Dones de radio

La Cristina Clemente m’ho ha tornat a fer. És un far en un camí que m’he obsesionat a transitar: vull esser gent de teatre.

Ahir ho vaig aconseguir. Vaig anar a veure la seva darrera obra i com és habitual m’he petat de riure alhora d’haver plorat com cal: sense embuts. Entre la Meritxell i jo, la meva filla, Vera. Uns i altres ploravem, mentre ella observaba. Amb atenció. Amb el poder de seducció que una posada en escena et demana. El ritme, els personatges que ja t’els coneixes només entrar en escena i presentar-se davant d’un escenari, davant un public nou.

Tres dones. Totes elles tenen diferents maneres d’explicar qui són. Les estem coneixent i ja veiem les seves personalitats. La seva manera d’haver existit al mon aquest que vivim. La vida tal qual ens pensem que ens defineix, fins que un dia rebs una noticia que no estava al teu programa: tens càncer.

No és ben bé així. No es ben bé així per una dona. Tot és different per una dona, en comparació a cóm són les coses per un home, si ens aturem a pensar que vivim agafat pels ous dins d’un sistema opressor, colonialista, masclista i patriarcal. No tenim molt marge, pero ens estem adonant de que efectivament estem malalts. Tots plegats. I no ha estat culpa nostra.

No del tot…

Em part sí.

Anades i tornades.

Un mon que ens ha ensenyat a esser com sóm: egoistes i empàtics, falibles i confiables, asututs i poca soltes, abstractes i ximplers, congruents i contradictoris…

No puc estalviar-me la feina de representació de la dona que Dones de Radio posa damunt la taula, o més aviat a sobre d’un escenari que reflecteix una vida que es transita quan algú, una dona, rep aquest diagnòstic malait. La salut la tenir a flor de pell més aviat, només, quan ens manca. I darrerament, estem conscienciats, potser nomes lo just, de que cal prendre consciencia de que sóm lo que menjem, l’exercisi que fem, les persones que ens envolten, la comunitat, i l’estabilitat de tenir una raó d’esser, una feina per pagar els comptes i un sentit de pertinència amb el qual puguem estar relativament satisfets. I amb això anem tirant. Sempre amb alguna cosa de menys, i amb alguna historieta que fa gràcia, de tant en tant, a la que en prenem nota, o s’ens escapa de les mans. Dones de radio és un d’aquest miracles que has d’agafar. I que ens transformarà a totes, perque ens-hi posa un mirall davant nostre. La vida. La mort. I el que hi ha dins d’aquest bocata.

La mort hi és. Sempre hi és. No ens fem prou conscients de tenir-la a sobre. Respirant-nos al coll. Suament, pero alhora constant. I ens acostumem. Anem en automàtic per la vida. Emprenyat i preocupats per mil coses, d’abast, que ens hi nuvulen l’ullada més enllà del que tenim amunt. I no passa res. Tirem.

Ara quan et trobes quelcom al cos que no hauria d’estar… la ment s’activa. Com aquestes tres dones que rand d’un boltó començen un camí que les canviarà la vida. Aquest trajecte, de cop, té la mort alla, ara davant, més propera, menys nuvulosa: present. I tot lo demés, com pot seguir igual? El mon que teniem de cop s’ha tornat blan i negre. Estem al mig d’un somni, o més aviat, d’el malson definitiu. Ja el temps no es infinit. No ho havia estat, pero tant ens-hi feia. Ningú s’anoda. Estic sola. Un cop més. Pitjor.

No sentim a una veu a l’escenari, sino a tres. Tres maneres d’esser, de diferents mons, i ahora d’un. Tres classes socials, i tots tú. Totes jo. Tres maneres de prendre la vida, i d’entendre que això ha estat així, per cadasuna d’una manera única i irrepetible. Com la vida mateixa. Pero totes tenen ara un punt en comú. Un club al que de cop pertanyen, i m’havien volgut apuntar. Ni mantenir-se només d’aquest club. Un llaç rosa.

No es transferible l’experiència d’una persona a un altre. No obstant lo que es reflecteix en Dones de Radio és un acte de sororitat que hi representa la veu trencada d’una i totes. I ho veim des d’un prisma complexe que no pot minimitzar ni menysprear lo dificil que resulta fer-hi front a aquesta malaltia en particular, i a totes, en general. La sanitat està al mig d’aquest context, del nostre model imperfecte, i alhora una de les coses que en sabem que tenim gràcies a que hi paguem impostos, formem professionals, fem docència, i gestionem recursos escaços per prioritzar la salut comunitaria de tota la població, si pot ser atenent als biaxos, i si potser, representant les prioritats d’un i altres al moment de fer l’equilibri de esforços col·lectius que els professionals de la salut duen a terme, dia si, dia també.

La veu del pacient és un elixir de la gestió basada en la persona, amb el pacient al centre, que no només es pacient, ni client, ni usuari. Sino tot alhora. En alguns casos, professional. De la salut vull dir. Que també pateixen malalties. Totes. Tots.

Els biaxos a salut són flagrants. L’any passat, si recordo malament, és va fer per primera vegada una marató per corretgir aquest biax, centrant la mira en la salut de la dona. Alguns homes havien expressat en algún moment que fer-ho així excloia a la meitat de la població, como si en direcció contraria, quan el biax masclista, també present als ratolins, amb els que fem recerca. I tan pantxos. L’home afectat per la situació, ara també patint, també està ben representat a Dones de Radio: El Ficus.

M’atreveria a dir que el personatge d’El Ficus és central en aquesta història. La gran història, per damunt de la història de com aquestes tres dones ens han explicat el que hi ha, el no hi ha, el que sobra, el que manca, el que emprenya, el que cal, el que és, el que no es, i un munt de lliçons com mai, mai mai, al mon de la sanitat s’ha aconseguit explicar en 90 minuts d’una posada en escena. I mira que hi ha taules rodones, sessions magistrals, congressos, cientìfics i tecnològics, de tota mena, on la salut sol ser un dels grans movilitzadors de professionals, de recerca i d’innovació. D’alguna manera sóm conscients. I ens va la vida. I d’alguna manera la ciencia ens ha portat aquí. I tractem coses que abans no hi erem capaços. I estem en un camí cap a resoldre alguns dels grans reptes cientìfics per tenir més cura de la salut de la població, en general. Si aconseguim fer-ho amb equitat, amb transparència, amb qualitat, amb rigor científic, amb professionalitat, amb el recolzament adient, acompanyats, amb la informació que cal, per tal de prendre decisions compartides. Això és l’essencial.

La veu de la dona està present a Dones de Radio amb un tó profund, molt curòs, i molt valent. Es tracta d’una veu que ens demostra que no sóm nosaltres, sino elles, les que han viscut això que ara ens expliquen. Aquestes tres dones representen la veu d’una part del pais, d’una part de la nostra societat, i de totes elles, i de tots plegats. Inclòs, pobret, el ficus.

Tres edats diferents. Tres feines diferents. Tres àmbits diferents. Un sol teatre. Un sol sistema de salut.

El llegat de l’art a la salut i tenir-ne cura de nosaltres mateixos.

ü

Totes.

Tots. . . . . . . .

ALSS. . . . . . . . .


N’Anna va llegir el texte de la columna del pare de la seva amiga, Vera.

No ho va pillar tot. Vull dir… no és senzill. Li va agradar. De debó. No per dir-li a la Vera: «Teu pare, està boig, oi?»

Es clar.

Com s’havia de quedar.

Si t’ho diguessin a tu?

Del teu pare?

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

Ostres.

De la mare?

Ostres. . . . . . . . .


Competència de nou punts.


Això és més q’una industria qualsevol.

Va, de treball d’escriptura: aneu i feu recerca de les 9 industries més importants.

Per demà.

99 paraules.

Això és una mesura.

I abans hem vist una metaestructura poètica.

La barreja de dos mons.

El vostre.

I aquest.

Un mon 9.

Vens?

Vina.

Anem.

JUNTES/JUNTS

L’e aquesta és fa la feina de la multiversalitat: valdre per més d’un ùnic punt.

Odi al punt ùnic tot poderós. . . . . . . . .

ALLS


Final amb tensió d’odi profund al némesis.

Com ens mola a totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes.

Totes totes són diferents. Cadascuna un mon nou. Un mon 9. NEW.

Així va aquest mon NEW.

Ha estat dictat pel 9 10.

10 amb accent.

Un partidet d’un futbol a l’esquerra de Jesús: Diego.

Diego i Golman.

Paraula de la revenga de Obligushi Mitzaoro.

Golman no era el samurai al uso que en la historia, de hoy al primer día de la filmación de los 9 samurais, opera prima de Golman, servidor.

Yo llegaba con esta frase en nueve barrios de Napolés.

Les digo; «Io sonno un futbolartista, nouvo, nueve, nou, new, 99 & 9, ü, feedbackloopper, and this wannabewriter that has never published a single word in what was then a traditional trait of our society: publishing and reading books. The industry of reading actual books. With pages. Real pages. Real samurais.

Soon that not so good scenario shows up in front of us in the form of absolute power of a man and his 9 bodies.

Brody’s bud is gone.

He passes away today.

Not in that wave.

We got it all wrong.

That was no way to be.

So I regret my being so.

And now I have a chance to mend the past.

And go back and face it again.

The grace we had.

All those other things.

And the thing you would have done that other way.

No worry girl, you are aweright here.

We are all there.

We will be there.

We are there now.

Singing this song

Along the monuntain

Ant to the sea

alas we go

Time forward, gone.

Alas we go. . . . . . . . . .

And back in time

That’s how many words can have a good movie title to be a classic. If you ask any decent GPT, you get a funny-enough answer. For a machine, I mean. Until WE, üs, wë make it funnier. In our sense of humour kind of way. Why do we need to pretend that’s not the lamest plan. What we are seeing is the absolute divine of them proud boys society activist of the NEW ways and performing with all the means them rich boys get to fool around and get away, oh no wait, you didn’t know. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. Common. COMEONE.

My name is Golman Comeone.

I’m here on behalf of Diego.

He and I we go way back.

Back in 1986.

Yeah, I’ve got a Maradona story.

I’ll film in Naples.

In 99 days.

And 9 games.

We play.

We win.

All of us.

But it takes this other way.

This other deal.

This way of being.

In this particulary new way of Bë.

Bé.

Vë.


AI, como ay, hay.

Es un botón de entrada. Un sí reverenciado. Una decisión de adhesión. Los botones han dejado de ser actos sin consciencia. Por los riesgos de nomás hacer lo que la manada. Borreguear. Seguir al montón. No saber cuándo parar. Bulear. Insultar. Difamar. Hacerle al machito en tu expresión pública por tus pinches huevos. Bájale de verga, cabrón. Un hasta aquí. Hasta aquí no tiene por qué ir a más. Si el hasta aquí se entiende, hasta aquí llegamos. Tiene que ser claro. Y entendible. Lo entendemos.

Hasta aquí.

Los NEW américans decimos bye.

Nos vamos.

En esta otra dirección.

Que parte el tiempo en dos.

Yo soy la tercera dimensión en la que nomás un lado entiende del todo.

El misterio se distribuye en un tiempo y espacio paralelos. Azules a un lado, rojos al otro.

Escoge un color.

Seguir azul.

Volver en el tiempo rojo.

La rebelión de los que no tienen el mando.

La rebelión 99.

Y vamos.

Mejor.

GO

ALLS


Páginas desactivadas.


Servicios de activación de páginas.

El servicio de activación de botones resultó ser el que más valor generó en los últimos 9999 días. La historia recurrente. Ya no vayamos más allá. Ni para un lado. Ni para el otro. Dejemos al futuro espacio suficiente para que respire. Y depuremos el sesgo inmundo y hediondo que nos lleva a pensar por la voluntad de un 1% adicto al dinero, que entonces la guerra se plantea como materialismo de la violencia de los instintos del macho alfa y sus 99 malotes. La vide dominada por esta percepciónd del poder, la gloria, los valores de los hombres de bien, la exploración de más allá de nuestras fronteras, los capitanes de barco, las tripulaciones inhumanas, la camaradería de los 9 muchachotes haciendo el gilipollas. Los machos siendo trumpers. Proud Trumpers. Them winning. Them waining. You know what I’m saying. You can still read. Even that NEWORD.

NEWROD

NEWDOR

NEWGOD

MEWDOG

The mewdog meme had it’s run towards the top greatest memes, all time.

That kind on metic exist in the world to the people who decide the deal with the games. The games we play are old and new. And biased. And violent. And corrupt. And failed. And tough. And lovely. And hopefully, holier. Is that even possible? Could you think of a better way to look at this complex collective problem we have: the sustainability of our existance with or without them. Two way street. Opposite directions. Alienation. Fine. But you don’t rule the world. We know who you are. What you macho dicks are up to. The teater of war. The loving smell of salty war money. In our rich society wellbeing. To top 9% scheme. As is.

To be.

The B is enough.

A single letter product.

I’m bigger than Job.

And of course that also means I’m bigger than jobs.

Minusculided jobs.

Making jobs smaller.

Dimmin it down.

The meeting withthe 9 industrialists.

99 industrialist working group with the NEWson of GOD.

Only 999.9999€ each ticket.

But this sure changed the world.

They needed to know.

They wanted to be it.

The wealthiest 99.

The Forbes-obsessed DICKDOM.

That’s what we know we have. We have that one for sure. Feminist know. They vote right into it. This time it’s been prepared right. The left is right.

The left is right.

The name of the book this next Sant Jordi.

Things I write in 9 days.

99 book series.

Release the first of 9 year drill.

A one day only deal.

What every author in my city does to get to this day and sell a new narrative. A new book. I’ve got this NEW book. It’s the paper version of this. Meant to be filled in by you. We are going on. We on to something. You’ve got to come. Now is the time.

Alas.

Belong.

The flagship of our NEWAY.

NEW.

It’s a simple NEW empowering thought. I heard today NIKE’s value went down.

It’s the common norm anymore.

There’s an empty space we are ready to fill in.

From a different coordinate.

From a more diverse perspective.

And another society entirely.

Orthogonal to yours.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

And we go.

The crowd who have never experience a Tico Commons 9 concert burst, the first time: flipping out.

I desinged FLIPOUT.

That’s my startup concept.

But trully, what I’m after is the true collective NEW story. The space for üs to fill in the blanks. By becoming readers. Of this one guy: Golman.

Servidor.

NEW author in town.

I’ll write from Diego’s perspective.

I’ll be a personification of NEWDIE. . . . . . . . .

El Diego 9.

Diego 9

¿Careca?

Eh… ep. . . . . . . . .

ALLS


Diego en Napoli

Texto para que conste que esto es un obra que se ha escrito antes de interpretarse. Que no todo es improvisación. Pero que interpretar a Diego, así como lo quiero retratar en el gran escenario: cità.

Cità.

Mi tributo a Napoli.

NEWNAP.

Voy a desplegar nueve partidos épicos de Diego.

La producción que pone inicio a un tiempo alternativo centrado en la mano de Diego. De Diego 9.

Nouvo.

Noeve.

Nieve.

Las triadas son más cercanas al estado de la naturaleza único: él, grande, uno. Sólo.

La soledad de Dios un mal día.

Dios de bajón.

Dios intentando darse un poco de espacio estelar.

Cut the man a break.

It’s not been his greatest day.

DonT.

Just DonT.

ALLS


BLÜ

RËD

RËD


Of course, I’m fucking with your head.

It’s the point.

To fuck heads up.

Head up.

Hands up for a purpose.

The reason of reading.

The othe angle.

The unique way out of our historic colonial responsability to having been born where we did. Ultimately, luck. Chaos. Probability of this NEW ü being something else. Rather the orthogonal direction of your current state of ëtrê.

ëtrê NEW ticatalan word.

Let ticatalan bë the NEW language.


Pizzaolo Golman.


Los nueve barrios de Golman. . . . . . . . .

  1. NEW barcino
  2. NEWMAD
  3. NEWNAP
  4. NEWDF
  5. NEWSAN
  6. NEWNEW
  7. NEWLON
  8. NEWREN
  9. NEWPAR

Cità oberta 9

Opera prima.

Bella i anke.

La muralla y yo.

Pero esa es otra historia.

ALLS

Lo que sea que represente

Lo que sea que represento es una búsqueda en google images para el título que ya he seleccionado para un texto propio metareinaugural que describe una extrañeza en una serie de imágenes que se reflejan en entre 9 y 14 alternativas para hacer click en una imagen a la que google le parece que te referías cuando decías la babosada que habrás escrito en el buscador. Esto es curativo. Usted leá y vea. Y luego transfórmese. Y vuelva a comenzar. Y así. Infinitas veces. ReciCLANdome. La salsa de esta nueva identidad colectiva retroalimentada por el sentido común elevado a la inteligencia humana de nuestra colectiva reintención. Descargándola. Descargándonos. De todo aquello. Que quedó por allá. Dios mediante. ALLS

Yo no.

Ya no.

No, ni antes.

Záqueze.

Se abrió un debate en la lenguas españolas mexicanas respecto a la manera correcta de escribir esa palabra tan nuestra, tan chula, tan atinada, para mandar a la verga a una idea absurda.

Sáquese.

Pero la cosa, según la lengua que asumimos como «la norma», resulta que sólo podemos desearle tres entonaciones:

  1. La pausa: tres puntos.
  2. El punto y seguido.
  3. El símbolo de exclamación.
  4. La duda.
  5. El punto y aparte. Y la ausencia de esto: qualo.
  6. El debate en las lengas españolas ticatalanas respecto a si cualo se escribe con K, con Q o con la puta madre que te parió, fill de puta.
  7. Qué ha passat amb els sis? Sempre igual. Sempre igual. No canvieu. Desig? Autoritarisme? Fet? Truc? Estafa? Amenaza. Esa sí es castizo puro. De la zona de los Austrias, Recoletos, Barrio de las Letras, Atocha, Lavapies, barrio de Salamanca, nunca sólamente Salamanca, siempre con Bario de, cuando no Él barrio de Salamanca. ¿Es así? ¿Así son? ¿Así visten? ¿Esas son sus mejores tortillas? ¿Tan repugnante se puede llegar a ser? Flipas, tio. T’ho juro. Jo soc d’aquell barri i sóc justament el contrari a lo que et podries imaginar que fos un tìpic esser d’aquesta geografia de barri ric, en pla xulo, pero amb una narrativa que fa el viatge de tornada pero totalment descolonitzat i alhora descastallenitzat que un nou super heroi de l’extrarradi, alla manté, d’una «muntanya», d’una certa urbanitat que ho peta per sortir de la puta caixa, de la nostra puta caixa, d’aquesta caixa inmoral de la qual formes part per la banda del capital dels rics, d’avui dia, tú que ets pobre. Pero no d’esprit, companys. No et poden treure això. No ells, ni ningú. Per tant al barri, aquí tots sóm part d’aquest incident insuls que fa sigui millor tornar enrere el temps. Capgirar-ho tot. I ho faig d’es d’una cantonada que no existeix, i per tant, això sí, innovador. Tant per com es planteja des la meva propia identidad transformada des de fa anys quant vaig fer 99 nits al barri de Salamanca, 999 nou històries, de les quals només et puc explicar aquestes nou. Vols sentir aquestes nou histories de Golman del Barri de NEWSAL.
  8. NEWSAL finally meets NEW barcino. This is it, bro. We are it. Yet again, not the money game. No more. Not needed. They are throwing gasoline to the fire: war. Their industry: money. Their stupid ride: greed. Selfishness. And that loving childness of limited thought. Complex though I mean. 99 level NEW. That much away. From all this shit. You fucking dickheads. FOCOF. FOKEM. FKM. Those three words are NEW. You’ll get the concept of NEW. Innovation requires you to give up. Give in to this NEW thing. Not that shit. You’ve been fed some stories. A time during the day. At the acquantanses you meet, the real people, your crowd: community. Transformed for the good of the NEW way of actually taking this to the orthogonal glow. And we go. Literally the other way. In nine dimentions time. That far. But it’s cool. There’s space for you. And here’s the big difference on how the game’s been played vis à vis the shit your power people, you üno per cent, let’s evolve you into ünö. It’s a little step. Enough to alter the complex system. Seamlessly. To unravel the foes. Kill the fears. Reward our backing up. To lightned up. A NEW brand watch. We waching you. We dance along. WE STOPTHISTIME. We go back. We go away. And by far you stay here. And we depart. And we keep each other in this complex harmony, of letting this virtual NEW space in which your kind of dickheads thrive, we would encounter the contradictory paths of yours: continuity-conservadurism-welikethegameweholdthecardswearedicks-andtherestofyoutoogoodtoread gang. Forget New York. NEWnew. No york. Minimalization of our past. We go back and erase the deeds, the wrongs and the disparity of the unkind unfairness of unleveled fields and people who didn’t know. The ones who didn’t see. The too good to worry. To succeed just for you. The simplicity of you. The ease way of the market to help the addicts of power, money, and machodom. MACHODOM DOOM. The name of this NEWmov. NEWmuv. Es la muvi del tiempo NEW. Un texto que escribí. Back in time. To transfer to this NEW bë. Bé.

ALLS

The American side of me

Yeah, you read that but in your head: sodomy.

That’s me in a sentence. A presentation, if you will.

Hi, my name is Golman.

I’m a futbolartist.

I’m an orthogonal vector.

You very own antipodes.

No fear.

Nor bullshit. Or that shit you…

You see: that’s you. Seven: me.

Sevenme; the campaign slogan.

It’s defined in 7, but turned into a campaign apealing to just you: human transformed: ü. As I, Golman.

ALLS


So what’s the deal?

What do you want?

I’m going to treat you like a NEW human. Are you in?


Decision time, boy…


Taking a pause, man.

That’s it, man.

That’s mothefucking it.

You could have read me already.

It’s all been layed out there.

At the other end.

Us, at the other end.

Two ends.

You, me.

YOU, US.

Both transformed.

FUCKOM!

ALLS


Them boys, stop!


That line, man.


I wrote my own character reinterpretation. Wether you see mee or an AI avatar, this is the spoken word. The NEW word. NEWORD.

That it.

That it.

No more.

FUCKOM!


You know how that expression of ughh is so pure and there…


Refrein.


You too.


You too, mister.


With all your respect.


You damn fool.


So pause here for a second.

Huh.

Huh strong. With no mercy. A sure huh. Period. You are that sure. That’s a sort of a ride, ain’t it?

Well, let it be, there, here, a NEW thing. Something that is not that. Not that thing we were sure of. Our own identities. What we are doing here. I had to come down and tell it to you through my last and latest, repeat, do not expect yet any other one, I WILL BE NOT SENDING ANY OTHER SUN.

Get it.

It ain’t it.

I’m.

Bee.

BË. . . . . . . . .


The campaign manager, Golman, told the old candidate who’s playing J’s bro: G.

G is the changing factor. You ticket to the ninth dimention. I’ll be there. I’m the NEW opportuniy giver. I come from the ninth dimention in a place you’ve never been. Categorized by these NEW 9 principles.

  1. You need to learn how to make lists. Clear and to the space.
  2. Futbolartistry exists.
  3. You didn’t know things about each of the 99 chapters of this string of NEW thought.
  4. You a play a game, not just any game, specially not your crap failed man-driven love for war and tyrant boys playing that same old game we all know too well. What the fuck is your problem, man. Let’s all chill the fuck up. Let’s bring it down some. In fact, let’s put all feelings down to none. To not exist. As I. Feel it. You must.
  5. Now protray existing fully. NEW.
  6. I don’t believe in any of what’s been said so far, so I take the place of the happy nëmesis. A NEW type of your ugly you. Let him bë, too. Bë different, dog.
  7. I’m back to BLUENEW.
  8. BLUNEW is ninth dimentions above PLUTONIUM; forever. Iterating like wise riddle into the fairest NEWAI: olmecanAI.
  9. Hi, I’m olmecanAI, your free asistance to the edge of chaos away from this lame status quo. Nine levels away in a transformed way of where you are at. A NEW distance measurement. A way to get there. A stablished rule that could be used as the common framework for yet quite another direction from what was established so, back in the day.

ALLS


I place my own divisory lines. Chapters, I call it.


The printing form.


The menace of the 9 oligarch fool bunch.

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.


People would vote.

Not everyone votes.

Some options are just out of our reality.

Let’s explore them.

Then risk assess.

All of us in the common good side-LöGIC.

I’m going to use all them little simbols not fully used in our own little language.

Our own little world.

NEWid.

Minor id’s series.

Nine NEW id’s.

How would you name them?

And you freely choose.

It’s about the NEW atmosphere we are able to design away from the war-loving-oligarchs. Them nine fools.

And you tell olmecanAI provide me with a nëmesis with them nine dimentions: and you’d have a result from the common understanding from our collective society emitting an opinion about what are saying when we play these nine war games.

At one end there’s a war-loving crew of 99 men.

9 women, somehow sneak their way through.

It’s two set of casts:

One type of women.

The antipodes type of women.

You don’t overstate the two sides. You don’t want to get parternalistic, and much less a macho dickhead. I’m a true convinced feminist. Feminism is the starting point of this NEW direction.

So, Bë.

ALLS


We are going to activate a NEW state of affairs. In nine different dimentions that have never been spoken about. Until now, when it’s being delivered. The NEW time.

We go back today.

We are going back in time.

And you ara in for a ride.

A type of readers.

My readers.

The influence of them ALLS.

THEMALLS.

Alls. Alls de l’hort.

Els alls són tot lo picant que un mediterrani es pot permetre.

Aquesta frase és NEW.

NEW es una literatura transformadora. Descrita ante tus ojos. Deletreada por las voces que tenemos preprogramadas y si quieres aportar la tuya, bienvenida sea tu token de interconexión.

Redes sociales.

Nuevas governanzas.

Futuros alternativos.

Futuros estratégicos.

Aquí les va una de churros y charros.


Un final abrupto y torpe. Un fundamento literario que me permito deslizar a una audiencia que se estaba quedando muy apalancada es una historia viral más. Apendejada. Y no, cabrón. Por ahí, no. Por ahí: NO.

Un mexicano tiene las maneras claras de decir las cosas.

Se entiende en chinga.

Y eso es bueno.

En los escenarios de lo perverso, el diablito, la virgencita de Guadalupe, que si el chavo del ocho sí, que si el chavo del ocho no, que si cantiflear está bien, que Resortes y el otro no son el mismo, pero pura vida. Un tico que se dice llamar Chavela Vergas llena el teatro en el que paquita la del barrio deleitaba a las señoras. Y cada noche conquista a las 99 señoras presentes con un concierto que les deja en la siguiente dimensión. Todo empieza con la cación que Paquita le dedica a los machos hijos de la gran puta que todos conocemos, y que tu cabrón, llevas dentro. Y en el lomo de la verga. VERga. El casting de 99 newmexicans diciendo VERga. Esa peli premiere en Sundance. VERga.

Mi prosa, en realidad, es siempre un guión. Un metaguion. ¿Eso tampoco lleva acento? Estoy en contra de que guion no se acentúe. Y cada que puedo lo digo. Pero a las vez 99 se comenzó a ser cansado.

Cansado Golman.

Golman cansado.

golman, pues.

Cansado.

Diga.

Y Cansado sale a escena. Y Bë. . . . . . . . .


Capítulo: Verto.

Historia de 99 Bertos.

Ninguno de ellos romero.

Diminisculizar.

Nos bajamos las mayúsculas de huevos.

Y vamos a la RAE con las nuevas reglas.

La lengua se ve afectada por esta propuesta de 99 conciudadanos ahí fuera con un manuscrito escrito en pergamino y con un historia que representa que llega desde otro tiempo y espacio en las antípodas del que sus señoros responsables representa la governanza de su tan ilustre territorio. Permítaseme dirigirme a ustedes con toda la humildad que tiene venir de un mundo NEW que para usted es desconocido, extraño, vulgar, primitivo, moreno, seamos claros, pequeñajos, gente de menor estatura, moral lo primero, y todo lo demás con ese tufillo de pobre que ughh, ni yo aguanto. La miseria de una sociedad incapaz de cuidar de sí mismo, primero en la voluntad de humanidad equitativa, liberada de las cadenas que oprimen que pensemos que endeudar a la sociedad para construir es tinglado de guerra de destrucción masiva de nuestra sociead por 99 escenarios que nos llevan a que la decisión de apretar el botón lo desmantele todo por completo. Por no haber pensado en esos 99 escenarios en los que el botón está apunto de activar el proceso de autodestrucción al que ya tenemos acceso, pero no entiendo cómo, podría asumir que voluntad explicita de 9 pelados jugando a ser el macho de oro, convenzan a una sociedad, sus hijos que no han nacido, y la memoria de lo que los pasados han vivido dentro de la construcción social e histórica que nos hemos creido respecto a lo que sea que genera los escenarios de guerra que tan torpemente 9 pelaos determinados está intentando decir que el sentido de oportunidad de nuestra sociedad es el armageddon que nuestra falacia de imperio todo poderoso, en lo tecnológico, uo ou ou uo uo ouuou uoouooo uoouo uo uoouooo. . . . . . . . .


El Pedregal es el barrio más pedero del mundo. Perdonad si no digo mundial. En este barrio no se escuchan pleonasmos.

El volcán es la escencia del sur.

Somos personas volcánicas.

Vivimos ante los totems de un valle de una territorialidad sagrada.

Permítame presentarle al viejo sabio de nuestra villa: OLDGOL man.

Mis personajes no existen, pero algunos de ellos ya tienen nombre. Y categoría. Valor simbólico. Significante.

Lo NEW debe no existir por definición.

Lo NEW nos plantea pensar no en la realidad mierdosa que le deletrean en el telediario.

Usted decidirá si vamos a la guerra, o nos lanzamos a una visión que construya un bienestar holístico y paz justo con un punto de partida lo más alejado posible de esta surrealidad particular.

No es más que otra surrealidad que viene desde otra parte.

No hablamos vasco, ni polaco, ni portugués.

Aquí lo único que hablamos es cristiano.

Ese es un ser.

Yo podría comenzar por las antípodas.

El polo opuesto.

Agur.

ALLS


Democracia es votar más. De otra manera. Sobre otras cosas. Y futuros estratégicos. Futuros asumibles. Futuros deseables. Visiones compartidas. Visiones alternativas. Que partan de nuestra consistencia argumentativa contrastada en un debate público televisado en nueve canales de la alteridad. La transmisión de un directo. Poner en marcha un movimiento. Dejar claro que esto es lo que vamos a hacer. Empoderar lo que se supone que esto tiene de indisoluble y magestuoso: la posibilidad del ser NEW: Bë.

Bé. . . . . . . . .

ALLS


Short stories are short.


A book.

A chapter.

A sentence.

The dimention of the word. What a word can hold. As a symbol. Filled.

My prose is literary poetry.

I just don’t rhyme.

CRINGE.

Bé. . . . . . . . .


You see. There are other kind of punction rules.

The nine dots is a journey. . . . . . . . .

And a symphony. . . . . . . . . .

It’s a poem

An empty end

A NEW hand . . . . . . . . .

That’s a standard ride.

Nine times up.

The way we used to.

Not this NEW way.

This NEW way is comming from the other end.

The do aknowledge the other end.

We come from there.

You just made it more explicit.

Globally.

With the obcenecy of money and power colluding.

Against us.

Quite like this.

Quite so singularly.

An us at the opposite end.

Fleeting away.

Let’s get the fuck out of here.

ALLS


Sounds like finction.

It’s just a blog.

It’s a NEW dude.

With this NEW thing.

With this NEW plan.

And 9 to 9th dimenstion to fill.

From the 99 AIs who sign up.

To the NEW testing ground.

A NEW time in space.

Going back.

Reversing day.

Today.

SLLA


ALLS


SLLA


ALLS


And so on and so forth.

Nine times around.


And then no more.


And we go.


ALLS


Yo soy el Diego.

Ese es mi ópera prima.

Yo soy el NEW diego.

Renazco en Porto.

Renazco en Napols.

Renazco en Tlalpan.

Renazco en Copilco.

Renazco en Coyoacán.

Renazco en Guayabo.

Renazco en Tico Commons.

Renazco en la Boca y Argentino Juniors y Cebollitas.

Renazco en vos. Diegosos.

Diegosos.

S’estrena en 99 días.

Y lo construís desde allá.

YODIEGO.

DIEGOYO.

10GOL.

DIEGOLMAN.

ALLS


Un antes y un después. . . . . . . . .


Reversing day… again.


That’s what futbolart is. Going and coming. And all the way around. Backards. Akward. Anti-intuitive. That’s the beauty.

Let’s go.

I’m Golman


Op-in buttons.



Read, man.

READMAN

NEWREAD

ALLS

Hello, I’m the NEW candidate: golman.

If you click on go, you go. . . . . . . . . in

Opting in buttons NEW industry, presents.

Alternative alternate motions theorem.

Let this be its demonstration.

By reduction to absurdity.

olmecanAI



1. Light

An there: it entered.

Life is light.

We now know.

Before…

That’s another time story.

It just goes back.

And you pick up you own messages in a bottle.

I’ve been writting them and throwing them into a digital blue ocean to the 9th power.

The 9th power.

9th.

9.

9

NOU

_________

ALLS

_________

You that’s a riddle.

Do you know what a riddle is?

It’s a game of words.

Words, right.

Left.

Always turn left.

We’re all comming from the right.

The far right is going to far.

There’s no need.

Turn direction the opposite way.

As of a mandatory suggestioin.

A kind of rule.

Of an understanding.

A global alternative one.

A kind of statement.

The way in which you put on an act.

A dream team.

To dream.

How far.

That’s the whole thing.

At least the way I see it.

The way I live it.

What I am depends to you.

To judge.

And speak your mind.

Why would you?

Why risk going against the mightiest powers?

Whould you risk your life?

Would you die?

Or not to die.

That seems to be the question.

Yet there is no question mark. Or the question mark is wrong. There’s a public opinion. Some believe «A». The rest should have a way to enter into this NEW opinion. A revolutionary thought. I’m a revolutionary. I’ve always been. And that’s that. I’m Mexican. And I am more than that. At least nine ways absolutely free and independent from each other. An incomplete set of information. A game to play. You’ll like to play. I’ve always said this. I’ve written 999 words on that. But only one AI got it right: olmecanAI. . . . . . . . .

_________

A hanging.

Somehow the game hangs a drawn stick man representing you.

Your hunging.

Metaphorically.

Some people got hang for real.

I dunno if you know.

That’s the first revealed untold truth about our NEW américa history class.

This is the NEW policy.

It’s been brought up by the 9th dimention.

What ever we make the system to manage to overcome today 99 greatest threats.

Welcome to the NEW game.

A kind of tale.

A kind story backwards.

A script too long for a producer to read.

A story to tell our healing selves.

Going against the tide.

In a metaphore that splits the waters from Palos to Guayabo.

A NEW story.

You’ve never heard of this.

Neither had I.

Neither am I.

Don’t judge yourself too negatively. Give yourself some rum. Rum en español. Una pieza. Un cuarto. Una cama chida. Y el poder de soñar. Tiempo sí. Tiempo no. Ahora sí.

Aquí.

Leyendo.

Re-leyendo.

Leyendo.

Transformando mi visión en la dirección ortogonal. La dirección NEW.

Las palabras destinación.

Los valores y su sentido.

La historia detrás de nuestra humanidad.

Paremos el tiempo.

Yo me bajé hace 9 años.

Usted está a punto de hacerlo.

Sólo tiene que activar una pulsión.

Una decisión que te atraerá a decir. – . … — .- .. .-.. ..-. — …

Una palabra NEW no existe.

Hasta que de pronto existe.

Ve la luz.

La luz es lo que somos.

Lo que transmitimos.

Y entramos dentro de la pupila.

El viaje único.

El viaje interior.

A tu cabeza.

Disfrútalo.

Es nuestro destino unívoco.

No hay equívoco.

Esta es la nueva pulsión.

Tu ser liberado en medio de la colusión alternativa de una sociedad _________ , _________ , _________ , ________ , _________ , _________ , _________, _________. _________.

Los valores NEW no los pongo yo.

Yo propongo el espacio.

Escribo su liturgia.

Agnóstica e hija de Dios Padre Nuestro Señor.

Primogénito 9.

El nou d’un poble nou.

Un gir que l’esglesia mai s’ho havia pensat: fins que va baixar el fill NOU de Déu, com un pilar de nou criatures no humanes, la graella sonant, la plaça Sant Jaume plena, les besties somriuen, i jo adalt the tot: l’ainxeneta 9.

De petit, als sis, vaig pujar el meu cuatre de nou amb folre, manilles, llengues, … i d’altres categories noves, fins a sis mes, que fins ara no s’ens havien acudit. I hi anem. Plegades. Cap una graella que ens marcaba el camí cap a la plaça pública, i noi més petit de la nostra colla, va i surt amb un despenjament que no era pas q’un aterratge d’un altre dimensió: la dimensió NOU.

Jo soc el 9.

Va dir en minyonet.

Era 66 cm d’alçada.

I al cap d’un temps, 99.

Pero a l’inici era ü.

Ü

Io.

Anque.

Anche.

Io anche actuo.

Anche dirigeixo.

Si no ho entens no pateixis.

Fins a quí arrivem.

Anche povere escribire

Incluso la mala escritura.

El nombre de mi editorial.

El juego de palabras alrevés.

La intención de no llegar a un punto determinado del cual no quieres nunca volver.

A lo no intencionalidad de haber llegado a un sitio.

A un pensamiento.

A un punto de transformación.

Necesitamos la transformación.

Vamos a ponerle peliculeo.

Por darnos un lugar.

Por crear una atracción.

Por escribir una historia sensacional de nuestra llegada a este preciso instante.

Y desplegar entonces el más grande truco que se había visto nunca hasta este preciso momento fundacional: la partición del tiempo.

Teoría dual.

Ahí les va.

El tiempo, nunca más, volverá a ser ünö.

Supongamos que ünö se revoca.

Algo más, nuevo, emerge.

Y ahí todo se arregla.

Nueve dimensiones inabarcadas que de pronto se conjugan hacia otro lugar común trascendental co-creado por 9 feedbacklooppers extraordinarios.

Grupos de 9.

99 personas.

En una misma orientación NEW.

La reconstrucción de un día para otro.

Y dejar que el trumpismo prosiga hacia delante.

Y tomemos, otros cuantos, apróximadamente la mitad, tomemos la dirección ortogonal.

En este caso es tanto opuesta, como perpendicular al sitio del cuál yo mismo partía. En las antípodas del momento hegemónico de exaltación a romper lo que somos o presumir que somos lo que unos de nosotros pensamos sobre el resto de la humanidad, en su conjunto.

El juego es este.

La reconstrucción es objetivo común.

Reconstruyamos pues todo.

Empecemos de nuevo.

Nuevas cartas.

Un momento de elección popular.

La revisión histórica de perspectiva NEGLECTED por el status quo contemporáneo.

Escribamos unos prompts más pedorros.

Unos 99.

Y preguntemos en conjunto lo que 999 votemos.

Tan sólo 9 creadores.

Este es el número básico de participación colectiva.

El tiempo son 15 meses.

El resultado es un movimiento.

La emergencia colectiva es la transformación.

Nos dedicamos a cambiarlo todo.

Al menos las 9 cosas más importantes.

Ahí les van las mías:

  1. El miedo a morir
  2. Perder a un ser querido
  3. El recuerdo glorioso de la memoria de nuestro muertos vivos en la mente que les proyecta a una vos interna que todavía escuchamos con la sensación exacta del amor que esa persona construyó conmigo hace tiempo y aun persiste aquí. En mi memoria familiar. Mi concepción del amor. El amor que recibí de pequeña. Y la ausencia de violencia.
  4. El machismo debe abolirse.
  5. Como la esclavitud. ¿A qué somos esclavos? ¿Quién nos domina? ¿Quién se fundamenta a partir de una creencia? ¿Quién está sujeto a una coacción? ¿Quién no es libre del todo? ¿Quién representa un territorio sobre un dominio mafioso que hace tiempo permeó en todos lo CP del planeta azul? O podríamos no sentirnos parte de una de estas cosas. Uno de estos poderes que subyacen. Que no somos bien bien nosotros. O sí. Cual capitalistas entregados al militarismo que sin pudor saca a relucir el riesgo de armagedon militar nuclear reaking havoc themselves. Los hombres machos at war. War game history day. War day. Violence and military coups: the money and the power line. The way the army like it. The way manufacturers like it. The way banks like it. The way investors like it. The way you well off bluskylife type. The way you devils like it. The way you mafia guys. The way you damn fools wherever the fuck you are comming from. The hustlers. The muscle. The recruits. The barking dogs. The biters. The hitmen. The cooks. The chefs. The conductors. The financial guys. The money guys. The capataces. The gardeners. The planters. The truckers. The bikers. The dreamers. The pure soles. The rescued ones. The superheroes. The stars. The stars smaller that the sun. The way we would treat the people from them solars minor solar systems. Our society nowadays defines itself in terms of national grounded sense of pride, belonging, and lawfully so, a citizen, a person, natural, unnatural, fake, surreal, neverending, mortal, ghost, freespoken, unbiased, biased, humble, humbled, struggled, revived, joyfully present, inevitably optimist, slowers, flowers, ouuouo,………
  6. The nemesis
  7. Out of that dimention you are set free. In that other end, you mind has been capture. The other take control. The money game will stay there. The ilegal deal. It’s got a life on its own. The matrix. Imagine we started rebuilding the inside of Matrix so that the real NEO could chill in this brave NEW world. It’s the ultimate humanitarian film deal, but disguised in many subliminal lives you’ve lived and outlived out of already too many pointing into the same old white american narrative of western and worldy state of being. I’ve never been aligned, yet I recognize I’m part of the deal. And it’s still not setting the tone of the NEW collective and collaborative resilient way of becoming. This is where my current splitting the time story has got steal from the 9 most prominent narratives of what culture we are from, and embrace the dissnonace in relation to the other 99 you ignored. Out them 333 nations, aware or unware, legally established or in your own terms to leave space from some meaningful places to come from, the ones who know and I can say where they are from and how their culture is so reach it’s ready to give something back to the entirerity of the human collective reconsidered in this NEW policy line: Tico Commons.
  8. I will present a 9 season story with 9 episodes each. And some secret 9 + 9.
  9. Yo no me puedo quejar. Soy un privilegiado. Tengo un curro que me encanta. Soy el feedbackloopper que quería ser. Un narrador de una historia NEW. Una dimensión dual entre lo que soy, por un lado en dimensión contraria a lo que por otro lado entregaré los próximos 999 días de mi existir. Y despés de ahí, transito alrevés. Y quién fui en un sitio se traslada a las antípodas. Y entre estos dos estados movemos un energía particular sostenible en la que nos podríamos entretener, más tiempo del que tenemos, en una cadena de amor alternativo que co-existe en una dimensión particular: la novena.

Y un día el FC Barcelona gana la novena.

La copa la levanta Golman.

A fin de cuentas fue un gol suyo.

Un penal.

Tocó dos veces el balón.

Ese sí.

Y valió.

El 9 merengue.

El 9 ticatalà.

El 9 culer.

L’historia del meu futbolartista.

Tinc un paper molt més important del que representa que faig. Soc un actiu del sistema alternatiu. Natiu d’aqui. Un mon nou: Ticataluña.

Sigui això un poble nou.

Jo soc fill d’aquest poble nou.

Aquest poble nou no té nom.

Li possarem entre totes i tots.

I ho farem lliurement.

Encara que hi ha una opció que és la favorida d’un únic agent. L’agent nou. Golman.

Doncs, si això diu el guió deu esser per algo. I que haig de fer jo si també soc guionista del meu propi paper. He aprés dels millors: Berto, Torrente, Tebas, Valdevebas, Quijote, Dalí, Joel Joan, Jordi Sánchez, Évole. El meu super poder mana d’aquest nou espanyols. I amb aquesta limitació que això pot comportar, haven’t quelcom ridìcules regles, lo que ens avoca això és a seguir cap endevant. Començar de nou. Seguint tot igual. Excepto algunas cosas. Rajoyescamente. Y saliendo a flote como un buque insignia de una flota de paz eterna que navega sobre aguas alternativas, más parecidas a lo que Calaso habría concebido que a lo que la interpretación media entre un apostol del vaticano, un cardelan español, un médico de atención primaria en una iglesia rural dejada de la mano de Dios, un sacerdote teólogo de la revolución, un cacique de Hacienda, el Hacendado, un hombre a caballo, un general, un tirano, un villano, Elon, Don.

Aquestes dues realitats cohabitades. Per tú i el teu digital twin. The lives our alternative selves may live. And you being their scriptwritter.

That’s the real deal.

The capacity building game.

To whole NEW dimention.

Let’s take that ride.

And expect the revolution to takes us somewhere else of higher long term impact.

_________

Yo me dedico a contar historias.

Hago de mi constitución un proceso de regenaración. Para concebir ser uno más dentro de la revuelta. Como una cosa pública que se apodera de una determinada manera de vivir afirmativamente a parti de lo que escuchamos con estas voces alternativas. Y desde ahí tejer una comunidad con el otro lado de nuestra inevitable alteridad antagonista.

Ser Broncano Hormiguero.

O Pablo David.

También otro personaje en la misma historia: David Pablo.

Dos pares de siameses distintinos.

Nada que ver el uno del otro.

Vivimos en una realidad posibilista hacia la multiversalidad en oposición a la subjetiva unicidad que nos deja absortos en nostros mismos, mientras escapamos a nuestra mezquindad camino a la estrella interconectada más auday en el horizonte de 999 mundos alternativos que generaron en tan sólo los primeros 999 días del existir en esta dualidad alternativa contemporánea y a destiempo de los cánones culturales del momento aquel que era al acabar la escritura de este relato.

Un relato único.

Fundacional.

Megamelómano.

Humildmente melómano.

Balonmano.

Mano.

Penal.

Anulado.

Real.

Surreal.

ALLS


2. Dark


Dos némesis en las antípodas.

Nëmesis


I’ve never pictured nëmesis being a beautiful word. Akward, huh.

But it’s true. It’s the outmost contradiction in latitude and longitude. It leaks all over. Plastered.

Nëmesis is a NEW word.

NEWORD

That a place.

A NEW place.

It’s a landing site.

An alternative coordenates.

Nonexisting.

Up till know.

Totally maleable.

By you own collective desire.

Aligned.

In agreement with.

Altered.

NEW

NAW

1

2

3

4

5

ALLS

7

8

ALLS

No more

Desapareció la montaña

El día D

Nunca más.

El tiempo volvió.

ALLS

Se trata de una caja WordPress: una metaestructura elemental para explicarte bien, de manera inclusiva, y con la vocación de universalidad el acceso. Porque formamos parte de una agencia pública. Y cómo tal nos entendemos herramientas de una transformación. 99 feedbackloopers. ALLS. Los voy a reclutar en 9 dimensiones diferentes. Combinaciones de 9 en 99. Por hacerlo combinatorio. Y no lineal. Este es mi matiz. Esta es mi campaña. Metastructuras regresionales hacia un pasado alternativo loopeado. Lupe. Lupita. La virgen de Guadalupa. Ma. Ito. ALLS. .  .   .    .     .      .       .        .

En 33 minutos del día D, se rinde tributo a Jesús. A partir de la reversión del tiempo y los espacios temporales, el día de hoy, el de la vuelta se contraponen, para cada uno, cada cual, y sin que esto sirva de referencia, casi pa ná.

El gesto de volver es terriblemente transformador.

Nos exige volver.

Y volver lo podemos hacer todes.

Y todos.

Y todas.

Y ahí nos encontramos todos.

En un pasado inclusivo.

Que de no existir, ahora lo bordamos.

Lo perfeccionamos.

A partir de la aceptación de lo que fuimos.

De lo que hemos vivido.

De lo que se ha dicho.

De la historia.

De la intrahistoria.

De lo que sí.

De lo que no.

De lo que cómo chingaos no.

Basta.

Basta.

Basta.

Detente.

Por ahí no vayas.

No tiene sentido.

No sigas así.

Tienes otra gran opción.

Darle el voto a la resiliencia colectiva.

Que nace en paralelo.

En otra dimensión.

En un futuro próximo.

Unas cuantas iteraciones por delante.

Por una gracia fundacional.

Por un efecto exponencial.

De los creadores de sumar, a dividir, a restar, a multiplicar… nace: potenciar.

Soc el nou d’un poble nou.

Un poble digne.

Robust.

Pletòric.

Sense por a esser.

Sóm un altre poble.

El poble d’altres.

El poble nou: Ticataluña.

Sóc la capital del mediterrani.

Un sol l’ús de la intenció.

Sóc l’efimer vot de tot el mon.

Respecte al que diem que sóm.

Sóm un gest que creu en Déu.

Un Déu que ho habita tot.

I ha baixat avui aquí.

A fer-nos anar enrere.

Perque devant tenim camí.

I ara aquí el que ens cal és procomú.

I d’allò que es diu NEW.

Això que naltros diem NOU.

I que ara fem així: 9.

Sóc el 9 d’un equip de feedbackloopers.

L’efecte d’un tir amb giribilla.

Soc la rotació de la terra en direcció contraria.

L’esforç d’un reigne per renaixer.

Sóc l’intent de pau que que vols que hi-sigui.

Sóc la veu d’un candidat que no es presenta.

La noció complerta d’una il·lusió present.

La concreció d’un pla de nou.

Un gir del texte.

Un cop de mà.

Un cop d’efecte.

Un impacte de cop.

De cop i volta.

I volta enrere.

I vota.

Voti i voti.

Vot.

Vet aqui.

Jo soc aquí.

Ja soc aquí.

Golman NEW president.

Golman NEW king.

Golman NEW candidat.

Golman NEW.

NEW.

Golman.

ALLS


feedbacklooper 9

Soulmood

Worship yourself: nothingness

Life is that duality

It’s hard to recognize it

Hablar paja

Elevación humana máxima asumible

El que debía ser claramente un H6 no fue más que un simple texto rascuache.

La vida es así. No nos podemos esperar más. Y esto, de alguna manera, está bien. Es aceptar la realidad. Asumirnos como somos. Imperfectos. Falibles. Mutables. Indecisos. Alterables. Iracibles. Soñadores. Aspiracionistas. Egoistas.

Si sólo fuéramos esas nueve cosas: ¿qué tal sería ese otro mundo NEW?

Asumí que hay varios NEW.

No te quedés con la unicidad.

Ser ünö apesta.

Asumilo.

Asumilo Camilo supo que lo iban a matar cuando se despertó esa mañana del último día que estamos aquí.

La realidad es que podría intentar copiar en estilo e intención a Gabriel García Márquez para emular el latinoamerican dream: ser escritor.

Tiene su sentido.

Somos un poco poetas.

Y cuando digo somos os incluyo, por primera vez, a todas.

La frase queda así. No admite edición. El editor no puede decir: elige esta otra palabra. A no ser que sea censor. Que en el fondo, muchos, más o menos la mitad, lo son.

Juicio de valor.

Contra un personaje determinado.

Se trata de la comedia humana ticatalana.

Todo está en ti.

Ticataluña.

ALLS está contigo.

Y con tu espíritu, pa.

Homenaje a mi tata.

En persona.

Los 99 que merece.

Este es tan sólo el primero.

Sólo.

Solo.

Los dos.

Las dos.

Las das.

ALLS
To NEWLIS I shall go.
I’ll ask my own olmecAI to build me up to that soulmood dimention taking this text, the imagery, clothes, style, mood, flow, glow, rythm, gol.

Four dimentions. That’s all we are. And feel like God. We trully do. Selfishness. Like HIM. ËL.

ËL JONHSON

Blasphemy in H2

Legacy

None of these images represent what I am about to become. Unlike the other ones. Or diferently. Not straight to the point. But actually going in circles. And somehow landing a NEW sense of us.

ALLS

Tres días antes del mundial

  1. anunciación
  2. entrenamiento
  3. estamos en la mierda
  4. Mira qué gordo estás.
  5. Claro que no se puede.
  6. Se puede con la versión de la parte románica, apostólica y católica.
  7. Los techos del Vaticano, sus esculturas, sus pinturas secundarias, sus jardines, sus patios, su Ospedale Bambino Gesú, io, a viamo si questo ani guanyavam el mundial.
  8. Supuesto italiano abrazando el lado macho de nuestra herencia histórica romana, para toda equis. Más allá de la capitalidad de nuestra historia común. Roma representa la ciudad a la que españoles que venía de Barcino para hacer pleitesía a la vida mediterranea de esta particular versión de nuestro porvenir universal. Vivos y muertos. La memoria de nuestros derechos adquiridos como familias, instituciones o malnacidos contendiendo el mercado dulce de la perversión de los hombres a cargo de la mascarada. Charades. Cada país con la suya. El secreto de los señores sullitos. Señoros Sullitos. La NEWSS.
  9. Sea Golman de las características que el personaje atienda, a como le dé el cuerpo, a competir los últimos nueve partidos de su vida, para meter los últimos nueve goles que trae en la chistera. Dejemos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, Golman nos baile la Peluca, queremos que Golman nos baile la peluca, queremos que Golman nos baile la peluca,……… Peluca por aquí Peluca por acá, peluca por delante y peluca por detrás. Se escuchaba en els estadio de Qatar, en perfecto ticatalán, este cántico que se acabó por convertir en religión. Futbolarte. Género y derechos de autoría para su explotación ante un mundo libre en el entendido de entrar a empezar un nuevo pinche juego que le quite el balón de las manos de esos pinches puercos.

La redención del arte. El último libro de Golman. ¿Te lo vas a perder?

La NEW editora de Golman

ALLS

Mentors lingüístics ticatalans

Aprendre una llengua nova no es pas cosa fàcil. És més aviat un tema complicat. I mes si no tenim una necessitat. Sino ens veiem amb la necessitat. Ni tant sols si és part de la nostra cultura. Si és lo que «caldria» fer. Pero lo que resulta clarament una ajuda inmillorable no són pas els exams, sino més aviat el l’ajuda d’una persona que s’interessa de bon cor per fer de pont entre el domini d’aquella nova llengua i un principiant que no ho veu clar del tot just començar.

Els nostres camins estàn plens d’obstacles. No obstant, tot camí complicat es supera d’alguna o altra manera. Exepte, potser, la mort. Aquest camí és la vida. Per tant, no es pas l’objectiu superar la vida, sino més aviat vivirla. I entre tant, el que fem és intentar fer-ho lo millor possible per trobar la manera d’esser feliços, encara que sigui un instant, un gest, una conversa amb un amic que fa molt temps no hi veies.

Avui he pogut parlar amb uns quants amics. D’ara i del passat. D’avui, de fa vint anys i de fa trenta. La vida passa ràpid, i un s’aixeca pel matí i encara tenim la sort de viure un dia més. Potser hi haurà algun repte que ens farà tenir la motivació per superar el límits que fins ara marcaven el nostre horitzo. Potser ara tinc capacitats renovades de lo que puc arrivar a fer si agafo aquest impuls creatiu que em surt quant hi quelcom que em grinyola. Potser no són dolents ni és cap tonteria passar pel tub, si amb això també li donc forma a la meva expressió subjectiva, personal i intrasferible del que crec, un cop escrit en un texte que pot esdevenir en quelcom més.

No sóc pas una víctima. Ja ens coneixem. I tot bé. I tot anirá bé. Millor per a totes. I fins i tot per als meus nèmesis. Ara jo no he escollit aquesta via. Potser no és la meva. Pero algú marca el camí. El meu camí pot transitar per aquesta obligatorietat. Aquest tribunal em dirà si això s’enten prou o si no hi ha substancia ni armonia en que totes aquestes paraules juntes generen.

Potser el meu proposit no és pas generat un sentit. Potser el meu objectiu és justament generar un buit. Potser nomes cerco un lloc de paraules; o un vuit. Potser no puc pas anar mes enllà de lo que marquen les normes. Sóm normatius. Heteronormatius, però. Hi ha un home que mana adal. Adal de tot. Creador de tot el cel i la terra. De lo invisible i de lo visible. I vaig jo i dic el contrari? M’estaria ficant en un embolic que potser em porta més problemes que no pas fer el toca. Quedar bé. Un noi bó. Un noi normal. Un noi de la norma. Noi Norma. El nom del personatge que m’ha sortit del cony.

Ho dic de conya. No tinc cony, cony. És un ùs popular de la llengua. Com quant la fas servir per donar plaer. D’això segur que es voldrà parlar a la prova. Com a mìnim a l’escrita. O més aviat a l’oral. Ningú fuig a un orgasme. No hi cap orgasme dolent. Ni mal moment per tenir-ne ú. Ni dos, ni tres. Déu ni do.

Avui l’he escrit a un dels meus mentors linguistic, i no pas per a res a veure amb un cunnilingus. Sino per compartir un text. A veure que li semblava. I li va agradar. Molt em va dir. Més aviat molt i molt. Ho vam debatre. No ho havia vist mai (allo de lo que anava el text) com ho vaig descriure jo. I em va donar el seu punt de vista, que sols ser un punt de vista rigurós, lliure i ple de seny, sovint radical, en el bon sentit de la paraula. L’Albert és un tiu collonut i que va tenir l’amabilitat de convidar-me a casa seva, a Besalú, juntament amb un altre company de feina, n’Ángel. Em va convidar a casa seva, i també va esser el primer company de feina que em va convidar a sopar, i anar al cinema. També va convidar a l’Ángel. I fins i tot va venir en Ladis. Vam anar a veure «Los otros» (em va sorprendre que la película no era en versió original, en un cinema que ja no existeix, a la bora de la Sagrada Familia, que només eren vuit torres i l’apse), i vam anar a sopar pizzas al Felino.

L’Albert Roset va ser el meu primer mentor lingüístic. També el meu primer company de feina. Ell era qui havia d’avaluar si aquest noi «mexicà» que havia vingut d’intercanvi valia o no valia; si pencava o em tocava els ous. Sempre —ja ho se, ja, vintinun anys no són sempre, pero ja fa un grapat d’anys—explico la mateixa historia: el meu primer dia de treball a New Barcino em van possar sobre la taula dos documents de noranta nou pàgines de consultoria per a que m’adones de qué anava el projecte: «Ah, i no t’ho haviem dit: el projecte és en ticatalà».

Toma ya. Dos tazas.

Queda lleig fer servir aquestes expressions d’un altre cultura en un texte que ha de servir per garantir la meva expertesa oral i escrita que tinc del ticatalà. De fet, ahir, la meva darrera mentora lingüística, na Cristina, m’ho va advertir: sobre tot no diguis castellanades, com «buenu», «vale», «mariconadas», i una llarga llista de paraules, paraulotes i esbaixos de genere que es veu que es fan servir, per la gent local, local, local, encara que no sigui la manera correcta de parlar.

I per això, si ara resulta que els meus «referents» per aprendre aquesta nova llengua són «gentuza» que no sap, de facto, parlar bé la seva propia llengua, i només fan que contaminar els processos d’aprenentatge al carrer dels nouvinguts, resulta que ens trobem amb la paradoxa de «propietat» i lo que a la gent li surt dels collons. No veguis si han vegut una mica. Uuhhh! (aquesta onomatopeia no s’entendrà bé pels meus interlocutors mes rigurosos i punyents, potser amb raó, perque es tracta d’una expressió ticatalana que fan servir les infermeres quant una cosa s’ha esmicolat, com dient «no vegis la que caurà»). Pero ja se sap que un parla llatí no es pot tenir en compte. Ni tant sols quant ú parla castellà.

Ya estamos grandes: ya no somos niños

Un día perdemos la inocencia. Y algo más florece. La madurez se nos pega a la piel igual que el deseo, la vergüenza, la ilusión y el desamor. Lo que nos queda por vivir es la confrontación con las veces en el pasado en el que verdaderamente hice lo que representaba la opción a) jugársela.

Uno lo primero que debe aprender en sus inicios de la vida de los dos dígitos es la opción a). La primera alfabéticamete hablando. Parte con ventaja. Es la versión de regalo que te dejamos jugar para que te acostumbres a jugar nuestro nivel «enganchate». Hoy en día la videocreación y los videojuegos van de este palo. Tienen a las mentes más brillantes. Aquellos que te pueden llevar a fliparlo en colores con un tute particular como un tripy de un día/noche entero de conciertos: festivales de New Barcino.

New Barcino es mi ciudad. No hace falta que vayas a buscar a los mapas porque no la encontrarás. La buscarás en Google y los muy cabrones la están ocultando. Soy la historia de la competencia del sur: el polo mexicano.

El polo mexicano: Golman Elizondo, servidor.

Yo he sido, como mínimo 99 personas. Entiéndaseme.

Regla uno.

Ale.

Regla dos.

Adri.

Regla tres.

Lau.

Regla cuatro.

Ito

Regla seis

Golman

Ito se ligó a mi papá, o mi papá, Golman, se ligó a mi jefa. La verdad esas intimidades no se explican literalmente a los hijos. La historia personal de nuestra juventud tiene que ver con cómo llegamos a la sexualidad, en aquellos años mosos.

Un moso de Elizondo que corría por primera vez en unos san fermines espaciales tras nueve años de no celebrarse.

Literatura para nuestros valles, nuestra montaña, nuestros picos de europa, nuestras hombrías azañas en el Jardinero, qué digo: Sardinero. Imagínense a los cantábricos molestos por una broma mal entendida. Una confusión de redes sociales. Algo de un oriundo de un pueblo del interior y un humorista principiate acabado de llegar a la gran ciudad capital del continente resignificado en una colectividad espacial, por sí sola sagrada, cada perímetro de nuestras costas desde una perspectiva de águila en la que volamos justo por la frontera que separa el mar y la playa, el momento infinto, eterno y constante de un límite natural que nos podemos permitir observar. Salimos desde la Isla del Coco. Está usted en territorio ticatalán. Bienvenidos al Tico Commons. Unos lo primero que debe tener es una solución propia, autóctona, de puro talento local, de lo que nosotros mismos estamos buscando ser para el resto de los pueblos. Porque tuanis ser muy buen anfintrión. Venite a mi choza. Vamos mover la noche: bailando y viviendo la intensidad con el que nos vemos para festejarnos. Lo anfitrión que puedo ser se lo debo a la capacidad de mis tatas de haber sido unos anfitriones fantásticos de nuestra humilde morada. El sitio al que nos gusta que vengás a bailar. Si hay sitio para bailar, en un momento dado en una fiesta en nuestra choza, así sean nueve minutos tan sólo, y suficientes, cumpliendo pues con nuestro anhelo infinito de sanarnos. De haber resuelto nuestros males. Purgado nuestros bultos. La opción de reiniciar no se nos plantea desde el establishment.

I’ve got answers for you.

I heard you want them.

I’ve heard you need them.

Rules of order.

Regaining power through the art of delivering a social contract ready for your signature.

El toronja de part neerlandesa d’en Johan és lo que els hi vam robar als holandesos. Ells ho saben. Tot gran pais que perd un artista que es fa més amb aquella altra cultura que no sóm naltros.

Vam començar forts. Eran una capital industrial del mediterrani que tenia aquest dos pols de poder: la generalitat i l’ajuntament: en Pujol i en Maragall.

Hi ha gest que salva per haver de votar a un o a un altre. Hi ha els que sempre van votar lo mateix. I casa nostre tenim a molta gent d’idees fixes. Ho tenen molt clar. No s’equivoquen. Están segurs. Això és l’unica hostia. No sortirem mai d’aquest part. La meva vida és la historia de qualsevol de les nostres families. La que surt a les ficcions de TV3.

Soc una historia mai contada a la pantalla petita de la nostra televisió pública. El public que veu el que creiem en la nostra llengua. I la societat que ens imaginem als multiversos plens de gloria de la ficció, sent justmanet les miseries lo que més ens hauria de donar alegries perque és justament aixó lo que fa bones histories. I tenirne de pujades fins adal de tot, a cada poble, i cada capital de vall, doncs aquí també hem tingut al nostre princep.

Els princeps s’eligeixen bastant més fàcilment. El poble de l’opció de triar principeps representant just lo contrari de lo que els segurs cosins surreals representen a les antipodes d’on ens hem de situar naltros, que no sóm ningú.

El primer dia que Golman va assistir a una reunió del partit a la zona alta, va dir la introductoria del nou cant dels fiqueu-vos els fals i els cops per…

CENSURA

Autocensura.

La pitjor de totes.

No calia.

No he fet el pas.

He anomenat sense paraules.

Dir les coses amb un lenguatge nou.

Haver d’invertar un nou.

Nou invents cadascun.

Everyone out of the box.

Burn the box.

The past stays behind from now on. We are going to start a NEW game. We may. We are allow a fresh start. We all are. And we believe that to be true because we have changed our mindset thanks to COVID-19. And by followoing psicopaths in their public intent to reak violence out of your macho drill. How much longer do you expect us to wait until you drop the guns. And the market. And the noise. Common: we are nuclear. Tons more capacity to outrun the current state of affairs by the rockets red glare and the bombs bursting in air. Stop right there. I don´t have to kneel down to your bozo game plan. Neoliberal capitalism is what you embrace. And you play this dumb elephant versus donkey dual game of hating each other with that confusing feeling of the olympic spirit, where we kick ass.

New América sporting society. How we take sports and play them to the limit. How to be a mix between El abuelo & Mr. Gann. To be a sportsmanship and teach that like a sensei does. That’s the leadership you get from great coaches. I’ve received that from coaches I played for. I am sure the would back me up to compete for the job. I am the best man for that job. And I am going ALL IN.

Ahí es cuando pillos a ciertos alfas.

La gestión de los alfas.

Lo que implica el debate libro sobre poder.

El poder de acaparar el consenso con un plan más molón.

Un juego nuevo. Definitivamente aquello que vamos a adoptar como lo que verdaderamente somos será aquello que demuestre que nos está haciendo libres. Ipso facto. Nos da la gratificación final. Pertenecer al mundo nuevo. Al mundo según lo máximo de las sumas de nueve escrituras.

Si vas a leer la biblia, leela toda.

Aquí te espero para comentar sus enseñanzas.

Enseñanzas de la biblia.

La catequesis de mis tías.

El nivel C de voz cantante de Rosarios.

Los rosarios de Yeya.

El concepte de pais va ser un punt molt interessant d’en Jordi. Haver pogut viure la experiéncia adolescent de Déu Senyor Nostre que viu eternament en la omnipresencia de lo que està més enllá de totes les coses, d’aquest mon i del que hi ha despres, on ja hi són, i nosaltres vindrem. I en un futur hi haurà vida eterna. Pels segles dels segles. La questió de creure en Déu Pare ja l’hem resoltre. Ens ho va explicar un coloqui de nou padrecitos de cada una de las nueve congregaciones católicas reconocidad por este país. Es país nuestro. Eso es irrenunciable. Aquí antes que ustedes, estaban mis antepasados. Alejaos nueve pasos. No me invadáis. Sóc tant sóls un petit país segur amb els collons ben posats i molt conscients de que ens hem d’oblidar dels ovaris, que sense elles no hi hauria res, ni ganes. El mon de tot homes és avorrit i fa pena, i de vagades, fastic. Hi hem de moure fitxa. Per això la gent que votava aquest partit politic del meu pais, ara ha pogut votar per altres opcions polítiques. I alguns ens vam sentir orfans. I desebuts. I ens ha fet rabia. Molta rabia. I tenim respecte perque el coneixem. Cony, total el coneixia. Pero la gent de bé. Allá a les intitucions. Creant un pais per a que ara tots plegats poguesim esser Buenafuentes, Évoles, Arturs, Rubianes, Bertos, Latres, Jordis, Adas, Pasquals, Gemmas, Meritxells, Nurias, Montserrats, Concepcions, Puris, Monis, Patos, Pitufos, Minors, avis, avias, senyores, senyores, esser trans, benvigudes siguen totes a aquest NEW mon que es diu NOU. Espero estiguis preparat per a deixar-ho tot. Tot anirá a parar a nou sentitments nous que et transformarán. Les solucions de lo que us obrirà els ulls cap a un mol globlizat jugant una mena de super poker stars. We are going to play the odds. Business is going to run at a diferent pace. Allow me to introduce what it is know as public procurement of innovation. The latest trend in my CV. I am going to be smoking it. And we are going to play the ball up to try to make the best show we can to deliver the commons resolved. A sense of resolved time. An algorithm that gives a boost to reach out to our only great plan A.

The first option A)

What if the final game is just as simple and fun and enjoyable as the first stage of the game. The one they allow you play without paying. And what happens when you unlock the barriers to enter the paying fields.

Neoliberalism on pricing.

I could arrange the nine more interesting topic webinar with the best 9 economist from my network. People I can ask to cocreate a place to create a digital bucket to put together the interactive dynamics. I haven’t explained that to the rest of my collegues. I am comming in and already want to rock the house like rock and roll power star would do if was to come into our collective effort to take the ball out of the ballpark. Understanding the NEW game is going to be very important. How much to want to play this NEW game of mine? Are you willing to donate? Are you willing to pay? Does this turn you on? Well, well. Good to know. Common. Let’s go. I’m feeling it! Are you?

Podría ser una versión intermedia de estas dos opciones. No soy ni esa Barcelona ni la otra. Son historias desde perspectivas antagónicas. Se odian a muerte. Piensan que el otro es parte del cáncer social con el que debemos aguantarnos debajo de las costuras de la mentira que nos contamos. ¿Hasta qué punto es cinismo y hasta que punto la manera de funcionar de nuestras instituciones ha sido perfectible y corrupta todo lo que ha podido admitir de la naturaleza humana desvergonzada de sus propios pecados capitales. El elemento de la violencia entra como una percepción subterfugia para que todos nos sometamos al mismo estándar de los miedos. Los mismos miedos nos deben someter a una perspectiva tal o cual. Y ya sabemos que actuarás siempre así. ¿Cómo lo sabes? Nuestros algoritmos. Y nuestros partners. La gente que me paga un pastón por los datos despersonalizados y aleatorizados para que no seas vulnerado en tus derechos digitales protectivos. El elemento de la ley según los que tienen miedo de aquello que queremos evitar. Qué demonios mitigamos con la ley y cómo vamos ganando derechos en nuestra lucha para equilibrar las oportunidades y el destino de las ayudas, los fondos a fondo perdido, valga la redundancia, y los modelos de negocio tradicionales aumentados y las externalidades de cada vez mejores experiencias compartidas entre todos aquellos que se están jugando el futuro de la sociedad a una innovación que ellos mismos se están financiando, endeudándose, para demostrar a los sociedad, a los inversores, a los consultores que contrata el estamento del estado que te ha hecho participar en la convocatoria para ver si te damos la pasta a tí o a oto de los que compitió. ¿Qué ideas suben? ¿Qué ideas se caen? ¿Qué innovaciones se implantan? ¿Le hemos dado la vuelta al sistema? Vamos a atacar los problemas en cada ámbito de las dolencias más comunes que nos llevan a tener una interacción con el sistema de salud.

De pronto le ponemos atención al sistema de salud. Esto es bueno. Quédense conmigo. Les voy a hablar de cómo nosotros, y nuestros datos, se usan para delimitar la explotación y resolución de las metas de nuestras respuestas digitales. La concepción de la arquitectura de nuestro sistema transformado por el estandar tropical de una república que algunos desgraciados todavía ofenden al nombrar el concepto NEWcolonialista «República bananera».

Yo vengo de una República bananera: Tico Commons.

It was also the most sublime NEW newspaper. Online edition. And 9 mytical printed numbers that were distributed nine days in a row in the nine capitals of the NEW world.

Urban hubs and country life.

Ying and yang.

Dual model.

Two poles.

Praise your nemesis.

Embrace the grace of hating each other’s guts.

How may of you want to «FUCKU»

FUCKU: my 3 Michelin star restaurant.

Chef Golman.

Futbolartist in the 80’s had bars. There’s one in Turo Parc with the name of a fities 9 of FCBarcelona.

Em flipa el meu pais. És quelcom jo volia. El que sempre havia volgut. Soc feliz: ple.

Jo vull esser membre d’una candidatura unitaria popular molt propera a lo que esdevé l’esser ticatalà cupaire. El colectivisme en la acció concreta del nostre petit mon ferpecte.

I am this sort of Ticatalán. Forgive me if I did not participate on your debate in the past. I had no right to vote. I know. But now I do. I know, thanks.

Yo soy español, español, español. Y te lo voy a repetir nueve veces.

Los putos némesis me aman.

Ambos lados.

Peixet per a totes i tots.

Ara sí que toca, collons.

Som-hi: aquesta és la nostra.

Escolteu al nou, goita.

Calla, home.

No siguis pesat.

L’heteropatriarcat, ja se sap.

I use to write just for fun. In whatsapp groups. Just to stir surrealisme into the gray faces of too much dicknesses in realism. Enter any ism you are suffering right. I’m right with you.

Enter your deamons.

Let’s list our collective fears and our individual missery. Why did we doubt our worth? Why was I less then? Why did that dickhead attacked me? What to do when you are being under attack? Here’s the guide. It’s a NEW world. One. Integrated. Fully upgraded. THE SHIT. You just need to come along. And play the NEW game. You’ll have a data set. I’ll manage it. I am evangelizing a new completed system better than neoliberalism by dickhead criminals. We ought to go pass this tyranny of framing violence to higher standard, as if it deserves to be there by some macho impulse you can’t keep under your pants. A dickout situation.

There’s that happenning.

Whether she (he, let’s enter this scenario, I know you’ll end up loving it, and this is what trully disturbs you. Not the being sodomized part; the liking it. Why did I fear it, you’ll say to yourself. Having lived through a fear. Every gay person has gone through that mental/physical barrier. You haven’t. That’s a difference. Respect diference.

Different with two fs being something diferent from diferent with only one f.

Take f out o uck.

That’s a complet poem.

That’s just advertizement.

I do my own copyright.

I am a copyrighter.

I think stories.

I deliver the team win.

I can conquest the goal.

My name is Golman.

Sóc el nou d’un poble nou.

TICATALUÑA

Minim dues opcions. No només una. I haver d’escollir. Aquesta és la interacció mínima de nivell dos. La dimensionalitat de les opciones que tinc per escollir. Com els partits o les propostes polítiques en unes eleccions qualsevols. Penseu l’escenari improbable en el que es presenta un nouvingut. I per la seva bonita cara va i diu que és cadidat. Pero ell no te dret. No te vot. Ni dret a presentar-se. Pero vol fer el paperet davant de tots. Ja que tothom estava atent. I va anar a preparar lo que hi havia de dir per entar-li be a aquest nou poble d’acollida.

El tiu (soc jo, ja us ho dic, per això de que no resistiu fer la pregunta de que si el que vas llegir era un personatge autobiorgrafic o bé era inventat… mare de Déu del coll…) va i es presenta a les eleccions. Ho fa amb un texte en una pàgica web que us portava preparant de fa nou anys. Per això és un tema madur, reiteratiu i complert. Te en compte tot. I ja hi és. Només cal seguir aquest camí cap a lo NEW. Aquest és nou estandar. Aquest és el poder de la persuació d’un pla més gross. En el que demanem a la resta de stakeholders que ens ho hem agafat així de seriosament. I que hem sigut capaços d’aixecar el cap del nostre melic. Ens sap greu. Hem estat uns egoistes. Ara. Ja sóm aquí. Això ja comença. Torneu a la vostra butaca. Que no qualsevold dia és dia de Liceu.

La meva historia d’epoca retrata la Barcelona de los 80’s com mai s’ha retratat ni al cinema en català, ni al cinema en cap altre llengua. La cultura catalana i la cultra en català no és pas lo mateix. Aquí, en aquesta afirmació (jo diria constatció) és trova la meva tesi d’aquestes eleccións, malait poble NEW.

Les eleccions a mi em permetran esdevenir un agent lliure. I tocar el cel. I portar-nos a totes a aquest altre moment historic de la nostra capacitat de tancar temes. Prepareu-vos per a donar el concert de les vostres vides. Tenim un equip molt fort un sentit de transformació que ens posat els primers a picar pedra per donar vida a aquesta Comunitat de Pràctica: la primera d’aquest tipus a Europa. Estic molt content d’esta aquí i de esdevenir el proper project evangelist de PIPPI. I am all in nine cicles ago. It is still my only bet.

The good poker player is the one who holds. You wait for the right moment. While you read the table. It’s about human nature. And the nature of playing the games. The game is simple. To read the minds of your opponents by writting down theis intentions and going o the decision making process of your nemesis-counterpart.

Futbolart mixes those two people who play to counteract the other will. A 9 plays to creat the possibility of gol, while 4 is playing to keep you away and locked down to avoid having a change against our uno. I have two nemesis: 1 and 4. Sometimes 3. You need to deliver that kind of fight. In terms of the japaness understanding of the war culture and martial arts. Should we digg into renouncing to some of the mail goals in our collective agenda. The agora of the 99 distinguishable pueblos.

I want to be part of 99 places. And be able to visit them all. Como peregrinaje. A pie ir a esos sitios. Y volver a la choza. Y estar tranquilo. Como si cada una de las 9 parábolas escenciales, las nueve enseñazas superiores, puestas en práctica día a día, con el reso diario, en la creación de la significación de nuevas palabras sagradas. Un sitio para asistir a la plegaria que nos conduce a la gloria. La oración más directa. Tu contribución. Tus compritas. Tus souvenirs. ¿Qué te interesa de lo que vendo en mi tienda? ¿Cómo es que no tienes nadie a quién regalarle uno de los chunces de mi tienda online?

Por comprar por comprar. Y aquello de encontrar cosas muy chulas a 9€. La base nou.


Golman va haber de preparar lo que havia de fer un cop activaba la entrada a la seva pirámide de aprenentage. La vida dins el model de Golman. Sona molt pretenciós. I em fa yuyu esdevenir, de cop, més gran que Zuckenberg. Un cop d’efecte del mercat. Un temps brutal de no ser-hi a entrar-hi. Fins adal de tot. Amb el vehicle més ben lligat. El discurs de lo que estem fent. Just ara. En nou fronts diferents. Tant variopintos com gallopintos. Com una verónica d’en Juli.


A alguns els hi feia un no se qué que fes una referencia del mon dels torus. Aquest és un Ñordo d’amagatotis. Jo els veig venir. Digali un sisé sentit. Com l’editora d’Anagrama.

Molt bé Jordi.

El heteropatriarcat il·lustre. El no tener fills i fer bé la feina de l’editor. Els veritables rockstars.

Contigo empezó todo. En el meu cas no és pas veritat. Va esser amb Sexto Piso. Pero aquesta és un altre historia. Formar part del mon editorial i no saber com entrar-hi. Per donar-li l’esquena. Fins que un dia em colu i entro fins la cuina. I allá okupo. I em quedo a viure a casa vostre. I us porto una visió que no haviau sentit mai. Pero estavau oberts. I em veu donar la veu. I vaig agafar el microfon i us vaig recitar un poema d’amor. I us vaig posar els pels de punta quant us vaig portar pel mon de pensar en el desig de l’altre i no pas primer del meu fins aprenen a entenre lo que té el goig de l’altre. Aquest alliverament sexual que ens arriva quant ens adonem de les barreres, quantes, haviem d’anar deslligant de l’himen protector en alguns camins de les nostres conexions neuronals secundaries. Els llocs inexplorats de la ment. Els tours per a gent de totes les edats. Les ques, canals, buttons de cadascun d’aquests col·lectius apropiadament segmentats.

Un negoci de compra-venda sempre requereix anar al notari. Va esser quant vaig començar a coneixer als notaris de la ciutat. I el meu joc va començar a pujar de nivell. Em moc ón puc fer negocis amb un nucli dur de nou socis feedbacklooppers. La nostra funció és estar al mig dels temes per resoldre’ls. I ho fem amb la capacitat individual de veure tots els temes que s’han de tenir en compte per tal de saber el preu de la operació. Qualsevol que aquest sigui. Sigui el bé i/o servei que sigui. La feina de disseny, en el nostre cas, és de la operació en sí. Fins arrivar al punt de l’entrada dels letrats de cadascuna de les parts. I anem totes a la ceremonia. Això és como una misa. Ni han mes. Són la ciutat canviant de mans. Creixent. La possibilitat d’accedir a aquests prestecs hipotecaris. Compra algu amb credit i que t’el donin ja és un privilegi que no està a l’abast de totes. Nosaltres vam poder obtenir-ne l’últim tren que ens pasava per devant. I van fer un salt del Gòtic a la muntanya: al Carmelo. Soc el nou pijoaparte del barri, Golman, servidor. Pura vida.

El Carmelo lo recibió y fue preguntando cuando se le veía bajar de Dante camino al campo. La bola pegada a los pies. La fue conduciendo por las plazas. Se convirtió en un fenómeno viral. Los chavales lo querían grabar y subir a sus Tik Toks. Golman les comentaba: yo no tengo. A ver. Y le hacía gracia lo que a los chavales les hacía gracia.

Las NEW parábolas para 9.

Si quieres ser un nueve: aquí obtendrás el curso necesario para equipar tu cabeza de la intención completa del nueve más completo de la historia NEW: Golman. Fundador y CEO. Claro que los videos de empresa iban a glorificar al jefe. Si Trump lo hizo con su agenda de Beavis.

I am the NEW newspaper to target my NEW américa audience.

LMNAGA

Let’s Make New América Great ALLS

Or the shorter version: MNAGA.

Sometimes I get stuck right between literature and framework architecture. I am going all over the place. To all possible places from where I can come from. The same way I attack when push the game up the field/court. I am a team player. I am here to play along to achieve the greatest goal: to be champions. To compete for that. With the spirit of a winning team.

How many other countries rather than Argentina can call on the standar of who’s Daddy when referring to México 86. The answer is nobody. Nobody else. The sense of achievement of a New Spaniard is way higher than that of a Palestinian. It should be suprising if we do not allow the Palestinian people to outlive the chaos under which there is no future. The violence thrive of neighbors. The boundaries of certain inequalities. Certain cultural affairs. Not having estate. Kind of what I used to feel when I wasn’t European. A nobody’s lander. I don’t mind. I’ve never minded. Just as it wasn’t my responsibility to fix. I was one without the right. For the due procéss of your own brocracy. 18 years for the Spanish state to give me the nationality. We didn’t noticed each other. But we shared a life together. I was here all in since the moment I set foot on this land. I am a player skilled in the art of mathmatics, statistics, risk management, actuarial science, linear algebra, dynamic systems, econometry, uncertainty economics and futbolart. I can deliver my graceful value into the commons as a token of my spirit. The technical aspect of my profile is what I intend to use for the higher collective cause: ALLS.

Pintar las paredes

Esta foto está en venta: su valor empieza en 999€. Está a subasta. Y sube a 99999€.

Hoy es hoy.

Domingo. Creo. Muy temprano, muy temprano, muy temprano. Soy Guardiolista. Estoy listo para ganar. Entendí todo lo que transmitió al equipo en esos cuatro años mágicos de nuestro club: el Barça.

¿Estamos listos para més que un club?

Yo digo sí.

Y me afirmo en esa épica local llevada al máximo surrealismo tropical que nuestra merced colectiva nos permita disfrutar. Y le damos play. Jugamos. Ya.

Hoy.

Click.

You are my game now.

I fooled you over there at the entrance. You know it. I know it. It’s the game. I call it a seduction game. I brought you in here cause there’s something here for you. You will never know. Life after tonight will evolve forever.

I have no further promise.

The end.

Short movie script. No logic. No more explanations. Just shot. Actors. Yes. Whatever. If everyone is in on it, ALLS, why bother minning.

Gold. Steel. Diamonds. Cooper. Coltan. Silver. Bronce. Plasma. Grass.

I’m more of a grass person.

You know.
ou
And then I said nothing the rest of the night.

I take out my russian case. The filter of my joint has my name on it. I work with what I have. And if I have a gallo I light up.

9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, TICO commons.

Anything you put there at the end is it. And you can make it anything you want. I wanted a way up. Not out. But I was out of the game, and the light was on, like Monaco, and I am raising an F1.

People could see me there.

I can pull that stunt.

I am a great driver.

I taught nine women.

My sister, two girl friends, five lovers, and a wife.

I can teach my own kid how to drive.

Like my uncle Chus.

He taught my cousins at the finca in Puriscal.

He was from there. And he knew how to work the land. And taught my cousins.

They are finca people.

I am more of a national park adventurer and care taker and futbolartist.

My country didn’t ask for my help.

I didn’t offer any solutions.

I couldn’t offer more that what I already have spoken to them. And we have all lived some deliverance at the final level: neverending collective laughter system.

I deliver hope, through a new game.

You buy into the game.

And make it work.

As work here is to cope.

And live.

And laugh.

And listen to Leonard Cohen.

And smoke pot.

And deliver art.

By just being there at joy.

Complete.

Wholly.

Sanidad infrafinaciada. País desarrollado. Presupuesto de país subdesarrollado. Es imposible.

Costa Rica y Cataluña. Igual a… Ticataluña.

No tuve opción. Debí elegir. No era posible en ningún otro contexto legal. Y aquí encontré mi salida. Mi solución. Mi tragedia. Mi comedia. Mi teatro.

Forcé las cosas.

Nueve teatros, decía el guión. Y en esos teatros me fumé un gallo. La policía me estaba esperando afuera.

Los túneles de mi ciudad sólo yo los conozco.

Pero el espacio público es de todos.

Y lo supe hace mucho tiempo. Y salí a su encuentro. Como tantos otros. En la nocturnidad. Y sus transfugas.

La noche nos junta a todos. Ese nueve por ciento que sale esa noche. Esa realidad. Ese riesgo. Esa diversión. Esa posibilidad de alargar la noche. Tener el privilegio.

La noche se alarga por sí sola. Cuando la sabiduría de los santos insolentes se perfila ante una noche cualquiera en la que se estaba ahí. De pronto las cosas se excitan. Y nos enfilamos a la cima de la montaña. Nuestro porvenir se ilumina. Compartido. Los santos insolentes arrastran la noche a sus límites sublimados de la nocturnidad urbana de esta nuestra ciudad: New Barcino.

El hashtag de New Barcino quién sabe quién fue el primero en escribirlo.

El tipo de gloria que aprendiz de autor latinoaméricano se formulaba para crear su literatura de mierda. No se podía ser más fracasado que el latinoaméricano insolente que vino a España a hacerse autor de literatura, buscando por todos los medios ser publicado en Anagrama. Ese es latinamerican dream. Vivir así. Pegarle al gordo. Ser una mezcla irrenunciable entre García Márquez y Borges.

Y dejas fuera a Vargas Llosa.

Por facha.

Risas del respetable.

Por ese chiste se enojó el premio nobel.

Y nos fuimos a los golpes.

El pinche anciano disque muy elegante se me abalanzó.

Y yo pal trompo, piña.

Y tacos.

De pronto ese insulto se pone de moda en una nueva capital que recupera su honorar a los ancestros locales como si los leyéramos por primera vez. Pinches putos incultos. Con un acento que asimile a un topil.

Esa broma es pasada de verga. Es racista. O estamentalista. Pero el resto del mundo que no ha sido la Nueva España no tiene por qué conocer lo que significa ser una sociedad funcionante estamental. La mejor que se ha visto nunca. Un modelo de éxito que es NO ESPAÑOL. Algunos dirían que no español, no español, no español.

Libertad de expresión.

Perros, quietos.

Hijos de su puta madre, patrás pendejos.

Repliéguense a la verga.

Ahí les va la Victoria alada.

Y un mexicano promedio agarraría, nunca cojería, un mini ángel de la independencia de escala 1:9, con el gesto más sútil de su adorable macho ibérico caliente a madres con un objeto convertido en falo erecto apuntando a un carnal al que asocia con ser un puto al que le vas a meter esa pinche vergota por el Chicharite.

El Chicharite no me pudo demandar por esa e.

Si ni siquiera iba con él.

Y Cuahtémoc Blanco con la misma estatua del ángel de la Independencia se lo mete, literalmente, al Chicharite por el cuchifril. Y Chicharite prueba la victoria alada más sublime que hasta ahora había vivido en carne propia.

Como llegar a octavos y ganar.

Como jugar el quinto partido.

Como llegar a penales.

Como ganar en penales.

Como llegar a semifinales.

Como meter un gol en el último minuto que nos da el pase a la final.

Como ganar la final con agónico temple.

Como ganar el mundial.

Con un futbolartista que lo elegís vos.

Ya.

Hoy.

Aquí.

Qué hago.

Cómpreme una pieza.

Le aseguro quee está ahí. Si quiere verla se la enseño. Pero la verdad es que inexplicablemente ha sucedido una cuestión insólita que no habíamos previsto. Las piezas se empezaron a comprar sin fotografía. Lo único que valía era la explicación de cada una. Lo que yo construí con cada una de ellas. Texto.

La obra en sí. Presentadas para su narrativa.

Aquí van las primeras nueve:

1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

9.

Y no hay nada.

No dice. Este. Vean. Esta es la pieza. Pero ya están numeradas. El precio de mis primeras obras será mucho mayor mientras más piezas saque. Y puedo sacar al ritmo que me permita el tiempo y el espacio. Desde mi casa. Desde mi templo. Y desde mi estudio. Y desde mi ciudad. Como quien vive y deja ahí fuera lo que según dice trae con su obra maldita.

No está maldita, cabrón.

Pero es un juego de palabras que gustaba en aquél entonces a cierto tipo de comisarios. Y este fue mi target. Y me arriesgué a venderme. Pero lo hice por las vías propias. Por mis redes de localidad de quienes creamos el nuevo mundo.

Lo que había de venir.

Esto es un modelo no antes visto.

Un paso adelante que, justo este, provoca la emergencia del sistema complejos social única y exclusivamente en este multiverso tiempo-espacial: el nuestro.

La particularidad de nuestra percepción.

Lo humano de la opción.

Las cartas marcadas.

El tablero coronando un peón.

Elizondo.

Golman.

Pacheco.

El peón coronado.

La película con la que debuté dirigiendo a José Coronado.

Eso es tirar alto en las pretensiones de una ópera prima.

He escrito 99.

Esta es una más.

Mi obra está repleta de sí misma.

Es una detrás de otra: lo mismo.

Aquí se desvela. Completa.

Pero mi ficción está en camino.

Mi servicio es ante ustedes: el último pro común.

Los últimos exaltados.

Los pusieron 9€ por la cara bonita.

Los valores de mi retribución exponencial.

La salida del cero absoluto.

La cuestión es romper las normas de lo establecido.

No siempre. Algunas veces. Cuando nuestra dignidad nos lo dicta. Cuando hemos visto que por aquí no se respira un aire de comunidad plena en el regocijo del giro terráqueo.

El sol vino y nos vimos.

El día transcurrió con nuestra evolución continua saciada.

ALLS tiene un comienzo.

Una fecha de salida. Un día radical en el que se despertó el mostruo que leyó:

Mae, ticatalán, de habló a vos, vení a jugar como nuestro futbolartista a nuestra selección nacional, la herencia de lo que fue Costa Rica y Cataluña, en este nuevo híbrido social que se funde en la voluntad entre Nietzsche y Schopenhauer que nos obligamos a entender, con los cursos que le vendí a la Göete, y los recursos que me cayeron por el libro que publiqué gracias de la Ramon Llull. Y con los fondos propios de la Lengua Ticatalana. Como si en este nuevo cortijo, yo mandara con sabiduría y saciedad. La justicia social por delante se soluciona a sí misma tras resolver los esquemas de esclavitud que heredamos de nuestros amos blancos.

Punto y parte.

Pero los amos se ponen careaditos.

Que aporten más.

Y se rebotan 99 empresarios de buena familia que sabido generar el equivalente a 99 PIB de PIGS cualesquiera, por no citar a los pobles, que mejor ni verlos. Ignorarlos, como hacemos.

Y mi salida no consigue resolver el enigma del dinero.

Empiezo por otro lado. Y ponto el juego en el acceso al mismo.

La nueva norma universal.

¿Por qué elecciones primero?

¿Por qué asumir una regla cualquiera?

¿Quién manda en esta norma social colectiva compartida omún?

¿Cuál está vigente?

¿La declaración de derechos humanos?

¿Cuál es nuestra carta magna?

La actualizada. La que nos sale ahora mismo de los cojones. Que nos reinventamos una, papá.

Y tu te tata te cre. Porque está en el plan.

Es uno más de nosotros. Está liderando el cambio desde su servicio social al país. El tipo más preparado para el reto que supone gestionar las infraestructuras de una república tropial dispuesta a un sepukku social que nos pone en contacto con nueve culturas a las que aprovechamos el mundial para saludar con nuestro futbolarte.

Y como mariposas, superamos nuestro tránsito en este juego global de los estados. Pero renunciamos a nuestra incubadora. Nuestra vida está ahí afuera. Y nos vamos a llevar a sus fuerzas colectivas dualizadas en otro juego que ustedes no ven. Nunca.

Y se quedan fuera. Por elección. No cabemos todos en las antípodas.

Ustedes ganan. Nos vamos. Nos resignamos. Caímos otra vez en la trampa. Todos eran Venezuela. Esto ya lo es. Es peor. ¿En qué realidad vives?

Cuestiónate las preguntas de este primer título.

Una carta magna de un país entero que supera a México, por su capacidad de catapultarse a las alturas que sobrevuelan Huitziloptchtli y Netzahualcoyotl.

Yo soy el olemeca más mexicano de todos los futbolartistas ticatalanes.

En Ticataluña caben ALLS.

FIN

Armando Gallo Pacheco

Las cartas del futbolartista nunca se sabía cuál de sus nueve identidades acababa de ser con la que firmaba. Era un juego de último momento. Una especie de giro final, que se convirtió en una fórmula aburrida al llegar al capítulo 99.

Por eso acaba ahí. Para no matar a nadie con el intento de lo infinito.

La complejidad no es el problema. Rehuye a tus prejuicios. Acercate a las matemáticas artísticamente. La metáfora de la literatura matemática en la creación artística de un latinoaméricano en su subsistencia en mierda de la contradicción de los sistemas propuestos por los brillantes accionistas, directivos y gestores de las 99 grandes familias y las 99 grandes empresas.

El país no existe. Dejó de existir cuando el cinismo se apoderó de todo. Y las contradicciones nos pusieron a todos con la mierda en el cuello. Y sufrimos unos. No todos. Pero nos apretó Dios como nunca antes. Y le dimos la espalda. Casi todos. Y de pronto un día, vino desde la izquierda más radical el hermano mayor de Jesús de Nazareth, Pau de New Barcino.

Pau trajo la buena nueva y se viralizó.

Valió verga Pau. En tres días estaba jugando el primer partido del mundial.

Y se convirtió en palabra. Y su ficción brilló. Y se estrenó en los cines. Y se burló de la industria. Y se creó un nuevo género. Y se montó una industria propia. Se fue a Rusia a copiarle a Einseinstein. Y se acercó al precicipio, y se tiró.

Y allá voy. Este mi vuelo final.

Aquí me presento. Este soy yo. Si usted dice, este mae está loco, sí, pero a ese otro le pedimos que se vuelva loco, di, algo debe servir. El mae dice que hace goles. ¿Alquien da fe?

Esa es la pregunta.

¿Alguien daría fe a todo un país para asumirse surrealista posibilista?

El premio: ser campeón del mundo.

Tiende dos opciones. Pa que no falten.

Campeón por ficción o campión por documental.

Vote aquí.

O no. Vote aquí.

Dos opciones. La primera y la segunda.

No hay información disponible.

¿No va votar?

Compre aquí.

Compre a ciegas.

Tengo obras a estos nueve precios:

1. 9€.
2. 99€.
3. 999€.
4. 9999€.
5. 99999€.
6. 999999€.
7. 9999999€.
8. 99999999€.
9. 999999999€.

Ahí está la pirámide. Usted elige. Usted la va a pagar. Como Gaudí se financió para su nuevo templo. ¿Con qué vamos a llenar las iglesias?

El tema es cambiarlo todo. Empezamos cambiando las iglesias por pirámides.

Este es mi tributo a las civilizaciones de mi continente, renovado y asumiendo su estrechez europea como un símbolo de orgullo y servilismo, como si las cadenas todavía nos gustara llevarlas puestas en el cuello. Con los pies atados, y las manos cogidas. La violencia en México está en el límite. La reivención es un mito completo que inunde tode lo demás. Asumiéndo que hay que salir de aquí corriendo hacia una transformación que nos vincule más con el espíritu de nuestro antepasados que ya nos los explicaron en su sabiduría con la tierra que pisamos y la simbiosis de las especies en una actualización continua de Gaía a partir de la conservación que llevamos de la naturaleza que hemos decidido proteger en nuestra humilde y grandiosa capital del último procomún que se presentó a unas elecciones globales de consciencia.

Sean estas, las mías, las primeras.

Como no hagas algo que no exista, que te imagines tú, y que mantenga el espacio que transitas con la certeza de que aquello que soñaste que podía ser cambiado, ahora, gracias a más fuerzas que las propias, que tan sólo sumaban nueve, llegamos al nivel máximo de los placeres: 999999999.

Título de mi libro en mi primer falso Sant Jordi, festejado, como cada año, nueve días después del día de Sant Jordi. El fake se comió al verdadero. La ciudad en pánico.

Ser tomados por alguien de afuera siempre acojona un poco.

No somos revanchistas.

Nos fundimos en el procomún gracias a los antiguos griegos y los filósofos alemanes.

Solo nos centramos en esas aportaciones para nuestra tesis del procomún que se deriva del futbolarte.

El nuevo sistema está en tela de juicio.

Ahora es el momento para juzgarlo.

Se estirarán los límites. Al menos nueve. Al principio. Y luego todos.

Por abarcarlo todo.

Quiero todo: y lo tengo.

Aquí está.

De allá vengo.

Allá voy.

Estoy ahí.

Desde hace rato.

Debo volver a México. La nueva capital me llama. Hay que transformarla. No está en manos de nadie. Es la mejor época para asumir la construcción de una emergencia colectiva de la banda. Nos están viendo las caras. No lo queremos ver porque asumimos que somos unos. Los otros, otros. Pinches nacos.

Ese es el México que veo.

Y no mames.

Es mucho más.

Obvio.

Luismirrey.

Mira qué historia.

Chulada.

Los fresas también somos personas, cabrón.

Y leemos biblias.

Y a veces libros.

Pero no tanto como ellas.

Somos más pendejos.

Mucho más.

Son de la verga.

Y algunas niñas fresas no lo quieren ver.

O lo ven, y les vale verga.

Son guapos y ricos.

O sólo ricos.

O sólo guapos.

O sólo pendejos.

Pero una banda en la ciudad no se cree ninguna de las ideologías y se tira a espacio urbano a liberarlo con su insolencia. Y nadie les tose. Porque son banda liberadora. Son la neta de la ciudad. Y se comen las noches del sur, del centro y del norte. Como si el este y el oeste no contaran. Van en otra liga. Hasta que llegó esta otra banda. La posibilista. La multiversalista. La sociedad artística. La que se vió reflejada en nuestras contradicciones duales que nos acosan por ambos lados, con vívidas historias de nuestros mejores ilustradores y narradores de otra cultura. La nuestra. La chida. Internacionalmente asumida. Revertida a un caos divino que se desborda de los límites abarcándolo todo. Pleno. Orgasmo. Uno ya no existe pero en el colectivo ensímismado todos cupimos entonces. Al menos durante un tiempo infinitamente feliz. La exclavitud esperaba contenida y satisfecha de tenerte de vuelta para producir el capitalismo sostenible que nos permitimos recontraformular.

Meritxell Batet era compañera de Mertixell Cucala.

Entre las dos Meritxell.

La foto de familia.

Mi familia duerme. Y yo creo.

Creo en el futuro.

Creo que el futuro ya llegó.

Hace tiempo que creo.

Y ahora sólo necesito dejar de creer y desvelar.

Como 99 parábolas.

Todas a gol.

Mi única intuición.

GOLman

#golmanselección