Avui no tant. Pero aquest darrers dies Déu ni do. M’aixecat a escriure i vaig acabar d’editar el meu darrer post. I tot seguit, he anat a obrir la finestral que dona a la terraza. Vaig anar a buscar el mar i el sol amb un resultat sorprenent: allà hi era el mar, i Ell, en canvi, no hi era. Els nuvols del de les set i mitja de la matinada s’havin possat entre tots dos. No era el cas allà al mar, que encara mantenien la aullada de seducció que xucla, i fa brillar els ulls d’uns i altres.
Aquest nuvols són una novedat respecte als darrers dies. No sé pas si vindràn acompanyats de pluja d’estiu. Tant de bó. Quant aviat això baixi millor. Al purgatori no es viu tant malament. Al loro, que no estamos tan mal, que deia el president.
Parlar del clima no només és importan a Ticataluña: és capdal. I més aviat si ens apropem a la gestió del canvi climatic d’una manera holistica. I no estic possant paraules claus només per fer veure que hi podria entrar-hi en materia, si fos necessari. Aquest tiu en sap d’això o és una altra tàctica disuasoria?—es pregunten els avaluadors de la meva competència lingüística. I tenen raó. El dubte és l’arrel de tot coneixement profund.
De fet no tinc ni puta idea. Com més aprens, ja se sap. No vull ara vomitar idees que no són meves només per demostrar que les vaig llegir en un meme. Ni tant sols m’atrevixo a fer una cita pel fet de que em resultaria ximpler anar dient lo mateix que diu la penya. Potser jo també sóc el fruit d’una societat massificada i que tant li dona tot plegat. Sóm essers espermatozoidics que anem cap a un mon cràpula i pervers. S’apropa la barrundanya. No miris cap adal. Don’t look up.
Qué hem fet malament? Tot? Quasi tot? Votar? Sabem el que volem i creiem que el que volem és bó de debó. Bó per a totes. Tenim l’ànima al terra i els pastors d’aquest ramat són uns malxinats. Pero dominen el xiulet. I el gos també els hi ajuda. Compte que ve el llop. Aquesta mala premsa que li hem donat al pobre llop, que no fa més que sobrevuire en les terres que ha habitat des de abans de que els nostres abantpassat hi vinguessim a arrelarse a aquesta terra nostra. Casa meva. Casa de ningú.
Terreny pantanós. Ja ho sé ja. Ja ús ho he dit: sóc nouvingut tot i que no tinc el cap als peus. Potser sí, per allò del futbolart. Potser sóc un somiatruites que em manca un cargol, o potser només està fluix, pero és igual, tinc el pis mig amoblat. Escolta’m: això és casa meva. Si vols ser-hi, bé, si no, ja ho saps.
Hi ha algú que sempre està disposat a obrir-nos la porta. Fins i tot la porta del darrera. A mi ja m’ho fet. Pero a qui no? Aquest pais va d’això. D’oportunitats i de vies ràpides. Com a tot el mon. El mon local ha de tenir-ne veu. I uns canals per poder ser-hi. Sobre tot als que més ho necessiten. Als més desprotegits. Als que han vingut sense res a aquesta Ciudad de los Prodigios. Els Onofre Bouvila. Els Pijoaparte.
No ens enganyem. Ja sóm prou grandets. El poder l’exergueis qui ho té. I li donem, normalment, a l’amo. Ja ens han ensenyat bé les lliçons. Hem aprés a estimar-los. Com a mìnim són els nostres. I que hem de fer sino? No els hi podem deixar tirats. Pobrets. Tenen tant, i tant poc. Pero no caiguem en el populisme. Ni tant sols entrem en el mon de les contradiccions. Ni d’assanyalar-nos amb el dit. Tot i que continuament es fa bullir l’olla. Vint i un anys a un lloc dona per ser quelcom més que només un nouvingut. Estic preparat per esser el fitxatge més surrealista del nostre més que un club: un futbolartista tropical. Pero voste, benvolgut lector, està preparar per a que un com jo sigui el vostre representant al vestuari del seu estimat club de futbol?
No ho crec. Hi coses massa importants. Encara que arrivés de franc. Li estaria prenent el lloc a un d’aqui. A un nen de la Masia. I si anem a comprar fora que sigui algú que aporti quelcom diferent. Doncs allò, collons. Això us estic oferint. No es lo mateix. No vols quelcom nou. No vols sortir de la teva zona de confort. T’has passat. Amb això… amb això… no es juga.
Parafrasejant a un valencià: «Catalunya no està preparada per un president xarnego». Es va debatre això. I poble ho va desmentir. Ara, es va votar bé?—es preguntaria un convergent. Això ja no existeix. Això va passar aquí. I un dia hi haurà un president Pijoaparte. O un fitxatge d’un nou d’un poble nou al Camp Nou. El darrer dia d’obertura del mercat. A cost cero. Cobrant el salari mìnim. Fent una hora més de gimnàs i practicant tirs lliures, penals (tirant i aturant) desprès dels entrenaments. Embullint la historia del club, fins i tot d’abans d’en Kubala, pero amb aquell far; aquell talent com a motivació.
Això no pot passar. No en una realitat com la nostra. Menys ara. No estem preparats ni pel president Pijoaparte ni per fitxatge d’un nou d’uno poble nou. Això només podria passar a un pais nou. Això només podria passar a Ticataluña.
ALLS