I don’t get easyly ticked by dickheads

I can see how that’s a completely new way of going about politics when you are trying your first atempt to be taken seriously in the contingencies of just another election smack in the middle of Pandemia Covid-19. I am all in. Here’s my candidacy.

The following nine days I will present my plan. With this simple plan we will progress up to numbers we haven’t seen till now. With my brand: NEW. It was that simple. NEW. Everyone got it. It was finally not change.

Ok, ok, ok, ok, ok, ok, ok, ok, ok……… I’m running.

I expect a pass.

You pass.

I receive.

Kill: futbolart.

This is what I got.

This is my song.

The day is today.

We finally go.

We move on.

The greatest simplest solution.

Availability of ourselves.

The distortion of our intent.

The will to read.

To read this.

Out loud.

Like a creed.

I told you this was a poem.

I told you I was running.

My kindom ain’t from this world.

Ti’s from next one up.

Are you comming?

We are leaping.

Comming or not?

Last chance.


The decision is yours

You dualize the word.

Double meanings; the least.

The game is up; bring up the game.

We are already hooked to our abyss.

The dark dwellers down there wondering; evil spiritually glowing in glorious repulsion with the archenemy icon: good.

A simple dual tale.

A green ridinghood warever affirmative girl the age of red little ridding hood. The world has changed. The story is different. Aparantly fitting the NEW standars. The NEW likes. This whole NEW system of desires and sublimatory lack of laws, lawyers, arms, dickheads, morons, assholes, bitches, nations, jutges, and it was just the people without them: the other nine candidates.

Forgive me if I am straight with you and ask for my allowance to have a say. To write it down in words. And commence a dialogue. You read, and in return, at every given pace, I place a piece of art that transforms you, time, space and the shitty system we love loath but keep getting sucked in by own dunceing.

Dunceing exist in ticatalán language.

The oficial language in this NEW place.

The world has changed.

Forevermore.

We go, go, go.

We gooooooooo………

We go, go, go

We goooooo

We go, go, go

We goooo

We go, go, go

We gooo

We go, go, go

We goo

We go, go, go

We go

We go

We go

We go

We go

We go…

And so on; and so forth.

It’s the hipheningy what makes my literature a trade in placing the feeling in the punctuation marks, as if we’ve just realized what feminist are claiming up at straight up dickead white money laundried fool: the worst of our kind: our cynical white top 9 LORDS OF DICKHEADLAND.

I promise it will be a place to go in our reinterpretation of what our NEW world should fill like visiting Tarragona to mingle with a holesome classier way of paying tribute to this one part of christianity that we finally kept: romanhood.

I am a Roman. I could rule, but who’d want to be Cesar in Jesus story? Who? I’ll tell you who: a Roman. The ended up believing. Romans turned to Jesus NEW model. He just delivered to last for as long as one oral story can move forward our brothers and sisters from the ninth generation from our own. The way those 116 year old memories, still holding the light of having lived that entire history in your glorious biography. A documentary tale of some sort. The actual thruth: you were holy.


The story can take a break. Breath outside that sort of text. The logic built into it. This what I’ve come up with. I will let go now. And I’l sell my art form as reproduction that I will deliver to those who want it printed in the holy scale NOU: 9, 99, 999, 9999, 99999, 999999, 9999999, 99999999, 999999999.

Soc el nou d’un poble nou. Aixì de clar. Es clar i ticatalà. Oi, que m’entens?

Doncs, vine.

Home, vota’m.

Dona, votim.

La meva sogra em votaria. Tot i ja saber que votará per no se quin partit. Jo explicaré un altre historia. No és pas la mateixa historia. Soc un nouvingut. Goita. No fotem. Espereu un moment. Treieu-me a aquest gorila de la esquina.

Floquet de neu baixa de la meva espatlla.

Faig ùs d’un recurs facilot que hagués encantat a en Plà. Tant Mataró.

Jo soc d’aquesta terra perque d’aquesta terra és qui pot parlar-li amb l’estima que li tens i quelcom tot dos reconeixem, bonica. Doncs jo soc la terra d’un poble antic que els meus avantpasat es van pasar pel forro i el trepitjar amb una certa incapacitat de veure tot lo dolent que representava fer això devant l’arquitectura d’un poble pacific d’un poble que et dona la benvinguda més fantàstica a una vall resignificat tot just per un foraster que va arrivar directament de les antípodes d’on sóm. D’aquí. La centre del mon. El mon petit. El meu mon xiquet.

El nou mon.

El meu nou.

Torno al Camp… vaig rodar el mon.

Ho vull fer amb la més sublim de totes les histories. Disculpeu la infantileça del meu poema èpic esperpètic gloriòs: el mon s’havia resol sol. No per un esser divi. Perque ens van esdevenir la necesitat de fer aquest canvi ja. I capgirar el mon, com s’ho rumian les companyes de les CUP.

Sense dubte el meu arrelament amb l’intenció de que vivim els barris lliures de feixisme, odi, violencia, armes, espinatge, conspiracions, violadors (estava inclòs en violencia pero voldria fer un petit parentesis a la violencia que pateixin les dones pel fet de ser dones, i que potser voste no s’havia adonat fins ara. I encara no veu clar que cal deixar d’esser aixì. Així com? Cóm qué cóm? Tú ets tonto? Una petita piabaralla s’estén per un riu de gent tumultuosa només rien de la surrealitat de tot plegat. El que hem viscut. Tot ara. I tota la vida. Sigui estiu, sigui tardo, sigui hivern, sigui la prima, Vera. El viure bé. Ple. Aquí. En todo espacio en el que mis células explotaron hacia la sensación doblegada por la sublimación más acá de nuestros ritos de nuestros antepasados locales. La señorialidad de lo que simplemente retiramos al olvido.

La resignificación de los olmecas es el último tributo a un pueblo que aquí nadie conoció. Pero tampoco los recordamos más de lo que salen ahora en este hilo interminable de cabezas olmecas.

Cada cabeza olmeca es un gol. La cabeza olmeca es un balón. Golman viene con balón. Cada niño querrá uno. Así piensa el marketing del club. Se trata del negocio más grande de las marcas de nuestra capital vacia. La ausencia de todo tipo de valores que quedaron representados en lo que nuestra entidad fue o dejó de ser mientras nosotros nos asumimos como una cosa en sí completa y feliz. Más allá de los resultados de nuestro club de futbol. Por la relación que aprendimos a tener con el futbol a partir de una manera de ver (o en el caso de algunos pocos que lo juegan: los futbolartistas) el juego más perfecto que Dios Padre se pudo sacar de la manga, o bien, que nuestros ancestros más gloriosos, los jugadores de pelota, con una delantera implacable de un tipo de precisión que desarrolló en nuestros genes fortalecidos por nuestra vida aquí, entre valles, ríos, playas, olas, montañas, picnics, restaurantes, bares y discotecas. El futbolarte nace o se hace. No lo se ni yo. Esa es la parte esquiva que nos pretende ubicar en un plano sublimalmente arribista, como todo lationoamericano al que le abren las puertas de Sarrià.

Jo vaig aterrar aquí i molt ràpid vaig veure qui erau els que veritablement erau més espacials: els insolents.

Les nit s’omplen pels que la transiten.

No és de ningú.

Hi ha una dimensió de quedar-se despert, fent lo que sigui, escrivint, o jugant amb el mon senser. A matar monstres. Histories. Vosaltres. El dron arrivarà un dia per un mecanisme per al qual ja estàs entrenat. Estàs programat per aceptar la violencia, per que ens ho enseyen com si això fos un pal sec i necesari. Una bona hostia. Puta. La violencia mana. Els que ho volem defenen les institucions. I aquí tenim la llei i les propies estructures d’autocura. La institució ha d’esser robusta. Els mercats, els traders, es creien que només ells podien tenir acces als mercats de valors. I han vist l’acció del sistema complexe autoorganitzat. La posibilidad de resoldre això per una historia íntima a la que ens apuntem tot plegat per formar part d’un directe etern. Les camares casi mai s’apaguen. Si t’ho grabas tú, tu ets l’amo. I el mon està veient. I seguint un fil. De generacions en generacions que marxem al costat uns dels altres. Sense haver d’aixer la veu com la derrera vegada que et vas llençar a dirli lo que el teu nèmesis favorit es posara de cara i et donés pel sac.

Odies. Odiem. I no fotem. Ens encanta. Els subnormals no tenen perdó. Pero no poden evitar. Pertanyen a aquesta latitud de pensament. Fins aquí tot bé. Qué tan bé estem preparats per a un dels discursos establerts de lo que ens portarà a l’abyss. Aquest cop sí. I doncs requereixes que la dualitat hi sigui per anar a la banda contria d’on pateixis més d’uns criteris que no només no cauen bé, sino per lo que diuen foten més ml que la cura que pretendien tenir la seva exigencia quelcom arrivada just ara dels dels cels superiors de toda gloria eterna. El regreso del compañero de …

De pronto, vuelves, y te encuentras con:

The old in and out.

Ain’t your fucking choice to make

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *