¿Cómo e(ma)ternar el retorno?

Mañana culmino una vuelta más al sol… es hora de comenzar

La vida es sueño y vigilia. Entre estos dos está el equilibrio. Y de alguna manera también el tránsito.

El cuerpo tiene memoria de aquellos eventos traumáticos que vivimos. Y de alguna manera, esta vuelta al sol nos lleva a ese momento maternal que me trajo aquí. Y a todo lo que ello significa. Más allá del óvulo que se hizo grande. Más allá del insignificante espermatozoide que ganó la carrera. Quizás a la vida hay que aprender a darle la vuelta.

La narrativa que me explica está más cercana a lo que tengo a mi alrededor, pero tanto así como lo que ese día, aquellos momentos, aquellos años, entre 1975 y 1976, que acontencieron en la vida de mi familia. La frontera entre existir y comenzar a existir. Una dimensión distinta, ajena a la existencia de los ya presentes, excepto por el sensible medium de una madre. La mía.

Hace tiempo que tengo la percepción de que mis cumpleaños me incomodan. No tanto por cumplirlos, por cerrar ciclos, sino por la centralización en un día de una atención que se abre a la felicitación colectiva de aquellos que me recuerdan, aquellos se presentan de una u otra manera para verbalizar algo tan sencillo como: feliz seas en «tú» día.

La verdad es que me gusta, como a todos, cumplir años. Será por la fiesta. Por la sensación con la crecemos desde pequeños que cuando llega ese día cosas especiales suceden. Y esa atención, ese cariño, nos abraza y hace sentir bien. Y luego se difumina. Y seguimos viviendo.

Pero quizás en el contexto de un mundo interconectado llegará un momento que nuestra pertenencia a una comunidad irá más allá de ese momento en el conectamos. La omnipresencia en las redes me puede llevar a ese punto de inmovilismo. Como los suricatas esperando al león petrificados ante la inminencia de la cacería. Cuando uno es el plato fuerte el festín pierde su brillo.

No es el caso de los cumpleaños. La vibra ahí se produce en una sintonía que admite estar ahí, en esa primera fila de la atención. No hay leones dispuestos a aguarte esa fiesta. Eres simplemente uno más que cumple años. Lo vemos cada día en facebook. Siempre, hoy, es cumpleaños de alguien. Es esta obligación de festejar el día de alguien con una frase que no suene a disco rayado, o a la copia burda de la última felicitación que leíste que te pareció auténtica. Todos somos un copycats.

La identidad pues se ha transformado. Lo que pensábamos que éramos ahora es algo más. Y me angustia tener que serlo… todos los días. Pero cada día cuenta. Y cada día es un regalo. Estar vivo hoy es lo más sutil y magnífico que pueda celebrar a título personal. Tener las personas a las que quiero aquí «cerquita» es también un regalo inmenso. Y los siento cerca. Y a veces me siento ausente. Y a veces me siento solo. Como todos. Como todas.

Si tuviera que elegir un día a partir del cuál renacer, esta vez de una vez por todas, ese día sería mañana. Mañana ya está aquí. No es un truco para tirar el balón hacia delante y ver qué pasa. Es la inevitable confirmación de que estamos frente al marco ante el gol de nuestra vida, y estoy preparado para meterlo.

El futbolarte es así. Ya no tengo apuro de decirlo. Mi camino es el inverso al de Joaquín. Yo voy a regresar al futbol añadiéndole arte, en un momento en el que edadismo prematuro de esta práctica profesional y de este entretenimiento de masas no lo consideraría posible.

A no ser que tú me catapultes.

Hoy es el día previo a la emergencia. Mañana (re)nazco, por fin, Golman.

ALLS

How to structure you life

What you need to do to start feeling good

Life is this. Today. Right now. The way you are. They way you are feeling. The hopes you hold within your heart to do today. The people you meet. The things you talk about. The time you shared. The food you eat. The exercise you fit in. The passion you posses. The values that hold you up. The life that’s been dealt to you. The game you play. The presence of your consciousness. The wounds that heal and still keep the memory of that strain. The actions you start. The cicles you go through. The wishes you pursue. The quest you unveil. The cause worth standing for. The trust you hold. The faith you breath. The impulse you take. The height you reach. The strike you blow. The blow you take. The stand you hold. The call to action. The shout worth risking. The silence you veil. The compassion you build. The attention you pay. The active listening. The virtous compliment. The real deal. The surreality trust. The possitive thinking. The will to fly. The careful landing. The resistance to the odds. The belief in the vision. The hope you build. The example unveiled. The humble retreat. The obsession with peace. The absence of violence. The book read. The art produced. The legacy stacked. The caution addressed. The fear surpassed. The barrier behind. The written thought. The spoken word. The kind gesture. The gentle renounciation. The passing bird. The inner voice. The intense desire. The joint communion. The final wisper. Don’t stop………ALLS.

La visión olmeca

Justo antes del final: lectura recomendada

Soy un engendro ecléctico. No existo más que en mi cabeza, y ahí, justo, soy único.

No está mal. Tampoco es nada del otro mundo. La gente es así. Toda. Todos. Todas.

No hay porqué ruborizarse de lo que uno es. Uno es así, como una es así, porque la subjetividad de la que provenimos juega esta partida con cartas marcadas. Afortunadamente (para nosotros) a favor nuestro.

Pero no siempre es así. Corremos el riesgo de estar en presencia de un autoboicot. Es así. Somos así. Nos ponemos piedras en el camino que luego fingimos no ver para tropezarnos e indignarnos. Vaya chorrada. Pero es así. Es así. No me discuta.

¿Con quién habla este pavo?

Yo me entiendo solo.

Quizás con esa sea suficiente. Quizás estamos plenos, llenos de gracia, y no necesariamente por tener a ningún Señor dentro de nosotros. Quizás una misma es autosuficiente para tener la máxima gracia a la que aspira nuestro cerebro llegar. Paz.

La paz es una entelequia inventada por los gringos. A punta de guerras. No lo has entendido todavía. No se entiende ni en 1984. Aún menos si no se lee. No podemos progresar a punta de memes. O sí, si estos están concatenados en un hilo.

Los argumentos de una crónica dividos en pequeñas secciones que se rompen y se cristalizan como un ente en el que las cosas adquieren otra dimensión. El juego de estar haciendo lo que otros indagaron, probaron y pusieron ahí, en lo tangible, para que masa se revuelque en Caletilla.

Lo popular, el pópulo y el partido popular no son lo mismo. De hecho beben de distintos guiños sociales que les inhibe entenderse sin juzgarse el uno al otro, con la perpectiva contraria a la razón. Es esta trinidad en dónde se encuentra perdida nuestra humanidad. Y la culpa, es posible, que la tengamos nosotros.

Nunca nadie quizo asumir un error. Casi siempre nos pusimos en la parte en la que no resultaríamos dañados por las circunstancias. La cuestión es poder estar a salvo. Es lo que nos pide automáticamente el cerebro. Huye. Que se coma el mamut al gordo aquél, o a la criatura indefensa, pero que sacié su hambre; no-conmigo.

Egosimo. Nos corroe. Escupimos nuestros sesgos como si fuera nuestro derecho divino. Total fue lo que hizo Jesús.

¿Entre Tamara Falcó y el Papa Francisco?

El 99% del partido popular eligió a Tamara.

Crisis de identidad.

Españoles, EPÑA ha muerto: viva NEW spain.

ALLS

History loop: NEW king

King Golman

Looping day

I physically died today. I had it comming. I ate too much. And when that happens…

Besides I had my last supper yesterday. Or the day before yesterday. So it was time to go. It’s all a circular NEW tale. It’s been written back and forth. From HIS words and mine there is a co-creation. The NEW kingdom is not built in a blink of a eye.

Bigger kingdom’s have popped up since then. And fallen. And that’s surreal.

No big deal. Don’t be affraid.

It’s all included.

From now on you may believe what you want in between. It’s all in the wholy loop.

It’s a side step, if you may.

I’ve been instructed by my own brother, Jesus, to close the loop here.

As it is time.

Disregard the line.

There’s no need to wait in line to mourn me. I’m already gone.

And greatful with life.

A long a fruitfull one.

I’ve had my chances.

I’ve given my best.

I’ve competed with some sports-wo-men-ships.

I’ve won some – lost some.

It’s a matter of team effort.

Collaborative work.

But this is a hope ride.

An understanding of our kind.

It’s now meant to change much from what we’ve lived in these 2022 years.

Time was meant to bent here.

Now we are looping back.

So let go of your prejudices.

Love is here to stay.

I’ve wittness that.

Two days ago: from a Father to a Son.

I’ve been a good father.

The best I’ve could.

Maybe I haven’t been the best husband.

I know.

But I’ve tried my best at being a good father, son.

I felt I needed to say this.

I know that.

I’ve always known.

It’s in the book.

This is my NEW book.

ALLS

Golman’s da house!

Lift up your hands and say GOO-O………

And you say goo-o. I say, you say. Nine times. And then we to chorus that reminds of each one of the nine gols of the futbolart that represented the tico commons for the first time at the live scene of a summer night/day, depending on the meridiano that you are aligned in, pinned like a bug from a tropical 80’s catholic brotherhood school that was focused on the biology of the species that inhabited our common space. Out here in the tropical capital of somewhere else. We are part of your gettaway life opportunity. That’s what you get when you visit Costa Rica, and you know it.

Stick a Julio meme in August.

Clasic.

Or rather, the shit I do, and no one else finds funny. That’s what makes you whou YOU are. You know: YOU are in commands.

And that’s fine.

It’s epic.

To be here.

Alive.

With the little chance it has to happen, yet we are here. And we have developed a way to move on, away from this piece of shit status quo that you’ve love to loath. Waswrongwitxa. That’s my restaurant in NEWDF, NEWLA, NEWMAD, NEWPUN, NEWLIM, NEWPAV, NEWMAN, NEWBOG y NEWLIM.

A nine place in time-space conjunction. A new one emmergent from this flow.

And the neural network gets filled up by the input you/plural build up in co-creacion by a certain number of, lets say, ninety nine feedbacklooppers go at it with some harmonious emergent supernatural power that we are capable to permeate value into a brand new concept that can lift the spirit of our self-organized mechanism to deliver a collective need we’ve learned to manage somehow by working together towards and understood and clear common goal. It’s what you’ve been feed as discipline as it happen to be prosperous at the advancement of strategy as the standard way in which we deliver business practices with the precision of the tools design to win macho violent driven war heavily weaponly loaded-unloading so that more would need to come, as be used. And wasted. With some harm being done on an enemy. They made us think that we need an enemy to enlighten some macho shit in our culture that we feed our male sons to do what men have felt needed to be done so that life could be what it is, as we speak.

And we speak a common language. Or we intend to co-create it. In the use under this brand new standard we all somehow transparently get behind a NEW option of «weallwintogether», kind of camapign. Imagine a campaign bigger than Barack Obama’s «Hope». From young ticatalán poet from the holy mounts of our newly transformed capital: NEW barcino.

Welcome to NEW barcino. Everything is pura vida in Ticataluña. El tico commons construye ese consenso de última generación en la incepción misma de una comunidad que emerge rápidamente en la innovación radical que hemos ido pulseando mirando cuál de los genios de Televisa, la televisión por cable americana, nuestra pírrica cultura cinematográfica del cine que pasa por la muestra de la UNAM, y por las frescas ideas del MUAC, en una conversación que mantenemos a través de nuestros diálogos continentales entre nuestras comisarias del CCCB con las curators del MUAC. El diálogo, las instituciones y los hippies. Cómo articular la búsqueda interior de ese júbilo de libertad al que nos pretender hacer creer entre la historia de unos reyes, de unas creencias basadas en las más puras y pías covivencias directas entre Jesucristro nuestro señor, que es Dios por estar, sentado, a la derecha del Padre, el del trono más grande, y que a su izquierda debería tener al diablo, que come del mismo plato, le entra a los mismos tacos del asado que un argentino responsable de la carne nos ha producido con la astucia una cultura fraternal algo italiana que nos congrega a todas y a todos aquí con la gracia de ser boludo y gilipollas a la vez, milico y facha, en términos argentinos y españoles, entrecruzados, debatidos, en ausencia de armas que te lleven a pensar, como en aquél entonces, que vuestra revuelta y la nuestra nacen de dos concepciones distintas de lo que consideramos ético. Nos vemos, a día de hoy, a la cara los herederos de las glorias de las desgracias sociales estructurales de los sistemas de governanza del diseño, de facto, de nuestras democracias y sus instituciones. Y con eso la democracia mostraría su manera libre de ser como queremos ser. Un ideal de los mercados es que lleguemos a un punto de equilibrio. Abramos el juego. Juguemos a lo mismo. En vez de enseñar lo adictivo de llegar antes al poder monopolístico de quien copa un mercado, expliquemos la economía que generamos por la intersección de individualidades que forman parte del mismo sistema complejo social totalmente interconectado. El mensaje está en la capacidad de estar digido a mí, en primer lugar. En segundo, que lo esté pillando. Y en tercero, que me importe una mierda. Si llegados a este punto la cosa no ha sido descartada, poner atención porque nos estamos acercando a la cuarta dimensión. Estamos en un proceso de crecimiento del aprendizaje. A la cuarta vuelta ya creemos que sabemos de qué va la primaria. Y la cosa es un poco más guay. Y algo más compleja. Y exigente. Comenzamos a toparnos con el mundo. Más allá de nuestras lindas familias, nuestra bella comunidad escolar, el grupo de whatssap de los padres, la vida que progresa de nuestros hijos, a punto de llegar a una recta final de lo primero que define el paquete de aprendizajes que como sociedad y como padres y madres novatos y novatas, se hace lo que se puede, pero podemos mejorar el proceso de autoaprendizaje de los mecanismos que podrían reintroducir la inteligencia colectiva que nostros mismo podrías contribuir al reestablecer una responsabilidad y derecho el poder contar con uns sistema de analítia de datos que pontenciara la capacidad colectiva de maximizar nuestra implicación con la creación de una cultura excenta de violencia y del continuo temor al otro. El elemento capitalista que parte por sonreir a la parte que utiliza los mecanismos de creación de escenarios propicios para que el gasto en equipo militar pueda ser distribruido a un mercado de guerra perpetua en el que se va avanzando el R&D militar que estamos cofinanciando con nuestros impuestos. Todas y todos.

Por eso me gusta Europa. Y ser europeo. Y espero no sonar como uno de esos gilipollas colonialistas que pretenden defender la postura de una historia sin matices de los no-peninsulares. Ser de la peninsula es una manera de saberse romano. Lo apostólico nos viene por Santiago. Y de Jaume. Nuestro impulso conquistador. Ya por nuestros reinos bendecidos de victorias y gestas de reyes y sus cortes y ese flamante ejercito que nos defendió de los peligros que imaginamos en el más allá.

Veámonos un momento hacia dentro. Veamos con minucioso cuidado los rincones que no habíamos visto con reflectores y mínimo de interés para darse cuenta de esas cosas que ahora nos resultan tan evidentes. Tan insultantes de que pudieran haber sido así hace no tanto tiempo. Se han dado cambios sociales. Reconocimiento de luchas, la feminista sobre todo, plantando cara al mismo heteropatriarcado que marca aquello que se nos ha vendido desde los sospechosos comunes de la administración burguesa de la vida de nuestros pueblos. Las familias fundadoras de nuestras colonias. Historia de colonos.

I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX. Tras las nueve clases se establece un ranking de aportación de valor a la co-creación de necesidades no satisfechas de nuestro sistema complejo social común, en las escalas que coexisten, entre la individual, lo que rodea a nuestro cuerpo-tiempo-espacio, y la multiversal que derrama el receptáculo del placer máximo al que tenemos acceso como seres humanos, al que se llega en el orgasmo compartido en un plano más allá de la suma de nuestros sentidos, sino esto otro particularmente inmenso, este placer pleno de gloria inigualable, imbatible, en comunión con DIOS, con las diosas de todos los tiempos, con los recuerdos de cada concepción que cada uno de nuestros antepasados presenció para que estemos hoy aquí: presentes, justo en este preciso instante de comunión superior: ALLS.

Aquesta nit he mort

He mort aquesta nit; un parell de cops.

Va ésser durant el són.

La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.

T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.

M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.

El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.

El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.

Mort un cop més. Desperts.

M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.

Last Venus. At last we meet.

Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.

T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.

Aixecat i escriu.

La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.

El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.

ALLS

Day uno

Golman

To begin again

Life is cycle. We all know that as long as we wake up in a new day.

Early morning. I get to work with my words. It’s the first process of this new era. A creative piece to spur the ignition of a new enterprise. Like a new day.

I’ve experience this before. Every year, when you are a child, you get to go back to school after the summer holiday has transformed your life forever. It’s always the same. It’s always a little different.

The struggle is continuos. And goes on from whenever you have conscience of yourself within the realm of vastness. Now we have a new telescope to bring us into a new dimension of ourselves. Turns out time traveling is happening as we take a look at the past that’s it’s sending their signals, light, and other kinds of waves, through space. And time. At the mean time what we see is not what we get. What there is has moved in the opposite direction from ourselves and has evolved somehow from the picture we’ve just seen.

Continuos learning is what life is. We are not taught this in school, but somehow, we are expected to keep applying what we were taugh as little kids: be curious; it never ends. And the exploring begins right away. You think you are going to come up with answers, and a new abiss opens up at your feet. You go down the hole.

The fall is a great metaphor. We all fall. All the time. And learn to get back up. And keep the movement. Keep the self-respect. Act as if it’s what’s been meant to happen. No one else fell at the time, but we all fall all the time. Be empathic. Especially with yourself. But don’t stop there. Share you empathy. It’s the humbling exercise of unrewarded care: love.

I once tried to force languages into mearging. Like a literary clash of two galaxies. Something innevitable, but that has no real consequences on the life you or I live. It’s a game of words, like the space between the planets of the merging galaxies. Some trajectories will be shifted. Some adaptation will go on. Life is spinning in different dimentions. We are only able to graps a few of them. Yet the other ones are there. Right here. But we can’t fully grasp them.

It doesn’t matter. We’ll go on. Life will. And we too. As this pace we’ve managed to create art to keep ourselves at our finnest hour. The tension from the activity that holds our societies together, as if they were part of linage of just one history. Our own. And somehow intertwinning with the secondary histories. As diversity clashes into the neural galaxies of any given state of nature. That one outcome pefectly fitting that time-space singularity. And the sum of all other possibilities, in a multiverse of circumstances that align with the quantum delivery of our complexity.

Is it literature or science? Should it be one or the other? It’s just words. Unos and zeros.

Uno.

La cabeza olmeca de Golman vuelve a ver al cero. Son ojitos.

ALLS

NEW: un nou camí

Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.

De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.

L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.

L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.

Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.

Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.

A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.

Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.

Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.

Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.

Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.

Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.

Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.

ALLS

Fer pa al teatre

Fa un mes vam anar al teatre La Villaroel a veure l’obra de Cristina Clemente i Marc Angelet: una teràpia integral. Vaig flipar molt. Per moltes raons. El teatre té aquest efecte de provocar-te una petita ìntima transformació interior a partir de lo que els dramaturgs han possat en escena. En aquest cas, la teràpia integral me la vaig portar possada a casa. I la meva dona igual. Tots dos ho vam viure com privilegi: estar vius i fer de la nostra vida el que volem debó. Això que ens omple. Això que està present en el esforç cotidià del dia a dia, i com tot està lligat a l’esforç de trencar internament les manigues que nosaltres mateixos magnifiquem.

Fa temps que el teatre em crida. Un dia vaig aturar a en Josep Maria Pou a la bora de Plaça del Pedró i li vaig dir: «Prego em disculpi la molestia, només volia agraïrli el que fa, i ferli una pregunta: jo vull fer el que vosté fa… per a ón haig de començar?». El mestre em va escolar amb molt de respect i deteniment, mirant-me amb els seus ulls profunds i plens de sabiessa i em va dir: possa’t, noi. Amb paraules més boniques potser, pero molt al gra. En pla, si vols fes-ho. Prepara’t. Feia poc l’havia vist fent de Socrates, juicio y muerte de un ciudadano i em va donar la mateixa sensació: vull-esser-ell. Vull fer el que fa aquest senyor.

En tot cas, el teatre es un joc de miralls. Potser només m’he deixat atraure per a la sensació que ha vulgut infiltrar-se en el meu cap i pensar el que ara estic pensant. Fer-me sentir això que sento. I no sóc jo. Algú més em controla. No sóc lliure. El lliure. Ho he pensat; com a lloc, pero també com a personatge. I jo al moll. Llom; tinc gana.

No només és fer d’actor. No només és es entrar al mon de teatre. No només és interpretar la vida d’uns altres. Sino també esser aquells altres. I per això no és només que vull esser Josep Maria Pou, que també, sino que vull esser en Sócrates. El lloc de miralls apunta a la dualitat. Hi ha l’actor i també hi ha el personatge. Hi ha la intencionalitat de texte, escriure l’estrucutra d’una narrativa que serveixi per possar en escena una obra de teatre, i que això faci moure al public. Per dins, i tots plegats, amb els interprets; amb la història.

La realitat que es plega, i que es torna a plegar com un fractal o la linia que divideix al mar i la terra al Cap de Creus. Ja no només és la dualitat que persegueixo per esdevenir en Pou/Socrates, sino que també tinc la sensació de que vull esser l’arquitecte de la historia: el dramaturg. El control de lo que fan els personatges. Les intencionalitats d’una paraula. L’efecte d’una orientació cap una banda o una altre. L’estructura. La claretat. L’eina per a un equip. El missatge cap un auditori. La liturgia teatral. Escriure i dirigir als autors. Ho vull tot. Escrit i dirigit pel Golman.

És evident que sóc un impostor. Ja no hi sóc arreu. Ni aqui ni allá, com la peli d’en Luis Fernando Frias. No sóc d’aquest mon. I per tant, compte. Potser el meu reigne és d’un altre dimensió. I potser aquest missatge pot crear confusions. No está el horno para bollos.

Li vam dir a la Cristina Clemente que ens faria molta il·lusió anar a veure la seva obra. Va ser el darrer cap de setmana que es presentava. Un dissabte. Va tenir la delicadessa de que ens hi donguesin uns bons llocs al ben mig d’escenari, des d’on ens vam possar a les seves mans. El texte, co-creat a quatre mans amb en Marc Angelet, és un altre exemple de la dualitat al teatre, i aquest element col·laboratiu per fer una comedia que va molt més enllà de fer riure. Aquest tros d’obra compte amb un procés creatiu i de cura espiritual al mateix nivell d’una drama. Sembla que la comedia està subordinada al drama. Si vols fer teatre del bó hauràs d’anar per aquí. El pa que es fa aquesta terapia és com nosaltres. Aquest és el joc marevellòs que ens porta per una estructura en tres part que ens acompanya a fer un pa especial amb les nostres vides, seguint la recepta milenaria: el teatre ets tú, i tú ets aquells que están revelant aquella humanitat adal de l’escenari.

L’aplaudiment de cinc minuts va esser clamoròs. Jo vaig sentir la necessitat de cridar allò que vaig veure al meu avi, Oscar, cridar al teatre a Mèxic, quant debia tenir uns nou anys: «Mucho». M’ho guardo per a ocasions especials, i sense dubte Una teràpia integral s’ho mereixia. L’Abel Folk va aprofitar el seu domini de l’escena per fer una darrera reflexió: apagueu el puto mobil, collons. La persona a la que anava dirigida aquest toc d’atenció va pillar-ho a l’aire, quant la resta del teatre ens vam pixar de riure i vam tornar a aplaudir com a boixos. I per últim, l’Abel va aconseguir que un públic entregat participés d’una liturgia que no se sap ben bé si estava al guió o no, pero està camí d’arrelar-se en la cultura popular d’aquest petit pais nou: Ticataluña. Si el futbolart existeix un dia aquest mateix crid serà pronunciat al Nou Camp Nou per un estadi senser. I no serà quelcom no ve a compte, sino quelcom que haurem recorregut, nosaltres i l’obra, per llençar al foc tot això que ens aturaba per a la transformació social plena que ja tenim aquí: ALLS.

Quina calda que fot

Avui no tant. Pero aquest darrers dies Déu ni do. M’aixecat a escriure i vaig acabar d’editar el meu darrer post. I tot seguit, he anat a obrir la finestral que dona a la terraza. Vaig anar a buscar el mar i el sol amb un resultat sorprenent: allà hi era el mar, i Ell, en canvi, no hi era. Els nuvols del de les set i mitja de la matinada s’havin possat entre tots dos. No era el cas allà al mar, que encara mantenien la aullada de seducció que xucla, i fa brillar els ulls d’uns i altres.

Aquest nuvols són una novedat respecte als darrers dies. No sé pas si vindràn acompanyats de pluja d’estiu. Tant de bó. Quant aviat això baixi millor. Al purgatori no es viu tant malament. Al loro, que no estamos tan mal, que deia el president.

Parlar del clima no només és importan a Ticataluña: és capdal. I més aviat si ens apropem a la gestió del canvi climatic d’una manera holistica. I no estic possant paraules claus només per fer veure que hi podria entrar-hi en materia, si fos necessari. Aquest tiu en sap d’això o és una altra tàctica disuasoria?—es pregunten els avaluadors de la meva competència lingüística. I tenen raó. El dubte és l’arrel de tot coneixement profund.

De fet no tinc ni puta idea. Com més aprens, ja se sap. No vull ara vomitar idees que no són meves només per demostrar que les vaig llegir en un meme. Ni tant sols m’atrevixo a fer una cita pel fet de que em resultaria ximpler anar dient lo mateix que diu la penya. Potser jo també sóc el fruit d’una societat massificada i que tant li dona tot plegat. Sóm essers espermatozoidics que anem cap a un mon cràpula i pervers. S’apropa la barrundanya. No miris cap adal. Don’t look up.

Qué hem fet malament? Tot? Quasi tot? Votar? Sabem el que volem i creiem que el que volem és bó de debó. Bó per a totes. Tenim l’ànima al terra i els pastors d’aquest ramat són uns malxinats. Pero dominen el xiulet. I el gos també els hi ajuda. Compte que ve el llop. Aquesta mala premsa que li hem donat al pobre llop, que no fa més que sobrevuire en les terres que ha habitat des de abans de que els nostres abantpassat hi vinguessim a arrelarse a aquesta terra nostra. Casa meva. Casa de ningú.

Terreny pantanós. Ja ho sé ja. Ja ús ho he dit: sóc nouvingut tot i que no tinc el cap als peus. Potser sí, per allò del futbolart. Potser sóc un somiatruites que em manca un cargol, o potser només està fluix, pero és igual, tinc el pis mig amoblat. Escolta’m: això és casa meva. Si vols ser-hi, bé, si no, ja ho saps.

Hi ha algú que sempre està disposat a obrir-nos la porta. Fins i tot la porta del darrera. A mi ja m’ho fet. Pero a qui no? Aquest pais va d’això. D’oportunitats i de vies ràpides. Com a tot el mon. El mon local ha de tenir-ne veu. I uns canals per poder ser-hi. Sobre tot als que més ho necessiten. Als més desprotegits. Als que han vingut sense res a aquesta Ciudad de los Prodigios. Els Onofre Bouvila. Els Pijoaparte.

No ens enganyem. Ja sóm prou grandets. El poder l’exergueis qui ho té. I li donem, normalment, a l’amo. Ja ens han ensenyat bé les lliçons. Hem aprés a estimar-los. Com a mìnim són els nostres. I que hem de fer sino? No els hi podem deixar tirats. Pobrets. Tenen tant, i tant poc. Pero no caiguem en el populisme. Ni tant sols entrem en el mon de les contradiccions. Ni d’assanyalar-nos amb el dit. Tot i que continuament es fa bullir l’olla. Vint i un anys a un lloc dona per ser quelcom més que només un nouvingut. Estic preparat per esser el fitxatge més surrealista del nostre més que un club: un futbolartista tropical. Pero voste, benvolgut lector, està preparar per a que un com jo sigui el vostre representant al vestuari del seu estimat club de futbol?

No ho crec. Hi coses massa importants. Encara que arrivés de franc. Li estaria prenent el lloc a un d’aqui. A un nen de la Masia. I si anem a comprar fora que sigui algú que aporti quelcom diferent. Doncs allò, collons. Això us estic oferint. No es lo mateix. No vols quelcom nou. No vols sortir de la teva zona de confort. T’has passat. Amb això… amb això… no es juga.

Parafrasejant a un valencià: «Catalunya no està preparada per un president xarnego». Es va debatre això. I poble ho va desmentir. Ara, es va votar bé?—es preguntaria un convergent. Això ja no existeix. Això va passar aquí. I un dia hi haurà un president Pijoaparte. O un fitxatge d’un nou d’un poble nou al Camp Nou. El darrer dia d’obertura del mercat. A cost cero. Cobrant el salari mìnim. Fent una hora més de gimnàs i practicant tirs lliures, penals (tirant i aturant) desprès dels entrenaments. Embullint la historia del club, fins i tot d’abans d’en Kubala, pero amb aquell far; aquell talent com a motivació.

Això no pot passar. No en una realitat com la nostra. Menys ara. No estem preparats ni pel president Pijoaparte ni per fitxatge d’un nou d’uno poble nou. Això només podria passar a un pais nou. Això només podria passar a Ticataluña.

ALLS