Tengo una mitad de mi cabeza aquí, y la otra todavía no ha desconectado. Muy mal.
Hoy lo tengo que solucionar. Me tengo que esforzar por conseguir que dos o tres personas me ayuden. Quizás es un mail. No un teams, lo que necesito producir. Y unas carpetas que ordenar.
____
9 días más tarde…
He conseguido avanzar. Esa ayuda, esas tareas, esos objetivos.
He lanzado y a la vez desconectado.
El esfuerzo de lo que hay que hacer; de hacerlo; y de desconectar.
Finalmente estoy aquí. Y un poco allá. Pero de manera espiritual. Pensando desde mi armonía personal. Hacía el bien colectivo. ünö.
____
Debo establecer una estructura.
—- cuatro líneas así sirven para separar el texto, de manera visual, pero no para el código que requería entender un corte de una manera más explícita. O de una manera que lo entienda. También la información requiere llegar de una manera a un algoritmo que haga lo que planteamos.
El trayecto es la cuestión. Plantear esta narrativa. En esos otros términos.
La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.
Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.
Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.
No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.
No del tot…
Em part sí.
Anades i tornades.
Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…
No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.
La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.
Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.
No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.
No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.
La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.
Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.
M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.
La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.
Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.
El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.
ü
Totes.
Tots. . . . . . . .
ALSS. . . . . . . . .
N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.
No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»
Es clar.
Com s’havia de quedar.
Si t’ho diguessin a tu?
Del teu pare?
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
Ostres.
De la mare?
Ostres. . . . . . . . .
Competència de nou punts.
Això és més q’una industria qualsevol.
Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.
Per demà.
99 paraules.
Això és una mesura.
I abans hem vist una metaestructura poètica.
La barreja de dos mons.
El vostre.
I aquest.
Un mon 9.
Vens?
Vina.
Anem.
JUNTES/JUNTS
L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.
Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .
ALLS
Final amb tensió d’odi profund al némesis.
Com ens mola a totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes.
Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.
Així va aquest mon NEW.
Ha estat dictat pel 9 10.
10 amb accent.
Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.
Diego i Golman.
Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.
Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.
Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.
Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.
Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.
Brody’s bud is gone.
He passes away today.
Not in that wave.
We got it all wrong.
That was no way to be.
So I regret my being so.
And now I have a chance to mend the past.
And go back and face it again.
The grace we had.
All those other things.
And the thing you would have done that other way.
No worry girl, you are aweright here.
We are all there.
We will be there.
We are there now.
Singing this song
Along the monuntain
Ant to the sea
alas we go
Time forward, gone.
Alas we go. . . . . . . . . .
And back in time
That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.
Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.
Hasta aquí.
Los NEW américans decimos bye.
Nos vamos.
En esta otra dirección.
Que parte el tiempo en dos.
Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.
El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.
El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.
NEWROD
NEWDOR
NEWGOD
MEWDOG
The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.
That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.
To be.
Bë
Bé
The B is enough.
A single letter product.
I’m bigger than Job.
And of course that also means I’m bigger than jobs.
Minusculided jobs.
Making jobs smaller.
Dimmin it down.
The meeting withthe 9 industrialists.
99 industrialist working group with the NEWson of GOD.
Only 999.9999€ each ticket.
But this sure changed the world.
They needed to know.
They wanted to be it.
The wealthiest 99.
The Forbes-obsessed DICKDOM.
That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.
The left is right.
The name of the book this next Sant Jordi.
Things I write in 9 days.
99 book series.
Release the first of 9 year drill.
A one day only deal.
What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.
Alas.
Belong.
The flagship of our NEWAY.
NEW.
It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.
It’s the common norm anymore.
There’s an empty space we are ready to fill in.
From a different coordinate.
From a more diverse perspective.
And another society entirely.
Orthogonal to yours.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
And we go.
The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.
I desinged FLIPOUT.
That’s my startup concept.
But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.
Servidor.
NEW author in town.
I’ll write from Diego’s perspective.
I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .
El Diego 9.
Diego 9
¿Careca?
Eh… ep. . . . . . . . .
ALLS
Diego en Napoli
Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.
Cità.
Mi tributo a Napoli.
NEWNAP.
Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.
La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.
Nouvo.
Noeve.
Nieve.
Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.
The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.
La experiencia de la compra pública de innovación colaborativa de RaDAR
Ayer llegué a Pamplona. Me invitaró la AEMPS y EMA a presentar la experiencia de RaDAR. Barbara de EMA fue la que finalmente me contactó para ver si podía formar parte de una mesa en la que se hablaría de las herramientas diagnósticas. Barbará buscó la respuesta de otras DG de la Comisión Europea, que a su vez contactaron con DG Grow, y de ahí a nuestro oficer, en EISMEA, Marco, quien directamente cogió el teléfono y habló con Barbara. Esta noche me ha contado Barbara que Marco no tuvo duda en pedir hablar con nosotros para que pudiéramos explicar lo que hacemos en la ejecución de un proyecto de compra pública de innovación. En particular, RaDAR. Una PPI que busca una solución innovadora para la necesidad de tener un diagnóstico rápido y una gestión inteligente cuando se detecta una infección.
En la mañana debí buscar ayuda en el hotel para tener un desodorante, que se me había olvidado. En la recepción me ofrecieron que esperara a las 9 para ir comprar uno al Eroski de al lado. Faltaba media hora y debía salir ya para llegar a tiempo a la cita. Aproveché el tiempo para acabar la presentación que debería presentar un poco después. Algo adelanté. La presentación en sí estaba lista desde ayer, pero debía adaptar algunas slides y la manera de presentar lo que quería expresar. Cuando iba a salir a buscar el desodorante Mila, de la recepción del NH Iruña me sorprendió con una solución inmediata: dos desodorantes para salir del paso. Perfecto.
Cogí un taxi para llegar al colegio de médicos de Navarra. El taxista se quejó del clima. El calor no le dejó dormir esa noche. Esta noche en cambio dormiría bien. Le expliqué el origen navarro de mi familia, en concreto de Elizondo. Batzan. Y la migración de mi familia hasta llegar a San Juan de Naranjo, en donde encontraron unas montañas similares a las que djearon atrás. Los médicos comen bien, le dije al taxista. A ver si se estiran. Aquí se come bien en todos lados, me dijo él. Y es verdad.
Al llegar al sitio empezó a lloviznar. Un xirimiri de toda la vida. La chica de delante sacó el paraguas. Pero al poco tiempo sacó la mano para comprobar si llovía de verdad. No era capaz de saberlo. Yo tampoco.
Llegué a la recepción y me indicaron a dónde ir. Debía bajar las escaleras. Di mi nombre y alguien reconoció que estaba en el programa. Me dieron un carnet y un boli para que pusiera mi nombre. Fui fichado de última hora. Y ahora estaba ahí, siendo recibido por los organizadores, a quiénes no tenía el gusto de conocer.
Al entrar a la sala de actos fui a buscar mi sitio hasta que alguien me llamó por mi nombre. Era Luis, de Inserm. Me senté a su lado y me comentó que había visto que estaba en la agenda. Eso era. La Radareta no se frena. Me conecté a mi conexión del mobil para poder comunicarme con Zoltan, que moderaría nuestra mesa. Le pasé una última versión de mi presentación, en la que seguía trabajando mientras escuchaba la primera mesa.
El mail que envié era demasiado pesado para mi administrador. Muchas imágenes. Tuve que pasarlo por wetransfer. Zoltan que haría de moderador pasaría las slides. Pero me complicaba la logística de lo que quería presentar. Así que me pidió que lo comunicara a los organizadores en el sitio para ver si lo podríamos gestionar desde aquí. En el primer descanso fui a la zona de comunicación de la sala para pedir ayuda, y Silvia se encargó de actualizar la presentación y de acabar de cuadrar la logística sobre si me debería conectar o si ya que estaba presente no haría falta. Todo en orden.
Las mesas se retrasaron. La mesa anterior a la nuestra y la mía quedaron fusionadas en una misma. Me preguntaron si debían ponerme micrófono o si me pararía para hacer la presentación desde el atril. Lo que fuera más fácil, dije. Finalmente el sonidista me microfonó. Así que todo en orden. Silvia ya me había explicado cómo pasar las slides. Tenía todo listo para la puesta en escena.
Finalmente me tocó presentar. Mi presentación tenía otro ritmo. El ritmo de la RaDAReta. Y también en mensaje de lo que AQuAS ha ido construyendo alrededor de la CPI de innovación que ha ido iterando con el tiempo a la manera que tenemos actualmente de hacer las cosas. Y RaDAR es nuestro gold standar.
Al acabar la presentación, ya no había tiempo más que para dos preguntas. Una pregunta fue a alguien de la primera presentación. Y María, la directora del AEMPS, me interpeló a las muchas preguntas que tendría en la chistera para hacerme, y que de entrada quería saber en qué momento estábamos. Si las empresas ya estaban desarrollando una solución innovadora para RaDAR. Le había gustado mucho la presentación. Y veía varias cosas en las que nuestra manera de hacer la compra pública basada en valor para aplicar en otros ejemplos que le venían a la cabeza. La pregunta me dio paso a expresar algunos otros matices, y participar del diálogo.
Luego fuimos a comer. En la comida varias personas me interpelaron para decirme que les había gustado la presentación. El tema había gustado, y la manera de cómo estamos ejecutando la compra pública basada en valor había abierto el interés de un público que es consciente del reto de AMR, pero que en cambio nunca había oido hablar de la compra pública de innovación.
El networking en estos casos, habiendo tenido la posibilidad de ejecutar una puesta en escena, se me da bien. Mi mensaje estaba dado, y por tanto el interés de hablar con gente que trabaja en líneas paralelas para atacar el problema global sobre el que queremos intervenir, me acababa de rellenar la foto de lo que queremos expresar.
La mesa de la tarde debatió sobre la comunicación y las diferentes estrategias para explicar la narrativa de AMR de manera que la gente entiendera la complejidad de lo que estamos haciendo.
Foto de familia. Paseo cultural por el casco antiguo de Pamplona. En el paseo nos cruzamos con otros que no habíamos visto porque estaban en una reunión latinoamericana que trabaja en red con la AEMPS y otros reguladores de medicamentos. Conocí al peruano, el argentino y el salvadoreño. El peruano me regaló un chucho de chocolate que la guía nos explicó que era de la repostería más preciada de la ciudad. Expliqué mis orígenes salvadores, mexicanos y ticos a la representación latina. Había una tica, pero no la conocí. Mañana me la presentarán. México no vino.
En la plaza del ayuntamiento me llamó Ion. No podríamos vernos. Tenía que jugar padel. Y la visita cultural mató nuestra posiblidad de vernos. Pero nos pusimos al día mientras transcurría el final del tour. Le trasladé el mensaje de Rossana, que esperamos que el próximo año tengamos boda o niño. Ya nos contará como van esos progresos. También me habló de su nuevo trabajo y de la perspectiva de adoptar la compra pública de innovación para asumir un posicionamiento estratégico que puede beber de las lecciones aprendidas del caso catalán. Desde AQuAS y el Departament de Salut hemos diseccionado nuestra experiencia, y las políticas públicas que se basan en la compra pública basada en valor. Ahí Ramon y Rossana son dos pilares de la estrategia a nivel local, en Cataluña, pero al mismo tiempo a nivel global, en la Comisión Europea, desde el rol de los diseñadores, planificadores y ejecutores de proyectos de compra públicad de innovación desde su incepción como vehículo de inversión de innovaciones nacidas desde las necesidades no satisfechas de la demanda.
La guía nos explicó que hay dos cosas que le enseñan a un pamplonica: ponerse el pañuelo rojo y odiar a Hemingway. El es el causante de la internacionalización de los encierros. Vino nueve veces a Pamplona. Siete de ellas en San Fermines. Tan sólo dos de mayor. Cuando ya era Nobel de Literatura. En la versión de barbudo canoso que conocemos. La pimera vez que vino fue hace 99 años.
Esta es mi tercera vez en Pamplona.
En la cena, María, la directora de la AEMPS, como gran anfitriona de este maravilloso evento, organizado con poco tiempo, y con un primer día espectacular, dio un discurso en el que también citó a Hemingway, que decía algo así como no es que cuando uno viene a Pamplona es esta la que te cambia la vida. O más bien, que uno se tiene que permitir asumir una posición en la que seamos nosotros los que cambiemos Pamplona. O en este caso, seamos nosotros los que abordemos nuestra visión compartida para atacar el tema de la la resistencia antimicrobiana de manera holística y colaborativa.
En la mesa que me tocó estuve con Barbara, a la que agradecí la invitación, y ella mi presentación. Estaba contenta, como yo, de lo que habíamos aportado en un día intenso de conexión con gente que está alineada, de alguna manera, en una causa común. En la mesa había represtanción de Suecia, de Upsala, de Rumanía, de la Rioja, de Holanda, de Italia y de Cataluña. Hablamos en inglés, español y catalán. Y las conversaciones cruzaron de la actuliadad, a las resistencias, a nuestras familias, y lo que cada uno quería explicar, escuchar y contruir.
Lo explicaremos más veces. Pero habrá más resultados. Habrá un progreso de un proyecto que sigue su curso. Y de nuestro esfuerzo colectivo por entender nuevos modelos de interacción entre provedores de sercivicios y compradores. Basados en valor. Y en una metedología de hacer las cosas que parte desde nuestro proceso sistemático de hacer las cosas partidendo de las necesidades no satisfechas de nuestros sistemas de salud, con un matiz más global: la salud animal, la salud humana, el medio ambiente y la salud vegetal. One health.
Todo está interconectado.
También nuestro caótico mundo.
En la vuelta al hotel hablamos de gigantes, de rencillas de entre pueblos vecinos, de las posturas que están más allá de esas cosas que hemos aprendido desde pequeño, como que la morcilla de pueblo, que es la mejor. Lo nuestro está muy bien, pero ir más allá, también.
M’hi crec el meu cap quant estic davant un pas d’una dimensió que no ens podiem imaginar pas que hi arrivaria.
Hi som.
Ho petarè demà.
Estica ben segura de jo mateix.
Pero tinc por.
I em menjo el tarro.
Però en Golman em diu que estic fent lo mateix que sempre faig: castigarme més del compte perque em crec el pitjor dels escenaris posibles, que de cop m’obsesiona tant que hi és aquí, invitablement present, molest, fa por, hi creus. No estàs sol. Ningú t’ho ha dit. Creus que sí. I et buides. Cap a un mateix. I et perds al cap. El perds. S’en va. L’olla. L’Öscär. Golman.
Golman L’Öscär was born in NEWCAR; yesterday.
The day after Golman was born, the drifter changer day blew away the most stable trial we had been able to programe in the 98 journey to a multiversality output towards the end of the rainbow. That’s a belonging state. A belonging state of mind. And plan driven delivery.
I had to write about that and I went somewhere else
Sometimes you have time to open some topics. Sometimes you have time to close them up.
The game is upgraded.
The game is downgraded.
Let’s beggin a NEW game.
This is what the RaDAR project presents.
A NEW way to look at the AMR problem.
And the way in which through this very special PPI, the demand driven common unmet need is going to be addressed in parallel in four different markets.
Olman Elizondo Cordero is an Innovation manager in the Unit of Innovation and Prospective at AQuAS (Catalonia Health Quallity and Assesment Agency), part of the coordination team of the RaDAR PPI project aiming to procure an innovative integrated solution to solve the unmet need of the rapid detection and a smart control system in Catalonia, Basque Country, Italy and France. He part of the team representing AQuAS in the Harmonics project, a multistakeholder approach to improve the outcomes in the clinical management of Stroke in of all ICS hospitals collaboratively working with their primary care counterparts to coordinate the outcome-based intention of establishing a high-value care intervention, Harmonics, to harmonize the processes and the adoption of an innovation that can improve the results that are relevant to a stroke patient, by incorporating the PROMs, PREMs, CROMs, in a holistic way of collaboratively working towards attaining health results that improve the outcomes in stroke patients who benefit from coordination and collaboration that the transformative adoption fo Harmonics could bring to the sustainability of the best and most efficient care programme that can improve the results of stroke patients in programatic way, through a collaborative action deployed in ICS hospitals in Catalonia, with the participation of CatSalut in being an active stakeholder in the ambition of defining a first attempt to generate a value-based reinbursment system that can challenge the status quo of reinsbursment-based in more conventional per/activity coverage of the health issues by the historical trend of financing our health systems in our own public way of warrantying high-quality innovative care sustainable for the stewarship of our health, and who is correponsable with more aware and prepared citizens to be involved actively in their wellbeing, by adoption the conscious decisions related to the health habits that my circumstances allow any given citizen, from any given corner of this one health planet we inhabit. NEW gaia founder. A movement yet to embrace an activation mode, but when it does, a NEW ecosystem will emerge from a true thrive towards a selfresilient system cruising through time-space in an ortogonal direction from our lousy current status quo.
Nine reasons to leave.
Macho incapacity to drop the violence act-out.
Travelers and conquistadores.
Virus and bacterias.
We constantly fooled by the circus: NFL, NBA, NHL, NHS, MBL, IVY league, KINGS, retired good old fellas, militarism.
Violence as a spur of fear: gun adiction.
Privitization kingdom (when it’s rocking), poor performer on scarcity and low economic cycle irrelevance. The markets that stopped. The not needed to live minimum. The sauce of life. The way we are kept entertained. By our media. By the news we consume. By the podcast we hear. By the work we do. From those places from where we take turns to call on something we are acting on the collaborative effort for a greater more resilient wellbeing, for all beings. And not just be overly obssessed on beating everyone else, the way the NEW americans act as if the markets ought to behave like that: dunces.
Seven is a relief. Six is problematic. You know the devil. Where would the devil pick to show up? But off course, the six. It’s chupado. Like my daughter would explain to some only English speaking classmates. Unlocked NEW américans still leaving the dream. The old American dream.
Trully you own dimention of a némesis. The person you love to hate. But rather that taking your gun so fast, why don’t you just drop it. Why don’t you just drop the marvel act. The Hollywood act. The whole deal. And relax. The way a NEWMEX chaman will warranty, with 99% of satisfaction from other plain OLD American customers, ready to pay for a better time to allocate to this NEW fresh narrative coming from the antipodes of the system. Silicon Valley, Bank People, Money-obsessed people, succesful white people, the life style of the Rich & Famous, the simplicity of vanilla life.
The state of belonging. The final destination. The social good. The result achieved. The fast forward of a global wellbeing state. The confirmation that it is here. The affirmation that I can consume a similar experience to this same result-word. Not just any result-word: the first one. The only one, really, needed. The place to land to fall into the spell of a NEW social clause that allows everyone to access our imaginable highest neuronal potential: the belief fo relief and completeness: satifaction level 9. Nou. NEW. NAW. ALLS. . . . . . . . .
Nine reasons to leave. Eight are shit. Totally off. At the antipodes of where I trully stand for. It’s the cause of leaving where I’m from. Where I am already a complete human being, just living life, having had the fortune of fallen into a sacred familiy, with a holy mother, the matriarch, and a holy father, the patriach. They both executed their poweir within the clan. We were priviledge to have their presence at our side. And us to have the sisters I had. They were marvelous, and so were my parents. And honestly, so was I. I did my best. I try to find the real escence of it all. For the sake of learning. And experiencing the ultimate sensation. To allow ourselves to liberate ourselves of any given constraint. Without being naif. Just a little NEWDF about it. Chilangolear. Happening. Global awareness. Green delighting. Decarbonization. Detox. Decelerate. Deunicitize. Deleuze. Deletreé. Cuente. Empodérese. A la novena potencia.
Nou.
NAW.
NEW
ALLS
I make my team mates outperform themselves and we end up playing the highest level of futbolartistry: colaborative, all at one symphony. The trick of competing in any given sport. The high-level outperform any given competitor: team sports vs individual sport. Do you play? Do you compete alone? Do you compete online? Are you in a popularity contest? Is that the best we can hope for? I have to say no it’s not. We can assume to care. We can assume to go. Back and forth. To deliver an act. To be who you are expected to be. According to who? Why would you care? How is everyone else loosing their mind? How are you holding on to mental challenges to deal with shit from rude assholes incapable of treating peers without the excercise of uncontrolled violent maners with the others around. People in need of help. People in need of a shift in priorities. People succesful enough in their current power role that they feel they can behave like they do. Conflict. Someone is overstepping a red line. You’ve been flagged. A support AI system will have your back to help you deal withe emotionless dickheads, not always male, that you will encounter over your life performative act.
You are unique and untransferable. You hold you own destiny and destination. You must be given a fair chance. We all do. And we should aim to resiliently go gently about our collective global wellbeing. Adressing not only the red button of the anihilation risk, which it is, but rather the renouncing of this violent drive, that we are expected to believe that it’s needed to mantain. To compat itself. Violence wins because it became the main actor in this story. It’s a male character. Unwilling to renounce. Male violence intolerance.
The last line of defence.
A case for antifacism.
WWII heirs.
Winners-loosers.
Japan.
Germany.
Allies.
Throughback Thrusday.
Painted documentaries.
Of all this media time.
Of what type of content we created.
What kind of stories we told.
What sort of resilient efforts were performed.
We don’t need 99% volunteers to steer the social complex system we are on.
We only need around 1% to help respond as an emergent NEW system of a healed social system model that reveals itself the power of personal divinity, by all of us, no matter our current belief, creed or affinity clubs, we are given a NEW choice of belonging. A brand NEW identity. Fulfilled with the key elements to overflow the system with desired outcomes applied. Yeah, right. But who does the job. The feedbacklooppers .That’s the job we do. At the Unit of Innovation and Prospective from the Ticatalán Agency for HTA, Quality and demand-driven unmet systemic unmet needs through the filter of our own little method: the PiPPi Unmet Need Journey.
You forced me to keep quiet. I forced myself out of the system. I stepped down. And I had a cause. And a thing in my mind. The radical innovation scheme. Everything was going to radically change. And I was decided to take part on that design. In fact, that’s what I’d done. That’s what I knew I could do. So I dedicated my life to that greatest goal: the highest vision. What I thought that would be. Not just me. The people I work with. To collaboratively engage in a smart NEW design. The way in which we are supposed to charge the system. The NEW game we are playing. A way fo gamifying the greatest resilience provider to fulfill a prophecy that’s achievalble by the action of 99 active actors in the deployment change-culture-management deliverers. We don’t need the entire system to work with us. At least not all those disturbed and highly gullible massperson attending to the latest social trend. No matter which one. You wouldn’t look up if the offical NEWS we are consuming tells you not to. And that’s that. That’s that. You have a problem with that?
No problemo.
And you leave.
The scalation of violence with someone with a gun, or with greater armistry, is that they will quarrel with them. The war mentality of men playing the war games. The ideal os masculinity through the mainstreaming of a purposeless warrior figure in a alternative world at the antipodes of our macho lordship ego capitalist stars and bars in a whole NEW sense that came from a sweet wind of insolence from the falling of the walls. All frontiers are pearmeable. We, societies, have demonstrated that we are also permeable to virus and bacteria, and the one health approach states that we should consider our animal farm and our 1984 to inhabit and reimagine a Brave NEW world. Not Huxley’s; rather Golman’s.
Distopialand.
We’ve inhabited the current distopia. Several times.
The system is out the get us.
It allows assholes go to unapologetically.
And that’s a problem.
A social unmet need.
Demacho society, our institutions, and the freeking plan we are working on. And add a NEW mechanism that can outperform the rate of adoption of demand-driven innovative solutions for our greater cross-border unmet needs.
I wanna jam it.
We are jamming.
I wanna jam it with you.
I’m jamming.
We’re jamming.
I hope you like jamming too.
Until the mood gets through.
Dancing with a stranger.
Dancing one song and politely thank the dancer for a touch of glory: ALLS
…across the UE, in a EIT-Health project coordinated by Vall Hebron Hospital.
He was part of the Innovation Unit of the Process, Quality and Innovation Department at Hospital Vall d’Hebron, representing the hospital in the PiPPi Project in the Stakeholder Interaction and the Exploitation Plan of the CoP. Previously, also at AQuAS, and also in the PiPPi project, he was involved in the work package that was designed to define the PiPPi framework, the set up, design and engagement of the community of practice, and the methodological approach to create the collaborative co-design of the tools and methods with the participation and engagement from the rest of the members of the CoP. He’s a mentor at iRaise, logo designer, and community narrative grower. Logos with narratives to tell stories, and stories from lesser purposefull logos, in search of well intended NEW perspective in our progress towards the ultimate resilient system upgraded by our AI enhanced safe and sustainable governance, planning and execution fo a result-based universal health insurance system for all citizens of this brand NEW gaia. Designs logos with narratives, like the iRaise logo, the HoPInN(s) logo, I3A logo, and PiSpaM, the PiPPi Spagethi Monster, a systmic approach to addressing the coordination and presentation of a PPI/PCP project to a call. Outcome-based design. Procurment of innovation is poetry. Through my lens. Through the filter of AQuAS feedbackloopper agents.
Participated in the first UP-rAIHSe education programme, and helped the quality control and the redesign in the iteration to EIT-Health to rebrand into iRaise. Four editions later, iRaise is the first adoption of innovation trainning programme targeted to muldisciplinary healthcare providers to upskill teams in working demand-driven challenges and convert the unmet needs in project plans to improve the outcome-based results of better tailored procurement of innovation projects, with improved results, measurable KPIs, and cultivating with a community, PiPPi, the shared experiences and lessons learned in two of the five strategic elements in the adoption of innovation strategy of the Catalan Health System to adopt demand-driven innovation through the use and mainstreaming of Procurument of Innovation.
Took two AI courses this year. Studiend Actuarial Science. A master’s in management of health services and institutions.
Worked as senior consultant in healthcare, housing, poverty and agriculture in policy papers for World Bank in Thesis consultores, and in Antares Consulting.
Co-Founder and CEO of three startups unocent, unogonu, socialzheimer, supercuidadoras.
Creador de Golman, Ticataluña, NEW, NAW, ALLS, La tiranía del encuadre, La ocupación del espacio sónico, el futbolarte y el Tico Commons.
Ha vendido periódicos, escrito poesía, desarrollado soliloquios, decidido «not to be», habitado «to be’s», llevado seranata, corrido los 100 m, 200 m, salto de altura, MVP en Futbolarte, Most Improved in Field Hockey, Coaches Award in Basketball, and Outstanding Male Athlete of the Year in 1993, Karachi.
Lost passport. Found it. Lost track. Reconnected.
Long ago left the building.
Building since year 9 an alternative to the status quo.
It’s time to start.
To go back.
A bring back that vision from the past and towards the future of our resilient NEW society.
And I’ve brought the whole thing to present value.
NEW
NAW
ALLS
I just watch the last 9 minutes of whatever its name was with her and him. Her and him story of tender love. A kiss. A song that works. A story of us. Of how it wrong. All the way. And you got lost. It’s was you. No doubt. What love. What life. Whaf fuckup I am. I could I. Ask yourself. Whould I rather do anything else but love you. Hold me a kiss. Cause I’m comming.
Kiss.
Received.
Repelled.
Chachada.
Cachetada.
I just made another word. And that makes 98.
I’m closer to you.
God, we’ve been away.
I finally remeet.
You and your ancient GOD conection.
Now.
Here.
The olmeca head of 9 m tall enters el Teatre Principal de la meva ciutat: NEW barcino.
Jugo ja amb la idea d’haver alterat la ciutat, i alhora fer-li una poesia d’aquell ve aquí i es fa aquesta terra nosatra, seva. Pero bon rotllo. Totes i tots, per primer cop, ho pillem. Gràcies a ËL·L.
Qué tant lluny està el punt de l’el.le geminada.
El punt fals.
El punt de debó, indignat.
En aquest pais el que no s’ha indignat mai n’es burro.
Dit així.
A camara.
Els meus guions.
Els meus personatges.
Asumibles.
Adal de tot.
I abaix de tot.
Anar.
Tornar.
Pujar.
Baixar.
Haver d’alternar.
Moure’ns.
Moure.
Morir.
Partir.
Patir.
Amar.
En tiempos pandémicos.
En la era de Shakira sin Piqué.
El tiempo desboblado en un momento dado.
El ir y venir de nuestro porvenir.
El que todas y todos compartimos.
Pero lo más allá de nuestra progresión como sistema resiliente dispuesto al bienestar inmediato de ir en dirección ortogonal a lo que nos representa el puto estatus quo. Asistimos a una nueva oportunidad de diluvio. El calento global ahora hace evidente el relato bíblico de un diluvio universal: nos preparaba para este momento de calamidad por los extremos violentos con los que responde la existencia ante los latidos de una humanidad capaz de autodestruirse en aras de que todos, todas, sigamos igual. Con esta puta mierdaestatusquo de los cojones.
Y lo dices tan ancho.
Está en el guion.
Yo escribo literatura para interpretar.
Mis línias pa mí.
Y las que me ofrezcan como actor para cualquier de las 99 vidas que voy a ocupar con el sentido más liberado que se ha planteado para la existencia en lo personal y en lo general. Individuo. Todo. Ahora. Aquí. Y multiversalmente en cada una de las realidades alternativas que todos queramos plantear en un plano único exclusivo para lo que realmente quisiéramos tan sólo para nutrir nuestro egoismo. Y lo tenemos ahí. En un plano singular. Y en esa libertad de ser quien eres, en los máximos de tus propias expectativas, todos intentamos hacer lo mejor que podemos para subsistir. Todos y todes. Y todas, a veces. Pero no estamos todas. ¿Qué pedo con la violencia?
¿Quién debe modificar su actitud?
Igual todes.
Igual todos.
Igual todas.
Pero en cualquier caso, alguien.
Y es ahí en dónde uno finalmente se ve interperlado.
Pues ahora sí, te dices.
Estoy aquí.
Y me la voy a jugar.
Ahí les va mi olín.
Olín viene del ticatalá y los primeginio que nuestros ancestros dejaron trabajando dentro de la inteligencia artificial rudimentaria que nuestros matemáticos y actuarios futbolartistas desde hace 999 años llevan perfeccionando la máquina secreta de nuestra revolucionaria religión del más allá: 99. La creença del nou.
Les noves sagrades escriptures evidentment que estarán escrites in ticatalän, que us penseu.
Si som aquí Déu-ser posible.
Esser Déu9.
El NEW dëu.
dëüs mënörs, pero més simpàtics. no ens calen majúscules.
Renunciem, i denunciem l’heteropatriarcat del que hem estat particeps i beneficiaris.
Qué hem de fer per començar de 9?
Doncs aquesta ha estat la meva obsesió.
Començar de nou.
Un cop i un altre intentat-ho.
I no poder.
Contruir per arrivar a la llum.
Competir al màxim nivell.
Fer un Bo Cruz a NEWLA.
Una pelí de NEW spain de basket de tres colegas y tres tías. Compiten y lo petan con un juego de fantasía. Un estilo de ilustración de la sociedad basketmaniática que tenemos aquí y que queremos llevar a la pantalla grande de cine postcinematográfico: la explotación de una competición ortogonal eterna al estatus quo vigente.
Escenario a: el estatus quo vigente se eterniza en una realidad ligeramente gris y con un tufo del tiempo que ya no es. Los nostálgicos ganan.
Escenario b: Al mismo tiempo la competición ortogonal a pesar de empezar mal enarbolando el valor de la competición como algo que nos tenemos que tragar impepinablemente en la narrativa del bien según los americanos, los franceces, los ticatalanes, los austriacos, los pakistaníes, los argentinos, los costarricenses, los caribeños, los monagascos, los andorranos, los campanios y las campanias, la campaña de Golman, el eterno ir y venir a la televisión pública a grabar la NEW escopeta postnacional.
Yo tengo 99 propuestas de PhD.
No me interesa hacer ninguna.
Pero podrían ser temas de mis investigadores.
Mi grupo de investigación primordial.
La métrica de la transformación.
El único social game necesario.
Planteémonos la libertad del ser, tras tantos años de amar vivir en el no-ser.
La construcción de una alternativa no se cuece en una paella covada (vull dir un arroç covat pero això ja està pillat per un heavy ros i un altre castany de la muntanya de NEWNOU.
Una historia de NEWCAR y NEWHOR.
Cine de montaña.
Lo escribimos en la montaña.
NEWLA.
NEWLA > Hollywood.
Demonstration actuarialartically: reduction to aburdity.
Ask any decent AI: Please, olmeca head, NEWGOL, what are the greatest 99 demonstration by reduction of absurdity that you can find. Please pack them up in seasons of 9, 11 of them in total, with a countdown of each season. Lived at the same time. Around a story that’s being available at your time. When you are just receiving. Like right now. Reading out of a digital content.
Too long shit.
TOOLONGSHIT.
TOLAUNCHIT.
9………
8………
7………
6……….
5………
4………
3………
2………
1………
0
ALLS
Ceros y ünös.
Código.
Futbolarte.
Postcinematografía.
9 obras en sus 9 teatros.
Las 9 salas de cine en las que se tiran las pelis de Golman.
Los tiempos extralimitados.
Els temps extralimitats.
Amb aquesta òpera el Liceu no va tenir dubte en donar-li oportunitat al primer artística ticatalà que siguent de NEWCAR també i podemo dir que és un xic del casc antic, del barri NEWGOT, d’aquí d’on prové tot: NEW barcino.
La meva història d’amor a aquesta ciutat meva és una historia ja excrita. Només que ara per primer cop tindreu opció a viure-la. Tot i que us resultarà molt clara i evident. Perque estará guionitzada. Per canviar el mon. Amb tots plegat implicats. Fotent de la vida una il·lusió. Un nou camí. O més aviat un camí 9. Cami9.
El moviment del texte que escrius devant teu. Devant la pantalla, vull dir. No l’ordinador. Que també. Vull dir per dins. No sé si m’explico. Em liu, vosté ho entenc. Jo no. Dispensim si li sembla, que tot potser, que xarro massa, pero és així. Hi ha noms a totes les cultures. Diuen. Jo ho vaig llegir a un meme. I encara ric.
La vida és així.
Com el futbolart.
Un lloc comú.
Una frase feta.
Un diari de Patricia.
Un canal públic de barri.
Una narrativa de muntanya.
La posibilitat d’un despertar surrealista.
Tot just a casa nostre.
Sense que estigués preparat.
Per obra d’un noi nou d’un barri nou: NEWCAR.
El noi va declarar devant d’un funcionari de jutjat de guàrdia. Literalment. Un boig. Com tots. Aquest més que les dones jutgesses, que es van voler separar del pensament purament heteropatiarcal que hi ha, encara avui, a certes institucions que ja hi eren, i serán, pels temps dels temps, amb la irrupció definitiva d’una darrera manera ortogonal de veure-ho tot del tot transformat, quelcom resilient, per voler-ho aconseguir com a un objectiu d’impacte volgut, perque ens-hi posem a fer-ho.
We are aiming to transfer the movement of two different time-spaces. One will go on. To the right, let’s call it. While the other one is clearly the we go left persona.
And we call them out.
To two diferent plans.
Transform the status quo together.
This is a campaign.
A multiversal campaign.
But it’s only good for 99 democracies.
There, in this new way of organizing our multiversity, we are going to reduce from 222 to 99 by adding the necesary rools for a self-sustained resilient NEW social system that travels back in time picking up breadcrums from our true essense as a biological being in the awekening to the cambric jump towards the ultimate dimention: R9.
R9
I don’t come up with H2 titles a lot. But I’ve had a few. I can bundle them up. It’s how we are going to organize how we produce a self sustained resilient value co-creation. In this nine dimentions. And with this crew of teamsters. Rockstars of the NEW era.
RESILIENCE
The EU project
No EU project will ever be more than just a H3.
The list of H3 is the fundamental ünös.
While H4 are holydified space.
When you land there you bond with it, we all do. It’s the glory-here. The sense of conection. The wisper in you ear. The laying closer reaching for a kiss that’s comming.
KISS
No kiss is H2.
What comes after is enormous.
And complex.
Holly when embraced with the empowerment of releasing your conscience from an ancient thought. Something not worth carrying any longer, as we’ve come to realize that things have changed for all. No matter the coordinate for where you were born. Still the game keeps violence in places where the gun market still get’s their product to the war zone. Dulling the story. Making a war film. A change turning point. A huge Mc Guffin. A treat to a NEW land. A NEW art form. A NEW value proposition. The humble 99. The 99 wispers.
Fa temps que ja soc aquí.
Pero encara havia de pensar qué fer.
Com conver-vos que hi ha un altre opció.
Aquesta és la alternativa bona.
Potser no arriva mai.
Si fem aquest pas.
Ara només toca anar.
I després ja ho veurem.
Que algún cop a fet cas a cap altre discurs different a aquest?
Qué li sembla molt xocant lo que li dic?
Que potser aquesta notorietat a lo de fora, lo del extraradio, com diu aquell, a lo de l’estranger, com si fos més important que lo que tenim aquí mateix a casa, grups sortits de les nostres escoles de música, gent preparadísima, veritables artistas experts en la interpretació de qualsevol de los 99 instruments que els hi donem a escollir del nostra cataleg d’aprenentatges NEW.
NEW; NAW; ALLS;
Cada letra medía 9 metros. Como la cabeza olmeca que hacia de horizonte temporal en el traslado entre dimensiones a recorrer con la mente NEW.
El recorrido de lo narrado a nuestra inteligencia artificial olmeca. Como desarrollo de un tiempo-espacio irrelevante. Lo que pudieron haber pensado unos tales olmecas ticatalanes que salieron de un mito y/o ritual que sugiere la leyenda que envio al tiempo y espacio que se entremezclo entre el final del siglo segundo hasta el principio espejo del tercer milenio.
Tuve que escribir en un cuaderno cuadriculado.
Las cuadriculas a veces te ordenan.
Te dan una especie de matricialidad.
Y yo me proyecto en esas coordenadas.
De manera que las podría situar en un espacio de dos dimensiones.
Y analizar la imagen.
Para extraer su sentido.
Voy alimentar la AI olmeca con mi propio material.
Con mis 99 preguntas.
Y todos podemos ir ahí.
Este es el privilegio de los sagrado.
Que es antes universal.
Que somos nosotros, desde nuestra terrenalidad, lo más sagrados que el más sagrado de los Dioses, siendo nosotros, ellas. Ellos. Elles. Tout. Tout le monde NEW.
Ronquido sagrado.
A partir de este se despiertan los dos ejes fundamientales de la sagrada dualidad.
Una creencia final.
Algo por encima del conepto según el cuál Gaudí.
Once again revealed.
A time back,
In outer space.
The edge secured by feedbacklooppers.
Inthis ancient quest.
Came from the covenant of a structure.
A way of signaling the tasks.
A way to com to conclusiones.
Relación de nuestras creencias.
Antiguas y Prospectivas.
En una misma metareligión.
Un nuevo esquema de creencias y virtudes de un ser pleno.
La cpacidad adpativa de un se pleno y llengo hecho de Graica.
Señor, yo soy digno de tener 110 multiversos; con 99 tengo y me basta. Plenitud astral. ALLS
La vida resiliente nos debe llevar hacia el sentido contrario al que hemos habitado en el impulso convencional capitalista que se nos ha vendido como el paradigma de nuestra communidad global: ser consumidores. Yo compro, tu compras, él compra, ella compra (por qué él ha ido primero que ella; ya estamos; siempre igual; putos machos en peligro de extinción; los últimos valientes: tributo a escopeta nacional: surrealista ticatalán. K’esser d’unj ensurt imprevist que hi podrem coplementar amb el criteri dels nostres companues i els que vosaltres podeu afegir per a copsar la integració de les pedres, dels espacis culturals, y como oportunitats que podrien venir des d’un ámbit creatiu que avui mateix podriem executar. Surrealistes ejemplares. Un tribut a LuLL. Llelleixo Blanquerna per primer cop. Deixo d’esser Papa, i torno a començar. Jo hi crec. I vaig més enllà. Dins meu. I totes tenim l’opció d’aquesta reconfortante religiositat NEW- Déu és aixó. Aquesta presencia. En-para tú. Dins i a tot arreu. Un element per sobre del temps. De l’inici i del final. Com si importés. Com si calgues. El que ens cal és pensar quin missatge ens podria servir per a transformar l’orde del mecanisme amb el qual obliguem a transferir l’eina d’escalar l’adopció de la compra pública d’innovació. I tot lo que necessitem tenir-ne. I a ple llum, obrir la metáfora social del temps NEW d’un pais nou que tot just neix: Ticataluña.