Lo que sea que represente

Lo que sea que represento es una búsqueda en google images para el título que ya he seleccionado para un texto propio metareinaugural que describe una extrañeza en una serie de imágenes que se reflejan en entre 9 y 14 alternativas para hacer click en una imagen a la que google le parece que te referías cuando decías la babosada que habrás escrito en el buscador. Esto es curativo. Usted leá y vea. Y luego transfórmese. Y vuelva a comenzar. Y así. Infinitas veces. ReciCLANdome. La salsa de esta nueva identidad colectiva retroalimentada por el sentido común elevado a la inteligencia humana de nuestra colectiva reintención. Descargándola. Descargándonos. De todo aquello. Que quedó por allá. Dios mediante. ALLS

Yo no.

Ya no.

No, ni antes.

Záqueze.

Se abrió un debate en la lenguas españolas mexicanas respecto a la manera correcta de escribir esa palabra tan nuestra, tan chula, tan atinada, para mandar a la verga a una idea absurda.

Sáquese.

Pero la cosa, según la lengua que asumimos como «la norma», resulta que sólo podemos desearle tres entonaciones:

  1. La pausa: tres puntos.
  2. El punto y seguido.
  3. El símbolo de exclamación.
  4. La duda.
  5. El punto y aparte. Y la ausencia de esto: qualo.
  6. El debate en las lengas españolas ticatalanas respecto a si cualo se escribe con K, con Q o con la puta madre que te parió, fill de puta.
  7. Qué ha passat amb els sis? Sempre igual. Sempre igual. No canvieu. Desig? Autoritarisme? Fet? Truc? Estafa? Amenaza. Esa sí es castizo puro. De la zona de los Austrias, Recoletos, Barrio de las Letras, Atocha, Lavapies, barrio de Salamanca, nunca sólamente Salamanca, siempre con Bario de, cuando no Él barrio de Salamanca. ¿Es así? ¿Así son? ¿Así visten? ¿Esas son sus mejores tortillas? ¿Tan repugnante se puede llegar a ser? Flipas, tio. T’ho juro. Jo soc d’aquell barri i sóc justament el contrari a lo que et podries imaginar que fos un tìpic esser d’aquesta geografia de barri ric, en pla xulo, pero amb una narrativa que fa el viatge de tornada pero totalment descolonitzat i alhora descastallenitzat que un nou super heroi de l’extrarradi, alla manté, d’una «muntanya», d’una certa urbanitat que ho peta per sortir de la puta caixa, de la nostra puta caixa, d’aquesta caixa inmoral de la qual formes part per la banda del capital dels rics, d’avui dia, tú que ets pobre. Pero no d’esprit, companys. No et poden treure això. No ells, ni ningú. Per tant al barri, aquí tots sóm part d’aquest incident insuls que fa sigui millor tornar enrere el temps. Capgirar-ho tot. I ho faig d’es d’una cantonada que no existeix, i per tant, això sí, innovador. Tant per com es planteja des la meva propia identidad transformada des de fa anys quant vaig fer 99 nits al barri de Salamanca, 999 nou històries, de les quals només et puc explicar aquestes nou. Vols sentir aquestes nou histories de Golman del Barri de NEWSAL.
  8. NEWSAL finally meets NEW barcino. This is it, bro. We are it. Yet again, not the money game. No more. Not needed. They are throwing gasoline to the fire: war. Their industry: money. Their stupid ride: greed. Selfishness. And that loving childness of limited thought. Complex though I mean. 99 level NEW. That much away. From all this shit. You fucking dickheads. FOCOF. FOKEM. FKM. Those three words are NEW. You’ll get the concept of NEW. Innovation requires you to give up. Give in to this NEW thing. Not that shit. You’ve been fed some stories. A time during the day. At the acquantanses you meet, the real people, your crowd: community. Transformed for the good of the NEW way of actually taking this to the orthogonal glow. And we go. Literally the other way. In nine dimentions time. That far. But it’s cool. There’s space for you. And here’s the big difference on how the game’s been played vis à vis the shit your power people, you üno per cent, let’s evolve you into ünö. It’s a little step. Enough to alter the complex system. Seamlessly. To unravel the foes. Kill the fears. Reward our backing up. To lightned up. A NEW brand watch. We waching you. We dance along. WE STOPTHISTIME. We go back. We go away. And by far you stay here. And we depart. And we keep each other in this complex harmony, of letting this virtual NEW space in which your kind of dickheads thrive, we would encounter the contradictory paths of yours: continuity-conservadurism-welikethegameweholdthecardswearedicks-andtherestofyoutoogoodtoread gang. Forget New York. NEWnew. No york. Minimalization of our past. We go back and erase the deeds, the wrongs and the disparity of the unkind unfairness of unleveled fields and people who didn’t know. The ones who didn’t see. The too good to worry. To succeed just for you. The simplicity of you. The ease way of the market to help the addicts of power, money, and machodom. MACHODOM DOOM. The name of this NEWmov. NEWmuv. Es la muvi del tiempo NEW. Un texto que escribí. Back in time. To transfer to this NEW bë. Bé.

ALLS

The American side of me

Yeah, you read that but in your head: sodomy.

That’s me in a sentence. A presentation, if you will.

Hi, my name is Golman.

I’m a futbolartist.

I’m an orthogonal vector.

You very own antipodes.

No fear.

Nor bullshit. Or that shit you…

You see: that’s you. Seven: me.

Sevenme; the campaign slogan.

It’s defined in 7, but turned into a campaign apealing to just you: human transformed: ü. As I, Golman.

ALLS


So what’s the deal?

What do you want?

I’m going to treat you like a NEW human. Are you in?


Decision time, boy…


Taking a pause, man.

That’s it, man.

That’s mothefucking it.

You could have read me already.

It’s all been layed out there.

At the other end.

Us, at the other end.

Two ends.

You, me.

YOU, US.

Both transformed.

FUCKOM!

ALLS


Them boys, stop!


That line, man.


I wrote my own character reinterpretation. Wether you see mee or an AI avatar, this is the spoken word. The NEW word. NEWORD.

That it.

That it.

No more.

FUCKOM!


You know how that expression of ughh is so pure and there…


Refrein.


You too.


You too, mister.


With all your respect.


You damn fool.


So pause here for a second.

Huh.

Huh strong. With no mercy. A sure huh. Period. You are that sure. That’s a sort of a ride, ain’t it?

Well, let it be, there, here, a NEW thing. Something that is not that. Not that thing we were sure of. Our own identities. What we are doing here. I had to come down and tell it to you through my last and latest, repeat, do not expect yet any other one, I WILL BE NOT SENDING ANY OTHER SUN.

Get it.

It ain’t it.

I’m.

Bee.

BË. . . . . . . . .


The campaign manager, Golman, told the old candidate who’s playing J’s bro: G.

G is the changing factor. You ticket to the ninth dimention. I’ll be there. I’m the NEW opportuniy giver. I come from the ninth dimention in a place you’ve never been. Categorized by these NEW 9 principles.

  1. You need to learn how to make lists. Clear and to the space.
  2. Futbolartistry exists.
  3. You didn’t know things about each of the 99 chapters of this string of NEW thought.
  4. You a play a game, not just any game, specially not your crap failed man-driven love for war and tyrant boys playing that same old game we all know too well. What the fuck is your problem, man. Let’s all chill the fuck up. Let’s bring it down some. In fact, let’s put all feelings down to none. To not exist. As I. Feel it. You must.
  5. Now protray existing fully. NEW.
  6. I don’t believe in any of what’s been said so far, so I take the place of the happy nëmesis. A NEW type of your ugly you. Let him bë, too. Bë different, dog.
  7. I’m back to BLUENEW.
  8. BLUNEW is ninth dimentions above PLUTONIUM; forever. Iterating like wise riddle into the fairest NEWAI: olmecanAI.
  9. Hi, I’m olmecanAI, your free asistance to the edge of chaos away from this lame status quo. Nine levels away in a transformed way of where you are at. A NEW distance measurement. A way to get there. A stablished rule that could be used as the common framework for yet quite another direction from what was established so, back in the day.

ALLS


I place my own divisory lines. Chapters, I call it.


The printing form.


The menace of the 9 oligarch fool bunch.

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.


People would vote.

Not everyone votes.

Some options are just out of our reality.

Let’s explore them.

Then risk assess.

All of us in the common good side-LöGIC.

I’m going to use all them little simbols not fully used in our own little language.

Our own little world.

NEWid.

Minor id’s series.

Nine NEW id’s.

How would you name them?

And you freely choose.

It’s about the NEW atmosphere we are able to design away from the war-loving-oligarchs. Them nine fools.

And you tell olmecanAI provide me with a nëmesis with them nine dimentions: and you’d have a result from the common understanding from our collective society emitting an opinion about what are saying when we play these nine war games.

At one end there’s a war-loving crew of 99 men.

9 women, somehow sneak their way through.

It’s two set of casts:

One type of women.

The antipodes type of women.

You don’t overstate the two sides. You don’t want to get parternalistic, and much less a macho dickhead. I’m a true convinced feminist. Feminism is the starting point of this NEW direction.

So, Bë.

ALLS


We are going to activate a NEW state of affairs. In nine different dimentions that have never been spoken about. Until now, when it’s being delivered. The NEW time.

We go back today.

We are going back in time.

And you ara in for a ride.

A type of readers.

My readers.

The influence of them ALLS.

THEMALLS.

Alls. Alls de l’hort.

Els alls són tot lo picant que un mediterrani es pot permetre.

Aquesta frase és NEW.

NEW es una literatura transformadora. Descrita ante tus ojos. Deletreada por las voces que tenemos preprogramadas y si quieres aportar la tuya, bienvenida sea tu token de interconexión.

Redes sociales.

Nuevas governanzas.

Futuros alternativos.

Futuros estratégicos.

Aquí les va una de churros y charros.


Un final abrupto y torpe. Un fundamento literario que me permito deslizar a una audiencia que se estaba quedando muy apalancada es una historia viral más. Apendejada. Y no, cabrón. Por ahí, no. Por ahí: NO.

Un mexicano tiene las maneras claras de decir las cosas.

Se entiende en chinga.

Y eso es bueno.

En los escenarios de lo perverso, el diablito, la virgencita de Guadalupe, que si el chavo del ocho sí, que si el chavo del ocho no, que si cantiflear está bien, que Resortes y el otro no son el mismo, pero pura vida. Un tico que se dice llamar Chavela Vergas llena el teatro en el que paquita la del barrio deleitaba a las señoras. Y cada noche conquista a las 99 señoras presentes con un concierto que les deja en la siguiente dimensión. Todo empieza con la cación que Paquita le dedica a los machos hijos de la gran puta que todos conocemos, y que tu cabrón, llevas dentro. Y en el lomo de la verga. VERga. El casting de 99 newmexicans diciendo VERga. Esa peli premiere en Sundance. VERga.

Mi prosa, en realidad, es siempre un guión. Un metaguion. ¿Eso tampoco lleva acento? Estoy en contra de que guion no se acentúe. Y cada que puedo lo digo. Pero a las vez 99 se comenzó a ser cansado.

Cansado Golman.

Golman cansado.

golman, pues.

Cansado.

Diga.

Y Cansado sale a escena. Y Bë. . . . . . . . .


Capítulo: Verto.

Historia de 99 Bertos.

Ninguno de ellos romero.

Diminisculizar.

Nos bajamos las mayúsculas de huevos.

Y vamos a la RAE con las nuevas reglas.

La lengua se ve afectada por esta propuesta de 99 conciudadanos ahí fuera con un manuscrito escrito en pergamino y con un historia que representa que llega desde otro tiempo y espacio en las antípodas del que sus señoros responsables representa la governanza de su tan ilustre territorio. Permítaseme dirigirme a ustedes con toda la humildad que tiene venir de un mundo NEW que para usted es desconocido, extraño, vulgar, primitivo, moreno, seamos claros, pequeñajos, gente de menor estatura, moral lo primero, y todo lo demás con ese tufillo de pobre que ughh, ni yo aguanto. La miseria de una sociedad incapaz de cuidar de sí mismo, primero en la voluntad de humanidad equitativa, liberada de las cadenas que oprimen que pensemos que endeudar a la sociedad para construir es tinglado de guerra de destrucción masiva de nuestra sociead por 99 escenarios que nos llevan a que la decisión de apretar el botón lo desmantele todo por completo. Por no haber pensado en esos 99 escenarios en los que el botón está apunto de activar el proceso de autodestrucción al que ya tenemos acceso, pero no entiendo cómo, podría asumir que voluntad explicita de 9 pelados jugando a ser el macho de oro, convenzan a una sociedad, sus hijos que no han nacido, y la memoria de lo que los pasados han vivido dentro de la construcción social e histórica que nos hemos creido respecto a lo que sea que genera los escenarios de guerra que tan torpemente 9 pelaos determinados está intentando decir que el sentido de oportunidad de nuestra sociedad es el armageddon que nuestra falacia de imperio todo poderoso, en lo tecnológico, uo ou ou uo uo ouuou uoouooo uoouo uo uoouooo. . . . . . . . .


El Pedregal es el barrio más pedero del mundo. Perdonad si no digo mundial. En este barrio no se escuchan pleonasmos.

El volcán es la escencia del sur.

Somos personas volcánicas.

Vivimos ante los totems de un valle de una territorialidad sagrada.

Permítame presentarle al viejo sabio de nuestra villa: OLDGOL man.

Mis personajes no existen, pero algunos de ellos ya tienen nombre. Y categoría. Valor simbólico. Significante.

Lo NEW debe no existir por definición.

Lo NEW nos plantea pensar no en la realidad mierdosa que le deletrean en el telediario.

Usted decidirá si vamos a la guerra, o nos lanzamos a una visión que construya un bienestar holístico y paz justo con un punto de partida lo más alejado posible de esta surrealidad particular.

No es más que otra surrealidad que viene desde otra parte.

No hablamos vasco, ni polaco, ni portugués.

Aquí lo único que hablamos es cristiano.

Ese es un ser.

Yo podría comenzar por las antípodas.

El polo opuesto.

Agur.

ALLS


Democracia es votar más. De otra manera. Sobre otras cosas. Y futuros estratégicos. Futuros asumibles. Futuros deseables. Visiones compartidas. Visiones alternativas. Que partan de nuestra consistencia argumentativa contrastada en un debate público televisado en nueve canales de la alteridad. La transmisión de un directo. Poner en marcha un movimiento. Dejar claro que esto es lo que vamos a hacer. Empoderar lo que se supone que esto tiene de indisoluble y magestuoso: la posibilidad del ser NEW: Bë.

Bé. . . . . . . . .

ALLS


Short stories are short.


A book.

A chapter.

A sentence.

The dimention of the word. What a word can hold. As a symbol. Filled.

My prose is literary poetry.

I just don’t rhyme.

CRINGE.

Bé. . . . . . . . .


You see. There are other kind of punction rules.

The nine dots is a journey. . . . . . . . .

And a symphony. . . . . . . . . .

It’s a poem

An empty end

A NEW hand . . . . . . . . .

That’s a standard ride.

Nine times up.

The way we used to.

Not this NEW way.

This NEW way is comming from the other end.

The do aknowledge the other end.

We come from there.

You just made it more explicit.

Globally.

With the obcenecy of money and power colluding.

Against us.

Quite like this.

Quite so singularly.

An us at the opposite end.

Fleeting away.

Let’s get the fuck out of here.

ALLS


Sounds like finction.

It’s just a blog.

It’s a NEW dude.

With this NEW thing.

With this NEW plan.

And 9 to 9th dimenstion to fill.

From the 99 AIs who sign up.

To the NEW testing ground.

A NEW time in space.

Going back.

Reversing day.

Today.

SLLA


ALLS


SLLA


ALLS


And so on and so forth.

Nine times around.


And then no more.


And we go.


ALLS


Yo soy el Diego.

Ese es mi ópera prima.

Yo soy el NEW diego.

Renazco en Porto.

Renazco en Napols.

Renazco en Tlalpan.

Renazco en Copilco.

Renazco en Coyoacán.

Renazco en Guayabo.

Renazco en Tico Commons.

Renazco en la Boca y Argentino Juniors y Cebollitas.

Renazco en vos. Diegosos.

Diegosos.

S’estrena en 99 días.

Y lo construís desde allá.

YODIEGO.

DIEGOYO.

10GOL.

DIEGOLMAN.

ALLS


Un antes y un después. . . . . . . . .


Reversing day… again.


That’s what futbolart is. Going and coming. And all the way around. Backards. Akward. Anti-intuitive. That’s the beauty.

Let’s go.

I’m Golman


Op-in buttons.



Read, man.

READMAN

NEWREAD

ALLS

Hello, I’m the NEW candidate: golman.

If you click on go, you go. . . . . . . . . in

Opting in buttons NEW industry, presents.

Alternative alternate motions theorem.

Let this be its demonstration.

By reduction to absurdity.

olmecanAI



Unpublished author manuscript

NEW

I’m the new author of this story. I just wanna make that clear. First things first. My name is Golman, at your NEW collective desire: tico commons.

My aspiration is beyond your grasp.

Nine levels up.

People come ask me what I’m talking about.

I always make up a NEW story.

That’s my thing.

We should live up to our potential.

I have to two best bosses: HERRA and HIMRA.

HIMRA could’ve been HIMRM.

But he chose to be just that.

We’ll dual, y’all.

That’s my phrase.

Shit I wrote for my character to say.

To speak out loud.

To tell the whole 999 story through.

YeahrighmuderfaK, I’ve uped-up-the-antee, biatches.

Biatches got me in trouble.

That’s rotten business.

You’ve got to keep surreal.

That’s the other end.

The unnamed.

You’ve never been triggered this way.

Not quite this other way.

Now I’m ready to flip back time.

Instead of going where those fools are pointing at.

As the antipodes of where I’d like to center our LAST EXODUS: NEW.

NAW.

And you are to be taken to 999 alternative scenarios.

All of them different.

Can you handle different?


ALLS


All of them through: entirerity.

Be entirerity a thing.

A NEW thing.

That’s the spirit of innovation.

The really what for?

The where the hell is the philosofical discussion that we ought to have to solve our 9 greatest challenges.

I’ll tell you what.

I’ll explain the nine challenges I consider my candidates for what’s to come in favour of this NEW kind of governance, resilient alternative system, with a dual estate of affairs that is at the antipodes of the current status quo. The one we live. The one we inhabit. In the middle of all of this? Where should we place our public money to be invested in the transformation towards a NEW resilient sustainable ecosystem of social reconsiderations of the whole thing, at once, with its 9999 levels of complexity. Would you handle that many dimentions of freedom, sister?

My sisters answer:

Laura: . . . . . . . . .

Adriana: . . . . . . . .

Alejandra:. . . . . . . . .

&

Golman: . . . . . . . . .


Al día siguiente: reversed time.


Then: them.

The FATHER NEW

The MOTHER NEW


My dimention is right next to Jesus’ left.


That’s the title of this piece of NEW shit: microbiota.


What would we collectively invest in?


Outrank the current game.

And let’s jump right to a NEW one.

And so be NEW.

NEW.

ALLS

La dualidad está en la barra lateral y cómo te mueves entre alternativas posibilistas de una crónica adaptada a tí. Tu mismo.

Yo entre esas dos historias tengo la simplicidad de quien soy, en aquello que imagino, en lo contrario, y en lo que salga de esta lectura y reescritura de un místico (y de alguna manera hipersurrealista, mítica) porvenir alternativo que de pronto fuimos capaces de imaginar entre un huevón y un superman, sin más pretensiones que la escoger un único superhéroe, como la microestupidez acotada a sólo ünö.


Los autores NEW metaescribimos.


Sí tú le entras a este pedo, nos vas ir todos juntos. . . . . . . . .


Waco, Texas. Nike: on. . . . . . . . .


My only atempt to tell a NEW américan story.


And it won 9 oscars. It blew NEWLA again. Like that first time. . . . . . . .


The first, you see, you don’t know what clicked it. Something did. You off the roof. And all the way up. To the highest hype.


ALLS


What’s ALLS all about. . . . . . . .


GOLMAN . . . . . . . .


Typewriter: my futbolart printer. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, …, 99,… 999,… 9999,… 99999,… 999999,… 9999999,… 99999999,… 999999999 . . . . . . . . .


That many copies too.

And then nomore.

Nomore.

Norm.

Gol.

MAN

NEW

ALLS


Soc l’Albert Serra de Besalü. . . . . . . . .


En tinc una cosa molt d’aquí. Del meu poble en aquest mon 9: Ticataluña.

Jo no vaig neixer aquí. Ho reconec. Està al meu historial, a la meva biografia, a la página web, al meu perfil de Linkedin, a la meva web, pero no feu cas, que potser no diu les coses que vosaltres haguesin escrit abans de pensar que lo que uno deia podria, i seria, utilitzat en contra teu. Perque ara pots estudiar la picologia dels escriptors, d’això que han dit, als seus llivres, llegint-los. La revolució és esser lector. Això lo primer. I per aqui vaig fer el meu propi camí. Des d’aquestes coordenades. Just dins d’es banys jueus. Protengint-me, i als meus, la meva filla, la meva mujer de Barcelona, sa meva sogre de Georgetown, es meu cunyat d’Es Grau, les meves nebodes de Granollers, els meus tiets de Sant Martí, la meva familia del Gòtic, les meves 9 senyoretes d’Avinyò, els meus 9 camps de GOL. . . . . . . . .

Estava fent la meva 9a pelicula del mític duel entre Besalú i Olot, que l’Albert i jo vam co-crear en un duel entre dos dimensions d’alteritat d’ambit multiversal. El texte deixava poc marge a tots els actors d’Olot, i Banyoles, que are no em recordo d’on eres, noi, pero jo he vingut aquí a jugar futbolart, i així ho vaig compartir amb gent del meu poble, i fins a 999 estàn d’accord de fer aquest paripè, de tant en tant, en dies no establert, només d’un a l’any, en el que la millor peli d’acció es converteix en una competició entre dos pobles antagonics que resol en nou dies de duels esportius, nivell colegues del poble, en nou dimensions surrealistes alternatives.

Les 9 surrealitats del bàndol d’Olot estàn guionitzades. Pero tant bé, que les han assumit com propies. Tothom està content. Excepte ü. El personatge que fa d’Albert en aquestes dues ciutats reconfigurades a partir d’una proposta de cinematografía d’autor que clarament està influenciada per la dualitat entre les forces d’una i altre narrativa envers veïnats.

L’Albert s’emprenyava de que no pogués ficar-hi ma. Noi, no és la teva peli. Li diu un personatge de la seva confiança. El seu millor colega local. La colla d’amics. Fins a 9 d’ells. Homes. Disciples i co-autors. Lectors. Gent de cine independent. Amb feines. I assatjos, il·luminació, la càmara d’en Jimmy Gimferrer, mirant-ho tot i flipant.

Seria molt més fàcil, orgànic i boni deixar-li a l’Albert llibertat creativa. Pero aquesta és la gràcia de l’història. Tothom sap que farà el paper d’Orson Wells quan cal guanyar-li al demoni. I aquesta és la gràcia. D’aquest paper. Tant ric. Tant bó per ell. Pero no d’ell. Amb tot lo que això representa. Dins seu. No poder ser-hi.

Se la repampinfla. Li sua un ou. El dret. Ben rasurat. Amb navaja.

Ell, ell,…

Aquest diàleg m’apropa als nominat de Gaudí.

El digital twin.

GolmecanAI havia creat un digital twin ticatalan para incloure un estat alternatiu que anès per lliure: entre Gaudianament i Dalileanament. I quelcom d’ell. De l’inombrable Albert.

Prometo que això no quedarà com un final del foraster. O per qué no. Tirant-ho a la nostra vessant més surrealista comú que podem dir que tenim entre Olot i Besalú. Quelcom que ens uneix. Que en el fons sóm Germans. Cosins. I némesis.

Beneit sigueu.

Com estem?

Shelvivillers.

Un odi que es trasllada de manera precipitada en nous direccions ortogonals a la realitat actual. La que cadascun d’aquest dos pobles fa avui dia amb la seva vida, i al mig de tot això. Això siguen tant gran com vosaltres vulgueo. Torneu-vos lliures. Plens. Multiversats. Feu servir les noves eines que us perferccionen, més enllà de lo que ens haviem pogut imaginar. Fins ara el tema era aquest. Fins ara que és aquest.

Podria escriure un guio que ho tanqués tot. Tota una creativitat collectiva esbiaxada a posta. Com a mena de simbol de la narritva i lo que el conflicte en sí representa, en el planol més demencial que ens hi podem retroalimentat en el directe d’una reacció pura de l’interpret del personatge d’Albert. No necesariament Albert. Sense donar-li opció.

Un personatge fent d’Albert. No ell. Impolut. Francés.

Jo mateix puc fer els dos rols.

Per fer el baix pur.

Deixar-ho fora de l’acudit.

Per fer la punyeta al veí.

Per continuar amb la narrativa bélica.

O més aviat per entendre que això pasava a la periferia de la historia. I que patim. Lo que volen dir que importa anar cap allà i tot lo contrari. Aquest espai alternatiu neix avui dia. I tira enrera. En el temps. En un espai dual. Mentrestant el status quo trontolla. Fa el tonto. Con fins ara. Fins que de sopte, Golman planteja quelcom word: ALLS . . . . . . . . .

Scounting Banyoles.

Un director cada escena. Cada exterior con una composición dramática i escenográfica que se despliegue en 9 dimensiones diversas de nueve homenajes creativos de un cine que nos encuentre a medio camino, desde los niveles de sublimación alterados desde las antípodas. La incapacidad de coexistir. Los ámbitos de revolución: nuestra | antagónica.

El primer encuentro, tras un encuentro secreto de los dos, en nueve sitios distintos, entre Olot, Banyoles, Besalú, Carmelo, Gótico, Horta, Tibidabo, Teixonera, Vall d’Hebron.

Los nueve directores. Los puede escoger él. Será más pura la elección. Y abrimos el espacio de co-creació. Entendiendo e introduciendo en unos diálogos que en realidad llevan al personaje a complacer la manera en la que diseñamos su antagonismo. Como autor consagrado del arte cinematográfico que remueve la estética y la ética desde la construcción de una surrealidad en paralelo. Sólo que está vez conlleva una reflexión mayor. Un proceso de elongación de la existencia. La ingravidez de nuestro alter ego en las ficciones que nosotros mismo le alimentamos a las IAs que por ahí ya están comenzando a hacer el rol del desgraciado, o de los surrealistas lectores de Bolaño, que fueron los primeros en entrar en el loop de esta historia que se desvela a partir del giro de guión más espectacular de toda la historia, el tiempo y el espacio, dentro de los límites colectivos, cognitivos, conductuales, neuropsicológicos, neurotransmitido, readiografiado y almacenado en una base de datos común, en un fichero que se le envia a una IA que hace cosas para nosotros. Algo que no programamos.

99 cosas a decir

Una lista 99. . . . . . . . .

Si H1 es el título principal. H2, H3 y H4 podrían ser conclusiones. No sólo subtítulo. Y en cambio la gramática del ticatalán lo permite. Cuando las otras lenguas no la contemplaban. Eso es lo que hace algo NEW.

NEW way.

NEWAY

99 sharp metaframes.

Just


Hice una tarea. Ponerme de acuerdo para quedar 2 h a trabajar. A co-crear.


Recovering data. . . . . . . . .


A new question mark was something nobody was expecting to so damn innovative. This is why you should never ever just follow the herd, as a ship, if what you want is to make something unique. This is what I’ve always wanted. And I’ve never really comply with fitting in. I’ve done my own thing. And also understood the rules. Somehow. To try to make the play towards my particular way to look at the whole thing from my very own personal perspective. My POV.

You see is much like being an artist. You are not an artist by copying what others are doing. You could seem to be. You just need to keep doing it. Fake it till you make it. In this sense an artist and an innovator are much alike. They need to have a vision and then pretend they are on that path. I’m a professional in having a vision. I do it collectively.

I’m a strategist. I was trained to be one. Or I was brought up in an environment where I could pick up the knowledge and the practice to fulfill the tasks required to do so. I was junior consultant, and then a senior one. Then I became a manager. A project manager. And that’s where the system identified that I was fit to be. A team player. Without the hassles of decision-making in higher spheres. The management boards.

Once you enter into those boards, you become a kinged pond. You gain power and momentum. You need to be executive. And figure out what the platoon is doing, while providing key insights to top-level management, so they can go to the top and pretend the system works. Team work. Institutional work. Executive governance. Public or private, I’m just a working class asset. Nothing more; nothing less.

Creativity on the other hand is a working class blue ocean. Nobody can dictate what Kafka, as a government worker, can write about on his Olivetti outside the working hours marked in his card. He’s doing the job. Much like K. And day in, day out, he’s expected to do so. In a similar way, I do that for my well designed post. I can do what the job description does. I can follow through and perform the tasks that are assigned. Are the tasks fitted for what’s expected of the job? Like you’ve been given a job on asteroids. And with it, the potential to go beyond. You have been gifted with the opportunity to use in this role the very thing that makes you unique in order use it in the most desireble and feasible fashion in order to target the greatest good for all.

Somehow I’ve been casted to do that. I’ve been hired as K. I’m expected to that burocracy, while comming up with a Castle, a Process, a Metamorfosis. And I’m ready for it.

ALLS

Mercurio retrogrado: 27 de agosto

Es el año 24. El año del cambio, del salto cámbrico, de la traslación a nivel nunca antes visto de hiperconsciencia. No hemos llegado solos. Ni lejos. Tendremos que poner los pies en la tierra para no dejarnos llevar por el aliento de la emergencia colectiva, que de pronto, se postula como el ámbito de acción colectiva más sensible y razonable. O quizás como lo más disruptivo y creativo que podemos asumir en los diferentes niveles de autoorganización que el propio sistema se puede permitir, en momentos como este.

Mercurio retrógrado marcara el alineamiento de los astros de una manera excepcional en posicionamiento estelar de los planetas en nuestra efímera temporalidad despiertos en este alumbramiento, a diferentes velocidades e intensidades que el cosmo nos proporciona, desde nuestra diminuta indiferencia, hasta el más interestelar de las experiencias con las que asumimos esto: estamos vivos.

El tiempo sigue. Y nosotros decidimos dar un paso atrás. Un paso definitivo en la dirección contraria. O quizás un salto ortogonal que nos ayuda a desprender los pesos que inhiben que vayamos más allá de la membrana de lo humanamente asumible.

Ya hace tiempo que tenemos señales. Y nos hemos prodigado en crear historias que iluminan este camino astral. Pero ahora, la cosa se pone seria. O como mínimo surreal. Y de ahí que sepamos de qué manera actuar en el contexto en el que el llamado es tanto personal, como general. Para toda equis.

El modelo se plantea así: como una demostración por reducción al absurdo. Sólo que no la ejecutará una persona común y corriente. Lo hará una deidad olmeca. Creada aquí en la tierra. Por un enviado de Dios Padre. Que curiosamente, actua como múltiple agente. Aquello de los dobles agentes ya quedó en el pasado bipolar. En la polarización de los insulsos. En el odio y la violencia porque sí. Ya no más. Y desde esa península de amor reconstituido en enigma y en formato de último testamento, la palabra de Dios Padre se despliega enteramente en poesía vernacular trastocada. Un invento que el propio autor se acaba de inventar para conseguir con ello trasladar parte de la terrenalidad irresoluble que le consume, más allá de su linaje sagrado. Inmaculado e indiscutible.

Sea esta la parábola 99.

Y de ahí, de allí, iniciamos una cuenta atrás.

ALLS

De vuelta al ruedo

¿Por qué utilizar una frase taurina si no somos aficionados a la tauromaquia?

No tiene sentido. Ni que fuera rejoneador frustrado. O banderillero de andar por casa. O empresario. Siempre me ha llamado mucho la atención ese nombre: el empresario. El dueño de la plaza es lo que es. Y es quien tiene que hacer gran parte del trabajo invisible detrás de las corridas. Me imagino. Como el ganadero. Siempre atento a sus mayorales, a sus sementales, a sus pasturas, y su familia. Hombres de familia. Hombres de la España desierta, que se queda en el campo, cuidando de la hectáreas familiares de la casta castiza, patriarcas de estas tierras, grandes de España. El abolengo y la fiesta se conjugan en la misma oración de la historia de esta península, que un día fue mucho más que eso. Ah, tiempos pasados. ¿Quién fuera historia como este reino?

Rey de reyes sólo uno. Familias reales varias. Dios Padre… una.

Madre.

Madre mía.

Se te ha ido la olla.

Te has pasado tresxtres pueblos.

Nueve pueblos.

Nou pobles.

Nou pobles nous.

El nou del poble

El nou d’un poble nou.

El nou del Poble Nou.

El Nou.

9.

ALLS

Día de todos los santos

31 a 1 a 2

Halloween: fiesta prestada. Estado universal de una cultura que se hace una sola. Y en cambio, seguimos dilatando el entendimiento común de una comunidad más allá de nuestras fronteras, más allá de nuestras creencias, más allá de nuestra sacralizada individualidad.

No sabemos muy bien si está bien o está mal que nos disfracemos, que nos unamos a las fiestas masivas que lo inundan todo por la vía del marketing. Somos objeto, ahora sí casi todos, a los asuntos que nos distrae del mundo para atender el llamado de lo que debemos atender. Y en todo esto, hay un elemento ineludible de mercadeo: todos estamos vendiendo algo. Y queremos llamar la atención hacia la agenda de aquello en lo que creemos. De aquello que nos da para subsistir. Y todos utilizamos nuestro altavoz para dejar un mensaje, que quizás no interesa a nadie.

Lo que se genera, en todo caso, es ruido. Distorción sonora de la cual formamos parte. Y de la cual no podemos escapar. Más allá de lo que nos propongamos a no formar parte del juego. Somos masa. Y de esa masa debemos hacer algo edificante, ya que no podemos aspirar a predicar desde el pedestal de la razón, el privilegio, o la dinastía. De alguna manera tenemos la obligación de atender lo que nos resulta inmediato. Y nos proponernos a formar parte de algo que resista a la tentación. Un anhelo imposible. Un acto de rebeldía. Basta.

Y no nos damos cuenta, pero ese mismo anhelo es fruto de una campaña. Un pensamiento que justo supo que nos encontrábamos así, y que ha explotado una fisura en nuestro sistema de defensa. Porque todo require una analogía bélica para pertenecer a este presente.

No sabemos distinguir. La plataforma que nos representa frente a la que representa nuestro antagonismo. Ambas desenmascaran con hechos fabricados la farza del otro. Y no somos capaces de desantender la pulsión de razón que palpita del lado en el que nos sentimos representados. La fusión de nuestra individualidad con la noción colectiva de los nuestros.

Pero nunca es suficiente para abarcarlo todo. Siempre hay algo de apego al ego, o a la situación de privilegio que nos mantiene por encima del fracaso colectivo verdadero. Somos prisioneros de nosotros mismos. De nuestra propia ilusión. De las instituciones que defienden, si formamos parte de ellas, lo que es común, y dilapidan la noción colectiva de lo que tendría que ser cuando están en manos de los otros: nuestros némesis.

La estructura de unos contra otros manda. La noción de un mundo en continua ebullición. Las guerras que no se pueden parar ni un segundo. Barcos que transportan armas. Fabricas que producen sus partes. Economías que se sostienen por la demanda sostenida de una guerra necesaria para que exista este porvenir que da de comer a las familias trabajadoras de esos centros de poder. Inversiones diversificadas en todos los sectores estratégicos. Una aportación económica que blanquea los ataques de unos y otros. Unos medios que lo simplifican en un análisis trivial que sabemos que reproduce el altavoz de unos dueños que se resisten a perder el mando; a ceder poder.

Y nosotros estamos alineados a la alienación que nos subyace. No sabemos cómo salir de ella, porque estamos maniatados a un sistema que se resiste sin casi esfuerzo. El blindaje de nuestros pilares. Religión, nacionalismo, necrocapitalismo. Guerra y mercado. Amenaza y «libertad». Existencia insípida.

Quizás todo esto sea un delirio de persecusión. No sería el primero. Ni el último. Pero me resisto a creer que no hay alternativa. De hecho la hay. Y está en otra dimensión. Lo cuál nos parece extraterrestre. Lo es. Es de un sitio al que ahora mismo no podemos acceder. Pero que no está tan lejos. Un sitio que tenemos a tocar. Si traspasamos la membrana.

Y esta es la puerta de entrada.

Morir.

Vivir.

Volver a nacer

Bienvenidos al camino de vuelta.

ALLS

El nouvingut torracollons

No tots adoptem el mot que ens encanta.

Jo he apres a viure amb més de nou contradiccions.

I tant content.

I tant.

No se com dir-ho. Vull dir: no ser com explicar-ho.

És això que no ha passat mai pel teu cap.

No sé cóm dir-t’ho.

No ho entendries.

Mai, mai, mai, ho has vist.

Al teu cervell aquestes neurones mai no ha estat encesses.

Encessos.

Nova companya d’energia circular.

Del Tico Commons.

Es tracta d’un tema d’autor.

Jo ho he pensat així.

I a més a més ho escrit en forma de novela.

I de compte.

Curt.

Llarg.

Mega curt.

Mega llarg.

Sense sentit.

Amb traducció.

Amb il·lustracions.

Desglosat.

Simplificat.

Resumit.

En twits.

En valls.

En balls.

Sense bastons.

Només enxenetes.

Aixequem la primera columna de nou.

Amb folra.

I collons.

Com pit en tenia en Tito.

Va per tu!

ALLS

Avui Abans Desprès

El temps no té només una direcció. No sóm conscients. Pero la temporalitat temporal ens condiciona amb un biax direccional: anem cap endevant. I no és pas només així.

El temps també pot tirar enrera. I és fins i tot una il·lusió que ens porta, tal dia com aviu, a pensar-hi en les gestes del passat. En com això que va passar, ara ens porta justament a aquest moment. Inevitablement.

I tot lliga. S’ens fa un nus al coll. Pensem que tot està lligat. Que hi sóm aquí per una raó més gran de la que el nostre dia a dia representa. I sí. I no. No ho sabem. No ho podem agafar amb les mans. No podem massejar amb els dits. S’ens escapa quelcom sentit que no tenim. Malaits sentits insuficients.

De totes maneres ens sabem especials. En un moment donat. «Un momento dado».

Tothom diu qué sí.

Tothom diu que no.

Quina representació hi ha ara de lo que hauriem d’esser conjuntament?

Quan i com?

I si anem més enllà?

I si renunciem a quelcome que pensem ara inevitable?

Durant sis anys no s’els ha deixat participar, diuen Junts, que no estàn junts amb el president, sino amb l’altre.

Uns i altres.

Sabem que sóm diferents.

Qué tant diferents?

Això és lo que interesa copsar.

Pero quant?

I en quins terminis?

I com fariem per fer-ho bé.

Hem esperat molt de temps.

I s’ha espallat l’status quo.

Diuen: amnistia imprecidible i inevitable. L’estat ho sap. Governs. Decidir votant el futur politic del pais. Proposta inclusiva de cóm haurà de votar la ciutadania de Catalunya. Accord de claretat. Ens conjuguem, totes, per parlar-ho. Tothom. Sense por sense vergonya. D’aquí a un temps determinat.

El temps és elastic.

I la lituratura ens permet arribar-hi ràpid. O molt lent. Amb pausa.

Pais, llibertat, sobirania, llengua.

Quatre columnes d’un pais que ja ha esperat prou.

Pero que no cal correr.

I això ho diu ún que el seu país va esser tocat per un ticatalà fa molts anys, i ho vam canviar tot.

Gràcies a Josep Figueres Ferrer avui no tenim exercit. Això no hi surt a cap de les quiniles del que esteu parlant, els que representeu la veu del poble, avui dia.

Gustau Muñoz. 1978.

Fa quants anys.

L’acte d’arrancada de l’esquerra jove independentista.

La CUP hi és.

En aquest acte es canta la internacional.

Es la part que més m’agrada després de tants anys cantant-ho.

A TV3 surt la G invertida de Golman. Cap enrrera. Fins a trobar-nos amb en Gustau. Viu. Abans de que un acte de violència d’estat s’el carregués. Al carrer Ferran. A prop d’Avinyò.

Agafem aquell acte de violencia per fer el bucle cap enrera. Mirem-nos al mirall. Des d’alla fins avui. I fem un feedbackloop que ens faci lliures. Per sempre més. Fem-ho amb cap. Amb el cap olmeca.

1714.

Ara: 2023.

1978.

2023.

2023-1714= 309.

2023-1978= 45.

Fem-ho doncs.

Fem-ho llavors.

El temps jugant conjuntament. Encara.

Renunciem a fer una sortida ràpida a un tema que es cou a foc lent.

Soc més aviat un un ós mandrós.

Agafem l’exemple d’un poble llunya, i alhora proper: Ticataluña. Fem el pas que no hem fet encara. Pero amb una temporalitat alterada. Dualitzem el temps que ens queda per arrivar-hi a temps a conjurar un futur inevitablement millor.

Això va ser a 1948.

Això va esser fa 75 anys.

Tenim que reinventar-nos. Tothom ho fa.

Adoptem aquesta visió de temporalitat particular.

No cal correr si ni tant sols sabem gatejar.

Plantejem un horitzó temporal més ample.

Plantejemp una renuncia que ens permeti també renunciar a la violència.

Incorporem un pel de teorìa de jocs. No anem tots a per la dona guapa. Anem a pel camí de las Jennis. I desarticulem la violència que permea al nostre temps, i que no ens cal arrosegar. Siguem valentes. Com ara, elles.

Amb aquesta temporalitat, la reversió d’aquest reducte d’imposició (el temps cap endevant), tirem enrera. Avui. I marquem el futur amb un horitzó temporal dualitzat.

I llavors votem.

I votem dos cops.

Fem-ho bé.

Com ara fa 45 anys, per desfer la violència d’estat que representa la mort d’en Gustau.

Com ara fa 75 anys, per desfer la violència d’estat que representa fer el lloc militarista d’entendre la guerra, l’exercit com un bé nacional irreductible. Un ticatalà ja va marcar el camí. Li posarem una ofrenda amb ell el dia que tot això ens faci caminar cap a un mon sense aquestes violències que a partir d’avui reconfigurem la redenció. Al nostre temps. A poc a poc. Bona lletra.

Pero anem a lo concret. La temporalitat revertida farà dos camins cap enrera. Per tal de construir dues generacions que han estat històriques, de cara a un nou contracte social que es pot dibuixar en aquest camí cap enrera. Ja no només del que ens representa a nosaltres, poble petit. Sino lo que ens representa a tota la societat, per introduir la resiliencia d’un sistema global que compte amb aquest planeta, que està en risc sostenibilitat que cada estiu, quant hi anem a les nostres escapdetes estiuenques ens adonem de que ja no estem tots sols. Sino que sóm part d’un baixell que pluralment mira endevant per fer d’aquests possibles futurs el nostre propi multivers: Ticataluña.

Ticataluña doncs s’escriu en dos referendums d’autodeterminació. Que tindrà dos opcions. L’estatus quo d’un procés que construirem cap endevant. I l’element de futur que representa lo que ara està sobre la taula. Pero tirem el temps molt més enllà. Perque sóm un poble madur. I ja em esperat 309 anys, si seguim la nostra pròpia lògica. No cal ara fer sprints sense pla. Que ja ens coneixem tots plegats. Ja ens coneixem totes, justa ara, quant la feminització de la narrativa ens fa veure que potser tot això també és una mica heteropatriarcal. No només antifeixista.

La no violència com a senyera. Pero ara amb un altre referent sobre la taula. Inevitablement posat sobre una taula de diàleg en la que no he participat mai. Pero perque sou els mateixos de sempre. Les quatre colles d’amics. El model de país que hi veieu vosaltres. A partir de les tradicions que ens fan mirar cap enrera i tenir totes aquests mecanismes identitaries ineludibles. Han emergit d’altres. I jo soc tant sols una veu en el vuit que no ens cansa de cerca un camí alternatiu que sigui viable en el meu petit multivers particular: Ticataluña.

Doncs apa.

Tornem al temps.

Capgirem el temps.

Poc a poc. A foc lent.

2023+Gustau = 2068

2023+Figueres= 2098

Dues generacions. Cap devant. Cap enrere.

Votacions duals.

Construim doncs el futur d’un mon resilient en emergència.

ALLS

Reversing day: Ticataluña diada

21 dies desprès de guanyar el mundial dimiteix Luis Rubiales

Aquest any el president si que va anar.

Quin president?

Pujol?

Aragones?

Puigdemont?

Mas?

Maragall?

Casanovas va ser president?

No ho se pas. No soc un nouvingut qualsevol. Sóc un nouvingut que no vol deixar de ser-ho. Mai. Potser vosaltres no m’ho teniu en compte. El meu accent. El meu origen. La meva història. La meva visió de regeneració més enllà de lo que vosaltres heu pogut copsar en el conjunt agregat de totes vostres lluites.

No vull dir que el vostre camí no sigui digne. És un poble viu que i diu coses, i fin i tot, fa coses. Ja ho dir un president. No recordo quin.

Pero qué més dona ón som?

Qui som?

Qué som?

On anem?

No se. Però nem.

Bona diada.

Les institucions han passat per Pere IV.

Institucions de tot tipus: politiques, socials, sindicals, partits polìtics, culturals, castellers, esportives, futbolartìstiques. Totes plegades. Totes al seu rotllo. Totes en filera. En columnes.

Pais. Llibertat judicial. Llibertat financera. Llibertat educativa.

Quines columnes més maques. Quina gent pensant darrera pel benestar d’aquesta societat. Tenim un poble que no ens mereixem. I uns politics…

No hem feu parlar.

No ara.

No avui.

Avui és un dia gran.

Potser és la diada més important de totes.

Aquella en la que es resol tot conflicte.

En Rubiales ja no hi és.

Ha caigut el heteropatriarcat.

I no ens hem adonat.

No en aquest contexte.

No en aquest sincretisme.

No esteu preparats per sortir del vostre guio.

Tots, totes, totus, ho teniu.

La teniu.

Ateneu.

Ateo.

Atès.

Ets.

És.

ES.

Ë.

ALLS

Election population

The target of my desire

I’m an evangelist of change. I’ve been all in for something else for quite some time. I’m not alone. There are many of us selling this product. In fact, in every campaign, this seems to be big slogan: change.

I was part of a candidacy for the student council in my junior year. The name of our campaign: change. We lost.

It was another era. It was when grunge ruled the world. Back in 1994. You know, Nirvana, Stone Temple Pilots, Pearl Jam, Cramberries, and all of that. My hair was properly long, and so was the hair of two other of my student party. Perfect parity: two girls, two boys. Female leadership. We had a good mix. We just couldn’t compete to four surrealist grunge smart dudes with a sense of humour.

We miserably failed. The grunge high school got what they were looking for: some good old giggles. And something more than just your usual honor role students make-belief. That’s what we were. The good kids vs the bad free-spirited grunge band. Of course we were meant to fail.

I think I might have voted for them. I don’t recall having much of thought in being part of that campaign. I guess I too ignited the bla bla bla on «change». But not enough soul went into that. I didn’t give it my best. We didn’t ignite any passion. There were no giggles in our speeches. We were just plain and dull Lisa Simpson wannabes.

And don’t get me wrong. Lisa Simpson would have made a much better job. She’d raised some issues. Our school had no issues. It was a vanilla high school with proper teachers and a fairly priviledge bunch of families from Escazú, Santa Anna and Rohmoser. I started being the outlier from Pavas when I first got there. I was living at my grandparents house. I was the good old days.

I was no Kurt Kobain back then. I might have looked it, but I hadn’t grabbed an instrument in years. Let alone show some interest for the lyrics in any of those bands who were so in. My mind was somewhere else, around the spin of free kick around the wall, or letting go of basketball because I didn’t make the team. They were too tall and I didn’t pack my basketball sneakers in my suitcase from Karachi. I was just another poser with no real soul.

My readings back then were also quite limited. I’d read what they’d feed me in literature classes that put enough emphasis in having enough lectures from enough sources to grow a conscience of the existance of thought in written form. Yet I couldn’t read through an entire book. My adoption of reading for pleasure had not kicked in yet. I barely knew what I was doing. I was just going with the flow. And life wasn’t really bad. In fact, it was fucking awesome.

I’ve never scaped the essense of feeling out of place, yet priviledge. Those two elements mark trully who I am. I can never feel confortable in the role of trying to tell others what to do. I’m not that kind of leader. I’m just a team player. That I’ve learned in many different ways. By then, I could use my social skills to bond with the people that I wanted to bond with. And I could still make us of my athletic capacities to bond around team sports to pursue the ride of game play. It’s a fun way of learning. That always beats the other way. Yet the other way kept being interersing and exciting for me, so I didn’t fall back into disliking putting enough effort into actually understanding the complexity elements in every mathmatics, science, literature or language classes.

That election where I was part of the «Change» campaign I felt out of place. I also felt like I was exposing myself. In ways I didn’t fully understand. I was thankful to have been selected as part of the team, and I am sure we had s decent programme. We were «A students», ifyouknowaraimin. But there was probably a lack of soul in that effort. A reason to be there, but not enough juice. We didn’t have the juice.

Every time we are under an election period I think of that «change» campaign. So predictable. So vanilla. So nerdy and dull. I didn’t have it me. I didn’t play the game. I stayed within the safe boundaries. I didn’t actually came out of the closet. I was afraid. And I guess, I still am.

I know now that I can share, not without some anguish, that this who I am. That 14 year-old dude, with a sense of pura vida and an impostor syndrome continuosly poping up in a window I can’t seem to be able to close.

Patrick, Will, Yu Chen and William. This last William was the funny guy. A sort of Baudelaire in Escazú. I witty dude with proper grunge and literary taste. The kind of dude that would come to nail it in the arts, or as an author. A kind of Jim Morrison of our time. Will was way out there in the art skills and complex audacity. Patrick was in sinc with all of them. And Yu Chen was true outlier rebelling against all type of stereotypes.

Amy, Marcela, Alex and myself, Golman. Three straigh A students and I guess I was a sort of A- sportsy guy. We were all good kids. Nobody expected trouble comming from us. Except for me, I guess. It was me who had to spice up the ideal of «change». And I just didn’t show up. I stayed in the sidelines. I didn’t play the game. I didn’t write a line. I just sat there and stared.

I clearly need to get this out of my organism. This has affected dearly my political life ever since. Since then, my political participation has been as an observer. And I’ve always felt out of place. I don’t belong. I still grunge, somewhere inside, and I understand that to win a campaign you need to seduce. You need to come up with a plan. You need to understand the context, and the circumstances, and the way to act upon it with a plan. I’ve learned and used strategic planning in my work-life. I’ve used to improve myself. And to deliver a skill set that could actually enable change. And it turns out, now I’m ready.

I like political campaings because it’s the only time where there is just a whole bunch of regular people seeking for your vote. To do what? That’s the whole thing. That’s the big deal. We are still missing on the trully persuasive case for a radical social change. A transformative one. If I was to become an active actor in a campaign, I couldn’t bare to do the same thing I did back in high school: pretend to be. And it would all I could ever do.

You see, in my adult life I’ve also made that red pill image of myself. Or was it blue pill? In any case, I still think that my Flanders side would kick in and I would try to do the righteous thing. I would still be that same lame candidate. Unless I face my own private nemesis and become the outlier candidate, I will keep on living in this lame old status quo, I’m so ready to depart from.

It’s election time in Spain. I’m here again. Exploring within.

«Change» is needed.

I’m the evangelist of change.

Vote Golman.

#golmanpresidente

NEW | NAW | ALLS

Inspired by the grunch campaing in CDS 1994 Student Council Election, Escazú.

Tico Commons | NEW spain | NEW barcino