How to structure you life

What you need to do to start feeling good

Life is this. Today. Right now. The way you are. They way you are feeling. The hopes you hold within your heart to do today. The people you meet. The things you talk about. The time you shared. The food you eat. The exercise you fit in. The passion you posses. The values that hold you up. The life that’s been dealt to you. The game you play. The presence of your consciousness. The wounds that heal and still keep the memory of that strain. The actions you start. The cicles you go through. The wishes you pursue. The quest you unveil. The cause worth standing for. The trust you hold. The faith you breath. The impulse you take. The height you reach. The strike you blow. The blow you take. The stand you hold. The call to action. The shout worth risking. The silence you veil. The compassion you build. The attention you pay. The active listening. The virtous compliment. The real deal. The surreality trust. The possitive thinking. The will to fly. The careful landing. The resistance to the odds. The belief in the vision. The hope you build. The example unveiled. The humble retreat. The obsession with peace. The absence of violence. The book read. The art produced. The legacy stacked. The caution addressed. The fear surpassed. The barrier behind. The written thought. The spoken word. The kind gesture. The gentle renounciation. The passing bird. The inner voice. The intense desire. The joint communion. The final wisper. Don’t stop………ALLS.

La visión olmeca

Justo antes del final: lectura recomendada

Soy un engendro ecléctico. No existo más que en mi cabeza, y ahí, justo, soy único.

No está mal. Tampoco es nada del otro mundo. La gente es así. Toda. Todos. Todas.

No hay porqué ruborizarse de lo que uno es. Uno es así, como una es así, porque la subjetividad de la que provenimos juega esta partida con cartas marcadas. Afortunadamente (para nosotros) a favor nuestro.

Pero no siempre es así. Corremos el riesgo de estar en presencia de un autoboicot. Es así. Somos así. Nos ponemos piedras en el camino que luego fingimos no ver para tropezarnos e indignarnos. Vaya chorrada. Pero es así. Es así. No me discuta.

¿Con quién habla este pavo?

Yo me entiendo solo.

Quizás con esa sea suficiente. Quizás estamos plenos, llenos de gracia, y no necesariamente por tener a ningún Señor dentro de nosotros. Quizás una misma es autosuficiente para tener la máxima gracia a la que aspira nuestro cerebro llegar. Paz.

La paz es una entelequia inventada por los gringos. A punta de guerras. No lo has entendido todavía. No se entiende ni en 1984. Aún menos si no se lee. No podemos progresar a punta de memes. O sí, si estos están concatenados en un hilo.

Los argumentos de una crónica dividos en pequeñas secciones que se rompen y se cristalizan como un ente en el que las cosas adquieren otra dimensión. El juego de estar haciendo lo que otros indagaron, probaron y pusieron ahí, en lo tangible, para que masa se revuelque en Caletilla.

Lo popular, el pópulo y el partido popular no son lo mismo. De hecho beben de distintos guiños sociales que les inhibe entenderse sin juzgarse el uno al otro, con la perpectiva contraria a la razón. Es esta trinidad en dónde se encuentra perdida nuestra humanidad. Y la culpa, es posible, que la tengamos nosotros.

Nunca nadie quizo asumir un error. Casi siempre nos pusimos en la parte en la que no resultaríamos dañados por las circunstancias. La cuestión es poder estar a salvo. Es lo que nos pide automáticamente el cerebro. Huye. Que se coma el mamut al gordo aquél, o a la criatura indefensa, pero que sacié su hambre; no-conmigo.

Egosimo. Nos corroe. Escupimos nuestros sesgos como si fuera nuestro derecho divino. Total fue lo que hizo Jesús.

¿Entre Tamara Falcó y el Papa Francisco?

El 99% del partido popular eligió a Tamara.

Crisis de identidad.

Españoles, EPÑA ha muerto: viva NEW spain.

ALLS

History loop: NEW king

King Golman

Looping day

I physically died today. I had it comming. I ate too much. And when that happens…

Besides I had my last supper yesterday. Or the day before yesterday. So it was time to go. It’s all a circular NEW tale. It’s been written back and forth. From HIS words and mine there is a co-creation. The NEW kingdom is not built in a blink of a eye.

Bigger kingdom’s have popped up since then. And fallen. And that’s surreal.

No big deal. Don’t be affraid.

It’s all included.

From now on you may believe what you want in between. It’s all in the wholy loop.

It’s a side step, if you may.

I’ve been instructed by my own brother, Jesus, to close the loop here.

As it is time.

Disregard the line.

There’s no need to wait in line to mourn me. I’m already gone.

And greatful with life.

A long a fruitfull one.

I’ve had my chances.

I’ve given my best.

I’ve competed with some sports-wo-men-ships.

I’ve won some – lost some.

It’s a matter of team effort.

Collaborative work.

But this is a hope ride.

An understanding of our kind.

It’s now meant to change much from what we’ve lived in these 2022 years.

Time was meant to bent here.

Now we are looping back.

So let go of your prejudices.

Love is here to stay.

I’ve wittness that.

Two days ago: from a Father to a Son.

I’ve been a good father.

The best I’ve could.

Maybe I haven’t been the best husband.

I know.

But I’ve tried my best at being a good father, son.

I felt I needed to say this.

I know that.

I’ve always known.

It’s in the book.

This is my NEW book.

ALLS

La noche nueve de Golman

Despedida en jueves

Hoy me despedí de un trabajo en el que estuve nueve meses. Conmigo, el mismo día nos íbamos tres personas más. Cuatro personas que se van. Y nosotros aquí de fiesta. Homenajeados. Todos. Nos tiramos amor y respeto. Aquí hay un futuro común. La comunidad pasa por crear comunidades de confianza.

Os podéis mentir los unos a los otros. Lo que digan es mentira. No creais nada.

Ese fue mi speech dual. Iba dirigido a dos colectivos que se conjuran ahora en una trayectoria divergente i constituent.

De cop capgirem al ticatalà.

M’entens.

Jo vull sentir-te parlar en ticatalà.

Deixat d’hosties i parla-ho.

En pla no bó.

Los planobo.

Un grupo indepe ticatalà que ho va petar a les darreres festes de NEWCAR, el meu barri.

Formedly know as Carmelo.

Or Carmel.

Nowadays these three forms where voted by 66% of the voters in the last election.

Voting is different than democracy as you know it.

Allow me to explain myself.

This is going to be a NEW story.

It’s been designed like that.

I’ve got the nine dimentions we need.

We’ve already got this.

Chill ALLS.

ALLS.


The precious feeling of ALLS. It’s been overexplained in those 99 books that repeted the same nine pilars of NEW:

  1. Trust in our collective chance to get away with our social ALLS.
  2. Establish a system with a flow that improves what Steve Jobs, Bill Gates, Mark Zuckenberg, The Google guys, RMS, Elon Musk came up together to sincronize their stake of the game into a NEW level of complete deliverance with more visible social outcome to measure from that session at the Fundación Armando Gallo.
  3. I was aknowledge as an artist by a group of 20 people who trully see me as one. That’s a feeling right there. A sense of acomplishment. That is what I am. And these people see it. It’s the art that speaks for itself, even if its surreally displayed. An image with no words. Only faces. The people from this team. The people who showed up tonight. The people who were leaving and the ones we were celebrating. A global party from thredimentional planing that the party cometee was albe to pull off at different levels of secret trust. A NEW society requires this level of expertise. This 20 people are feedbackloopers. That’s what the direction would be called if I was to name the role this units do. Together. In the best way there is. I will talk about the work that’s being delivered in this directiorate is worth take note of. I thinks we should aim to build a higher society. And with the deliverance of the resilience of this community, the rest of the social complex system will follow. The good byes are good days. We get to close. We get to let go. We get to love. Love. That’s it. Simple love. True love.
  4. The ungrateful behavioral selfish dick you got inside.
  5. The holiest shit.
  6. The ultimate pacheca.
  7. The correlative contradictions.
  8. The royale hipocresies.
  9. NEWALLS

I write blog posts. I’m a blogger. People who read my blog call me that. I can call myself something else. In fact anything else. Who are you to tell me who I am?


I’m nine dimentions and that’s it. That’s last ALLS.


I’m bigger than Bugs Bunny, said the olmeca head.


I was talking to Alex and to the memory of the workplace I left. It’s a crossover story. I left and Alex landed there. I suggested he would fit. Because I know he will. Because I know what we can do. We can build stuff for a higher level of excellence. The highest. We are here to play the game we want to deliver with the feedback of our management and engagement capacity to link with the greatests challenges from our perspective. That’s quite a quest. We’ve been pursing it for nine years. And now we’ve come to the final chapter. It unlucked tonight with the perfomance in the Almodovar. I took a camera. And shoot a film. Or something. A happening. And I forgot to finish the piece. I got carried away with the enjoying the night with the friendship of this dance. We get to meet who we trully are in the dance floor. And it happened right there. Becuase we all have it now. We went to deliver that dance. The last dance.

I am a Michael Jordan from the outskirts of a brown story olmeca. It was from there. No outside influence is acurate. It could not be prooved that the olmecas came that far. It doesn’t matter if they did. Who cares what the reality is if we can build a greates myth for the sake of overcomming something else that this charade we are being fed live like the mansplaining of a NEW kingdom.


My kingdom is from a different dimention; that cannot be questioned.


That’s art man. I swear to god. I can do this line. Put if in my character. I’ll take that role. Thanks.


The scriptwriter sculps a narrative. An author as well. I met Carlos and Emi yesterday. It seems like weeks ago. It’s been so intense ever since. Two nights in a row fill up the time of ones understanding of the ultimate goal: to be there in present tense. The filmaking of a NEW superlative story. It’s alredy here. The result is R9: nine dimentions. The writing capability does not allow for a mathematical literature to take place easyly placing all those useful greek symbols at the disposal of a NEW mathmatitian. I am one. An old one. The oldest you are the more you may have forgotten those things you learned. You might be loosing your math skills. You’ve grown a lazy mathmatician. That’s my story. Golman mathmatics is a NEW approach to the way in which we can resolve the riddle. Like that game show you didn’t watch because you were too busy learning the math skills you needed to get to the level 99. Every actuarialartist needs this 99 degrees of NEW math deliverance. This is the greatest gift. This is the greates level of social collective working group, and it will be dedicated to the levels of freedom you need to produce a multivariate model of 99 dimentions. Like an hiperbole. But actually label those 99 mathmatical NEW laws.


Why math, dude? We are readers.

So what.

It’s books we want.

I can manage to put the rules in pages. And turn that into a book. And some would read it. Possibly ALLS.


Shorter stories. Closer to what anyone can handle. But if we get hooked to more, we can just let go. Keep going. Keep seeing that. A great movie. A film. Sort of local gang. A happening.


I was dressed up as an artist. And I did what I could to deliver what they want: my true self. What I can provide. Ink on paper. A blue bic and a marker. I didn’t follow the rules. I’m can’t help it. I get socially distressed with test of the past era.

I tend to get motivated by a thing that strikes my interest. Like trainnig for Laura. Or tennis for Vicky. Or Boi for Nestor. Or filmakking for Nacho. Or cocktails in pool for Anna. Or guiding you through a social dynamic for Dani. Or coordinating an special event with Gina’s and Marta’s passionate femenine leadership.


I’ve been playing a role. A rulebook. A new social network. For nine years. And now it’s time. The social movement. That’s what we wanted to move. With a song that was supposed to kick in. To be ready for the stage. And we defined our roles to do the most complex social task: the feedbackloopers of the NEW social transformation. The innovation evangelists.


Personally I rather present myself as an innovation manager evangelist. It’s a new covenant we are after. And we have to write some NEW rules. And it’s not an easy task. I tend to write to much. To get to point ever. And to go to places that end up nowhere. And that’s a destination. This has been heavily overlooked. And people still don’t see it. Well I say: hey, see that. Nowhere is place to be. Don’t be a dick. Dickdom is where you don’t want to be. If we detect dickdome on those: let’s just go elsewhere. Liberate yourself from alpha macho falacy.


Falacy falatio.


None of the nine falatio is true.


Nine acted falatio.


Acted, filmed, edited, produced and promoted by Golman.


Falatio studios.


After Harvey’s cancellation. The after party.


Do you think he’s comming back up?


Is he going to want to do it again? Will get to get away with that again?


La muerte del feminicida.


Hasta aquí van 24 dimensiones. Es un buen punto para parar. Para ver qué ha pasado. Saber si estamos yendo bien. Si nos perdimos por el camino. Si ya empecé a perder el hilo. El hilo no siempre es prediseñado de manera impoluta. Muchas veces es sucio. No estaba diseñado a vivir en twitter. Sino en otro sitio. Que no fuera de nadie más. Que fuera mio. Como mi literatura. Como mi memoria. El escritor llega y escribe. Se sienta a escribir. Pero, ¿para qué? ¿Por qué?


Es un guionismo dadaista surrealista pragmático. Un limitado juego de palabras, dimensiones y cuestionamientos a la totalidad de los posibles estados de la naturaleza a partir de unos cuantos multiversos poderos independientes entre sí.


Mi literatura no me da ni para hacer personajes. Está perdida en el yo. No comienzo con nadie más. A no se que me transforme en ese personaje. En la escritura de aquella perspectiva. Porque entro en ese papel de asignar vidas a otras personas. Personas que conozco. Personas a las que quiero proponer que soñemos alto. Que vayamos a explorar más allá de lo que hasta ahora aquí hemos construido. Porque el momento es ahora y la tranformación es total. Debemos asumir que la destrucción no es la solución, ni tampoco el heteropatriarcado cuyos días están marcados, para unos, para otros, para otros, para otros, para otros, para otros, para otros, para otros, para otros.


Sólo podemos aceptar nueve agrupaciones de gilipollas reconocidos. Podemos etiquetarlos para ayudarles a autolocalizarse. El ejercicio más faltón y necesario de la última revolución. La narrativa surrealista en el plano nueve dimensiones más allá.


Con nueve dimensiones nuevas tengo suficiente. Igual necesito rellenar esas nueve dimensiones con chicha estelar que la llene de gloria plena. En cada momento. Desde una iniciación a la relevancia continua. Yo creo que estamos aquí reunidos ya bendecidos la máxima gloria que la suma de los noventa y nueve dioses más robustos, y las nueve más elementales mujeres divinas recién admitidas en esa clara afirmación heteropatriarcal de los sistemas sesgados inevitables.


Yo en el trabajo soy muy ecuánime. Hasta que decidir ser yo mismo. Puedo decir que el nivel de lo que hacemos tiene una trascendencia necesaria para que el sistema sea transportado a otro nivel. Debemos exigir esta respuesta de nuestra organización. Debemos llevar a nuestros proyectos la narrativa de la significancia colectiva compartida. Y esto está ya en marcha. Vamos a levantarnos de nuestra postura estable ochentera que todavía no ha permitido poner el orden en la dimensión alternativa de la moneda. Efectivamente es una moneda. Una moneda con otros dos lados. Otro mecanismo de valor. Otro billete que multiplica su valor. Papeles marcados con su imagen. Menos mal que tienen la impresora de billetes. De por sí pueden coexistir hasta que se den cuenta que están saliendo de circulación. Por su valor en NFTs.


Forgive me but he narrative in the WEB3 world is still dull and stinky. You are all ready but your narrative doesn’t apeal to what we need to dream for our social collective emergence into a NEW era. This is the time to switch the focus. Pay less attention to them. To that. And more to this. This other thing. Like a pop song that repeats a beat that we dance in the dance floor, where you know your kind. The dancing circle of 9. A holy experience. A circle of trust. The higher dancing trust, other than salsa-merengue-dirtydancing.


I tell my dirty dancing story to place the olmeca culture in that situation. Dirty dancing is a 90’s reality. You either lived it or you didn’t. It’s trully another thing. Nobody I know had that experience. And it could change the way we look at things. The way we dance defines our social trust. In the dance floor you let go. You are in there. In the inner circle. Doing it. You highest perfomance. A circle of trust. A circle of tribal tradition.


As we speak a NEW king becomes fed up with the new job. It’s been nine days in the NEW kingdom. His magesty already hates it. He’s fed up with pens. And he can’t handle the 24/7. Nor the duties. Nor not being able to speak. Or to heteropatriarchally go about the way he was so used to. That was a life. A private affairs gentleman with a pending task: to reign in this NEW kingdom. That HE is me.


Imagine a poem book by the NEW king.


Imagine a NEW royale fling.


Impossible is nothing for HIS MAJESTY.


The power of recognition.


Jesus value vs the NEW king value.


The doubts on the definition of value.


We are not living in the same dimention.


We decided to go.


So we went.


It was somewhere else. No one had ever atempt this. That was the whole deal. And why we were ready. Because we can twist this game around. Start over. Reboot.


I’m and 80’s and 90’s and 00’s and 10’s asset.


My name is Golman and I am a futbolartist.


This is futbolart. Writing is. The script of what I’m saying to a camera. The division of the clips. The places where we film a shot. The amount of people in the shot per each scene. I’m a director. This is a script. I’m ready to act and to film. And I want to work with the best. And learn from the best. And keep my cool. And resolve the problems that arise in the set. And have the team motivated. And the acting rehearsed. I’m ready to see it on the screen. I don’t want silly mistakes. We are ready to go and to make history. Filmaking history. This story is going to rock. And I’m already filming it. And you are in it. I want you there. It’s a game. And we are playing. It’s here. It’s now. It’s elsewhere.


Have I ever told you the unocent story?


Forty seven dimentions is already expanding the linearity of our resistance to keep an idea moving forward. This exercise generates a pattern of new longer narratives. All the way to ninetynine. 99 is a wholy number. Also holy. And after that there’s a jump. A higher dimension entrance. A frontier moment. And the peridiocity becomes a slower pace in the magnitude of what we are expressing towards higher levels of complexity. Social complex systems that recognize each other in more throughrly result. A social emmergence with the magnitude of a trully tranformative dance. It’s a tangible result. It’s happen and it’s expected to be possitively affected by right kind of feedbackloop.


48


Karla was there. I call here Karlita. But another Carla showed up. She was logopeda. Expert in neurology.


Gina es terapeuta ocupacional. Es la presidenta de la fundación Ictus. Pasamos frente a la fundación. Ella trabaja para recuperar la movilidad, la autonomía y la nueva vida de quién tuvo uno. Y cómo actuamos frente a las circunstancias sobre las que pudimos poner en marcha una acción contundente a este asunto.


El proyecto está aquí: HARMONICS. Y yo soy el nuevo. Y también tengo los suficientes apoyos para ayudar a convertirlo en una chulada de interacción sobre cómo tranformar el sistema con una coordinación estructurada de elementos que hagan permeable el sistema a nuestros hitos sagrados de exponencialidad convergente en cada paso a una dimensión superior.


Nueve dimensiones son suficientes para llevar la transformación a una plataforma plena NEW.


La comunión eterna ALLS se adquiere desde que se pone en movimiento sagrado eterno.


La continuidad como mantra.


No importa si seguimos. Moriremos. Pero habremos dejado una huella en otra dimensión. Esa es la experiencia humana irrenunciable. Tansformarnos: 99 veces.


Se produjeron 4 videos de manera colaborativa en cosa de 9 días. Se pidió con suficiente antelación que se filmaran los gags. La gente hizo lo que pudo. Se vio una capacidad de creación. Se performeo frente a la cámara. De diversas maneras. Con guiones sofisticados. Con pelucas que ponían el énfasis en las melenas de cabernícola de algunos. Como Hugo Sánchez a principios de los ochentas. Aquellos afros mexicanos del 78. Aquél mundial que «ganó» Argentina. No nos olvidemos que a veces una escenificación puede ser suficiente para levanta la capacidad transformadora de un pueblo. Diego tuvo suficiente con saber que era posible. Por jugar como jugamos este otro continente. Por tener en la sangre una inteligencia colectiva que se baila distinto. Que se ejerce como Diego en la pista. En la pista. Poné la canción de Maradona. Dale.


El DJ, reguetonero, se ofende.


Le caes bien o mal a alguien que está en la disco. Y ves cómo funcionan ciertos roles. La noche tiene sus situaciones. Y una vez adentro el baile tiene su propia vida. Y hay canciones que mueven. Y otras que explican una revolución. Let’s get this started. I did. Así fue como llegué a la pista. Con un baile existencial. Como rage againt the machine. Como si quisiera esa transformación en el escenario. Con unas letras repetidas como un convenio entre todos los presentes. Y sentirnos en esa nueva dimensión. En nueve conciertos distintos. Con esas sintonías que nos llevan a bailar en otras dimensiones. Más allá de lo que aspiramos. Lo mejor de la reina es el punk.


Tengo una camiseta punk de la reina. La de Banksy.


Yo soy ese man. Duermo con ella.


Yo tengo unos monólogos de la pandemia.


¿Los querés ver?


¿Querés ver guita?


Mi show me the money es ese. El director me menciona la escena. Tengo que hacer todos los papeles. Yo soy el promotor exitoso al máximo nivel. De pronto me caigo. Tengo una debacle. Se me cae el numerito. Estaba montado en esa ola. Y tenía el reconocimiento de que la vanguardia iba en ese sentido. La vida de la empresa privada. Hacerla subiendo la escalera corporativa de una empresa mediana. O pequeña. O ambas. Alianzas que vienen y se van. Entenderse entre personas con las que puedes crear. Ganar algo de dinero en el intento. Haciendo las cosas con una seguridad a la que no estamos acostumbrados. Saltamos al vacio. Y el mercado, o Dios, nos impulsa. O nos rescata. Algo pasa. Milagroso. Como el gol de Argentina contra Inglaterra en el Azteca.


El futbolarte es una sinrazón. No tiene sentido. Ni utilidad. Es una intelequia de un bufón que nunca llegó a la corte. No existió el rey que le diera el trabajo. Así que se creó su reino. Un reino, evidentemente, de menor valor que el existente. Aquél en el que creía tan sólo la mitad. Y que no se sometía a ningún escrutinio democrático. Mi reino es el futbolarte. Y de ahí no me voy a mover. Lo que tenga que pasar que pase. Si Costa Rica gana el mundial. Que se con una carta ganadora. Con la narrariva de un pueblo transformado. Con la idea de renunciar a algo. Y con eso entraremos al reino de los multiversos cielos. Y son esos nuevos cielos, esas posibilidades de multiversalidad las que nos llevan a proyectar lo que verdaderamente podemos aportar al procomún desde nuestra humilde perspectiva agrupada en un nuevo concepto transformacional: Tico commons.


El Tico Commons es una nueva nación. Es una nación de naciones. Es una nación que juega su primer mundial en Qatar 2022. Y gana. Pero se autodefine de una manera distinta. Agrupa a más gente que la que el pequeño país tropical habita en un estado de bienestar que no todos los países pueden llegar a tener en su ecosistema local. ¿Por qué? Por la dependencia a la violencia. Por la incapacidad de ofrecer a los que optan por la vía del mercado negro y su idilio con las armas. Lo opaco que mueve esa otra mitad del mercado. Aquello que se nos va de control Y no somos capaces de enderezarlo hasta topar con una de nuestras contradicciones inhibidoras del valor moral que nos permitiría avanzar, definitivamente, hacia la solución del primer 99.


En el 67 se aplaza la algarabía. El 66 es un hito de ciclo en el segundo estado sagrado pleno más importante. Una especie de primera fiesta mayor. Una dimensión de llegada para el viaje. Aquí llegamos ya con cierta madurez. Hay en el resto de las dimensiones una narrativa lineal. Quizás de nueve en nueve. Y de pronto se llega a un 99 infiltrado. Nadie lo reconoce. Muy pocos lo ven. Es una conexión inédita. A veces veo cosas. Y las suelo escribir. Sin decirlo. Para mantener un misterio fundacional. Algo que nos permita ser otro. Como Zúñiga y Chavela. Como Chavelo Vergas.


Si nos peleamos en dos bandos, más o menos seremos la mitad.


A la que colectivament seamos más, estaremos coquetando con la plenitud. Y todo estará bien.


Aspirar al 99 es necesario. Por lo cerca de ser el caso límite antes de seguir otra dimensión de sultados. La pirámide no lleva a más elementos necesarios para contruir lo que requiere el resto de las dimensiones de crecimiento. Y si se hay que ir se va. Pero muchos no llegan. No tienen la disciplina. No pueden escribir tantas dimensiones. Se cansan. Se van a dormir. No tienen sentido.


Cuando salí a escribir la luna estaba menos zenital. Ahora está encima mío. Y tiene a la osa mayor encima. Están jugando. Conejo y osa. Se ve la mitad. El sol está por allá. Ya vendrá.


Alex va en muletas. Y va en moto. O no. No lo se. Pero tiene la experiencia para no volverse a caer. Y para ser una pieza para la transformación de este trasatlántico. Hay que construir algo con la intución de que podemos generar la emergencia colectiva ya. Para eso necesitamos un ejercito de feedbackloopers. Y aquí estáis todas reunidas. Y lo haréis muy bien. Y lo fliparéis.


72


Esto no es ALLS


Lo opuesto de ALLS


Las antípodas.


El mundo de los némesis.


Los aprende a hablar.


Échale ganas.


Imaginemos cosas chingonas.


Ganar siete partidos en un mes.


Buscar estar a punto.


Entrar en la lista.


Manipular los medios.


Ganarse el apoyo de peña.


Conectar con la audiencia.


México 86


La caida del muro.


Almodovar.


Un juego nuevo.


La DAO de Golman.


El supuesto arte de Golman, o el supuesto para la existencia del arte de Golman.


El evangelismo de la compra pública de innovación.


El dadaismo surrealista sobre la pista de baile.


Los nueve goles de Golman.


Jaime: el mister que cree en mi para llevar a nuestra selección, Ticataluña, a la cima: ALLS


Merchandising.


NEW market evangelist.


Behavioral economics in surreal social complex systems. (PhD proposal). Jesus was there: go start the raise into a NEW height within the achievable spectrum of states of nature: ALLS

Golman’s da house!

Lift up your hands and say GOO-O………

And you say goo-o. I say, you say. Nine times. And then we to chorus that reminds of each one of the nine gols of the futbolart that represented the tico commons for the first time at the live scene of a summer night/day, depending on the meridiano that you are aligned in, pinned like a bug from a tropical 80’s catholic brotherhood school that was focused on the biology of the species that inhabited our common space. Out here in the tropical capital of somewhere else. We are part of your gettaway life opportunity. That’s what you get when you visit Costa Rica, and you know it.

Stick a Julio meme in August.

Clasic.

Or rather, the shit I do, and no one else finds funny. That’s what makes you whou YOU are. You know: YOU are in commands.

And that’s fine.

It’s epic.

To be here.

Alive.

With the little chance it has to happen, yet we are here. And we have developed a way to move on, away from this piece of shit status quo that you’ve love to loath. Waswrongwitxa. That’s my restaurant in NEWDF, NEWLA, NEWMAD, NEWPUN, NEWLIM, NEWPAV, NEWMAN, NEWBOG y NEWLIM.

A nine place in time-space conjunction. A new one emmergent from this flow.

And the neural network gets filled up by the input you/plural build up in co-creacion by a certain number of, lets say, ninety nine feedbacklooppers go at it with some harmonious emergent supernatural power that we are capable to permeate value into a brand new concept that can lift the spirit of our self-organized mechanism to deliver a collective need we’ve learned to manage somehow by working together towards and understood and clear common goal. It’s what you’ve been feed as discipline as it happen to be prosperous at the advancement of strategy as the standard way in which we deliver business practices with the precision of the tools design to win macho violent driven war heavily weaponly loaded-unloading so that more would need to come, as be used. And wasted. With some harm being done on an enemy. They made us think that we need an enemy to enlighten some macho shit in our culture that we feed our male sons to do what men have felt needed to be done so that life could be what it is, as we speak.

And we speak a common language. Or we intend to co-create it. In the use under this brand new standard we all somehow transparently get behind a NEW option of «weallwintogether», kind of camapign. Imagine a campaign bigger than Barack Obama’s «Hope». From young ticatalán poet from the holy mounts of our newly transformed capital: NEW barcino.

Welcome to NEW barcino. Everything is pura vida in Ticataluña. El tico commons construye ese consenso de última generación en la incepción misma de una comunidad que emerge rápidamente en la innovación radical que hemos ido pulseando mirando cuál de los genios de Televisa, la televisión por cable americana, nuestra pírrica cultura cinematográfica del cine que pasa por la muestra de la UNAM, y por las frescas ideas del MUAC, en una conversación que mantenemos a través de nuestros diálogos continentales entre nuestras comisarias del CCCB con las curators del MUAC. El diálogo, las instituciones y los hippies. Cómo articular la búsqueda interior de ese júbilo de libertad al que nos pretender hacer creer entre la historia de unos reyes, de unas creencias basadas en las más puras y pías covivencias directas entre Jesucristro nuestro señor, que es Dios por estar, sentado, a la derecha del Padre, el del trono más grande, y que a su izquierda debería tener al diablo, que come del mismo plato, le entra a los mismos tacos del asado que un argentino responsable de la carne nos ha producido con la astucia una cultura fraternal algo italiana que nos congrega a todas y a todos aquí con la gracia de ser boludo y gilipollas a la vez, milico y facha, en términos argentinos y españoles, entrecruzados, debatidos, en ausencia de armas que te lleven a pensar, como en aquél entonces, que vuestra revuelta y la nuestra nacen de dos concepciones distintas de lo que consideramos ético. Nos vemos, a día de hoy, a la cara los herederos de las glorias de las desgracias sociales estructurales de los sistemas de governanza del diseño, de facto, de nuestras democracias y sus instituciones. Y con eso la democracia mostraría su manera libre de ser como queremos ser. Un ideal de los mercados es que lleguemos a un punto de equilibrio. Abramos el juego. Juguemos a lo mismo. En vez de enseñar lo adictivo de llegar antes al poder monopolístico de quien copa un mercado, expliquemos la economía que generamos por la intersección de individualidades que forman parte del mismo sistema complejo social totalmente interconectado. El mensaje está en la capacidad de estar digido a mí, en primer lugar. En segundo, que lo esté pillando. Y en tercero, que me importe una mierda. Si llegados a este punto la cosa no ha sido descartada, poner atención porque nos estamos acercando a la cuarta dimensión. Estamos en un proceso de crecimiento del aprendizaje. A la cuarta vuelta ya creemos que sabemos de qué va la primaria. Y la cosa es un poco más guay. Y algo más compleja. Y exigente. Comenzamos a toparnos con el mundo. Más allá de nuestras lindas familias, nuestra bella comunidad escolar, el grupo de whatssap de los padres, la vida que progresa de nuestros hijos, a punto de llegar a una recta final de lo primero que define el paquete de aprendizajes que como sociedad y como padres y madres novatos y novatas, se hace lo que se puede, pero podemos mejorar el proceso de autoaprendizaje de los mecanismos que podrían reintroducir la inteligencia colectiva que nostros mismo podrías contribuir al reestablecer una responsabilidad y derecho el poder contar con uns sistema de analítia de datos que pontenciara la capacidad colectiva de maximizar nuestra implicación con la creación de una cultura excenta de violencia y del continuo temor al otro. El elemento capitalista que parte por sonreir a la parte que utiliza los mecanismos de creación de escenarios propicios para que el gasto en equipo militar pueda ser distribruido a un mercado de guerra perpetua en el que se va avanzando el R&D militar que estamos cofinanciando con nuestros impuestos. Todas y todos.

Por eso me gusta Europa. Y ser europeo. Y espero no sonar como uno de esos gilipollas colonialistas que pretenden defender la postura de una historia sin matices de los no-peninsulares. Ser de la peninsula es una manera de saberse romano. Lo apostólico nos viene por Santiago. Y de Jaume. Nuestro impulso conquistador. Ya por nuestros reinos bendecidos de victorias y gestas de reyes y sus cortes y ese flamante ejercito que nos defendió de los peligros que imaginamos en el más allá.

Veámonos un momento hacia dentro. Veamos con minucioso cuidado los rincones que no habíamos visto con reflectores y mínimo de interés para darse cuenta de esas cosas que ahora nos resultan tan evidentes. Tan insultantes de que pudieran haber sido así hace no tanto tiempo. Se han dado cambios sociales. Reconocimiento de luchas, la feminista sobre todo, plantando cara al mismo heteropatriarcado que marca aquello que se nos ha vendido desde los sospechosos comunes de la administración burguesa de la vida de nuestros pueblos. Las familias fundadoras de nuestras colonias. Historia de colonos.

I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX. Tras las nueve clases se establece un ranking de aportación de valor a la co-creación de necesidades no satisfechas de nuestro sistema complejo social común, en las escalas que coexisten, entre la individual, lo que rodea a nuestro cuerpo-tiempo-espacio, y la multiversal que derrama el receptáculo del placer máximo al que tenemos acceso como seres humanos, al que se llega en el orgasmo compartido en un plano más allá de la suma de nuestros sentidos, sino esto otro particularmente inmenso, este placer pleno de gloria inigualable, imbatible, en comunión con DIOS, con las diosas de todos los tiempos, con los recuerdos de cada concepción que cada uno de nuestros antepasados presenció para que estemos hoy aquí: presentes, justo en este preciso instante de comunión superior: ALLS.

Aquesta nit he mort

He mort aquesta nit; un parell de cops.

Va ésser durant el són.

La primera vegada s’en va ofegar el cor, el conducte de la respiració s’ha tancat, i el cervell, senser ha explotat. L’atac em va aixecar del són i he tingut la reacció de donar-me dos copets amb la mà al pit, com si això fes algu, quelcom sufficient per a no morir del tot. El cop al cap me l’he fet amb l’estanteria que hi ha a la vora justament per quan havia de morir.

T’has salvat de miracle. Ho tens clar que estaves mort. Clarissim. Ho he viscut en carn pròpia. És això. Quina petita mort més nítida. Una deglussió mortal. Un episodi fatal. Letal.

M’he tornat a dormir, pensant que si de cas canvio la postura per veure si ja no mors de cops el proper cop que toqui. Però no pinta bé. Aquesta nit morirás.

El segon cop ha estat quan m’ha sagnat la gola. Ho podia saborejar. La sang del cor, sagrat (més aviat sagnant), quèia com mel d’un arbre. Com si això passes en lloc més que en el meu somni.

El meu darrer somni ha estat premonitori. No ha estat una imagte concreta de la meva vida sensera, si més no un altre detall del meu deteriorament definitiu col·lapsant i trencant la nit més calurosa de la història. Tot per qué? No hi ha raó que compti. No hi ha pecat que valgui. La sentència de mort ha estat signada pel buròcrata de torn. Els déus t’esperen a sopar. La taula està servida. El moment és aquest.

Mort un cop més. Desperts.

M’aixeco a veure aigua. Com si això fos a millorar el meu destí. Ara ja estàs plè. Veus el mont Carmel per darrer cop. Les seves llums grogues, en línies horitzontals, com curves de nivell, el cel blau fosc, i adal, per últim cop, Venus.

Last Venus. At last we meet.

Torno al llit. Un darrer cop. Ho tens clar, oi. Doncs d’avui no passa.

T’en vas. Tots marxarem. Un dia com avui. Sense avisar. I potser no tindrem temps de despedir-nos. Així que ho faig aquí. Avui. El mateix dia que he mort. Tres cops ara. Abans de tornat al llit.

Aixecat i escriu.

La veu és la meva. Qué més dona dormir més si estàs mort per dins. Avui està escrit que has de morir. I ho saps. Ja les has viscudes. Ningú no et pot salvar. Com a mìnim no avui. Si més no, aquest darrer text trobarà el fil que vagi a parar adal de tot. I tot plegat enllegui un curs nou. Aquestes coses passant a l’agost.

El primer cop vaig morir a les 01:23. Estava clar que aquesta ha estat la bona. Hora de la mort clau. Petò al canell, petò al canell, i visca el cel.

ALLS

Day uno

Golman

To begin again

Life is cycle. We all know that as long as we wake up in a new day.

Early morning. I get to work with my words. It’s the first process of this new era. A creative piece to spur the ignition of a new enterprise. Like a new day.

I’ve experience this before. Every year, when you are a child, you get to go back to school after the summer holiday has transformed your life forever. It’s always the same. It’s always a little different.

The struggle is continuos. And goes on from whenever you have conscience of yourself within the realm of vastness. Now we have a new telescope to bring us into a new dimension of ourselves. Turns out time traveling is happening as we take a look at the past that’s it’s sending their signals, light, and other kinds of waves, through space. And time. At the mean time what we see is not what we get. What there is has moved in the opposite direction from ourselves and has evolved somehow from the picture we’ve just seen.

Continuos learning is what life is. We are not taught this in school, but somehow, we are expected to keep applying what we were taugh as little kids: be curious; it never ends. And the exploring begins right away. You think you are going to come up with answers, and a new abiss opens up at your feet. You go down the hole.

The fall is a great metaphor. We all fall. All the time. And learn to get back up. And keep the movement. Keep the self-respect. Act as if it’s what’s been meant to happen. No one else fell at the time, but we all fall all the time. Be empathic. Especially with yourself. But don’t stop there. Share you empathy. It’s the humbling exercise of unrewarded care: love.

I once tried to force languages into mearging. Like a literary clash of two galaxies. Something innevitable, but that has no real consequences on the life you or I live. It’s a game of words, like the space between the planets of the merging galaxies. Some trajectories will be shifted. Some adaptation will go on. Life is spinning in different dimentions. We are only able to graps a few of them. Yet the other ones are there. Right here. But we can’t fully grasp them.

It doesn’t matter. We’ll go on. Life will. And we too. As this pace we’ve managed to create art to keep ourselves at our finnest hour. The tension from the activity that holds our societies together, as if they were part of linage of just one history. Our own. And somehow intertwinning with the secondary histories. As diversity clashes into the neural galaxies of any given state of nature. That one outcome pefectly fitting that time-space singularity. And the sum of all other possibilities, in a multiverse of circumstances that align with the quantum delivery of our complexity.

Is it literature or science? Should it be one or the other? It’s just words. Unos and zeros.

Uno.

La cabeza olmeca de Golman vuelve a ver al cero. Son ojitos.

ALLS

NEW: un nou camí

Avuí és l’1 d’agost. Normalment els cicles laborals a Ticataluña comencen l’1 de setembre. És lo més normal. També us dic que aquest no és un país del tot normal. També és cert que qui s’atreveix a dir el que és no és normal avui dia? No seré jo el que vagi pel món posant etiquetes. O potser, ara que ho dic (escric)… doncs just ara serà el que farè.

De vegades em diuen, amb raó, tot el tossut que puc arribar a ésser. M’ho diuen com si fos un tema que hauria de treballar. Un tema a millorar. Quelcom que grinyola. «Per aquí no vas bé, noi»—pensen. En canvi, jo ho trobo un atribut. Quelcom que em defineix, potser, però no pas quelcom que sigui del tot dolent. I no vol dir que tingui el cap quadrat. Que també potser. Però, en tot cas, el que tinc clar, és que quan hi ha d’altres que potser en aquell moment ja s’haurien donat per vençuts, jo encara vull lluitar. Crec que això ho tinc des de que vaig aprendre a competir en esports, sobre tot d’equip. Si el partit no ha acabat, encara hi ha temps per donar-li la volta.

L’estat d’ànim col·lectiu és un pèl complicat d’entendre, i més encara d’orientar. Depèn de massa coses. I qualsevol detall pot fer que la gent dubti. I que tot l’estímul construït s’enfonsi. Tenim tendència a creure més en els escenaris negatius que no pas en els positius. I potser ens ve de fàbrica. En algun moment això pot generar estabilitat al conjunt de la comunitat. El que és cert és que fins ara els comportaments individuals, i els col·lectius quedaven emmarcats en un context més o menys local. Avui estem tots interconnectats. I aquesta interacció, em temo, està seguint el camí demencial d’intentar guanyar més seguidors, o bé, l’elixir de l’èxit: tornar-se viral.

L’estat d’ànim col·lectiu doncs està despitat intentant trobar el final d’un timeline que no s’acaba, amb impulsos addictius supossadament graciosos que una bona part de la societat ha contribuït a arribar al cim social. Potser és un instant només, i que tot seguit, l’atenció es dirigeixi cap a un altre ball amb parcialment ùnic. Ens estem tornant tots boixos, o potser aquesta cultura «meme+ball+música pop» és l’element necessari per a fer el pas endevant.

Tinc la impressió de que no està tot dit. He estat sempre un optimista, i no per això vull dir que no veig tot lo que no funcioni com caldria en aquest món nostre. Ha sortit molta cosa a la superfície. Ara veiem el plàstic a l’oceà, i fem el lligam amb els plàstics que hi comprem al supermercat. Les empresses, els governs i nosaltres: consumidors. La fórmula sota la qual nosaltres decidim el futur: decidint que comprem. Això que ha dit en Woody Harrelson encara no em fa el pes. No només és el que comprem. Ni la nostra actitut individual. Potser ens cal també repensar el com construïm les infraestructures de la nostra societat global, amb el factor de la disminució de l’empremta que tenim col·lectivament en el medi ambient.

Fa temps que hi penso en tot el que no està bé en tot aquesta fórmula de les xarxes socials i cóm ho hem intentat integrar, parcialment, a la resta de les coses que fèiem. Els hi hem seguit el joc. I ens hem trobat, al cap i la fi, fent balls súper complicats o gravant al nostre gat per a contribuir a canviar al món. Potser no ho aconseguim, però potser tenim la sort dels que hi guanyen la grossa. La loteria en aquest país és encara més forta que la religió. Si hi ha fe en aquest país, aquesta es concentra en els dies previs al nadal. No pas per a l’arribada, un cop més, d’un nen déu. Sigui la gràcia divina, la sort, o la bona rebuda de les masses mundials, un dia de les nostres existències, potser tot canvia. Aquell xut d’adrenalina i endorfines per un tub faran d’aquell dia el més especial de la nostra vida.

A partir d’aquí hi ha dos escenaris: per una banda, tot de baixada, ja que mai més tornaràs a pujar a aquell estatus social. O per un altra banda, aquell dia ho canvia tot per a sempre, i la vida mai més torna a ésser com era abans. Tot cap a millor. Fins que un dia… mors.

Potser la vida no és així. Potser les xarxes socials no són la vida. O res. Potser estem molt al cas de la tele, ja no només dels gats, els acudits, els memes i els balls. Potser tot plegat la nostra atenció ja és captiva de la publicitat que se’ns apropa com la marca amiga que clava els missatge que necessito escoltar per a sentir-me part dels que no són subnormals. Compro. Vull això. Caic.

Potser no hi ha sortida. Potser som part d’aquest sistema. I no hi ha pas res més a fer. Som la colmena que ens ha tocat habitar. La nostra vida està condicionada a que no hi podrem escapar mai. En el món dels optimistes alguns volen ésser com en Zuck, l’Elon o en Jeff. O potser es conformen amb convertir-se en un influencer i no tenir que fer res més que viure la vida que projectem a l’Instagram+Tic Toc. Potser ens creiem que tot anirà a millor si ens inventem un xarxa social nova que ningú s’ha imaginat abans. I pugem al món dels unicorns.

Això ja ho vaig intentar fer. Fa tretze anys. No ho vaig aconseguir. Més aviat vaig fracassar, sense pivotar cap a una altra posició en el tauler del lloc. Us vaig dir que era un tossut. Aquella idea, aquella empresa, aquell anhel, encara no m’ha deixat estar. Encara hi és. Tot ha canviat. Jo també. I ara he aprés a fer d’altres coses. I tinc quelcom més experiència. Roda el món i torna al Born.

Doncs, avui he tornat. I ara estic convençut de que tot plegat estic encaminat a formar part d’un canvi social que ens pertoca afrontar a tots plegats. Si llavors vaig «comprar» el camí aquell de l’emprenedor de Silicon Valley, avui dia el meu camí cap a l’adopció de la innovació té un altre recorregut: la compra pública d’innovació.

Jo he iniciat avui un nou camí. Aquest camí és el meu. I no és pas l’únic. I a més, té moltes dimensions. Sóc un evangelista nou. El nou d’un poble nou. Tots plegats viatgem a una velocitat que ni tan sols copsem. Estem vius, i això és raó suficient per celebrar. Potser és el moment de fer-ne un petit ball ceremonial que representi aquest punt més sublim al que arribem tots plegats quan ja no som pas només «nosaltres», per convertir-nos un «NOSALTRES», tots plegats. Aquest punt, d’existir, estaria sempre viu. I podriem assitir-hi quan volguessim. La seva magnitud sagrada no s’acabaria mai. Independentment de que marxem, com un dia, ben segur, agafarem camí.

Avui doncs podria ésser el primer dia de tot plegat. I cada dia.

ALLS

Un tribut innecesari a l’enye

Ningú s’ha aturat a fer aquest gest. No toca ara, diria algú. Pero i si calgués fer-ho, qui ho hauria de fer? Donat que no hi veig cap moviment de ningú que ho agafi i faci seu, com gairabé cap de les coses que em venen al cap, doncs no hi ha un altre sortida que asumir el pensament que ens ha creat. Ho farè jo, senyores i senyors. Visca la nostra magnífica enye!

No es pas un acudit. No us equivoqueu. Això no va de dobles o triples sentits. Potser va triples, d’aquests que fot en Curry que haurien de valdre quatre. Pero això és un altre historia. Ara estem amb un tribut que per alguns pot semblar una mica atrotinat. I potser ho és. Jo en canvi ho trobo encisador. Que voleu que us digui.

L’enye no és una lletra qualsevol. És una lletra que no existeix arreu. I naltros la tenim. Fins i tot al nom. I això fa que sigui especial, ara, també per a nosaltres. Per a definir lo que sóm d’arrel.

La enye de Ticataluña no és una enye qualsevol. És tracta de l’enye més gran del mon. Sí, així tal qual. L’enye més gloriosa, gran i única. Fins i tot lliure.

Es pot tenir un gest d’aquest tipus? Ens estem possant de genolls un cop més? Ens cal més rampell? Anem a provar just lo contrari. Anem a possar seny. I sentit. I fins i tot un gir inesperat. Ningú no vol l’apocalipsi. Tot i això, aquesta música sona per tot arreu. I ens hipnotitza. Ja hi sóm un cop més. A mig de l’onada de calor.

No blanquejem res. Ni embrutim més lo que hi ha. Estem engangats. No ens podem moure gaire. No anem enlloc. I ens cansem, sovint, de tot plegat. No ho veiem clar. La foscor s’ha arrelat al relat que dirigueix el curs del nostre porvenir. I de sobte, al somni, ja no hi sóm al fang, encara pitjor però, ens trobem a sorres movedisses i només els ulls, el nas i boca sobresut a l’aire fresc que bufa suau, seré, aquesta tarde d’estiu. El darrer gest per a la llibertat. No et moguis pas. Estigues quiet. Respira fons. Gaudeix de les vistes. Escolta la terra. Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris.

Digues el meu nom. Hi trobaràs una terra nova. Un punt de partida i d’arrivada. Un lloc nou. Un joc nou. No és pas només un canvi nominal. Es tracta d’un canvi de cicle. Per a lo que ens trobarem a partid d’aquest moment. Forma part d’una renuncia a un anel profund i sincer, que si més no ens va sacsejar ara ens ha portat a aquest darrer gest glaçat i vital de superviviencia. No hem deixat de somniar. Hem canviat de terci. Sonen les trompetes. El destre reb el basalard.

Un gest elegant i ferm tanca la signatura. El nom compte ara amb una onada de fuga. Anem a un altre indret.

Ticataluña

Fer pa al teatre

Fa un mes vam anar al teatre La Villaroel a veure l’obra de Cristina Clemente i Marc Angelet: una teràpia integral. Vaig flipar molt. Per moltes raons. El teatre té aquest efecte de provocar-te una petita ìntima transformació interior a partir de lo que els dramaturgs han possat en escena. En aquest cas, la teràpia integral me la vaig portar possada a casa. I la meva dona igual. Tots dos ho vam viure com privilegi: estar vius i fer de la nostra vida el que volem debó. Això que ens omple. Això que està present en el esforç cotidià del dia a dia, i com tot està lligat a l’esforç de trencar internament les manigues que nosaltres mateixos magnifiquem.

Fa temps que el teatre em crida. Un dia vaig aturar a en Josep Maria Pou a la bora de Plaça del Pedró i li vaig dir: «Prego em disculpi la molestia, només volia agraïrli el que fa, i ferli una pregunta: jo vull fer el que vosté fa… per a ón haig de començar?». El mestre em va escolar amb molt de respect i deteniment, mirant-me amb els seus ulls profunds i plens de sabiessa i em va dir: possa’t, noi. Amb paraules més boniques potser, pero molt al gra. En pla, si vols fes-ho. Prepara’t. Feia poc l’havia vist fent de Socrates, juicio y muerte de un ciudadano i em va donar la mateixa sensació: vull-esser-ell. Vull fer el que fa aquest senyor.

En tot cas, el teatre es un joc de miralls. Potser només m’he deixat atraure per a la sensació que ha vulgut infiltrar-se en el meu cap i pensar el que ara estic pensant. Fer-me sentir això que sento. I no sóc jo. Algú més em controla. No sóc lliure. El lliure. Ho he pensat; com a lloc, pero també com a personatge. I jo al moll. Llom; tinc gana.

No només és fer d’actor. No només és es entrar al mon de teatre. No només és interpretar la vida d’uns altres. Sino també esser aquells altres. I per això no és només que vull esser Josep Maria Pou, que també, sino que vull esser en Sócrates. El lloc de miralls apunta a la dualitat. Hi ha l’actor i també hi ha el personatge. Hi ha la intencionalitat de texte, escriure l’estrucutra d’una narrativa que serveixi per possar en escena una obra de teatre, i que això faci moure al public. Per dins, i tots plegats, amb els interprets; amb la història.

La realitat que es plega, i que es torna a plegar com un fractal o la linia que divideix al mar i la terra al Cap de Creus. Ja no només és la dualitat que persegueixo per esdevenir en Pou/Socrates, sino que també tinc la sensació de que vull esser l’arquitecte de la historia: el dramaturg. El control de lo que fan els personatges. Les intencionalitats d’una paraula. L’efecte d’una orientació cap una banda o una altre. L’estructura. La claretat. L’eina per a un equip. El missatge cap un auditori. La liturgia teatral. Escriure i dirigir als autors. Ho vull tot. Escrit i dirigit pel Golman.

És evident que sóc un impostor. Ja no hi sóc arreu. Ni aqui ni allá, com la peli d’en Luis Fernando Frias. No sóc d’aquest mon. I per tant, compte. Potser el meu reigne és d’un altre dimensió. I potser aquest missatge pot crear confusions. No está el horno para bollos.

Li vam dir a la Cristina Clemente que ens faria molta il·lusió anar a veure la seva obra. Va ser el darrer cap de setmana que es presentava. Un dissabte. Va tenir la delicadessa de que ens hi donguesin uns bons llocs al ben mig d’escenari, des d’on ens vam possar a les seves mans. El texte, co-creat a quatre mans amb en Marc Angelet, és un altre exemple de la dualitat al teatre, i aquest element col·laboratiu per fer una comedia que va molt més enllà de fer riure. Aquest tros d’obra compte amb un procés creatiu i de cura espiritual al mateix nivell d’una drama. Sembla que la comedia està subordinada al drama. Si vols fer teatre del bó hauràs d’anar per aquí. El pa que es fa aquesta terapia és com nosaltres. Aquest és el joc marevellòs que ens porta per una estructura en tres part que ens acompanya a fer un pa especial amb les nostres vides, seguint la recepta milenaria: el teatre ets tú, i tú ets aquells que están revelant aquella humanitat adal de l’escenari.

L’aplaudiment de cinc minuts va esser clamoròs. Jo vaig sentir la necessitat de cridar allò que vaig veure al meu avi, Oscar, cridar al teatre a Mèxic, quant debia tenir uns nou anys: «Mucho». M’ho guardo per a ocasions especials, i sense dubte Una teràpia integral s’ho mereixia. L’Abel Folk va aprofitar el seu domini de l’escena per fer una darrera reflexió: apagueu el puto mobil, collons. La persona a la que anava dirigida aquest toc d’atenció va pillar-ho a l’aire, quant la resta del teatre ens vam pixar de riure i vam tornar a aplaudir com a boixos. I per últim, l’Abel va aconseguir que un públic entregat participés d’una liturgia que no se sap ben bé si estava al guió o no, pero està camí d’arrelar-se en la cultura popular d’aquest petit pais nou: Ticataluña. Si el futbolart existeix un dia aquest mateix crid serà pronunciat al Nou Camp Nou per un estadi senser. I no serà quelcom no ve a compte, sino quelcom que haurem recorregut, nosaltres i l’obra, per llençar al foc tot això que ens aturaba per a la transformació social plena que ja tenim aquí: ALLS.