O no escrita. Jo m’he llegit la convocatoria del lloc de treball. Literalment diu tenir el coneixement oral i escrit del ticatalà segons els criteris de la Mare de Déu del Coll, ja sigui C1 o C2. Doncs ara bé, jo humilment crec que tinc els criteris d’un C2. I vull fer-m’ho mirar. Estic preparat per passar pel tub. M’estic possant una mica, i tot. Va, home, no siguis heteropatiarquic. Artic o antartic?

Aquest acudit n’anirà bé. Hi haurà algú que no ho agafara per la banda bona. Pasarà això que em temia que pasaria. El tribunal s’ho prendrà malament. Entendran el que volen entendre. I s’agafaran d’això per donar-me pel sac. No vull dir cul. Sonaria massa barroer. Potser el tribunal no tindria la delicadessa per copsar l’humor de les meves petites xorrades. Potser no estic mesurant les consequencies d’un gest massa ruffian. Aquest pais no està preparat per a que vingui un nouvingut i digui aquestes coses. Menys ara. Ara no toca.

No patiu. No sou els primers que em posseu a prova en aquest pais. Fa molt que hi sóc. Ja sóm grandets. I ja ens coneixem prou. Ara, no volia deixar passar aquesta opportunitat per dir la meva. Això és una petita mostra de la invisibilització que alguns nouvinguts hem patit al llarg de la nostra curtissima historia compartida. Ara, no us ho agafeu amb paper de fumar. No tingueu la pell tant fina, collons. Pit i collons. Sortiu i gaudiu.

ALLS

Golman – futbolartista ticatalà

(Carta publicada a la secció d’opinió de diari d’Es Grau Ahir, Mao)

Random 99 things to write about

I’m gonna follow the advice of Dickie Bush (@dickiebush) which is a twitter star with a method for writting threads that are generous and explicative as to how to write, and that sort of thing. Of course I’m falling right into the rabbit hole. That’s the point. I’m gonna follow the rabbit this time. Nos just stand there and stare at the goddam hole. I’m ready to digg in. I’m going to be out there in the arena. And my thoughts and ideas are going to command my transformed relationship with a legion of readers: the audience.

So let’s start by changing a little bit the rules. I’m going to follow the tip partially. Just to try to make an adaptation to my narrative. The truth is this guy has a point and a method that I’m going to replicate. That’s what success looks like in the web nowadays. You follow the trend of those things that work. Very little innovation here. It’s just speaking the same language. And that’s a bit dull, but it’s what gets the massive attention. Massman. That’s the goal. Niche, but towards the building of an audience quest.

But let’s keep it (su)real.

Let’s not aim to Dickies 100 ideas. That’s way to conventional. That’s rounding up a little too much. That’s mainstream. I’m going to cut back one. That’s it. It’s a twick, I know. A tinny little difference. Almost the same. But it’s tha frontier what want to be pointing at. It’s my point. That unique difference. Unity. It will all make sense. You’ll see.

Let’s start then with the 99 list of ideas to write about. Let’s give Dickie’s suggestion a local adaptation: Golmans 99 topics:

  1. 99 lists.
  2. 9 as daunting number.
  3. Trinity is not one.
  4. Math and art as mirrors of the same pulse.
  5. Reduction to absurdity forum.
  6. Incomplete things.
  7. Reverse direction of time.
  8. Complementary excuses.
  9. Redudancy galore.
  10. 99 notebooks I wrote.
  11. 99 post from the past.
  12. 99 podcast.
  13. Editing your art.
  14. Preproduction I Production I Postproduction
  15. 3 and 9
  16. 6 and 9
  17. Uno
  18. Numbers matter
  19. Math as privilege and a journey
  20. Excel madness
  21. Programming literacy
  22. Machine learning again
  23. Complex system obsession
  24. Notes at the edges of books
  25. 99 pages with decoded visual material
  26. Messages in a bottle within my art
  27. Talking to myself
  28. The art of being someone else
  29. The performance as quest
  30. Happening matters
  31. Stand up comedy act
  32. 9 second clips
  33. 9 word poems: better that kaikus
  34. 9 dimensions
  35. Driving people mad
  36. Triggering reactions
  37. Unexplained influences
  38. Overwelming time
  39. Self awarness today
  40. The act of laughter
  41. Storytelling anecdotes
  42. Anecdoting storytelling
  43. Saying something in one direction and back: back direction of something once said
  44. New ideas
  45. NEW
  46. Political campaings and scams
  47. The cinics in the room
  48. The triumph of dickheads
  49. Dickie’s got a bushy dick
  50. Games with words
  51. Language hopping
  52. HoPInN(s)
  53. Logos and design
  54. Futbolart
  55. Caribean evangelist
  56. Journey walk
  57. Walking the talk: talking the walk
  58. Time in both directions
  59. Zero dimension
  60. Olmeca head
  61. Olmeca today
  62. Stories fo our history lessons
  63. Transformative influences
  64. School learnings
  65. Impact: surreal vs real
  66. Chasing other peoples dreams
  67. Framework architecture
  68. Space and functional design
  69. Out of the box… what box?
  70. Evangelist in the market
  71. Concepts and shit
  72. New tendencies you should know about
  73. Community outbreak
  74. We are all selling something
  75. How capitalism ruined me
  76. How capitalism made me
  77. How neoliberal higher education can still be redeemed
  78. Dealing with PhD’s
  79. Ego wars
  80. Politicians careers: the path of the psychopaths
  81. Exclusion
  82. Jumping on a bandwagon and pirating the quest
  83. Other peoples quest
  84. Tico commons
  85. NEW state
  86. NEW spain
  87. Ticataluña
  88. Xavier y Mario
  89. My friend’s book
  90. 9 manuscripts rejected
  91. Storytelling failure
  92. The end of era
  93. The fall
  94. Cycles and motion
  95. 99 days performance
  96. 7 world cup games
  97. As good as it gets
  98. I’ve already said that
  99. ALLS

That’s a whole new series to begin with. I have now a framework. Let the NEW writings begin.

My first final review of EU project

Lessons learned from a multicountry collaborative and innovative project

Allow me to tell you what yesterday meant to me. I’m allowed to be excited and amussed by the thrilling drive of showing up to the milestone that gives clousure to a three and half years project.

Life is made up of little moments like this. Things you work for in order to get somewhere. You design, you plan, you execute and then you evaluate what happened in the way. Project management is embeded in our lives, whether we write books, plays, scripts, reports, processes or posts. It’s all there somewhere, in the way you structure the big picture, and how that’s been transformed into your daily routine. If there’s a well planned strategy then the those projects, the expected outcomes and the teams and tasks to deliver them will also be clearly established and defined.

A EU project has all of that embeded. And it’s a well structure mechanism to kickstart some actions and incentives through policy, by enabling stakeholders from society to show up to calls in which they propose a robust project plan that fits in a 40 page document to execute some resources, work packages, outcomes, impact, budgets and results. It’s all there from the very beginning, as a framework, and it’s evaluated and assed all the way to the end.

So let’s get right down with the good stuff: the nine lessons learned from my first final review of a EU project:

  1. One project officer and three reviewers.
  2. A whole day for the project with a full agenda from 9 to 17
  3. Online review vs in person review.
  4. Presenting results
  5. Preparing for an act
  6. Feedback from reviewers
  7. Waiting for a final response
  8. Celebrating a milestone
  9. The life after a EU project
  10. The persons and the institutions
  11. The collaborative energy of cohesive team

And in another post I’ll explain the lessons learned from actively participating in the creation of a community of practice.