c1 o c2

Lo primer que em va soptar és que no estiguessin convençuts. No sé ben bé com dir-ho. No sé ni tant sols si estic indignat o preocupat. I si fos cas que aquest tribunal no m’entén del tot? Quina seria la consquencia d’intentar amb totes les meves forçes demostrar el meu domini de la llengua, i al dur a terme els meus acuidits amb subtils doble sentits ells i elles entenguessin, totes, el sentit contrari al que fa gràcia? Probaria això que el que no entenc la llengua sóc jo o ells i elles?

Quin dilema. Quina porca misseria. Em toca molt els ous. Estic un xic emprenyat i tot. Cóm potser que després de 21 anys de parlar aquesta llengua encara no tingui l’aprovació d’aquest petit tribunal que ha debatut durant 4 dies si tinc o no tinc el nivell oral i escrit equivalent a un C1 o un C2? Un nouvingut de 21 anys encara és un nouvingut. Per coses com aquesta. I no s’anadonen. No ho veuen. Aquest tribunal és una mostra molt clara de que estic fora d’un sistema del qual he volgut, amb totes les meves forçes, trovar-me com a casa. I encara em sento nouvingut.

Eh, sense mal rotllo. M’agrada esser nouvingut. Sóc un nouvingut orgullòs d’alla on vé. De totes les meves cultures. I de les meves precaries llengues. Ara arrivat a aquest punt en el que et puc anar de lo que opini aquest tribunal respecte a la meva capacitat de fer servir el ticatalà per anar per casa—o mes aviat «d’anar per feina»—amb tota la normalitat amb la que qualsevol altre d’aquest nou pais pot dur a terme sense que ningú dubti o toqui els ous.

Jo ho entenc. Ho diu el paper. És una regla escrita. O no escrita. Jo m’he llegit la convocatoria del lloc de treball. Literalment diu tenir el coneixement oral i escrit del ticatalà segons els criteris de la Mare de Déu del Coll, ja sigui C1 o C2. Doncs ara bé, jo humilment crec que tinc els criteris d’un C2. I vull fer-m’ho mirar. Estic preparat per passar pel tub. M’estic possant una mica, i tot. Va, home, no siguis heteropatiarquic. Artic o antartic?

Aquest acudit n’anirà bé. Hi haurà algú que no ho agafara per la banda bona. Pasarà això que em temia que pasaria. El tribunal s’ho prendrà malament. Entendran el que volen entendre. I s’agafaran d’això per donar-me pel sac. No vull dir cul. Sonaria massa barroer. Potser el tribunal no tindria la delicadessa per copsar l’humor de les meves petites xorrades. Potser no estic mesurant les consequencies d’un gest massa ruffian. Aquest pais no està preparat per a que vingui un nouvingut i digui aquestes coses. Menys ara. Ara no toca.

No patiu. No sou els primers que em posseu a prova en aquest pais. Fa molt que hi sóc. Ja sóm grandets. I ja ens coneixem prou. Ara, no volia deixar passar aquesta opportunitat per dir la meva. Això és una petita mostra de la invisibilització que alguns nouvinguts hem patit al llarg de la nostra curtissima historia compartida. Ara, no us ho agafeu amb paper de fumar. No tingueu la pell tant fina, collons. Pit i collons. Sortiu i gaudiu.

ALLS

Golman – futbolartista ticatalà

(Carta publicada a la secció d’opinió de diari d’Es Grau Ahir, Mao)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.